dimarts, 31 de desembre del 2013

ANEM PER FEINA . I RETORNEM A LA FUSTA...

Ja feta la plantilla i dibuixat el contorn de la Guitarra uns dos mil·límetres mes ampla que l'encaix, procedeixo a retallar amb precisió i manualment la tapa de pi avet alemany  que vaig triar d'entre les que tinc assecant-se de fa anys. La veta es prou uniforme  i la fusta te 5 mm de gruix , Això em donarà coll per a esculpir-la i rebaixar-la donant-li una mica de curvatura . Es una feina que els Luthier mes industrialitzats fan a màquina amb dos minuts però a mi m'agrada més fer-ho a ma. Es com si establís un vincle secret entre la fusta i jo i la futura sonoritat que tindrà . Establir vincles perdurables amb les coses i les persones no m'es, ni m'ha sigut mai fàcil. De vegades encara em sorprèn que les persones estiguin molt segures de si mateixes com per etiquetar les coses o les  altres persones sense tenir en compte que tot canvia, que tot es impermanent i que el que avui es d'una manera demà pot ser d'una altra. Aquesta fusta que fa poc no era res mes que una llenca, s'anirà convertint en la "cara" d'un instrument que potser algun dia estarà en un escenari i serà tocat per algun músic que convertirà la seva humil procedència en una obra d'art. No puc mai deixar de tenir en compte aquestes reflexions que em faig mentre remeno la fusta i em treballo a mi mateix a mida que la treballo a ella.
Avui "es un bon dia per tornar a començar" em diu el meu estimat Facundo Cabral. I jo com un instrument canvio de so i de estat segons l'humitat de l'ambient o qui "em toqui" tan si em "toquen" be com si ho fan malament. Quan m'equiboco procuro d'escombrar la meva acera de virutes ... i anar-me'n a dormir amb la certesa de que no he fet mal a ningú. Per això L'Equilibri es el meu Deu principal.




La serra de "calar" es un petit instrument de precisió. El retallat es podria fer amb una màquina i molt mes rapit Però jo no faix 15 guitarres cada dia, ni ganes, no tinc gaires màquines, ni ganes. I si tanta falta em fes sempre tinc la fusteria del carrer de sota on sense ni un retret em passen per la fresadora qualque fusta  i no cobren ni un duro. Els fa gràcia això que faig i alguna vegada els hi he ensenyat un instrument acabat i conto que fins hi tot n'estan orgullosos de fer-me un cop de ma. Per a que hauria de comprar una maquinota que no sabria ni on posar-la? Comprar, llençar tot el que s'espatlla, canviar el cotxe cada dos anys ... canviar la Dona cada 7 anys, acceptar la obsolescencia programada dels objectes i de les idees i que més ??


























La veta es prou bona en alguna zona en una mica mes ampla que en altra que es força regular i estreta però en conjunt un cop ben polida donarà un bon i agradable  aspecte a la tapa i ha de sonar prou be com per que no sia un "barullu". Cosa que sovint passa en aquest tipus de guitarres si no estan prou ben equilibrades . A!! l'equilibri . Si! aquesta cosa tan difícil d'assolir

dilluns, 30 de desembre del 2013

LA RUTA DELS GENETS . XAVIER BARÓ AL CAT.




