Piquen?

'Tava jo pescant a les bultres del Molí del Comte,

sota el convent de Sant Francesc,

més amunt de la primera volta del pont de pedra picada,

exactament a la llosa dels crancs

i va passar un marrec gratant-se el cul,

va dir-me: piquen?

Sembla que si vaig dir jo...

plegant la canya i tirant els cucs al riu.

Aquella tarda vaig fer pota.

Dia mundial de la poesia

Com que l'autor principal d'aquest blog es troba des de fa un temps en una altra dimensió, i com que em va deixar les claus per si volia regar de tant en tant l'hortet, aprofitaré per festejar el Dia mundial de la poesia.

Existeix un espai, entre tots dos, que alhora
ens separa i uneix: és un àmbit mudable
que modelam tu i jo donant-li formes nostres
amb les quals definim, a cada instant, el demble
de l'esforç rabiüt que feim per vincular-nos.
Ens movem per dins ell segurs: és bla i retràctil,
afavoreix l'avenç d'un cos en cercar l'altre
convertint la distància en una transparència
i es deixa travessar pel vol de la paraula
sense que el seu sentit perdi ni un plomissol.
És el terrer calent on el prodigi arrela!
Quan la vida ens distreu, uns instants, un de l'altre
requerits per mesters o afanys de sobreviure,
engrandeix de volum avançant les fronteres
que, amb el teu cos i el meu, conforma a banda i banda.
Perfila a cada instant l'exacta dependència,
engrandida o minvada, que ens uneix, variable
segons com al moment ens aleni la vida.
És el centre del món i el punt on feim bescanvi
dels confins personals que l'amor configura.
De nosaltres és ple de batecs, de deixalles,
de grafittis urgents, de reclams vius, d'ardències.
Ell és el passadís que embrutam: adorem-lo,
perquè dins ell hi ocorre el millor de nosaltres.

VIII, El pis de la badia
Miquel Àngel Riera

Avec le temps

Avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va
on oublie le visage et l'on oublie la voix
le cœur, quand ça bat plus, c'est pas la peine d'aller
chercher plus loin, faut laisser faire et c'est très bien

avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va
l'autre qu'on adorait, qu'on cherchait sous la pluie
l'autre qu'on devinait au détour d'un regard
entre les mots, entre les lignes et sous le fard
d'un serment maquillé qui s'en va faire sa nuit
avec le temps tout s'évanouit

avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va
mêm' les plus chouett's souv'nirs ça t'as un' de ces gueules
à la gal'rie j'farfouille dans les rayons d'la mort
le samedi soir quand la tendresse s'en va tout' seule

avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va
l'autre à qui l'on croyait pour un rhume, pour un rien
l'autre à qui l'on donnait du vent et des bijoux
pour qui l'on eût vendu son âme pour quelques sous
devant quoi l'on s'traînait comme traînent les chiens
avec le temps, va, tout va bien

avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va
on oublie les passions et l'on oublie les voix
qui vous disaient tout bas les mots des pauvres gens
ne rentre pas trop tard, surtout ne prends pas froid

avec le temps...
avec le temps, va, tout s'en va
et l'on se sent blanchi comme un cheval fourbu
et l'on se sent glacé dans un lit de hasard
et l'on se sent tout seul peut-être mais peinard
et l'on se sent floué par les années perdues- alors vraiment
avec le temps on n'aime plus


Lletra i música: Léo Ferré

OASI

IX

Et lliuro l’esperança que em queda
perquè l’aixequis
així com qui pren per les aixelles
i eleva un infant en alegria.
Però no et confiïs,
l’espera en l’aflicció és un extrem sideral,
xucla sovint com un planeta erm, arrasat,
que atrau cossos en deriva.Ve
i cavalca per la tempesta de l'ànima,
on l’home que sóc s’esquinça llampegat
com un arbre gran de les muntanyes.
Això que veus són les estelles,
la fusta rogenca encara.
L’olor de la meva fusta és perdurable
com els pensaments de l’amor,
del temps i de la mort.
Et lliuro l’esperança que em queda.
Ara sé que em pertany fins al punt
de deixar escrit que ningú la posseeixi sinó Tu.

Tornar de Tu 2004 -Quadern de Mahalta

Males Noticies

Els Catarlans ens quedem cada cop més sols...





Jordi, El Pont d'Arcalís


Estic xocat per una notícia terrible.
Aquest vespre m'han dit que la Maria Laffitte,
degut a una greu malaltia, ens ha deixat.
No sé pas què dir-vos.
No tinc cap més informació.
Tot és prou injust.
Estic trasbalsat.
Jordi




us trameto la nota que ha enviat la família.
Jordi
Mor Maria Laffitte, una de les grans veus de la cançó en català

Cofundadora del Tradicionàrius, havia estat membre d'Ara Va de Bo i
d'Els Trobadors

...

