dimarts, 10 de gener del 2012

CARTA AMB ADREÇA

Una nit no dorms per que tens el pensament urgint-te a posar ordre per que de cop l’edat t’ha deixat sol a la cantonada, com qui abandona a un cec al ajudar-lo a creuar. I en enfilar la vorera del carreró que mena a la vellesa i potser per que el destí acaba regint mig be les coses, l’has començat a veure una mica distinta de com la veies. Ara potser més a l’abast, com si tota la vida hagués estat molt lluny i un tel de boira blanca us hagués fumat el territori on forçosament, per llei natural, teníeu dret tots dos a respirar. I m'ha passat que els fills, un dia et miren amb un punxó posat a l’ull, com si fossis tu, qui els hi ha llençat el dard enverinat que a tots ens pertoca dur clavat al muscle de la vida. T’adones que no, que tu els estimes com pots i no ens saps més. Son ells que tenen por i també per que en tastar la fel de la seva pròpia ració de dolor, busquen culpable i el troben...i que això també et toca de voler-ho i fer-t’ho teu, doncs aquest es un assumpte de família, de la mateixa lletada que l’amor. I veus que tu també duus una estella encastada sota la pell de l’ànima. Que ja es temps de treure-la com qui es treu un ull de poll o una molèstia acostumada. I en resultar que les coses sempre giren en espiral i s’eixamplen, entens que hi ets a temps de trobar la manera de dir-li que ho has fet. I només de pensar de fer-ho, ja tot s’acaba i tot es nou. Com un regal d’aniversari. I encara que no fos així, que molt possiblement no ho sigui, per que ja li es massa difícil d'entendre. O dones per bo. Fas, com si, el gest d’alegria del teu fill, en parlar amb ella, et confirmés, que tots aquests viaranys difícils per a on ens ha conduït la vida, només han estat dreceres extraviades de l’amor.
Més,  Ai!, hi ha un seguici d'estirp, que vas crear tu, en el teu viure errat, una descendència de les idees, un tuf de voltor que et domina el vellejar, que t'amaga  un secret innoble, quelcom decidit per fe de l'odi i la rancúnia  i contra el que no si pot fer res. No hi a la paraula al diccionari per a definir i dir-li nom a tant d'oprobi . L'has errat,  però no amb mi , jo no soc Brutus, qui et clavarà el punyal, serà el Caim que tot lo dia t'afalaga i t'odia pel dessota, qui al final et tocarà la mort i en farà un negoci brut. Jo no hi seré per a veureu. No en sé de ser tan fals. I  traïdor . No en soc de tant dolent... com per demés, jo ja he fet net amb tu i la meva acera es escombrada. Ni a punta de pistola et tocaria un pel o et faria fer res fora llei. Per això hi ha el perdó i es va donar a l'home el poder per a exercir-lo. A! mes al voltor no l'he de perdonar pas jo sol, sinó Tu.  Un Àliga Reial, mai es rebaixa al davant d'un rapinyaire, oportunista i el fuig i no s'hi barreja, i espera . Espera encar que sigui la vida, tota, que posi el coll a l'abast de l'urpa- No hi ha perdó pel lladre de tombes i misèries. Encar que només sigui un instant, li clavarà l´'ungla a l'artèria  desplomada com qui esclafa damunt les estovalles a un insecte verinós. I després el tira a terra per a rematar-lo amb el taló. Per si n'hagués quedat algun dubte que fos del tot inofensiu...per la canalla. 

diumenge, 25 de desembre del 2011

LA BELLESA DE L'HOME - POEMA XI


XI

Signaré amb creu de guix
el pam de terra erma per on pelluquen viure
asseguts a l'esglaó de la voravia
o perduts pel laberint de les cantonades humides,
immòbils al portal orinat que mai no travessen les alegries
els que nasqueren minvats:
el nan,
el coix,
el que te la cara de fetus,
el que té les orelles travessades per la claror,
el que te el gest pàl·lid,
el que duu les mosques com a expressió de la cara,
el que te el cap que li trabuca,
el que s'embruta els pantalons sense adonar-se'n,
el que te gep i mira amb tristor els excursionistes amb motxilla,
el grandolàs que te la veu de nina,
el mut,
el cec,
el cec-i-mut,
el que te el cor a la dreta,
el que està compromès a viure dins d'un llit de posts,
el que te una salud que rebenta i rebenta,
el que té el fal·lus micoi  i gira la conversa quan es parla de dones,
el que te el nom escrit a la llista municipal dels marietes,
el que tremola,
el que té els dos peus esquerrans,
el tartamús.
el que duu posada cadira de rodes
i tots quants
sense saber per què
ens han donat avantatge.
Si puc
retardar les llàgrimes,
qui sap
si de creu
en creu
de guix,
Assoliré
destriar
les línies de força
que em mantenen dret
enmig del panorama.
                                                  14-III-1972

Miquel àngel Riera “La bellesa de l'Home” Palma ,Editorial Moll, 1979 ( col, Blanquerna, nº22)

dijous, 22 de desembre del 2011

BON NADAL !!!

