dissabte, 15 de gener del 2011

"EL CARÇ " FOU LA PRESÓ DE SANT PERE DE RIBES

Parlàvem i parlàvem, i discutíem també, entre cançó i cançó,
em tenies de trobador full time, m'entrenaves...m'estrenaves...
I cercabes en mi la saba d'uns Deus anomenats, maduresa, responsabilitat...
d'aquell Deu famós anomenat Equilibri, del Miquelangel
i ens oblidàvem del que era el  més actiu en aquells dies
el Deu que es diu Bondat.
Sense ell jo ja ni llavors no fora viu , Carme.
Jo tan ple de fàstics, negat completament a viure,
remenant per les farmàcies...
tan perdut de tristesa que feia mal per on tocava.
Les parets del palau totes plenes de ditades
de les meves mans nocturnes cercant sortides...
furgant pel rebost de la cuina mentre tu dormies o potser no, que no dormies.
Només em salvava el Deu Bondat llavors encarnat de nou en tu.
M'hauria donat  fins a l'última partícula
d' haver sabut que hi eres.
Deambulaves pel meu redós, em vigilaves
com un amic patidor , et tenia fit a fit i no et veia.
Potser si que m'havia de deixar atrapar pel sofriment encara més profund
per a ser posat de genolls per la seva potència.
La Bondat del Deu tenia la força d'un vent furiós
que dispersava la morralla del actes errats que encadenava;
dia rera dia , Carme,  dia rera dia
dia rera dia...
                                                                                          A la Carme Nadal , Poetessa .


Miquel Àngel Tena-Rúbies
El Carç, Sant Pere de Ribes, finals d'Agost de 1996

dijous, 13 de gener del 2011

LA LLUM DELS ORFES






Els personatges dels set relats de La llum dels orfes formen part de l’enfilall inacabable d’orfes que caminen a les fosques buscant allò que han perdut. Tocats per menes d’orfenesa diferents, uns trobaran la llum que els faci avançar, i els altres s’hauran de seguir encomanant a allò que han deixat enrere. El llibre va guanyar el Premi 7lletres, 2007. “Algun dia això que escric serà una resposta, i les nenes sabran el que només elles han gosat preguntar. Tant de bo aleshores jo ho hagi arribat a entendre. Estic sola a Son Aians, la casa on la mare va viure els estius. Ara aquest lloc sembla abandonat, incomplet, com si tot el que ella va tocar també hagués començat a desaparèixer.”


Pagès Editors | col·lecció Lo marraco | ISBN 978-84-9779-573-9 | 12 €
144 pàgines | Publicat 19/11/2007 | 13,5x21 cm. | Prosa i Narrativa | Català 




Vaig conèxer en Jaume Ferrer  poc després de fer amistat amb el seu germà Rafel Ferrer . Un gèni de la Joglaria i de la literatura priodistica que va apaivagar la meva enyorança i aborriment durant una llarga temporada de feina en l'empresa privada a Palma de Mallorca. En Rafel m'esperava aguantant la barra d'un café al carrer Marqués Marqués , el dia que ens varem citar per mor de l'amistat comuna amb el Dr. Manel Romaní, unaltre geni escondit de la Joglaria Catarlana soterrada de fa mil anys sota disfresses diverses. Fou el temps en que també vaig conèixer a Miquel Àngel Riera i estic parlant dels anys 1984-1985 . Osia que han passat molts anys... amb lo Rafel hem anat mantenint una llarga i distant amistat telefónica sobre tot, amb el Dr. Romaní varem dinar l'altre dia a ca seva a l'aixample de Barcelona i amb en Jaume Ferrer ens em  anat trobant en circumstàncies médiques diverses fins i tot de vegades ben "rocambolesques" com en un judici al que una advocada agosarada va citar per defensar-me d'una situació força curiosa amb la guardia urbana de Barcelona. Val a dir que la seva declaració fou decisiva per guanyar el judici. El Dr. Jaume Ferrer és Neumóleg i treballa com a tal . Però el que no sabia ningú es que escriu .Discretament escriu , i un dia va presentar-se a un premi literari i el va guanyar...fins i tot el seu germà em va trucar per fer-me partícep de la seva sorpresa. Una excelent literatura i una grata sorpresa la que ens va donar en Jaume Joan Ferrer. Us recomano que busqueu aquest llibre i que el llegiu perqué també us endureu una grata, bondadosa, sorpresa.

