dimecres, 20 de novembre del 2013

UN EXCELENT TREBALL SOBRE JOSEP ESPUNYES I LA SEVA OBRA ... I MÉS COSES...MOLTES MES...


                                                              







-DE VEGADES A LA XARXA HI DESCOBREIXES AUTÈNTIQUES TROBALLES. JOIES QUE MAI HAURIES POGUT PENSAR QUE EXISTIEN . AMB EL PERMÍS TÀCIT DE L'AUTOR I CONFIANT EN LA SEVA BENEVOLÈNCIA TRANSCRIC ACÍ UNA PART DEL QUE HE TROBAT. POTSER UN A MICA DESAPEDAÇAT, PERÒ AMB ELS DIES MIRARÉ D'ORGANITZAR-HO DE MANERA QUE BLOGUER EM DEIXI POSAR-HO BE. SI PER ALGUNA QÜESTIÓ DE DRETS O IMPEDIMENT LEGAL AQUESTA ENTRADA NO FOS AVINENT o devengués drets d'autor, NOMÉS CAL QUE L'AUTOR de l'Obra M'HO COMUNIQUI I SENSE CAP MENA DE PROBLEMA TREURE ELS MATERIALS QUE EN BONA LLEI LI PERTANYEN.


FRAGMENT:
 



LA CANÇÓ D´AUTOR:
UNA EINA D´EDUCACIÓ, DE CONEIXEMENT
I SENSIBILITZACIÓ

( UNA PROPOSTA DE TREBALL DE TRANSCIPLINAR ).
Joaquim Capdevila i Capdevila
CURS O4-O5. B11

1 . Aquesta llicència d´estudis Modalitat B1 va concloure anticipadament, un mes abans
del termini ( el 31 de desembre ), per excedència del titular de l´ensenyament secundari.






INDEX GENERAL
1. Introducció metodològica. p. 5.
a. Objectius de la proposta i justificació de la mateixa. p. 5.
b. Metodologia p. 8.
2. Carnestoròtic, de Josep Espunyes. p. 12.
a. Lletra de la cançó p. 13.
b. Nota biogràfica de l´autor p. 14.
c. L´obra literària. Els grans trets. p 14.
d. Anàlisi pragmàtica i retòrica del text. p. 20.
e. Síntesi conceptual i temàtica de l´obra. p. 26.
f. Notes. p. 28.
g. Addenda crítica. Claus històriques i culturals de la cançó. p. 30
i. Les utopies a Europa des del Renaixement al segle XX. La
utopia material pagesa. p. 30.
ii. Anticlericalisme popular. Anticlericalisme, i exaltacions
gàstriques i obscenes. p. 36.
3. La mausaise reputation, de Georges Brassens. p. 39.
a. Lletra de la cançó. p. 40.
b. Nota biogràfica de l´autor. p. 41.
c. Context històric i social de la producció. p. 41.
d. Anàlisi pragmàtica i retòrica del text. p. 42.
i. Anàlisi pragmàtica. p. 42.
ii. Anàlisi retòrica. p. 44.
e. Síntesi conceptual i temàtica de l´obra. p. 45.
f. Notes. p. 46.
g. Addenda crítica. Claus històriques i culturals de la cançó. p. 47.
i. La cobla popular en els anys de transició a la societat
moderna, a cavall dels segles XIX i XX. Cobla irònica i
jocosa. p. 47.






ii. La degradació ninotesca com a expressió de la protesta i de
la revolta popular de tradició arcaica. p. 49.
iii. Conflicte de classes i defensa de la propietat. p. 50.
4. Bondia, dels Pets. p. 57.
a. Lletra de la cançó. p. 57.
b. Nota històrica del grup. p. 57.
c. Context històric i social de la producció. p. 58.
d. Anàlisi pragmàtica i retòrica del text. p. 59.
e. Referents culturals i sociològics de la cançó. p. 60.
f. Síntesi conceptual i temàtica de l´obra. p. 61.
4
5. Blowin´in the wind, de Bob Dylan p. 63.
a. Lletra de la cançó. p. 63.
b. Nota biogràfica de l´autor. p. 64.
c. Context de la producció. p. 65.
i. Context personal. p. 65.
ii. Context històric, social i filosòfic de la cançó. p. 66.
d. Anàlisi pragmàtica i retòrica del text. p. 68.
e. Síntesi conceptual i temàtica de l´obra. p. 69.
6. Un Cinema Paradís, si us plau, de Lluís Llach. p. 70.
a. Lletra de la cançó. p. 71.
b. Nota biogràfica del cantant i autor. p. 72.
c. Context històric i social de la producció. p. 73.
i. Context personal de la producció. p. 73.
ii. Context social i polític de la producció. p. 74.
d. Anàlisi pragmàtica i retòrica del text. p. 74.
e. Síntesi conceptual i temàtica de l´obra. p. 78.








7. Jo vinc d´un silenci, de Raimon. p. 79
a. Lletra de la cançó. p. 80.
b. Nota biogràfica del cantant i autor. p. 81.
c. Context històric i social de la producció. p. 83.
d. Anàlisi pragmàtica i retòrica del text. p. 84
e. Síntesi conceptual i temàtica de l´obra. p. 87.
8. Conclusions p. 88.
9. Bibliografia pp.89-90.
5
1. Introducció metodològica.
El nostre treball és una proposta de guia per a una explotació holística de les cançons d´autor.
En efecte, el plantejament de treball que desenvolupem en les pàgines següents malda per un aprofitament polièdric, global, d´uns materials que a priori poden ser considerats ínfims com les cançons. En aquest sentit, amb aquesta proposta de recepció i d´estudi de les cançons, volem contribuir al disseny d´un model didàctic de tractament d´aquest (sub)gènere literari que n´aprofiti totes les seves - diverses – potencialitats. Entenem, així, que moltes de les cançons d´autor poden ser un preciós factor d´educació o formació de les emocions i dels sentiments en una perspectiva humanitzadora de la persona. Valorem, així mateix, aquestes creacions com a motivadors instruments d´aprenentatge gramatical de llengües, principalment estrangeres.
Veiem, també, aquests exponents poeticomusicals com a vehicles per a una reflexió i formació ètica dels nois que eviti moralització normativa. També, l´aprofitament d´aquests materials pot venir de la seva concepció com a (micro)jaciments de coneixements culturals, i subsegüentment d´uns oportuns desntrellaments i estudis desplegadors. I finalment, les cançons són creacions ideals per a a ensinistar nois i noies en els recursos retòrics de la llengua,


i en els mecanismes i elements de la pragmàtica que hi intervenen.

1. 1. Objectius del projecte i justificació del mateix
Els grans objectius que es proposa aquesta proposta de treball docent serien cinc:

1) Una reivindicació de la cançó d´autor i poètica com a instrument d´autentificació del dir quotidià, de sensibilitat, i d´humanització.

2) L´anàlisi del discurs de les cançons a partir de l´anàlisi pragmàtica i retòrica dels textos.

3) L´anàlisi de les cançons en tant que jaciment de concepcions i de referents d´ordre antropològic, ideològic, cultural, històric, tec, susceptibles de ser desplegats, desenvolupats, a efectes de procurar una millor comprensió de la pròpia cançó, i de fornir una formació i una reflexió específiques en els àmbits a què afecten.
4) Un ajut a la didàctica de les llengües estrangeres – anglès i francès -, i de les llengües catalana i castellana.
5) Una educació ètica en un sentit ampli. Amb uns treballs de coneixement, de reflexió i de diàleg.
6
a) Un dels objectius bàsics d´aquesta proposta és reivindicar la cançó d´autor com a vehicle d´una veu sensible i poètica, susceptible de derivar-se´N una emotivitat lligada als sentiments. Aquesta proposta pretén Entroncada en sensibilitats populars. La cançó d´autor i de poetes en tant que expressió d´un pensament sensible i crític i singularitzat, que recull uns anhels populars. Aquesta reivindicació de la cançó del cantant-poeta – i la seva valoració didàctica, en el nostre cas - en tant que expressió d´una veu sensible la creiem molt necessària per a unes societats com les nostres en què els discursos públics tendeixen terriblement a la desempatització d´una sentimentalitat pròpia, idiosincràtica respecte a la paraula, a la homogeneïtat-unicitat i a unes fórmules retòriques estandarditzades. Volem reivindicar així mateix la cançó d´autor en tant que petits – i tanmateix, valuosos –estoigs de memòria col·lectiva o de memòria històrica. La cançó d´autor dels nostres dies, ampli sensu, arrancaria dels trobadors, joglars i goliards del món alt medieval, i, a través de joglars, romancers i artistes passavolants arribaria fins al segle XX, quan, a recer del món del
cabarets o cafès-cantants dels anys d´entreguerres – especialment a França, i sobretot a Paríscomença a configurar-se la figura de chansonier modern, autor i intèrpret d´unes cançons –sovint de caràcter satíric – profundament compromeses – i testimoni, doncs – del seu temps, i de les inquietuds populars del mateix.
La cançó d´autor del segle XX o del segle XXI – com els romanços de l´Antic Règim europeu – és, en efecte, en molts casos, testimoni directe i compromès amb la realitat immediata i històrica. I aquest és també un aspecte o un valor que pensem pot aportar el gaudi i l´estudi a nivell escolar d´aquest cançoner. Les bones cançons d´autor o de cantautor – com sovint, les bones cançons de la tradició oral i tradicional – ofereixen unes bellíssimes i escaientíssimes imatges, generalment metafòriques,que alhora que captiven per la seva bellesa i pel seu – sentit de l´- encert , ho fan per la seva
dimensió verament popular. Metàfores – símils, paral·lelismes analògics – senzilles, planeres, i a l´ensems, plausibles a més no poder a la sensibilitat i a la imatgeria populars.
Descobrir aquesta imatgeria i evidenciar-ne la bellesa genuïna, tan pròpia de les bones cançons d´autor i manllevada de les seves arrels populars seria un altre dels objectius subsidiaris que ens proposem amb aquest projecte. Complementàriament, i com exposem en la metodologia del projecte, al final de cada bloc, en l´apartat d´assaig-manipulació literària ( poètica ) anomenat Laboratori Poètic, en convidar que els nois i noies elaborin cançons sobre els valor ( i valors derivats ) abordat, els convidem a que, sobretot, s´esforcin en aconseguir imatges escaients, sensibles i populars deles quals en resultin belles i agradables composicions.

b) En efecte, un altre dels objectius bàsics que pretenem també amb aquesta proposta és ensinistrar nois i noies en els secrets de l´artefacte literari en un sentit ampli. Ajudar-los a entendre els sentits essencials del discurs a partir d´endevinar - d´entreveure - i entendre els elements claus de la vertebració d´un discurs, i que tenen una especial força reveladora pel que fa als fonaments discursius, ètics i ideològics d´un text de l´ordre que sigui. Aquestes pedres de toc, aquests exponents bàsics de la càrrega discursiva o ètic-oideològica d´un text serien fonamentalment: el significat de la seva arquitectura sintàctica; la cohesió interna del text, en base a les xarxes anafòriques de substitutius lèxics, i de manera
molt especial el repertori de figures o recursos retòrics del camp del significat i del pensament. Ajudar a perdre la innocència lingüística als alumnes a partir d´unes anàlisis del discurs de les cançons en aquestes direccions, és un altre dels propòsits troncals d´aquest
projecte.

c) Un interès poc advertit pel que fa al tractament didàctic de les cançons és la seva utilització com a font de coneixement cultural. En efecte, moltes cançons articulen en nivells molt diferents ( concepcions religioses, antropològiques, ideològiques,…; referents
històrics, culturals, literaris, bíblics;…..) aspectes del coneixement molt importants en termes de cultura, en un sentit ampli de la paraula. Així és, ben mirades, moltes cançons són susceptibles de convertir-se en petits jaciments de coneixement molt divers. Poden tractar-se, explotar-se, com a micro jaciments epistemològics. De manera que el desplegament en clau d´estudi dels factors bàsics de coneixement que vehiculen les cançons, ultra contribuir sens dubte a una comprensió més aprofundida del seu sentit i per tant a un millor gaudi global de les mateixes, també pot ajudar a l´enriquiment cultural general, transversal, de l´alumne o alumna que s´aplica a aquest treball.
Nosaltres mateixos a partir només de les sis cançons de mostra a partir de les quals posem en pràctica la proposta, abordem qüestions del coneixement cultural tan diverses i alhora tan interessants com aquestes: la cobla popular durant la primera Modernitat, coincidint amb els grans canvis perceptius i culturals que comporta l´assentament de l´Estat, de la ciutat moderna, de les lògiques capitalistes, etc; el conflicte de classes i la defensa de la propietat;
el ninot o la ninotització com a expressions arquetípiques de la protesta plebea de tradició ancienne régime que perviuen adaptant-se a l´expressió popular satírica de les dècades de transició a la plena modernitat capitalista de la segona meitat del segle XX; l´articulació de les grans utopies contemporànies i les relacions que s´estableixen entre elles; etc.

