PER A ALBERTI, A TRAVÉS DEL SILENCI

Què puc dir de la font d'on he begut les meves
primeres paraules?
Què puc dir de les ales que van fer volar
la meva impaciència?
Què puc dir d'un camí que jo hauria seguit
si hagués nascut a Cadis?

És com un vell amic o un vell paisatge fos
amb l'esguard que el revifa
o un aire conegut molt endins de nosaltres
amb melodies d'infantesa.

"L'Home refet per versos que s'obren al món
com un gran finestral..."

Què puc dir d'un poeta amb qui em lliga el silenci?

Gener 1968


Francesc Vallverdú
De la meva agenda
Somni, insomni
Llibres de l'escorpí, abril 1974

JORDI PÀMIAS 70 ANYS

els 27 poemes en tres temps

Em van arribar ciclostilats, l'any de la pera- de la Tia Nuri, que es una progre- i els vaig tenir uns quants anys i en vaig fer algunes cançons. Algú mels va robar, fou un mig amic que ja no és ni això.Vaig escriure al Miquel Martí Pol demanant-li permís a posteriori i em va contestar amb una fitxa escrita a màquina, encara la conservo arxivada en alguna capsa de papers... "no t'encaparris massa en això de venir-me a veure- no soc gaire de bon veure ara..." em deia sorneguer, també em deia algunes altres poques coses, com que el meu entusiasme pels seus poemes li justificava el fet d'escriure. No el vaig anar a veure, però vaig cantar per molts escenaris quatre o cinc cançons de palla trenada. Sobre tot una cançó ...

"El més difícil doncs, es sobreviure
amb escates de vidre a les entranyes,
i plom en lloc de sang a dins les venes.
Sobreviure, cordar-se les sabates
treballar , fer l'amor
llegir poemes, veure envellir a la gent,
cantar amb veu alta..."

Conec molt be la seva por, i la seva enveja, conec el mateix dolor i llavors ja el coneixia i per això cantava rabiut ...amb escates de vidre a les entranyes! i plom en lloc de sang a dins les venes.
Sobreviure.
Avui a Lleida el poeta Jordi Pàmias i Grau, fill de Guissona i mestre i amic, molt bon amic meu, celebrarà els seus setanta anys . Jo no hi seré per cantar-li:

Per codolars d'esglai,
la nostra vida enfila
un ignorat camí...

Vidres a les entranyes
i plom en lloc de sang a dins les venes...

Quasi no puc descordar-me les sabates.
Esguello com un porc ferit aquesta nit!
de por i d'enveja!!

Endevinalla

"...llisquen dofins per la pell del record que s'encalma..."

7

Tot ho he donat per un retorn al somni,
per un treball a la mida de l'home,
solcar conreus en una terra fèrtil
o navegar per un mar sense tràngol.
Em sé ancorat en antigues fondàries
en el repòs de les aigües de segles,
tot modelant la imperfeta figura
de l'animal que es sosté amb dues cames
i en el reflex del mirall vol refer-se.
No donaré ni un bri d'aquesta història
per remolins de joia fugissera,
LSD de somnis entre límits
teleguiats pel déu de l'or i l'Hades.
No puc tallar la corda que m'hi lliga
ni quedant sol a la ciutat que estimo
ni esdevenint estranyes les paraules,
que sempre he dit, en un cor de rialles.
Rebré l'escarn de l'il·lús i del neci,
em blasmaran per tenir la mirada
contra el dolor de la gran majoria,
i no entendran les coses més senzilles.
Esperaré la meva mort, indòcil,
no doblegat per la reviscolada
dels pretendents que criden en la fosca
contra el meu pas volgudament fidel.
No refiat, ni segur, en la petjada,
perquè el camí no es fa planer ni fàcil,
i sempre hi ha paranys a les garrigues
per aturar l'embranzida més ferma.
Són passos clars d'una vida jugada
fins a la fi pel més llarg dels viatges
sense el consol de tenir res a canvi,
sinó l'amor per les petites coses,
per un borrall de feina ben deixada,
per un somrís d'unes mans endurides,
per un esguard encreuat en silenci
--teu, sobretot, compartint l'aventura.



Alguns poetes fan gran festa de la cordial amor que Penelope hagué a Ulixes, marit seu, per tal com en sa llonga absència no l'oblidà...


Francesc Vallverdú
Somni, insomni
Llibres de l'Escorpí, abril 1971