L'Abdeslam es el meu amic des de fa un mes i nou dies. El vaig conèixer als amplis i lluminosos passadisos de la Guttmann mentre esperàvem a cegues una reunió amb uns quants desafortunats que patim dolor neuropàtic...Es va anar apropant lentament amb la cadira fins a les vidrieres i es va quedar mirant la gespa que envolta l'eliport amb una dolça tristesa. No em va veure que el mirava, ni és conscient, em penso, de l'efecte que pot causar aquesta actitud seva, com d'entrega, o acceptació. Mostra una malenconia que va més enllà de la pura pena i esdevé protectora. -L'Abdeslam no pot ser mai "una paloma enferma", es massa subtil, com la bellesa, com la pluja càlida de la meva infància. Encara he de descobrir quina és la peripècia d'aquest bon home que, aquesta tarda, m'ha explicat com i per que va caure d'un arbre fa sis anys i es va trencar el coll. Avui ens hem vist a Mataró i hem xerrat i ens en hem fotut una mica amb els metges i tal...L'Abdeslam te un somni: canviar la seva fantàstica cadira a motor per una que li permeti posar-se dret. Es un somni tècnicament possible, medicament recomanable?, econòmicament viable? una cadira amb elevador val un dineral. Es el somni d'Abdeslam. I una miqueta el meu.