 Faré una xerradeta sobre el que vaig disfrutar ahir nit al CAT, (Centre Artesa Tradicionarius), al carrer de Sant Antoni, al Barri de Gracia , prop del metro Fontana... amb en Xavier Baró i començaré per col·leccionar adjectius... Sobri.... emocionant, delicat, escuet, èpic, compromès. Fort i fràgil alhora.
Poca patilla, cap concessió. Desmitificador que es capgira en mite. Hàbil guitarrista. Gran melodista amb arrels melòdiques pròpies i maneres, progresions i climax emotius que venen del rock, en Baró ha fet una simbiosi de totes les influències que ha transitat i ha creat un llenguatge propi. Fer aquestes fusions només es vàlid si el que les fa crea una nova espècie... i el Xavier Baró sense fer escarafalls, però amb un convenciment propi dels genis ; Ho ha fet i ja fa temps que ho ha fet, anys i discos que l'avalen com un  artista monumental a tenir molt amb  compte. Altra cosa es que l'autodespreci i manca d'utoestima col·lectiva d'aquest país, no faci cas de res ... en Baró a França seria un "Bashung"  . Un artista considerat i estimat. Aquí ningú vol saber res de ningú...
Tocar com fa ell una l'acústica Martin dreadnought amb els dits no es gaire habitual de vorer... ni gent que faci puntejos mentre canta ... Potser només L'Eduard Iniesta i en Pujadó fent "piking"  estan a l'altura o pel damunt del que fa en Baró amb la guitarra mentre canta. a I L'Enric hernàez , que m'el deixava ...( vés!! les comparances son odioses i ara m'he posat en un toll) !!! , I ho fa com si no fes res d'especial. M'agradaria tornar a veure'l amb una elèctrica tocant rock amb Primavera Negra perque seria un gran plaer. Amb l'Heura Gaya  a la gralla de claus i fent veus, tocant el pandero quadrat talment una Majorala del Roser, i sonant com una prolongació del seu propi cos, absolutament al servei de les cançons, aportava colors i ambients d'una gran originalitat . El mestre  Abrego Txopeitia fent tot un ventall de sonoritats sorprenents i novedoses amb una elèctrica de 12 cordes que es un símil d'una Danalectro amb pastilles Lipstick i es cristal·lina i sona diferent i "especial". Una mandolina endollada a una pedalera igual que la guitarra i una Telecaster  tunejada d'en Bazaga , que ja sabem que es el millor Luthier de guitarres elèctriques que tenim al país. Tot plegat per combinar una paleta molt extensa de sonoritats damunt  de la bona feina feta amb un Korg Le que tocava en Víctor Verdú fent coixins d'orge, i omplint els fons de sons que remeten, amb les guitarres, i com una pinzellada d'un pintor genial que podria ser d'en Josep Pascul, -per quedar-mos a Lleida de totes totes-, a la psicodèlia, però només com un record. En cap moment aquesta referència s'apodera del tot de la situació només fa acte de presència, com un tribut . Com una carta a jugar i a tenir a la cartera dels recursos. També les anecdòtiques però brillants intervencions de "Els Laietans", la Meritxell Gené, a les veus, que sempre es moltíssim eficaç i en Josep Maria Ribelles a l'Arpa, donant un plus de gran qualitat sonora que va fer que tot vibrés encara més intens  Els convidats es varen adaptar a la perfecció al conjunt del concert sense que sembles gens un afegitó circumstancial. Be per ells i be per en Baró que accepta incorporacions forànies sense trontollar gens ni mica, ans al contrari fent encara més ric i ampli el conjunt. I això val a dir que moltes vegades no surt així...en molts altres concerts que he vist.

En Xavier Baró ha fet el camí a la inversa; Del Rock estant, s'ha endinsat pel camí del trobaire, ha recuperat "l'arrel mes fonda de l'Olivera" . Home de poques paraules, el seu discurs s'articula per si sol amb les cançons. No calen gaires explicacions. Del mític "Macot"  del Montsech estimat,  al "Carril",  passant pel Cap de Creus. I la Catedral de Joglaria amb la que va començar. Ens va fer un repàs per la seva discografia que a mi personalment en va sabre a poc.
No m'haurien pas sobrat 6 o 7 cançons més . Però es un gat vell i ens va deixar amb gana, perquè sap que no fer-se massa extens es millor per a pair-ho be i tenir ganes de repetir una altra vegada... durant el concert va aconseguir al menys deu "Cliks" es a dir moments de gran intensitat emocional on va connectar d'una manera molt personal i propera amb el públic. Jo sempre conto els "Clikcs". Te que ser deformació professional.. Je Je!!.
Tanmateix ell mateix amb la seva actitud i sobrietat, evita que la emocionalitat es desbordi. Aquest trobaire es un home compromès amb la seva obra i no li agrada reduir-la a l'éxit faciló . Fa la feina . La fa be . La fa Millor. La fa encara molt Millor...I acaba amb un parell de bisos i prou . No es dona gens als rituals del triomf . Això no interessa pas tant. Interessa que el que diu i com ho diu sia captat i reflexionat. Tenim i potser molts no ho sabeu, un artista, que partint de les pròpies melodies de la terra on es va criar ha creat un llenguatge que implica moltes influències i alhora es Nou i Original. Que volem més? El mateix TRADICIONARIUS tenia. entre altres, aquest objectiu : deixar de ser subsidiaris de les arrels melòdiques Franceses, Italianes o Saxones i  partir de les nostres pròpies, creant el nostre propi llenguatge. A partir d'ací tot ens es permès, perquè hem recobrat la nostra pròpia identitat melòdica i podem estar en condicions d'exportar-la allí on vulguem . Trobaires com en Xavier Baró o com el mateix Miquel Gil ho estan fent possible. Tant de bo que la seva incorporació al l'satf de Mixtura Management, dongui bons i nous vents al seu vaixell per tal que se situï d'una vegada a l'estanteria vital i artística a on li correspon d'estar per mèrits més que demostrats.
Llarga vida al Trobador!!!

dissabte, 21 de desembre del 2013

LA LIJA .ES HORA DE PULIR LES ARESTES I PRERPARAR L'ENCAIX...

