UNA TARDA AMB VÍCTOR TORRES I PEREÑA
L' Emili Palà, un home a qui admiro pel seu tarannà amable i bondadós, així com pel seu compromís. Llarg en el temps, net i honest en les formes, amb Catalunya .
-De la mateixa manera que un cante cançons i un altre te un ofici més o menys pintoresc - tots els que lluitem i maldem per una Catalunya. Lliure, desvetllada i feliç, ens trobem units per sentiments que no cal explicar. La complicitat és tàcita, immediata i clara.
L'Emili doncs, ens va convidar a passar una tarda amb en Víctor Torres i Pereña, Un dels grans homes de Política que ha tingut i encara té aquesta Catalunya- Nació a legal- que ens ha tocat de viure..
Un dels motius d'anar-lo a veure, també era , par a mi, parlar amb ell dels permisos de la futura reedició i dels drets d'autor -que pertoquen als hereus - del disc “Tot el fred que s'acosta” un treball monogràfic sobre els poemes del seu germà , Màrius Torres, i que fou editat per primera vegada l'any 1987.
De fet d'això en vam parlar ben poc, per que al Víctor Torres, un home de 94 anys amb un discurs d'una lucidesa extraordinària i una saviesa vital llarga i serena, tan pròpia, com adquirida, aquestos assumptes menors l'interessen ben poc.
La conversa va anar saltant dels records, als poemes del Màrius. El Xavier, fill de l'Emili va portar els poemes i en Víctor els recitava de memòria , de vegades ho fèiem a dos veus, per que jo no podia reprimir , el desig de dir-los de memòria també. Van anar passant els poemes lligats als records,. Els records de la por i el caos de la pre-guerra, de la marxada del Víctor al front, de l'exili familiar cap a França, i de la soledat del Màrius al sanatori de Puig d'Olena, A les serralades de Sant Quirze de Safaja. Varem recordar les tres amigues, La Mercè Figueres qui avui, ja és- Mahalta- per sempre, L'Esperança i la Maria Planas, qui feu que l'estança d'en Màrius al Sanatori , fos més fàcil i més desengoixada. Va passar la tarda com un “vol d'oreneta sobre la vall” .
Na Raimonda l'esposa d'en Víctor Torres
I llavors va arribar l'esposa d'en Víctor, na Raimonda, i es va il·luminar encara més aquell racó del jardí on estàvem arrecerats d'una mica de marinada que ens posava la pell de gallina... o eren les paraules del Víctor, i la presencia nova de Raimonda. Una catalana de França que traspuava placidesa, intel·ligència i tendresa i que parlava un dolç català del Nord que feia ben palès els anys de l'exili , perqué en Víctor li deia coses també amb el mateix accent... Els poemes d'en Màrius, alguns d'ells desconeguts, com un que ara m'és impossible de recordar, però que descrivia d'una manera curta, perfecta i precisa ;el patiment d'en Màrius pel seu germà, en Víctor, allí present entre nosaltres, recitant-lo, quan era al front. Aquells moments foren d'una intensitat poètica i emotiva que mai oblidaré.
Un dels fets més emocionants i que va remarcar més en Víctor Torres, fou, el de que ell, ara se sent com si redescobrís al seu germà, semblava que si ens vulgues dir que ara ; als seus 94 anys i ja retirat de la brega política, en la tranquilitat del seu descans d'home d'acció... entengués, de nou, amb més profunditat encara, la enorme dimensió espiritual d'aquest poeta , que ja és universalment reconegut com un a de les fites essencials de la poesia espiritual del segle XX i que a poc a poc va entrant a les tauletes de nit del Catalans i dels lectors d'altres llengües a les que va sent traduït, i va quedant-se als cors dels lectors, deixant-hi allò que en queda després de les paraules i ja per sempre més.-L'ànima, de bondat i de bellesa , d'esperança i de coratge , tocada...
El meu fill, en Pau, que també va voler venir, va començar a fer fotografies. Fins llavors havia estat escoltant , amb una expectació creixent i uns ulls com a plats, tot ço que es va anar dient i crec que fou aquella mica d'esgarrifança la que el motivà a deixar constància del moment. Ara us en poso alguna de les fotografies que ens vam fer . Per que tots varem començar a treure els mòbils i les càmeres i a tirar fotos com si fóssim reporters d'alguna agència. En Víctor i la seva esposa van suportar, indulgents, i divertits aquella sobtada vocació de papparatzzi que ens va agafar.
Uns miren a la càmera i els altres segueixen la conversa
Quedi clar també que per a mi fou un honor i un privilegi inesperat poder estar una tarda amb un home que encara conserva íntegres, els valors de la honestedat, la paraula donada i la veritat, el respecte i la prudència.- En cap moment vaig sentir un mot dissonant o de crítica per a ningú, si alguna cosa l'havia decebut, ho manifestava amb un: “... aquell senyor es va equivocar...” mai un retret personal , mai una barroeria, ni un cop baix.
En Víctor Torres pertany a una raça de polítics que actualment escasseja massa. Potser caldria que alguns dels manaires d'ara, anèssin a beure del seu sillò, el visitessin, previ avís , com és educada costum a França i fèssin d'aprendre les mínimes formes, i la profunditat de pensament, que calen per anar pel mon amb el cap alt i no fent lo Txixarel·lo com fan molts. 94 anys donen per tenir tanta experiència com saviesa i cal aprofitar i preservar aquesta saviesa , com cal preservar una arbre gran de la muntanya.
Vàrem marxar contents i emocionats. Amb una mica de nús al coll de deixar-los sols I ara només us ho explico.
