HOME NU -JORDI PÀMIAS I GRAU -CANÇONS DE LA NIT BENIGNA

HOME NU


Del teu cos en surt
una pedra blanca
amb fona d'amor
destrament llançada
l'aigua de l'estany
ara perd la calma.
Si a la nit, la dona
s'ha tornat manyaga,
i et cosia tot
amb fil de rialles,
per fines escletxes
del balcó de casa
entrarà la llum de la matinada.
Meravella és
moure l'aigua mansa,
gratar la foscor
del pou de la mare
i, en la nit total,
encendre una flama.
Quan llances el roc
la joia et delata.

Jordi Pàmias i Grau "Cançons de la nit benigna"Tià de sa Real.  Manacor 1980
Música:Miquel Àngel Tena

CARTA AMB ADREÇA

Una nit no dorms per que tens el pensament urgint-te a posar ordre per que de cop l’edat t’ha deixat sol a la cantonada, com qui abandona a un cec al ajudar-lo a creuar. I en enfilar la vorera del carreró que mena a la vellesa i potser per que el destí acaba regint mig be les coses, l’has començat a veure una mica distinta de com la veies. Ara potser més a l’abast, com si tota la vida hagués estat molt lluny i un tel de boira blanca us hagués fumat el territori on forçosament, per llei natural, teníeu dret tots dos a respirar. I m'ha passat que els fills, un dia et miren amb un punxó posat a l’ull, com si fossis tu, qui els hi ha llençat el dard enverinat que a tots ens pertoca dur clavat al muscle de la vida. T’adones que no, que tu els estimes com pots i no ens saps més. Son ells que tenen por i també per que en tastar la fel de la seva pròpia ració de dolor, busquen culpable i el troben...i que això també et toca de voler-ho i fer-t’ho teu, doncs aquest es un assumpte de família, de la mateixa lletada que l’amor. I veus que tu també duus una estella encastada sota la pell de l’ànima. Que ja es temps de treure-la com qui es treu un ull de poll o una molèstia acostumada. I en resultar que les coses sempre giren en espiral i s’eixamplen, entens que hi ets a temps de trobar la manera de dir-li que ho has fet. I només de pensar de fer-ho, ja tot s’acaba i tot es nou. Com un regal d’aniversari. I encara que no fos així, que molt possiblement no ho sigui, per que ja li es massa difícil d'entendre. O dones per bo. Fas, com si, el gest d’alegria del teu fill, en parlar amb ella, et confirmés, que tots aquests viaranys difícils per a on ens ha conduït la vida, només han estat dreceres extraviades de l’amor.

Més,  Ai!, hi ha un seguici d'estirp, que vas crear tu, en el teu viure errat, una descendència de les idees, un tuf de voltor que et domina el vellejar, que t'amaga  un secret innoble, quelcom decidit per fe de l'odi i la rancúnia  i contra el que no si pot fer res. No hi a la paraula al diccionari per a definir i dir-li nom a tant d'oprobi . L'has errat,  però no amb mi , jo no soc Brutus, qui et clavarà el punyal, serà el Caim que tot lo dia t'afalaga i t'odia pel dessota, qui al final et tocarà la mort i en farà un negoci brut. Jo no hi seré per a veureu. No en sé de ser tan fals. I  traïdor . No en soc de tant dolent... com per demés, jo ja he fet net amb tu i la meva acera es escombrada. Ni a punta de pistola et tocaria un pel o et faria fer res fora llei. Per això hi ha el perdó i es va donar a l'home el poder per a exercir-lo. A! mes al voltor no l'he de perdonar pas jo sol, sinó Tu.  Un Àliga Reial, mai es rebaixa al davant d'un rapinyaire, oportunista i el fuig i no s'hi barreja, i espera . Espera encar que sigui la vida, tota, que posi el coll a l'abast de l'urpa- No hi ha perdó pel lladre de tombes i misèries. Encar que només sigui un instant, li clavarà l´'ungla a l'artèria  desplomada com qui esclafa damunt les estovalles a un insecte verinós. I després el tira a terra per a rematar-lo amb el taló. Per si n'hagués quedat algun dubte que fos del tot inofensiu...per la canalla. 

