Una nit no dorms per que tens el pensament urgint-te a posar ordre per que de cop l’edat t’ha deixat sol a la cantonada, com qui abandona a un cec al ajudar-lo a creuar. I en enfilar la vorera del carreró que mena a la vellesa i potser per que el destí acaba regint mig be les coses, l’has començat a veure una mica distinta de com la veies. Ara potser més a l’abast, com si tota la vida hagués estat molt lluny i un tel de boira blanca us hagués fumat el territori on forçosament, per llei natural, teníeu dret tots dos a respirar. I m'ha passat que els fills, un dia et miren amb un punxó posat a l’ull, com si fossis tu, qui els hi ha llençat el dard enverinat que a tots ens pertoca dur clavat al muscle de la vida. T’adones que no, que tu els estimes com pots i no ens saps més. Son ells que tenen por i també per que en tastar la fel de la seva pròpia ració de dolor, busquen culpable i el troben...i que això també et toca de voler-ho i fer-t’ho teu, doncs aquest es un assumpte de família, de la mateixa lletada que l’amor. I veus que tu també duus una estella encastada sota la pell de l’ànima. Que ja es temps de treure-la com qui es treu un ull de poll o una molèstia acostumada. I en resultar que les coses sempre giren en espiral i s’eixamplen, entens que hi ets a temps de trobar la manera de dir-li que ho has fet. I només de pensar de fer-ho, ja tot s’acaba i tot es nou. Com un regal d’aniversari. I encara que no fos així, que molt possiblement no ho sigui, per que ja li es massa difícil d'entendre. O dones per bo. Fas, com si, el gest d’alegria del teu fill, en parlar amb ella, et confirmés, que tots aquests viaranys difícils per a on ens ha conduït la vida, només han estat dreceres extraviades de l’amor.
Més, Ai!, hi ha un seguici d'estirp, que vas crear tu, en el teu viure errat, una descendència de les idees, un tuf de voltor que et domina el vellejar, que t'amaga un secret innoble, quelcom decidit per fe de l'odi i la rancúnia i contra el que no si pot fer res. No hi a la paraula al diccionari per a definir i dir-li nom a tant d'oprobi . L'has errat, però no amb mi , jo no soc Brutus, qui et clavarà el punyal, serà el Caim que tot lo dia t'afalaga i t'odia pel dessota, qui al final et tocarà la mort i en farà un negoci brut. Jo no hi seré per a veureu. No en sé de ser tan fals. I traïdor . No en soc de tant dolent... com per demés, jo ja he fet net amb tu i la meva acera es escombrada. Ni a punta de pistola et tocaria un pel o et faria fer res fora llei. Per això hi ha el perdó i es va donar a l'home el poder per a exercir-lo. A! mes al voltor no l'he de perdonar pas jo sol, sinó Tu. Un Àliga Reial, mai es rebaixa al davant d'un rapinyaire, oportunista i el fuig i no s'hi barreja, i espera . Espera encar que sigui la vida, tota, que posi el coll a l'abast de l'urpa- No hi ha perdó pel lladre de tombes i misèries. Encar que només sigui un instant, li clavarà l´'ungla a l'artèria desplomada com qui esclafa damunt les estovalles a un insecte verinós. I després el tira a terra per a rematar-lo amb el taló. Per si n'hagués quedat algun dubte que fos del tot inofensiu...per la canalla.
