dimarts, 6 de novembre del 2007

TORNO ALS MEUS QUARTERS D'HIVERN , SOC EN TERRES POLONESES , A LA MEVA CASA VERDA DE WYSZEMBORK , A LA REGIÓ DELS GRANS LLACS...




Però no és cert, llegiu sinó aquest vers
L’he fet potser perquè el necessitava.../
/...Per ser feliç cal doncs ser ben pervers...
Joan Barceló


I encara més m’hauria dolgut
passar sense adonar-me’n
infaust, estordit, irat, torb, desesmat,
i ni mordicat per l’interès
d’esbrinar la paradoxa
del fruir tan sols la sang dels guanys.
La sang que costa d’obtenir-los i res més.
La sang dels dies inclements.
A tots mos és igual? Ben cert
que tothom la beu com pot.
N’hi ha que no s’hi miren.
Ni en fan cabal.
Escolten les notícies,
fan la videta,
com si fos un manament
de la llei del lliscar sense aturar-se.
Reproduir-se i prou. I no parlar-ne mai
del jou ni del rou acídul que va per dintre.
Que no fa gens per a un deixar-se veure
en companyia del seu nu.
Ai ! que ja no sé com viure.
Ja no sé com fer-ho...Blai
Agafar-m’ho bé. Prendre-li la mida.
Marcar-li la distància convenient.
Tanta proximitat me fa tornar de mi
cansat. Tanta impudícia ara ja em lassa.
M’escau posar-hi un pany
i no pensar-hi més,
ans que no passi, almenys, un any...
hauria d’haver escrit una novel·la.

dilluns, 5 de novembre del 2007

Una abraçada!!!


Ara vull que m'abracin, ho precís com l'amor de dos i dos fan quatre, aniré a veure a L'Amma...
l'últim cop arraulit en un racó ploraba llàgrimes inesperades ...
Aniré a veure l'Amma i que m'abraci . Això es el que faré.

diumenge, 4 de novembre del 2007

T'agrada conduïr?

Talment aquell qui acarona el carenat d'una moto de gran cilindrada... jo em faig salivera amb aquesta novetat de la marca Allen&Heat, pel meu estudiet casolà m'aniria de conya.
Mentrestant avui una dotzena de nois han organitzat un recital poetic al jardinet d'una caseta d'estiueix prop del Mas Blanc. Hi he estat convidat i he llegit algunes coses d'en Barceló, i d'en Riera , altres de meves i hem fet una cançó d'en Pàmies amb un nano que toca el violi y se l'ha aprés amb una estoneta, un dia. Hem tocat "l'home nu"...
M'ho he passat be, però he agafat fred. I el fred vol dir que s'acosta dolor... de tornada passant per sota Puig d'Olena, ja qüasi fosquejava i m'ha semblat que tornava d'un bolo, que tenia 25 anys i encara no havia mort Franco.
Com pot ser que ara torni a tenir aquella basarda? Trenta anys i els sabres estan una vegada més xerigant. Quan van pactar el silenci i ens van dir que ja no caliem, no solament ens van matar de gana i de desilusió , ens van impedir fer el que quedava per fer ... escampar sense treva la cultura, per que mai més pogués resorgir el feixisme en aquesta munió de terres disperses que en diuen Espanya. No feiam falta?... tribu de Mamons!!!...

dimecres, 31 d’octubre del 2007

VISITA A MIAMAR


Aquesta nit, amics,
he somniat baladres.
Les flors d'una cançó
de l'Isidor del Mar.
Aquesta nit, amics,
el pebre a dins del cor
m'ha fet rebobinar
tota la nostra història.
I m'he trobat tot jo
voltat de celofanes,
com si fos un regal
que algú me fa i no ho sé.
Aquesta nit, amics,
només d'estar ací
ja em sento molt millor
més ple de positius,
ja ben catalitzat
cap a regenerar
la sang dels dies bruts,
aquell pensament trist,
aquell voler somort.
La meva intensitat.
Per viure com un viu,
i estimar com un Déu.
Per riure com un foll,
i cantar com la veu,
i escriure com un riu...
Ara, amics, que fa nit,
em palpo molt a prop
de mi una altra vegada.
He somniat baladres
com si fos al jardí
dormint la son dels lladres...

