Amb en Pere Salas, Guitarrista i mag dels
instruments de Pua, la Mandola, la guitarra
portugesa, i tota mena de llauds... varem cantar
La Bepa i Darreracasa, no varem assajar res
desde el 2001 quan ell era el suport músical de la
Cia. Ponentina de Cançons de Pagesia, encara conservem
les complicitats . Gràcies per venir Pere. Ets un bon amic,
ets una bona persona. Tanta feina... Tanta feinada!!
He deixat passar uns dies abans de posar alguna cosa al blog , després d'els fets del Diumenge a Lleida, he esperat a veure que en surava de tot allò; i he arribat a una conclusió: tinc i mantindré sempre un sentiment net i clar, sense reserves, de gratitud. I, decididament, crec que he passat pàgina d'una època de la meva vida que no fou pas estèril, malgrat totes les dificultats. Ara per ara no puc tornar als escenaris, ni em deixarien pas fer-ho els qui m'estimen d'a prop i saben realment com estic, -per cert no tan gagà com va expressar el metge que parlava en abstracte i generalitzava adjudicant-me la situació límit a la que podem arribar els que patim post-polio i fatiga Crónica-. Però si que puc anar gravant, piano a piano, els materials que tinc pendents, que ja van sent molts i variats. En això estem, a dia d'avui, doncs.-
Ara us passo una traducció al català d'un poema narratiu que va escriure per a l'ocasió el Neuro-psicòleg, Dr. Francisco Javier Garcia Quintana. Ell, abans de començar l'acte, es va inhibir, i jo no vaig insistir gaire per a no fer-li un lleig, degué pensar que no calia que sortís a parlar, havent-hi tants oradors i cantants com van sortir. A mi m'hauria fet content, però el Francisco Xavier, per cert, Lleidatà d'adopció i de vida, tot i ser una ànima Cantàbrica, té un punt de timidesa o potser de prudència i va preferir mantenir-se anònim. Després, en acomiadar-mos, em va passar uns fulls on havia escrit un esborrany del que pensava dir, si finalment decidia, o calia, sortir a parlar. Aquest home afable i empàtic, com pocs n'he conegut en el seu ofici i en la selva humana, fa uns anys em va fer un test per mesurar els meus problemes amb la memòria immediata, diferida i d'el treball, a més de la meva fatigabiliat mental i molts altres paràmetres, que va durar més de cinc hores. A partir de la seva exploració, vaig descobrir força coses sobre mi mateix i en vaig confirmar altres que ja intuïa.-per exemple que soc un superdotat amb un CI verbal de 142 i segons la carme Rossanas, un percentil de 98/ 99. Je je!! (-... Tu em feies callar, només d'obrir la boca;/ però jo tenia raó. Així que tu,/ quedat la raó si tant la vols, /que jo em quedaré la convicció i la pau...-) això em fa molta gràcia i no paro de proclamar-ho als quatre vents!!-hauria de ser més discret- sempre he tingut complexe de tontet, de lent... quan a un li repeteixen una lletania tota la vida doncs..."Som Lent..." jo.. Vés que hi farém, no?.Cadascú adopta el rol que li adjudiquen i compleix amb el mandat. Desde aquesta perspectiva he estat un tonto perfecte. I un bon fill, complidor i eficaç fins al detall.
En Francisco Javier em va ajudar a comprendre els meus mecanismes mentals i a acceptar la meva incapacitat en l'atenció, la memòria i el càlcul, és a dir la premeditació, la panificació de la jugada... en la mida exacta. Real. Cosa que em va alliberar definitivament del corcó de la culpa. Com canta la meva idolatrada Linda Perry, ex lider de "4 Non Blondes" a "Wats Up" "...només soc una mica peculiar--". Per això i moltes altres coses que ara no és hora d'explicar, li estic també molt agraït i el considero un bon amic i una magnífica persona, a part d'un poeta, perquè ell, el meu amic, que sovint pinta quadres sorprenents, que penja sense marc a les parets de la seva austera consulta, també és un Poeta.
