divendres, 27 d’octubre del 2023
EL GITANO es una versió d'una coneguda cançó tradicional que canten l'Artur Blasco, en Jordi Fàbregas i el Jaume Arnella .I altres... El Cas es que aquesta versió es procedent de les terres de Lleida i és també melòdica i rítmicament distinta a la més coneguda. Ací la Rosa Zaragoza, una mica a contracor per les seves idees profundament feminístiques Sui Gèneris, tenia que fer el paper d'una enamorada tossuda que es volia casar amb un gitano "Malgre tout" i el paper no li anava gens, però al final ho va fer mes aviat en plan bleda assoleiada .Cosa que no ajudava pas gens ni a la cançó ni a la seva Feminística idea...Per a mi es un dels Nyaps del Disc ...
dissabte, 7 d’octubre del 2023
divendres, 7 de juliol del 2023
dijous, 22 de juny del 2023
EN CRU ... TAL COM RAJA . SENSE TRAMPA
Amb el Jordi i L'Oriol ho varem plantejar aixínes desde el principi . La oferta del Jordi de posar l'estudi(https://smartmixstudio.com/es/) a disposició em feu trontollar uns dies .De fet NO VOLIA i savia que no podria rendir com abans. Vam anar fent... Molt retallats pel Covid. Al principi de tot. Una pericarditis que em va tenir tres mesos rascant la carcanada. Avui en dia hauria estat un Covid sense discussió ... Hi va haver desercions. Jo se que se i el perqué. Intervencions sota ma perque no fes. Ja van moltes vegades.També van moltes apropiacions indegudes...
Començarem a penjar temes que ja s'han polit. Pel demés m'importa un rave.Tardar el que tardi . Acabarem quan s'acabi la combustió Si tornem a començar es per a no parar mai més .En les condicions que sigui.
dimecres, 7 de juny del 2023
tornem-Hi
A Poc a poc aniré redissenyant el blog i tornant a penjar noves cançons en un Nou projecte que s'anomenarà . CANT en CRU : PROJECTES I DIRECTES DE MUSICA TRADICIONAL. En el seu moment canviaré tot el disseny del blog per un de nou bassat amb un treball de Ferran Garcia Mallol ( Most de Mots) ( direcció del Original) Bona Tarda.
diumenge, 2 d’octubre del 2016
Trilla que Trilla,
Sovint cauen dies que
passo com lliscant
per les dunes del llibre
de fotos d’un desert de mi.
Dubtant de ser-hi. I
no escric.
Perquè no en tinc
ganes, ni mica.
Ni se que collons
dir-me que valgui la pena
o sigui fiable o
gramàti-cable. Ja saps-Ni fava!
Em desperta un gris
gelat als plats dels ulls
que liofilitza els
adjectius.
Em cau cendra dels
cabells com als gurus.
Inspiro flaires de
purins i estossego pols dels camins.
Les guitarres al racó, desafinades, pobres! ni cas!
l'estudi: deu Km. de cables per endollar.
les cançons: tararí tararà. -Que ja no ve d'una. Ja!
Resumint, Miquel: a
l’era de la Torre. Trilla que Trilla.
Un any culls i un
altre no fas ni palla.
dijous, 16 de juliol del 2015
Giota que diu aquest pintamones!!
Sean Scully: "Vivir es una oportunidad de luchar por el alma del mundo"
dilluns, 13 de juliol del 2015
dijous, 28 de maig del 2015
SOM LLADRES
Som lladres encantadors,
que robem cors
i no defallim i mai.
Perquè som els amics de l'U.
El temps dels vells sermons ha passat.
Directament nosaltres apuntem al cor.
Si la ment intenta entrar d'amagat
i prendre el comandament,
nosaltres li tirarem el llaç
sense demora .
Convertim el verí en medicina.
I les nostres penes en benediccions.
Tot el que ens era familiar i conegut.
A qui estimàvem
i a nosaltres mateixos ,
Vam tenir que deixar-ho enrere.
Beneït sigui el poema que ve
a través de mi,
Però No de mi.
Perquè el so de la meva pròpia música ofegaria
la cançó d'Amor.
Jalaluddin Rumi
que robem cors
i no defallim i mai.Perquè som els amics de l'U.
El temps dels vells sermons ha passat.