d) La proposta que presentem – els seus resultats – poden resultar també particularment útils per a l´ensenyament de les llengües estrangeres – tant de l´anglès com del francès -, com així mateix de la llengua catalana i de la castellana
L´amenitat d´una banda de la proposta musical, i l´escalf ètic d´altra banda de les propostes que vehiculen les lletres de les cançons poden facilitar efectivament l´aprenentatge de la llengua; La interiorització lèxica i de construccions. Com també pot ser molt útil en aquest sentit l´activitat que proposem en el punt consecutiu a aquest: de desentrellar els aspectes fonamentals de la pragmàtica lingüística de la cançó a nivell sintàctic, de la seva cohesió interna, de les figures retòriques que utilitza per definir la realitat i humanitzar-ne
l´enteniment; i d´identificar i entendre els principals recursos que utilitza en general.

e) Finalment, un objectiu concurrent a aquesta proposta de treball al voltant de les cançons és el coneixement i la reflexió durant l´ESO – i, especialment, durant el segon cicle – al voltant d´un univers de valors o principis ètics que entenem que haurien de regir en la societat avançada i lliure que volem.
Amb aquest propòsit hem delimitat nou grans grans àmbits ètics o nou valors fonamentals que després matisem internament en diversos camps i aspectes que els caracteritzen:

a) La narrativitat; la conversa; el dir – el parlar amb una empatia amb la paraula, amb el verb, que l´autentifica – en la quotidianitat.
b) La memòria i els orígens – individuals i col·lectius -, i la identificació humanitzadora amb el lloc amb què hom decideix viure.
c) La llibertat i la democràcia; els seus sentits i els seus abasts.
d) El compromís cívic, la ciutadania compromesa i radical.
e) Les solidaritats humanes; els diversos naturals relligaments entre humans; la Humanitat.
f) La igualtat entre home i dona; la dignitat de la dona.
g) El pluralisme, la diversitat; la convivència i l´entesa.
h) L´antibel·licisme, l´antimilitarisme; la pau com a primer fonament sine qua non de les relacions humanes.
i) El medi natural; el paisatge natural com a valor divers i únic: ambiental, espiritual, estètic, identitari, etc.
Com desenvolupem més endavant, l´objectiu darrer de la delimitació d´aquest canemàs ètic fóra ajudar als nois i noies al coneixement, a la reflexió i al debat al voltant de tres grans pilars ètics en què podrien subsumir-se els anteriors valors: 
a) la humanització essencial de l´home i de la dona, i de la seva acció; 
b) la llibertat i el compromís ciutadà, amb bases en el coneixement, en la llibertat de pensament i en la responsabilitat de les pròpies accions; i 
c) l´univers de solidaritats que relliguen l´home i la dona amb els seus consemblants.

1. 2. Notes metodològiques

L´aplicabilitat d´aquesta proposta, creiem que podria situar-se en un doble nivell: per una banda, la confecció de crèdits variables per a la didàctica de llengües ( català, espanyol, anglès o francès ) o de formació ètica; i de l´altra, l´ús puntual de fitxes de cançons en classes de llengües, ètica o ciències socials.
En el primer cas, és evident que primer que tot caldria triar un repertori de cançons en funció de criteris de potencialitat del tipus dels que acabem d´indicar ( força emotiva, riquesa gramatical, dimensions ètiques intricades, pòsit cultural articulat, etc ) i en una fase immediatament posterior, desenvolupar fitxes de treball per a sengles cançons, i també fitxes de suport o d´informacions-resposta complementàries a cada fitxa de treball. Entenem que el professor, i també l´alumne si es creu necessari, haurien de disposar de les fitxes de suport com a instrument de consulta.
Les fitxes de treball haurien de contenir els següents ítems: la cançó amb la corresponent enumeració dels versos; una nota biogràfica de l´autor prou exhaustiva; notes també raonablement consistents pel que fa al context social i històric de gènesi de la cançó; els enunciats relatius a l´anàlisi retòrica i pragmàtica del text; l´enunciat relatiu a la síntesi temàtica i conceptual de la cançó; i finalment, un apèndix o addenda on, a manera d´aparat crític de l´obra poètica, s´hi haurien de desplegar aquells aspectes de coneixement bàsics que codifica, que posa en joc, la cançó, i que convenientment s´assenyalarien en aquest mateix apartat tota vegada que s´introduiria el nivell de vinculació temàtica que tenen amb el text i s´indicarien els versos on s´expressen aquestes concepcions o referents interessants des d´un
prisma cultural. D´altra banda, les fitxes de suport haurien de contenir aquests apartats: una altra vegada la cançó amb la pròpia enumeració dels versos; el repertori dels principals mecanismes o
recursos d´ordre retòrica i pragmàtica de què es val la lletra; una proposta de síntesi del tema i dels conceptes que apareixen en la cançó; i, finalment, camps o entrades de coneixements relatius a aquells aspectes epistemològics de la cançó que s´hagin considerat rellevants des d´una perspectiva interna de la cançó o pel propi calat, per la pròpia significació, en la història de la cultura.



FITXA DE TREBALL
a) LLETRA DE LA CANÇÓ
( camp desenvolupat )
b) NOTA BIOGRÀFICA DE L´INTÈRPRET.
( camp desenvolupat )
c) CONTEXT SOCIAL I HISTÒRIC DE LA GÈNESI DE LA CANÇÓ.
( camp desenvolupat )
d) ANÀLISI RETÒRICA I PRAGMÀTICA DE LA CANÇÓ.
( camp que han de desenvolupar íntegrament els alumnes a classe. Eventualment, consultaran les solucions aportades per la fitxa de suport en l´apartat equivalent).
e) SÍNTESI TEMÀTICA I CONCEPTUAL.
( camp que ha de completar l´alumne/a )
f) ADDENDA CRÍTICA
( camp desenvolupat a la fitxa de suport )


FITXA DE SUPORT

a) LLETRA DE LA CANÇÓ
( camp desenvolupat a la fitxa de treball )
b) NOTA BIOGRÀFICA DE L´INTÈRPRET.
( camp desenvolupat a la fitxa de treball )
©) CONTEXT SOCIAL I HISTÒRIC DE LA GÈNESI DE LA CANÇÓ.
( camp desenvolupat a la fitxa de treball )
d) ANÀLISI RETÒRICA I PRAGMÀTICA DE LA CANÇÓ.
( la fitxa de suport aportarà una anàlisi del text a nivell retòric i pragmàtic que servirà de
document de consulta per a alumnes i professors, i de marc de contrast amb el treball que
en aquest àmbit es meni a classe ) .
e) SÍNTESI TEMÀTICA I CONCEPTUAL.
( camp que ha de completar l´alumne/a en la fitxa de treball )
f) ADDENDA CRÍTICA
( camp desenvolupat íntegrament a la fitxa de suport )
11
Proposta d´anàlisi transdiciplinar de cançons per a
l´ensenyament secundari
12
Carnestoròtic
de Josep Espunyes i Esteve

Carnestoròtic
1. Benvingut, gran Majestat,
2. de nom propi Carnestoltes,
3. rei dels reis dels poca-soltes,
4. mai serè, sempre ben gat.
5. La vila de Peramola,
6. no dubteu pas que us acull
7. amb ufana i més orgull
8. devota de la tabola,
9. que no és sant de cada dia
10. tenir el goig de compartir
11. amb tan alta jerarquia
12. el plat ple i el got de vi
13. Permeteu, i per capítols,
14. que anomeni la titola…
15. perdó!, volia dir els títols
16. que ostenteu de xerinola:
17. Baró de la Botifarra
18. per terres de l´Eixarranca.
19. Duc de Semalça Semabaixa
20. ran del País de la Faixa.
21. Senyor del Plàtan Pansit
22. sempre que sortiu del llit.
23. Arxiduc d´Altalacreu
24. quan de nou us hi fiqueu.
25. Comte de Tocaelqueespot
26. tant a l´era com a l´hort…
27. Tanmateix, oh Majestat,
28. avui tots tenim a bé
29. per no veure-us escaldat
30. un cuquet tan juganer,
31. dotar-vos per temps etern
32. d´un títol que Peramola
33. fins nega als caps de Govern:
34. Marquès de la Farigola!
35. Amb el vostre permís, doncs,
36. comencem la gran folgança
37. que comportaran la dansa,
38. la mamància i les cançons.
39. Ens fotrem ben bé del món,
40. fins del mort i de qui el vetlla,
41. tant de titelles de renom
42. com dels bous i de l´esquetlla,
43. que pel fet només que abrigui
44. no volem la llana al clatell:
45. d´entre tots qui més bé rigui
46. demà hi pot deixar la pell.
47. Visca!Visca la dibauxa!
48. Visca!Visca el desenfrè!
49. Peramola serà Xauxa
50. i si cal plourà en serè!
51. Entre la bevenda amiga
52. I el toc viu de l´esquetllot,
53. tant pot madurar una figa
54. com pot créixer un pebrot…
55. I acabo, oh paladí,
56. de la vida al bo i millor
57. amb un prec que posa fi
58. al senzill i breu pregó:
59. Si d´avui just a nou mesos
60. neix un àngel serafí,
61. ens tindríem per ofesos
62. de no ser-li un bon padrí.

1. Nota biogràfica de l´autor.

Josep Espunyes Esteve (Peramola, Alt Urgell, 1942), amb 22 anys, l´any 1964, s´estableix a Barcelona després d´haver-se dedicat uns quants anys a la pagesia. Ben aviat, Espunyes concilia diverses feines d´obrer, amb una formació autodidacta, l´escriptura – sobretot de poesia - i un compromís social i polític. A partir meitat de la dècada dels setantes, gràcies a l´esmentada formació autodidacta i al domini de la llengua que li proporciona l´ofici d´escriure, es dedica professionalment – ho fa encara en l´actualitat - a la revisió i correcció de textos. Durant els últims anys, Espunyes ha iniciat una notable tasca com a historiador i etnòleg del Pirineu i de l´Alt Urgell particularment.
Dins la seva obra literària – poesia, contes, narracions i articles – destaquen llibres com Temps de manobre. De l'evangeli segons Sant Lluc (a partir de l'home petit) (1977) finalista del Premi
Carles Riba de poesia l´any 1970 i prohibida per la censura, Notes mínimes d´un paisatge (1986)
Alt Urgell. Plany i passió (1996), Del passat en el present (1996) o Racó de calaix (1999).
Josep Espunyes és autor també de diversos estudis: la monografia històrica i estudi onomàstic La baronia de Peramola ( 1997 ), l´estudi sobre el bandolerisme al Pirineu de Lleida Trabucs i
pedrenyals ( 2003 ) i l´estudi etnogràfic Segrada. Motarrots i llegendes de l'Alt Urgell ( 2001 )
distingit amb el premi de cultura popular Valeri Serra i Boldú


