divendres, 19 / juny / 2009
Vosaltres m'excomulgueu?
Doncs jo em declaro, d'es d'ara mateix, Cismàtic de la vostra Esglesia corrupta. Esteu asseguts sobre tal muntanya de mentides i sang de segles, que no puc creure més en vosaltres, ni en rés del que surti de la vostra boca. El meu Deu és un Deu Bondadós. I aquesta nit, en aquest moment: fundo l'Esglèsia del Deu Bondadós. Vosaltres, colla de pederastres, que vareu omplir d'engoixa la meva infància, sou reus de crims contra la innocència de la humanitat i contra el meu Deu de bondat. Creador de la bellesa del mon, del gaudi i de l'alegria, ell em dona la llibertat d'enviar-vos a la seva presència a veure amb quins arguments podeu defensar la vostra hipocresia.
Que us quedi clar: aquesta nit ha començat un Cisma, per que ningú sino Deu te el poder d'apartar-me d'ell. Aquesta nit estic ben sol, aprofiteu doncs per cremar-me abans de l'alba, demà serem mil·lions. Jo soc la gota que cau en mig de la mar.
Reso per Vicent Ferrer, qui feia la bondat, també ell us va deixar de vanda.
Reso per Vicent Ferrer, qui feia la bondat, també ell us va deixar de vanda.
dimecres, 17 / juny / 2009
GOITA QUINA GRACIA QUE FEIA!!
Roma. (EFE).- Un vídeo muestra cómo la recién nombrada ministra italiana de Turismo, Michela Vittoria Bambrilla, del conservador partido Pueblo de la Libertad (PDL), alza el brazo durante unos segundos tras escuchar el himno de Italia, en un gesto propio del saludo fascista. Dicho gesto, del que informa el diario italiano 'La Repubblica' que ha colgado el vídeo en cuestión en su página web, fue capturado durante un acto de los "Carabinieri" (Policía militarizada) de la localidad de Lecco (norte de Italia).
La ministra italiana de Turismo hace el saludo fascista www.repubblica.it
En la grabación se puede ver a la ministra cómo durante unos segundos, al término del himno nacional, levanta el brazo derecho rígido hacia el cielo, un gesto que repite su padre, quien, con barba, aparece en la parte izquierda de la imagen. "En resumen, parece muy fascista. Y, si son exactas las reconstrucciones familiares, igual de fascista parece también el gesto del papá, que desde el mismo escenario, pero en el lado opuesto a la hija, ha querido para sí el mismo saludo y lo ha mostrado con la misma fuerza e igual emoción", dice "La Repubblica".
Según explica el periódico y se puede ver en el vídeo, tanto padre como hija escucharon el himno de Italia con la mano en el pecho, pero un instante después, "parece que Bambrilla hace buen uso, digámoslo así, del saludo fascista", dice el diario. Este vídeo llega precedido de unas fotografías sobre el acto que tomó un reportero del diario local 'Gazzetta di Lecco', en las que se retrata el gesto tras el himno y que pudo ver la propia ministra, quien, según 'La Repubblica', comentó que era gracioso ver el "ángulo de su codo".
Bambrilla, política y empresaria, era desde el 12 de mayo de 2008 subsecretaria de Turismo de la Presidencia de Gobierno y ministra desde el pasado mes, cuando el Ejecutivo de Silvio Berlusconi creó el ministerio del ramo.
La ministra italiana de Turismo hace el saludo fascista www.repubblica.it
En la grabación se puede ver a la ministra cómo durante unos segundos, al término del himno nacional, levanta el brazo derecho rígido hacia el cielo, un gesto que repite su padre, quien, con barba, aparece en la parte izquierda de la imagen. "En resumen, parece muy fascista. Y, si son exactas las reconstrucciones familiares, igual de fascista parece también el gesto del papá, que desde el mismo escenario, pero en el lado opuesto a la hija, ha querido para sí el mismo saludo y lo ha mostrado con la misma fuerza e igual emoción", dice "La Repubblica".
Según explica el periódico y se puede ver en el vídeo, tanto padre como hija escucharon el himno de Italia con la mano en el pecho, pero un instante después, "parece que Bambrilla hace buen uso, digámoslo así, del saludo fascista", dice el diario. Este vídeo llega precedido de unas fotografías sobre el acto que tomó un reportero del diario local 'Gazzetta di Lecco', en las que se retrata el gesto tras el himno y que pudo ver la propia ministra, quien, según 'La Repubblica', comentó que era gracioso ver el "ángulo de su codo".
Bambrilla, política y empresaria, era desde el 12 de mayo de 2008 subsecretaria de Turismo de la Presidencia de Gobierno y ministra desde el pasado mes, cuando el Ejecutivo de Silvio Berlusconi creó el ministerio del ramo.
dilluns, 15 / juny / 2009
dijous, 28 / maig / 2009
Quant a Berlusconi...
POR JOSE SARAMAGO
No veo qué otro nombre le podría dar. Una cosa peligrosamente parecida a un ser humano, una cosa que da fiestas, organiza orgías y manda en un país llamado Italia. Esta cosa, esta enfermedad, este virus amenaza con ser la causa de la muerte moral del país de Verdi si un vómito profundo no consigue arrancarlo de la conciencia de los italianos antes de que el veneno acabe corroyéndole las venas y destrozando el corazón de una de las más ricas culturas europeas. Los valores básicos de la convivencia humana son pisoteados todos los días por las patas viscosas de la cosa Berlusconi que, entre sus múltiples talentos, tiene una habilidad funambulesca para abusar de las palabras, pervirtiéndoles la intención y el sentido, como en el caso del Polo de la Libertad, que así se llama el partido con que asaltó el poder. Le llamé delincuente a esta cosa y no me arrepiento. Por razones de naturaleza semántica y social que otros podrán explicar mejor que yo, el término delincuente tiene en Italia una carga negativa mucho más fuerte que en cualquier otro idioma hablado en Europa. Para traducir de forma clara y contundente lo que pienso de la cosa Berlusconi utilizo el término en la acepción que la lengua de Dante le viene dando habitualmente, aunque sea más que dudoso que Dante lo haya usado alguna vez. Delincuencia, en mi portugués, significa, de acuerdo con los diccionarios y la práctica corriente de la comunicación, "acto de cometer delitos, desobedecer leyes o padrones morales". La definición asienta en la cosa Berlusconi sin una arruga, sin una tirantez, hasta el punto de parecerse más a una segunda piel que la ropa que se pone encima. Desde hace años la cosa Berlusconi viene cometiendo delitos de variable aunque siempre demostrada gravedad. Para colmo, no es que desobedezca leyes sino, peor todavía, las manda fabricar para salvaguarda de sus intereses públicos y privados, de político, empresario y acompañante de menores, y en cuanto a los patrones morales, ni merece la pena hablar, no hay quien no sepa en Italia y en el mundo que la cosa Berlusconi hace mucho tiempo que cayó en la más completa abyección. Este es el primer ministro italiano, esta es la cosa que el pueblo italiano dos veces ha elegido para que le sirva de modelo, este es el camino de la ruina al que, por arrastramiento, están siendo llevados los valores de libertad y dignidad que impregnaron la música de Verdi y la acción política de Garibaldi, esos que hicieron de la Italia del siglo XIX, durante la lucha por la unificación, una guía espiritual de Europa y de los europeos. Es esto lo que la cosa Berlusconi quiere lanzar al cubo de la basura de la Historia. ¿Lo acabarán permitiendo los italianos?
Berlusconi: Mussolini tenía las camisas negras y yo, las bailarinas
hace 50 mins
EFE
* Imprimir
Roma, 28 may (EFE).- El presidente del Gobierno italiano, Silvio Berlusconi, ha ironizado hoy con los ataques de algunos periódicos italianos al decir que "Mussolini tenía los núcleos de las camisas negras, y yo, según cierta prensa, los núcleos de las bailarinas: gracias a Dios, es un poco mejor". Seguir leyendo el arículo
Noticias relacionadas
* Berlusconi niega haber tenido relaciones con una menor
* Berlusconi "dimitiría" si tuviera un lío con una adolescente
* Una joven de 18 años sume a Berlusconi en una pasividad política
* Zapatero almorzará hoy en Roma con Berlusconi
* Más noticias sobre Silvio Berlusconi
Foro: Silvio Berlusconi
Berlusconi ha hecho estas declaraciones durante su comparecencia en la Asamblea de la patronal italiana Confesercenti y ha defendido su decisión de incluir en las listas electorales para los comicios europeos (que se celebrarán los próximos días 6 y 7 de junio) a Lara Comi, Licia Ronzulli y Barbara Matera.
Estas son las tres únicas candidatas confirmadas de las 25 bellas jóvenes que en principio estaba previsto que se presentaran con el PDL a las elecciones europeas.
En opinión de Berlusconi, son personas "que tienen una carrera, que tienen una profesión" y, también, "un rostro bellísimo".
Además, el primer ministro italiano ha arremetido de nuevo contra los jueces, después de que una sentencia judicial dispusiera que el abogado inglés David Mills recibió dinero por mentir en un juicio para protegerle, y ha dicho que no dejará la política hasta que consiga "separar a los magistrados que juzgan de aquellos que acusan".
"Mi padre decía que, si uno nace con ganas de hacer el mal, tiene dos posibilidades: la primera, ser delincuente; la segunda, ser fiscal", ha dicho Berlusconi.
"La tercera era ser dentista, pero como ahora los dentistas usan anestesia, y a mi me gusta el número tres, en su lugar pongo a los periodistas", ha agregado el presidente en referencia a algunos periódicos que le asedian por el caso Noemi, la joven de 18 años con la que supuestamente mantuvo una relación.
Berlusconi ha contestado a las críticas recibidas de la oposición, que en los últimos días le ha pedido que permita que se le procese por el "caso Mills".
"Imaginad que hay alguien que me dice a mi: deja que te procesen. Yo soy el campeón de los imputados", ha asegurado.
Berlusconi ha añadido que él y su partido han sufrido más de 100 investigaciones y "587 visitas" (registros) de las fuerzas de seguridad italianas, y han tenido que defenderse en más de 2.500 audiencias
judiciales.
Cosa Sarà...
Barça!!
Com que soc músic i m'importa un pepino lo futbol em quedo amb la fantastica versió de l'imne del Barça, en clau de Gospel, que la Mónica Green va cantar al davant de milers de culers hipomaníacs de futbol i de triomf.