Directament nosaltres apuntem al cor.
Si la ment intenta entrar d'amagat
i prendre el comandament,
nosaltres li tirarem el llaç
sense demora .
Convertim el verí en medicina.
I les nostres penes en benediccions.
Tot el que ens era familiar i conegut.
A qui estimàvem
i a nosaltres mateixos ,
Vam tenir que deixar-ho enrere.
Beneït sigui el poema que ve
a través de mi,
Però No de mi.
Perquè el so de la meva pròpia música ofegaria
la cançó d'Amor.
Jalaluddin Rumi
dimarts, 21 d’abril del 2015
divendres, 25 d’abril del 2014
ENCARA QUE ...SEGUEIX I DIU:
"...L'amor real deu d'estar infinitament per damunt de la nostra comprensió ordinària, ser quelcom "tremendo", l'oblid complet de si mateix, la pèrdua de la individualitat en la unitat, l'absorció de la personalitat en el tot.
D'aquesta manera l'amor sembla ser l'oposat a l'egoisme."
D'aquesta manera l'amor sembla ser l'oposat a l'egoisme."
dijous, 24 d’abril del 2014
BENEITA IGNORÀNCIA
"Allò que anomenem amor es una combinació de cobdícia i por, desig per acconsseguir quelcom més i temença de perdre-ho. Per tant ,allò que nomenem amor deu de ser ignorància..."
( Edward Bach .13/ 12/1933)
BENEITA IGNORÀNCIA DONCS!!
( Edward Bach .13/ 12/1933)
BENEITA IGNORÀNCIA DONCS!!
dimarts, 25 de març del 2014
DELTA
Quan estic sol a la casa nova i clara
i em pren de tu un frisar d'enyorança
com si em faltés la menja acostumada.
O potser un tros de l'ànima molt gros.
Tot escapçat, m'agito i em desvetllo.
On és la pau que em lliures a mans plenes?
Quan estic sol, ja no se viure a penes
perquè de tu ja me n'he fet un motllo
un camí, un solc, una forma d'entendre
ço que es proper i que sense tu em perdria.
Torno de tu mes net que mai: tibat.
Sirga d'un pont per a passar la vida.
Quan estic sol, de prompte trobo en falta
la teva mà . Alosa de confiança.
Fita essencial dels meus anys que transcorren,
ja com un riu que n'ha creat un delta,
prop de la mar, prest a la mort de l'aigua...
Miquel Àngel Tena-Rúbies 3 /Juliol/ 2012
divendres, 21 de març del 2014
dimecres, 19 de març del 2014
JOSEP PÀMIES .... L'ACTITUD PACIENT I LA BONDAD DEL GUERRER ...
CON DEMOCRACIA DIRECTA NO SERIA INDEPENDENTISTA
marzo 17, 2014 por joseppamies
4 Votes
Presentación del libro en Granada al lado de la Dra. Odile Fernandez y su hijito, concebido despues de curarse de un cancer de ovarios sin posibilidad de supervivencia según los oncólogos.
Después de una gira por Madrid, Segovia, Extremadura, Andalucía y País Valencià,
con motivo de la presentación de mi libro y de la asociación “Dulce Revolución de las Plantas Medicinales”, he podido constatar que el problema de relación entre territorios no está en el pueblo, sino en quien nos dirige políticamente de forma tendenciosa.
La bondad de todas las personas que asistían masivamente a las presentaciones, se reflejaba en sus caras y coincidíamos en que si realmente el pueblo pudiera decidir mediante consultas populares vinculantes, sobre Monarquía o República, Salud Pública Holistica o Convencional, Alimentos ecológicos o Transgénicos , Energía solar o nuclear, Paz a pesar de todo o guerra, etc…, los Gobiernos y Parlamentos títeres serian innecesarios y los enfrentamientos territoriales inexistentes.
Las élites nacionalistas de todos los colores se retroalimentan con enfrentamientos estériles y mientras tanto, como vulgarmente se dice, la casa por barrer.
Las sensaciones durante este viaje han sido extraordinarias. Jóvenes y mayores, súper preparados y conscientes del momento único que estamos viviendo, se comprometían a iniciar el camino de la autosuficiencia a nivel de alimentación y salud, como principio básico de todo hombre que pretenda ser libre.