La fusta ve amb un gruix de 3,5 milimetres o 4 milimetres segons el provehidor. Hi han majoristes de fusta per a Luthiers que garantitzen la procedència controlada de les fustes i encara que no et pots creure res al 100% una certa seguretat de que estan al menys en un bon procediment de secatge .Ningú t'assegura de que no han passat per algun forn de secatge ràpid que es una aberració que te consequències a mig pla, per al menys no son l'asserreria de la cantonada que tracten amb fusta molla literalment que no es en absolut utilitzable per a fer res en aquest camp. Ara caldrà rebaixar fins on sigui convenient la tapa original com podreu veure a les fotos era de fullola, es a dir contraxapat i era molt prima, no m'estranya gens que ja fa vint anys  li haguès de fer un "apanyo" per a impedir que seguis deformant-se i que al cap del temps acabes perdent del tot la distancia entre el pont i la celleta de la pala que ha de ser exacta i no moure's mai, si vols que la guitarra "quinti" sia, afini perfectament. No la fare tan prima com la original , que era massa prima pel meu gust. El contraxapat inicialment es mes resistent que la fulla mica, per a la llarga es deforma igual per això faré la tapa una mica mes gruixuda i li donare una mica de "Panxa" una certa curvatura concavada que es bona per l'aspecte de l'instrument i per la emissió del so. Per sota li posar una reixeta de fustes que fan com un ressonador i donen molta resistència a la tapa en concret. En aquest cas aquesta resistència es molt necessària perquè la pressió d'una dotze cordes es molt major que la d'una guitarra clàssica de Nylon i de 6 cordes que es d'uns 45 a 55 Kg. Dependrà del tipus de guitarra i del tipus de cordes. Si pensem que les cordes d'una acústica son metàl·liques i que son dobles, podem pensar en una fora de tracció de mes de 120 Kg , ? es possible, de ben segur  que es pot trobar aquesta dada en algun manual de Lutheria .Per jo no n'he après en cap manual sinó veient com ho fan alguns Luthiers que conec  i a base d'assaig error.

Amb un Fotògraf  Esportiu de La Vanguardia . Varem anar un cop a veure al Sedo Garcia  a Vilert, al Pla de L'estany , i parlo de fa vintipicu d'anys. Es tractava de fer un reportatge sobre els Luthiers. Sobre ell en concret que es un grandissim expert en instruments  antics, com ara llauds i guitarres del renaixement, Violes de Roda o violins antics. Instruments dels tipus que fa Servir el Jordi Savall  i altres musics d'aquesta esfera tant interessant de la musica antiga que a mi em resulta molt moderna... Cal parlar de la immensa força que transmet "El llibre de Montserrat" per exemple? Per a mi al costat d'una  obra musical com aquesta. el Rock and Roll  fa riure ... mes aviat... Segons quin Rock està clar , acabo de rebre un disc de "Rehenes" recien enfornat que dins del  territori del Rock esta moltíssim rebo, es música i es bona música, ja en parlarem de Rehenes- Ara no toca .  Al final el reportatge no va sortir . No recordo gaire be  com va nar, algú de la Vanguardia em va dir que no el traurien perquè jo no era de l'Staff habitual i que acabarien encarregant-li a algun endollat dels de sempre.. Les coses van aixnes , i al cap d'un temps va sortir una merda de reportatge fet per un tio -tia, no ho recordo,  que no en tenia ni puta idea i que feia pena. Per es el que hi ha ... Ho sento Sedo, les coses no son com voldriem que fossin. Les fotos no les tinc jo, les te el fotògraf que tampoc en va tenir cap culpa.
Tanmateix jo no seré mai en Sedo Garcia en aquest ofici . Ell es un geni i jo un aprenent . et Voi-là. "Les coses son com son" com diu el Fill del Mestre que també est a punt de treure un altre disc... "Les coses son com mires"
 També aprofitarem el pont antic, es millor un pont de fusta de trenta i picu d'anys com a mínim que no un de nou i com que de fet està perfecte, noms te tres forats d'uns tronillos que li vaig posar perquè es desempegava, doncs serveix perfectament per a la tapa nova , els forats serviran per a posar-hi tres tacs de  fusta de faig que faran la feina dels tronillos i li donaran un toc de color i encara es podien decorar amb circulets de nàcar que en aquestes guitarres s'utilitza molt per a decorar-les. Sempre em recordaré de la "Jumbo Gibson" immensa que portava la Emmylou Harris  en un concert que li vaig veure a Paris ja fa tira d'anys, era una guitarra molt ben decorada i lluïa i sonava fantàsticament be -Hi ha Gibsons de 3.000 o 4.000 Euros clar , o mes ... .