2. L´obra literària. Els grans trets.
L'obra literària de Josep Espunyes i Esteve (Peramola, 1942)i vehicula d'una manera primària, immediata, els grans principis de percepció, d'avaluació i d'actuació sobre la Realitat propis de la mentalitat pagesa de tradició antic règim. Bé que amb un distanciament de l'immediatisme o del primitivisme de la perspectiva pagesa, la qual, en el cas de l'obra d'Espunyes, és el resultat del desenvolupat sentit crític de l'autor i de la seva important formació autodidacta. Així, en l'obra d'Espunyes, trobem, per un costat, un sentit essencial, dionisíac, de revolta contra la injustícia. Contra l'explotació dels febles. Contra l'agressió al territori - a partir de les agressions al territori local. I d'altra banda, un sentit de l'aventura i de
la jocositat de naturalesa eminentment inquietant, mistèrica, i fantasiosa. Aquesta fidelitat de l'obra de Josep Espunyes respecte els grans principis de la mentalitat pagesa antic règim es correspon, en l'obra d'aquest autor, amb una fidelitat cap a les formes expressives pròpies d'aquesta mentalitat. De la perspectiva de la Realitat que li és inherent.
En el camp de l'oralitat: la cobla o corranda satirica; la cobla que fixa un coneixement o una saviesa amb concisió, amb sentit receptari i amb voluntat alliçonadora; les cobles arromançades; el romancer de costums; la llegenda; la rondalla; l'aforisme; l'auca; o els parlaments.
L'obra literària d'Espunyes reflecteix en bona mesura una visió primària, essencial, de la justícia. Que s´afilia en la mentalitat de la pagesia pobra antic règim. Un sentit de la justícia intuïtiu, primari, entroncat en l'ètica econòmica d'aquesta pagesia pobra de mentalitat
precapitalista. Un sentit de la justícia que s'oposa a l'explotació de la força de treball, del jornal; del jornaler i de l'obrer; i a la destrucció del territori, dels seus recursos naturals - d'ordre ecològic i econòmic, cultural i patrimonial.
Aquestes realitats - la força del treball, del jornal, la vàlua del seu esforç; el territori i els seus recursos naturals; i la nació, fonamentada en el territori, en la seva llengua, en la seva història, i en les seves classes populars - són concebudes en aquest autor termes d'un sagrat
primari, essencial. Com uns valors que cal tractar amb equitat. Inviolables. Aquest sagrat primari, essencial, de rel pagesa, que en l'obra d'aquest autor tenen el treball, la terra i la nació fa que les agressions que aquests sofreixen dins de la lògica d'una societat capitalista, i més durant el tardo franquisme quan comença a escriure Espunyes, tinguin una resposta que, amb una singular qualitat literària, té un tremp essencial, primari, directe; que emana clarament del tremp dionisíac pagès.
Així mateix, aquest sagrat primari, essencial, pròxim al sagrat pagès, amb el qual Espunyes avalua el que són uns béns bàsics dins de la tradició de la mentalitat pagesa antic règim - la força de treball i el territori - i les agressions que sofreixen, també influeix directament en les característiques expressives d'aquest autor. Tant en poesia com en prosa. Desenvolupant i adaptant per a una obra literària elaborada o culta un repertori de registres expressius propis de la mentalitat i de l'oralitat pagesa antic règim.
Més concretament, el sentiment amb què és sentida la vulneració del sagrat primari d'uns béns essencials, fa que Josep Espunyes, d'una manera natural, es valgui d'aquells recursos expressius propis de la tradició satírica popular antic règim, bé que en un marc social i cultural diferent, i amb un nivell d'elaboració molt superior. Ens referim concretament a: 
1) un recurs comú a símils rústics com a base de les metàfores; 
2) un gran sentit de la justesa - de l'encert - en l'aplicació de les metàfores; 
3) l'ús d'un lèxic patrimonial, rústic i dialectal, a què dóna una singular categoria literària; 
4) un ritme intern de les composicions que s'ajusta amb naturalitat als temes tractats;
5) el dirii; o la manifestació d'una gran, fonda, força de realitat en allò que es diu, com a conseqüència de la força del sagrat primari, essencial, que subjau al dir literari; 
6) un ús de gèneres literaris cultes o elaborats que actualitzen de fet uns gèneres expressius propis de l'oralitat satírica antic règim; i 
7) un ús de gèneres propis estrictament de la tradició satírica popular antic règim, com l'auca o l'aforisme.
- En l'obra d'Espunyes trobem una matèria literària construïda sobre la sentenciositat essencial tan pròpia de la mentalitat i del discurs pagès. Alhora, la literatura d'aquest autor del Pirineu té la sorprenent virtut de saber acordar amb una gran coherència el fons literari - sovint de denúncia social des d'una òptica obrera i rural - amb unes
formes retòriques i sobretot amb un lèxic - manllevat sovint del cabal patrimonial de les classes populars rurals - escaients a més no poder. I és tot sovint gràcies a aquesta coherència, que l'obra literària de Josep Espunyes assoleix una genuïnitat i un vigor singulars. Podem veure-ho, com a mostra, en aquest emblemàtic poema de  
De l'evangeli segons Sant Lluc ( a partir de l'home petit ):

PROP DE LA FESTA DE PASQUA
PUJA A JERUSALEM, I LLANÇA DEL TEMPLE
ELS PROFANADORS
Ll. 19, 45-46.

 "És escrit: i serà, la meva casa, casa d'oració
i vosaltres en féreu cova de lladres"
I és, la meva casa
- així com tota casa obrera -
bassal de mala llet,
temple de poques hòsties,
car muda amb maldecaps
cos de grasses cabòries.
I és, la meva casa
- així com tota casa obrera -,
aliment per a l'au del frau,
de l'engany i falsa pau,
car per lladres ni la roba
d'antuvi ens abriga nova.

2. Un dels gèneres més conreats per Josep Espunyes és l'auca, amb una gran tradició en la literatura popular tradicional gràcies, d'una banda, al seu caràcter sentenciós, condensador de veritats, i gràcies d'altra banda, a la seva omni comprensivitat de motius, a la seva voluntat cosmològica. Les auques d'Espunyes aborden les situacions
d'opressió de la classe treballadora i de la nació catalana. Vegem-ne una de les més conegudes :


EL PORC I JO.

Existir voltat d'espectres
em mou a trencar respectes.
Es passeja damunt sang
per guardar el calçat del fang.
Mentrestant el porc s'engreixa
cec i sord a tota queixa.
I mentida lleva en bloc
tot emprant porcell esnob.
Pel País molta façana
de la Banca Catalana.
Pel manobre es tota banca
vell taüt amb nova tanca.
Mentrestant el porc s'engreixa
cec i sord a tota queixa.
I diner crida diner
sempre ben lluny de l'obrer.
El conreu de la cultura
no és pas prat pas de pastura.
Però sempre hi ha qui juga
amb la llet que el meix remuga.
Mentrestant el porc s'engreixa
cec i sord a tota queixa.
I malgrat preus a l'abast
l'intel·lecte roman cast.
Doble corda gira el torn
pa cremat al sol del forn.
Amb el futbol, braus i teatre
s'alleugera el pernabatre.
Mentrestant el porc s'engreixa
cec i sord a tota queixa.
I ningú per por de rebre
s'atreveix a alçar la llebre.
Prou! ( Se'm fa pesat treballar aquesta auca. )
Prou de mascarades i de disfresses!

Pels rostolls dels meu País, las de passar el rascle,
fermo segura certitud: poc home i molt de mascle.
I putes intel·lectuals. I una ètica que s'ascla...
Mentrestant el porc s'engreixa
cec i sord a tota queixavi.

3. La utilització de metres curts - quartetes generalment o tankes - com a mitjà de condensar, de proclamar i de confessar - de fer còmplices - al lector de veritats és un recurs molt habitual en l'obra literària d'aquest autor. Els dos o tres primers versos solen apuntar unes premisses de les quals els dos o tres últims en treuen una conclusió que revesteix el valor de veritat essencial o fonamental, que revela el poeta. Aquest tipus de construcció cognitiva i literària té una tradició arreladíssima i fecundíssima en
l'oralitat de tradició antic règim, a partir de quartetes: cançons de ronda, glosses, corrandes, etc.
Vegem-ne dues mostres - una quarteta i una tanka - en dues obres de Josep Espunyes, comparant-les amb dues quartetes mes, una de la tradició oral antic règim, i una altra inventada pel poeta Josep Iglésias i Guizard durant la segona dècada del segle XX, dins d'una voluntat d'aquest poeta tradicionalista i ruralista, de conservar aquest
gènere de la literatura oral en un moment que es substituït per la moderna cançó populista, sobretot per la sarsuela, i de fer-lo servir com a mitjà simbòlic i ideològic de restauració d'un ordre pairal tradicional. Podem apreciar unes clares afinitats cognitives i expressives entre les quatre composicions:

De la tradició oral:

Dolores, flor de les flors
no't cases ab cap pagès,
que't fara triar mongetes
y't farà lleva a les tresviii.

De Josep Iglésias i Guizard:

Diuen que'l bon Segarreta
parla poc i és molt aixut!:...
Senyor, com ha d'esplaiar-se
si fà un any que no ha plogut!ix.

De Josep Espunyes:

Es garbella el territori
des de l'urbs i des de dalt:
coneixeu algun casori
d'una serp amb un pardal?x


Amarg com lo fel,
pagès, lo destí t'aferra,
et ferma d'arrel:
lo cap acotat a terra,
la vista girada al celxi

4. En aquest poema d'Espunyes, trobem una altra de les estructures cognitives i expressives amb mes tradició en la coblística popular i tradicional. La qual es manifesta particularment en la fecunda producció de cobles satíriques de les dècades de canvi de segles XIX i XX. Ens referim al fet que les alienacions dels rics o poderosos es contrapunten, per tal de remarcar-ne més la immoralitat, amb els
beneficis que aquests en treuen, que són vistos amb un relleu utòpic. Interpel.lant-se sovint, finalment i consignatària, com en aquest poema, a la revolta contra la situació d'opressió.
Així, aquesta cobla d'Espunyes contraposa primer les paupèrrimes condicions materials de vida d'uns obrers de la Barcelona tardofranquista, a les ufanoses condicions de vida de l'amo burgès. I contraposa, en segon terme, el malviure quotidià d'aquests obrers al plaer sexual i reproductor d'aquest amo. Invocant, finalment, al
menyspreu conscient cap a l'amo que ens clou la boca, pero no els dos ulls:

PLAÇA URQUINAONA
Company d'entrepà i d'aigua d'aixeta
que sols esperes treballs malpagats:
les postres fruitoses que l'amo es menja
eren verdes: tu i jo les hem madurat.
Amic en la dissort i en la fatiga
del diari mal viure col.lectiu:
l'esperma que escup plaer de l'amo
esdevindrà carn, sang, cos de nou amo.
Germà que cases el goig amb la pena
d'albes sense sortida de cap sol:
preu i menyspreu per al vil senyor
que ens clou la boca, pero no els dos ulls...xii.

5. Josep Espunyes és autor així mateix d'un conjunt d'articles de combat, pugnaços, que entronquen del tot en la tradició dels parlaments rurals. Amb un lèxic i una imatgeria
- metàfores i símils - pouat sovint del repertori tradicional de les classes pageses subalternes, amb un estil directe i auster, i amb un bon domini retòric de la llengua, aquest autor atorga una autèntica i singular categoria literària a la seva prosa. Els articles d'Espunyes tenen la voluntat primordial de la denúncia pública. De fer pública l'opressió. De parlamentar en definitiva, en la tradició dels arcaics parlaments pagesos - a cavall de la denúncia i de la revolta - sobre les situacions d'opressió:

20
Qui de jove ja treballa, fins que no es al clot la balla.
Normalment a la pregunta "per què treballes, tu?", la resposta sol ser sempre la  mateixa: "per menjar, ve-t'ho aquí", i ja està tot resumit. Dolgui no dolgui, però, aital resposta evidencia una percepció davant la realitat que ens envolta, bon tros superficial. Que l'home, avui com avui, es vegi obligat a treballar per menjar no desdiu que, primer que tot, ha estat per la necessitat de la manduca i la set de poder d'altri que se l'ha enjovat a un "compromís" al qual usualment és aliè. I, entenguemnos, no vulguem fugir d'estudi: no podem considerar treball, posem per cas, l'esforç de l'home primitiu - que cerca naturalment d'haver un mos de teca - al costat del que naturalment desenvolupem tu, ell i jo; és a dir, quasi tots plegats. D'altra banda, acceptar sense més sal ni més oli que la gènesi emana de Déu és gratuït. La sentència
"et guanyaràs el pa amb el suor del teu front" no esmenta, si no errem, la llonza que es cruspeix el veí del costat de casa.
Nada i arrelada la indústria - ens cenyim a l'etapa industrial - l'efecte de la plusvàlua es fa sentir tot seguit. L'amo - i qui diu l'amo diu trust o societats multinacionals - s'obsessiona fredament en una idea: estacar curt l'obrer i ramal llarg per l'empresa...

6. I com sol passar amb aquests autors moderns que parteixen sovint d'estructures cognitives i expositives emanades de l'experiència del sagrat rural, al costat de diferents formes d'expressió satírica de tradició popular, trobem formes d'expressió jocosa, també de tradició oral. Vegem-ho amb aquesta enjogassada quarteta que Espunyes va presentar la tardor de 1979 al I Premi i Mostra de Poesia Joan Barceló "Poeta de Menàrguens" a Balaguer:
Esborrany d'anunci – 
 Todo Barcelona - per al venedor de pomes Joan Barceló.

No va de broma, feu-ne bon cas,
pomes de Lleida o be d'Alàs,
ni una de cambra, totes de mas,
a preu de ganga i pes molt gras.

