POS SI!!

EL SISTEMA LATTICE. L'INVENT D'UN AUSTRALIÀ QUE VA REPLANTEJAR LA CONSTRUCCIÓ DE GUITARRES I LA SONORITAT.

Tapa de guitarra acústica americana

No fa pas massa anys que un luthier Australià va revolucionar el sistema d'envarillatge clàssic de la tapa de les guitarres amb una nova manera i concepte del que era i havia de ser la expulsió del so en les guitarres classiques. A partir d'aquest invent, multitud de constructors d'intruments varen adapatar el sistema a la seva menera i en general les guitarres van fer un salt molt important en quant al volum del só que eren capaces de emetre... Malgrat que; Si no es fa be, potser guanyem en volum però no en qualitat ni en harmònics  i llavors no paga la pena. Només per guanyar volum  no pagaria la pena si sacrificàrem la qualitat del so. Per això aquest nou sistema es delicat d'aplicar .

Tenim per exemple una guitarra amb el varillat mes conegut i mes utilitzat, sobre tot en les guitarres flamenques. El va inventar i assajar fins a la perfecció el gran luthier Antonio Torres, un pioner en la construcció de guitarres espanyoles. Les acústiques americanes de cordes metàliques i caixa de ressonància gran, son ben be un altre concepte i l'envarillat sol ser molt distint.  Una  selecció de planells de grans luthier us pot donar idea de les diferències entre cada guitarra que poden arribar a ser molt grans. Cada constructor d'acord amb els seus sistemes i procediments, les fustes que utilitza, les dimensions de l'intrument i moltes altres variables crea el sistema que li dona mes bon resultat.  No serveix de res,  ni garanteix l'éxit, en absolut, copiar un planell del gran constructor barceloní Igancio Fleta, si desprès no utilitzes les fustes de 200 anys que ell feia servir. Si ho fas et podrà sortir una guitarra passable però no et sortirà mai "Una Guitarra Fleta" que tenia encàrrecs fins al 2020 i ja fa anys (1974) que va morir. Mai de la vida una emulació o una rèplica pot ser igual que l'original. Això passa amb els rellotges i amb la música també passa ; Hi ha molts "emuladors" que no passen de ser una copia d'una altra copia...  Si. Si. Avui en dia això passa molt i passa massa!!

VERSIÓ DEL SISTEMA LATTICE QUE RECORDA LES "CELDILLES" D'UN PIANO DE CUA

PLANELL D'UN SISTEMA LATTICE: LA REVOLUCIÓ!!

IGNACIO FLETA FOU UNA DELS MES GRANS LUTHIERS DE LA VELLA ESCOLA: VIVIA EN UN ENTRESOL MOLT GRAN ON TENIA EL TALLER. MOLT A PROP DE L'ENTRADA DE LA BIBLITECA DE CATALUNA I DE L'ESCOLA MASSANA. Pujava sovint aquella escala perqué en un pis de dalt hi vivia en Josep Pons i estavem fent el disc de les Cançons Benignes. Quasibe feia cantonada amb el carer del Carme.

Ignacio Fleta

Dreceres ràpides: navegació, cerca

Ignacio Fleta (Osca, 31 de juliol del 1897 - Barcelona, 11 d'agost del 1977) fou un lutier espanyol. ^[1]

Biografia

De família d'ebenistes, amb 13 anys es traslladà a Barcelona amb els seus germans Manuel i Bienvenido per aprendre l'ofici de la construcció d'instruments. Estudià la construcció de violins, violoncels i contrabaixos amb mestres com Benito Jaume i Etienne Maire Clarà; després d'un període de formació a França al taller de Philippe le Duc, tornà a Barcelona.
Al 1915, els tres germans Fleta s'establiren amb taller propi i es dedicaren a la construcció de violins i violoncels. Al 1927, l'Ignacio se n'independitzà i, possiblement per aquesta època, començà a estudiar la tècnica de les guitarres gràcies a les peces que li portaven per arreglar. Al 1936 passà pel seu taller, i la copià, una guitarra Torres del 1864, feta de fusta d'auró, que havia estat de Francesc Tàrrega. Als anys 1939-1945 rebé l'encàrrec del grup de música antiga Ars Musicae per fer un bon nombre d'instruments antics, com violes de mà, violes d'arc, fídules i guitarres, amb un resultat notable.
De resultes d'oir Andrés Segovia al 1955 tocant Bach a la guitarra, decidí dedicar-se exclusivament a la fabricació d'aquest instrument. Dos anys més tard, rebé el primer encàrrec de Segovia per una guitarra, i encara n'hi demanà dues més posteriorment, però molts altres músics en foren també clients: John Williams, Alirio Díaz, Turibio Santos, Carlos Bonell, Marcelo Kayath, Jorge Morel, Adam Holzmann, Dagoberto Linhares...
Els seus instruments, fets amb un estil molt personal, estan basats en l'escola italiana, molt ben treballats, amb la volta de la tapa més alta i amb el cargol del cap en forma el·líptica. Les seves guitarres evolucionaren fins a esdevenir un producte absolutament personal que, en les darreres èpoques, confeccionava gairebé exclusivament amb fusta de cedre.
Després del seu traspàs, el seu taller va ser mantingut pels seus fills Gabriel (nascut al 1929) i Francisco (1925).
VIKIPENDIA

