SI VIATGES PEL VELL NORD GLAÇAT...

XIV

SEGUICI

Somnio que
segueix baixant pel riu, molt abrupte,
encara fusterer, d’aigües primitives,
mon rai.
I ja molt fatigat, exhaust,
ressegueixo a les riberes els paisatges de ma vida.
M’arriba de la mà un bleeixir d’aigües molt càlides,
tranquil·les. Una mica més lluny,
pel damunt de la via,
enmig d’un tou humit de fulles i verdesca,
la casa i la collita.
La roda i el ser que m’acompanya.
Ara sóc als meandres,
on el riu s’eixampla i es fa dolç, profund i savi.
A les bultres, ara, tot s’amanseix,
lluny dels gorgs, els remolins,
i les escumes furioses de l’aigua deslliurada
pel baixant perillós de la torrentera.
Ara torna de mi la part millor i més sucosa de la vida,
perviscuda,
vida, però, que ja no m’és del tot imprescindible.
N’he sabut tant i tant, a cops, i de dia en dia!
Car tot mon riu, d’ençà ben al principi,
des de dalt del cim esquerp i virginal de les muntanyes,
fins ara al pla,
ha estat prou brau com per bastir-me,
- tant de bo no em deixi mai
la gosadia de posar-la en joc -,
una vida molt plena.

TORNO ALS MEUS QUARTERS D'HIVERN , SOC EN TERRES POLONESES , A LA MEVA CASA VERDA DE WYSZEMBORK , A LA REGIÓ DELS GRANS LLACS...

Però no és cert, llegiu sinó aquest vers
L’he fet potser perquè el necessitava.../
/...Per ser feliç cal doncs ser ben pervers...

Joan Barceló

I encara més m’hauria dolgut
passar sense adonar-me’n
infaust, estordit, irat, torb, desesmat,
i ni mordicat per l’interès
d’esbrinar la paradoxa
del fruir tan sols la sang dels guanys.
La sang que costa d’obtenir-los i res més.
La sang dels dies inclements.
A tots mos és igual? Ben cert
que tothom la beu com pot.
N’hi ha que no s’hi miren.
Ni en fan cabal.
Escolten les notícies,
fan la videta,
com si fos un manament
de la llei del lliscar sense aturar-se.
Reproduir-se i prou. I no parlar-ne mai
del jou ni del rou acídul que va per dintre.
Que no fa gens per a un deixar-se veure
en companyia del seu nu.
Ai ! que ja no sé com viure.
Ja no sé com fer-ho...Blai
Agafar-m’ho bé. Prendre-li la mida.
Marcar-li la distància convenient.
Tanta proximitat me fa tornar de mi
cansat. Tanta impudícia ara ja em lassa.
M’escau posar-hi un pany
i no pensar-hi més,
ans que no passi, almenys, un any...
hauria d’haver escrit una novel·la.