El radi macrocosmic de l'angle de l'ala de l'Angel
coincideix exactament amb proporcions microcòsmiques
amb el diàmetre d'una llàgrima de dona jove que plora per que esta sola.
la Dona no ha de medir mes de metre seixanta i tres i
la distància entre els seus ulls no ha de superar
mai els 4'5 centímetres o la circumferència de la llàgrima
es veuria afectada en un micró .Cosa que encara que sembli poca cosa
afectaria sobre manera l'ordre de l'univers.
Donat que l'ala de l'Angel es en realitat
la vela que recull el vent d'electrons i partícules divines
que dignifica el moviment de les estrelles.
Sense aquesta dignificació no tendria cap sentit
que girés l'univers en dextrògin o a l'inrevés
ja que la carga emocional de la llàgrima
de la dona es la que dona l'impuls a l'Ala angèlica
que genera el moviment de l'émbon central
de tots els universos. I que coincideix 
paradoxal ment amb l'energia generada
a petita escala, esta clar , pel moviment
dels amants en la consumació del coit.
Ve't-en ací doncs la simbologia universal
de la Verge i el nen, reeproduit en totes les cultures
com a mite creacional de la civilització.
Per tant el 25 de Desembre. Fum. Fum. Fum.
Celebració de l'equinoci d'hivern a l'Imperi Romà
i anteriors Imperis com L'Egipsi I el Babylonic,
Significa indefectiblement que el sexe es el motor de L'Univers.
I que es absolutament imprescindible que la verge deixi de ser-ho.
per que l'Ala de l'Angel segueixi complint la seva funció 
de font energètica espiritual del gran Èmbol-Falus central.
Que nodreix d'energia al cos Deístic al que pertanyem 
talment com si fóssim microchips destinats a una funció determinada, 
en la continua, i eterna substitució celu-lar.
I si no: llegiu-vos la paràbola dels talents.

BON NADAL!!!

dimarts, 20 de desembre del 2011

COS MEU ------ JORDI PÀMIAS I GRAU

 





COS MEU

T'agombolaran
mans de nit humida,
dits d'aigua de llac...
Et faran un bes
les fonts amagades
a l'últim recer.
Se t'emportarà
el vaixell d'escuma
d'un riu encisat.
Et posarà un vel
de cristalls, a l'alba,
el blanc gebre, esquerp...
T'amanyagarà
per darrera volta
l'aigua de la mar.

Jordi Pàmias i Grau "Cançons de la nit benigna" Tià de sa Real.  Manacor 1980







dilluns, 19 de desembre del 2011

TARDA DE PLUJA MÀRIUS TORRES




 "De tots els Pianistes amb els qui he tingut el gust o el disgust de treballar, en Joan Riba en destaca per la seva honestedat i el seu bon gust. Si pugués triar. Ara aniria amb dos pianos de cua, com en Trenet,  l'un pel Xavier Palà i L'altre pel Joan Riba amb aquestos dos genis, m'atreviria a donar la volta al mon".


Molt aviat ens varem adonar que aquell acordió era una desmesura i que si be en el disc podia estar mig justificat, si la cançó s'hagues dit "Tarda de tempesta" clar... en els directes no el faríem pas . Desprès de quasi be un any i mig d'estar fora de combat per causa d'un accident de trànsit, varem començar els assajos amb en Joan Riba al Piano, en Joan Vayreda a la Flauta travessera, L'Aurora Gassull al Cello, l'Oriol Camprodon al Clarinet. En Pere Bardagí als violins. El treball d'en Riba fou molt bo i meticulós. En Joan es un pianista detallista i molt sensible. Les cançons d'en Màrius li anaven com un guà, i, en Joan Vayreda també i va posar l'anima, varem arribar molt alt durant els assajos. L'Oriol com sempre estava fantàstic, encara que com sempre, tenia massa feina, però alguna cosa no marxava, i sobre tot el que no marxava era jo; Que desprès de l'accident ja no vaig tornar a ser ni la meitat del mateix, que ja només n'era la meitat del que hauria d'haver estat. Irremisiblement em perdia en mig d'unes melodies que jo mateix havia composat i que havia'm bestit amb en Josep Pons i n'a Maria Rosa Ribas, milimetre a milimetre,  durant un treball que havia durat mes de tres anys, les coneixia tant que no em podia creure que em perdés en una entrada o de cop em saltés una estrofa sensera. Tampoc no hi havia prou concerts, alguns si, però no prou per a mantenir el grup cohesionat. L'Aurora va començar a tenir problemes auditius i finalment va abandonar el Cello. Jo ni m'aguantava dret. Així que encara que en Riba i en Vayreda van romandre fidels al projecte.  Tot va caure com una casa vella, sense remei ni perdó. Eren temps d'esforços molt grans per guanys misèrrims.. De vegades em pregunto coses que fan mal... I com és possible que aquest país s'aguanti dret amb tants de Botiflers manant i desmanant.- La Neuròtica tonteria de L'Espriu que no hauria d'haver escrit mai allò de "em quedaré aquí fins a la mort....car estimo amb un desesperat dolor...."  !! Andà a ca gal·la mamon!!! m'hauria d'haver quedat a Alemanya mil vegades, en lloc d'aguantar aquest país de garrulàssos i botiguers que no llegeixen ni un llibre a l'any... i es pensen que Pau Casals va escriure el Cants del Ocells...