L'obra literària de Josep Espunyes i de Joan Barceló són sens dubte uns bons exemples de com unes estructures cognitives i expressives pròpies de l'experiència satírica popular antic règim, s'expressen a través d'un llenguatge i d'una tècnica literària, rics, elaborats, i diversos.
3. Context històric i social de la producció.
Aquest poema, el seu sentit, s´hauria d´inserir en el context, provinent dels anys de la Transició estrictament, de voluntat, per part especialment de determinats grups i col.lectius, de transformació radical – o de ruptura, pròpiament – de signe democràtic i popular amb relació a la societat existent. Es tracta d´un anhel de caràcter utòpic manifestat polímodament en el lleure, en la festa, en la política, en el món veïnal, etc, i que es tradueix en una autèntica
eferverscència creativa en contextos com els de l´art i del lleure.
21
Entre les claus que enraonen l´utopisme creatiu i agitat d´aquests anys, centrat en una (radical) reivindicació del protagonisme democràtic del poble caldria aquestes: per una banda, l´entrada en joc, des de les acaballes del franquisme, d´unes noves generacions de
joves que diposen sensiblement en termes generals de més recursos materials que les precedents d´acord amb l´important desplegament de l´economia espanyola dels anys seixantes i primers setantes, d´uns joves que correlativament comencen a avesar-se a les noves expressions de la cultura de masses i inclús de la contracultura, i de les quals un nombre ja significatiu fa estudis universitaris; i d´altra banda, les percepcions per part d´aquestes generacions de joves d´unes dimensions utòpiques immanents en expressions de la cultura de masses i del món underground; i unes semblants percepcions utòpiques en les ideologies i sentiments polítics que es difonen; tenint en compte a més que les expectatives de canvi lligades al final de la Dictura i als anys de la Transició inflamen aquest neguit utòpic
i transformador. En la base d´aquest neguit utòpic hi actua característicament com una poderosa flama que metabolitza les esmentades línies utòpiques una experiència de revelació del sagrat.
Entengui´s bé: una experiència de (re)descoberta i de reivindicació d´un sagrat secular que s´identifica amb un conjunt de motius, els grans principis articuladors dels quals serien l´esmentat democratisme popular o protagonisme democràtic de les classes populars en les diferents manifestacions de la vida col.lectiva; uns sentits radicals de la llibertat de l´individu i de la justícia social; l l´ecologia; l´antibel.licisme; la recuperació de les arrels folklòriques i
culturals en general de la tradició popular; o bé, en un ordre més pòpiament cognitiu: unes reivindicacions de la imaginació, del somni, de la creativitat ( de la transgressió creadora ),etc.
Carnestoròtic s´hauria d´incardinar, doncs, en aquest clima que sobretot en determinats ambients es respira durant els anys de la Transició: de reivindicació del poble - del seu poder, del seu protagonisme omnímode - i correlativament de bescantament dels poders instituïts.
L´aprofitament del carnaval, del seu seu sentit i de la seva experiència seculars, en el sentit d´inversió paradoxal dels poders, contribueix a sobredimensionar – a amplificar – aquest sentit nuclear. Així és, contribueixen a redimensionar aquest sentit les inversions de la jerarquia carnestoltolenca que, a cavall de la sàtira i la jocositat còmica, verbalitzen les corrandes; i hi contribueix, d´altra banda, la que sol ser en la tradició mental de les classes populars l´experiència inversa i complementària d´aquesta inversió dionisíaca del poder establert: l´exaltació obscena i gàstrica formulada en termes utòpics.

4. Anàlisi pragmàtica i retòrica del text.
Aquests serien els principals recursos de caràcter estrictament retòric, i d´índole pragmàtica per extensió, que utilitza l´autor en aquesta composició:
a. vs. 1-4:
En aquesta estrofa opera una doble inversió jocosa de les jerarquies:
i. gran Majestat: gran actua com un acostumat epítet amplificador,
emfàtic, de Majestat de nom propi Canestoltes: aquí tenim un hipèrbaton que també emfasitza l´atribut Carnestoltes. Rei dels reis: és una fórmula retòrica hiperbòlica que, amb una tradició bíblica, opera també inflant la jerarquia de Carnestoltes.

Tot aquest tractament emfàtic de la jerarquia i solemnitat del Carnestoltes s´oposa radicalment a dues referències radicalment jocoses del mateix: rei dels reis dels pocasoltes: tenim aquí una referència inversora i jocosa del Carnestoltes de rància tradició d´ús en el marc de la celebració del Carnaval.
v. mai serè, sempre ben gat: aquí tenim una antítesi consistent en uns negació radical de l´atribut contrari al que es vol destacar seguida
d´una afirmació radical d´aquest atribut, de manera que de la radical
antítesi conceptual en surt clarament reforçat el tret que vol destacarse.
El tema d´aquesta primera estrofa seria, doncs, una inversió jocosa en termes de follia i de beguda de les jerarquies personalitzades en el Carnestoltes.
b. vs. 5-8
En aquesta estrofa reprenem el que serà motiu comú de tota la composició – la inversió, entre jocosocòmica i satírica de les jerarquies, del poder, personalitzades en el Carnestoltes – a través, en aquest cas, d´una inversió de la fórmula votiva del goig religiós.
Hi actuen en aquest sentit tres inversions:
1. no dubteu pas que us acull: es tracta de la transgressió d´una formulació retòrica fixada, a través del llenguatge col.loquial.
2. amb ufana i més orgull: aquests dos són valors contraris o antitètics als que solen expressar els gojos en les formulacions equivalents, benentès, a més, que la gradació amb què s´expressen aquests antivalors realçal´orgull com actitud preeminent en l´encomi del Carnestoltes.
3. devota de la tabola: aquí tenim una contradicció ebident, mmediata i jocosa dels termes, alhora que posa en relleu el manlleu religiós – dels gojos – de la fórmula que s´utilitza, i es parodia.
c. vs. 9-12.
Tenim de nou en aquesta estrofa una transgressió còmica i jocosa de les altes jerarquies. Aquí s´articularia sobre dos recursos bàsicament:
1. La contraposició entre les perífrasis o frases fetes: que no és sant de cada dia/ tenir el goig de compartir, de caràcter popular, amb la referència subsegüent: tan alta jerarquia.
2. L´antítesi entre la sublimitat-solemnitat de tan alta jerarquia i la
pantagruèlica vulgaritat el plat ple i el got de vi, que opera una inversió còmica i gàstrica respecte a la primera referència.
d. vs. 13-16.
23
En aquesta estrofa la jocosa transgressió de les jerarquies, central en tota la composició, agafa un caràcter marcadament obscè.
Hi veiem en aquest sentit quatre recursos:
1. Permeteu, i per capítols: la voluntat de referir-se als títols de l´alta jerarquia del Carnestoltes a guisa de capítols d´un llibre és evidentment jocosa i paròdica.
2. que anomeni la titola…: aquest és un cas típic d´obscenitat lèxica,
gruixuda, de tradició popular, que, emparada en un equívoc lèxic, actua com una potent antífona respecte a la paròdica solemnitat atribuïda al personatge carnestoltenc.
3. perdó!, volia dir els títols: aquest equívoc lèxic és una mostra ben típica d´una espècie d´equívocs – lèxics - d´àmplia tradició en l´humor de tradició pagesa i plebea en general, que explota especialment el teatre còmic – sainetesc, en particular – del vuitcents i de les primeres dècades del noucents.
4. D´altra banda, el darrer vers contraposa a la pompa – paròdica – la resalitat més real: els títols els ostenta de xerinola.
Com acabem de dir, en l´últim vers d´aquesta estrofa, l´autor, trencant el nivell de la ficció paròdica que ha guiat la composició fins aquest punt, introdueix la realitat immediata, més veraç, que afecta el Carnestoltes:
13 Permeteu, i per capítols,
14 que anomeni la titola…
15 perdó!, volia dir els títols
16 que ostenteu de xerinola
e. vs. 17-18.
En aquesta estrofa trobem una inversió obscena, entre jocosocòmica i satírica, de les jerarquies, del poder:
1. Veiem, així, una metàfora metonímica del Carnestoltes: Baró de la Botifarra. S´al.ludeix el total de la potència sexual del personatge a partir de llur excel.lència fàl.lica. El terme d´aquesta metàfora s´inscriu, com és patent, en una ranci imaginari popular, i obeeix a uns gustos sexuals de tradició eminentment plebea.
2. Encavalladament trobem una altra metàfora metonímica: per terres de l´Eixarranca. Aquí el poeta al.ludeix el conjunt de l´àrea erògena femenina vinculada als genitals a partir d´una positura fisica que en delimita l´àmbit. Alhora també, aquestes terres de l´Eixarranca s´inscriurien en la tradició del més car dels tòpics de les societats plebees preindustrials: la terra de Xauxa, la mítica de Cucanya on hi ha de tot, on es perd de tot, i on poden satifer-s´hi tots els gojos materials.
f. vs. 19-20.
1. Correlativament a l´estrofa anterior, trobem en el primer vers d´aquesta una altra metàfora metonímica: Duc de Semalça Semabaixa. Un altra vegada, doncs, la prodigiositat sexual en general sexual del Carnestoltes és evocada a partir d´un testimoni físic de la mateixa.
2. I en el segon vers, també semblantment al que s´esdevé en l´estrofa precedent, hi trobem una metàfora metonímica de factura similar, que remet també, com aquella, en certa mesura, al mític país de Cucanya: ran del País de la Faixa.
g. vs. 21-22.
1. Senyor del plàtan pansit/ quan sortiu del llit seria una altra,
consecutiva, metàfora metonímica, que, en termes jocosos i còmics,
refereix, com les anteriors, la procacitat del personatge tot fent referència a aspectes concrets d´aquesta fortalesa: en aquest cas els circumstancials decaïments de la força vascular del penis en sortir del jaç. Un altra vegada copsem el caràcter enormement popular, i la vasta tradició que té en aquest sentit, la metàfora – o metàfores – emprades per referir-se al penis humà.
h. vs. 23-24.
1.En aquest apartat trobem, de base,unes transgressionsmetafòriques, de caràcter obscè i jocós, del principal dels signes catòlics: la creu, reproduint així la que ha estat la més
consagrada i característica línia d´expressió de l´anticlericalisme plebeu: la transgressió o inversió obscena dels referents o signes religiosos, especialment d´aquells presentats amb més solemnitat. Així és, Arxiduc d´Altalacreu -o simplement, Altalacreu – són unes metàfores que s´inscriuen en la més canònica tradició de capgirament obscè, jocós, i còmicosatíric, de l´escindit- solemne – món de la religió.
2. A més, tot l´apariat junt – Arxiduc de l´Altalacreu/ quan de nou
us hi poseu – torna a funcionar com una metàfora metonímica
amb el sentit indicat més amunt.
3. I és també una expressió clarament antitètica respecte l´apariat
anterior, bo i contraposant un renovat – i contumaç vigor – a un
transitori defalliment del tremp.
Aquest apariat, prosseguint amb la paròdia – amb la inversió - obscena del Carnestoltes, ens forneix dos recursos ben hàbils al respecte:
1. Una transgressió lèxica de mena còmicoobscena: la fusió
Tocaelqueespot.
2. La (falsa) antítesi: tant a l´era com a l´hort, que reforça els dos
termes de la dualitat, i que, mercès al particular i còmic sentit d´ubiquïtat que genera, esdevé molt útil en el sentit paròdic.
Val a dir també que, una altra vegada, tot l´apariat es converteix en una metàfora metonímica de la desmesura libidinosa del personatge bufa.
Aquesta octaveta és un reeixit i culminant, paroxístic, estrident, punt d´inversió jocosa de les pompes jeràrquiques. Hi veiem directament i radicalment contraposades unes referències de patent solemnitat i unes altres de radical obscenitat i vulgaritat: així, al costat de Majestat; temps etern; un títol que Peramola/fins nega als caps de Govern, indicacions d´eloqüent solemnitat, trobem: per no veureu-us escaldat/un cuquet tant juganer, i Marquès de la Farigola. D´altra banda, el terme metafòric un cuquet tan juganer amb relació al penis carnestoltolenc participa d´una evident consagració en la tradició obscena plebea.

En aquests versos veiem unes renovades – ara, molt més explícites, més imminents - al.lusions a la utopia material plebea: comencem la gran folgança que comportaran la dansa, la mamància i les cançons. S´ha de dir també que el terme mamància, manllevat de l´argot popular del món de la beguda contribueix sensiblement a reforçar l´actualitat, el verisme presentista, d´aquest inveterat somni plebeu de la utopia material.
Si l´estrofa anterior és l´exaltació més diàfana de la utopia material popular, aquesta, correlativament, ho és de l´escepticisme radical característic de les mentalitats de les classes subalternes. Efectivament, en la tradició mental de les classes populars de tradició preindustrial i protoindustrial, desig utòpic dels gojos materialistes i descredulitat extremada envers els referents escindits i esotèrics s´han conciliat característicament.
En aquest sentit cal destacar aquests recursos:
1. En el primer vers, trobem una afirmació, perlocutiva, de voluntat
a partir de la frase deta: “fotre-se´n del món”.
2. Prosecució perlocutiva de la mateixa voluntat bo i transgredint
una altra frase feta: fins del mort i de qui el vetlla ( 2n. vers ).
3. En el tercer vers, hi figura una metàfora transgressora de les altes
autoritats socials feta a partir d´una mena d´inversió – la
ninotesca: el poema s´hi refereix com a titelles – consagradíssima
i plausibilíssima en la tradició satírica popular.
4. Finalment, en l´últim vers d´aquesta estrofa – com del bou i de
l´esquetlla - es transgredeixen, també jocosament, els termes
d´una altra frase feta: perdre bous i esquetlles.
26
vs. 44-47.
En aquesta estrofa l´escepticisme radical de l´anterior frega l´absurd, el naïf, ben definitori, ben essencial, de l´experiència del carnaval de les classes populars d´antic règim i de la primera modernitat. En aquest sentit convé incidir sobre dos aspectes:
1. Així, els dos primers versos ens ofereixen un tret molt definitori
de l´experiència dionísiaca de les classes populars de tradició
rural i vilatana, lligada al seu sentit d´un sagrat arcaic: la transgressió, formulada bé en clau còmica, bé en clau satírica, dels aspectes més més reïficats, més donats per descomptat de la realitat com són els de la naturalesa física – biològica, natural,…- de les coses. Inversions que, tot just per això mateix, confereixen un sentit d´absurditat a la transgressióxvi. Aquest fóra, doncs, el cas dels dos primers versos: que pel fet només que abrigui/ no volem la llana al clatell.

