dissabte, 28 d’abril del 2007

Tornar...Tornar...

Acabar amb el dolor , encara que sigui com un pedaç temporal a base de dosis massives de Gabapentina, Duloxetina, Ibuprofé i Paracetamol, amb un afegit de corticoides matinals, te el preu d'una absoluta manca de capacitat mental. I per tant d'una absència d'entregues al meu Bloc.
Ha valgut la pena? Jo diria que si. Dormir com ho estat fent durant aquest temps i recuperar un estat d'ànim que podria qualificar d'insòlit ha valgut i encara val, decididament la pena (no se que opinarà el meu fetge ...). Podria parlar d'un alliberament. Han calgut quasi 15 anys per encertar amb un metge que em parli amb un cert coneixement de causa del que em passa i m'ha passat al llarg de tota la meva vida ... benvingut Dr. Alegre. Vos m'heu retornat una mica a l'esperança, i per que no dir-ho, a la dignitat. Tornar si, tornar. De vegades penso que podré tornar a cantar en públic, que podré recuperar la memòria immediata i la capacitat d'atenció necessària per fer un concert i recuperar-me a mi mateix i a la meva obra... De vegades vull creure que algun dia em serà possible.

dijous, 5 d’abril del 2007

Passo un temps...

Passo un temps d'espera repassant dies
que son només descans i flor d'oblit.
I sé ben cert que llisco per la vida
i que, en passar amb la quilla esmolada,
tallo la pell del temps
que m'ha tocat per viure,
fent-ne dues meitats:
la veritable i l'altra
que encara és més i més insuportable.
Em fa fàstic
això de fer balanç per que l'edat m'empeny.
D'això que en diem el temps, no en trobo els albarans,
si les factures: deutes, omissions,
coses per a fer, llacunes molt salades,
on el present aixeca el braç
dient qui soc.
Quan fondejo en badines de temps dins la ferida,
ni la memòria és prou evocadora.
Com per negar-li-ho tot. Entre nosaltres:
el temps em balda, clivellant-me en excés.
Vull oblidar-me de que el tinc per eina
i emprendre per ma pell més singladures,
si encara és prou tibant per acarar
l'embat de les onades del passat,
l'aiguat de la crescuda del present.
Desig de serenor pel futur, fent meandres...

Miquel Àngel Tena-Rúbies
"La casa prop de la via" 1993 "El Turó" Manacor

dijous, 4 de gener del 2007

I MALGRAT TOT




XIII
La meva cançó,
quan la lluna és alta,
uneix, amb un fil,
somnis i paraules.
Jordi Pàmias

Estimaré la cançó, sí, més enllà
d’allò que els orbs entenen per cantar
que és ben trobar el fat que en resta
de viure com qui trepitja la collita
madura dels raïms de la vida,
exaltant-s’hi en l’esperit que s’hi anuncia.
Estimaré la cançó, sí, la veu del vers
que em xiula com un vent al ritme
de la branca a la finestra i de la pluja
als vidres en un xàfec, com un tel hialí,
previ al verger de molsa molla i verd
de fulla i vida i boira de terra que respira.
Estimaré la cançó, sí, la paraula
molt abans que el tambor, el so
del gemec de l’home, el panteix
inherent a la sofrença infinita
pel repte inabastable de viure
i deixar viure en fracàs mil·lenari
Estimaré la cançó, sí, que és l’alè
de l’esperança del qui birba
la paraula exacta, el nom de cada cosa,
per tal d’assolir viure en vetlla enfront dels homes.
Congregant-s’hi en l’harmonia del cor.
La nota més clara de l'acord ben travat

Extret de Tornar de Tu
Quadern de Mahalta 2004

"Cançons de la nit benigna" ...


