Cabrum i aristocràcia
Raphel Pherrer
Polítics amb sous vitalicis, dret a pensió amb només set anys de feina, expresidents col·locats en altes instàncies d'empresses -amb sous astronòmics-, banquers amb immenses primes, vols en primera classe, hotels de luxe, esplèndids berenars durant algunes reunions, grans sous, viatges de franc amb excuses institucionals, regals entre institucions, primeres fileres reservades als espectacles amb assistencia d'autoritats, cotxes amb xòfer, tractament especial d' honorabilitat, tribunals especials pels qui no poden ser jutjats amb el cabrum... Això no és una aristocràcia en tota? Al diccionari trobam la definició: aristocràcia és la classe noble d'una nació, provincia, etc, el govern exercit per aquesta classe; o classe social que sobresurt d'entre les altres per alguna raó. No vivim, doncs, dins d' una soberana aristocràcia? Ara la Telefònica, que fa poc va anunciar que deixaria al carrer 5.600 treballadors del cabrum, ha anunciat que bonificarà els alts directius amb 450 mil·lions d'euros. Això no és una puta, descarada, repugnant i cruel aristocràcia que mentre oprimeix el poble planer engreixa aquesta banda de privilegiats? El segle XVIII, a França, es va produir la revolució francesa, que passà per la guillotina els nobles, el clero i les més altes burgesies. Les causes d'aquella revolució foren la incapacitat de les classes governants per fer front als problemes de l'estat, la indecisió de la monarquía, els impostos excessius que ofegaven els camperols i l'empobriment dels treballadors, entre d'altres. Us recorda alguna cosa aquella situació? La revolució començà quan la gent va dir prou, el cabrum s'armà, sortí al carrer disposat a eliminar la immensa paparra que els xuclava la sang sense donar-los res a canvi, més que opressió i abús. Sort tenen avui dia els polítics, la capellanada d' èlit, els banquers, les monarquies europees -engreixades amb garroves daurades; sort tenen que la gent s'hagi tornat ximple com un moixet i que s'hagi abolit la guillotina, perquè si aquests aristòcrates haguessin viscut el segle de la revolució francesa i a França ja tendrien el cap a un parell de metres del cos. Tenen molta sort aquests aristòcrates contemporanis, de moment. Però la situació és especialment preocupant perquè les grans revolucions sorgeixen de sobte, fruit de la desesperació, la fam, la desolació social, la manca d'horitzonts i de futur i això és el sentiment col·lectiu que dia a dia arrela més entre el cabrum. Famílies que perden la casa i la feina, persones que no tenen per menjar, sous que van cap avall, impostos ofegadors, abusives i generalitzades tases i una absència d'accions útils per part de la nova aristocràcia, els quals membres s'estiren la perruca a les sales de palau per temes estúpids, banals, mentre el cabrum s'ofega als carrerons de les democràcies fingides. Hi és el foc i l'olla ja bull a les totes.