2. D´altra banda, el dos següents apunten al que podria la lliçó
experiencial – el nus epistemològic - per excel.lència del carnaval
antropològic: el caràcter equívoc i efímer de les coses de la vida,
que impel.leix, tot just per això, a gaudir-ne en l´ara i aquí més
immediats. Ens ho diu ben clar el poema, com ho deien aquelles
dones de Rasquera a la Ribera d´Ebre: d´entre tots qui més bé
rigui/demà hi pot deixar la pell.
vs. 48-51.
Aquesta estrofa seria, sens dubte, el punt culminant, el clímax pròpiament, del curs del poema: es procedeix a una frenètica, paradoxal i imminent voluntat de conversió de Peramola amb les inexhauribles terres de Xauxa.
1. En aquest sentit es molt oportú, per una banda, fer avinents les
reiteracions anafòriques que es produeixen en els primers versos:
Visca! i Visca! per un costat; i visca la disbauxa i visca el
desenfrè, de l´altra. Benentès que els visques merament emfàtics
del començament dels versos imprimeixen un particular sentit de
vigor al conjunt.
2. Per una altra banda, els dos versos següents assoleixen un
caràcter realment lemàtic del que són els principis que regeixen
les recreacions de la utopia material pagesa: la rotunda exaltació
material, i la radical i jocosa transgressió dels aspectes més
donats per descomptat, més reïficats en les lleis de la naturalesa,
de la realitat: Peramola serà Xauxa/ i si cal plourà en serè! Al
mateix temps, aquesta referència tan definitòria de la rància
utopia pagesa és ben indicativa del que Marfany va anomenar la
corpusificació del carnaval; ço és, el desproveïment dels seus
aspectes més enfellonits, i inversament, la seva conformació en
termes més còmics.
27
vs. 52-55.
En aquesta estrofa retrobem, clarament plasmada, la lògica màxima de la utopia Xauxa a què ens acabem de referir i que hem vist en estrofes precedents: l´excitació materialista - dos primers versos - pot menar a unes vulneracions – per bé que metafòriques – de les regles bàsiques de la naturalesa vegetal. En efecte, de les vives excitacions derivades del so viu de l´esquetlla i del vi pot derivar-se´n la maduració, fora del temps, d´alguna figa i la creixença d´algun pebrot.
Per adonar-se millor de la força amb què se suggereix aquesta lògica essencial de la vella utopia material plebea és convenient remarcar aquests aspectes incorporats en els versos:
1. Els epítets amiga i viu aplicats respectivament a bevenda i toc.
2. L´estrcutura paral.lelística i anafòrica que conformen els dos
darrers versos: tant pot madurar una figa/ com pot créixer un
pebrot.
3. El consagradíssima tradició com a metàfores obscenes plebees
dels termes figa i pebrot.
vs. 56-59.
En aquests versos reveiem, per enèssima vegada, una inversió còmica del jerarca Carnestoltes. Són incisius en aquest sentit tres recursos bàsics. Un de caràcter retòric i dos de mena temàtica.
1. Podem veure, així, una subversió còmica de la fórmula retòrica del comiat del discurs imprecatori.
2. Es produeix una oposició entre la condició, l´estatus, de jerarquia,
d´elevació, del Carnestoltes amb la seva condició d´avesat màxim
a la concupiscència materialista. En aquest sentit cal indicar la
metàfora amb què és referit: oh paladí/, de la vida al bo i millor,
bo i tenint present que la vida al bo i millor seria una nova referència a la utopia material de tradició plebea.
3. Es produeix al mateix temps una oposició entre aquesta
desmesurada figura pantagruèlica i la condició de les que solen ser
imprecades en discursos seriosos o solemnes equivalents.
vs. 60-63.
I els últims versos de la composició de Pep Espunyes són una irònica, còmica i jocosa exaltació obscena tota vegada que operen una inversió de la puresa de similars característiques.
1. En aquest sentit és patent l´oposició que es traça entre els dies de
Carnestoltes,el marc de concupiscència en què es produiria l´eventual engendrament de l´àngel serafí, i, per una altra banda,
aquest infantó evocat metàforicament en termes de beatífica puresa.

5. Síntesi conceptual i temàtica de l´obra
Carnestoròtic és una composició de Josep Espunyes llegida com a salutació de benvinguda al
Carnestoltes a Peramola ( Alt Urgell ) l´any 1983. L´objectiu primordial dels versos és el gaudi de l´oïda popular, i eventualment també, la seva propagació en forma de recitació popular, i inclús de cant popular.Carnestoròtic és, essencialment, una inversió obscena i gàstrica de les jerarquiessimbolitzada en l´emblemàtica figura del rei Carnestoltes. El to de la transgressió oscil.la entre la sàtira i la jerarquia.