... Quan sempre fa la tira d'anys de les coses es que ja ets vell i la vida fa baixada tot i que jo pujo i baixo amb molta facilitat ... i ja ho tinc assumit i tant se me'n fot, perquè per a mi la vida es vida i prou i ja me'n basta.















Aquesta tapa al menys es "FUSTA"


Aquesta de  sota es un simulacre... podrit.
La tapa antiga era ben ve una M... Lligada amb un cordill , Una fullola de tercera .. Com es pot tenir tan de morro i vendre un instrument com a bo i fer-ne pagar uns calers que Deu ni do (Oi Nolo?) quan no es mes que una estafa??? Einnnn???







El pont ha d'estar a la distància correcta . Si t'atanses massa a una persona i li prens la "distància  vital" la relació distorsiona. No us ha passat mai que hi ha gent que us neguiteja perquè se us atansen massa ? a mi si . Llavors el que seria un SI, es un Re, que vol dir res. No dona la nota o la dona falsa . I si se us atansen amb interès, encara distorsiona mes. Llavors molesta i tot. Doncs aixís el pont ha d'estar a la distància exacta...
















Noms aquesta creu era del tot insuficient per una tapa harmònica que tenia que suportar tanta tracció i el reforç del pont era txurrutero i fet amb tableru de cartró. Al menys la resta de l'instrument no esta deformada i es consistent sinó, ni valdria la pena reparar-lo.




















De vegades les coses trencades no tenen remei 










Faré una plantilla de cartolina per tal de retallar la fusta per que encaixi a la perfecció mes mil·limètrica i posaré unes vetes ranurades per augmentar la superfície de l'encolat  i així evitar futures deformacions . També he posat unes biguetes al fons per donat-li mes consistència a la caixa no portava ni els mínims per a durar aquesta guitarra era ben be una "anganilla". A mida que li vaig descobrint el "Fondu" em vaig emprenyant mes amb els qui la van fer-. I ha gent que per total un assumpte de "peles" son capaços de denigrar-te fins a mínims... com a aquest pobre instrument que per avarícia mai va estar be de salud... una miqueta com jo;  La Polio i la mare que els va parir.!!

divendres, 20 de desembre del 2013

POSEM LA COLA ... I AJUNTEM LES DUES FULLES DEL LLIBRE

De primer cal igualar fins a la perfecció les dues fulles de fusta de pi , tallades talment fossin les fulles d'un llibre, son simètriques, la veta d'un costat coincideix perfectament amb la de l'altre. Això es essencial per tal de que la vibració sigui uniforme, encara que avui en dia es fan tapes de contraxapat que es passen aquesta màxima pel forro. Al capdavall un instrument es podria fer amb un sol ganivet i paciència i cada Luthier te el seu sistema per a fer l'encolatge. Jo m'ho copio del que he vist fer i ho faig a la meva manera amb el que tinc mes a mà. I tampoc cal una excessiva pressió, nomes que les cordes forcin a les fulles a estar ben unides la cola fa la resta i ara toca esperar.  El resultat es el que importa realment, en aquest cas, i es que les dues fulles es fonguin en una de sola. Es com la vida amb una parella , si aconsegueixes fondre't en un de sol, llavors es una parella, que son dos anant cap a l'Un. Si no, nomes es una associació d'interesos. Ja siguin sexuals com materials, social o per simplement fer-se companyia cosa ben lícita rambe trobut no? i sinò tot es només una comèdia social. Els antics manuscrits Diuen que Deu va dir "Que siguin una sola carn". Doncs d'això es tracta que de dues peces simètriques, que s'avenen fins a la perfecció, en fem una peça sola sense cap fissura. La cola Titebone i m'es igual si faig propaganda, es la que fan servir la majoria de Luthiers actualment. Te una resistència i flexibilitat que la fan ideal per aquestes coses a mes es pot revertir amb calor i desempegar el que hagis pegat per error o precipitació. Tinc una planxa vella que em va molt be per esmenar aquest tipus de coses i desencolar lo que Deu  va encolar,,, Així que si les teves relacions son un error aplica- li calor i desempegat!! Extremadament resistent abans es trencaria per la fusta que pel voraviu encolat. Talment com la vida abans es trenca tot al teu voltant que no s'acaba la flexibilitat de l'amor i la paciència que t'uneix a algú...Però s'acaba.