Va a dar igual que nos dejen o no decidir sobre lo que nos interesa, porque lo vamos a hacer igual y además al final lo conseguiremos . Porque sin democracia directa donde el ciudadano pueda proponer consultas vinculantes sobre los temas que nos preocupan, no queda otro camino que la deshobediencia.
Por eso y de momento es coveniente acogernos a las tácticas de desobediencia de Gandhi o de Santo Tomas de Aquino.
Desobedecer al Sistema corrupto es una necesidad, porque como decía Santo Tomas de Aquino, la Ley Natural y Positiva a nadie obliga ni restringe. Y como la mayoría de Leyes impuestas por el actual Sistema, obligan, restringen y someten al ciudadano, deben ser objeto de incumplimiento.
Una prueva de democracia directa en Catalunya, al margen del sistemahttp://joseppamies.wordpress.com/2014/03/15/2188/
dijous, 13 de març del 2014
TRES AMIGUES
A la Mercè, l'Esperança i la Maria
« Que qui en ditz mal no pot plus larg mentir
e qui en ditz bé no pot plus bel ver dir.»
Bernatz de Ventadorn
La primera és caliu. Com les llars ben cintrades,
és humana per llei, i espurnejant per joc;
alegre, hospitalària, bon company com el foc,
dóna sempre escalfor, i crema de vegades.
La segona és perfum. Com un matí d'abril,
sols per l'olor que en fa sabem les flors que amaga;
té la suavitat del bàlsam per la llaga,
el seu contacte és fresc com un llençol de fil.
I la tercera és resplendor; segons va l'aire,
a vegades és clar de lluna i altres llamp;
sap escurçar els camins, i omplir d'ocells el camp,
i quan ve, sentim sempre que ens arriba d'enlaire.
Feliç aquell qui pot, amb tota humilitat,
viure en la triple gràcia de la seva amistatdiumenge, 9 de març del 2014
RENALDO&CLARA , UN ASSUMPTE QUE TINC PENDENT ... D'ESCOLTAR MES I QUE M'INTERESSA MOLT... LAISSE VENIR ...LAISSE VENIR.
http://renaldoiclara.bandcamp.com/
Entrevista a Renaldo & Clara
Per Marta Salicrú
El grup de Lleida estrenen ‘Els fruits del teu bosc’, el seu primer àlbum. La Clara Viñals, veu i compositora, ens en parla
dv. de març 7 2014

Renaldo & Clara© Noemí Elias
"Pretens emportar-te'm cap a un clima més sec com faríem sent ocells", canta Clara Viñals, veu i compositora de Renaldo & Clara, a 'Migradors', una de les cançons de 'Fruits del teu bosc', l'LP de debut del quintet lleidatà -ho són tots menys el bateria- . La Clara va deixar Lleida durant un any, mentre estudiava, però el vent de Ponent l'hi va tornar. "Per desgràcia no hi ha gaire cosa, a Lleida -diu Viñals, amb el mateix fil de veu amb què canta-. Però això té coses bones: ho veus tot amb perspectiva. A mi m'ajuda, estar apartada".
Potser aquest és el secret de Renaldo & Clara: que ser lluny de les modes que se segueixen a Barcelona els ha permès trobar-se en un pop acústic i melancòlic que fins ara només s'havia pogut gaudir a l'EP homònim de 2009 i al senzill 'Lilà' (2012). Per això les seves influències no són transparents: "Sempre he buscat que les cançons em sonessin una mica a nou; si una em recorda algú altre, no la faig". Però la Clara ha escoltat molt els discos del segell Elefant -on es va publicar Lilà; el nou l'edita BankRobber-, de Sarah Records i cantautors com Mark Kozelek, Bill Callahan i Xavier Baró, a més dels herois del Donosti Sound, Le Mans i La Buena Vida.
No ha estat seguir-los allò que els ha portat a prop de Sant Sebastià a gravar 'Fruits del teu bosc', sinó la recerca d'un estudi prou gran per enregistrar el disc tocant junts. "Les coses grandiloqüents no ens agraden. Prefereixo que el so sigui senzill, que l'elaboració vingui dels arranjaments o de les melodies. Volíem una producció molt senzilla que reflectís el directe".