dimecres, 5 de gener del 2011

CANÇONS I MÉS CANÇONS

XIV
La meva cançó,
quan la lluna és alta,
uneix, amb un fil,
somnis i paraules.
Jordi Pàmias



Estimaré la cançó, sí, més enllà
d’allò que els orbs entenen per cantar,
que és ben trobar el fat que en resta
de viure com qui trepitja la collita
madura dels raïms de la vida,
exaltant-s’hi en l’esperit que s’hi anuncia.
 
Practicaré la cançó, sí, la veu del vers
que em xiula com un vent al ritme
de la branca a la finestra i de la pluja
als vidres en un xàfec, com un tel hialí,
previ al verger de molsa molla i verd
de fulla i vida i boira de terra que respira.

Estudiaré la cançó, sí, la paraula
molt abans que el tambor, el so
del gemec de l’home, el panteix
inherent a la sofrença infinita
pel repte inabastable de viure
i deixar viure en fracàs mil·lenari.

I cantaré la cançó, sí, que és l’alè
de l’esperança del qui birba
la paraula exacta, el nom de cada cosa,
per tal de gosar viure en vetlla enfront dels homes.
Congregant-s’hi en l’harmonia coral.
Amb la nota mes clara de l'acord ben travat .


Miquel Àngel Tena-Rúbies
Tornar de Tu , Suports virtuals A.C. 2004 Mollet del Vallès

dijous, 30 de desembre del 2010

DE PART DEL MEU AMIC JOAN BISCARRI

2.011: AQUEST ANY, SÍ !!!

Nota: El "SÍ" és com un cistell on cadascú hi podeu posar allò que volgueu: salut, amor, sexe com el d'abans, moments de felicitat d'aquells que hom s'en adona només quan ja han passat, esperança com la dels visionaris, il·lusió com la dels xiquets la nit de reis, pau interior com la de l'Stabat Mater de Pergolesi, dies de sol d'hivern, que és el que més s'agraeix, amabilitat en les mirades que ens trobem pel carrer, escalfor d'amistat quan ens sentim les mans fredes, mots pronunciats a cau d'orella, còmplices o comfidents, dies de vi i de roses rescatats d'una joventut antiga, paraules tan noves com les primeres que vam aprendre a pronunciar, o noves ocasions per engreixar aquest àlbum de fotos de la memòria al que alguns en diuen vida.

En qualsevol cas, 2.011: AQUEST ANY, SÍ !!!

