dimecres, 30 d’octubre del 2013
dissabte, 12 d’octubre del 2013
CARME SOLE VENDRELL. PREMI NACIONAL D'ILUSTRACIÓ. TU... ETS LA CARME ...?? PUTAMARE, PUTAMARE???? VA DIR EL MARREC QUE NO EIXECAVA NI CINC PAMS
Carme Solé Vendrell, guardonada amb el Premio Nacional de Ilustración per segona vegada
El guardó destaca que és una "artista guia" en el món de la il·lustració infantil i altres gèneres
EL PERIÓDICO / Barcelona
L'artista catalana Carme Solé Vendrell ha estat guardonada aquest divendres amb el Premio Nacional de Ilustración 2013, dotat amb 20.000 euros, per "ser una artista 'guia' en el món de la il·lustració del llibre infantil i altres gèneres".
És la segona vegada que ha estat distingida amb el Premio Nacional de Ilustración, després de rebre'l el 1979, per 'El nen que volia volar', Peluso y la cometa' i 'Pedro y su roble'.
Andrés Rábago García, àlies Ops i El Roto, va ser guardonat l'any passat amb aquest premi, concedit pel Ministeri d'Educació, Cultura i Esport amb l'objectiu de reconèixer i distingir el conjunt de la tasca feta per un il·lustrador espanyol en l'àmbit del llibre i de les lletres espanyoles.
El jurat, presidit per Teresa Lizaranzu, directora general de Política i Indústries Culturals i del Llibre, ha estat compost per Mónica Fernández, subdirectora general de Promoció del Llibre, la Lectura i les Lletres Espanyoles; Emilio González Urberuaga, guardonat en l'edició del 2011; Berto Martínez per l'Associació Professional d'Il·lustradors de Catalunya; Aitana Carrasco per l'Associació Professional d'Il·lustradors de València, i Paul Coulbois per l'Associació Professional d'Il·lustradors de Madrid.
També n'han format part Almudena Aparicio per l'Associació Gallega de Professionals de la Il·lustració; Alex Orbe per l'Associació Professional d'Il·lustradors d'Euskadi; Mariona Cabassa per la Federació d'Associacions d'Il·lustradors Professionals (FADIP); Reina Duarte per l'Organització Espanyola per al Llibre Infantil i Juvenil (OEPLI); Leticia Azcue per la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando; María Eugenia Maraval pel Centre d'Estudis de Gènere de la UNED, i Mario Suárez pel ministre d'Educació, Cultura i Esport.
És la segona vegada que ha estat distingida amb el Premio Nacional de Ilustración, després de rebre'l el 1979, per 'El nen que volia volar', Peluso y la cometa' i 'Pedro y su roble'.
Andrés Rábago García, àlies Ops i El Roto, va ser guardonat l'any passat amb aquest premi, concedit pel Ministeri d'Educació, Cultura i Esport amb l'objectiu de reconèixer i distingir el conjunt de la tasca feta per un il·lustrador espanyol en l'àmbit del llibre i de les lletres espanyoles.
El jurat, presidit per Teresa Lizaranzu, directora general de Política i Indústries Culturals i del Llibre, ha estat compost per Mónica Fernández, subdirectora general de Promoció del Llibre, la Lectura i les Lletres Espanyoles; Emilio González Urberuaga, guardonat en l'edició del 2011; Berto Martínez per l'Associació Professional d'Il·lustradors de Catalunya; Aitana Carrasco per l'Associació Professional d'Il·lustradors de València, i Paul Coulbois per l'Associació Professional d'Il·lustradors de Madrid.
També n'han format part Almudena Aparicio per l'Associació Gallega de Professionals de la Il·lustració; Alex Orbe per l'Associació Professional d'Il·lustradors d'Euskadi; Mariona Cabassa per la Federació d'Associacions d'Il·lustradors Professionals (FADIP); Reina Duarte per l'Organització Espanyola per al Llibre Infantil i Juvenil (OEPLI); Leticia Azcue per la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando; María Eugenia Maraval pel Centre d'Estudis de Gènere de la UNED, i Mario Suárez pel ministre d'Educació, Cultura i Esport.
divendres, 11 d’octubre del 2013
SOC VIU.
Mirava com la pluja finíssima quedava
suspesa entre les fibres
de l'abric de xeviot d'aquell home alt
que tenia al davant meu sobre l'andana.
Esperàvem un tren.
Esperar un tren sempre em dona la
oportunitat de fixar-me
amb coses aparentment insignificants...
Com per exemple que hi ha teles que
repel·leixen l'aigua fins a cert punt .
L'aïllen, la mantenen atomitzada.
La evaporen.
I mentre ruminava, també se'm va acudir
que aquest fenomen passava en moltes coses .
Multitud de situacions, es resolen
perquè el teixit de la vida
evapora el contingut melodràmàtic de
les angunies que tenim.
I em va venir al cap aquelles paraules
del Lama Yese:
“Vosaltres els occidentals, us passeu
la vida barallant-vos per coses que no tenen importància.
Us baralleu pel divorci, pels fills,
per la feina, per les comissions... pel rebut de la llum..
