Brasa del dia,
la tarda fa caliu.
Torna del sol. La nit.

De tu no torno
si me n’hi vaig, de mi,
bo i retrobar-te.

Als teus ulls pinto
un horitzó amb ocell .
Tan fi serà el pinzell.

El teu silenci
fa com la paraula
si s’hi anticipa.

III
No m'importa la cara que posis
ni que pensis que escric sense mirar-m'hi.
Me'n fot del tot la gramàtica, l’ortografia...
i la sintaxi ja em raja pel doll de la pitrera
com qui torna d'un viatge i no para de parlar-ne,
tant, que veu la companyia badallant i fugint d’avorrida.
Ell continua, parla sol,
com jo escric sol per a tu que, de ben segur, ets més savi que jo.
Sí que me'n fot, absolutament,
la deixadesa que gasto a l'hora de passar el ribot per les paraules.
I les trampes que m'han quedat apreses,
d'aquells que em fan cantar només amb un sol vers,
o, potser només, amb allò que resta en oblidar-lo.
Gravo quan sé que m’interessa i prou.
No tinc memòria per gastar-la amb collonades,
ni temps per perdre postulant a fer-me un nom
per bastir-me una carrera.
Ja sóc un home de bé i m’aprofita tot ...
Em sé qui sóc i a la mida de la meva mesura
escric allò que em dicta l'entrecuix, la pell, l'ull i l'oïda,
el gust de llot de la por i de la mort,
l'esclat fulgent d’aconseguir ser l'altre
i deixar-m'hi anar com l'únic manament.
I perquè tinc meva la paraula,
declaro que no sóc res i ho sé.
I que mai mouré un sol dit
maldant per fer-te creure de mi,
res que vagi més enllà de les arrels d'on vaig llucar.
Així em va per la vida...
Aquesta cosa inhumana que només albiren càlida els bojos.