Cada curs pels voltants de Nadal, algun estudiant m'escriu, algun practicant de periodisme m'interroga, o algun mitòman tronat m'esperona per tal de que reediti - o faci reeditar- o em reediti- o em busqui la vida per que una discogràfica -"Discografica"?- reediti les "Cançons de la nit benigna" de plàcida memòria elles amb el seu so de naftalina i els seus arranjaments de sedetes i encaixos ingènus.
I jo reedito la meva postura de no fer-ho. Enguany que tinc aquest aparador on llençar manies, malsons, i algunes baralles: vull deixar ben clar per escrit que no penso reeditar les "Cançons de la nit benigna" tal com varen ser editades l'any 1983. Per unes raons molt concretes: la producció del disc em va costar tot plegat i pagat de la meva butxaca ; comptant estudi, musics , arranjaments , producció, dissenys , fotolits , viatges, i altres foteses.I descomptant les ajudes benvingudes del municipi esquerrà que es va enrrollar una miqueta : La rodona suma de tres milions de les antigues pessetes de l'any 1982.
Bon jan jo, vaig entregar tot el paquet a una "discogràfica" i "catalana", per tal de que fos editat i distribuït com cal i pertoca a una obra artística de tal envergadura cultural, poètica i musical.
Resulta que mai he percebut ni un sol reialme en concepte de drets d'autor, ni de vendes, ni de res. Fou com si jo fos un pintor i després de gastar-me una fortuna per emmarcar els meus quadres per tal d'exposar-los a la millor sala de Barcelona. La sala d'exposicions es quedés amb tot el benefici de les vendes, en concepte de lloguer ... A, i gràcies! que li deixem exposar l'obra. Mal negoci doncs això de reeditar... També un pot auto-fel·lacionar-se o auto-muti-lar-se i auto tal i tal, però avui dia no cal fer tanta comèdia, si vols sentir aquesta antiguitat només cal que m'ho demanis i t'enviaré una copia a ports deguts, o millor uns quants correus amb mp3 i llestos.
Altrament hi ha una qüestió artística. Jo no vaig quedar gens content del so ni de la producció tècnica del disc. Algú de l'estudi no diré noms es va donar molta pressa en esborrar els multi-pistes i no es possible fer noves mescles la qual cosa limita absolutament les possibilitats de reeditar dignament els materials.
Amb els anys jo mateix vaig acabar treballant en aquest lucratiu negoci d'editar i vendre discos i tot i que hom no ha tingut mai capital com per invertir en futurs "pelutassus", ha vist com passaven pels seu narius, autèntiques fortunes fetes amb quatre dies. Com que se tots els papers de l'auca d'aquest negoci de la música: NO EM DONA LA GANA !!! de fer reeditar un disc de fa 25 anys, que quan el sento em fa venir arcades. Endemés ja no subscric moltes d'aquelles cançons tal com les varem bestir, si mai faig alguna cosa amb aquestes cançons serà per fer-ne la meva autèntica versió, descuadrada, emocional i musicalment imperfecta que és com jo faig les cançons. Que ja torna a ser hora de repetir les coses pel seu nom . Jo senyors : no soc tècnicament un músic, (això ja o saben tots els músics que m'han baixat bandera) soc un versaire que fa cançons per a no avorrir-se. I el tra-la-ra es un regalet que els faig, i si me'n donen les gràcies be i si no, a mi ja me'n fot, a veure si al damunt m'haurà de costar un ronyó.
HA QUEDAT CLAR !! docs a tots els estudiats i mitòmans de la Cançò Calatana dels collons els previnc que a partir d'ara ja no seré més amable ni condescendent amb les seves insistències, i també va pel benvolgut Pujadó.

Signat i Rubricat
Miquel Àngel Tena-Rúbies
Que de vegades canta si en té ganes

dimarts, 2 de gener del 2007

Sant Pau Riba

Xalar es poc de veure com xalava el repodrit. I jo que ja no aguanto ni allò que en diuen una bona peli, em vaig empassar tota la sessió doble d'en Riba, per cert, me'n recordo de la pellisa de pell de corder, la duia en una matinal als Jesuïtes de Sarrià, amb els de Música Dispersa... I al Quintana li deien Castafiore!!! Ja! no saben rés aquesta canalla!!
He tingut enveja... o reconec, enveja de veure com aquest bon home acaba fent quadrar el cercle i acaba tenint el temps de part seva... I jo que em miro la festa per la puta finestra i que penso talment parell amb ell de la vida i de la mort, ara tinc el cap verd d'enveja i vermell i no se si agafar la guitarra i estampar-la contra la paret o escapar-me de casa!! que se jo!!
-Gràcies home Riba per fer-me venir ganes de cantar alguna jotilla de les Garrigues.


Projecte


Quan ja seré molt vell
i em cargoli el reuma
i una lentitud pessigui amb tremor
les meves venes i els meus ossos
em caiguin les dents i les bosses dels ulls
i no senti els brams dels homes
calaré foc a la manta i a la cadira de rodes
aniran per la finestra els bàlsams i els xarops
sense espardenyes fugiré rient per la pluja
i els meus ulls veuran la posta
al cim nevat del mar i les muntanyes.

Miquel de Palol
Quan?

Els llibres de l'Óssa menor
Barcelona, 1979