Visca Catalunya lliure, ja, d'un puta vegada , Je je, que contents estem tots he? endementres la pasta del finançament encara es a Madrid. Que satisfets estem tots !! De vegades ma sembla que es catalanets som tontos des cul.
dimarts, 26 / maig / 2009
TAL FARÀS TAL, TROBARÀS . PER FI ...
Detienen en Chile a los presuntos autores del asesinato de Víctor Jara
Santiago de Chile, 26 may (EFE).- Dos personas fueron detenidas en Chile por su presunta vinculación con la muerte del cantautor Víctor Jara, asesinado en 1973, días después del golpe de Estado de Augusto Pinochet, informa hoy la prensa local. Seguir leyendo el arículo
Foto y Vídeo relacionado
Noticias relacionadas
- Marco Enríquez dice que la Concertación piensa en sustituir a Frei como candidato en Chile
- La presidenta chilena es recibida con honores en Amsterdam
- Los enfermos confirmados de gripe A en Chile suben a 86, uno de ellos grave
- Fernando Ayala será el nuevo embajador de Chile en Portugal
- Más noticias sobre Chile
Hasta el momento solo una persona permanecía imputada como autora del asesinato del autor de "Te recuerdo Amanda", cuya muerte se ha convertido en un símbolo de las violaciones a los derechos humanos durante la dictadura (1973-1990).
Los detenidos, ambos de 54 años, permanecen incomunicados en la Cárcel de Alta Seguridad de Santiago, adonde fueron trasladados tras declarar ante el juez Juan Fuentes Belmar en el Palacio de Tribunales por su presunta participación en ese hecho, publica el diario La Nación.
Fuentes vinculadas a la investigación informaron a Efe de que los arrestados, que responden a las iniciales J.A.P.M. y F.Q.Q., se encuentran en la prisión desde el pasado viernes.
El magistrado tiene de plazo hasta hoy para resolver si los somete a proceso, en calidad de autores, cómplices o encubridores, o si los deja en libertad por falta de méritos que los incriminen en ese asesinato.
Según el diario, uno de los detenidos ha confesado su participación en el fusilamiento del cantante y ha colaborado en la descripción del episodio que terminó con la vida de Víctor Jara en el Estadio Chile.
divendres, 22 / maig / 2009
LA GRALLA I LA DALLA (Un grup de poetes de Lleida)
Paquita Sanvincén i Torné (Lleida)
Aproximado a una de les iniciatives culturáls de Lleida
Aproximado a una de les iniciatives culturáls de Lleida
Tilbert Dídac Stegmann
Una ratxada de vent
trenca la cadena de l'ancora
i el poema s'estavella contra
les roques.
Eine Windböe
lässt die Ankerkette zerbersten
und das Gedicht zerschellt gegen
die Felsen.
Una ratxada de vent
trenca la cadena de l'ancora
i el poema s'estavella contra
les roques.
Eine Windböe
lässt die Ankerkette zerbersten
und das Gedicht zerschellt gegen
die Felsen.
En els anys de la transicio:el cas de «La gralla i la dalla»
En aqüestes planes ens ocupem d'un dels coHectius que va desplegar-se a Lleida entre 1974 i 1985: «La gralla i la dalla». Els aspectes que el fan particularment interessant son: no haver estât adscrit a cap àmbit confessional;ser el primer grup d'arrel universitaria que s'organitza; situar-se a l'avantguarda; circumscriure la seva activitat al voltant de la producció, la lectura i la recerca poétiques; explicitar una filosofia de desenvolupament cultural pensada per a la ciutat, encara que l'equip l'integren sobretot joves fills de les comarques del voltant de Lleida; voler crear una conscienciació popular sobre la cultura i els mécanismes que, a Lleida, hi incidien; prétendre fer
trontollar el sistema de poders mitjançant la crítica punyent; tirar endavant una revista periodica de poesia, una iniciativa aleshores, tal com la van concebre, sense precedents a Lleida.
En definitiva, va ser un projecte de joventut, ensamblat i activât per un parell d'individualitats que n'eren el motor. Va organitzar un seguit d'activitats de difusió i suport de la poesia i dels poetes, de les cançons i dels cantants. Va publicar una quantitat no menyspreable de poèmes i en va editar una part important quan no hi havia cap editorial a Lleida ni pràcticament lectors; encara menys consumidors de llibres de poesia. Editaven eis seus llibrets costejant-los ells mateixos i els venien de tu a tu, a la Universität, als bars, als recitals de cançons, als Companys o als joves que anaven guanyant per a la causa, la «seva causa». Amb més intensitat de la que encara els criticsoficiáis locals li volen reconèixer, el cert és que «La gralla i la dalla» va ser
present en la vida cultural de la ciutat, i hi va intervenir activament durant onze anys, a cavall de dues époques.
1. Unes notes de context
La gènesi, els plantejaments programàtics i la trajectòria de «La gralla i la dalla» s'han d'entendre a partir d'unes coordenades ambientáis que tenen com a referencia ineludible els fets de la Guerra Civil i les conseqències que va tenir a Lleida l'aplicació de l'ideari politic dels vencedors. Encara que (Zeitschrift für Katalanistik 9 (1996), 103-119ISSN 0932-2221Page 2104 Paquita Sanvicén i Torné)En aqüestes planes ens ocupem d'un dels coHectius que va desplegar-se a Lleida entre 1974 i 1985: «La gralla i la dalla». Els aspectes que el fan particularment interessant son: no haver estât adscrit a cap àmbit confessional;ser el primer grup d'arrel universitaria que s'organitza; situar-se a l'avantguarda; circumscriure la seva activitat al voltant de la producció, la lectura i la recerca poétiques; explicitar una filosofia de desenvolupament cultural pensada per a la ciutat, encara que l'equip l'integren sobretot joves fills de les comarques del voltant de Lleida; voler crear una conscienciació popular sobre la cultura i els mécanismes que, a Lleida, hi incidien; prétendre fer
trontollar el sistema de poders mitjançant la crítica punyent; tirar endavant una revista periodica de poesia, una iniciativa aleshores, tal com la van concebre, sense precedents a Lleida.
En definitiva, va ser un projecte de joventut, ensamblat i activât per un parell d'individualitats que n'eren el motor. Va organitzar un seguit d'activitats de difusió i suport de la poesia i dels poetes, de les cançons i dels cantants. Va publicar una quantitat no menyspreable de poèmes i en va editar una part important quan no hi havia cap editorial a Lleida ni pràcticament lectors; encara menys consumidors de llibres de poesia. Editaven eis seus llibrets costejant-los ells mateixos i els venien de tu a tu, a la Universität, als bars, als recitals de cançons, als Companys o als joves que anaven guanyant per a la causa, la «seva causa». Amb més intensitat de la que encara els criticsoficiáis locals li volen reconèixer, el cert és que «La gralla i la dalla» va ser
present en la vida cultural de la ciutat, i hi va intervenir activament durant onze anys, a cavall de dues époques.
1. Unes notes de context
soni a clixé recurrent cal afirmar, un cop mes, que eis efectes d'aquell enfrontament bèlic foren devastadors per a la ciutat i els seus habitants. I això no només des del punt de vista infraestructural,1 sino sobretot des de la influencia en la dinàmica cultural interna, a tots nivells i en tots els sentits. Així, la societat lleidatana viu, pràcticament des del moment que la ciutat és
guanyada pels nacionals, un any abans de la fi oficial del conflicte, una llarga època de total abaltiment que durara ben bé una vintena d'anys. Durant tota la década deis quaranta, en especial, les règnes del desenvolupament i la formació ideològica de la societat lleidatana de l'època queda exclusivament a mans dels executors del programa franquista: els dirigents oficiáls i els vocacionals. Aquests eren, sovint, professionals liberals, ben considérats, en relació estreta, econòmicament i política, amb les classes dominants. En aquest sentit cal citar dos exemples d'un cert tipus d'organitzacions existents aleshores, paradigmática cadascuna des del seu àmbit d'acció: El Caliu i l'Instituto de Estudios Ilerdenses. El Caliu va ser creat al 1941 i el formaven una vintena de lleidatans de soca-rel, professionals de prestigi social i benestants que es van aplegar en associació per «vetllar per la conservado del patrimoni, les tradicions i els usos locals», tot definint-se de manera explícita com a membres d'una tertulia de carácter festiu i gastronomic.
2 Ben aviat, i ja durant tot el période de dictadura, els caliuencs van aconseguir ser un grup influent i determinant en els àmbits de govern locals. L'Instituto de Estudios Ilerdenses (EEI) comença a funcionar un any després que El Caliu i, per l'afinititat d'interessos que els uneix s'hi vinculenalguns dels caliuencs de mes pes. L'JEI, en tant que institució model del Movimiento, organitzarà en la línia que aquest li marcara la seva estructurapropagandística i d'activitats.
3 A les actituds i actuacions d'aquestes dues corporacions, cal afegir, encara, la feina que van fer la resta d'entitats d'àmbit nacional que també incidien en els diferents sectors socioeducatius de la ciutat, com ara la Secció Femenina, la OJE [...].4
1 Lleida problema i realitat, Barcelona: Edicions 62, 1967, p. 55-56; Manuel Lladonosa:
«Actituds civiques i culturáis» a Serra d'Or, Barcelona, num. 133, octubre 1970, p. 25-28.
2 José Nadal Gaya & Emilio Reimat Montull: Caliu Ilerdenc, 50 anys de vida lleidatana 1941-
1991, Lleida: Caliu Ilerdenc, 1991, pp. 14, 45-70.
3 Miquel Pueyo i París: Lleida: ni blancs ni nègres, però espanyols, Barcelona: Edicions 62,
1984, p. 128-136
4 Per resseguir l'acció educativa i cultural de la Secció Femenina a Lleida és imprescindible consultar el llibre de la doctora Antonieta Jame i Mòdol: La secció femenina a Lleida, Lleida:
Pages editors, collecció seminari, 1991, sobretot des de la pagina 152 a la 173.
