T'agombolaran
mans de nit humida,
dits d'aigua de llac...
Et faran un bes
les fonts amagades
a l'últim recer.
Se t'emportarà
el vaixell d'escuma
d'un riu encisat.
Et posarà un vel
de cristalls, a l'alba,
el blanc gebre, esquerp...
T'amanyagarà
per darrera volta
l'aigua de la mar.
Jordi Pàmias i Grau "Cançons de la nit benigna" Tià de sa Real. Manacor 1980
"De tots els Pianistes amb els qui he tingut el gust o el disgust de treballar, en Joan Riba en destaca per la seva honestedat i el seu bon gust. Si pugués triar. Ara aniria amb dos pianos de cua, com en Trenet, l'un pel Xavier Palà i L'altre pel Joan Riba amb aquestos dos genis, m'atreviria a donar la volta al mon".
Molt aviat ens varem adonar que aquell acordió era una desmesura i que si be en el disc podia estar mig justificat, si la cançó s'hagues dit "Tarda de tempesta" clar... en els directes no el faríem pas . Desprès de quasi be un any i mig d'estar fora de combat per causa d'un accident de trànsit, varem començar els assajos amb en Joan Riba al Piano, en Joan Vayreda a la Flauta travessera, L'Aurora Gassull al Cello, l'Oriol Camprodon al Clarinet. En Pere Bardagí als violins. El treball d'en Riba fou molt bo i meticulós. En Joan es un pianista detallista i molt sensible. Les cançons d'en Màrius li anaven com un guà, i, en Joan Vayreda també i va posar l'anima, varem arribar molt alt durant els assajos. L'Oriol com sempre estava fantàstic, encara que com sempre, tenia massa feina, però alguna cosa no marxava, i sobre tot el que no marxava era jo; Que desprès de l'accident ja no vaig tornar a ser ni la meitat del mateix, que ja només n'era la meitat del que hauria d'haver estat. Irremisiblement em perdia en mig d'unes melodies que jo mateix havia composat i que havia'm bestit amb en Josep Pons i n'a Maria Rosa Ribas, milimetre a milimetre, durant un treball que havia durat mes de tres anys, les coneixia tant que no em podia creure que em perdés en una entrada o de cop em saltés una estrofa sensera. Tampoc no hi havia prou concerts, alguns si, però no prou per a mantenir el grup cohesionat. L'Aurora va començar a tenir problemes auditius i finalment va abandonar el Cello. Jo ni m'aguantava dret. Així que encara que en Riba i en Vayreda van romandre fidels al projecte. Tot va caure com una casa vella, sense remei ni perdó. Eren temps d'esforços molt grans per guanys misèrrims.. De vegades em pregunto coses que fan mal... I com és possible que aquest país s'aguanti dret amb tants de Botiflers manant i desmanant.- La Neuròtica tonteria de L'Espriu que no hauria d'haver escrit mai allò de "em quedaré aquí fins a la mort....car estimo amb un desesperat dolor...." !! Andà a ca gal·la mamon!!! m'hauria d'haver quedat a Alemanya mil vegades, en lloc d'aguantar aquest país de garrulàssos i botiguers que no llegeixen ni un llibre a l'any... i es pensen que Pau Casals va escriure el Cants del Ocells...
Aviat, als asils i als bancs de la ciutat,
entrarà al cor dels pobres tot el fred que s'acosta, i a les mans, consumides de tant d'haver captat,
la misèria i l'hivern curullaran l'almosta.
Un silenci profund i vivent com un hoste
s'instal.larà a les cambres del vell palau tancat,
i pels camins, allargassats sota la posta,
descendiran les clares nits sense pietat.
I, tanmateix, que bells, el violeta pàl.lid,
el verd brillant, encès d'or immaterial
d'aquest ponent d'octubre, orgullosament alt,
d'una beutat que gela tot foc amb el seu hàlit!
Només, darrera els ulls, puja un vent aspre i càlid,
com d'una cova on crepités una fornal.
Màrius Torres
Melodia ;Miquel Àngel Tena
Versio per a piano :Xavier Palà
Ai, amic meu dels anys amb l'harmonia,
del viure lleu que no et cal amagar,
torno del risc, la pedra de les hores
m'atansa al cau del vell record que em nia.
Mentre la rutina
confon el rastre
dels meus anys, lentament.
No tot el guany torna polsim la vida,
i no puc fer d'aquesta espera l'eix,
de l'hora quan el giny m'amara l'arma.
Si era bon brau demà fóra mentida.
Ara la rutina
la sensació d'haver viscut
un temps calent.
Tinc a la mà l'ocell de la paraula
i el fermo avar per tal de bé escanyar-lo,
si el deslliuro les urpes de la vida
no em faran ser l'imbècil de la faula?
Ara la rutina
del temps del si
fa sol o no fa vent...
