Fot un fret que em pelo.
L'aigua cau de les teulades,
a sanglotades.
Ja ni ploro; Em descongelo...
Miquel Àngel tena-Rúbies . Gest amagat 1968, Inèdit
Quan era petit, a Balaguer, hi feia un fret tundral, Siberià. Ara en fa, però no tant, dels balcons penjaven canelobres de gel que generava la mateixa boira pixarrosa, durant la nit. I que de vegades, en desgelar, eren un autèntic perill pels vianants, perquè queien com espases afilades. Aquest poema el vaig fer de memòria, mentre esperava l'autobús de l'Alsina Graells, a les 6 del mati, crec, per anar cap a Barcelona, un dilluns al dematí. Era tan trist tenir que marxar cap aquell internat de fàstics i solituds, que el fret em gelava les llàgrimes que no em permetia deixar anar... recordo que el vaig escriure al bitllet, amb un llapis, i una lletra molt petiteta... Quan ja érem a la carretera, cap allà a la creu dels 19. Uns homes innocents que van matar en un "Paseillo", ves a saber quins animals, o agents del "Satàlin", que varen provocar la guerra, perquè la guerra la varen gestar tant els uns com els altres. Doncs allí el vaig escriure, i recordo els camps de l'Urgell gebrats, blanquíssims, com si hagués fet una nevada i amb els arbres fruiters afilerats com guerrers de terracota, irisats de cristall blanc, fins allà on la boira volia deixar veure...