Aproximaxió a una iniciativa de Lleida: «La gralla i la dalla»
105
La conseqüencia immediata de la influencia que emanen aquests cénacles i l'efecte de les actuacions deis delegats governamentals — com el cas del tristament famós bisbe Don Aurelio del Pino —
5 és que Lleida pateix, molt mes que cap altra de les capitals de comarca catalanes la forç incisiva de l'ideari anticatalanista totalitari. Un exemple d'això que diem és la tasca de deteriorament i anulació de l'autoestima dels lleidatans com a tals i del propi sentiment de pertinença al territori cátala, desvirtuant el fet estríete de la situació geogràfica de la ciutat, certament a tocar de terres aragoneses. Feina orientada amb campanyes mes o menys declarades d'acostament a l'Aragó i
a un goteig constant en els mitjans de comunicació de missatges de caire estrictament localista, minimitzador dels potenciáis de la ciutat de cara a l'exterior, que va donar Hoc al fenome conegut com a leridanismo. Un concepte aquest que va provocar postures enfrontades entre els que n'eren defensors i els que concebien una ciutat no tancada en les particularitats pròpies sino oberta a l'exterior, en especial cap a Catalunya i, sobretot, cap a Barcelona.
6 Just en él tombant de decada hi ha la primera iniciativa no oficial: s'inaugura el Cercle de Belles Arts, (1947), el primer espai cultural que promovía tertulies i conferencies amb un cert aire innovador. Va ser com una primera escletxa a la qual s'hi van afegir, lentament, altres iniciatives orientades mes o menys obertament contra la monopolització social, ideològica i cultural unidireccional de la Dictadura. Propostes de progrés focalitzades cap a dues línies basiques: la formació educativa i la cultural. En aquest sentit, van ser rellevants la creado de 1'Academia de Licenciados l'any 19517 que s'havia de convertir un any després en el recordat i citât CoHegi Sant Jordi, l'aparició de la revista Labor al novembre de 1953 i l'Alliance Française, uns quants
J. Barallat: L'Església sota el franquisme, Lleida, 1938-1968, Barcelona: Publicacions de
l'Abadia de Montserrat, 1991, en especial tota la segona part.
El leridanismo és un fenomen complex que va arrelar en el subconscient collectiu amb unes
conseqiiències tals que diria que encara cuegen en segons quins sectors. Tal vegada per això
, caldria encara aprofundir més en l'estudi dels diferents posicionaments que va suscitar i les
repercussions que va tenir tot plegat a curt i a llarg termini. Fins ara, les reflexions més
extenses sobre el tema es poden resseguir a:
Miquel Pueyo (1984) op. cit.; a Josep Vallverdú:
«Lleida i Barcelona» dins Lleida, problema i realitat, Barcelona: Edicions 62, 1967, p. 165-
207; a Josep Vallverdú: «Lleida i Pesperit» a Les terres de Lleida en la geografia, en l'economia
i en la cultura catalanes, Barcelona: Pòrtic, 1971, p. 87-104; a F. Porta: «El leridanismo,
nuestro leridanismo», a Labor, Lleida, 2.7.1955, p. 3.
7 Enric Castells: 50 lleidatans III, Lleida: Ribera i Rius, 1992, p. 91-92.
Page 3 106 Paquita Sanvicén i Torné
mesos després, pràcticament al mateix temps que les congregacions mañanes del Pare Gabernet comencen a funcionar. Totes aqüestes activitats tenien un ciar posicionament d'actituds per
reivindicar no només la llengua i la cultura catalanes sino, i sobretot, denunciar la situació de manca de llibertats i de reduccionisme en que es vivia. A la banda oposada, al 1953 apareix Mensaje, publicado a manera de separata d'Ilerda, la revista oficial d l'Instituto de Estudios Ilerdenses, que tenia com a objectiu explicit aglutinar la colla de versaires locals que «con la
poesía alberguen ansias de ecumenidad espiritual a los eternos valores de Religión y Patria».
8 -La década dels seixanta és especialment interessant en actes de carácter cultural enfronts al règim establert, tot i la censura i les limitacions encara vigents. Exemples paradigmàtics en aquest sentit són l'aparició, malgrat la seva brevissima durada, del grup Cogul l'any 1964, i el muntatge de la Petite Gallerie, al 1968, com a complement de l'Alliance Française. A la vora de les individualitats locals i de comarques que continuaven treballant per un objectiu global cornu apareixen eis membres joves de la nova generado.9 Una colla que, havent o no havent viscut la Guerra, n'heretaven les seqüeles i el desgavell final. Una generado, amb una base de formado catalanista, dissident, progressista, part de la quai es va organitzar al voltant de grup parroquials, propers a la ideologia católica de caire liberal o no confessionals. Casos concrets són l'Esbait Màrius Torres, créât al 1962, els grups de teatre amateur gestats a l'empara d'algunes de les parròquies, el Club Esportai Huracans, que van començar ja al 1966 a donar difusió publica de les classes de llengua catalana que organitzaven, i altres. Cal afegir a tot plegat, encara, dos fets celebrats pels grups d'activistes contemporanis: d'una banda, el bisbe del Pino es jubila i marxa de Lleida; de l'altra, J. M. Martínez de Val, en prendre possessio del seu carree com a governador civil diu unes frases en cátala. Era l'any 1968 i el primer cop, en tots aquells temps de postures oficiáis contraries a us de la llengua catalana, que s'usava aquesta llengua en un acte d'aquestes caractéristiques. Un any abans, paradoxalment, l'Instituto de Estudios Ilerdenses creava la Cátedra de Cultura Catalana Samuel Gili Gaia, que fa una feina interessant de divulgado en aquest sentit. Es l'hora també que comencen a fer-se presents les activitats L'encarregat de l'antologia i ànima del projette era Ferran Colas, membre actiu d'El Caliu. Una bona part, però, de manera personal, treballant individualment i desvinculada de qualsevol grup, com ara Jordi Pàmias, Josep Vallverdú, Josep Lladonosa, Josep Barceló, Manuel de Pedrolo [...].
Aproximaxió a una iniciativa de Lleida: «La gralla i la dalla»
dels partits politics d'esquerra ja vertebráis en la clandestinitat i que s'anuncia un esdeveniment important en el futur immédiat i llunyà de la ciutat: Lleida serà seu universitaria. Parallelament, apareix Lleida, problema i realitat, el primer manifest de crítica oberta contra la situació de la ciutat. Als inicis dels anys setanta, la feblesa de la pressió governamental es evident. El 1971 s'inaugura a Lleida la seu d'Omnium Cultural. El 1973 obre la primera discoteca de grans dimensions amb recitals de Joan Manuel Serrât i Víctor Manuel, exemples que esperonen les vocacions cantaires de la joventut local que també vol fer sentir la força de les sèves composicions musicades. El curs 72-73 els estudis universitaris s'amplien amb la branca de Filosofia i Lletres, de la quai es podien cursar a Lleida eis tres primers cursos. La mort del dictador el 1975 crea un punt d'inflexió en el sistema establert. El pas cap a la democracia s'accentua i les llibertats queden garantides amb les eleccions generals. Mensaje deixa de publicar-se just aquell any, alhora que les manifestacions publiques de suport a la cultura catalana se succeeixen fins pràcticament el moment que pren possessio el nou Consistori, elegit per votació democràtica el 1979.
El llast arrossegat de l'herèneia dels setanta, la manca de qualsevol infraestructura fa difícil la vertebració cultural de la ciutat. Les expectatives d'immediatesa a resoldre la situació que tenien eis qui havien estât lluitant a la contra en grups i associacions culturáis es manifesten, però, demanant més rapidesa a resoldre una situació que denuncien continuamene Aquests
col·lectius retreuen ara a les autoritats publiques i privades per l'estat de la cultura i el seu poc desenvolupament, encara lentíssim, i a la mateixa societat per la poca implicado que té en aquest procès. A aqüestes veus s'afegiran també, reiteradament, les de «La gralla i la dalla».
2.1 1973-1974: la gestació de «La gralla i la dalla» a redós de la Universität
En el context que acabem d'esbossar, des del moment que obre les portes oficialment com a tal, el curs 72-73, la Universität — l'Estudi general — va adquirir un paper important. Tot i les improvisacions i els deficits infra-estructurals i de recursos a l'hora de la implantació, es va bastir amb elmillor professorat possible. Per als estudis d'humanitats, en concret, les primeres promocions es van formar sota el mestratge i influencia d'inteHectuals progressistes, critics amb l'actuació de la classe dirigent . Alguns d'ells havien estât formats a les aules republicanes sota el mestratge de noms tan representatius com Vicens Vives, Maluquer, Molas [...]. Una part s'havien manifestât ja, a mitjans dels seixanta, a partir d'análisis de context, sobre que calia a la ciutat en aquell moment per avançar en una línia de progrès. Uns altres estaven implicats en la creació de centres educatius innovadors i de pensament catalanista. Ens referim a persones com Victor Siurana, Josep Vallverdú, Enric Farreny, Jaume Magre, Manuel Lladonosa, Jordi Pàmias, que estrenen la nova vida universitaria a la vora de professors que arribaran de fora més tardanament, com Jordi Solé Tura o Josep Murgades, entre altres. Val a dir que en els primers temps el nou espai va funcionar més com a element integrador i catalitzador d'inquietuds que com a marc academic, d'estudi en sentit estricte. El punt historic que es vivia afavoria l'existència
d'un ambient altament polititzat i la llibertat que s'insinuava fomentava l'esperit reivindicatiu. La llibertat d'expressió, el no als tabus com ara el sexe, les adhesions a altres collectius marginats, i les protestes i demandes de solució a les mancances de recursos materials i humans que patia el nou espai universitari eren els temes récurrents, aleshores. Els espais buits de contingut formal, però, van afavorir el debat i les tertulies. Unes activitats aqüestes que eren especialment actives entre l'alumnat de Filosofia i Lletres, fet al qual contribuía la circumstància que eren molt pocs que s'hi havien matriculat. Nogensmenys, des del punt de vista de la imatge exterior, l'espai uni-
versitari acabat de formalitzar va dotar la ciutat de majors possibilitats i perspectives de preparado académica per ais joves tant de la ciutat com de les comarques veines que volien accedir a estudis superiors. Si més no, ara ja no els calia desplaçar-se a Barcelona o a Saragossa per fer-ho, fet que va introduir un incipient sentiment de prestigi de ciutat, de normalització del paper de la seva capitalitat. Aquelles aules van posar en contacte i van agrupar una colla bigarrada d'individualitats lleidatanes i de les comarques. Sobretot, va perllongar Testada a la ciutat d'una colla de joves de poblacions més o menys allunyades que s'hostatjaven uns en residencies estudiantils, altres, els que gaudien d'una permissivitat familiar més alta, en-pisos. Així, es va afavorir l'existència de grups que, no sent-ne fills, vivien la ciutat i Parlaven des de
la seva perspectiva de comarca. Grups tal vegada amb més possibilitats de relació i de mobilitat que els locals — molt més contrôlats — que van fer de la llibertat de que gaudien una bandera reivindicativa, una part dels quais es van implicar del tot en el present i en el futur de la ciutat on feien vida. Del conjunt de matriculats a Filosofia i Lletres, aviat van destacar dos noms. D'una banda Josep Borrell, originari de Mollerussa, membre dels grups de canço folk mollerussencs Pam i Pipa, i Ponent. De l'altra, Francese Pané, d'Arbeca, un any més jove, abrandat orador.
