RENALDO&CLARA , UN ASSUMPTE QUE TINC PENDENT ... D'ESCOLTAR MES I QUE M'INTERESSA MOLT... LAISSE VENIR ...LAISSE VENIR.

http://renaldoiclara.bandcamp.com/

Entrevista a Renaldo & Clara   

 

Per Marta Salicrú

 El grup de Lleida estrenen ‘Els fruits del teu bosc’, el seu primer àlbum. La Clara Viñals, veu i compositora, ens en parla

dv. de març 7 2014

Renaldo & Clara© Noemí Elias

"Pretens emportar-te'm cap a un clima més sec com faríem sent ocells", canta Clara Viñals, veu i compositora de Renaldo & Clara, a 'Migradors', una de les cançons de 'Fruits del teu bosc', l'LP de debut del quintet lleidatà -ho són tots menys el bateria- . La Clara va deixar Lleida durant un any, mentre estudiava, però el vent de Ponent l'hi va tornar. "Per desgràcia no hi ha gaire cosa, a Lleida -diu Viñals, amb el mateix fil de veu amb què canta-. Però això té coses bones: ho veus tot amb perspectiva. A mi m'ajuda, estar apartada".

Potser aquest és el secret de Renaldo & Clara: que ser lluny de les modes que se segueixen a Barcelona els ha permès trobar-se en un pop acústic i melancòlic que fins ara només s'havia pogut gaudir a l'EP homònim de 2009 i al senzill 'Lilà' (2012). Per això les seves influències no són transparents:  "Sempre he buscat que les cançons em sonessin una mica a nou; si una em recorda algú altre, no la faig". Però la Clara ha escoltat molt els discos del segell Elefant -on es va publicar Lilà; el nou l'edita BankRobber-, de Sarah Records i cantautors com Mark Kozelek, Bill Callahan i Xavier Baró, a més dels herois del Donosti Sound, Le Mans i La Buena Vida.

No ha estat seguir-los allò que els ha portat a prop de Sant Sebastià a gravar 'Fruits del teu bosc', sinó la recerca d'un estudi prou gran per enregistrar el disc tocant junts. "Les coses grandiloqüents no ens agraden. Prefereixo que el so sigui senzill, que l'elaboració vingui dels arranjaments o de les melodies. Volíem una producció molt senzilla que reflectís el directe". 

Uns concerts que han canviat amb la incorporació definitiva de baix i bateria, enriquint el trio acústic que Viñals formava amb Víctor Ayuso -productor i mesclador del nou àlbum i mà dreta de la Clara en els aspectes tècnics- i Hugo Alarcón. "El bateria fix a la banda ens fa tirar més cap al pop", ho podeu sentir a les lluminoses Els dies s'allarguen i Veueta. "Però mai no he acabat d'entendre que se'ns associés amb el folk", vindica.

Els dimarts em sentiràs: Renaldo & Clara

Renaldo & Clara tanquen la segona edició del cicle Els dimarts em senitràs. Convertits en un secret cada cop més mal guardat, aquest grup lleidatà porta ja uns quants anys deixant-nos pistes en forma d’EPs, concerts emocionants i col·laboracions diverses. I ara encaren per fi el repte del primer elapé, que Bankrobber publica el març sota el títol de 'Fruits del teu bosc'. Un disc ric en emocions i màgia, on brilla la veu xiuxiuejant, càndida però sensata de Clara Viñals. Deutors del folk britànic dels 70, de l’indie més minimalista i també del Donosti Sound, Renaldo & Clara sorprenen amb unes cançons subtils però carregades de detalls.

1. Sala Beckett Alegre de Dalt, 55 bis, Gràcia, 08024
    
    

LEOPOLDO MARIA PANERO: S'ACABA LA VEU LÚCIDA QUE NAVEGAVA PSIQUIÀTRICS....

España es la que está loca, no yo"