-La cosa va anar aixines. Rebobinem, doncs. Tal com hauria d'haver passat: Ara, després de que tots els meus, parents, fills, germans, nebots, cosins i amics de tota la vida quedessin "estupefactes", garratibats, i preocupats davant de la melodramàtica exposició de conceptes, sense nexes d'unió gramatical, que els fessin entenedors, i des d'on un metge, m'atribuïa els símptomes més extrems de la Fatiga Crònica, i em declarava dement, incapaç de seguir ni mantenir una conversa, a part de dir que passava gana!? i que havia estat acusat de ser poc més o menys que un picota o un traficant... que es el que vol dir "haber sido acusado de haber tenido problemas con las drogas"en Carles Maria Sanuy, també "estupefacte" i Mestre de Cerimònies del acte d'homenatge que tan generosament va promoure i se'm lliurava per ser només qui soc , -un Poeta que canta -, us presentava a en Javier Garcia Quintana, Neuro-psicòleg i especialista en les complicacions cognitives de la Fatiga. Ja he dit; "tal com hauria d'haver passat"oi?:
Puja a l'escenari, respira a fons, ell, home de considerable corpulència, i amb cara de bonàs, és situa al davant del micro, li dona uns copets i el bufa, tal com fan tots els que no saben que és un micro, que per cert li queda una mica baix, per sota de la barbeta i comença a parlar :
(-endementres, un pipa ràpid i discret, li situa el micro a l'altura correcta i fot el camp mig ajupit-): Vet-en-ací el seu poètic discurs:
"-M'han demanat que com a psicòleg,
especialitzat en les malalties que cursen amb fatiga,
els parli de les memòries i de les alteracions de la memòria
en les Síndromes de Fatiga Crònica i de Post-Polio.
Hem de començar per explicar que és la memòria:
La memòria és una forma de construcció racional
de la nostra conducta; ens permet inserir els succesos
en un relat vivencial, en una matriu significativa, que dongui sentit,
orienti i expliqui el nostre comportament.
Dit això ...
La malaltia, sovint desorganitza la nostra memòria,
enreda la madeixa dels esdeveniments;
ens tanca i ens fa perdre en el laberint dels pensaments.
Llavors, els impulsos desordenats
de les onades del succeir,
esborren les nostres petjades
de la platja de la vida.
Es perd la noció del nostre pas per l'illa...
i l'oblit, tan sols de vegades,
deixa com una vaga sensació difusa
de petjades esborrades en la sorra,
de quelcom que va passar.
Però ja no podem saber ni on ni quan.
Tanmateix existeixen, ocorreixen fets
i formes de vida, éssers d'un mon pretèrit
que és resisteixen a extingir-se,
s'aferren fins a les pedres
en un esforç quasi excessiu, fora de mida.
I suporten amb serenor
l'embat furiós del mar brau... dels fets adversos.
Perquè estan arrelats a formes emotives
compromeses amb les persones i les seves necessitats.
Son l'expressió d'emocions genèriques universals
que floreixen i esdevenen essencials
en l'esperit dels Pobles i el sentir de la gent.
Alguns, però, tan sols alguns individus,
dotats d'una sensibilitat exquisida,
capten aquestes pulsions de l'ànima de l'univers
i les transformen en art, en música i poesia;
per que tots puguem gaudir de la seva bellesa.
Miquel Àngel Tena, sens dubte és un d'ells.
Fa anys que puc presumir de ser el seu amic,
pocs encara, pel que m'hauria agradat gaudir d'aquest privilegi.
Com a professional, m' he de limitar a parlar
dels aspectes psicològics implicats en ambdós quadres clínics:
la Fatiga Crònica i la Síndrome Post-polio.
De com aquestos no solament han condicionat i condicionen
la seva vida d'artista, sinó també de com comprometen
completament les seves energies,
l'expropien de qualsevol possibilitat
de portar a fi de be una vida laboral normal,
i fins i tot impossibiliten, en gran part,
els aspectes més senzills de la seva vida cotidiana.
Perdoneu-me, però si només, em limités a això,
malgrat fora important el que us narrés;
adoptaria, fent-ho, el rol de cronista d'una derrota.