10
Tots dos s'havien format en ambients marcadament catalanistas.. Borrell a les aules del
Aproximaxió a una iniciativa de Lleida: «La gralla i la dalla» Tots dos coincidien inquietuds i motivacions i van esdevenir els dinamitzadors de col·loquis, tertulies, débats, lectures i comentaris de llibres de política, de poesia, de filosofia, etc. a l'aula, en eis descansos, en els bars connotats com a progressistes, al seu pis d'estudiants, etc. Als temes de reivindicado comuns a la
generado dels setanta, s'hi van afegir altres de circumstancials inhérents a l'entorn immédiat en que es movien: la Universität com a élément motor de la vida i la infraestructura cultural de la ciutat. Tots dos van incloure en el débat la seva propia passio: la poesia. La poesia com a practica i com a tema d'anàlisi i reflexió teòrica: els estils i els corrents; els autors d'avantguarda aquí tot just coneguts, Breton, Papasseit [...]; el paper que havia de tenir com a única sortida per arribar a una connexió de la cultura amb el poblé. I la cultura, amb majuscules, per a ells era en aquells moments els versos, l'élément exclusiu de comunicado.
3. 1974-1975: de la creació a Pescissió de l'equip inicial de grallers
Un dels grafiti més reeixits del maig de 1968 afirmava «La revolta, i solament la revolta es creadora de llum, i aquesta Hum no pot prendre sino tres camins: la poesia, la llibertat i l'amor.» Una part d'aquella primera promoció d'universitaris estaven convençuts que la Universität havia de ser el motor de la vida cultural de la ciutat i que, en no ser així, havien de ser ells qui esperonessin eis bastiments deis esquemes de la ciutat dinàmica i progressista a que aspiraven. Per a ells, la revolta es va concretar a organitzarse a partir d'una mateixa afició poètica i sota la bandera d'un nom corrosiu, colpidor i buscadament suggeridor de connotacions agressives: «La gralla i la dalla». Era a punt d'acabar el primer trimestre del curs 74-75. En l'empresa s'hi van identificar quinze nois i noies de la branca comuna de llengues de Filosofia i Lletres capitanejats per Pané i Borrell. El més jove tenia divuit anys i el més gran vint-i-dos.
Els plantejaments programàtics de qué parteix el grup se centren en tres punts basics d'actuació: primer, incidir de manera crítica, a través del treball poètic individual i com a equip, sobre la realitat sociopolíticocultural que els voltava. Segon, provocar l'aparició de noms i veus noves que parlessin i Seminari de Solsona i Pané en els moviments escoltes. L'un i l'altre, també, havien rebut el mestratge d'un professor que els havia de potenciar l'orientació cap a la literatura: Jordi
Pàmias - mes tard premi Caries Riba de poesia, Mestre en Gai Saber, etc. - que acabaven de
tenir com a tutor al batxillerat i al qual aniran retrobant al llarg de la seva traiettòria com
a grup de poesia i com a poetes en solitari escrivissin poèmes des de ponent per a la mateixa societat de ponent i per a la resta, amb un llenguatge ciar, directe i universal. Tercer, connectar amb eis nuclis actius de les terres de Lleida per tal de cohesionar el panorama cultural, compartir idees, experiències, alhora que augmentaven la relació entre eis artistes i els autors de tot el territori. L'obertura d'un circuit cultural havia de possibilitar, en conseqüencia, poder publicar. A la practica, encara, s'hi va afegir un altre aspecte: donar-se a conèixer com a grup d'avantguarda, trencar els esquemes conservadors i encarcarats i jugar a la provocado constant. La revolta és, sobretot, escàndol, dirán. I van defensar aquesta idea organitzant, dins i fora de la facultat, actes, a manera de happenings i performances, amb un fons tothora present reivindicatiu de la llibertat total d'acció i d'expressió. En la seva primera etapa, actes anecdòtics així els van servir, d'una banda, per donar-se a conèixer en l'àmbit academic com els enfants terribles de la Universität. De l'altra, per incorporar en el si de l'ambient d'estudiants una estètica i unes maneres reflexes de la doctrina hippie, que aquí arribava de nou, tot i estar absolutament superada arreu. Els grallistes procuren ja des del primer moment no quedar-se en l'anonimat ni en l'espai universitari estricte. L'objectiu és arribar a la gent. Dos mesos després d'haver-se organitzat, al
desembre de 1974, acorden amb el Diario de Lérida que hi tindran un espai periodic per difondre els seus poèmes. La coHaboració, però, no va més enllà d'una única aparició que van encapçalar amb un titular directe, «Al poblé deLleida»: «ens dirigim a vosaltres per tal de trencar alguns dels silencis que ens ofeguen. Som poetes: el bull rabent dels sentiments i com a tais desvetllarem amb un cop, «la paraula», la veritable valor de l'home: la llibertat.» La reflexió sobre com donar-se a conèixer en l'ambient artistic de la ciutat els va dur a organitzar una exposició muntatge poèticovisual a partir de la concepció de l'art complet: poèmes i materials quotidians. Una decisió aquesta que no tot l'equip compartex, per la qual cosa no tots s'hi impliquen. Amb tot, des 3 al 13 de juliol de 1975 Caosi/s es presenta a la sala Gosé del
CoHegi d'Arquitectes. El nom de la mostra volia reflectir l'atmosfera de caos en la qual vivien i la preocupació per l'ús adéquat dels mots per provocar les Segons el testimoni de Josep Borrell, el muntatge alludia a les preocupacions basiques de la societat i de l'home mes normal del carrer: el sexe, el poder, el consum, la llibértat, etc., i era un assaig de l'aproximació del fet poètic a un public molt ampli i heterogeni. Una connexió que se simbolitza en la mostra amb una tenda d'indi on tothom podia escriure el seu poema si ho volia. La invitado que hi havien escrit era propicia: «Si d'alguna manera et sents poeta, entra i escriu». Sobre aquests details vegeu J. M. Benêt i Massana: «En la sala Gosé poesia signífera», in: El Correo Catalan, 5-7-1976, p. 111.
Aproximaxió a una iniciativa de Lleida: «La gralla i la dalla»
sensacions que pretenien. Caos i reflecteix la dicotomia del grup inicial: uns quants escriuen en castella i uns altres escriuen en cátala. En la mostra conviuen també les dues posicions amb presentacions diferents, amb una simulado de portes d'entrada diferents per a cada opció:
Josep Vallverdú obre la part de mostra en llengua catalana i Cristina Lacasà la de llengua castellana. El muntatge va tenir una repercussió notable en eis ambients més progressistes de la ciutat, en eis mitjans de comunicado, i un seguit de valoracions contraposades. L'expectació que van aconseguir els va animar a recollir tots els poèmes en un llibre antologie titulat també Caos on van posar per escrit, per primer cop, el seu programa d'objectius. Miquel Llado, des d'un dels diaris locals, en dirà que aquell conjunt de poèmes és el testament d'una vida tot just encetada.
Comentari que fou tota una premonició. Mentre Lladó fa aquesta afirmació des de la seva columna, «La gralla» es disgrega. La qiiestió idiomàtica va ser, encara que no l'unie, un dels condicionants importants. De fet, els grallers que hi perduren, i els que s'hi incorporen mes tard, usen el cátala com a llengua única en totes les sèves manifestacions. A banda de les diferencies ideologicolingüístiques, la diversitat de punts de vista sobre la funció social del grup entre Pané i Borrell i la resta determinen la ruptura.
14
En la represa del curs 75-76, només ells dos mantenen la idea inicial i es disposen a tirar, pràcticament sols, el projecte endavant. El desembre de 1975 tornen a aparèixer en public, ara oficialment com a secció poètica de l'Esquella Teatre, i enceten així la segona època.15
La gralla i la dalla: Caosi/s, Lleida: Facultat de Filosofia i Lletres (comissió de cultura), 1975.
13 Miquel Lladó: «Eis joves poetes de Lleida i llur antologia "La gralla i la dalla"», in: Diario
de Lérida, desembre 1975.
4
Fent referencia a aquests problèmes, en l'autopresentació del grup en el butlletí de l'Esquella, que encara que no porta data podem afirmar amb prou probabilitat quecorrespon al mes de desembre de 1975, es pot llegir: «[...] gent de tota mena, condicio, llengua i de Filologia i Lletres es vestía de rapsoda '[...]. Tanmateix la gesta, volem dir l'acció, requería venadera accio; és a dir fets concrets. I vés per on!, que aquest punt la cosa comença a fallar». Alhora que La gralla es converteix en la secció poètica de L'Esquella Teatre, Ponent - grup de canco catalana del qual també formava part Josep Borrell - s'hi integra també i a partir d'aleshores apareixerà també sota Paixopluc de l'Esquella com a secció de cançó. Aquest conjunt de folk el componen a més de Borrell (Xerric), Teima, Jordi Oró, Miquel Ángel Tena i Miquel Sancho. A partir d'aleshores, aquest grup organitza un seguit d'actuacions de nova cançó, tant la que es fa a Lleida com la de la resta de Catalunya, de renom. Els dos grups - La gralla i Ponent - es fan publicitat d'un a l'altre. En els desplaçaments i actuacions fora de Lleida, els cantautors parlen de l'estil poètic dels grallers, i en venen els llibres .