Joan

De la WEB de HISPASONIC

Sobre la "Ley Sinde", la música y el futuro del Universo conocido

My Plug In Baby hace 1 semana
La señora Ministra
Antes de empezar a escribir este artículo, dudé sobre la conveniencia, dada la polémica que suscita siempre estos temas, pero creo que es un ejercicio interesante compartir con vosotros mis reflexiones al respecto, que espero que reciban de forma crítica.
Hoy se vota la ley que el Gobierno metió por la puerta de atrás y que regula la penalización de las descargas de Internet con derechos de autor.
Antecedentes
En los últimos 10 años, y sin que la "industria" discográfica haya hecho nada positivo al respecto, han cambiado muchas cosas en el negocio discográfico mundial y en España. La llegada de Internet y el acceso a la información ha facilitado el intercambio de ficheros provistos de derechos de autor, gratuitamente, o con un pequeño coste, y de forma ajena a los canales de distribución que retribuyen a sus legítimos dueños o gestores.
La legislación española, permite el uso y copia de obras con copyright sin la autorización del dueño o gestor del mismo, siempre y cuando no haya ánimo de lucro.
La SGAE, apoyada por el lobby audiovisual estadounidense, y los distintos gobiernos de Estados Unidos, han presionado al Ministerio durante años para fabricar una ley a medida de sus intereses.
Los actores
Alrededor de la declive musical en España, se han dibujado varias posturas, con sus propios intereses y circunstancias:
  • Las compañías discográficas. Lo vieron venir y no hicieron nada. Han basado su negocio en la venta de soportes musicales, ignorando que su verdadera riqueza era el artista. Han perdido su función de banco, en el que costeaban las carreras musicales de sus artistas a cambio de de un 80 % de beneficios. Han llegado tan tarde y han tirado tanto dinero en acciones inútiles, que ahora son meros apéndices de sus propias editoriales.
  • Las sociedades de gestión de derechos. Encabezadas por la SGAE, han presionado e impuesto de forma poco elegante maneras de que, a pesar de que se vendan menos discos, ellos recauden cada año más. Además, lejos de revertir esa recaudación en su masa social y en mejorar la industria que la sostiene, se dedica a absorber instalaciones y negocios que compiten con una gran parte de sus propios socios.
  • Los internautas. Esos somos todos los que usamos Internet, incluidos tú y yo. Al internauta no le importa el paro, la crisis, la manipulación de/a la clase política o temas tan mundanos como el reparto desigual de la riqueza en el mundo. Lo que más nos afecta es que nos limiten el ocio o nos quiten algo que consideramos debe ser gratis por derecho.
  • Los sitios web de intercambio de enlaces. En teoría, son meros lugares donde los usuarios de Internet ejercen su derecho a la copia privada de forma organizada. La realidad es que las webs de intercambio están cargadas de publicidad y lucran, y mucho, a sus dueños. Han hecho protestas de "puertas cerradas" con éxito irregular.
  • Los creadores de opinión. En los últimos años, al calor de todos estos acontecimientos, han ido surgiendo creadores de opinión, más o menos cualificados, aportando su granito de arena revolucionario. Algunos, como Ignacio Escolar, acertaron con el momento que se vivía: Internet era novedad y un medio de promoción, sin la saturación actual. Otros, como David Bravo, le dieron un trasfondo legal, y con libro incluído, a la presión que desproporcionada que ejercía la SGAE en ese momento. Viendo el éxito que proporcionaba meterse con la SGAE, con debates de televisión incluidos, llegaron otros a remolque, entre los que destacaré Enrique Danz, "gurú" patrio de las nuevas tecnologías y Jorge Cortell, más radical que el resto y cuya mecha duró poco. La mayoría de ellos abogaban por música gratis, fuera SGAE y los músicos a vivir de los directos. Obviamente, ellos sí cobran por su trabajo.
  • Los medios de comunicación. Apoyan sin reservas el proteccionismo porque les interesa, y usan sus armas: manipulación y sesgo. Destacable la labor de El País y el, hoy medio desecho, grupo Prisa.
  • Los músicos, artistas e intérpretes. Se les dijo que la música debía ser gratis, que Internet (muy saturada) les salvaría y que deberían vivir de los directos. Son, junto a los autores, el colectivo más olvidado y machacado.
  • Los autores. Ver apartado anterior. Su peculiaridad es que no todos son músicos o intérpretes, así que si no hay forma de lucren con su trabajo.
Conclusiones
He estado tentado de escribir una larga conclusión permenorizando todos los puntos de vista, pero creo es más interesante ver la opinión de una comunidad que se ve afectada directamente, como es la de Hispasonic.
Os dejo dos reflexiones:
  • Me llama la atención es que es, como poco, curioso, que en un país donde la subvención lo copa todo (desde el tomate que te comes hasta el coche que conduces), la música haya sido abandonada a la suerte y a los intereses de unos pocos.
  • La "ley Sinde" probablemente acabará aprobándose, si no hoy, en otro momento, pero sin duda, los mayores perjudicados serán todos los que viven de la música, porque esta nueva legislación sólo acelera el castigo en interés de las grandes empresas y no dignifica la profesión.