"La Casa prop de la via" (El Turó) Manacor 1993

dimarts, 16 d’octubre del 2007

ARA EM VE DE PENSAR EN l'OVIDI... VES, PER QUE SERÀ?


Balada.
Lletra : François Villon
Traducció : Feliu Formosa
Música : Ovidi Montllor
En realgar, en arsènic roquer,
En súlfur groc, en salnitre, en calç viva,
en plom bullent per a desfer-les més bé,
en sutge i pega mesclats amb orina,
en sang de moro i pixats de jueva,
en aigua on s'hagi rentat un leprós,
en brutícia de peus i sabatots;
en sang de serp i drigues verinoses,
en fel de porc, de guineu i de llop,
siguin cuites les llengües envejoses.
en el cervell d'un gat que no vol peix,
pelat i sense dents a les genives,
i en el d'un vell mastí, de ronya ple,
enrabiat, ple de bava isaliva,
en els pulmons d'una euga tossegosa
esmicolats per esmolats coltells,
en l'aigua on neden rates i gripaus,
granotes i altres bèsties fastigoses,
serpents i llangardaixos i escurçons,
siguin cuites les llengües envejoses.
En sublimat, perillós de tocar,
talment l'ullal d'una colobra viva,
en sang quallada als estris dels barbers,
en l'aigua d'un pou ple d'escombraries,
en el llot del pantans i de les basses,
en limfa, en pus, en crostes, en tumors,
en l'aigua on les mestresses renten draps
i s'hi han rentat les fembres amoroses
(qui no m'entén no ha seguit els bordells)
siguin cuites les llengües envejoses.
Príncep, passeu aquests plats exquisits
per tamís o sedàs, si és que en teniu,
i mescleu-los amb pegues enganxoses,
i abans de tot, que en excrements de porcs
siguin cuites les llengües envejoses.
Autocrítica i crítica.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Tancat a casa la major part del temps,
no sóc amant de llepar. No tinc déus,
ni pensament de trobar-me en tal cas.
Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus.
El meu treball el demostre com puc.
I tant com puc, em done tot a ell.
Millor, pitjor... El judici ja és vostre.
I amb l'ofici, arribaré a ser vell.
Llavors veure'm quina retribució
em tocarà en tant que jubilat.
Si dic això, és perquè com he dit,
no sóc amant de llepar un sol dit.
Jo sé que vaig amb les meues cançons
saltant històries, saltant situacions.
Ara dic groc, i després passe al verd.
Sé que és difícil seguir-me l'explicat.
Per tant, pèr tots, emvaig a presentar:
Jo ací explique a la meua manera
uns fets, un temps, una estima, una idea.
Jo sóc l'artista. El cantant. El pallasso.
Per a uns pollet. Per a altres una fera.
Com bé veureu, no arribe a l'u setanta.
Si com he dit al bell començament
sóc dels qui resta a casa el major temps,
no és per boig, ni per sentir-me estrany.
És pel dubte. I dubte molt companys:
Quina és la porta que s'obre sense pany?
Quantes persones et reben sense engany?
Quants parlen d'ells dient que de tu parlen?
Quants m'estaran posant en dubte ara?
Doncs repeteixo: Jo parle del meu temps.
Estime el viure d'un cop ja, per a tothom.
Tinc un partit i una ideologia.
Dic el que dic sense cap covardia.
Però també sé el preu de tot això:
Mes tard o d'hora, m'arribarà sentència.
Car no interessa qui no llepa amb paciència.
M'aïllaran, dient que m'he aïllat.
Diran o diuen, que ja sóc acabat.
No pense pas donar-me per guanyat.
Mentrestant jo, no m'empasse la porga,
D'aquells qui creuen que tot està tan clar.
Respecte això amb tot el meu respecte.
Admire artistes, admire comediants.
Però jo sóc jo. I no em puc deslligar.
De mi mateix poc més puc explicar
Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Sóc l'artista. EL CANTANT. EL PALLASSO!