4. 1976-1978: de «La gralla i la dalla H» a un altre moment d'impàs. En aquest période el grup aglutina onze nois. Excepte Pané i Borrell, cap es universitari. Un fet aquest buscat a consciència: pretenien que el producte que elaboressin fos reaiment sortit de la mateixa sava del poblé. Així,
cadascú es va proposar elaborar una poètica pròpia per tal de ser més coneixedors del conjunt d'aquests estils particulars de fer poesia. El plantejament és a dos nivells: un treball personal i un altre, parallel, de conjünt. La finalitat ùltima era compartir una problemàtica popular enfront de la situació elitista de la cultura i en aquest cas de la poètica, tot desmitificant el
poeta i l'acte de creació. A partir del gener de 1976, i pràcticament durant tot l'any, apareixen en
public amb assiduitat. Al febrer són signants d'un manifest contra la decisió de l'Ajuntament de no donar el nom del poeta lleidatà Màrius Torres a l'institut masculí de segon ensenyament. Una reivindicació en la qual s'hi impliquen fins al punt que organitzen una manifestado en contra i un cicle d'actes per homenatjar durant tres dies, amb recitacions de poèmes i conferencies sobretot, el nom del poeta. Aquell any és també el del Congrès de Cultura Catalana, al qual s'adhereixen des del primer moment. Ells són els encarregats de fer arribar la proclama ais pobles del voltant i de participar en la cloenda a la vora d'altres poetes locals com ara Jaume Pont.16
Paralelament, són cridats a participar en una exposició de dibuixos a la sala Domingo's de Lleida i a fer unes xerrades a la Universität Autònoma de Barcelona i al Collegi Universitari d Tarragona. Des d'ara, i fins a primers de 1977, tindran una secció fixa a La Mañana en la quai cada component explicitarà quina és la seva concepció del quefef poètic i el posicionament que té envers la societat que l'envolta. L'interès d'aquests articles rau en el fet que per primer cop es fa pública en un mitjà periodic una reflexió sobre el fet poetic individual i coHectiu. La seva, la que expliquen, és una poesia jove sense escola, amb condicionants évidents tant de domini de la llengua com d'ofici. Amb una temàtica popular, de problèmes quotidians, d'amors i
desamors, d'alegries i frustrations, la poesia per a ells és l'expressió dels propis neguits, l'unica arma per véncer una situació i una societat que viuen de manera anòmala. I, sobretot, la poesia per a ells és experimentado. miren de fer nous adeptes i amants de la poesia.
16 Jordi Pamias: «El nom de l'institut», in: Institut de Batxillerat Màrius Torres, 150 aniversari
(1842-1992), Lleida: Institut de Batxillerat «Màrius Torres», 1993, p. 315-318.
Aproximaxió a una iniciativa de Lleida: «La gralla i la dalla»
Dels assajos sobre les possibilitats poétiques amb eines diverses a més de la paraula, en suit, la primavera del 1976 Objectes-2417 un opuscle que conté una desena de poèmes visuals. Segons Pané aquest va ser l'unie treball sobre poesia concreta que va aparèixer en aquella època al territori de Lleida, en un moment que només Guillem Viladot havia fet alguna cosa en aquest sentit. Al pròleg, punyent en el gust per la incitado que no va abandonar mai el grup, queda explicit la motivació final: «La poesia ha obeì't massa eis impulsos i la força de les paraules i ha oblidat — lastimosament — l'essència dels objectes. Et demanem, ara, lector, que aprenguis a refregar-te les coses pel cos, a fruir amb aquest contrast. Cal que facis l'amor amb eis objectes.» Mesos més tard, en un retorn a l'estudi del mot com a eina poètica, publiquen Masss [...] suave
intitulât, en la mateixa línia, amb un explicit jocs de paraules: Cuixes i Queixes.1" El recull de poèmes són les restes d'un muntatge poèticovisual que preparaven i que no va reeixir com a tal. Tal vegada, que es frustri aquest projecte és consequència d'una altra incubado de problèmes interns que provoquen un nou trencament i un intens période de silenci. Periode que ve marcat pel darrer article que publiquen en aquesta època titulat explícitament «La gralla i la dalla ha mort a cops de fetge de vedella salvatge».19 L'articulista, un dels membres del grup, fa aHusió a la pèrdua del sentit del
col·lectiu, al desencis respecte les possibilitats efectives de la fundó regeneradora que s'havien autoproposat, i a l'excessiva existencia d'individualitats, com a motius principals de la desfeta a la vora de la manca de suports, sobretot economics, externs al grup.
20 Tot i aquests problèmes, hi ha un nou intent de redreçar l'equip amb només cinc membres i, així, publiquen en pie estiu Lloança del magall.11 Pané justifica el títol dient que «ens plantegem obertament la cultura de Lleida i la La gralla i la dalla: Objectes 24, Lleida: Imprès Rapit, 1976. Hi escriuen Eduard Falcó, Enric
Pociello, Josep D., Francese Pané.
La gralla i la dalla: Masss...suave, Lleida: Imprès Rapit, 1976. Hi escriuen Francese Pané,
Toni Castellseguer, Pep Segon, Alfons Ros, Josep Borrell, Esteve Mestre, Ignasi Aldomà,
Jordi Perez, Jordi Gener, J. Querol, C. Casanova.
L'article, que no està signât, suposadament l'escriu Josep Borrell. Vegeu «La gralla i la dalla
ha mort a cops de fetge de vedella salvatge», in: La Mañana, 19-2-77. De fet, qui més havia actuat públicament a banda de la feina amb l'equip era Josep Borrell, el quai, a més de ser membre del grup de canço Ponent, havia fet diferents col·laboracions com a poeta a la ciutat i a altres indrets del Principat.
21 La gralla i la dalla: Lloança del magall, Lleida: Imprès Rapit, agost 1977. Hi escriuen Josep
Borrell, Francese Pané, Toni Castellseguer, Esteve Mestre i Josep M. Gêné.
seva poesia, per això creiem que és important una paraula que simbolitzi la duresa del treball en el camp i per això hem escollit el magali.»22 Al pròleg, ell mateix insisteix en aquesta idea: «Nosaltres amb el magall restem fidels a la vida d'un país mal fecundat — per negligencia i per interessos economics —que es diu Lleida.» Formalment, «La gralla» torna a estar organitzada. De fet, no ho estarà en ferm fins a finals del setanta-vuit. Tot aquest any el dediquen a reunir nous membres, a reflexionar i a preparar noves iniciatives per a la represa. Francese
Pané continuará en solitari escrivint a La Mañana, tot publicant periòdicament durant tot aquell any una sèrie de Lletres a Adonai, de contingut divers, numerades a manera d'historiés per capítols. 5. 1979-1985: de la darrera represa a la fi definitiva del grup Les revisions de grup sobre la feina feta i la que volien fer, els fa adonar que no havien avançât gaire en els propòsits de dinamització de la societat. S'adonen que han de reprendre la tasca des del punt on la van deixar, amb més cura i tal vegada amb propostes més rellevants. Així, a finals d'any publiquen Glop de UopP El llibre recull una darrera tria antològica dels poèmes més actuals dels quatre membres que conformen ara «La gralla».Com en eis anteriors, el titol recull el fons d'intencions del contingut. Glop de llop és, així, un conjunt de diferents moments de la vida elevats a la categoria d'història per Pefecte del poema — o llop que engull a glops el seu voltant. Teoria aquesta presa directament dels postulats de Joan Brossa, un dels poetes de qui es manifestaran seguidors incondicionals. La maduresa a que més amunt aHudiem es reflecteix amb claredat en aquest treball, d'una banda en la cura i el detall de l'edició i, de l'altra, en el fet que es plantegen la nécessitât dels avals qualitatius per poder fer-se un Hoc en el panorama cultural del moment. En aquest sentit, es fan prologar per Jordi Pàmias, antic mestre seu i aleshores recent guanyador del Caries Riba de poesia, 1978.Borrell i Toni Castellseguer, en nom del grup, justifiquen el seu llargsilenci argumentant que «els poetes rumien més qué no surten a l'escenari».
Ho diuen tot just al gener del 79, en el moment que presenten Glop de llop
22 J.A. Roseli Pujol: «Poesía en Lleida, 'Lloança del magall», entrevista a Francese Pané, in: La
Mañana, 4-9-1977.
23 La gralla i la dalla: Glop de llop, Lleida: Imprès Rapit, 1978. Hi escriuen Esteve Mestre,
Francese Pané, Toni Castellseguer i Josep Borrell.
Aproximaxió a una iniciativa de Lleida: «La gralla i la dalla»
als mitjans de comunicado.24 Gracies a l'entitat de Jordi Pàmias el llibre es presenta en societat amb tots els honors en un acte oficial al saló noble de l'Instituto de Estudios Ilerdenses. Aquest acte, sobretot, i la bona acollida del llibre, els retorna el reconeixement com a grup paradigmatic que havien tingut uns anys abans. Així, son cridats a participar en les Segones Jornades d'Estudi de les Terres de Lleida, organitzades al mes de maig pel Col·legi Major Ilerdense de Barcelona, on fan un recital poètic a la vora de Jordi Pàmias i d'alguns dels cantautors de Ponent.
Tots, en grup i individualment, continúen mantenint els seus posicionaments ideologics. Se sitúen enfront de qualsevol de les manifestacions que feien amb una orientació de combat ideologic décantât cap a posicions esquerranes radicals de reivindicado catalanista. És tot just amb les Joventuts Comunistes que organitzen el primer Programa d'Assaig Cultural que es fa a la ciutat, dins el quai es munta la primera mostra de poesia de Lleida al carrer. Tot plegat, s'esdevenia al llarg del darrer trimestre del 79. Paral·lelament a aquests actes de projecció pública de la seva obra, els membres del grup continúen amb la feina de captado de poetes, de reflexió, de muntatge de tertulies amb estudiants i professors universitaris, de llengua i literatura catalanes, sobretot, d'adhesió a qualsevol manifestado de caire cultural que es fes a la ciutat, i continúen els débats interns sobre l'enfocament de la feina com a equip. En aquest sentit, preparen el muntatge d'una exposició de poesia tout court i el projecte d'edició dels materials. Malgrat el temps i les illusions invertides, els documents i l'utillatge de Les golfes, nom que havia de portar
la mostra, quedaran inédits. Com a contrapunt, el grup augmenta amb dos membres més i decideixen encetar un projecte nou, força ambiciós: una publicació periodica diferent a totes les que havien aparegut a la ciutat fins aleshores. Curosos com són amb el detall simbòlic del nom de les publicacions que treuen, batejaran la iniciativa amb el nom de L'Estrof, revista de
poesia. L'Estrof apareix el desembre de 1979 amb la conscièneia d'omplir un buit en el panorama cultural de Lleida i amb una invitado explícita a tothom que hi volgués participar. Des del primer nùmero es manifesta oberta a totes les iniciatives, idees i opinions que aportessin quelcom d'original o creatiu en el camp de la poesia. L'objectiu en crear-la és demostrar que a Lleida es pot, i s'ha de fer, cultura. Per això el grup té la idea que un cop cobert aquest objectiu deixaran de publicar-la. Així, es plantegen una col·lecció de 10 números: un cada trimestre.
