Faré una xerradeta sobre el que vaig disfrutar ahir nit al CAT, (Centre Artesa Tradicionarius), al carrer de Sant Antoni, al Barri de Gracia , prop del metro Fontana... amb en Xavier Baró i començaré per col·leccionar adjectius... Sobri.... emocionant, delicat, escuet, èpic, compromès. Fort i fràgil alhora.
Poca patilla, cap concessió. Desmitificador que es capgira en mite. Hàbil guitarrista. Gran melodista amb arrels melòdiques pròpies i maneres, progresions i climax emotius que venen del rock, en Baró ha fet una simbiosi de totes les influències que ha transitat i ha creat un llenguatge propi. Fer aquestes fusions només es vàlid si el que les fa crea una nova espècie... i el Xavier Baró sense fer escarafalls, però amb un convenciment propi dels genis ; Ho ha fet i ja fa temps que ho ha fet, anys i discos que l'avalen com un artista monumental a tenir molt amb compte. Altra cosa es que l'autodespreci i manca d'utoestima col·lectiva d'aquest país, no faci cas de res ... en Baró a França seria un "Bashung" . Un artista considerat i estimat. Aquí ningú vol saber res de ningú...
Tocar com fa ell una l'acústica Martin dreadnought amb els dits no es gaire habitual de vorer... ni gent que faci puntejos mentre canta ... Potser només L'Eduard Iniesta i en Pujadó fent "piking" estan a l'altura o pel damunt del que fa en Baró amb la guitarra mentre canta. a I L'Enric hernàez , que m'el deixava ...( vés!! les comparances son odioses i ara m'he posat en un toll) !!! , I ho fa com si no fes res d'especial. M'agradaria tornar a veure'l amb una elèctrica tocant rock amb Primavera Negra perque seria un gran plaer. Amb l'Heura Gaya a la gralla de claus i fent veus, tocant el pandero quadrat talment una Majorala del Roser, i sonant com una prolongació del seu propi cos, absolutament al servei de les cançons, aportava colors i ambients d'una gran originalitat . El mestre Abrego Txopeitia fent tot un ventall de sonoritats sorprenents i novedoses amb una elèctrica de 12 cordes que es un símil d'una Danalectro amb pastilles Lipstick i es cristal·lina i sona diferent i "especial". Una mandolina endollada a una pedalera igual que la guitarra i una Telecaster tunejada d'en Bazaga , que ja sabem que es el millor Luthier de guitarres elèctriques que tenim al país. Tot plegat per combinar una paleta molt extensa de sonoritats damunt de la bona feina feta amb un Korg Le que tocava en Víctor Verdú fent coixins d'orge, i omplint els fons de sons que remeten, amb les guitarres, i com una pinzellada d'un pintor genial que podria ser d'en Josep Pascul, -per quedar-mos a Lleida de totes totes-, a la psicodèlia, però només com un record. En cap moment aquesta referència s'apodera del tot de la situació només fa acte de presència, com un tribut . Com una carta a jugar i a tenir a la cartera dels recursos. També les anecdòtiques però brillants intervencions de "Els Laietans", la Meritxell Gené, a les veus, que sempre es moltíssim eficaç i en Josep Maria Ribelles a l'Arpa, donant un plus de gran qualitat sonora que va fer que tot vibrés encara més intens Els convidats es varen adaptar a la perfecció al conjunt del concert sense que sembles gens un afegitó circumstancial. Be per ells i be per en Baró que accepta incorporacions forànies sense trontollar gens ni mica, ans al contrari fent encara més ric i ampli el conjunt. I això val a dir que moltes vegades no surt així...en molts altres concerts que he vist.
En Xavier Baró ha fet el camí a la inversa; Del Rock estant, s'ha endinsat pel camí del trobaire, ha recuperat "l'arrel mes fonda de l'Olivera" . Home de poques paraules, el seu discurs s'articula per si sol amb les cançons. No calen gaires explicacions. Del mític "Macot" del Montsech estimat, al "Carril", passant pel Cap de Creus. I la Catedral de Joglaria amb la que va començar. Ens va fer un repàs per la seva discografia que a mi personalment en va sabre a poc.
No m'haurien pas sobrat 6 o 7 cançons més . Però es un gat vell i ens va deixar amb gana, perquè sap que no fer-se massa extens es millor per a pair-ho be i tenir ganes de repetir una altra vegada... durant el concert va aconseguir al menys deu "Cliks" es a dir moments de gran intensitat emocional on va connectar d'una manera molt personal i propera amb el públic. Jo sempre conto els "Clikcs". Te que ser deformació professional.. Je Je!!.
Tanmateix ell mateix amb la seva actitud i sobrietat, evita que la emocionalitat es desbordi. Aquest trobaire es un home compromès amb la seva obra i no li agrada reduir-la a l'éxit faciló . Fa la feina . La fa be . La fa Millor. La fa encara molt Millor...I acaba amb un parell de bisos i prou . No es dona gens als rituals del triomf . Això no interessa pas tant. Interessa que el que diu i com ho diu sia captat i reflexionat. Tenim i potser molts no ho sabeu, un artista, que partint de les pròpies melodies de la terra on es va criar ha creat un llenguatge que implica moltes influències i alhora es Nou i Original. Que volem més? El mateix TRADICIONARIUS tenia. entre altres, aquest objectiu : deixar de ser subsidiaris de les arrels melòdiques Franceses, Italianes o Saxones i partir de les nostres pròpies, creant el nostre propi llenguatge. A partir d'ací tot ens es permès, perquè hem recobrat la nostra pròpia identitat melòdica i podem estar en condicions d'exportar-la allí on vulguem . Trobaires com en Xavier Baró o com el mateix Miquel Gil ho estan fent possible. Tant de bo que la seva incorporació al l'satf de Mixtura Management, dongui bons i nous vents al seu vaixell per tal que se situï d'una vegada a l'estanteria vital i artística a on li correspon d'estar per mèrits més que demostrats.
Llarga vida al Trobador!!!
