Ara em ve de gust parlar-vos, amics meus, de la meva afició més antiga, encara més antiga que la meva de "cantautor", honorable mot vituperat per una inconfessable tírria que ens tenen els músics als qui som de la raça dels casadors de versos amb melodies. També hi han moltíssims "parlautors" que donen la tabarra tot el dia sortint pels medis sense cap mena de problema i omplin-mos lo cap de merda seca, com ara la radio dels capellans que ja fot una mania que no es pot aguantar. Aquestos mos tenen por i odi als "cantautors" si : los "parlautors" son els nostres enemics, per que no son poetes només son xerraires que fan malbé les paraules i les utilitzen per enganyar a la gent. Fugiu dels "Parlautors" , no els escolteu , lapideu-los mentalment, escopiu-los la closca pelada i cretina, i sobretot perdoneu-los que no saben el que fan... amen. (val a dir que el mot "Parlautor" es una aportació espontània i Anònima d'un poeta que es diu Manel)
Com anava dient la meva afició més antiga eren les cançons de l'any de la pera, les que escoltava cantar al Silvestre o al Joan, els mitgers de la Torre dels Frares, a la vora d'aquell immens foc a terra que semblava un gran embut negre que m'havia d'engolir cap al cel d'un moment a l'altre. El Joan, que havia anat al Paruguay i n'havia tornat viu, em cantava cançons estranyes, i fantàstiques, que em feien esgarrifar de gust. També em cantava la del Conde Olinos, que "madrugava" molt i entre mig en deixava anar alguna de Pandero i algunes joies que guardo en el si més profund de la meva memòria... Mentre pelavem tomates amb la padrina per a fer conserva també cantavem, el repertori de la padrina Montserrat era curtet pero molt bo, sobre tot m'agradava aquella que deia:
Tanqueu les llums tanqueu les llums que j'arriba lo Miqueleeeet que sembla una botifarra tota cagada de mosqueeeees!!
NOOOOOOOOOOOOOO!!! feia jo
Llavors seguia :
Obriu les llums obriu les llums que j'arriba lo Miqueleeeet qui sembla una ponselleta collida del mes d'abriiiiil
Siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii feia jo
Val a dir que la beleleta es a dir la cosina Isabel que també pelava tomates de seguida cridava Ara Jo! Ara Jo! i la cançó recomençava canviant lo nom del protagonista... i així ens podia passar tota la tarda pelant tomates madures que feien una olor que ara per molt que peli i olori les tomates que compro, no puc tornar a sentir. A part en temps de verema, allà a la sala del foc a terra hi posaven unes fustes encaixades que feien un quadrat amb la paret i llavors treien un gran tap de fusta que hi havia al terra. Venien els homes amb les mules totes carregades a banda i banda de raims i descarregaben al lloc preparat. Llavors era una festa per a tota la canalla que descalços i mig despullats follavem com a bojos tots amarats de dolçor i xarrupant sovint dels punys de molsa dolcíssima que trinxàvem a cops de peu i caient de cul. No m'estanyaria gens que les meves reconegudes i plenament assumides, relacions amb Baco, vinguessin d'aquestes cerimònies bacanàliques infantils i que el pa i vi amb sucre obligat per verenar, també hi tingués molt que veure.
Només volia fer mes o menys una descripció dels orígens de la meva falera per les cançons de l'any de la catapum. També lo Sr. Sebastianet, el poeta noucentista del meu carrer, hi va contribuir molt, de fet ell escribia corrandes a preu fet i a mi se'm va enganxar al cor aquella cadencia de les estrofes ...
La meva primera cançó, de fet el meu primer exercici de musicació, fou sobre un petit poema d'en Sebastià Armenter que deia axines:
Amb el parell vine, vine a llaurar, que la terra ara en saó està.
Apreta la rella, fes un bon guaret; qui malament llaura la sega malmet.
Aquesta petita joia forma part del recull EL CANT SINCER que porta un lema de F. Mistral que sempre he portat al cap "Cantar vull per vosaltres, pastors i gent del camp" Mai he sabut per què aquestes coses, sense importància per a la majoria de la gent del meu entorn, a mi em feien tan d'efecte, i m'obrien la imaginació cap a mons futurs plens de versos , cançons i aventures.