dijous, 19 de desembre del 2013

LA TAPA



Al final no sera de cedre la tapa sera de pi abet alemany que s'esta assecant des del 2008 quan ja el vaig comprar amb un periode variable de secatge que podria se de cinc any a deu anys, es dubtós, però ja està en condicions de estabilitat i el proçès de vitrificació de les resines prou abançat com per que aguanti be i soni be .La qualitat de la veta no es un "Primera" pero la guitarra tampoc es una classica espanyola així que tampoc s'ho mereix perque no en treuriem rés de gastar mes calers i posar-hi una fusta amb la veta mes estreta i unifor-me . En aquest tipus de guitarres acustiques americanes Dreadnought, el so s'expulsa per resonancia de la caixa no per vibració com en les clàssiques i les flamenques i com que li penso pòsar una reixa Latticce per sota perque encara expulsi més, potser un 15 o un 20 % més que si li poses només una creu com la que portava que era del tot insuficient . Ja millorarà molt .Tambe cal tenir en compte que aquest tipus de guitarres sonen millor endollades i amb algun "previ-piezo" i o una pastilla a sota les cordes , a la boca de la guitarra que la pot convertir en una electrica a base de pedals i moduladors, si es dona el cas.
Te que ser de qualitat per a poder-les equalitzar be, perque si no: sonen com un "barullu" . Son quitarres per a fer "coixins" fons armonics amples i brillants en els puntenjos sonen ben be com un  Llaud, un llaud amb greus potents però hun Llaud gran  com el que porta en Javier Mas amb el Leonard Cohen  es millor . Per a fer puntejos de pua i pols sempre sonarà millor que una 12 cordes, encara que hi ha gent que li sap treure molt partit com per exemple aquest guitarrista que anava amb el Bashung "al cel sia" en un dels seus ultims concerts. La "quimio" ja feia estralls en el seu físic ... Va cantar fins al final -Quan li van donar el gran premi de França al millor disc per "Bleu Petrole" va dir  Gracies ! "m'en recordaré "tota la vida"  i poc despres moria, ço que vol dir que tampoc creia en la mort. Com jo que no hi crec. No, no m'ho puc creure.

ALAIN BASHUNG - La Nuit je mens.avi (+llista de reproducció)

dimecres, 18 de desembre del 2013

PREPARANT LA NOVA FAÇANA DE LA VELLA GUITARRA...

Sempre vaig trobar un honor . Haver pogut estudiar tres anys de Fusteria a l'Institut Laboral de Balaguer i desprès passar llargues estones al Taller de cal Riasol. Si per mi hagués estat. Hauria tret més profit de fer aquell batxillerat per aquest plus d'aportacio, que no per cap més cosa. Però això no ho vaig decidir Jo. A Cal Riasol  vaig aprendre sobre tor a cuidar-me de les màquines . Cuidar-me en el sentit de vigilar molt de no estar mai massa aprop de les serres de cinta ni les les fresadores, ni de tota mena de tallants que es fan servir en aquest ofici... als 14 anys vaig fer la primera guitarra , una peça triangular amb un màstic de teca que semblava un hibrid entre una guitarra i una Balalaica. La portava a les excursions i sonava prou be per acompanyar les cançons del Jaume Arnella i del Xesco Boix que era el que llavors sabia mig mal tocar . Molts anys desprès vaig reprendre aquella mena de ofici afició i vaig començar a reparar guitarres i Bardurries , Llauds i altres instruments de corda . No se que m'agrada més, si recuperar un bell instrument o fer-ne un de nou . Tot sempre es una aventura que no saps com acabarà ...
Només se que quan m'hi poso deixo de fer-me pilotes i de rumiar coses que no son com voldria que fossin ,i que no tenen remei . La fusta em fa tornar mes seré . L'Arquitectura d'un instrument es com la de la vida .Necessita contraforts , barillatge . equilibri... Això mateix .. Equilibri - L'Equilibri es un Deu va escriure l'Àngel.


dimarts, 17 de desembre del 2013

AQUEST ES UN NOU DIA! ....