La cantant Maria Laffitte i Masjoan, que es va donar a conèixer com una
de les grans veus de la Nova Cançó amb el nom de Dolors Laffitte, va
morir ahir divendres a l'hospital Josep Trueta de Girona, on havia
ingressat per sotmetre's a unes proves mèdiques.
Cofundadora del festival Tradicionàrius, havia estat membre de diversos
grups, entre els quals destaquen la formació per al públic infantil Ara
Va de Bo i el duo Els Trobadors, amb el qual va obtenir un notable
prestigi en els circuits internacionals de les noves músiques i la
música medieval. Oni Wytars, Unicorn i altres conjunts de referència
del panorama europeu de la música antiga li van demanar que col·laborés
amb la seva veu en discos i concerts.
Demà diumenge serà incinerada en la intimitat familiar i dimecres a les
4 de la tarda tindrà lloc a Santa Maria de Porqueres, al Pla de
l'Estany, un acte públic dedicat a la seva memòria.

Laffitte va néixer el 1949 a Roda de Ter en una família d'origen occità
per part del pare. De ben jove va entrar a treballar en una fàbrica com
el seu veí Miquel Martí i Pol. Va estar visquent molts anys a Manlleu i
quan va començar la seva carrera professional va marxar a Barcelona,
Piera, diferents poblacions del Pla de l'Estany i Girona, on va passar
els últims anys.

Es considerava una trobadora catalana i una artista vocacional. Va
començar a cantar en públic als vuit anys. Als divuit, amb la cançó A
cara o creu, va quedar segona amb Lluís Llach al I Festival de la Cançó
de Barcelona, un certamen internacional semblant al d'Eurovisió. També
el 1968 va publicar el seu primer disc, amb cançons occitanes
contemporànies, sota l'estímul de Josep Maria Espinàs, que li va
adaptar diverses cançons estrangeres (com una memorable versió d'Els
vells, de Jacques Brel) i va escriure sobre ella: «No és gens exagerat
de dir que Maria Laffitte té totes les condicions (veu, sensibilitat i
recursos) que caracteritzen una cantant d’excepció. Només cal
escoltar-la».

Com a intèrpret, va destacar per la bellesa del color de la seva veu
(una de les més personals de la cançó en català), per la claredat de la
seva dicció i per la capacitat de matisos de la seva expressivitat.

Va rebre diferents premis, i va actuar amb èxit al Canadà, l'Índia,
Veneçuela i altres estats. Entre la seva extensa discografia
sobresurten els seus primers elapés, Varietat de varietats (1973) i
Hello, Dolors! (1975), una producció molt curiosa de La Trinca
enregistrada amb cançons que van compondre expressament per a ella
Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i altres cantants catalans.

Va formar part dels grups Ara Va de Bo, La Corranda, L’Arc en el Cel,
Ensemble Llull, Joi de Trobar i Els Trobadors, fundat amb Alfons
Encinas, pare dels seus fills Míriam i Pau, també músics. Amb Et ades
sera l’alba, el disc que va publicar el 1991 amb Els Trobadors, va
aconseguir una remarcable projecció arreu del món entre els circuits de
la música de la nova era i va obtenir el reconeixement d'artistes
importants, com Loreena McKennitt o Paul Horn, amb qui va compartir
escenari. Va col·laborar en discos o altres projectes amb Oni Wytars,
Katharco, Unicorn i Accentus, formacions referencials del panorama
europeu de la música antiga. També va col·laborar amb Las Madres del
Cordero (una banda de Moncho Alpuente), Hilario Camacho, L'Ham de Foc i
L'Albera.

Va oferir recitals de cançó d'autor, de cançó tradicional, de lírica
trobadoresca, de música medieval, de música antiga, de cançons
sefardites, de poesia catalana (va ser una de les més tenaces
divulgadores de les obres poètiques de Miquel Martí i Pol, Josep Palau
i Fabre, Jacint Verdaguer i Ramon Llull) i occitana, i d’animació per a
infants. També va treballar a la ràdio, la televisió i el teatre, en
els espectacles musicals Bestiari, muntatge sobre textos de Pere Quart
ideat per La Trinca, i Rocky Horror Show, dirigit per Ventura Pons. Va
ser cofundadora del festival Tradicionàrius i de l'associació cultural
Pangea Music, amb qui organitzava el Cicle de Concerts de La Llum al
Romànic. Va presentar sessions de musicoteràpia. Les seves cançons
evocaven sovint els animals. Atreta per la natura, interessada en la
recerca espiritual i compromesa socialment, va formar part en diverses
ocasions de candidatures d'organitzacions ecologistes en convocatòries
polítiques. Col·laborant als inicis de la revista Integral i amb el Dia
de la Terra (n'era la vice-presidenta). La jovialitat, l'alegria, el
dinamisme, la bondat i l'altruisme són alguns dels trets que van
definir la seva personalitat.

Després de molts anys de presentar-se en públic amb el nom de Dolors
Laffitte, va adoptar el de Maria Dolors Laffitte abans d'acabar triant
el definitiu de Maria Laffitte. «Prefereixo pensar que abans quan em
cridaven em deien D’olors. Afegint l’apòstrof, es converteixen els
Dolors en olors i sempre és més agradable. En tot cas, m'he volgut
treure del damunt tots els dolors de la meva vida, començant pel del
nom», explicava.

Girona, 16 de febrer del 2008