El meu sentit de la sinceritat, però, m'obliga
a actuar d'una altra manera.
Jo no puc fer això perquè el Miquel Àngel
que jo conec, malgrat totes les seves debilitats,
de les seves nits tristes, dels fantasmes de les seves pors,
dels dubtes d'ell mateix, de les seves caigudes..
és un lluitador infatigable i un rapsoda de la vida
que armat només amb una guitarra enfronta
les dures batalles de cada dia i va deixant
constància del seu esforç,
assajant amb la seva música noves formes
de viure la vida, ampliant l'horitzó dels nostres sentiments
i comprometent-se encara un poc més, i a un alt preu,
amb la seva gent i la seva terra: CATALUNYA.
Aquest es el testimoni que jo, no sols com amic,
sinó també com a psicòleg i com a ex ciutadà
d'aquesta noble CIUTAT LLUNYANA i de les TERRES DE PONENT
em sento obligat a donar; per que vull, i, exigeixo també
que condeixi com a exemple.-"
LLEIDA 21 de març de 2.010
Francisco Javier Garcia Quintana
Neuro-Psicóleg de la Unitat de Fatiga Crònica de la Clínica Delfos
Com que ara ja està aclarida la mena de demència que pateixo i com que la majoria de vosaltres, amics estimats de Lleida: Cascales, Echauz, Andrés, Xerric, Pàmias, Tonet Rufié, Miquel Sancho, Eugeni Casanova, Espunyes, Beetowen, Montañes, Baró, Chopeitia, en Trilla, el finíssim poeta, Antonio Collado, que pinta que pintarás, i al Galiano que era un tros de pà i la Carme Durich la filla del Casteller i la Carme Farré de Borges. El Lluís i el Pau, els meus fills, que feien cara d'espantats, com si els anèssin a executar. Lo Ferran Garcia Mallol, que dibuixa cançons, i la Núria Isanda, que passa de la fatiga i torna a treballar, lo Quico, la Froogguii d'Albatarri, lo Pau Gabarrella, L'Èmil de Nantes, que m'en deu dues, per lu menus, però ja se les pot quedar ... lo Pere Estany, la Petes i la Gloria i la Lupe i la Margarita Vallejo, sempre tant preciosa amb el cabell roig com una posta de sol, i el Pablo que em va trobar en un vídeo al YouTube de l'any de la pera i lo Nadal, que de seguida em va trucar. En Ramon valls que va perdre un tornillo de la moto del cap i ell busca que busca, em remenave les butxaques, i en Damià Barceló, i en Biscarri i en Ticó i la Rosa Mari i la Rosa Maria. El Mossèn Joan Pujol I de Catalunya, Vicari General del Bisbat d'Urgell, des de la Seu, resa que resa per mi. I l'estimadíssim Xavier Garcia que plorave, lo pobret allí tot solet, a l'escenari... i tenia una carraspera que no el deixava parlar. T'estimo Xavier. Lo Via Pijoan, que havíem d'anar a menjar civet de cabra a Andorra i no podrà ser, clar, jo em perdria pel camí. Lo Servià que no va poder venir però m'ha trucat tres vegades, alarmat del que li han dit, i la Mont Marsà, que és més guapa que la filla d'un Faraó i la Margarida que jo li deia, i li deia, quan pasava amb bicicleta, però no és volia casar mai, fins que un dia es casà amb l'Ardiaca.- Goita!! -i el Josep Pàmies que és mereix vint homenatges més que jo per que s'hi juga el tipo cada dia, poques cançons amb la màfia dels transgènics. I en Gerard Quintana que va perdre l'avió i otro tanto de lo mismo, i és que ha corregut com la pólvora que m'han fet un homenatge per que estic sonat del tot i arruinat i que paso gana, tanta, que em drogo tot lo dia i la palmo ja!! i lo Ninyin Cardona que em va trucar a cobro revertit d'allà de les eres del cel i diu que esta fastiguejat per que Deu Nostro Senyor ha prohibit lo Rock&Roll perqué ara resulta que el va inventar lo dimoni . - Ai!! lo repodrit!.Quina manía no?!.I diu que li han dit que ja faig llum i que menus mal!! que ja pujo, que quan arribi, la muntarem grossa...com