MECAGUENLADEPRESSIÓ QUE EM VA PARIR!!! TINC UNES GANES DE PUJAR A UN ESCENARI QUE ME MENJO LA BOCA .A LA PUTA MERDA ELS METGES I LES PUTES MENTIDES DE LA POLIO !!! MES M'ESTIMO SORTIR A PETAR QUE CUIDAR-ME TANT DE TOT PER A NO RES!! DEMA COMENÇO A MUNTAR UNA RONDA DE CONCERTS ENCARA QUE SIGUI PER LES CANTONADES

diumenge, 24 de novembre del 2013

Clar que sempre sortira alguna "meuca intel·lectual" * ( AUCA DEL PORC I JO)que dira que només era un xerraire que vivia del cuento i que tenia una relació malaltissa amb la música i no volia treballar....

Facundo Cabral


Facundo Cabral
Facundo Cabral.jpg
Fotografía de Cabral en su disco "Pateando tachos" (1984).
Datos generales
Nombre real Rodolfo Enrique Cabral
Nacimiento 22 de mayo de 1937
Origen La Plata, Buenos Aires,
Bandera de Argentina Argentina
Muerte 9 de julio de 2011 (74 años)
Bandera de Guatemala Ciudad de Guatemala, Guatemala
Ocupación Cantautor, compositor, filósofo, poeta, escritor, maestro espiritual
Información artística
Instrumento(s) Voz, guitarra
Período de actividad 1959-2011
Firma Firma de Facundo Cabral.svg
Rodolfo Enrique Cabral (La Plata, Buenos Aires; 22 de mayo de 19371 - Guatemala; 9 de julio de 2011), de nombres artísticos Indio Gasparino —en sus comienzos— y Facundo Cabral fue un cantautor, poeta, escritor y filósofo argentino.
Se caracterizó por sus composiciones de trova y sus monólogos con anécdotas personales, parábolas, crítica social para promover la autorrealización, el despertar de la conciencia y la reflexión espiritual.

Biografía

Infancia

Un día antes de su nacimiento, su padre se fue del hogar. Su madre y sus otros siete hermanos vivían en casa del abuelo paterno de Facundo Cabral, quien expulsó al resto de la familia. Cabral afirmó varios años más tarde que su nacimiento se produciría en una calle de la ciudad de La Plata.2
Sus primeros años los pasó en Berisso, localidad adyacente a La Plata. Posteriormente, la madre de Cabral y sus hijos emigraron hacia Tierra del Fuego, en el sur de Argentina.
A la edad de 9 años, escapó de su hogar y estuvo desaparecido cuatro meses. Su propósito inicial era llegar hasta Buenos Aires para conocer al entonces presidente argentino Juan Domingo Perón, ya que tenía la referencia de que el mandatario "le daba trabajo a los pobres".
Después de una larga travesía, transportado por diferentes personas, al llegar a la ciudad capital, un vendedor de la "Feria Franca" le dio la dirección de la Casa Rosada; mas aquel señor le dijo enseguida: "Es muy difícil que te atienda, porque los presidentes suelen ser gente ocupada; pero yo leí en el diario que mañana 19 de noviembre va a ir a La Plata porque es el aniversario de la ciudad. Ándate ahí". Así que se fue a La Plata, durmió al costado de la catedral, y al día siguiente Facundo Cabral, siendo apenas un niño, logró burlar el cerco policial alrededor del mandatario y su esposa, Eva Duarte.
Cuando un policía lo agarró para retirarlo, el presidente, que estaba saludando hacia ese lado le dijo al policía: -"Déjelo venir"-, e hizo parar su auto descapotable que tenía un estribo al que Facundo se subió de inmediato y conversó con ambos. -¿Quería decirme algo?-, le habría preguntado el presidente. -Sí, ¿Hay trabajo?-, respondió Facundo.
En un reportaje en los años 90, confesó que Eva Perón, en ese momento diría la primera "frase ética", que el escucharía en su vida, y que lo acompañaría por siempre: "Por fin, alguien que pide trabajo y no limosna". Gracias a esta conversación, logró que su madre obtuviera empleo y el resto de la familia se trasladara a la ciudad de Tandil.3
Facundo Cabral tuvo una infancia dura y desprotegida; se convirtió en un marginal al punto de ser encerrado en un reformatorio pues se había convertido en alcohólico desde los nueve años de edad. Escapa y luego cae preso a los 14 años por su carácter violento. En la cárcel, un sacerdote jesuita de nombre Simón fue quien le enseñó a leer y escribir, lo puso en contacto con la literatura universal y lo impulsó a realizar sus estudios de educación primaria y secundaria, los cuales, llevó a cabo en tres años, en lugar de los doce que era el período normal en Argentina. Un año antes de salir de la cárcel, Cabral escapó de la prisión, aunque recibió aún ayuda del sacerdote. Gracias a un vagabundo, Cabral conoce la religión, aunque declarándose librepensador, sin pertenecer a iglesia alguna. Poco después, se iniciaría como músico y cantante en el medio artístico.