Ai, amic meu no trobo la sortida.
Sempre estaré mig ebri mig vident
d'aquest absurd i atent a l'escarment.
Lletra i Música :Miquel Àngel Tena
FITXA TÈCNICA:
*GUITARRA ELÈCTRICA: RAMON LLATJOS, J.L. ESQUER *GUITARRA CLÀSSICA : FELIU GASSULL *GUITARRA ACÚSTICA: OSCAR MAS, MANEL MONTAÑÉS *BAIX: RAFAEL ESCOTÉ *BATERIA: EZEQUIEL "SAKI" GUILLEN *PERCUSSIÓ :PEDRITO MARTIN *CLARINET:JOAN ALBERT AMARGÓS *PIANO :JOSEP PONS * QUARTET DE CAMARA DEL LICEU 1982-83 *VEUS: MIQUEL ÀNGEL TENA, MANEL MONTAÑES, OSCAR MAS , J.L.ESQUER, JOAN ALBERT AMARGÓS *DIRECCIÓ ARTÍSTICA I ARRANJAMENT :JOSEP LLUIS ESQUER *TÈCNIC DE SO: JOAN ALBERT MORALEDA
En Jordi Pàmias m'havia enviat un original mecanoscrit del CLAM DE LA NEU publicat al 1977 però que fou escrit uns anys abans, i ,jo me'l vaig endur cap a Alemanya en un d'aquells viatges que hi feia mig d'amagat de tothom per tal de guanyar prou diners com per aparentar que vivia sense treballar... Je je, n'hi ha que encara s'ho pensen que jo he viscut tota la vida sense treballar .-Tontets!!- el cas es que de tornada amb el tren, després d'em papar-me d'aquell llibre misteriós, insòlit, dintre el conjunt de la producció poètica d'en Pàmies, vaig escriure aquest remake que fou un a manera de explicar-li perquè tornava cap a Lleida .L'havia escrit o l'havia trucat , no ho recordo be, fent-li saber els meus plans de tornar als meus territoris primordials, volia tornar a Balaguer a descansar , estava esgotat, vivia d'una manera massa frenètica i ja ni m'aguantava dret. A Dusseldorf m'havia tornat a trencar el genoll , els de l'Hotel, varen pagar l'operació perquè l'assegurança només en cobria una part, precisament perquè m'havia trencat el genoll de la cama amb sequeles de polio, si hagués estat l'altra ho haurien pagat senser, - (Perquè en diuen: Companyies d'Assegurances , d'aquestes empreses de xorisos?). No em va costar ni un duro. Ells varen considerar-ho un accident laboral -de fet vaig caure baixant de l'escenari i la trencadissa de tendons i ròtula fou tan dolorosa que vaig perdre el coneixement una estona. Els elegants i educats Alemanys que sopaben varen fer un Hoooooo!!!en sentir aquell sorroll sinistre, despres ja no vaig sentir res mes. Em vaig despertar al sofa del Director que ja havia trucat a l'ambulància i em preguntava preocupat com em trobava, en mitja hora ja era al quiròfan , d'això s'en diu eficàcia Alenanya!!! En aquelles circumstàncies , enguixat com anava, encara vaig estar -hi un més i mig més fent coses d'en Cafrune i d'en Victor Jara. També cantava cançons d'en Barbat, les del disc de la teulada, que agradaven molt a la gent.. "...No fa gaires anys jo era un infant de bona fe...." Finalment em vaig acomiadar d'ells, amb la promesa de tornar-hi quan estigués millor. En arribar al carrer París , només en arribar, vaig fer la música del poema que havia escrit al tren i que havia enviat al Jordi desde l'estació de Ginebra, durant un transbord. Al cap d'uns dies varem anar a L'Alguer amb en David al Violoncel i en varem fer una de les primeres versions encara mig apedaçada. .D'aquella anada a l'Alguer, millor ni parlar-ne, perquè fou un desastre d'organització que feia pena. Em van posar una cadira i un micro a 20 metres dels monitors, varem tenir que demanar-ne un altra per que el David no podia pas tocar dret, i ni tan sols tenia un micròfon per l'instrument, al fons de l'escenari, ni tan sols veia al públic i en veure allò; Que era una falta de respecte del 40 , jo vaig passar de tot vaig engegar dues cançons i me'n vaig anar a l'hotel emprenyat com una mona. Encara no vaig execar-me de la cadira, que l'Esbart Dansaire de Rubí ja evolucionava talmen una colla de papallones ocupant aquells vintipico de metres .... No se qui hi havia al darrera d'aquella ensarronada, però m'ho imagino ...Es un tipus de mariconada que porta la firma d'un que jo se i que no diré. Que més voldrie!!!
Vaig tornar a Balaguer. I en quatre dies vaig anar a viure a Lleida. El desànim era absolut,