LA BELLESA DE L'HOME - POEMA XI

XI

Signaré amb creu de guix

el pam de terra erma per on pelluquen viure
asseguts a l'esglaó de la voravia
o perduts pel laberint de les cantonades humides,
immòbils al portal orinat que mai no travessen les alegries
els que nasqueren minvats:
el nan,
el coix,
el que te la cara de fetus,
el que té les orelles travessades per la claror,
el que te el gest pàl·lid,
el que duu les mosques com a expressió de la cara,
el que te el cap que li trabuca,
el que s'embruta els pantalons sense adonar-se'n,
el que te gep i mira amb tristor els excursionistes amb motxilla,
el grandolàs que te la veu de nina,
el mut,
el cec,
el cec-i-mut,
el que te el cor a la dreta,
el que està compromès a viure dins d'un llit de posts,
el que te una salud que rebenta i rebenta,
el que té el fal·lus micoi  i gira la conversa quan es parla de dones,
el que te el nom escrit a la llista municipal dels marietes,
el que tremola,
el que té els dos peus esquerrans,
el tartamús.
el que duu posada cadira de rodes
i tots quants
sense saber per què
ens han donat avantatge.
Si puc
retardar les llàgrimes,
qui sap
si de creu
en creu
de guix,
Assoliré
destriar
les línies de força
que em mantenen dret
enmig del panorama.
                                                  14-III-1972

Miquel àngel Riera “La bellesa de l'Home” Palma ,Editorial Moll, 1979 ( col, Blanquerna, nº22)

BON NADAL !!!

El radi macrocosmic de l'angle de l'ala de l'Angel

coincideix exactament amb proporcions microcòsmiques

amb el diàmetre d'una llàgrima de dona jove que plora per que esta sola.

la Dona no ha de medir mes de metre seixanta i tres i

la distància entre els seus ulls no ha de superar

mai els 4'5 centímetres o la circumferència de la llàgrima

es veuria afectada en un micró .Cosa que encara que sembli poca cosa

afectaria sobre manera l'ordre de l'univers.

Donat que l'ala de l'Angel es en realitat

la vela que recull el vent d'electrons i partícules divines

que dignifica el moviment de les estrelles.

Sense aquesta dignificació no tendria cap sentit

que girés l'univers en dextrògin o a l'inrevés

ja que la carga emocional de la llàgrima

de la dona es la que dona l'impuls a l'Ala angèlica

que genera el moviment de l'émbon central

de tots els universos. I que coincideix 

paradoxal ment amb l'energia generada

a petita escala, esta clar , pel moviment

dels amants en la consumació del coit.

Ve't-en ací doncs la simbologia universal

de la Verge i el nen, reeproduit en totes les cultures

com a mite creacional de la civilització.

Per tant el 25 de Desembre. Fum. Fum. Fum.

Celebració de l'equinoci d'hivern a l'Imperi Romà

i anteriors Imperis com L'Egipsi I el Babylonic,

Significa indefectiblement que el sexe es el motor de L'Univers.

I que es absolutament imprescindible que la verge deixi de ser-ho.

per que l'Ala de l'Angel segueixi complint la seva funció 

de font energètica espiritual del gran Èmbol-Falus central.

Que nodreix d'energia al cos Deístic al que pertanyem 

talment com si fóssim microchips destinats a una funció determinada, 
en la continua, i eterna substitució celu-lar.

I si no: llegiu-vos la paràbola dels talents.

BON NADAL!!!

COS MEU ------ JORDI PÀMIAS I GRAU

 





COS MEU

T'agombolaran
mans de nit humida,
dits d'aigua de llac...
Et faran un bes
les fonts amagades
a l'últim recer.
Se t'emportarà
el vaixell d'escuma
d'un riu encisat.
Et posarà un vel
de cristalls, a l'alba,
el blanc gebre, esquerp...
T'amanyagarà
per darrera volta
l'aigua de la mar.

Jordi Pàmias i Grau "Cançons de la nit benigna" Tià de sa Real.  Manacor 1980