Carme ja saps que no destorbes , i el diàleg es obert ,faltaria més ,el que passa que entre la Rut i jo hi ha una entente cordiale de estar picant la cresta...tam,bé parlem de pesca i de pescadors... Je Je
Carme, novesflors, no patiu, quants més serem més riurem, que per converses privades ja hi ha altres canals... A totes dues us xafardejo els blogs, però no acostumo a dir res perquè el silenci i jo som molt amics.
De fet rellegint una mica aquesta mena de caos mental que va desgranant aquest blog , es una mica veritat que dona la sensació de que es més aviat cosa de dos mig autistes que es comuniquen en Clau de "SOLS". Però també es cert que no hi ha cap mena d'acord per que així sigui.Ni tampoc cap norma per excloure ningú. Passa que jo tinc dies , inclús setmanes que no filo gaire, ni tinc massa esme de xerrar. També de vegades tinc esclats de mal humor i puc endegar comentaris vitriólics (sorry Carme ,allò del pianista no te perdó). Però de fet quan apareix algun comentari nou com el de novesflors ,donquis tinc una alegria i d'això es tracta no?. Altrament les tirallongues i comentaris rabiosos sobre temes mèdics de vegades penso que es poden fer molt pesats però es que m'agradaria que aquest a pàgina no fos només un assumpte literari si no que parlés de tot el meu espectre d'interessos , encara voldria parlar de més coses: de música , d'instruments, de tecnologia musical, de filosofia... jo que se!! posats a fer un blog i a parlar d'un mateix, quin es el límit? penso que no n'hi hauria d'haver.Benvinguts Passeu Passeu...
Doncs això mateix. El meu comentari anterior anava en aquesta línia, però em feia mandra escriure tant... No n'hi ha, de límits. Algun dia hi posaré tirallongues sobre l'Asperger, al meu blog, algun dia.
Doncs és una bona manera d'utilitzar una síndrome. Fer coses rares i complices com vosaltres. Ja deixaré senyala quan passi per aquí, si és que tinc alguna cosa a dir, clar!
D'entrada la psicòloga va despistada, ja que potser no té perdò allò del pianista, però jo no recordo pas que hagis fet o dit res de dolent. Deu ser o que tu exageres o que jo tinc mala memòria.
Fa dies que vaig passant i no dic res.
ResponEliminaNo voldria destorbar pas, el diàleg.
M'agrada el poema sencer, aquest final tan suggeridor.
Fins a viat.
Carme ja saps que no destorbes , i el diàleg es obert ,faltaria més ,el que passa que entre la Rut i jo hi ha una entente cordiale de estar picant la cresta...tam,bé parlem de pesca i de pescadors... Je Je
ResponEliminaJa em diràs, doncs, sobre això de la llista de cançons... Salut
ResponEliminaTant de bo no perdem mai els somnis, ni amb la vellesa, mentre ens dure la vida.
ResponElimina(Jo tampoc no m'he atrevit mai a dir res... tenia sensació d'intrusa)
Carme, novesflors, no patiu, quants més serem més riurem, que per converses privades ja hi ha altres canals...
ResponEliminaA totes dues us xafardejo els blogs, però no acostumo a dir res perquè el silenci i jo som molt amics.
De fet rellegint una mica aquesta mena de caos mental que va desgranant aquest blog , es una mica veritat que dona la sensació de que es més aviat cosa de dos mig autistes que es comuniquen en Clau de "SOLS". Però també es cert que no hi ha cap mena d'acord per que així sigui.Ni tampoc cap norma per excloure ningú. Passa que jo tinc dies , inclús setmanes que no filo gaire, ni tinc massa esme de xerrar. També de vegades tinc esclats de mal humor i puc endegar comentaris vitriólics (sorry Carme ,allò del pianista no te perdó).
ResponEliminaPerò de fet quan apareix algun comentari nou com el de novesflors ,donquis tinc una alegria i d'això es tracta no?. Altrament les tirallongues i comentaris rabiosos sobre temes mèdics de vegades penso que es poden fer molt pesats però es que m'agradaria que aquest a pàgina no fos només un assumpte literari si no que parlés de tot el meu espectre d'interessos , encara voldria parlar de més coses: de música , d'instruments, de tecnologia musical, de filosofia... jo que se!! posats a fer un blog i a parlar d'un mateix, quin es el límit? penso que no n'hi hauria d'haver.Benvinguts Passeu Passeu...
Doncs això mateix. El meu comentari anterior anava en aquesta línia, però em feia mandra escriure tant... No n'hi ha, de límits. Algun dia hi posaré tirallongues sobre l'Asperger, al meu blog, algun dia.
ResponEliminaNo hi ha com tenir una sindrome!! Je Je... el que no te una sindrome avui en dia es que ... buenuuuu
ResponEliminaI tant! És com tenir carta blanca per fer coses rares...
ResponEliminaDoncs és una bona manera d'utilitzar una síndrome. Fer coses rares i complices com vosaltres. Ja deixaré senyala quan passi per aquí, si és que tinc alguna cosa a dir, clar!
ResponEliminaUna abraçada a tots.
Tu digues lo que vulgos dona que ací no hi ha límits per a la follia i necessitem una psicologa...que ens ajudi he?
ResponEliminaD'entrada la psicòloga va despistada, ja que potser no té perdò allò del pianista, però jo no recordo pas que hagis fet o dit res de dolent. Deu ser o que tu exageres o que jo tinc mala memòria.
ResponEliminaUna abraçada