planell d'una tapa d'Ignacio Fleta

UN EXPONENT DE LA GRAN VARIETAT DE SISTEMES " CADA MAESTRILLO CON SU LIBRILLO"

Tapa Antonio Torres (LA MES EFICAÇ I UTUILITZADA EN GUITARRES FLAMENQUES ESPAÑOLES)

ANEM PER FEINA . I RETORNEM A LA FUSTA...

Ja feta la plantilla i dibuixat el contorn de la Guitarra uns dos mil·límetres mes ampla que l'encaix, procedeixo a retallar amb precisió i manualment la tapa de pi avet alemany  que vaig triar d'entre les que tinc assecant-se de fa anys. La veta es prou uniforme  i la fusta te 5 mm de gruix , Això em donarà coll per a esculpir-la i rebaixar-la donant-li una mica de curvatura . Es una feina que els Luthier mes industrialitzats fan a màquina amb dos minuts però a mi m'agrada més fer-ho a ma. Es com si establís un vincle secret entre la fusta i jo i la futura sonoritat que tindrà . Establir vincles perdurables amb les coses i les persones no m'es, ni m'ha sigut mai fàcil. De vegades encara em sorprèn que les persones estiguin molt segures de si mateixes com per etiquetar les coses o les  altres persones sense tenir en compte que tot canvia, que tot es impermanent i que el que avui es d'una manera demà pot ser d'una altra. Aquesta fusta que fa poc no era res mes que una llenca, s'anirà convertint en la "cara" d'un instrument que potser algun dia estarà en un escenari i serà tocat per algun músic que convertirà la seva humil procedència en una obra d'art. No puc mai deixar de tenir en compte aquestes reflexions que em faig mentre remeno la fusta i em treballo a mi mateix a mida que la treballo a ella.

Avui "es un bon dia per tornar a començar" em diu el meu estimat Facundo Cabral. I jo com un instrument canvio de so i de estat segons l'humitat de l'ambient o qui "em toqui" tan si em "toquen" be com si ho fan malament. Quan m'equiboco procuro d'escombrar la meva acera de virutes ... i anar-me'n a dormir amb la certesa de que no he fet mal a ningú. Per això L'Equilibri es el meu Deu principal.

La serra de "calar" es un petit instrument de precisió. El retallat es podria fer amb una màquina i molt mes rapit Però jo no faix 15 guitarres cada dia, ni ganes, no tinc gaires màquines, ni ganes. I si tanta falta em fes sempre tinc la fusteria del carrer de sota on sense ni un retret em passen per la fresadora qualque fusta  i no cobren ni un duro. Els fa gràcia això que faig i alguna vegada els hi he ensenyat un instrument acabat i conto que fins hi tot n'estan orgullosos de fer-me un cop de ma. Per a que hauria de comprar una maquinota que no sabria ni on posar-la? Comprar, llençar tot el que s'espatlla, canviar el cotxe cada dos anys ... canviar la Dona cada 7 anys, acceptar la obsolescencia programada dels objectes i de les idees i que més ??

La veta es prou bona en alguna zona en una mica mes ampla que en altra que es força regular i estreta però en conjunt un cop ben polida donarà un bon i agradable  aspecte a la tapa i ha de sonar prou be com per que no sia un "barullu". Cosa que sovint passa en aquest tipus de guitarres si no estan prou ben equilibrades . A!! l'equilibri . Si! aquesta cosa tan difícil d'assolir

LA RUTA DELS GENETS . XAVIER BARÓ AL CAT.