Un falso majareta, culto y sarcástico


La cita es en la Residencia de Estudiantes, y están con él dos amigos: el poeta canario Félix Caballero, con quien Panero ha escrito ya dos libros, y Amaraba, una fan misteriosa. Los dos fuman como él (hay siete paquetes abiertos sobre la mesa) y asisten risueños a la exhibición de Panero, que lleva ingresado cinco años en el manicomio canario del doctor Rafael Inglod (ahora sólo duerme dentro), tras pasar 14 en el de Mondragón. Hablando también escribe poesía.
Pregunta. ¿Cómo es el manicomio?
Respuesta. El puto infierno. El asunto del veneno empezó en Mondragón, pero lo de Inglod es peor. Me han dado toneladas de haloperidol y todavía no he muerto. Lo de Rasputín fue una noche y a puerta cerrada; lo mío va para 20 años y es a la luz del día: el diario de un hombre infinitamente envenenado. España es la que está loca, no yo.
P. ¿Por qué le dan haloperidol?
R. Porque me pasé tres años sin cerrar la ventana.
P. ¿Y qué le hace?
R. Atonta. Pero más inteligente que yo, imposible. Soy tan inteligente como Nieztsche.
P. ¿Cómo se vive dentro?
R. Todo ingreso es un secuestro clínico, toda internación es ilegal. Allí se tortura: no dejan fumar, te hacen hacer la cama siete veces, azuzan a los locos contra mí y no les atan... Atan a los viejecitos por nada y a esos cabrones no los atan.
P. ¿Le dan electroshocks?
R. López Ibor te daba electroshocks y luego te ponía una imagen de santa Teresa en la mesilla. No he visto un nazi parecido en los días de mi vida. Ahora, la lobotomía y el electroshock están prohibidos, y las correas también, salvo en caso de sangre o pelea...
P. ¿Mienten los locos?
R. El loco yerra pero no miente, tiene la perniciosa manía de decir la verdad, como el borracho.
P. ¿Acaso existe la locura?
R. No. Los locos son gente muy puteada y se esconden para que no les hagan más daño. El mito de la enfermedad mental, de Thomas S. Szasz: si el loco es un hipócrita, no está loco, es un hipócrita y punto. Yo aprendí telepatía en París, entendí que pensar venía de hablar, y hablaba y leía en voz alta. Me quedé telépata. "El cante sin guitarra, / el cante a palo seco, / el cante sin meis nada". Es un poema de João Cabral de Melo Neto.
P. Ah. ¿Le gusta el flamenco?
R. No creo en la clase obrera española. Son payasos alfredolandescos. Tras 40 años sin ideología obrera, sólo queda la picaresca y un proletariado chistoso.
P. ¿Psiquiatría o poesía?
R. He pensado dejar la poesía como Rimbaud para dedicarme a la psiquiatría, pero a la real, no a esa falsa que Wittgenstein llamó La máscara y el lenguaje.
P. ¿La literatura cura?
R. Alguna sí. Los literatos españoles se dividen en dos: el burgués ambicioso y los mamarrachos abominables.
P. ¿Cree en la democracia?
R. Soy anarcoindividualista, pero creo. Me sorprende que alguien dijera que la democracia es un anacronismo. No creo que Tejero sea muy moderno. Pero los diputados están como cabras.
P. ¿Qué le parece la ley de matrimonio homosexual?
R. Yo soy bisexual y sadomasoquista. Sádico con las mujeres y masocacon los hombres, aunque también sádico con algunos tíos, depende de lo guapos que sean.
P. ¿Cómo se hizo poeta?
R. A los cinco años. Mis padres estaban aterrados. El poema decía: "Mi corazón temblaba y no era un sueño / fueron muriendo todos los soldados de la guardia del rey / y mi corazón seguía temblando".
P. ¿Freud o Lacan?
R. Freud se creía el anticristo, pero era ambiguo. Decía: "¡¿Sabía usted que soy el diablo y Dios construye catedrales en torno a mí?!". Lacan sabía que los locos sabían que él era el anticristo. Según Jung, Cristo y el anticristo son el sí mismo. El yo no existe en la especie humana. Es lo que Lacan llamaba "el sombrero de Napoléon". El yo es en lo que se pierde el loco. Y el anticristo son los bancos.
P. ¿Por qué no abre un dispensario antipsiquiátrico?
R. Pensé hacerme millonario con la antipsiquiatría y lo sería si me pagaran los derechos.
P. ¿Su poesía es automática?
R. No me prohíbo nada salvo cagar en la silla. Pero mi poesía es técnica. Hablando del cuerpo, Spinoza dijo: "Nadie sabe lo que puede el cuerpo". Y Neruda: "Te escucho orinar al fondo de la habitación". Voy a echar una meada.
P. [Se va, vuelve] ¿Cuál es su poeta favorito?
R. Neruda no me gusta. Mallarmé, sí. Escribe científicamente [recita un poema en francés].
P. ¿Preferiría ser francés?
R. Querría irme a París. Allí no están tan locos como aquí. Aquí no se puede pensar. No es raro que el Quijote sea el ídolo. A san Juan de la Cruz casi lo queman porque se lavaba todos los días. Este país está obsesionado con el sexo desde hace siglos y por eso odian a Dios, porque lo ven castrador.
P. No le gusta el Quijote.
R. Es una novela río asquerosa. Me gusta El licenciado Vidriera.
P. ¿Quién le dicta sus poemas?
R. Como no sea mi conciencia... El hombre no habla, es hablado, dijo Lacan.
P. ¿Escribe en trance?
R. No creo en la bestia de la inspiración, yo cultivo el espanto como una ciencia.
P. ¿El nuevo Papa?
R. Un filonazi. Mi doble.
P. ¿Zapatero?
R. El príncipe de las tinieblas. "Oh, Satán, tú tienes dos cosas: el oro y el regazo de la mujer" (Goethe).
P. ¿Negociar con ETA?
R. Por supuesto. Hace siglos dije que sólo ETA hace oposición.