Trayectoria artística

Cabral citaría así sus inicios en el medio musical: "Empecé a cantar con los paisanos, con la familia Techeiro, en Tandil. El 24 de febrero de 1954, un vagabundo me recitó el sermón de la montaña y descubrí que estaba naciendo. Corrí a escribir una canción de cuna, Vuele bajo, y empezó todo."4
En 1959, ya tocaba la guitarra y cantaba música folclórica, admiraba a Atahualpa Yupanqui y a José Larralde, se trasladó a Mar del Plata, ciudad balnearia argentina, y solicitó trabajo en un hotel; el dueño lo vio con su guitarra y le dio la oportunidad de cantar. Así comenzó su carrera dedicada a la música; su primer nombre artístico fue El Indio Gasparino. Sus primeras grabaciones no tuvieron mayor repercusión. Luego se presentó con su apellido verdadero.
En 1970, grabó No soy de aquí ni soy de allá que consagró su éxito. Empezó a ser conocido en el mundo, grabó en nueve idiomas con cantantes de la talla de Alberto Cortez, Julio Iglesias, Pedro Vargas o Neil Diamond entre otros.

Exilio y retorno

Durante la última Dictadura Argentina (1976-1983), era ya considerado un cantautor de protesta, lo que lo obliga a abandonar Argentina en 1976. Se radicó en México, donde continuó componiendo y haciendo presentaciones. Se estima que recorrió 165 países.
En 1984, regresó a Argentina con su nombre consagrado. Ofreció un recital en el Estadio Luna Park. Siguió por Mar del Plata. En 1987, hizo una presentación en el estadio de fútbol de Ferrocarril Oeste, en Buenos Aires, con capacidad para treinta y cinco mil personas. El 5 de mayo de 1994, comenzó una gira internacional.
Se presentó en conciertos junto a Alberto Cortez en “Lo Cortez no quita lo Cabral” uniendo humor y poesía con las canciones que hicieron famosos a ambos intérpretes. En enero de 1996, ambos actuaban en la ciudad de Mar del Plata, cuando Alberto Cortez debió ser operado debido a una obstrucción en la carótida, así que Cabral continuó con la gira de la cual se hizo una grabación.
Ya casi invidente, él mismo resumió en una nota: "Fue mudo hasta los 9 años, analfabeto hasta los 14, enviudó trágicamente a los 40 y conoció a su padre a los 46. El más pagano de los predicadores cumple 70 años y repasa su vida desde la habitación de hotel que eligió como última morada".5

Muerte

Sus últimos conciertos los realizó en una gira en Centroamérica. Se presentó en la Ciudad de Guatemala el martes 5 de julio de 2011 en el Expocenter del Grand Tikal Futura Hotel, a las veinte horas donde para despedirse expresó lo siguiente: “ya le di las gracias a ustedes; las daré en Quetzaltenango, y después que sea lo que Dios quiera, porque Él sabe lo que hace”.6 El jueves 7 se presentó en el que sería su último concierto, en el Teatro Roma de la ciudad de Quetzaltenango, el cual cerró interpretando la canción No soy de aquí, ni soy de allá.
Fue asesinado el 9 de julio de 2011 alrededor de las 5:20 am, en Ciudad de Guatemala, víctima de un atentado aparentemente dirigido al empresario Henry Fariña7 8 9 10 11 el cual conducía al cantautor y a su representante al Aeropuerto Internacional La Aurora desde el hotel donde se hospedaba, para continuar en Nicaragua con su gira de presentaciones.12 13 El atentado fue perpetrado por varios sicarios que se dirigían en tres vehículos y armados con fusiles de asalto en el Boulevard Liberación de dicha ciudad, quedando únicamente herido el empresario y fallecido el cantautor.14 15 En julio del 2012 fiscales nicaragüenses dijeron que Cabral fue asesinado por parte de una disputa entre Alejandro Jimenez Gonzalez y Henry Fariñas, ambos miembros de la pandilla "Los Charros" aliada con La Familia Michoacana e involucrada en el lavado de dinero en cantidades de más de mil millones de dólares.16