Ja més tard a partir dels cançoners de l'Amades, en Valeri Serra i Boldú, en Massot i molts d'altres entre els que cal destacar especialment a la Dolors Sistac per la seva gran aportacio a l'estudi de les Cançons de tambor, a en Jaume Arnella, bondadós amic, al Jordi Fàbregas amb qui m'uneix una tàcita i de vegades massa distant amistat, i també per la seva ingent aportació al gènere a l'Artur Blasco (la seva gran obra de recerca, restauració i fixació de materials es ja una fita essencial per als amants del gènere ). Jo m'he limitat a ser un intèrpret de les cançons que he anat trobant d'ací i d'allà i que m'han agradat especialment, cosa que amb els pas dels anys ha anat fent un gruix de repertori de bellíssimes cançons que canto sovint amb més plaer i soltura que les meves pròpies, vet- en ací l'entrellat .
Me deis, quan així ho feis, que se'm veu molt enfora
i no sabeu si cal o no fer que retorni.
Doncs vull que sapigueu que estic fent inventari
de les aigües tranquil·les on existiu vosaltres,
i, en trobar tan reblits els prestatges de l'ànima,
m'entra un astorament molt dolç que em deixa immòbil
només que passi el dit pel fris ple de cadències
que en mi configurau: semblantment ho fa l'home
que toca d'amagat l'obra d'art que el fascina
per si hi hagués quedat retengut algun pàlpit
d'aquell autor que estima fins i tot carnalment.
Ell va lent, com jo hi vaig, per que l'amor demana
esser demoratius en perseguir un orgasme
d'aquells que justifiquen haver provat de viure.
"El Pis de la Badia"
Columna 1992 1ª Edició
Varem estar xerrant de les meves dificultats, li deia que la meva progresiva lentitud em desesperava fins a desitjar desaparèixer, que molt sovint n'era la causa dels meus estats d'estordiment. Em mirava amb una intensa preocupació i callava, atorgava assentint amb el cap. Varem baixar pel passeig de Gràcia fins a Diputació, aquella nit parava al Cristal, ens varem acomiadar una mica tristos. L'endemà partia cap a Mallorca.
Aquella mateixa setmana vaig rebre aquest poema, com si tot el silenci acumulat en la nostra conversa, qüasi meu monòleg, s'hagés transmutat en una identificació absoluta. I, alhora en un intent de donar-me pistes per convertir el sofriment en quelcom bell i positiu.
La cançó va sorgir de cop, aquell mateix dia, com si ja estés preparada per nàixer d'ençà de sempre.
AQUEST ES UN POEMA D'AQUELLS QUE TE MARQUEN LA VIDA I PER AIXÒ EL COPIO AMB EL PERMÍS DE LA MALLERENGA ES CLAR
XII
M’estic posant de tu fins en els colzes, untat fins als cabells, alçat a espiga, constel·lades les mans per cels de rampa, esmussada la veu, la sang corcada.
Aquesta invasió d’heura enfollida fins al racó més meu d’aquesta cambra on no hi cabia res més que la pena; aquest omplir-me tot, deixar els calaixos sense lloc per guardar una confidència o el primer llapis amb el qual pintava el mapa del meu nom, ple de badies.
Aquest encendre el llum amb la certesa que el seu vol no me basti per recórrer la longitud de la teva presència.
Aquest sortir al carrer i veure que em vetlen amb desvergonya cada un dels gestos sabent inevitable que et descrigui al primer descuit meu.
M’estan sortint replans a cada vena on berena repòs la trajectòria de la teva ascensió vegetal. Puges fent cruixir els escalons, incontenible, fendint cada racó com una espasa o un poema esmolat.
Meticulosa conquista del sistema planetari per ús particular, per on me volen la set i el goig.
Ah, vòmit, torrentera, resta tenaç i canta en l’envestida mentre me quedi un os per tirar al foc.
Quan el contagi teu em deixi blava la carn del meu fervor, i la meva vida feta un per-mor-de-tu, ben tuejada, on no hi càpiga res ni sols tu hi càpigues, i el teu voltor me mati el darrer àngel, i jo n’estigui fart,