NOTES
i. Josep Espunyes Esteve ( Peramola, Alt Urgell, 1942 ), amb 22 anys, l´any 1964, s´estableix a Barcelona després d´haver-se dedicat uns quants anys a la pagesia. Ben aviat, Espunyes concilia diverses feines d´obrer, amb una formació autodidacta i l´escriptura – sobretot de poesia - i un compromís social i polític. A partir meitat de la dècada dels setantes, gràcies a l´esmentada formació autodidacta i al domini de la llengua que li proporciona l´ofici d´escriure, es dedica professionalment – ho fa encara en l´actualitat - a la revisió i correcció de textos. Durant els últims anys, Espunyes ha iniciat una notable tasca com a historiador i etnòleg del Pirineu i de
l´Alt Urgell particularment. Dins de la seva obra literària – poesia, contes, narracions i articles – destaquen llibres com
Temps de manobre. De l'evangeli segons Sant Lluc (a partir de l'home petit ) (1977)
Finalista del Premi Carles Riba de poesia l´any 1970 i prohibida per la censura, Notes mínimes d´un paisatge (1986) Alt Urgell. Plany i passió (1996), Del passat en el present (1996) o Racó de calaix (1999).
Josep Espunyes és autor també de la monografia històrica i estudi onomàstic La baronia de Peramola (1997) i de l´estudi etnogràfic Segrada. Motarrots i llegendes de l'Alt Urgell
(2001) distingit amb el premi de cultura popular Valeri Serra i Boldú.
Terme utilitzat per Ll. V. Aracil, en la línia de Georges Steiner, per referir-se a l'acte de parla impregnat d'una empatia autentificadora.
 ESPUNYES I ESTEVE, Josep: Temps de manobre. De l'evangeli segons Sant Lluc (a partir de
l'home petit), Col.lecció " La ratlla", Col.lectiu de Cultura Popular, Barcelona 1977, pàg. 51.
iv. Entre les múltiples auques que ha escrit Josep Espunyes, podem destacar Morir de frustració o, després de rostits, els pollastres també volen ( 1974 ), que parla de la antiutopia social - el País de
Pinyaipal - que ha de viure la classe obrera dels últims anys del franquisme (ESPUNYES I ESTEVE,
Josep: Del passat en el present, Col.lecció "Ex-Libris", Garsineu Edicions, Tremp 1996, pàgs. 11-13 );
Honors fúnebres pel carnestoltes ( 1978 ) i Diuen que anirem tan bé ( i com si res hagués passat ) (
1981 ) que repassen en clau paròdica i amb una visió globalitzadora l'evolució dels primers anys de la
Transició Democràtica (ESPUNYES I ESTEVE, Josep: Del passat en el present ...pàgs. 67-69 i 107-
108 respectivament ). O una recent auca, que es va publicar com a solt l'11 de setembre de 2000, a
propòsit del Decreto de Humanidades en preparació pel Ministeri d'Educació i Ciència, titulada Auca per als desviats, en cosa d'humanitats. O una altra més recent encara, Auca de Jordi Pàmies, dedicada al poeta i amic ponentí Jordi Pàmies (ESPUNYES I ESTEVE, Josep: Auca de Jordi Pàmies, a DDAA: A Jordi Pàmias. En homenatge, Ajuntament de Bellpuig, "Premi Valeri Serra i Boldú", Col. "Gent de casa", Bellpuig Abril de 2001. pàg. 9 )
v. Aquest poema ha estat musicat i interpretat pel cantautor de Balaguer, Miquel Àngel Tena. (***)
vi. ESPUNYES I ESTEVE, Josep: Temps de manobre. De l'evangeli segons Sant Lluc...Barcelona
1977, pàg. 51.
vii. Es curiós constatar com un poeta tan diferent ideològicament a Josep Espunyes com el poeta folkloritzant Josep Iglésias i Guizard ( Barcelona 1874-1932 ) afincat durant més de tranta anys a Maldà,
presenta una gran afinitat cognitiva i expressiva amb Josep Espunyes. En els dos casos trobem dos grans pols expressius: 1) una literatura sintètica i holística, bastida a partir sobretot de quartetes - cançons de ronda i cançons de pandero, en Iglésias, i quartetes i tankes en Espunyes - i d'altra banda, 2) una literatura arromançada.
Mentre la primera, en els dos escriptors serveix per expressar sintèticament i sentenciosa, una saviesa revelada pel poeta - un coneixement que, de fet, els dos poetes obtindrien d'aplicar uns principis cognitius propis de la sentimentalitat del sagrat primari, rural, sobre la Realitat, amb l'ajut del coneixement ideològic del món, que sí que és diametralment oposat en els dos -, la segona - la literatura arromançada - serveix per debel.lar catàrticament sentiments - estats sentimentals - de caràcter circumstancial, o per
evocar costums. Valent-se necessàriament en aquests casos de la narrativitat i de la ductilitat de les formes arromançades.
Aquesta gran afinitat en els metres i, més exactament, en els gèneres expressius entre dos autors tan diferents en el pla ideològic i social com Josep Espunyes - pages primer, i a partir dels vint-i-dos anys a
Barcelona, primer obrer i més tard corrector; revolucionari socialment - i Josep Iglésias i Guizard - advocat i propietari per noces a Maldà; integrista catòlic i catalanista ruralista - s'explicaria perquè, tot i aquestes grans distàncies socials i ideològiques, els dos parteixen en la seva creació literària de la sentimentalitat d'un sagrat primari o rural que condiciona les esmentades concurrents formes cognitives i expressives. Per bé que en els dos amb unes vehiculacions ideològiques - amb unes visions ideològiques de la societat rural - totalment oposades.
 SERRA I BOLDÚ, Valeri: Cansons de pandero. Cansons de ronda, Arxiu de Tradcions Populars, Barcelona 1907, pàg. 68.
ix. IGLÉSIAS I GUIZARD, Josep: Corrandes segarrenques, Bellpuig, Impremta Saladrigues, Bellpuig 1925, pàg. 18.
x. ESPUNYES I ESTEVE, Josep: La quarteta ( informal ), Col.lecció "Originals", El Llamp Editorial,
Barcelona 1988, pàg. 93. Aquesta quarteta de Josep Espunyes va ser escrita amb motiu de la discussió de
la Llei d'Ordenació Territorial - la LOT - al Parlament de Catalunya els primers mesos de 1987.
xi. ESPUNYES I ESTEVE, Josep: Alt Urgell, plany i passió, Col.lecció "Ex-libris", Garsineu Edicions,
Tremp 1996, pàg. 21.
xii.ESPUNYES I ESTEVE, Josep: Temps de manobre. De l'evangeli segons Sant Lluc...Barcelona
1977, pàg. 51.
xiii. ESPUNYES I ESTEVE, Josep: Qui de jove ja treballa, fins que no és al clot la balla a Del passat
en el present, Col.lecció "Ex-libris", Garsineu Edicions, Tremp 1996, pàg. 15.
xiv. ESPUNYES I ESTEVE, Josep: Racó de calaix, Col.lecció "Ex-libris", Garsineu Edicions, Tremp
1999, pàg. 57. També, BARCELÓ I CULLERÉS, Joan: Retalls... pàg. 47.
31
ADDENDA CRÍTICA
1. Les utopies a Europa des del Renaixement al segle XX. La utopia material pagesa.
Sens dubte, un dels temes centrals de Carnestoròtic és la utopia material de la pagesia i de les classes populars en general. En el sentit dels somnis materials, revestits de força de sagrat, que han alimentat durant segles unes capes socials l´horitzó utòpic de les quals ha estat
l´eventual colmació d´un univers de gojos primaris o rústics: beure, menjar, festejar i fer l´amor, jugar, i vagarejar, fonamentalment.
Vegem tot seguit les bases d´aquesta utopia, la seva substància intrínseca, i la seva lògica interna, i analitzem-ho en el marc general de les principals utopies que es conformen a Europa des del segle XVI.
Des de temps immemorials, l'home ha conformat, amb tradicions dilatadíssimes i alhora diverses, somnis, imaginaris, i propostes d'unes noves societats, utòpiques, ideals o harmòniques.
Amb precedents en l'Antiguitat greco-llatina, l'Humanisme renaixentista i la Il.lustració setcentista que reelabora en un sentit fonamental aquest Humanisme, modernitzant-lo,
estimulen una llarga i fecunda tradició utòpica. Els últims - i invertits - rastres de la qual han arribat fins als nostres dies. Es tracta d'una tradició que definirien dues grans constants: La defensa - amb unes il.lustracions de caràcter bàsicament literari - d'uns principis bàsics de fraternitat o d'igualtat. De frugalitat. I també a partir de la Il.lustració, de llibertat, i de benestar material. Com a instruments per aconseguir una felicitat harmònica. I la defensa, en definitiva, de la perfecció o de la perfectibilitat humana Una enginyeria sociològica elitista. Això és, plantejaments d'unes noves formes d'organització social i de govern fets des de dalt. Els quals, a partir de la Il.lustració tenen una pretensió il.lustrada i inclús científica. Com a mitjans per assolir aquests móns o societats ideals, de perfecció i de felicitat.
Pel que fa a les utopies populars o de gust popular, les societats contemporànies han vist, en primer terme, la substitució de la rància utopia material pagesa, centrada en els gojos rústics - menjar, beure, festejar, jeure, jugar i ballar, bàsicament - per unes noves utopies materials en què durant els primers temps moderns, a partir de començament del vuitcents, s'hi transfereix el phatos, el sentit, de la vella utopia pagesa. Ens referim, d'una banda, a l'enlluernament per
la nova oferta d'oci i material en general de les modernes societats urbanes. I ens referim, d'altra banda, a la poderosa suggestió que produeixen els principis de les noves ideologies polítiques de sentit reformista radical i rupturista. Caldria dir, en tercer lloc, que les societats contemporànies han vist, ben entrat el segle XX, La substitució d'aquestes primeres modernes utopies materials populars que han reemplaçat la vella utopia pagesa conservant-ne però l'autonomia del desig pròpia del materialisme pagès antic règim, per unes noves utopies materials. Centrades en el consum. I més precisament, en el consum fetitxista. Que precisa una renovació periòdica de les adquisicions i sovint de caràcter compulsiu.
32
Finalment, una altra de les grans tradicions utòpiques dels temps moderns és, tot just, l'antiutòpica; Dedicada a la paròdia de les grans utopies contemporànies. Aquesta tradició, facilitada per la perspectiva panoràmica de la realitat social de les societats modernes i pel pluralisme d'aquestes societats, compta amb una rica producció tant en l'àmbit culte com el popular.
Vegem a continuació la presentació succinta d'algunes de les grans tradicions utòpiques.
1. 2. Tradicions de móns utòpics i de societats utòpiques.
1. Ja a l'antiga comèdia grega, escrita durant els segles V i VI abans de Crist, s'hi evoquen unes utopies materials de substrat rústic que presenten evidents paral.lelismes amb les utopies pageses de l'Europa d'antic règim. Bé que, generalment, aquelles evocacions de Cucanya presenten major sofisticació culinària idomèstica que aquestes. Són ben il.lustratives en aquest sentit les evocacions que apareixen a Els ximples de Cretès, a Els Perses i a Els minaires de Ferecrat, als Els
Amfitrions de Telecleidès, o a El banquet de Filoxenos.
2. La utopia material pagesa, amb una tradició segurament molt arcaica, se centra en imaginar una terra - terra, ciutat, país, o continent - on hom gaudeix sens limitació dels gojos rústics. Bàsicament, del menjar, del beure i del festejar; a més de jugar i
de jeure. Les raons d'aquesta utopia secular serien bàsicament dues. D'una banda, les greus caresties - alimentàries sobretot - de les societats rurals antic règim. A causa principalment de malures, sequeres, plagues, i guerres. I d'altra banda, la profunda sincronització - empàtica - de l'home rural des del Neolític, respecte els ritmes de l'any natural: respecte les evolucions significatives de la llum solar i de la fecundació de la collita, sobretot. O més concretament en aquest sentit, les diferents il.lusions que les evolucions del sol, de la naturalesa i de la collita, generen en diferents moments de l´any - durant l´entretemps del Carnaval, el Bon Temps i finalment, el
Corpus - sobre la imminència de la Collita. Sobre l'assoliment en l'hic et nunc de Collita. Unes il.lusions d'imminència de la Collita, que són percebudes en tots
aquests moments de l'any natural amb una força de realitat gran a més no poder. I amb una vivíssima càrrega sentimental de sagrat. Amb una significació que varia en funció de cada moment de l'any. I que es veu en qualsevol cas, com un preludi - amb un poderosíssim valor al.legòric - de la Utopia Material Rústica.
La utopia de Xauxa a nivell català, entrat el segle XX, sobretot a partir dels anys seixantes, amb la plena mecanització del camp i amb el perfeccionament del sistemes de recs, i, paral.lelament, amb la progressiva incorporació de la pagesia als paràmetres de consum del món urbà, queda definitivament sense vigència general i generacional. Per bé que en algunes zones de la Catalunya rural més perifèrica i més deprimida econòmicament encara n'han perviscut fins temps recents alguns ecosevidents. Ara estem pensant en una cançó de l'any 1990 del grup de rock Gra Fort - anomenats ells mateixos com de rock agrícola - de la Terra Alta, titulada emblemàticament i aclaridora: Minjar, beure i cardar, que fa pensar de seguit amb aquella trilogia utòpica amb la qual s'acomiada l'arcaica cançó de La Gandòfia – relativa a Xauxa - recullida a la Vilella Alta, no gairé lluny de la Terra
33
Alta:...Companys, si voleu venir,/ que allà jo me n'hi vull anar,/ que allà ens faran bona vida: menjar, beure i festejar/ menjar, beure i festejar.
3. Des de les acaballes del segle XV, a les albes de l'Humanisme renaixentista, fins a les primeres dècades del segle XIX, amb les últimes manifestacions de l'ideal il.lustrat pròpiament, es desenvolupa a Europa una llarguíssima tradició de literatura
utòpica que, tot i diferents caràcters - utopies filosòfiques, teològiques, polítiques, etc - orientacions i concepcions de la utopia, presenta, en el seu curs, grans constants.
D'una banda, les utopies que participen d'aquesta tradició, acostumen a conciliar descripció minuciosa d'una ciutat, d'un govern o d'una societat harmònics, i la ubicació d'aquests marcs ideals en un territori exòtic. Llunyà, ignot i ideal. Tota vegada que l'arribada a aquests paratges remots sol ser casual. Fruit d'expedicions o d'aventurats i atzarosos viatges. Aquesta vasta tradició d'escriptura utòpica, fins a les últimes dècades del setcents, il.lustra i defensa uns principis bàsics de frugalitat o austeritat i d'igualtat. I també de llibertat en les utopies il.lustrades. Després de la Revolució Francesa, certa decepció en els resultats d'aquesta experiència quant a la
plasmació dels ideals il.lustrats, i la influència en aquests principis de les noves possibilitats que obre l'era industrial, estimulen unes utopies tardo-il.lustrades que reemplacen l'ideal de frugalitat pel d'una riquesa o producció material que pugui satisfer tranquil.lament - i amb abundància, fins i tot - les necessitats materials col.lectives.
Una altra característica fonamental d'aquesta vasta tradició utòpica que arrenca del Renaixement seria la defensa que fa, si n'exceptuem les utopies il.lustrades més modernes, d'uns models de vida rústica; o fisiocràtica, més modernament. Una altra característica també de molt llarg abast d'aquesta tradició utòpica és que les organitzacions socials que planteja es basen sovint en unitats o seccions geofuncionals - agrupaments de cases, de carrers, de ciutats, de barris, de regions, etc
- per afinitats de diferents tipus, mantenint sovint relacions de simetria, d complementarietat i de jerarquia. Volem destacar, finalment, d'aquesta tradició la innovació fonamental que suposen les utopies plantejades per Louis Sebastien
Mercier i Restif de la Bretonne a L'an 2440. Reve s'il en fut jamais i L'an 2000 respectivament. En aquests llibres, de les darreries del segle de les llums, la u-topia s'ha fet u-cronia. La fe i l'optimisme que l'home i la societat s'aniran perfecionant indefinidament i indefectible amb el temps, amb el progrés de la història, tan propis
de la Il.lustració i també en bona mesura dels moviments filosòfics i polítics vuitcentistes que emanen dels ideals il.lustrats – el republicanisme n´és un car exemple -, desplacen la utopia del més enllà de l'espai ( conegut ) i de l'a-història al curs de la història, a la història que és aquí mateix, que s'anticipa, amb obres com aquestes.
Destacarien en aquesta dilatadíssima tradició obres com Utopia de Thomas Moro, Thélème de Rabelais ( s. XVI ) Les aventures de Télemaque de Fenelon ( s. XVII
), les esmentades obres L'an 2440. Réve s'il en fut jamais i L'an 2000 de Louis
Sebastien Mercier i Restif de la Bretonne ( s. XVIII ), Harmony de Robert Oiwen,
Le système industriel i Catéchisme des industriels de Saint-Simon i Théories des quatre moviments de Charles Fourier ( s. XIX ).