Un falso majareta, culto y sarcástico

"Hola. ¿Es usted Mora o Mantilla? ¡Da igual! ¿Me puede traer cinco paquetes de Nobel?". Leopoldo María Panero (Madrid, 1948) fuma como un loco pero apaga los pitillos antes de la mitad. Sufre esquizofrenia, o eso dicen los psiquiatras. Los únicos síntomas aparentes son sus murmullos inaudibles, su enganche a la coca light y su paranoia (comprensible) con la CIA. Por lo demás, su lucidez destellante, su inteligencia sarcástica, su cultura-baúl (suelta citas y recita en varias lenguas y sectores: Lacan, Marx o ¡Ana Torroja!: "Y los jamones son de York") y su curiosidad insaciable (poesía, literatura, psiquiatría, antipsiquiatría, física...) le convierten, más bien, en estos tiempos lelos, en un cuerdo tan indispensable como inalcanzable.

 

Aquesta situació ara s'ha agravat .però es endemica de fa dècades .I no cal dir que es Intencional... Realment España :Catalunya al menys musicalment parlant , "INDIGENT" i qui vol dedicar-se ha d'assumir que a la pràctica serà un Indigent vituperat per l'entorn per dedicar-se a una professió que no es considera útil ni necessària . La Classe Política i els Poders Fàctics saben molt be procedint així tenen al País mes fàcilment manipulable per molt que La Montse Pratdesava els hi passi pels morros ,no en faran cap mena de cas perquè ells "Cobren" un bon sou per a fer la feina bruta!!

AUTOMNE

Fulles de marbre
sorrals de la memòria
A les estàtues
del parc de les tristeses
dels ulls hi plora molsa.

Jardins d'octubre
precoç la boira avança
cap a les venes
de la meva esperança
TU jugues a amagar-te.






Sempre venies
amb aquella rialla
que em desarmava
Els teus ulls com espases
al meu cor endinsaves

Pica pedrera
de l'anima suspesa
A la cabana
levitava en el dubte
La volta me'n donaves.

COMIAT

A les estances
M'hi trobo en complaença
Si me les pintes
D'una vida maragda.
Les fonts i l'aigua fresca.

Pensava dir-te
Ço que mai se com dir-te
Si et dic paraules
La meva ànima calla
Mentides com magranes.

Per oblidar-te
Me tallaré una orella
Pintaré un tou de palla
Amb TU sola acotxada
Llavors ja pots anar-te'n.


Caminaré sol
Pels camins del capvespre
No et miraré pas
No fos que sols de fer-ho
lo cor me virés tot de sal

Estupidesa en vena

Es va posar moix perquè en llevar-se  ja va notar que no estaria be. Havia esperat amb il·lusió aquell dia , que tenia  de ser trepidant ! Anar, venir, tornar a anar trobar-se amb ella i conspirar ,fer plans de futur Prendre decisions...de to allò que ja no l'in quedaba. Il.lús! havia de ser un dia per estar en optimes condicions.  A mig mati ja va veure que hauria de trucar al neuròleg per que preparés la jugada d'un brot. D'ençà del canvi d'estratègia en la medicació maligna que prenia, havia d'anar a l'Hospital quan el dolor passava d'un grau que ell mateix podia medir per la inestabilitat en  el moviment, preparar un Te...  i la manca de precisió només de fer anar el Wats ...

Ho va intentar. Però va veure com tantes vegades que no podia fer que altri fes per ell i ho va deixar córrer, i , es va sentir humiliat i estúpid, només d'haver-ho intentat.  En mitja hora va tenir llest un Box a l'Hospital per tal de estar un parell d'hores amb un goter amb el “còctel” ocasional que li posaven en vena per tal de ressetejar els centres del dolor cerebral... sabia que després no estaria en condicions de res i que difícilment serviria de res donar explicacions intentant justificar quelcom que no es pot justificar perquè no te cap sentit fer-ho.

Va agafar la motoreta elèctrica i va enfilar cap a l'Hospital pensant el que hauria pogut ser aquell dia i el que finalment seria . Es maleïa, per haver arribat a pensar que això no podia passar i que aquesta vegada encara que passes ho supliria amb una medicació mes forta, però la seva incapacitat de calcular  l'havia  trair per enèsima vegada .

