Poema VI

Acostumat
a presències lleus
i al domini tens del seu redos,
a fer-se la vida
com qui no fa ni viu.
A enguixar per fora
i esquitxar per dins.
A estimar damunt d'un receptari.
Ja tan acostumat
a ser fet passar per altri,
un enemic, un motllo,
l'escultura perfecta del desastre.
Avingut a esquivar penes
a remuntar vida
després d'encongir-se
fins al límit de l'alè.
Masegant mort
fent-li amistat tantes vegades,
tantes petjades, puntades al dret d'ésser.
Tanta vergonya... tant sorprès el seu cor
cada cop que la mirada o la paraula
s'hi claven com una punxa d'esbarzer a sota l'ungla.
Fora assenyat dir-te que això no ha d'existir
només per que ell ho vol?
Li fou donat poder per exercir el perdó
i en fa bon ús  i abús.
No esperis en và,  mai resprondrà
la teva voluntat de brega...
Que en pot saber de Tu,
si mai ha estat prou Jo
com per voler-se extens.
I, amb tot; t'acull dignament.
Si per mor d'atzar hi ha tocat,
ni que de resquill fos, atansar-se a entendre't;
Ja li ha semblat prou do.
I un fosc patac de llum
li ha fet girar el cap
a mirar endins,
a buscar on és. On existeix,
d'aquesta manera orfe, inhàbil.
Que no ho veus ? ... ho veus.
Tanta és la por...
Tanta en tens Tu?...
no m'ho puc creure.



La casa prop de la via , El Turó Manacor 1993
Revisat Abril 2011

XAVIER BARÓ .... LA MÀGICA OLIVERA....o La solitut del Trobador de fons.....

-Comentar l'última entrega discogràfica del Xavier Baró- LA MÀGICA OLIVERA-; és  un repte i és perillós, com a mínim arriscat, perquè om no es un crític musical, ni ganes, encara que com a company  trobaire i de pal poètic, podria emetre qualque crítica amb una bona floritura argumental. No m'interesa gens ni criticar i desfer-me en alabances . M'interesa l'obra concreta i els seus efectes a llarg plaç. Talment un pintor acumula obra i va marcant un traç que defineix la seva evolució . En Xavier Baró a fet de la seva obra musical tot una gran paleta de colors i de "ÈPOQUES". D'ençà de molt jove a l'Institut de Lleida, on ens varem conèixer. La seva recerca ha estat incansable i constant. Del Rock progressiu, fins a Rimbaud, de la cançó desproveïda d'aliatges inútils, fins a la consecució de la fusió amb l'arrel mes fonda. L'element més important del camí iniciàtic d'aquest trobador del segle X , reencarnat als XX i XXI, és precisament el seu propi redescobriment. En el moment en que les cançons més definitòries de la identitat de les nostres terres i de la nostra gent i les seves pròpies cançons s'identifiquen absolutament i no es poden distingir; sinó que miris els crèdits de la portada del disc, en aquest moment, dic , és quan el trobador es reencarna completament i es fa poble, es lliura de tota la morralla circumstancial, i oportunista del moment històric que li ha tocat de viure i esdevé etern i universal . Connecta amb el conscient col·lectiu del país, de la gent i del temps. No és tracta de cap novetat. Als Catarlans ens ha calgut fer això durant més d'un mileni per tal de conservar el nostre destí comú, i actualment , lluny de modes, i de interessos econòmics , lluny de brillantors artificials que devaluen el cant fins a límits vergonyosos, convertint la Troba en una mena de histèrica persecució del triomf personal ,al preu de l'horterada més desficiosa i vulgar. No es pot  fer una altra cosa que agrair-li al Trobador que encar sigui prou valent per seguir a la Dama . Prou integre per plantar cara a l'amoR, sense por a la foguera. Xavier Baró va més enllà d'allò que els Orbs entenen que es cantar, reprèn l'eixarm de la nostra memòria  i la retorna al seu lloc. O fa sense dispendis tècnics, ni escarafalls "productius". Senzill , tal com és , no tal com volen que sigui,  com ho fan els qui saben que estan de pas i que quatre petjades basten perquè algúns trobin el camí..

DEMA CONCERT A CALELLA DE LA COSTA AMB XAVIER BARÓ

Demà a l'hora de sopar farem un concert "manu a manu" amb el Xavier Baró a EL PLA DELS ENCANTS, de CALELLA de la Costa , al costat de l'Estació . Farem cançons d'arrel i venerarem la "Màgica Olivera", si voleu venir podeu sopar allí mateix , unja truiteta de bolets o algun plat casola de bona qualitrat endementres ens escolteu lo cantat. I sou convitats.

D'EL BLOG D'EN RAPHEL PHERRER

Cabrum i aristocràcia

Raphel Pherrer

Polítics amb sous vitalicis, dret a pensió amb només set anys de feina, expresidents col·locats en altes instàncies d'empresses -amb sous astronòmics-,  banquers amb immenses primes, vols en primera classe, hotels de luxe, esplèndids berenars durant algunes reunions, grans sous, viatges de franc amb excuses institucionals, regals entre institucions, primeres fileres reservades als espectacles amb assistencia d'autoritats, cotxes amb xòfer, tractament especial d' honorabilitat, tribunals especials pels qui no poden ser jutjats amb el cabrum... Això no és una aristocràcia en tota? Al diccionari trobam la definició: aristocràcia és  la classe noble d'una nació, provincia, etc, el govern exercit per aquesta classe; o classe social que sobresurt d'entre les altres per alguna raó. No vivim, doncs, dins d' una soberana aristocràcia? Ara la Telefònica, que fa poc va anunciar que deixaria al carrer 5.600 treballadors del cabrum, ha anunciat que bonificarà els alts directius amb 450 mil·lions d'euros. Això no és una puta, descarada, repugnant i cruel aristocràcia que mentre oprimeix el poble planer engreixa aquesta banda de privilegiats? El segle XVIII, a França, es va produir la revolució francesa, que passà per la guillotina els nobles, el clero i les més altes burgesies. Les causes d'aquella revolució foren la incapacitat de les classes governants per fer front als problemes de l'estat, la indecisió de la monarquía, els impostos excessius que ofegaven els camperols i l'empobriment dels treballadors, entre d'altres. Us recorda alguna cosa aquella situació? La revolució començà quan la gent va dir prou, el cabrum s'armà, sortí al carrer disposat a eliminar la immensa paparra que els xuclava la sang sense donar-los res a canvi, més que opressió i abús. Sort tenen avui dia els polítics, la capellanada d' èlit, els banquers, les monarquies europees -engreixades amb garroves daurades; sort  tenen que la gent s'hagi tornat ximple com un moixet i que s'hagi abolit la guillotina, perquè si aquests aristòcrates haguessin viscut el segle de la revolució francesa i a França ja tendrien el cap a un parell de metres del cos. Tenen molta sort aquests aristòcrates contemporanis, de moment. Però la situació és especialment preocupant perquè les grans revolucions sorgeixen de sobte, fruit de la desesperació, la fam, la desolació social, la manca d'horitzonts i de futur i això és el sentiment col·lectiu que dia a dia arrela més entre el cabrum. Famílies que perden la casa i la feina, persones que no tenen per menjar, sous que van cap avall, impostos ofegadors, abusives i generalitzades tases i una absència d'accions útils per part de la nova aristocràcia, els quals membres s'estiren la perruca a les sales de palau per temes estúpids, banals, mentre el cabrum s'ofega als carrerons de les democràcies fingides. Hi és el foc i l'olla ja bull a les totes.