Toni Castellseguer i Josep Borrell: «Glop de llop», la represa de «La gralla i la dalla», in: LaMañana, 20-1-79.
25 El recompte final donava un période teorie de presencia de la publicació de tres anys i mig. Creien que en aquest temps les institucions politiques démocratiques, que tot just si acabaven d'arribar al poder municipal, ja s'haurien consolidât; que les mancances infraestructurals
de la ciutat s'haurien resolt o estañen en vies de resoldre's; que, en definitiva, la torxa de la cultura activa la prendrien les institucions. D'entrada, l'aparició de la revista fou mol celebrada.26 L'Estrof se situa a la vora d'altres revistes contemporànies com Faig, Quaderns Crema, Quaderns de Ponent, Els Marges i la balaguerina Escrivîm a les parets per citar només les que mes hi coincidien amb idees i/o contingut. Aquest cop, a banda de la possibilitat de subscriure's a la revista, els membres del grup no només en fan de promotore i venedors sino que connecten ja amb eis circuits de distribució d'algunes llibreries de Girona, Tarragona i Barcelona. Per al grup L'Estrof va ser un darrer cartutx, el definitiu. Van voler condensar en un producte molt élaborât i madur tots els plantejaments i idees que havien anat deixant esbossades en les étapes anteriors. Amb un tiratge per número de tres-cents a quatre-cents exemplars, i finançât pels mateixos membres del grup, des del primer número fins al darrer destaca per sér un
producte estèticament acurat, de disseny agradable i molt reeixit. Pel que fa al contingut l'esquema temàtic es mantindrà gairebé fix en els vuit números que es van editar. Una tria determinada que respon del tot als objectius que s'havien plantejat com a programa de treball: fer-ne una plataforma de crítica literaria; connectar amb les aVantguardes i la cultura d'elit del moment; revisar el passât literari autòcton (culte i popular); incorporar plomes d'arreu
dels Països Catalans i donar-Íes a conèixer, alhora que ells mateixos es
La gralla i la dalla: «L'Estrof, una revista de poesia de Lleida», in: Diario de Lérida., 25-2-80.
El primer nùmero es presenta a l'Ateneu Popular de Ponent, el quatre de febrer del vuitanta. La nota que acompanya la circular informativa de l'acte diu: «[...] voldríem recomanar a tots els socis, d'una manera especial, l'assistència a la presentado d'aquesta revista i la lectura poètica que l'acompanya per la importancia del grup La gralla i la dalla, un nudi de poetes lleidatans que en un ambient cultural tan desolat com el que sofreix la nostra ciutat, s'esforcen per trobar camins nous d'autenticitat i renovació en aquest camp de la literatura. Enfront de la colonització cultural a la qual ens condemna là televisió i enfront uns valors purament consumistes que segrega l'attuai dvilització, creiem que d suport decidit a aquest tipus d'iniciatives i d'esforços com el de La gralla i la dalla constitueix una petita però important aportado a un nou tipus de sodetat i de relacions humanes.»
Per a alguns números compten amb petites subvencions indirectes de l'Ajuntament de Lleida i del Departament de Cultura de la Generalität.
donaven a conèixer en un context de mes ampli abäst com a escriptors. A l'hora de plasmar aquests objectius en seccions, en decideixen quatre de fixes:Manifest; Lectura; Escriptura, i Poetes.
El Manifest obria a tall de salutació cada número. En l'editorial signada pel director — un graller diferent cada número — es recollien, sovint a manera de proclama reivindicativa, amb un contingut critic, punyent i compromès, la inquietud del grup sobre la problemàtica i el desenvolupament del'ambient cultural a Lleida. Des d'aquest espai denuncien la immobilitai de
la societat privada que comença a ser benestant, a implicar-se a crear infraestructuras d'edició i difusió dels autors locals, alhora que increpen les autoritats per la manca de decisió potenciar-les.
En Papartat Lectura, s'hi inclouen articles d'anàlisi, crítica i investigado de la tradició literaria de Ponent, la llunyana i la més immediata; ressenyes de lectures d'autors d'avantguarda universals i articles d'assaig al voltant deis diferents corrents poetics contemporanis. En aquesta secció van aparèixer articles de recerca que ara són de consulta imprescindible com: «La Renaixen-
ça lleidatana i la poesia», de Josep Borrell;28 «Mensaje o el lluïment leridano»,de Francese Pané;29 «La novella policíaca i Rafael Tasis un iniciador», deRamon Miró,30 etc.
Escriptura i Poetes són dues seccions de creació literaria. Hi recullen l'obra tant d'escriptors coneguts com d'estudiants que tot just assajaven de fer versos o prosa. En aqüestes planes hi van conviure textos de Joan Brossa, Rosa Fabregat, Jaume Pont, Guillem Viladot, Jordi Pàmias, M. Mercè Marcal,etc. a més de tots els membres de l'equip de redacció. Vist en conjunt, la revista és, com a projecte, una iniciativa única a Lleida, amb reminiscències — salvant totes les distancies temporals i circumstancials a propostes anteriors com Vida Lleidatana (1926-1928), Art(1933) i Labor (1953-1959). Diferencies clares d'intencions i contingut les separen, però. L'Estrof, amb tot, es ressent dels problèmes que ells denunciaven constantment: la manca, en general, del costum d'escriure i investigar per publicar. El dèficit més evident de la revista és la nòmina d'escriptors col·laboradors que va provocar massa sovint una reiteració constant dels mateixos autors, en especial dels propis membres de La gralla. Un perill aquest contra el quai ja s'havia pronunciat Borrell i en el primer escrit de
282930Treball publicat en tres parts als Estrof 2, 3 i 4.Vegeu L'Estrof, 3 (tardor 1980), p. 39-45.
Vegeu L'Estrof, 7 (tardor-hivern 1982), p. 55-66.
salutació: L'Estrof no volia ser la «revista del grup», feta pel grup. Ja cap al final, anava abocada a ser-ho. Actualment, ells mateixos reconeixen que la revista fou mes valorada fora d'aquí que a Lleida mateix. A tall d'exemple, al 1983 es comença a editar al Baix Vinalopó una revista de caractéristiques semblants, La Relia. A la presentacio del primer nùmero editorial, el director recorda l'Estrof i li reconeix el paper que té de model per a la seva publicació.
L'Estrof publica el darrer número la tardor de 1985. Els motius que provoquen l'abandonament del projecte son diversos. Uns de caire personal, com la mort de Toni Castellseguer que enfonsa anímicament la resta del grup; el casament d'Esteve Mestre, cosa que fa que aquest s'allunyi també deis seus Companys. Els altres, tal vegada les raons definitives del desenllaç, son
d'indole mes pragmàtica, com ara l'augment progressiu i constant dels costos de la revista, costos que suportaven pràcticament amb les seves aportacions particulars. En el darrer Manifest, en aquest sentit, fan pública la seva renuncia a continuar éditant L'Estrof i la seva resistencia a demanar ajuts economics substanciosos ja que «[...J hem tingut ciar malauradament que
aconseguir la tranquillitat editorial de la revista volia dir la servitud ideològica.)2
Amb la fi d'aquest projecte editorial es desfà també definitivament «La gralla i la dalla». Tanquen un période d'onze anys d'activisme i d'intents de mantenir la torxa en el camp de la producció poètica local. Una iniciativa que després d'ells no tornara a reprendre cap altre grup. Dels contemporanis seus amb qui van començar.
El grup Ponent s'havia disgregat ja i només Miquel Ángel Tena continuava en el món de la cançó com a professional; el director de L'Esquella Teatre havia acceptât quatre anys enrera una proposta del nou equip municipal democratic per convertir el seu somni teatral en una Aula Municipal de Teatre. Els esquellaires foren, tal vegada els unies que van abandonar la seva trajectòria «de combat» amb la possibilitat de crear una infraestructura artística i una dinàmica social en aquest sentit. «La gralla» també ho havia prêtes tot al llarg de la seva vida com a grup, però, no hi van reeixir.
La relia', Baix Vinalopó: octubre 1983. A l'editorial llegim: «[...] vaja el nostre reconeixement
més sincer per a L'Estrof, revista quadrimestral de poesia, editada a Lleida, i coordinada tan
magníficament pel grup La gralla i la dalla. En tot moment ens ha servit de model a seguir.
Potser és una de les millors revistes literàries que s'editen als PPCC».
Josep Borrell: «Vuitè manifest. Encara un vuitè manifest, o darrer comunicati», in: L'Estrof,
8 (tardor-primavera 1985), p. 15.
El desti, les circumstàncies i la dinàmica política han fet que allò que no van poder fer com a grup ho acabessin aconseguint com a individualitats, si mes no els dos fundadors de La gralla. En efecte, una decada més tard, tots dos tenen carrees de govern o de decisió que els permet incidir directament en els aspectes de vertebrado sociocultural i d'infraestructures culturáis que
havien denunciat des de les pagines de L'Estrofi sobre eis quals havien anhelat poder actuar.
5 és que Lleida pateix, molt mes que cap altra de les capitals de comarca catalanes la forç incisiva de l'ideari anticatalanista totalitari. Un exemple d'això que diem és la tasca de deteriorament i anulació de l'autoestima dels lleidatans com a tals i del propi sentiment de pertinença al territori cátala, desvirtuant el fet estríete de la situació geogràfica de la ciutat, certament a tocar de terres aragoneses. Feina orientada amb campanyes mes o menys declarades d'acostament a l'Aragó i
a un goteig constant en els mitjans de comunicació de missatges de caire estrictament localista, minimitzador dels potenciáis de la ciutat de cara a l'exterior, que va donar Hoc al fenome conegut com a leridanismo. Un concepte aquest que va provocar postures enfrontades entre els que n'eren defensors i els que concebien una ciutat no tancada en les particularitats pròpies sino oberta a l'exterior, en especial cap a Catalunya i, sobretot, cap a Barcelona.
6 Just en él tombant de decada hi ha la primera iniciativa no oficial: s'inaugura el Cercle de Belles Arts, (1947), el primer espai cultural que promovía tertulies i conferencies amb un cert aire innovador. Va ser com una primera escletxa a la qual s'hi van afegir, lentament, altres iniciatives orientades mes o menys obertament contra la monopolització social, ideològica i cultural unidireccional de la Dictadura. Propostes de progrés focalitzades cap a dues línies basiques: la formació educativa i la cultural. En aquest sentit, van ser rellevants la creado de 1'Academia de Licenciados l'any 19517 que s'havia de convertir un any després en el recordat i citât CoHegi Sant Jordi, l'aparició de la revista Labor al novembre de 1953 i l'Alliance Française, uns quants
J. Barallat: L'Església sota el franquisme, Lleida, 1938-1968, Barcelona: Publicacions de
l'Abadia de Montserrat, 1991, en especial tota la segona part.