abans, sense permís de Deu ni de L'ESGAE, ni ré de ré. Com féiem a la Vall de Sant Daniel contra els Quitranadors del Mon. Com enyoro les nits per les autopistes, cantant tu i jo a grito pelao " voy cruzando el rio... no hay mucho dineroo.... lo he pasado maaal..." Ninyin éres un dimoni adorable , a vore si tornes aviat com fan los Rimpochés i ens fas alguna senyal...encar et guarden la Gibson.I Lo Miquel de Palol que està cofoi per que vaig cantar lo seu Llet i Vi particular i lo Mestre Anton Sala Cornadó que m'ha trucat de l'Hospital de Sant Pau amb cinc Bipasos i preocupat per mi, encara! lo pobret... i ma cosina Isabel que li va dir lo Romanet, i la pobra es va quedar trista, i espantada com si estès de viatge i perdés les maletes i al seu germà petit a l'aeroport de Mèxic D.F. no pateixis Beleleta, que jo estic bé i sempre estaré de part teva, per que soc el teu germà petit i per que tu em vas ensenyar els primers acords de la guitarra. I els Macianets que m'han trucat tots, ben creguts que ja farien tard, com aquell dia del concert de la Mercé, quina llàstima. de tant esperar la regidora, que era una bleda amb aires de camallarga, es va posar cabrona i ens va fer sortir a cantar. Aquell concert no va valdre rés. Oi? Xavier Monge? l'Equip era una p.merda i el tècnic passava de tot, o no en tenia ni faba, no et vaig sentir en tot el concert, però si et vaig veure patir, era l'época en que, als de la cançó, ens feien aquesta mena de putades, com si aprofitèssin qualque ocasió per a fer-mos quedar com uns merda seca. Totes apuntades, les tinc jo, al cap, les putades que em van fer, els uns i els altres, que amb això hi van ser-hi tots, fins i tot els del Pamsuc van dixar penjat a l'Ovidi, i ell que s'ho va veure venir n'ava fent com pdia amb lo cine... i un dia em va dir, "Miquel , estic fart de fer el pallaso i ensenyar el cul a les películes" fixa't tu si n'estic de desmemoriat!! A, i la tieta Nuri, la única dona del poble que havia passat del Pont...i em venia a veure quan tenia el pericardi com un peix globus, allà als Camils. Gràcies Ricard, per ser-hi també. I els Sanuy's...tots, que som mig cosins, tots i tots, etece... etece...etece... i en Raphel Pherrer que va enviar un telegrama... .- Tots ja sabeu que jo bebia qualque cosa amb spirit de vi i alego queia ja per terra, tot desmanegat. I que de vegades les agafava del 15. D'això fa molt de temps i també que ara ja no bec, perqué estic posat en una puta secta i que de drogues i altres porqueries il·legals no me n'he fotut mai, gràcies a Deu. I que de gana no en passo gens, ni n'he passat mai, senzillament per que soc un pijo de poble, com vosaltres, i que tinc la vida regalada d'antuvi, no com la major part de la gent del mon que es fot de gana... i per aixòós!? elis! elis!, m'he dedicat a fer lo gandul tota la vida i a protestar amb lo de la "Cançó Catalana" dels collons, que no dona una merda de calers, per que lo mestre Pujol mos va putejar la professó i la professió .Ni amb sisents-trenta-quatre recitals que he fet,-lo del Diumenge no compta- comptats, meticulosament, desde el primer que vaig fer als Salessians de Sarrià, no he pogut cotitzar mai prou, per que sempre haviem de cantar gratis, per aquestos collons de polítics que ara manen i quan pagaven : sempre amb negre i a 90 dies. I per que "soc de la ceba". I per que no em donava la gana de donar-me d'alta a l'apartat de "Artistas i Toreros" per que jo de Artista vale, encara que la llei està feta per la gent com la Manya i els del Molino...que actuen cada dia per l'empresa (un forat negre legal per natros, que haviem de cotitzar un mínim de 80 bolos a l'any, - A veure quin cantautor Català feia 80 bolos a l'any?