divendres, 17 de gener del 2014

I NO PARIS DE RASCAR

I SERAN UNA SOLA CARN... VA DIR L'AVATAR.. així serà finalment una sola peça que dringui a l'unisó dels gruixuts als primets tots los cants dels aucellets!!!
les varetes s'han "d'aprimar" "afinar"... s'han d'incorporar a la tapa talment fòssin part de la meteixa fusta , perque de fet ho son , estan fetes de la mateixa llenca de fusta i un cop treta tota la cola sobrant que només faria que disfressar la vibració , farem les probes de com sona i de quan dura el que sona ...  El taco que ha d'aguantar el pont encara s'haurà de rebaixar un parell de milimetres , despres  hai faré 12 forats per les clavilles que aguantaran les cordes i el pintare amb Epoxi perque s'endureixi al màxim . No es pot tenir pressa amb aquest aufici ... tot i que hi ha mestres que ho tenen tot tant medit i polit que fan enveja !! Un dia tindré un taller com aquest!!! es molt ZEN!!

MISTICA DEL FUTUR EN EL PRESENT: HUMANITZANT LA MUSICA ELECTRÒNICA

http://elukelele.com/discography/misticos-de-cafeteria-en-el-piso-19-buscando-al-unicornio-de-arnold-laine/

Místicos de Cafetería – En el piso 19: 

buscando al unicornio de Arnold Laine

  • Lanzamiento: 2013-11-02
  • Sello: C&P Elg Records
¿Sabéis de algo complicado? Sí bueno, sabréis de muchas cosas, pero en lo que a nosotros nos concierne, que es la música, algo complicado es escuchar un disco de una vez y no darte ni cuenta.
Místicos de Cafetería consiguen con En el piso 19: buscando al unicornio de Arnold Laine que lo más pesado del álbum sea el propio nombre, pero les perdonamos hasta eso sabiendo que supone un homenaje a The Pink Floyd (así se llamaban cuando Barrett reventaba las guitarras).
En el piso 19: buscando al unicornio de Arnold Laine es una sucesión de canciones llenas de ritmo, en la que encontramos la mezcla perfecta entre electrónica, house y funk, estilos que han casado bien entre sí a lo largo de la historia, y que Místicos de Cafetería mezclan a la perfección de nuevo, dándoles su toque personal, ese toque psicodélico en forma de misterio, envolviendo canciones para que sean el regalo perfecto.
White Zombies se erige como tema de apertura, abriendo el álbum de forma triunfal y tenebrosa, con un final oscuro y que recuerda a Jugband Blues de Pink Floyd. En Dime Quien Soy aparece DJ Bollywood, lleno de dudas vitales, que acaban rompiendo en un final en el que el protagonista sigue sin encontrarse a si mismo. Barbara Allen es una renovación del clásico inglés del siglo XVII, que cuenta la historia de la cruel Barbara Allen, una femme fatale de la época, que provocó la muerte de su amante, para luego morir ella por el sufrimiento ocasionado. Místicos de Cafetería le dan su propio toque a la historia, aunque ni aquí la señorita Allen escapa a las campanas de la muerte. En el piso 19 es el primer hitazo del álbum, empieza fortísimo, con uno de esos ritmos a los que es imposible escapar, ni lo intentes, tus pies te obligarán a bailar. Místicos de Cafetería esconden bajo un instrumental genial, una letra de igual calidad, llena de denuncias y con un final muy claro: el señor Bollywood dispara su sonrisa. Y vaya que si lo hace en este álbum. Desenfocado nos traslada a una experiencia mística y muy ácida, una especie de Heroin de la Velvet Underground pero en versión lisérgica. En el desierto es un pequeño y bonito oasis que nos introduce a Un caballo sin nombre, la versión de Místicos de Cafetería del tema de los America. Cabe decir que es una versión muy atrevida, ya que transformar un tema con un mensaje que encaja muy bien con su estilo folk, en otra, con el mismo mensaje, pero con un estilo totalmente diferente es complejo, pero Místicos de Cafetería salen bien parados, sabiendo usar a la perfección los pasajes instrumentales al final del tema, siempre calmados, y por supuesto poniendo la guinda con un final que podemos calificar como de psicodélico y confuso, acorde a la transformación del desierto en mar que nos cantan. Buscando al Unicornio de Arnold Laine es otra experiencia alucinógena muy explícita y bien narrada, el otro gran hitazo del álbum, y es que no le falta nada: dice quién es, dónde está, describe objetos, colores… y por supuesto mucha metralla en su ritmo, aprovechando al máximo el recurso del bajón-subidón para acabar reventando con un final que se anuncia oscuro, pero que acaba de la forma más clara con la que puede acabar un tema psicodélico. Solo porque lo sientes es el penúltimo tema del álbum y vuelve a tirar de la épica en su instrumental, y de la oscuridad en su letra, oscuridad que también aparece para cerrar el tema, pese a que el solo previo indique lo contrario. Con Místicos de Cafetería nunca sabes cómo va a seguir una canción, y ahí reside parte de su encanto. Mantis Religiosa cierra el álbum de forma genial, describiendo una relación de amor de lo más servil y desesperada por la parte masculina, la versión salvaje del pagafantas.
Y así finaliza la orgía musical de Místicos de Cafetería con En el piso 19: buscando al Unicornio de Arnold Laine, un LP que muestra muy a las claras sus intenciones, hacer que te muevas sobre la pista, sea en plena noche, o en pleno after (si es que estos existen) con sus temas más oscuros. Místicos de Cafetería vuelve a marcar territorio, con un estilo tan singular como inclasificable. Solo añadiré una cosa más, si eres DJ o neoinDJ (sí, de esos que van a pinchar como el que fríe un huevo), no olvides incluir algún tema de En el piso 19: buscando al Unicornio de Arnold Laine.