 Faré una xerradeta sobre el que vaig disfrutar ahir nit al CAT, (Centre Artesa Tradicionarius), al carrer de Sant Antoni, al Barri de Gracia , prop del metro Fontana... amb en Xavier Baró i començaré per col·leccionar adjectius... Sobri.... emocionant, delicat, escuet, èpic, compromès. Fort i fràgil alhora.

Poca patilla, cap concessió. Desmitificador que es capgira en mite. Hàbil guitarrista. Gran melodista amb arrels melòdiques pròpies i maneres, progresions i climax emotius que venen del rock, en Baró ha fet una simbiosi de totes les influències que ha transitat i ha creat un llenguatge propi. Fer aquestes fusions només es vàlid si el que les fa crea una nova espècie... i el Xavier Baró sense fer escarafalls, però amb un convenciment propi dels genis ; Ho ha fet i ja fa temps que ho ha fet, anys i discos que l'avalen com un  artista monumental a tenir molt amb  compte. Altra cosa es que l'autodespreci i manca d'utoestima col·lectiva d'aquest país, no faci cas de res ... en Baró a França seria un "Bashung"  . Un artista considerat i estimat. Aquí ningú vol saber res de ningú...

Tocar com fa ell una l'acústica Martin dreadnought amb els dits no es gaire habitual de vorer... ni gent que faci puntejos mentre canta ... Potser només L'Eduard Iniesta i en Pujadó fent "piking"  estan a l'altura o pel damunt del que fa en Baró amb la guitarra mentre canta. a I L'Enric hernàez , que m'el deixava ...( vés!! les comparances son odioses i ara m'he posat en un toll) !!! , I ho fa com si no fes res d'especial. M'agradaria tornar a veure'l amb una elèctrica tocant rock amb Primavera Negra perque seria un gran plaer. Amb l'Heura Gaya  a la gralla de claus i fent veus, tocant el pandero quadrat talment una Majorala del Roser, i sonant com una prolongació del seu propi cos, absolutament al servei de les cançons, aportava colors i ambients d'una gran originalitat . El mestre  Abrego Txopeitia fent tot un ventall de sonoritats sorprenents i novedoses amb una elèctrica de 12 cordes que es un símil d'una Danalectro amb pastilles Lipstick i es cristal·lina i sona diferent i "especial". Una mandolina endollada a una pedalera igual que la guitarra i una Telecaster  tunejada d'en Bazaga , que ja sabem que es el millor Luthier de guitarres elèctriques que tenim al país. Tot plegat per combinar una paleta molt extensa de sonoritats damunt  de la bona feina feta amb un Korg Le que tocava en Víctor Verdú fent coixins d'orge, i omplint els fons de sons que remeten, amb les guitarres, i com una pinzellada d'un pintor genial que podria ser d'en Josep Pascul, -per quedar-mos a Lleida de totes totes-, a la psicodèlia, però només com un record. En cap moment aquesta referència s'apodera del tot de la situació només fa acte de presència, com un tribut . Com una carta a jugar i a tenir a la cartera dels recursos. També les anecdòtiques però brillants intervencions de "Els Laietans", la Meritxell Gené, a les veus, que sempre es moltíssim eficaç i en Josep Maria Ribelles a l'Arpa, donant un plus de gran qualitat sonora que va fer que tot vibrés encara més intens  Els convidats es varen adaptar a la perfecció al conjunt del concert sense que sembles gens un afegitó circumstancial. Be per ells i be per en Baró que accepta incorporacions forànies sense trontollar gens ni mica, ans al contrari fent encara més ric i ampli el conjunt. I això val a dir que moltes vegades no surt així...en molts altres concerts que he vist.