1. 3. Les bases materials i cognitives de la Utopia Material Pagesa.
Segurament, a partir de les societats sedentàries del Neolític, el pagès transhistòric ha imaginat en un pla mític, però alhora amb una extrordinària força de realitat, un món on hi ha de tot. Un món on es frueix de tot amb escreix. Infinitament. Entre els factors que haurien
contribuït fonamentalment a afaiçonar aquest món utòpic, hi hauria segurament les penúries materials, amb les agudeses cícliques, que ha d'abordar ineluctablement la pagesia de les societats rurals antic règim. D'altra banda però, haurien incidit també, fonamentalment, en la conformació d'aquesta utopia les diferents il.lusions sobre la imminència de la Collita que generen, al llarg de l'any, l'evolució del sol, de la fecundació de la collita i de la naturalesa en general. Les quals són vistes i sentides amb autèntic valor utòpic. D'utopia material pagesa.
1) En efecte, com ha subratllat Carlo Cipolla, la pagesia de les societats rurals d'antic règim, ha d'afrontar habitualment escassedats alimentàries i materials en general. Que, en algunes zones, alguns estaments i algunes conjuntures esdevenen caresties penurioses i inclús extremes. Com remarca l'historiador italià, aquestes caresties materials es veuen aguditzades cíclicament per un conjunt de malfactors, de diversa naturalesa - pestilències, plagues i malures en general, que afecten persones, plantes i animals; i sequeres, i guerres - que porten a situacions límit: fam, malalties, deutes, baixada demogràfica i migració humana. Unes situacions que s'agreugen sovint encara més per l'acció d'especuladors i d'acaparadors de
grans i altres aliments. Aquests nivells de desenvolupament i de seguretat materials, precaris i incerts, aguditzats per crisis cícliques i per algunes estructures polítiques, econòmiques i socials, són seguramentuna de les grans causes que estan en l'origen de la utopia material pagesa. En les característiques del seu imaginari, i en el seu sentit global.
2) D'altra banda, com dèiem, a l'home rural transhistòric, anterior a les grans tranformacions dels temps moderns, la forta relació empàtica que manté - des d'una sentimentalitat del sagrat rural, primigeni - amb el seu cosmos - amb les evolucions crítiques, significatives, de la llum del sol, del curs de la naturalesa i de la fecundació de la Collita, desvetllen en la seva ment cícliques il.lusions d'un imminentíssim assoliment de la Collita. D'un assoliment de la Collita en l'hic et nunc més immediats. Unes il.lusions d'extrema imminència de la Collita, el sentit de resolució de les quals, menen, durant el carnaval, a uns sentiments de gran follia; durant els mesos d'abril i de maig, a un sentiments d'extrem conflicte; i, finalment, durant el Corpus, d'extrema plausibilitat i alhora paradoxalment, d'extrema incertesa. Es tracta d'unes col.lusions cícliques de la immediatesa de la Collita, sentides amb una enorme força de realitat, amb una extraordinària força emotiva associada, i, amb un poderosíssim valor al.legòric de la Utopia Material Pagesa. No és cap atzar en aquest sentit que, com hem esmentat pàgines enrera, a Prats de Molló fins a començament del segle XX, en el marc d'una cucanya, homes armats amb sabre i amb els ulls tapats competeixen entre ells, violentament i extrema - tota una al.legoria de l'estat d'extrema crisi amb què es veu la fecundació de la Collita a finals de maig, quan se celebra aquesta cucanya - per veure qui fa caure més llonganisses que pengen d'un carrer del poble - tota una al.legoria - recreadaritualment - de la Utopia Material Rústica.
35
1. 3. La Utopia Material Pagesa.
A l'Europa rural antic règim, la utopia material de la pagesia i per extensió la utopia material de les classes plebees antic règim en general, es concep com una Collita màxima. Infinita. O summa.
La utopia material pagesa és concebuda com una al.legoria idíl.lica de la Collita. Aquesta utopia - el motiu comú per excel.lència de la pagesia i de les classes populars antic règim - és verbalitzat exemplarment en uns romancets de costums bufes amb múltiples variants locals que s'encarreguen de fixar i de transmetre de generació en generació unes evocacions ideals del paradís terrenal.
Aquests romancets es caracteritzen per un sentit extraordinari de la jocositat i de la comicitat.
El punt de partida d'aquesta utopia i la base de la seva imaginació és l'existència d'una terra, d'un país, d'una ciutat i fins i tot d'un continent, on hom frueix tant com vol, sense restriccions ni censures, dels gojos sensuals. I, més justament, dels gojos sensuals de base rústica.
.Així és, la utopia material pagesa recrea comunament la vivència imaginària d'una terra mítica on hom frueix, il.limitadament, de tots els gojos sensuals rústics. Bàsicament, del menjar, del beure i del festejar. A més de jeure i de jugar. Aquest lloc comú de la pagesia arcaica i dels primers temps moderns s'expressa, doncs, a través de diverses recreacions tradicionalitzades que revesteixen generalment la forma de romancets. Aquestes recreacions reben el nom del paradís rústic que evoquen: Xauxa, Cucanya i La Gandòfia són els més comuns a les terres occidentals catalanes. Sovint,l'exhortació o el convit a emprendre-hi un viatge és la fórmula retòrica utilitzada per passar a descriure la benaurança material que es regala en aquests indrets meravellosos. Aquestes evocacions de Xauxa, Cucanya i La Gandòfia, paral.lelament a la recreació de la regalia material i de gaudis pròpia d'aquests paradisos terrenals, solen fer avinents - sovint
d'una manera lemàtica i imperativa - quins són els principis - o quina és l'ètica - que governen en aquests paratges. Aquests principis solen ser bàsicament l'abocar-se al goig indefinit dels diferents delits. De manera que els que així ho fan, són compensats. I com més ho fan, més. I inclús, els que ho fan de manera exemplar, ho són exemplarment. I al revés, els que busquen beneficis egoistes al marge d'aquest goig il.limitat i compartit, són castigats; i àdhuc de
manera exemplar. D'altra banda, les evocacions d'aquesta utopia rústica - dels seus motius de goig suprem i il.limitat - s'expressa a través d'un devessall vigorosíssim d'inversions jocoses i bufes. Amb
una gran radicalitat en els sentits de les seves paradoxes. Tractant-se, segur, de les màximes expressions d'un dels principis bàsics del materialisme pagès de tradició antic règim - o més aviat, de la sentimentalitat del sagrat que determina aquest materialisme. Això és, l'assoliment de gojos sensuals o bé el seu preludi, provoquen unes inversions paradoxals de sentit còmic i numinós.
Caldria apuntar finalment que, tot i que pels elements de goig i pels motius en general que evoca, aquesta utopia és eminentment pagesa o rústica, durant la incorporació pagesa alstemps moderns, entre els segles XIX i XX, assimila, amb tota naturalitat els elements de goig
més cars als gustos populars dels nous temps.

MÓN UTÒPIC FORMA SIMBÒLICA BÀSICA QUE EXPRESSA L´EXPECTATIVA D´ASSOLIMENT DEL MÓN D´ABUNDÀNCIA EMOCIÓ ASSOCIADA FORMARITUAL
D´OBTENCIÓ DEL TROFEU MATERIAL.Terra de XAUXA,
CUCANYA,

LA GANDÒFIA...
 Al.legoria idíl.licade la Collita. Joc vigorosíssim i deparadoxalitat extrema Numinositat còmica, extraordinària,
desbordada Joc frenètic
Vegem tot seguit tres recreacions de la utopia material pagesa - El país de Bugalós, Xauxa i
La Gandòfia - en set cançons al.lusives. Una del Piamont, una de Menorca, una recullida a
quatre pobles del pla de Lleida, dues més de sengles pobles d'aquesta àrea occidental i dues
del Priorat:
Aquesta és una recreació de la utopia material pagesa del segle XVI del Piamont:
Una muntanya de formatge ratllat
s'aixeca sola, aïllada de la plana,
al cimal hi han posat una caldera...
De llet, un riu neix d'un avenc
que discorre enmig del país;
els seus salts van plens de ricotta...
El rei del lloc es diu Bugalós,
per ser el mes dròpol l'han fet rei,
i és gran i gros com un paller...
i és maba el que caga el seu cul,
i quan escup, escup massapans;
i ja no té polls, al pèl hi té puces (...).
Allí no calen ni la faldilla ni el gipó
ni camisa, ni calça curta en cap temps de l'any:
tothom va nu, mossos i mosses.
No fa fred ni calor en cap moment de l'any,
37
cadascú va i toca quan vol:
oh, quina vida més feliç, oh quin delit!...;
allí no és difícil tenir fills
per criar-los com aquí entre nosaltres;
que quan plou, el que cau del cel són raviolis.
Allí doncs ningú es preocupa per casar
les seves filles, lliures totes són per a qui les vulgui;
cadascú satisfà lliurement el seu desig.
Vegem ara aquesta versió menorquina del mite rústic de Xauxa:
Anem a Xauxa, anem a Xauxa,
cansats dia i nit, tant temps d'estar aquí.
Allà on sa misèria mai no s'ha conegut,
i no domina sa llei de s'embut.
Marxem, marxem, marxem,
marxem a Xauxa, no ens entretinguem.
Alla on ses llebres són grosses com a moltons,
ses llonganisses corren per tots es rincons,
es pins fan cocos,
es usines fan melons,
i ses palmeres fan confits d'es bons.
Marxem, marxem, marxem,
marxem a Xauxa, no ens entretinguem.
Alla on ses al.lotes totes fumen tant,
totes costumen portar es culissó davant,
són guapes totes i bones de fer un favor,
marxem a Xauxa amb es primer vapor.
Marxem, marxem, marxem,
marxem a Xauxa, no ens entretinguem.
Es rius a Xauxa no són com es que hi ha aquí,
envés d'aigua corren tots ben plens de vi,
ses fonts que ragen sense parar un moment,
vi, ginebra i aiguardent.
Marxem, marxem, marxem,
marxem a Xauxa, no ens entretinguem.
Alla on ses al.lotes són roges com un fil d'or,
elles d'es homos no tenen mica de por,
són guapes totes i bones de fer un favor,
anem a Xauxa amb es primer vapor.
Marxem, marxem, marxem,
marxem a Xauxa, no ens entretinguem.
38
2. L´anticlericalisme popular. Anticlericalisme, i exaltacions gàstriques i obscenes.
Des de temps immemorials, la principal manifestació d´anticlericalisme ha estat la contraposició obscena o gàstrica al referent religiós. Formulant-se generalment aquesta oposició obscena o gàstrica en termes d´exaltació utòpica. Carnestoròtic de Josep Espunyes és un bon exemple d´aquest anticlericalisme obscè.
La inversió gàstricoobscena del clergat i de la religió s´ha produït secularment tant en clau satírica o inclús de follia, com en claus d´ironia o de jocositat còmica. Amb la inflamació de l´anticlericalisme des del s. XIX , aquestes manifestacions d´impietat o d´anticlericalisme popular es multiplicaran i s´aguditzaran en els seus trets. Tot seguim repassem algunes claus per entendre aquest fenomen: A partir sobretot de les últimes dècades del segle XIX, es produeix, amb paral.lelismes arreu de l'Europa catòlica, un increment de l'anticlericalisme. Recullit particularment per una munió de cobles satíriques dalides en transgredir, en termes obscens i gàstrics, motius
hàbits, i rituals de caràcter divers en general - clericals i de marcat caràcter catòlic. En són testimonis en aquestes terres, entre molts altres possibles exemples, cançons com El pinxo dePreixana, dedicada al rector d'aquest poble urgellenc a qui es critica les diatribes que llença des de la trona als que blasfemen o als que no van a missa, Lo rosari de Borges, paròdia, a partir dels diferents passos de l'acte sexual del res del rosari, o Les monges de Santa Clara, Tambe obscena, versada en unes monges hortolanes. Auestes cançons, recullides de la tradició oral per Miquel Torres i Benet, es cantaven a Sant Martí de Maldà ( l´Urgell ) durant les
primeres dècades del segle XX.
2. 1. Moderna utopia obscena, i protesta plebea contra les privacions de l'Església en el
seu goig.
Possiblement, els principals factors que motiven l'intens anticlericalisme plebeu que, sobretot a les ciutats i a la seva àrea d'influència, caracteritzen la visió del món i les actituds d'amplis
sectors populars entre les últimes dècades del segle XIX i les primeres del segle XX, són el paper fonamental que fa l'Església de legitimació del poder de les classes benestants. I sobretot, i relacionat estretament amb aquest factor, el paper, de sentit contrari, que l'Església també fa intensament als ulls del món plebeu masculí: de fre de la seva accessibilitat al nou paradigma de benestar material de la societat moderna. Que els sectors populars veuen en termes utòpics. I que associen principalment a la moderna oferta de lleure plebeu. I més concretament encara a la seva oferta obscena.
Les rotundes manifestacions d'obscenitat i de gastricitat - de vegades amb caràcter violent - que solen acompanyar, com l'altra cara de la mateixa moneda, les manifestacions d'anticlericalisme, i particularment, les manifestacions d'anticlericalisme que tenen un
caràcter de revolta antiburgesa, semblen confirmar el caràcter bàsic que tenen aquelles motivacions. En efecte, les emfàtiques - i fins i tot, exultants o enfollides - proclamacions de l'obscè i del gàstric que caracteritzen les manifestacions anticlericals, sobretot quan aquestes
tenen un caràcter polític, són de fet uns actes simbòlics de negació radical de les privacions materials a què, en la percepció popular, l'Església sotmet les classes populars. Per connivència amb les classes poderoses. I per un discurs i una pràctica públics antimaterialistes.
Així doncs, podríem dir, que el paper de l'Església de sanció de les classes benestants - del seu poder i dels seus privilegis - en un moment de conflicte social agut, i sobretot, el paper que fa contràriament l'Església en la percepció popular de principal obstacle de la seva satisfacció dels gojos materials moderns, són els factors fonamentals que sujaurien en la fòbia clerical que caracteritza la introducció a la modernitat d'amplis sectors populars. Especialment - cosa que no vol dir amb major violència - a les àrees urbanes i periurbanes.
Vegem-los amb més detall:
1. L'extraordinària violència simbòlica amb la qual l'Església, i particularment sectors de la mateixa i grups polítics catòlics, pretenen remarcar i assegurar la diferència de classes i alhora la concòrdia entre aquestes. Aquesta enorme violència - el foment de les noves devocions catòliques i les grans mobilitzacions fet en clau de propaganda de masses, la construcció de grans escoles i institucions religioses, etc - que s'origina a partir sobretot de la dècada dels seixantes del segle XIX, té un caràcter eminentment defensiu. I pretén sobretot contrarrestar les mancances de l'Estat liberal en el
monopoli de la violència. I particularment de la violencia simbòlica. Davant dels importants augments de l'anticlericalisme i de la conflictivitat verificats a partir sobretot del començament dels seixantes d'aquest segle. Es tracta d'un procés indesvinculable, d'una banda, del decantament i de la mobilització que experimenten a partir sobretot de l'esmentada dècada del vuitcents, sectors burgesos cap al catolicisme social. I més concretament, cap a les noves
devocions catòliques que promou l'Església lligades a la moral social. Especialment, cap al Sagrat Cor de Jesús, la Immaculada Concepció i Maria,la Sagrada Família, i Sant Josep.
Paral.lelament, aquest procés de revestir d'una extraordinària violència simbòlica la separació de classes, i alhora la seva cohesió, és indesvinculable del mateix procés que experimenta l'Església a partir meitat segle XIX, de recomposició - amb la creació de nous ordes i institucions, i noves devocions -, de cerrazón, i de modernització instrumental. Com a resposta als augments de l'anticlericalisme i de la conflictivitat social.
2. Relacionat amb aquest macrofactor ara esmentat, té un paper fonamentalíssim en l'anticlericalisme plebeu, la voluntat de l'Església - central en aquest moviment catolitzador que parteix de meitat del segle XIX - d'enquadrar, amb pretensions de monopoli, el públic femení. I especialment el públic femení de les classes burgeses. A
fi de contrarrestar la creixent descatolització que experimenten al llarg del dinou el món masculí, i especialment el masculí de la petita burgesia i de les classes populars. Aquest sentit de monopoli de noies i de dones per part de l'Església, a través fonamentalment de les noves associacions religioses - les Filles de Maria i l'Apostolat
de l'Oració, principalment - té uns resultats particularment enervadors per al món masculí plebeu. Tota vegada que les noies apareixen sovint inaccessibles rere els gruixuts murs simbòlics i físics de l'Església, o dels de la classe social, que aquella facilita especialment. I, paradoxalment, en un moment històric en què les noies i les dones se situen, per a les classes populars, al bell mig de la moderna oferta obscena, i de la nova utopia material. I tota vegada que, en la imaginació popular, aquest exhaustiu control femení per part del clergat, es percep sovint com una excusa
hipòcrita perquè siguin els mateixos clergues els que gaudeixin en exclusiva de noies i dones.
Evidenciar amb caràcter extrem aquesta suposada hipocresia clerical pel que fa a les dones, i acabar aplaudint l'obscenitat és el que fa, per exemple, que a la Balaguer dels anys de la Segona República la revista més venuda sigui La Traca.



