-Comentar l'última entrega discogràfica del Xavier Baró- LA MÀGICA OLIVERA-; és un repte i és perillós, com a mínim arriscat, perquè om no es un crític musical, ni ganes, encara que com a company trobaire i de pal poètic, podria emetre qualque crítica amb una bona floritura argumental. No m'interesa gens ni criticar i desfer-me en alabances . M'interesa l'obra concreta i els seus efectes a llarg plaç. Talment un pintor acumula obra i va marcant un traç que defineix la seva evolució . En Xavier Baró a fet de la seva obra musical tot una gran paleta de colors i de "ÈPOQUES". D'ençà de molt jove a l'Institut de Lleida, on ens varem conèixer. La seva recerca ha estat incansable i constant. Del Rock progressiu, fins a Rimbaud, de la cançó desproveïda d'aliatges inútils, fins a la consecució de la fusió amb l'arrel mes fonda. L'element més important del camí iniciàtic d'aquest trobador del segle X , reencarnat als XX i XXI, és precisament el seu propi redescobriment. En el moment en que les cançons més definitòries de la identitat de les nostres terres i de la nostra gent i les seves pròpies cançons s'identifiquen absolutament i no es poden distingir; sinó que miris els crèdits de la portada del disc, en aquest moment, dic , és quan el trobador es reencarna completament i es fa poble, es lliura de tota la morralla circumstancial, i oportunista del moment històric que li ha tocat de viure i esdevé etern i universal . Connecta amb el conscient col·lectiu del país, de la gent i del temps. No és tracta de cap novetat. Als Catarlans ens ha calgut fer això durant més d'un mileni per tal de conservar el nostre destí comú, i actualment , lluny de modes, i de interessos econòmics , lluny de brillantors artificials que devaluen el cant fins a límits vergonyosos, convertint la Troba en una mena de histèrica persecució del triomf personal ,al preu de l'horterada més desficiosa i vulgar. No es pot fer una altra cosa que agrair-li al Trobador que encar sigui prou valent per seguir a la Dama . Prou integre per plantar cara a l'amoR, sense por a la foguera. Xavier Baró va més enllà d'allò que els Orbs entenen que es cantar, reprèn l'eixarm de la nostra memòria i la retorna al seu lloc. O fa sense dispendis tècnics, ni escarafalls "productius". Senzill , tal com és , no tal com volen que sigui, com ho fan els qui saben que estan de pas i que quatre petjades basten perquè algúns trobin el camí..