El leridanismo és un fenomen complex que va arrelar en el subconscient collectiu amb unes
conseqiiències tals que diria que encara cuegen en segons quins sectors. Tal vegada per això
, caldria encara aprofundir més en l'estudi dels diferents posicionaments que va suscitar i les
repercussions que va tenir tot plegat a curt i a llarg termini. Fins ara, les reflexions més
extenses sobre el tema es poden resseguir a:
Miquel Pueyo (1984) op. cit.; a Josep Vallverdú:
«Lleida i Barcelona» dins Lleida, problema i realitat, Barcelona: Edicions 62, 1967, p. 165-
207; a Josep Vallverdú: «Lleida i Pesperit» a Les terres de Lleida en la geografia, en l'economia
i en la cultura catalanes, Barcelona: Pòrtic, 1971, p. 87-104; a F. Porta: «El leridanismo,
nuestro leridanismo», a Labor, Lleida, 2.7.1955, p. 3.
7 Enric Castells: 50 lleidatans III, Lleida: Ribera i Rius, 1992, p. 91-92.
Page 3 106 Paquita Sanvicén i Torné
mesos després, pràcticament al mateix temps que les congregacions mañanes del Pare Gabernet comencen a funcionar. Totes aqüestes activitats tenien un ciar posicionament d'actituds per
reivindicar no només la llengua i la cultura catalanes sino, i sobretot, denunciar la situació de manca de llibertats i de reduccionisme en que es vivia. A la banda oposada, al 1953 apareix Mensaje, publicado a manera de separata d'Ilerda, la revista oficial d l'Instituto de Estudios Ilerdenses, que tenia com a objectiu explicit aglutinar la colla de versaires locals que «con la
poesía alberguen ansias de ecumenidad espiritual a los eternos valores de Religión y Patria».
8 -La década dels seixanta és especialment interessant en actes de carácter cultural enfronts al règim establert, tot i la censura i les limitacions encara vigents. Exemples paradigmàtics en aquest sentit són l'aparició, malgrat la seva brevissima durada, del grup Cogul l'any 1964, i el muntatge de la Petite Gallerie, al 1968, com a complement de l'Alliance Française. A la vora de les individualitats locals i de comarques que continuaven treballant per un objectiu global cornu apareixen eis membres joves de la nova generado.9 Una colla que, havent o no havent viscut la Guerra, n'heretaven les seqüeles i el desgavell final. Una generado, amb una base de formado catalanista, dissident, progressista, part de la quai es va organitzar al voltant de grup parroquials, propers a la ideologia católica de caire liberal o no confessionals. Casos concrets són l'Esbait Màrius Torres, créât al 1962, els grups de teatre amateur gestats a l'empara d'algunes de les parròquies, el Club Esportai Huracans, que van començar ja al 1966 a donar difusió publica de les classes de llengua catalana que organitzaven, i altres. Cal afegir a tot plegat, encara, dos fets celebrats pels grups d'activistes contemporanis: d'una banda, el bisbe del Pino es jubila i marxa de Lleida; de l'altra, J. M. Martínez de Val, en prendre possessio del seu carree com a governador civil diu unes frases en cátala. Era l'any 1968 i el primer cop, en tots aquells temps de postures oficiáis contraries a us de la llengua catalana, que s'usava aquesta llengua en un acte d'aquestes caractéristiques. Un any abans, paradoxalment, l'Instituto de Estudios Ilerdenses creava la Cátedra de Cultura Catalana Samuel Gili Gaia, que fa una feina interessant de divulgado en aquest sentit. Es l'hora també que comencen a fer-se presents les activitats L'encarregat de l'antologia i ànima del projette era Ferran Colas, membre actiu d'El Caliu. Una bona part, però, de manera personal, treballant individualment i desvinculada de qualsevol grup, com ara Jordi Pàmias, Josep Vallverdú, Josep Lladonosa, Josep Barceló, Manuel de Pedrolo [...].
Aproximaxió a una iniciativa de Lleida: «La gralla i la dalla»
dels partits politics d'esquerra ja vertebráis en la clandestinitat i que s'anuncia un esdeveniment important en el futur immédiat i llunyà de la ciutat: Lleida serà seu universitaria. Parallelament, apareix Lleida, problema i realitat, el primer manifest de crítica oberta contra la situació de la ciutat. Als inicis dels anys setanta, la feblesa de la pressió governamental es evident. El 1971 s'inaugura a Lleida la seu d'Omnium Cultural. El 1973 obre la primera discoteca de grans dimensions amb recitals de Joan Manuel Serrât i Víctor Manuel, exemples que esperonen les vocacions cantaires de la joventut local que també vol fer sentir la força de les sèves composicions musicades. El curs 72-73 els estudis universitaris s'amplien amb la branca de Filosofia i Lletres, de la quai es podien cursar a Lleida eis tres primers cursos. La mort del dictador el 1975 crea un punt d'inflexió en el sistema establert. El pas cap a la democracia s'accentua i les llibertats queden garantides amb les eleccions generals. Mensaje deixa de publicar-se just aquell any, alhora que les manifestacions publiques de suport a la cultura catalana se succeeixen fins pràcticament el moment que pren possessio el nou Consistori, elegit per votació democràtica el 1979.
El llast arrossegat de l'herèneia dels setanta, la manca de qualsevol infraestructura fa difícil la vertebració cultural de la ciutat. Les expectatives d'immediatesa a resoldre la situació que tenien eis qui havien estât lluitant a la contra en grups i associacions culturáis es manifesten, però, demanant més rapidesa a resoldre una situació que denuncien continuamene Aquests
col·lectius retreuen ara a les autoritats publiques i privades per l'estat de la cultura i el seu poc desenvolupament, encara lentíssim, i a la mateixa societat per la poca implicado que té en aquest procès. A aqüestes veus s'afegiran també, reiteradament, les de «La gralla i la dalla».
2.1 1973-1974: la gestació de «La gralla i la dalla» a redós de la Universität
En el context que acabem d'esbossar, des del moment que obre les portes oficialment com a tal, el curs 72-73, la Universität — l'Estudi general — va adquirir un paper important. Tot i les improvisacions i els deficits infra-estructurals i de recursos a l'hora de la implantació, es va bastir amb elmillor professorat possible. Per als estudis d'humanitats, en concret, les primeres promocions es van formar sota el mestratge i influencia d'inteHectuals progressistes, critics amb l'actuació de la classe dirigent . Alguns d'ells havien estât formats a les aules republicanes sota el mestratge de noms tan representatius com Vicens Vives, Maluquer, Molas [...]. Una part s'havien manifestât ja, a mitjans dels seixanta, a partir d'análisis de context, sobre que calia a la ciutat en aquell moment per avançar en una línia de progrès. Uns altres estaven implicats en la creació de centres educatius innovadors i de pensament catalanista. Ens referim a persones com Victor Siurana, Josep Vallverdú, Enric Farreny, Jaume Magre, Manuel Lladonosa, Jordi Pàmias, que estrenen la nova vida universitaria a la vora de professors que arribaran de fora més tardanament, com Jordi Solé Tura o Josep Murgades, entre altres. Val a dir que en els primers temps el nou espai va funcionar més com a element integrador i catalitzador d'inquietuds que com a marc academic, d'estudi en sentit estricte. El punt historic que es vivia afavoria l'existència
d'un ambient altament polititzat i la llibertat que s'insinuava fomentava l'esperit reivindicatiu. La llibertat d'expressió, el no als tabus com ara el sexe, les adhesions a altres collectius marginats, i les protestes i demandes de solució a les mancances de recursos materials i humans que patia el nou espai universitari eren els temes récurrents, aleshores. Els espais buits de contingut formal, però, van afavorir el debat i les tertulies. Unes activitats aqüestes que eren especialment actives entre l'alumnat de Filosofia i Lletres, fet al qual contribuía la circumstància que eren molt pocs que s'hi havien matriculat. Nogensmenys, des del punt de vista de la imatge exterior, l'espai uni-
versitari acabat de formalitzar va dotar la ciutat de majors possibilitats i perspectives de preparado académica per ais joves tant de la ciutat com de les comarques veines que volien accedir a estudis superiors. Si més no, ara ja no els calia desplaçar-se a Barcelona o a Saragossa per fer-ho, fet que va introduir un incipient sentiment de prestigi de ciutat, de normalització del paper de la seva capitalitat. Aquelles aules van posar en contacte i van agrupar una colla bigarrada d'individualitats lleidatanes i de les comarques. Sobretot, va perllongar Testada a la ciutat d'una colla de joves de poblacions més o menys allunyades que s'hostatjaven uns en residencies estudiantils, altres, els que gaudien d'una permissivitat familiar més alta, en-pisos. Així, es va afavorir l'existència de grups que, no sent-ne fills, vivien la ciutat i Parlaven des de
la seva perspectiva de comarca. Grups tal vegada amb més possibilitats de relació i de mobilitat que els locals — molt més contrôlats — que van fer de la llibertat de que gaudien una bandera reivindicativa, una part dels quais es van implicar del tot en el present i en el futur de la ciutat on feien vida. Del conjunt de matriculats a Filosofia i Lletres, aviat van destacar dos noms. D'una banda Josep Borrell, originari de Mollerussa, membre dels grups de canço folk mollerussencs Pam i Pipa, i Ponent. De l'altra, Francese Pané, d'Arbeca, un any més jove, abrandat orador.
10
Tots dos s'havien format en ambients marcadament catalanistas.. Borrell a les aules del
Aproximaxió a una iniciativa de Lleida: «La gralla i la dalla» Tots dos coincidien inquietuds i motivacions i van esdevenir els dinamitzadors de col·loquis, tertulies, débats, lectures i comentaris de llibres de política, de poesia, de filosofia, etc. a l'aula, en eis descansos, en els bars connotats com a progressistes, al seu pis d'estudiants, etc. Als temes de reivindicado comuns a la
generado dels setanta, s'hi van afegir altres de circumstancials inhérents a l'entorn immédiat en que es movien: la Universität com a élément motor de la vida i la infraestructura cultural de la ciutat. Tots dos van incloure en el débat la seva propia passio: la poesia. La poesia com a practica i com a tema d'anàlisi i reflexió teòrica: els estils i els corrents; els autors d'avantguarda aquí tot just coneguts, Breton, Papasseit [...]; el paper que havia de tenir com a única sortida per arribar a una connexió de la cultura amb el poblé. I la cultura, amb majuscules, per a ells era en aquells moments els versos, l'élément exclusiu de comunicado.