En Xavier Baró ha fet el camí a la inversa; Del Rock estant, s'ha endinsat pel camí del trobaire, ha recuperat "l'arrel mes fonda de l'Olivera" . Home de poques paraules, el seu discurs s'articula per si sol amb les cançons. No calen gaires explicacions. Del mític "Macot"  del Montsech estimat,  al "Carril",  passant pel Cap de Creus. I la Catedral de Joglaria amb la que va començar. Ens va fer un repàs per la seva discografia que a mi personalment en va sabre a poc.
No m'haurien pas sobrat 6 o 7 cançons més . Però es un gat vell i ens va deixar amb gana, perquè sap que no fer-se massa extens es millor per a pair-ho be i tenir ganes de repetir una altra vegada... durant el concert va aconseguir al menys deu "Cliks" es a dir moments de gran intensitat emocional on va connectar d'una manera molt personal i propera amb el públic. Jo sempre conto els "Clikcs". Te que ser deformació professional.. Je Je!!.
Tanmateix ell mateix amb la seva actitud i sobrietat, evita que la emocionalitat es desbordi. Aquest trobaire es un home compromès amb la seva obra i no li agrada reduir-la a l'éxit faciló . Fa la feina . La fa be . La fa Millor. La fa encara molt Millor...I acaba amb un parell de bisos i prou . No es dona gens als rituals del triomf . Això no interessa pas tant. Interessa que el que diu i com ho diu sia captat i reflexionat. Tenim i potser molts no ho sabeu, un artista, que partint de les pròpies melodies de la terra on es va criar ha creat un llenguatge que implica moltes influències i alhora es Nou i Original. Que volem més? El mateix TRADICIONARIUS tenia. entre altres, aquest objectiu : deixar de ser subsidiaris de les arrels melòdiques Franceses, Italianes o Saxones i  partir de les nostres pròpies, creant el nostre propi llenguatge. A partir d'ací tot ens es permès, perquè hem recobrat la nostra pròpia identitat melòdica i podem estar en condicions d'exportar-la allí on vulguem . Trobaires com en Xavier Baró o com el mateix Miquel Gil ho estan fent possible. Tant de bo que la seva incorporació al l'satf de Mixtura Management, dongui bons i nous vents al seu vaixell per tal que se situï d'una vegada a l'estanteria vital i artística a on li correspon d'estar per mèrits més que demostrats.

Llarga vida al Trobador!!!

LA LIJA .ES HORA DE PULIR LES ARESTES I PRERPARAR L'ENCAIX...

La fusta ve amb un gruix de 3,5 milimetres o 4 milimetres segons el provehidor. Hi han majoristes de fusta per a Luthiers que garantitzen la procedència controlada de les fustes i encara que no et pots creure res al 100% una certa seguretat de que estan al menys en un bon procediment de secatge .Ningú t'assegura de que no han passat per algun forn de secatge ràpid que es una aberració que te consequències a mig pla, per al menys no son l'asserreria de la cantonada que tracten amb fusta molla literalment que no es en absolut utilitzable per a fer res en aquest camp. Ara caldrà rebaixar fins on sigui convenient la tapa original com podreu veure a les fotos era de fullola, es a dir contraxapat i era molt prima, no m'estranya gens que ja fa vint anys  li haguès de fer un "apanyo" per a impedir que seguis deformant-se i que al cap del temps acabes perdent del tot la distancia entre el pont i la celleta de la pala que ha de ser exacta i no moure's mai, si vols que la guitarra "quinti" sia, afini perfectament. No la fare tan prima com la original , que era massa prima pel meu gust. El contraxapat inicialment es mes resistent que la fulla mica, per a la llarga es deforma igual per això faré la tapa una mica mes gruixuda i li donare una mica de "Panxa" una certa curvatura concavada que es bona per l'aspecte de l'instrument i per la emissió del so. Per sota li posar una reixeta de fustes que fan com un ressonador i donen molta resistència a la tapa en concret. En aquest cas aquesta resistència es molt necessària perquè la pressió d'una dotze cordes es molt major que la d'una guitarra clàssica de Nylon i de 6 cordes que es d'uns 45 a 55 Kg. Dependrà del tipus de guitarra i del tipus de cordes. Si pensem que les cordes d'una acústica son metàl·liques i que son dobles, podem pensar en una fora de tracció de mes de 120 Kg , ? es possible, de ben segur  que es pot trobar aquesta dada en algun manual de Lutheria .Per jo no n'he après en cap manual sinó veient com ho fan alguns Luthiers que conec  i a base d'assaig error.

