I en dir el Poema així diguent-lo
sia amb lo cant que hi duu posat
com un pensament previ o una roba
interior de fantasia
que el poeta ja ni amaga perquè la vol
lluir per seduir-mos
En dir-lo en fer-lo cant es quan
n'agafa una volada
com si lliurés pels terrats un estol
de coloms blancs
i em pren del cor endins un muscle
diastòlic
un vent de sang cap la gola que en
pujar
de l'estomac cap al coll gira fort com
un fibló
contaminant-ho tot de bondat i d'emoció
I perds lo mon de vista
com aquell que n'infla globus pels
infants
i acaba marejat de tant bufar
N'és lo vers que s'apodera de tots
i ja només ets el ninot xerraire el
ventríloc
del poeta que va escriure el guió del
drama
que s'exalta en la música
O l'Arlequí de la comèdia bufa d'un orat
O l'Arlequí de la comèdia bufa d'un orat
que escrivia de nits voltat de fums
d'herbes de marge o de cascalls...
ves a saber de quin bolet
en va sortir aquell ramat d'escolanets
No soc pas jo ... que en soc posseït
per vers i pel seu cant
La paraula m'empeny a ser agosarat
talment com el miracle de la
multiplicació del Pa
El poema es propaga com un foc ànima
endins pels ulls i les orelles
I sento un clik!! un espetec de colors
a les mirades
I sé que ja no es meva la cançó
Que ja no tornaran els coloms blancs al
colomar
Que ja son Pa multiplicat
El poeta somriu al cel estant i el
ventríloc baixa de l'altar
Es l'hora dels petons, les abraçades...
les paraules dolces de sentir
Es l'hora de vigilar molt perquè
les mirades cremen.
I no saben perquè però t'estimen i
n'has de tornar el Pa just a cadascú
Després en la calma del silenci quan
ja tot es passat
entens molt be perquè ho fais això de
fer volar paraules
com si fossin coloms blancs
Miquel Àngel Tena-Rúbies. Dimecres 20 de juny de 2012
