...Si tu saps somiar!

Una blog pública...o una moleskine

Em pregunto si aquesta dèria per mostrar, aquesta immediatesa que ens presta i precipita La red, no ens deixa massa sovint en una evidència temporal, del tot impúdica, si som sincers, i si no ho som; llavors que fem?. -Que és tot aquesta merderola , sino una mena de "mercadillu" de vanitats pedants i altres foteses?-No se, no se... Quan em pica el clatell es que no ho veig clar ... D'entrada aquest dies he tancat la barraca per que han passat coses al meu redós que, si he pogut compartir amb la moleskine (A! la Gènia Clara!), no, amb aquesta cosa pública que és la meva blog. Ve't-en -ací la diferència.
Per que hauria de sotmetrem a mi mateix a una mena de Gran Hermano emocional en directe i a diari, per tal de satisfer la meva pròpia necessitat d'exposar-me? Quin es el límit que jo mateix seria capaç d'auto-imposar-me .? I si he d'estar auto-limitant-me i fent un diari a part com més o menys ja anava fent . Quin sentit té fer dues feines? Altrament Tu, qui en teoria llegeixes aquestes collonades, alego m'escrius un privat i tota la comèdia es desfà com un volado de cal Graells...
Es evident que el concepte i la tecnologia del Bolg, supera en eficàcia al Grup de Yahoo, que per a mi ja fa temps que es obsolet.-Esperava pacient que millorés però no-. La qual cosa em fa pensar en traslladar els Hortets, al format Blog, -o definitivament al web. On crec que podrien adquirir una presència molt més directa. Potser si plantejo la blog més com una plataforma creativa que com una bitàcora personal, si que agafaria un sentit de més utilitat. No n'he visitat moltes de blogs. Així que soc un neòfit que parlo per la meva pròpia experiència. I ja m'està be.
Ja sóc un home quasi definitivament lent i això val perseverar quasi tota una vida. Com l'Àngel va deixar escrit cal ser demoratius en perseguir un orgasme.

AQUEST NADAL POSAREM DE MODA L'ANTON SALA

XII

Tot gira i canta i crema entorn de l’U.
Anton Sala-Cornadó

“Com les oques del Mas de la Pau a les eres del Cel”
heus ací un vers que em pentina la tarda de pluja amb finesa
de foc a la llar molt a prop de la porta del cor de l’Anton
punt cardinal astre iniciàtic del mot del Joan Barceló
que em rebia a l’eixida de casa del mestre a Menàrguens
abans que fos i ja ho era un colom amb la pota anellada
en viatge d’anada i tornada de l’Illa Riera niant
a la casa del port Miamar sota l’ala de l’Àngel Miquel
i duia notícies al Jordi que escriu a la fornal de Guissona
xerricàvem cargols a l’hort del Josep al país de l’àneu
i a La Mata de nits sortíem veïns del Carles Maria
i sopàvem al call comarcans de mangala i barret
fent guaret al darrere del solc del fruitós Xavier
i al perer de la mola del Verb lo Vilaro ens hi acull
com neurones llencem els axons cercant-nos enmig de la gent
destriant la bondat una mica porucs del camí tan distint
que hem obert un per un cap als altres com ponts
per damunt de la guerra del món clandestins
de tenir la mirada fulgent per amor perillós i valent
has escrit palimpsestos curulls de senyals Mestre Anton
que estalonen la petja oblidada damunt la congesta
eterna del temps...

Extret de "Tornar de tu"
QUADERN DE MAHALTA 2004

POEMA D'ANTON SALA-CORNADÓ

VELER NOCTURN

Santa nit.Plàcida nit.El sol etern ens il·lumina.

Busco les fulles de música - murtra florida? -amagades
als plecs de les veles del crit de la nit i ombrejades de sol.
Melodies eternes i noves s'enfilen als cims de la por,
de la joia i la feina. Vivim d'esperança i servei, cada dia
i cada any, com les oques del Mas de la Pau, a les eres del Cel.
Tanmateix, cada instant, ben igual, és perfecte pel so diferent
i relluca amb un ritme imprecís i subtil que no es deixa atrapar.
No he trobat les trompetes i sonen els grills i les flautes nocturnes.
Perdut al velam no conec la cangrea ni els flocs, el velatxo,
la gàbia baixa, ni l'ull dels nusos de dalt, les banderes i els corbs.
Arraulit a la cofa major miro el mar com la ma acollidora
que ens torna a la terra. I a l'alba que neix merleteja un colom.

***

La Màgia del Mestre va captivar Joann Barcelò i el va impregnar d'essències que altres descobririen més tard com tant originalíssimes. En aquest poema que porto a la cartera plegadet desde fa uns anys hi vaig trobar el secret de l'univers ... Cada cop que el repaso - ara ja no em cal pas ... el dic com un mantra - s'obre la porta de la dimensió nostrada del mon. Només per un instant albiro que a l'altra banda la bondad hi campa a tort i a dret. El Mestre sap els camins per on anar-hi. Les paraules màgiques... Seguiu-lo, llegui-lo, trobareu el país de la bondat...

"Ara ja em cansa aquest pou mort, no hi suro..."

I Tanmateix ha estat força profitosa per a mi l'experiència. No seria just si no valorés la sacsejada de la Guttmann, com una injecció positiva de moral i de força. No em puc permetre que un error, un entrebanc, o un malentés, malmetin tant d'esforç. Tant el meu, com el del equip. Així que avui he decidit tornar als deures i als quefers relacionats amb el meu benestar i fer cas omís al mico que encara xerra que xerra sol i argumenta.

Caldrà una bona dosi d'acceptació per tal d'incorporar la nova subtilitat del concepte en torn al SPP i no convertir-lo en una nova creuada- ho no!! Que els deus em protegexin! de la meva tendència a buscar brega... "Quam bene vivas refert, non quam diu." Dit i fet - Començaré la novela definitiva, i abans em regalaré un portàtil . No soporto més el xivarri d'aquest Mamut.
També em vull fer la Bernat Metge encar que sigui la última cosa que faci a la vida...

Seria un bon llegat per deixar als meus fills. "Otium sine litteris mors est et hominis vivi sepultura"...