Us angunieu constant ment per futileses
que us deixarien tranquils
només que féssiu quatre respiracions
ben fetes.
No respireu...aneu sempre amb el
cervell col·lapsat per hipòxia. Accelerat, sobreexcitat.
En aquella espera, si que respirava...
respirava conscient
de que la gota que brillava sobre
l'espatlla d'aquell home
era el centre del mon i que la seva
forma una mica ovalada
era ben be la de la Proporció Àuria.
Que no podia demanar mes: aquella
espurna fugaç d'enteniment,
em donava la possibilitat de parar-me, respirar i adonar-me que soc viu.
em donava la possibilitat de parar-me, respirar i adonar-me que soc viu.
al mestre Akong Tulku Rimpochè
dimecres, 9 d’octubre del 2013
GERARD QUINTANA A PONS , TAL DIA FARA UN MES
Sols Rock i Rollo
Un avorriment de calor i
tempesta sobtada m'udolava per Pons.Conduia per carrers desconeguts
per fer temps i mirar de conèixer mes lo poble.... em trobava ara amb l'una
ara amb altre “Eco; Adesso: ce sempre un motivo“ i
més d'un devia pensar que n'era ben boig... I que me'n fot a
mi? del “ben pensare”. Il mondo gira... si soc ben boig...
tant me'n fot el que barrufin ...
Jo de fet...ruminava de
fer-me amb una piragua oberta. Una canoa per anar pels
pantans...potser tinc ganes de pescar... per anar preparant la
supervivència? feia una calma-calor xafogosa com abans del
temporal i vaig rebre una trucada en el mòbil Samsung G.IV OEM
que em vaig comprar a Andorra i que no acaba d'anar igual que
l'autèntic com fan tots els OEMS...
I m'esperava una rèplica
barata... de ben cert que ho pensava. No hi anava amb gaires ganes
pas. Malgrat el bon rotllo que sempre ens gastem “Its only Rock and
Roll”. Peró no. El vaig sentir com un vi de criança. Un
Penedes amb cos...Un priorat amb un pel de dolçor, un negre de la toscana ... fins hi tot un vi fort i
aspre com els de Cerdenya... . Que et deixen aquell regust de dona
egípcia a dins del cos, com si en lloc de haver begut un glop,
haguessis fet l'amor amb una morena de pell daurada, petita i pneumàtica... amb un amor
d'aquells delicats i suaus. Un amor sense final com de Tao, d'aquells
que no cansen...ni s'acaben, ans t'inciten a més. Portava una banda de Luxe... un
va tenir enveja de la bona. Lo Bertran... -sempre penso amb en Cantat
quan el veig...- per analogia semàntica suposo. I que ja se sap la lliçó de
fa molts anys. I que n'es l'ànimus discret i secret del grup ... La seva
feina amb la Les Paül omple de cos i volum, gruix i
“senso-qualitat” per no dir “sustain” com diuen els
anglesos... em feia recordar Neil Young salvant unes distancies
insalvables...Si, un remember distant però he?No fotem que xerrar no costa res... i també un
guitarrista jove i enèrgic que intercanvia guitarres com qui es treu
la samarreta i fa sons del tot endovenosos o potser sons una mica
oblidats i en el fons sons retros? Avui ja no ... re-descobriments potser?
Era una Eastwood? aquella llampant bermella?O una replica OEM Coreana? alló que sonava a Gloria i
a Patti Smith? Es igual: resultava espectacular de totes maneres. El
Baixista i el bateria feien un motor més solid. Més Carterpiller,
que el dels mateixos Sopes. On sempre va fallar alguna cosa. Ep!!! i no
per falta de res,tangible, sinó de concepte, potser de competència?. Lo Cuco,
Francisco Lisicic, (-QUE ARA ESTA FENT UN DISC EN SOLITARI (OJO!!) al baix, es quedava sol massa sovint...
-Si que en va fer
algunes per recordar i mantenir la memòria activa. Ben cert que no en te
un pel de ingenu!!... Però el gruix del concert eren propostes
noves. Alló que s'hauria pogut esperat de Sopa
de Cabra, si no s'hagués
perdut en les intrigues dels negocis turbits del Neo Sala and Dr.
Company, o del Indigesta... Aquell sàdic que ens putejava els
concerts... i que en cobrava la comissió per cometre aquelles
barbaritats. Prou que avisava jo prou, però al capdavall la puntada se l'emporta el que la veu venir... I que entre l'un i els altres van malmetre una carrera
que jo en la meva entrega desinteressada, innocent i apassionada ....
veia venir més alta i gran i més clara encara . Sentir de primera ma
com allò penetrava en l'inconscient col·lectiu, i veure com aquella
mena de ràbia dirigida se'ls girava a cop d'ampolla i de
pedregada, poc després. Contemplar la derrota. I 5 anys de Travessa-Deserts del grup més important de tota la historia del Rock català. Em va fer mal. Quin
país de mesquins!!! Fariseus i Escribans!! Per a mi va ser una
experiència de la que no podré abdicar mai i mai oblidaré.I de ben segur tampoc perdonaré.