Amb un Fotògraf  Esportiu de La Vanguardia . Varem anar un cop a veure al Sedo Garcia  a Vilert, al Pla de L'estany , i parlo de fa vintipicu d'anys. Es tractava de fer un reportatge sobre els Luthiers. Sobre ell en concret que es un grandissim expert en instruments  antics, com ara llauds i guitarres del renaixement, Violes de Roda o violins antics. Instruments dels tipus que fa Servir el Jordi Savall  i altres musics d'aquesta esfera tant interessant de la musica antiga que a mi em resulta molt moderna... Cal parlar de la immensa força que transmet "El llibre de Montserrat" per exemple? Per a mi al costat d'una  obra musical com aquesta. el Rock and Roll  fa riure ... mes aviat... Segons quin Rock està clar , acabo de rebre un disc de "Rehenes" recien enfornat que dins del  territori del Rock esta moltíssim rebo, es música i es bona música, ja en parlarem de Rehenes- Ara no toca .  Al final el reportatge no va sortir . No recordo gaire be  com va nar, algú de la Vanguardia em va dir que no el traurien perquè jo no era de l'Staff habitual i que acabarien encarregant-li a algun endollat dels de sempre.. Les coses van aixnes , i al cap d'un temps va sortir una merda de reportatge fet per un tio -tia, no ho recordo,  que no en tenia ni puta idea i que feia pena. Per es el que hi ha ... Ho sento Sedo, les coses no son com voldriem que fossin. Les fotos no les tinc jo, les te el fotògraf que tampoc en va tenir cap culpa.

Tanmateix jo no seré mai en Sedo Garcia en aquest ofici . Ell es un geni i jo un aprenent . et Voi-là. "Les coses son com son" com diu el Fill del Mestre que també est a punt de treure un altre disc... "Les coses son com mires"

 També aprofitarem el pont antic, es millor un pont de fusta de trenta i picu d'anys com a mínim que no un de nou i com que de fet està perfecte, noms te tres forats d'uns tronillos que li vaig posar perquè es desempegava, doncs serveix perfectament per a la tapa nova , els forats serviran per a posar-hi tres tacs de  fusta de faig que faran la feina dels tronillos i li donaran un toc de color i encara es podien decorar amb circulets de nàcar que en aquestes guitarres s'utilitza molt per a decorar-les. Sempre em recordaré de la "Jumbo Gibson" immensa que portava la Emmylou Harris  en un concert que li vaig veure a Paris ja fa tira d'anys, era una guitarra molt ben decorada i lluïa i sonava fantàsticament be -Hi ha Gibsons de 3.000 o 4.000 Euros clar , o mes ... .



... Quan sempre fa la tira d'anys de les coses es que ja ets vell i la vida fa baixada tot i que jo pujo i baixo amb molta facilitat ... i ja ho tinc assumit i tant se me'n fot, perquè per a mi la vida es vida i prou i ja me'n basta.

Aquesta tapa al menys es "FUSTA"


Aquesta de  sota es un simulacre... podrit.

La tapa antiga era ben ve una M... Lligada amb un cordill , Una fullola de tercera .. Com es pot tenir tan de morro i vendre un instrument com a bo i fer-ne pagar uns calers que Deu ni do (Oi Nolo?) quan no es mes que una estafa??? Einnnn???

El pont ha d'estar a la distància correcta . Si t'atanses massa a una persona i li prens la "distància  vital" la relació distorsiona. No us ha passat mai que hi ha gent que us neguiteja perquè se us atansen massa ? a mi si . Llavors el que seria un SI, es un Re, que vol dir res. No dona la nota o la dona falsa . I si se us atansen amb interès, encara distorsiona mes. Llavors molesta i tot. Doncs aixís el pont ha d'estar a la distància exacta...

Noms aquesta creu era del tot insuficient per una tapa harmònica que tenia que suportar tanta tracció i el reforç del pont era txurrutero i fet amb tableru de cartró. Al menys la resta de l'instrument no esta deformada i es consistent sinó, ni valdria la pena reparar-lo.

De vegades les coses trencades no tenen remei 

 

Faré una plantilla de cartolina per tal de retallar la fusta per que encaixi a la perfecció mes mil·limètrica i posaré unes vetes ranurades per augmentar la superfície de l'encolat  i així evitar futures deformacions . També he posat unes biguetes al fons per donat-li mes consistència a la caixa no portava ni els mínims per a durar aquesta guitarra era ben be una "anganilla". A mida que li vaig descobrint el "Fondu" em vaig emprenyant mes amb els qui la van fer-. I ha gent que per total un assumpte de "peles" son capaços de denigrar-te fins a mínims... com a aquest pobre instrument que per avarícia mai va estar be de salud... una miqueta com jo;  La Polio i la mare que els va parir.!!