- ni el Lluís Llach. Per qué creieu que el SISA -el traidor!! se'n va anar a Madrid? a cantar amb castellà un repertori de boleros?- doncs per poder cantar cada nit en algun garito de Merda de Madrid poder anar acumulant anys de cotització. Així de sencilles son de vegades les Traicions. Al Jaume els Convenients li van dir de tot...) però, no i donaven bolos. De Torero, ni parlar-ne, que la sang em mareja, i això del Toros em repulsa, per que soc un poeta romàntic. I un figa flor que sempre a de protestar per tot, i per alló de la contaminació, més i només, per que no li agrada treballar al tio. I dale, que lo meu es un problema d'inadaptació social, per que soc un gandul i dale que dale al Pandero, jo. Pobret de mi que em vaig fotre un tip de cantar per Suissa i Alemanya i per París, per a sobreviure i pagar el pis de Villarroel, fins que vaig fundar la Salseta del Poble Sec, amb botella de ketxup inclosa i amb el meu bon amic Salvador Escribà, i lo Manel Montañés que va venir després, deseguida i també se les va tenir amb aquell mamón que es polia una botella de Bourbon cada concert i em cridava allà a Nou Barris que jo, desafinava!! -jo? desafinava!! pedaç de fill de puta!! Si alguna cosa faig be a la vida és afinar... mentre s'aguantava amb l'amplificador, de miracle, i el baix li queia cap endavant, que li tocava la pala del claviller a terra. Ni que fos dels KISS! !! lo maricó. I aguantar tot aixó per poder sortir de farra tots els fins de setmana durant 30 anys (així estic jo!! de gagà i ell i ell!!i ell i l'Encuentra que ja es va morir el pobre...) Com si moure vintipico de persones arreu de Catalunya i molt sovint d'España, dia si dia no, camions. Hotels i furgonetes. Equips de só, técnics i putons berveneros inclosos, fos cantar i cosir i una festa de collons... Apa, a pasturar! A les nou del mati per les Guilleries, gebrades, tornant d'una bronca de dotze hores d'envelat m'agradaria veure't!. A tu que et sembla Chopeitia ? tu tampoc has treballat mai, oi? ni en Bazaga, que ademés de cançons fa guitarres i bafles, ni l'Escribà, es ben cert que es pensen que només treballeu quan esteu tocant a l'escenàri. Si només fos tocar seria collonut, no?. Al damunt feiem horari d'oficina i vàrem muntar la discogràfica...a si , I tot lo Sarau del Rock Català. I que encara em quedés ganes per dedicar-me a collonades, com anar a perseguir a les últimes majorales de la Verge del Roser, i parlar amb la Dolors Sistac, hores i més hores, per a salvar el que quedava de les Cançons de Pandero i altres jotes i fandanguillus de les Garrigues, i La Noguera i muntar la Cia. Ponentina de cançons de pagesia, i La Rural i gastar-me dos milions per fer aquell disc "TERRA" que ara resulta que era la Hostia! TU!!. Ho van dir fa poc a L'Enderrock. Fixa't quina dèria més tonta el tio, en lloc de treballar al Banc de Sabadell, ben calentet, i guanyar-se la vida com Deu mana.
Doncs, ara ja no cal que em truqueu més per si em falten diners, ja sé que en teniu de sobra per deixar-me'n, però no cal, que no... que no cal... de veritat home... que no cal Hòstia!! tio ja!!que em manté la dona! homeee!!. O per comprovar, indissimuladament, si es veritat que no puc ni seguir una conversa, i sou vosaltres els que no sabeu que dir, quan us pregunto que més voleu a part de felicitar-me per sexta vegada. O preguntar-me a bocajarru (- la confiança fa fàstic- he?) si he tornat a recaure en les Drogues!! quines drogues ? Sepulcre!! que et fots de coca fins a la clenxa del cul, cada vegada que surts de nits!