Uns concerts que han canviat amb la incorporació definitiva de baix i bateria, enriquint el trio acústic que Viñals formava amb Víctor Ayuso -productor i mesclador del nou àlbum i mà dreta de la Clara en els aspectes tècnics- i Hugo Alarcón. "El bateria fix a la banda ens fa tirar més cap al pop", ho podeu sentir a les lluminoses Els dies s'allarguen i Veueta. "Però mai no he acabat d'entendre que se'ns associés amb el folk", vindica.
Els dimarts em sentiràs: Renaldo & Clara
Renaldo & Clara tanquen la segona edició del cicle Els dimarts em senitràs. Convertits en un secret cada cop més mal guardat, aquest grup lleidatà porta ja uns quants anys deixant-nos pistes en forma d’EPs, concerts emocionants i col·laboracions diverses. I ara encaren per fi el repte del primer elapé, que Bankrobber publica el març sota el títol de 'Fruits del teu bosc'. Un disc ric en emocions i màgia, on brilla la veu xiuxiuejant, càndida però sensata de Clara Viñals. Deutors del folk britànic dels 70, de l’indie més minimalista i també del Donosti Sound, Renaldo & Clara sorprenen amb unes cançons subtils però carregades de detalls.
- Sala Beckett Alegre de Dalt, 55 bis, Gràcia, 08024
dijous, 6 de març del 2014
LEOPOLDO MARIA PANERO: S'ACABA LA VEU LÚCIDA QUE NAVEGAVA PSIQUIÀTRICS....
España es la que está loca, no yo"
Un falso majareta, culto y sarcástico
La cita es en la Residencia de Estudiantes, y están con él dos amigos: el poeta canario Félix Caballero, con quien Panero ha escrito ya dos libros, y Amaraba, una fan misteriosa. Los dos fuman como él (hay siete paquetes abiertos sobre la mesa) y asisten risueños a la exhibición de Panero, que lleva ingresado cinco años en el manicomio canario del doctor Rafael Inglod (ahora sólo duerme dentro), tras pasar 14 en el de Mondragón. Hablando también escribe poesía.
Pregunta. ¿Cómo es el manicomio?
Respuesta. El puto infierno. El asunto del veneno empezó en Mondragón, pero lo de Inglod es peor. Me han dado toneladas de haloperidol y todavía no he muerto. Lo de Rasputín fue una noche y a puerta cerrada; lo mío va para 20 años y es a la luz del día: el diario de un hombre infinitamente envenenado. España es la que está loca, no yo.
P. ¿Por qué le dan haloperidol?
R. Porque me pasé tres años sin cerrar la ventana.
P. ¿Y qué le hace?
R. Atonta. Pero más inteligente que yo, imposible. Soy tan inteligente como Nieztsche.
P. ¿Cómo se vive dentro?
R. Todo ingreso es un secuestro clínico, toda internación es ilegal. Allí se tortura: no dejan fumar, te hacen hacer la cama siete veces, azuzan a los locos contra mí y no les atan... Atan a los viejecitos por nada y a esos cabrones no los atan.
P. ¿Le dan electroshocks?
R. López Ibor te daba electroshocks y luego te ponía una imagen de santa Teresa en la mesilla. No he visto un nazi parecido en los días de mi vida. Ahora, la lobotomía y el electroshock están prohibidos, y las correas también, salvo en caso de sangre o pelea...
P. ¿Mienten los locos?
R. El loco yerra pero no miente, tiene la perniciosa manía de decir la verdad, como el borracho.
P. ¿Acaso existe la locura?
R. No. Los locos son gente muy puteada y se esconden para que no les hagan más daño. El mito de la enfermedad mental, de Thomas S. Szasz: si el loco es un hipócrita, no está loco, es un hipócrita y punto. Yo aprendí telepatía en París, entendí que pensar venía de hablar, y hablaba y leía en voz alta. Me quedé telépata. "El cante sin guitarra, / el cante a palo seco, / el cante sin meis nada". Es un poema de João Cabral de Melo Neto.
P. Ah. ¿Le gusta el flamenco?
R. No creo en la clase obrera española. Son payasos alfredolandescos. Tras 40 años sin ideología obrera, sólo queda la picaresca y un proletariado chistoso.