(***)(Així com L'Auca del Porc i JO , Només Rebre, Psalm. Pic, Pala, Carretó. No es un conte .  "I es la meva casa" .Transposició de "PROP DE LA FESTA DE PASQUA PUJA A JERUSALEM ,I LLENÇA DEL TEMPLE ELS PROFANADORS"Ll. 19,45-46 i altres poemes de Cendra a l'Abast , i Viatge al record. (L'any 1978 Miquel Àngel Tena enrregistrà i produí un disc EP amb 7 cançons sobre poemes de Josep Espunyes que fou segrestat directament en Fàbrica i que mai arribà al públic. ja que fou destruit o fet desparèixer juntament amb La cinta Màster.)-   Ja que la denúncia partí de la mateixa Editora Discogràfioca "Catalana" que editava el disc  Miquel Angel Tena no denuncià els fets públicament per a no perjudicar la imatge de la cançó i la gran incidencia social que en aquells moments tenia .Però si es va desmarcar completament de la "Nova Canço Oficial" que servia interesos de L'alta Burgesia catalana ... Altrament Dita "Els 400") (Nota Afegida per M.A.T.)

( Hi han més materials probare d'afegir...proximament)

dimarts, 19 de novembre del 2013

TEMPS DE MANOBRE -- de l'evangeli segons st. lluc ( a partir de l'home petit)

JOSEP ESPUNYES I ESTEVE 


Si hi ha un home a Ponent que me fa respecte .Un home com un Bisbe de Gran ,i d'Imponent:  davant del qui m'agenollaria ben segur de ser absolt de mos pecats. I alhora convidat a comentre'n de més sense cap mena de culpa ... Si algun home de fiume com n'es ell, talment com jo, m'hagués de treure la culpa d'entre mig de les costelles, aquest home fora de ben segur en Josep Espunyes. Lo Bilaro de Peramola. Lo Poeta del Carrer Bruc 80. 
Cantava amb fúria pels pobles on ens cridaven i cantava aquestos llibres que per això estan tant tocats i rebregats de ditades i gotes de suor d¡'escenaris improvisats- Me'ls enduia als recitals per estalviar-me copiar les lletres i que em caiguessin alego per terra. Amb una mirada pel damunt en tenia prou .. Llavors tenia una memòria d'estilet Jo . I una llengua de serpeta d'aigua que volia ser verinosa. Però no ho era.. Potser per aixìo mai em varen trencar la cara?
Perquè els versos d'aquestos llibres que avui en dia ja no llegeix ningú . I falta que ens faria a tots per despertar del son indigne en el que ens hem DEIXAT EMMETZINAR. Tots i dic TOTS perquè el que està passant al mon, ho estem permetent TOTS .Deia que aquestos versos llegits, ja fan pujar la sang al cap. Però cantats amb la mala folla que jo tenia als 20 anys, feien perillar el carnet d'identitat i més d'un cop em van portar a comissaria, molt ben acompanyat...
Estic tant tip de sentir mamonades, que ara em ve de rellegir-los .Retocar-los i re-cantar-los altre colp com ho feia l'Any 77 - 78 -79 ...fins als 80 quan va morir en Barceló i va semblar que s'acabava el mon i una lluna immensament roja va il·luminar el Ponent com una sang vesada a posta -
 Que ens ha passat a TOTS?...
- TORNARÉ, algun dia ?, empés per una ira infinita a cantar L'AUCA DEL PORC I JO? o el NOMÉS REBRE...? rellegeixo lletra a lletra aquestes pàgines plenes de ditades i em sembla que han passat 40 anys i no ha canviat res... Be si . Ara els canta-urtors -parlen : també son Parlau-urtors.... Ves s'han de guanyar la vida no? d'Astronautes que el mon n'es ple d'alegria i de la última títí pantera que s'han follat... abans han apagat el mòbil...Perque pobrets ...Ai làs! NO SUPORTEN LA FAMA....

 EL PORC I JO.
17
Existir voltat d'espectres
em mou a trencar respectes.
Es passeja damunt sang
per guardar el calçat del fang.
Mentrestant el porc s'engreixa
cec i sord a tota queixa.
I mentida lleva en bloc
tot emprant porcell esnob.
Pel País molta façana
de la Banca Catalana.
Pel manobre es tota banca
vell taüt amb nova tanca.
Mentrestant el porc s'engreixa
cec i sord a tota queixa.
I diner crida diner
sempre ben lluny de l'obrer.
El conreu de la cultura
no és pas prat pas de pastura.
Però sempre hi ha qui juga
amb la llet que el meix remuga.
Mentrestant el porc s'engreixa
cec i sord a tota queixa.
I malgrat preus a l'abast
l'intel.lecte roman cast.
Doble corda gira el torn
pa cremat al sol del forn.
Amb el futbol, braus i teatre
s'alleugera el pernabatre.
Mentrestant el porc s'engreixa
cec i sord a tota queixa.
I ningú per por de rebre
s'atreveix a alçar la llebre.
Prou! ( Se'm fa pesat treballar aquesta auca. )
Prou de mascarades i de disfresses!
18
Pels rostolls dels meu País, las de passar el rascle,
fermo segura certitud: poc home i molt de mascle.
I putes intel.lectuals. I una ètica que s'ascla...
Mentrestant el porc s'engreixa
cec i sord a tota queixa

dimecres, 13 de novembre del 2013

9SON - OBERTS.. ALS PREMIS DE L'ENDERROCK !!



9SON aixeca el teló al 2010. Aquests 10 músics aconsegueixen, amb les seves cançons i els seus directes, una energia i una força que omple de sabor i color. Alegria, festa, sensacions i explosió!
La primera gira Somni d’Estiu Tour guarda més de 150 concerts plens d’il·lusions, somriures i mil i una experiències, viscudes mentre viatjaven pels carrers i les places dels Països Catalans, i començaven a fer camí als festivals de músiques del món per Europa.
Enguany han estat nominats a dos premis Enderrock, obtenint un 2n premi en la categoria de millor directe de Folk i Noves Músiques, i un 3r premi en millor grup de la mateixa categoria. L’any 2012 van guanyar el 1r premi al concurs de música de Badalona, i van quedar 2ns al concurs del Track Vendrell, tot fruit del primer treball “Salsa Rumbesco”.
És ara, al 2013, que tota aquesta càrrega explota i fa brollar sons, idees, paraules i ritmes, que el grup intenta captar en la seva màxima essència. Per viure-ho i compartir-ho, ens obren les portes al seu nou disc: OBERT. Un àlbum fresc i versàtil, compromés amb la recerca de la fusió de les arrels musicals i identitàries del grup, però que alhora desprén la diversitat que el caracteritza, fruit de les diferents influències culturals i musicals dels seus membres.

Si tens ganes d’obrir-te, vés a un dels seus concerts en directe, i prepara’t per espiar la màgia d’un somni que just acaba de començar…

http://www.9son.net/

Per la meva part aquestos musics son bons i sufiencientemt preparats per a fer la música que els dongui la gana i ara fan això que fan perqu s'ho passen bomba fen-t'ho`!! I això es el que val i es NOTA!!, I tampoc hi ha una nota que sobri ni unaltra que falti . Aquestos dies a la punta Nord Oriental de la Noguera haurien de frisar molt  perque d'alguna manera uns musics que hi sovintegen i en son pertinents i o adoptius, estan a punt de ser "Nominats " com a els millors; Cosa sempre relativa, però engrescadora!! Però això, de fet, no es el que més importa  .El que importa de veritat es la alegria, la frecura i la bona onda que comuniquen mentres fan música divertida per a divertir i també que aprofitin per a colar  coses que fan pensar ... I no com alguns que en son un rato d'inocuus que es el que ara es porta molt!!també. Fan el que els toca de fer:  Son Joves . Tenen talent i ganes i els hi anirà be. Perqué ja els hi va be, els va de conya!! fan alló que els agrada de fer...i son molt ben acollits per la penya!.  Cosa que no pot gaudir tothom!! 

dimarts, 12 de novembre del 2013

Jo no hi arribo ací ... Però es igual ella ja ho fa.



O FINS ACÍ QUE ENCARA ES MES LLUNY





ES QUE LA LINDA PERRY "M 'INSPIRA " VES QUE HI FARE!!

Linda Perry (Springfield, Massachusetts, 15 d'abril de 1965) és una cantant i compositora, filla d'un pare portuguès (Alfred Xavier Perry) i mare brasilera (Laila Perry).
Lider i vocalista de la banda nord-americana de rock alternatiu de arrels Indies i Grunge 4 Non Blondes ja desapareguda . Coneguts sobretot per la cançó Wats Up?, un grandissim èxit en la dècada de 1990, i el disc single de la banda, Bigger, Better, Faster, More!, 1992.
Després del final del grup , Linda Perry va llançar com a solista en 1996 el seu primer àlbum en solitari, "en vol", i en 1999, "After Hours") també es va convertir en una productora, treballant amb artistes de la més alta èxit com Christina Aguilera , Celine Dion, Gwen Stefani, Britney Spears, Pink, Courtney Love, James Blunt, Giusy Ferreri, Vanessa Carlton i Adam Lambert. Ella és obertament lesbiana. Apart al 2010 Linda forma una nova banda, The Deep Dark Robot. La banda va llançar el seu primer àlbum en 2011, anomenat 8 Songs About a Girl. D'Linda Perry (nascuda el 15 d'abril 1965) és un productora nord-americna de rock músic, compositora i haenrregistrat grans temes . AA part de ser coneguda com a vocalista i principal compositor de 4 Non Blondes, Perry ha fundat dues companyies discogràfiques i s'ha convertit en una important compositora i productora. Ha escrit i produït cançons d'èxit de diversos cantants de molt exit comercial, incloent Christina Aguilera (qui va tenir un hit # 1 a Perry "Beautiful"), Rosa (qui va tenir un hit # 1 amb "Get the Party Started" de Perry, i Gwen Stefani ("What You Waiting For?" del seu àlbum Love. Àngel. Music. Bebè.)). Perry també ha contribuït en gran mesura als discos de Courtney Love i Kelly Osbourne, així com la produccio i distribució de James Blunt als Estats Units. Linda Perry és la filla del portuguès-americà Alfred Xavier Perry i d'origen brasiler Marluce Perry . La seva mare ha treballat com a model, dissenyadora, i detectiu privat. El seu pare, Alfred Xavier (1928 - 2005), va treballar Tant d'enginyer de so com de músic. Linda te set germans, cinc germans (Jay, Salomó, Marc, Marcel i Joan) i una germana (a Sally). Linda va passar la seva joventut lluitant amb una malaltia renal i problemes d'addicció, abans de centrar-se en la música. Va créixer en una família artística i musical, Ja de ben jove, Perry mostràun gran talent musical i l'interès d'una jove promesa. La seva primera cançó va ser "Girls Pity", a la edat de 15 anys.



dissabte, 9 de novembre del 2013

Es evident que AQUEST SCIENTÍFIC S'HA CANSAT D'ESPERAR QUE L'STABLIMENT NO SCIENTÍFIC : DONI PAS ALS SEUS DESCOBRIMENTS SCIENTÍFICS I JA TOCA DE PROPAGAR-HO




Em pregunto quantes coses més tant importants com aquesta, ens son ocultades per La Cupula que regeix amb clara evidència , les guerres , la energia , la medicina , la Sociologia ,la religió... la tecnologia ... em faig moltes preguntes ...