Sovint cauen dies que
passo com lliscant
per les dunes del llibre
de fotos d’un desert de mi.
Dubtant de ser-hi. I
no escric.
Perquè no en tinc
ganes, ni mica.
Ni se que collons
dir-me que valgui la pena
o sigui fiable o
gramàti-cable. Ja saps-Ni fava!
Em desperta un gris
gelat als plats dels ulls
que liofilitza els
adjectius.
Em cau cendra dels
cabells com als gurus.
Inspiro flaires de
purins i estossego pols dels camins.
Les guitarres al racó, desafinades, pobres! ni cas!
l'estudi: deu Km. de cables per endollar.
les cançons: tararí tararà. -Que ja no ve d'una. Ja!
Resumint, Miquel: a
l’era de la Torre. Trilla que Trilla.
Un any culls i un
altre no fas ni palla.
