Per la conquesta banal de l'aparença
tinc un cant
i una destresa discreta per vestir-lo.
I se'm donà també
l'ocell volander de la paraula
per anomenar les coses.
Dic: que tinc la clau dels meus absurds,
punts cardinals,
quatre ignoràncies.
L'amor, la mort, la por i la sort.
Una tendència malaltissa a l'absolut
i un avorriment aliè a les circumstàncies.
Per la conquesta banal de l'aparença
la vida m'obliga a obeir-la dignament.
Jo, que em sento essencialment intemporal
intento no rendir ma voluntat.
Que mai més, ella, em faci passar per altri.
Vigilo que no se'm noti massa transitori...
La casa prop de la via El Turó 1993 Manacor
M'agraden els teus poemes. Sí, jo també estic d'acord amb Carme. Penja'n de tant en tant (si et ve de gust, és clar).
ResponEliminaGràcies novesflors els teu poema de la noia d'aigua em va deixar un regust molt dolç. De fet vaig posant coses antigues o noves segons em bufa el dia. Aquest te que veure amb la moguda emocional de reeditar un disc de fa 25 anys... Je Je , Encara no soc de pedra i els veills cantaires no moren mai... a la terra dels Càtars.
ResponEliminaHome, Miquel Àngel, precisament massa transitori no se't nota, no. Crec que si fa no fa deus ser igual de transitori que tots, quin remei! però precisament en el teus versos sempre em sembla trobar-hi alguna cosa de permanent, d'absolut si vols. Potse r no el podem afagar mai, l'absolut, però fugisserament, tènuement, subtilment ens en ofereixes un tast en els teus poemes. Una abraçada.
ResponEliminaSenyores que em fareu posar color a la galta de tantes coses bones que em dieu !!
ResponEliminaDoncs espera que sentin el disc. Potser que vagis provant quin maquillatge tapa millor els colors...
ResponElimina