Quan va sortir del Box el dolor havia desaparegut ... i el seu estat mental era semblant al d'una lobotomia química ... sabia que no li passaria res. Cada vegada, i de pas, estabilitzaven les constants també i prevenien qualque accident. De fet estava perfectement drogat. I  sabia també que tenia un temps mort per acabar de fer-se passar el disgust i que ja no venia d'aquí . Total que mes dona una borratxera d'opi destilat, que una de Beefeater...  surt mes barata la primera i la segona canvia el color de l'estupidesa, al menys  ja la tenia mes apamada,  mes coneguda.

DANSA FINAL

Vull resumir què és ser feliç:
menjar, dormir, assaborir el paisatge
i jeure amb dona d'or en llit ben llis,
passar pel món sense pagar peatge.
Jo ja en tinc prou: m'ho dic quan parlo
amb mi,
davant l'espill de plata renegrida,
el ventre ple, als dits el vi més fi,
imaginant mullers de molta mida.
(Però no és cert. Llegiu, si no, aquest vers)
L'he fet potser perquè el necessitava,
com l'aigua al mar, com l'òliba la nit.
Per ser feliç cal, doncs, ser ben pervers,
foragitar del rostre moc i bava,
no reflectir en paper el propi neguit.)

JOAN BARCELÓ

GUITARRES PER A SOMNIAR

        Gibson Les Paul Futura

Una atrevida e innovadora creacin


http://www.ispmusica.com/es/bancos-de-pruebas/instrumentos/guitarras/guitarras-electricas/2443-gibson-les-paul-futura.html

 

L'ANGÈLICA

Una Rèplica de Danalectro tipus Les Paul que no hi te res a veure .

De primer no pesa res i de segon porta una electrònica anys 5o que sona molt diferent i de tercer es molt suau de tocar . El pont es una virgueria de la tècnica No se com es va deixar d'utilitzar aquesta mera- bella perquè literalment "vola" per damunt de l'instrument i les cordes s'aguanten damunt d'una celleta de fusta de palissandre que fa que sonin d'una manera molt diferent de les guitarres actuals... sona mes com una acústica ... Per que a més el cos de la guitarra es buit per dins es com una guitarra de caixa de jazz . Potser li caldria una F returada per a donar mes sortida al so? de fet sona prou be desendollada , fluixet però be i va molt be per tocar de nit sense molestar a la canalla. Jaaa!!!

JO ACUSO...

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4895511

NO ET QUEIXIS!!
EL DOLOR FORMA EL CARACTER HE???
ESTAS CARREGAT DE MANIES!!
PUJA ESCALES QUE HAS DE FER EXERCICI!!
ETS ETS ETS!!!
NO CAMINES MILLOR PERQU TU NO VOLS
FAS DEMANDES D'ATENCI...
AQUEST NEN ES LA MEVA CREU!!
ES MOLT LLEST PER MOLT GANDUL!!
MOS HAS COSTAT UNES QUANTES FINQUES!!
A AQUEST CRIO NO EL PUC SOFRIR!!

FINS HI TOT AQUEST REPORTATGE ES UNA PROFUNDA MANIPULACI!!

PERQU EL QUE NO DIRAN MAI ES QUE LA EPIDMIA DE POLIO DELS 40/50 FOU PROVOCADA PER A IMPOSAR LES VACUNACIONS MASSIVES DE "TOT" A PARTIR DEL TERROR DE LA POLIO. I QUE MAI FARAN RES PER A LA GENT QUE VAREM AGAFAR LA POLIO PERQU EL SEU NEGOCI EST EN MANTENIR AQUEST TERROR EN ESTAT  LATENT.

ASSIMETRIA...

El nom de Casa de L'Asimètric simbolitza, en fi, una altra fase dels nostre sistema decoratiu. Els crítics occidentals han escrit...... ( errata de impressió) …. mant comentari a l'absència de simetria que caracteritza els objectes d'art japonès. Això és, també, un resultat de l'elaboració dels ideals taoistes a través del Zenisme. El Confucianisme i el Budisme del Nord no s'oposaven gens a l'expressió de la simetria. La concepció taoista i Zen de la perfecció era, tanmateix, diferent. Atribuïen mes importància a la manera de cercar la perfecció mateixa. La veritable bellesa, només pot descobrir-la aquell qui mentalment completa l'incomplet. La virilitat de la vida i de l'Art resideix en aquestes possibilitats de descabdellament. A la cambra de Te, pertoca a cada invitat de completar per la imaginació, segons els seus gustos personals, l'efecte del conjunt. D'ençà que el Zenisme ha esdevingut la manera de pensar dominant de l'extrem Orient, ha evitat deliberadament el simètric perquè expressava no solament la idea del complet, ans la repetició. La uniformitat del dibuix fou considerada com fatal a la frescor de la imaginació.

LLIBRE DEL TE  

OKAKURA kAKUZO