RASCA ,RASCA MALDITO!!!


dimecres, 15 de gener del 2014

QUAN? PROJECTE. MIQUEL DE PALOL


Q
Tenia 22 anys? quan vaig posar música a aquest poema que formava part d'un recull inicial que en Palol va perdre en algun catau del Barri gòtic una vesprada de trons?.. Inicialment en deia "Llet i vi" ... Despres fou un  "Projecte". Varem refer el camí junts per tal de trobar el mecanoscrit, però fou infructuós. La memòria prodigiosa d'aquest geni de la literatura que es en Palol va fer que el recuperés o potser en tenia alguna copia original feta a mà? . Es una d'aquelles cançons que puc cantar a capella, sense mes additaments i en qualsevol moment. Me surt com un crit o com un vòmit , igual que el "Només rebre" de l'Espunyes o "El més difícil doncs es sobreviure" de Martí i Pol. Perquè ja es-son de fa molt de temps una prolongació del meu pensament, una crossa amb la que vaig per la vida, sabent que mai em rendiré... I que mai tampoc em callaré més, l'abus al que la hipocresia dels benestants, sotmet als minvats. El malestar físic que ja tenia llavors, em va fer incorporar aquest "PROJECTE" Al meu ideari més íntim i també més públic. I sempre li estaré agraït al Miquel de Palol per haver escrit aquesta, per a mi en particular;  Meravella vital.

dimarts, 14 de gener del 2014

TORNEM A LA FUSTA... QUE EM DISTREC AMB EL BARULLU DEL MON I ALEGO NO ACABO MAI!!

L'Encolat de l'entramat de varetes que porta una guitarra sota la tapa es pot fer de moltes maneres. N'hi ha de mes professionals i n'hi ha de mes expeditives. No es necessita una excessiva pressió sobre les fustes, amb un sol "sargentu" mato tres pardals d'un  Tir i me'n queda prou be. Desprès amb la lija i els formons i el ribot petitò, si cal, encara refinaré més l'envarillat i netejare el sobrants de cola fins a aconseguir un só que m'agradi.




Faré  algunes probes  d'espectre de  freqüències amb un micròfon  d'alta sensibilitat i un software d'anàlisi d'audio que ja be inclòs al meu Dawn, o Sequenciador habitual. Que vol dir el software que utilitzo per a gravar i mesclar pistes, que ve a ser com un estudi de gravació virtual. Per tal de confirmar que no falla estrepitosament en alguna gama. Normalment no passa. Si has seguit uns paràmetres correctes. Però aquesta etapa es la que determina el futur qualitatiu de la guitarra. I la seva solidesa . 



 Ara la llenca de fusta fràgil ja es una peça que  sembla "irrompible " i sòlida . Un taco, ara tenyit,  de tres capes de fusta encolada serà l'ancaltge interior del pont i sostindrà les 12 cordes metaliques. De fet aguantarà una gran pressió que es distribuirà sobre la creu principal i unes altres bigues que aniran pels laterals de la creu fins a dalt de tot de la tapa. Tot està pensat i calculat per que no es deformi la tapa per la "enorme" pressió de les 12 cordes metàl·liques sobre el pont.  El so que dona ara si la piques pel davant es encara  sec i  de poca duració, hauré de afinar mica en mica les varetes i rebaixar el gruix  fins que em doni el "dring" que indica que sonarà amb prou amplitud i duració.  La forma  d'onada de les varetes es  per tal de que l'espectre del so es localitzi en els distints punts, i no es pas aleatòria, ni la posició, ni la llargada. Tot té un perquè i encara que  els planells ja ens donen una aproximació del que ha de ser. Es el treball posterior sobre la tapa el que realment "afina" . Encara queda molta feina per fer i ara comença la part més delicada . M'estic plantejant de no posar un forat central com es la norma mes corrent, sinó provar alternatives com ara les de Ovation o Peavey , o Walden,  en models que fan propostes agosarades a l'hora d'expulsar el só .
La cara amb el futur forat .Serà o no serà?
Aquest sistema esta molt provat en guitarres de fibra

 



Això em donaria la possibilitat de posar una pastilla o varies de distints tipus sota les cordes que convertís la guitarra en una "elèctrica" de 12 cordes en un moment donat. I en una acústica en un altre . Avui en dia els pedals de modulació fan autèntiques meravelles a l'hora de ampliar les possibilitats d'un instrument. Sempre que d'entrada soni mínimament be . Ja m'ho pensaré mentre faig "L'afinació". La fusta encara s'ha de rebaixar be be un mil·límetre en tot el perímetre, però ara ja es farà pel davant. Així que s'ha de cuidar molt l'estètica . No volem pas que la guitarra sigui "lletja"...Posats a fer procurarem que a part d'un só acceptable també faci bona cara...No?






















Aquest altre de Walden, es ben novedòs i a mes incorpora el forat lateral que acostumen a posar els Luthiers Brasileros. Com ara el Mestre Bellucci.







Cada cop es fa mes obrir els laterals per expulsar barullu...
UNA GUITARRA FANTÀSTICA , PRECIOSA . ME FA DENTETES  QUI LA DISSENYAT I QUI L'HA FET






Peavey acaba de treure aquest model d'acústica amb una doble d'expulsió, pel lateral i per la part alta de la tapa que es força interessant. Poster s'haurien hagut de cuidar una mica de no deixar veure tant la roba interior de la Dama  i posar-li unes bones pestanyes a la Llàgrima... Tanmateix així de sencill també queda prou be... i deu abaratir costos.


Aquest sistema   de Crafter s'ha deixat veure ultimament amb molts bons resultats en electroacustiques