Pensamiento espiritual, estético y político

Influido en lo espiritual por Jesús, Lao-Tsé, Chuang Tzu, Osho, Krishnamurti, Buda Gautama, Arthur Schopenhauer, Juan el Bautista, San Francisco de Asís, Gandhi y La Madre Teresa de Calcuta, predicó el Misticismo, la desaparición del ego y la auto-realización global de la Conciencia humana.
En literatura tuvo admiración por Jorge Luis Borges con quien también mantuvo conversaciones filosóficas17 y por Walt Whitman. Este rumbo de observación espiritual, inconformista, se imprimió en su carrera como cantautor que tomó el rumbo de la crítica social sin abandonar su habitual sentido del humor.
No se conoce que Cabral haya tenido participación militante en movimiento político alguno, aunque por muchos años abogó por el pacifismo como forma de solucionar conflictos autodefiniéndose como "violentamente pacifista" y "vagabundo firstclass",18 se identificó en sus últimos años con una especie de anarquismo filosófico y contemplativo.19

Reconocimientos

No existe una lista documentada de sus reconocimientos discográficos, ya que Cabral al no tener una vivienda propia, sino que vivía en cuartos de hoteles, en los últimos años de su vida, decidió entregárselos a un conductor de taxis, conocido suyo, quien los coleccionaba. Sin embargo se reseñan los siguientes:
Por el voto unánime de la Legislatura porteña y merced a "su gran trayectoria en la escena musical nacional e internacional y por su infatigable labor como mensajero de paz y unidad de los pueblos del mundo". Por 41 votos a favor y ninguno contra, la Legislatura porteña convirtió ley un proyecto de la diputada del PRO, Silvia Majdalani, que declara Ciudadano Ilustre de la Ciudad Autónoma de Buenos Aires al cantautor Facundo Cabral. Según el artículo 1°, la legisladora afirma que hizo la presentación, no solo porque el trovador posee una "vastísima trayectoria en la escena musical nacional e internacional", sino por "su infatigable labor como mensajero de paz y unidad de los pueblos del mundo".21 22
  • Memorándum de su muerte en los premios Grammys del año 2012.

Discografía

  • 1971 - Facundo el Creador
  • 1972 - En Vivo Teatro Embassy
  • 1972 - Facundo Cabral con Waldo de los Rios
  • 1973 - En Vivo Palacio de Bellas Artes (Vol. I y II)
  • 1982 - El Carnaval del Mundo
  • 1983 - El Mundo Estaba Tranquilo Cuando Yo Nací (Monologo)
  • 1984 - Pateando Tachos
  • 1984 - Ferrocabral
  • 1985 - Cabralgando (En Vivo)
  • 1986 - Entre Dios y el Diablo
  • 1987 - Secreto
  • 1993 - El Oficio de Cantor
  • 1993 - Cronología
  • 1994 - Recuerdos de Oro
  • 1996 - Este es un Nuevo Dia
  • 1997 - Le Canta al Pueblo Vol. I
  • 1997 - Un Canto Al Pueblo (con Chavela Vargas) (Vol. I y II)
  • 1998 - Epoca de Oro
  • 2000 - En Vivo
  • 2000 - Incomparables
  • 2004 - Personalidad
  • 2006 - Las Numero 1 (CD+DVD)
  • 2008 - Antologia 1 (1960 - 2007)
  • 2008 - Antologia 2 (1960 - 2007)
  • 2005 - No Estás Deprimido, Estás Distraído (Audiolibro)
  • 2006 - Cantar Sólo Cantar, Cabral Sólo Cabral (Vol. I y II)
  • 2009 - Los Elegidos
  • 2010 - El Trovador
  • 2010 - Bicentenario

Con Alberto Cortez

  • 1994 - Lo Cortez No Quita lo Cabral (Vol. I) (En Vivo)
  • 1995 - Lo Cortez No Quita lo Cabral (Vol. II) (En Vivo)
  • 1998 - Cortezías y Cabralidades (Vol. I y II)

Con Andrés Jiménez

  • 1998 - América Canta En Vivo

Obra literaria

De su obra literaria, Cabral mencionó en alguna ocasión que había escrito alrededor de 22 libros "sin títulos y sin autor", que eran considerados por él como textos manuscritos que se editaban y se imprimían, de los cuales existen traducciones en chino mandarín o japonés.24 Por ello, la siguiente es una lista incompleta de sus obras en el campo literario.
  • Paraíso a la deriva
  • Conversaciones con Facundo Cabral
  • Mi Abuela y Yo
  • Salmos
  • Borges y Yo
  • Ayer Soñé que Podía y Hoy Puedo 1
  • Ayer Soñé que Podía y Hoy Puedo 2
  • Cuaderno de Facundo
  • No Estás Deprimido, Estás Distraído
  • Los Papeles de Cabral
  • La Magia de Cabral
  • Mi Encuentro Con Facundo Cabral
  • Terriblemente Solo, Maravillosamente Libre