P. ¿Psiquiatría o poesía?
R. He pensado dejar la poesía como Rimbaud para dedicarme a la psiquiatría, pero a la real, no a esa falsa que Wittgenstein llamó La máscara y el lenguaje.
P. ¿La literatura cura?
R. Alguna sí. Los literatos españoles se dividen en dos: el burgués ambicioso y los mamarrachos abominables.
P. ¿Cree en la democracia?
R. Soy anarcoindividualista, pero creo. Me sorprende que alguien dijera que la democracia es un anacronismo. No creo que Tejero sea muy moderno. Pero los diputados están como cabras.
P. ¿Qué le parece la ley de matrimonio homosexual?
R. Yo soy bisexual y sadomasoquista. Sádico con las mujeres y masocacon los hombres, aunque también sádico con algunos tíos, depende de lo guapos que sean.
P. ¿Cómo se hizo poeta?
R. A los cinco años. Mis padres estaban aterrados. El poema decía: "Mi corazón temblaba y no era un sueño / fueron muriendo todos los soldados de la guardia del rey / y mi corazón seguía temblando".
P. ¿Freud o Lacan?
R. Freud se creía el anticristo, pero era ambiguo. Decía: "¡¿Sabía usted que soy el diablo y Dios construye catedrales en torno a mí?!". Lacan sabía que los locos sabían que él era el anticristo. Según Jung, Cristo y el anticristo son el sí mismo. El yo no existe en la especie humana. Es lo que Lacan llamaba "el sombrero de Napoléon". El yo es en lo que se pierde el loco. Y el anticristo son los bancos.
P. ¿Por qué no abre un dispensario antipsiquiátrico?
R. Pensé hacerme millonario con la antipsiquiatría y lo sería si me pagaran los derechos.
P. ¿Su poesía es automática?
R. No me prohíbo nada salvo cagar en la silla. Pero mi poesía es técnica. Hablando del cuerpo, Spinoza dijo: "Nadie sabe lo que puede el cuerpo". Y Neruda: "Te escucho orinar al fondo de la habitación". Voy a echar una meada.
P. [Se va, vuelve] ¿Cuál es su poeta favorito?
R. Neruda no me gusta. Mallarmé, sí. Escribe científicamente [recita un poema en francés].
P. ¿Preferiría ser francés?
R. Querría irme a París. Allí no están tan locos como aquí. Aquí no se puede pensar. No es raro que el Quijote sea el ídolo. A san Juan de la Cruz casi lo queman porque se lavaba todos los días. Este país está obsesionado con el sexo desde hace siglos y por eso odian a Dios, porque lo ven castrador.
P. No le gusta el Quijote.
R. Es una novela río asquerosa. Me gusta El licenciado Vidriera.
P. ¿Quién le dicta sus poemas?
R. Como no sea mi conciencia... El hombre no habla, es hablado, dijo Lacan.
P. ¿Escribe en trance?
R. No creo en la bestia de la inspiración, yo cultivo el espanto como una ciencia.
P. ¿El nuevo Papa?
R. Un filonazi. Mi doble.
P. ¿Zapatero?
R. El príncipe de las tinieblas. "Oh, Satán, tú tienes dos cosas: el oro y el regazo de la mujer" (Goethe).
P. ¿Negociar con ETA?
R. Por supuesto. Hace siglos dije que sólo ETA hace oposición.
Un falso majareta, culto y sarcástico
"Hola. ¿Es usted Mora o Mantilla? ¡Da igual! ¿Me puede traer cinco paquetes de Nobel?". Leopoldo María Panero (Madrid, 1948) fuma como un loco pero apaga los pitillos antes de la mitad. Sufre esquizofrenia, o eso dicen los psiquiatras. Los únicos síntomas aparentes son sus murmullos inaudibles, su enganche a la coca light y su paranoia (comprensible) con la CIA. Por lo demás, su lucidez destellante, su inteligencia sarcástica, su cultura-baúl (suelta citas y recita en varias lenguas y sectores: Lacan, Marx o ¡Ana Torroja!: "Y los jamones son de York") y su curiosidad insaciable (poesía, literatura, psiquiatría, antipsiquiatría, física...) le convierten, más bien, en estos tiempos lelos, en un cuerdo tan indispensable como inalcanzable.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)


