Parlàvem i parlàvem, i discutíem també, entre cançó i cançó,
em tenies de trobador full time, m'entrenaves...m'estrenaves...
I cercabes en mi la saba d'uns Deus anomenats, maduresa, responsabilitat...
d'aquell Deu famós anomenat Equilibri, del Miquelangel
i ens oblidàvem del que era el més actiu en aquells dies
el Deu que es diu Bondat.
Sense ell jo ja ni llavors no fora viu , Carme.
Jo tan ple de fàstics, negat completament a viure,
remenant per les farmàcies...
tan perdut de tristesa que feia mal per on tocava.
Les parets del palau totes plenes de ditades
de les meves mans nocturnes cercant sortides...
furgant pel rebost de la cuina mentre tu dormies o potser no, que no dormies.
Només em salvava el Deu Bondat llavors encarnat de nou en tu.
M'hauria donat fins a l'última partícula
d' haver sabut que hi eres.
Deambulaves pel meu redós, em vigilaves
com un amic patidor , et tenia fit a fit i no et veia.
Potser si que m'havia de deixar atrapar pel sofriment encara més profund
per a ser posat de genolls per la seva potència.
La Bondat del Deu tenia la força d'un vent furiós
que dispersava la morralla del actes errats que encadenava;
dia rera dia , Carme, dia rera dia
dia rera dia...
A la Carme Nadal , Poetessa .
Miquel Àngel Tena-Rúbies
El Carç, Sant Pere de Ribes, finals d'Agost de 1996
