"EL PIS DE LA BADIA"

He estat pujant a peu al pis de la badia

com un infant intens frisós d'anar a fira

i, en veure'm ja pel quart, he trobat que semblava

com si m'hagués quedat l'edat endarrerida

rodolant cap avall mentre jo prosseguia

grimpant el darrer tram amb l'ajut d'unes ales

que essent part del meu cos ja feia temps no usava.

He arribat al sisè lleuger com la pelussa

que escampen els ocells a trenc de primavera

i aborrallona el vent pels racons de la tarda.

Però tot just obrir, he vist per la barana

que circumda el balcó tot un rengler de xifres

simulant no ser més que un estol d'oronelles.

M'he trobat molt feixuc, gravat per la tristesa

de sentir-me ferit per la fredor d'uns signes

que se'm claven al cor talment un escarràs.

I, en guaitar pel balcó, he estat a temps de veure

per un instant molt breu però prou per delmar-me

l'espectre de la mort tombant la cantonada.

Miquel Àngel Riera "El Pis de la Badia"

Columna 1993 2ª edició

   EL Pis de la Badia.(Directe al CAT 96) by Miquel Angel Tena

PRECÍS AMOR

Precís amor de dos i dos fan quatre,

amor embaumador d'afanys certíssims,

colpidora exactesa de les coses.

Ja me couen els ulls, les mans me piquen

de tant de relliscar perfils claríssims,

de tant d'anar a les coses rectilini

com un al·lot hermós tot corrent cintes.

De vegades em creix una mà nova

i em va escapçant pel front tots els conceptes

i és que els enganys són bells com a roselles

si t'allunyes un poc. Però retornes,

planetària i fervent, amb la mirada

tota empaperinada de dreceres

i me torn a quedar en pel sense butxaques

amb un poquet de borra que em consoli

ni una mà de sis dits que em justifiqui. 

Tu mates perfilant. Ai, no me deixes  

jugar a quatre cantons amb les paraules.

Amor, quan jug amb tu mai va fer embustes,

precís amor de dos i dos fan quatre.

Miquel Àngel Riera"Tots el Poemes"

Edicions 62. 1985. 3ª Edició

"EM DEIS QUE SOM MOLT LENT"

Em deis que som molt lent i que me qued estàtic

com si el meu pensament romangués com un àncora

tirada en el no-res d'unes aigües molt fondes.

Me deis, quan així ho feis, que se'm veu molt enfora

i no sabeu si cal o no fer que retorni.

Doncs vull que sapigueu que estic fent inventari

de les aigües tranquil·les on existiu vosaltres,

i, en trobar tan reblits els prestatges de l'ànima,

m'entra un astorament molt dolç que em deixa immòbil

només que passi el dit pel fris ple de cadències

que en mi configurau: semblantment ho fa l'home

que toca d'amagat l'obra d'art que el fascina

per si hi hagués quedat retengut algun pàlpit

d'aquell autor que estima fins i tot carnalment.

Ell va lent, com jo hi vaig, per que l'amor demana

esser demoratius en perseguir un orgasme

d'aquells que justifiquen haver provat de viure.

Miquel Àngel Riera "El Pis de la Badia"

Columna 1992 1ª Edició

"T'ESTIM, PERÒ ME'N  FOT"

T'estim, però m'en fot. No em resta gaire

de suportar la humiliació del vòmit

d'ésser que és estimar. Ja acaba eixa hora

de finestrals oberts i de dents polsoses,

de taques de pantaix per les solapes

i de taurons pels músculs o dreceres.

Ta'teix si em fon els ploms de la mà dreta

un calfred com un crit sempre que et xucla

camí dels meus endins, pels dits em neixen

aurores boreals com a contagis.

T'estim però me'n fot. Visc a l'espera

del glop definitiu que em redimeixi,

del glop unificant que em deixi dir-te:

-Ja t'estim tant, que et pots morir quan vulguis.

 

 MIQUEL  ANGEL RIERA

                                                  "Tots el Poemes"Edicions 62. 1985. 3ª Edició

PERQUÈ L’HOME RETORNA

Perquè l'home retorna als seus començos,

l'empenta enamorada del parlar-te'n

peregrinar m'ha fet al temple rústic

-avui ja dins del poble-, aquest diumenge

de vol baix i febrer duent l'amplada

de la pitrera a tall de crull oberta,

perquè l'home es commou amb la seva ombra

i té l'arrel girada a l'enyorança.

Ni la casa de test ni la figuera,

vora el pou casolà. Enderrocades

les senyes que l'amor em serva intacte.

Esmicolada pedra i dimitida,

més fusa avui que el goig que protegia,

ara despulla el lloc que entotsolava

per fer-me donar gràcies a la vida

tot estorat davant l'amor naixent.

Ha estat el que devia jo m'ho deia

ha romàs guanyadora la memòria

contra un món esfullat, del qual no en queda

ni una ombra amagadissa per les pedres

ni un pantaix arrufat per dins el fred.

Tot és mes meu que mai, tot és la història

d'un anar cap a tu, Nai , que ara et cont.

Miquel Àngel Riera,  

Biografia  "Tots els Poemes"  1974 Cara i Creu Ed. 62.