Que ara
en Gerard Quintana; El sobrevivent vocacionat de tot plegat, per ara, encara sigui capaç
als seus cinquanta i pico de fer d'ell mateix, que no pas de
caricatura com fa lo morros dels Stones pels escenaris del mon. A! .. Ma
che!!! Però el més important de tota aquesta comèdia es: que sense
que ningú en fos massa conscient, va entregar un paquet de cançons
noves que no solament milloren el llenguatge i el fan més profund i
més solid, més gruixut de talent i menys facilite, com fou el naixement
de l'èxit de Sopa de Cabra. Si no que recuperant el llenguatge i la
manera, l'estil i l'eixarm, Perqué l'hauria de canviar ? Si li funciona?. Encara va mes lluny. A nivell qualitatiu
...molt mes lluny.... He de reconèixer que sento una profunda
debilitat per aquesta manera de fer El Rock i el Rollo. Tot i que
m'importa una bleda!!! . I paro que ja es nota prou que a aquest home que porta 25 anys als escenaris ... ja me l'admiro, com
qualsevol fan... perquè s'ho mereix!! amen! Ego dixit!!Ergo sum :
com la Crosta d'en Joan.
diumenge, 6 d’octubre del 2013
MERITXELL GENE Canta Marius Torres "AIXÍ T'ESCAU LA MELANGIA"
Comentar un disc no es per a mi un
exercici de Crítica . Els Deus em guardin d'exercir tan descrostat
aufici que per roí s'ha guanyat el menyspreu general dels artistes .
Menys dels que en viuen esta clar. Comento o faig referencia a discos
que fan artistes propers, als que admiro i que em son entenedors en
el seu llenguatge i en la seva trajectòria . I en aquest cas perquè
em toca molt d'a-prop. Tant que m'enceta records molt intensos i em
fa reflexionar. La Meritxell Gené em va sorprendre ja fa anys pel
seu entusiasm-me i la seva disposició a col·laborar sempre en lo
que jo ja en dic "La Moguda " de Lleida. La veies fent veus
amb en Baró , o amb el Fill del mestre o en actes d'homenatge
varis...I em feia pensar amb la Perla Batalla la gran vocalista
que s'ha passat mitja vida fent veus al Leonard Cohen . Perque si La
Meritxell es bona fent veus i ho es molt!! encara sura mes alt quan
fa les seves coses. Ja amb el disc "Sota els llençols"(
títol que devia posar en guàrdia a les comares de Juneda...) Es
mostrava com una compositora versàtil , musicalment molt preparada i
amb cançons molt bones, ben inspirades i ben construïdes. I una
interpret sense inhibicions , segura i madura que encara descobreix
dia a dia les seves mes amples possibilitats de modular i ampliar
registres .Perquè la Meritxell Gené es una cantant amb molts
registres distints .No es un pedal únic. No es una veu de les que en
dius "no passarà d'aquí" ans al contrari cada cop que la
sents ha incorporat alguna cosa nova a la seva paleta de colors
vocals i això es bo. Molt bo. En aquest seu projecte sobre
Màrius Torres hi he trobat el fil conductor que de vegades vaig
seguir jo ja fa uns 25 anys, hi han coses que jo vaig deixar al
calaix per mor de la busqueda del concepte pur de la espiritualitat
d'en Torres i de la seva mirada ferma en front de la mort. El meu
disc era centrat en aquest aspecte de l'obra de Màrius Torres ,
perquè per a mi ,en aquell temps, era el nucli de tota la resta. Amb
el pas dels anys vaig tenir sovint la necessitat de completar aquella
visió tan centrada en un sol aspecte. La Poesia de Torres es molt
més que la plantada d'una anima elevada en front de la mort. Hi ha
humor i sàtira, hi ha bonhomia i amor, hi ha bellesa i recerca, hi
ha Esperança! sobre tot hi ha esperança. No comentaré un per un
els poemes que la Meritxell ha triat per a convertir-los en cançons
.Només en diré la sensació que em ve a primera vista . Es la de
que ha fet un disc honest , complet, amb una mostra oberta de la
Poesia d'en Torres . Que incita a voler-ne saber més. Molt ben
aprofundit i entès i per tant molt inspirat, cantat amb molta
devoció i acuradament exacte. Obert a un ventall de public molt
ampli i per això mes eficaç a l'hora de aconseguir els objectius
que impliquen la musicació d'un Poeta de la talla de Màrius Torres.
Fer-lo arribar . Aconseguir que molta gent el llegeixi. No només que
sentin parlar d'ell. En tots aquestos reptes la Meritxell Gené se'n
ha sortit. I se n'ha sortit esplèndidament be. Se que no li tornaran
la despesa emocional i artística i económica que ha fet, vivim en
un país desagraït. On un llibre de poesia te una tirada màxima de
300 exemplars i encara en sobra. No ens menem pas a confusions
Nosaltres no som cantants o compositors comercials. Ni tenim el
recolzament massiu dels medis . Ni interessa que la nostra feina
arribi a grans masses . Fem cultura . Literatura i música i no "som
un producte". Altrament hauríem o podríem fer Drum and Bass
per a guanyar-mos la vida ...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)