3. 1974-1975: de la creació a Pescissió de l'equip inicial de grallers
Un dels grafiti més reeixits del maig de 1968 afirmava «La revolta, i solament la revolta es creadora de llum, i aquesta Hum no pot prendre sino tres camins: la poesia, la llibertat i l'amor.» Una part d'aquella primera promoció d'universitaris estaven convençuts que la Universität havia de ser el motor de la vida cultural de la ciutat i que, en no ser així, havien de ser ells qui esperonessin eis bastiments deis esquemes de la ciutat dinàmica i progressista a que aspiraven. Per a ells, la revolta es va concretar a organitzarse a partir d'una mateixa afició poètica i sota la bandera d'un nom corrosiu, colpidor i buscadament suggeridor de connotacions agressives: «La gralla i la dalla». Era a punt d'acabar el primer trimestre del curs 74-75. En l'empresa s'hi van identificar quinze nois i noies de la branca comuna de llengues de Filosofia i Lletres capitanejats per Pané i Borrell. El més jove tenia divuit anys i el més gran vint-i-dos.
Els plantejaments programàtics de qué parteix el grup se centren en tres punts basics d'actuació: primer, incidir de manera crítica, a través del treball poètic individual i com a equip, sobre la realitat sociopolíticocultural que els voltava. Segon, provocar l'aparició de noms i veus noves que parlessin i Seminari de Solsona i Pané en els moviments escoltes. L'un i l'altre, també, havien rebut el mestratge d'un professor que els havia de potenciar l'orientació cap a la literatura: Jordi
Pàmias - mes tard premi Caries Riba de poesia, Mestre en Gai Saber, etc. - que acabaven de
tenir com a tutor al batxillerat i al qual aniran retrobant al llarg de la seva traiettòria com
a grup de poesia i com a poetes en solitari escrivissin poèmes des de ponent per a la mateixa societat de ponent i per a la resta, amb un llenguatge ciar, directe i universal. Tercer, connectar amb eis nuclis actius de les terres de Lleida per tal de cohesionar el panorama cultural, compartir idees, experiències, alhora que augmentaven la relació entre eis artistes i els autors de tot el territori. L'obertura d'un circuit cultural havia de possibilitar, en conseqüencia, poder publicar. A la practica, encara, s'hi va afegir un altre aspecte: donar-se a conèixer com a grup d'avantguarda, trencar els esquemes conservadors i encarcarats i jugar a la provocado constant. La revolta és, sobretot, escàndol, dirán. I van defensar aquesta idea organitzant, dins i fora de la facultat, actes, a manera de happenings i performances, amb un fons tothora present reivindicatiu de la llibertat total d'acció i d'expressió. En la seva primera etapa, actes anecdòtics així els van servir, d'una banda, per donar-se a conèixer en l'àmbit academic com els enfants terribles de la Universität. De l'altra, per incorporar en el si de l'ambient d'estudiants una estètica i unes maneres reflexes de la doctrina hippie, que aquí arribava de nou, tot i estar absolutament superada arreu. Els grallistes procuren ja des del primer moment no quedar-se en l'anonimat ni en l'espai universitari estricte. L'objectiu és arribar a la gent. Dos mesos després d'haver-se organitzat, al
desembre de 1974, acorden amb el Diario de Lérida que hi tindran un espai periodic per difondre els seus poèmes. La coHaboració, però, no va més enllà d'una única aparició que van encapçalar amb un titular directe, «Al poblé deLleida»: «ens dirigim a vosaltres per tal de trencar alguns dels silencis que ens ofeguen. Som poetes: el bull rabent dels sentiments i com a tais desvetllarem amb un cop, «la paraula», la veritable valor de l'home: la llibertat.» La reflexió sobre com donar-se a conèixer en l'ambient artistic de la ciutat els va dur a organitzar una exposició muntatge poèticovisual a partir de la concepció de l'art complet: poèmes i materials quotidians. Una decisió aquesta que no tot l'equip compartex, per la qual cosa no tots s'hi impliquen. Amb tot, des 3 al 13 de juliol de 1975 Caosi/s es presenta a la sala Gosé del
CoHegi d'Arquitectes. El nom de la mostra volia reflectir l'atmosfera de caos en la qual vivien i la preocupació per l'ús adéquat dels mots per provocar les Segons el testimoni de Josep Borrell, el muntatge alludia a les preocupacions basiques de la societat i de l'home mes normal del carrer: el sexe, el poder, el consum, la llibértat, etc., i era un assaig de l'aproximació del fet poètic a un public molt ampli i heterogeni. Una connexió que se simbolitza en la mostra amb una tenda d'indi on tothom podia escriure el seu poema si ho volia. La invitado que hi havien escrit era propicia: «Si d'alguna manera et sents poeta, entra i escriu». Sobre aquests details vegeu J. M. Benêt i Massana: «En la sala Gosé poesia signífera», in: El Correo Catalan, 5-7-1976, p. 111.
Aproximaxió a una iniciativa de Lleida: «La gralla i la dalla»
sensacions que pretenien. Caos i reflecteix la dicotomia del grup inicial: uns quants escriuen en castella i uns altres escriuen en cátala. En la mostra conviuen també les dues posicions amb presentacions diferents, amb una simulado de portes d'entrada diferents per a cada opció:
Josep Vallverdú obre la part de mostra en llengua catalana i Cristina Lacasà la de llengua castellana. El muntatge va tenir una repercussió notable en eis ambients més progressistes de la ciutat, en eis mitjans de comunicado, i un seguit de valoracions contraposades. L'expectació que van aconseguir els va animar a recollir tots els poèmes en un llibre antologie titulat també Caos on van posar per escrit, per primer cop, el seu programa d'objectius. Miquel Llado, des d'un dels diaris locals, en dirà que aquell conjunt de poèmes és el testament d'una vida tot just encetada.
Comentari que fou tota una premonició. Mentre Lladó fa aquesta afirmació des de la seva columna, «La gralla» es disgrega. La qiiestió idiomàtica va ser, encara que no l'unie, un dels condicionants importants. De fet, els grallers que hi perduren, i els que s'hi incorporen mes tard, usen el cátala com a llengua única en totes les sèves manifestacions. A banda de les diferencies ideologicolingüístiques, la diversitat de punts de vista sobre la funció social del grup entre Pané i Borrell i la resta determinen la ruptura.
14
En la represa del curs 75-76, només ells dos mantenen la idea inicial i es disposen a tirar, pràcticament sols, el projecte endavant. El desembre de 1975 tornen a aparèixer en public, ara oficialment com a secció poètica de l'Esquella Teatre, i enceten així la segona època.15
La gralla i la dalla: Caosi/s, Lleida: Facultat de Filosofia i Lletres (comissió de cultura), 1975.
13 Miquel Lladó: «Eis joves poetes de Lleida i llur antologia "La gralla i la dalla"», in: Diario
de Lérida, desembre 1975.
4
Fent referencia a aquests problèmes, en l'autopresentació del grup en el butlletí de l'Esquella, que encara que no porta data podem afirmar amb prou probabilitat quecorrespon al mes de desembre de 1975, es pot llegir: «[...] gent de tota mena, condicio, llengua i de Filologia i Lletres es vestía de rapsoda '[...]. Tanmateix la gesta, volem dir l'acció, requería venadera accio; és a dir fets concrets. I vés per on!, que aquest punt la cosa comença a fallar». Alhora que La gralla es converteix en la secció poètica de L'Esquella Teatre, Ponent - grup de canco catalana del qual també formava part Josep Borrell - s'hi integra també i a partir d'aleshores apareixerà també sota Paixopluc de l'Esquella com a secció de cançó. Aquest conjunt de folk el componen a més de Borrell (Xerric), Teima, Jordi Oró, Miquel Ángel Tena i Miquel Sancho. A partir d'aleshores, aquest grup organitza un seguit d'actuacions de nova cançó, tant la que es fa a Lleida com la de la resta de Catalunya, de renom. Els dos grups - La gralla i Ponent - es fan publicitat d'un a l'altre. En els desplaçaments i actuacions fora de Lleida, els cantautors parlen de l'estil poètic dels grallers, i en venen els llibres .
4. 1976-1978: de «La gralla i la dalla H» a un altre moment d'impàs. En aquest période el grup aglutina onze nois. Excepte Pané i Borrell, cap es universitari. Un fet aquest buscat a consciència: pretenien que el producte que elaboressin fos reaiment sortit de la mateixa sava del poblé. Així,
cadascú es va proposar elaborar una poètica pròpia per tal de ser més coneixedors del conjunt d'aquests estils particulars de fer poesia. El plantejament és a dos nivells: un treball personal i un altre, parallel, de conjünt. La finalitat ùltima era compartir una problemàtica popular enfront de la situació elitista de la cultura i en aquest cas de la poètica, tot desmitificant el
poeta i l'acte de creació. A partir del gener de 1976, i pràcticament durant tot l'any, apareixen en
public amb assiduitat. Al febrer són signants d'un manifest contra la decisió de l'Ajuntament de no donar el nom del poeta lleidatà Màrius Torres a l'institut masculí de segon ensenyament. Una reivindicació en la qual s'hi impliquen fins al punt que organitzen una manifestado en contra i un cicle d'actes per homenatjar durant tres dies, amb recitacions de poèmes i conferencies sobretot, el nom del poeta. Aquell any és també el del Congrès de Cultura Catalana, al qual s'adhereixen des del primer moment. Ells són els encarregats de fer arribar la proclama ais pobles del voltant i de participar en la cloenda a la vora d'altres poetes locals com ara Jaume Pont.16
Paralelament, són cridats a participar en una exposició de dibuixos a la sala Domingo's de Lleida i a fer unes xerrades a la Universität Autònoma de Barcelona i al Collegi Universitari d Tarragona. Des d'ara, i fins a primers de 1977, tindran una secció fixa a La Mañana en la quai cada component explicitarà quina és la seva concepció del quefef poètic i el posicionament que té envers la societat que l'envolta. L'interès d'aquests articles rau en el fet que per primer cop es fa pública en un mitjà periodic una reflexió sobre el fet poetic individual i coHectiu. La seva, la que expliquen, és una poesia jove sense escola, amb condicionants évidents tant de domini de la llengua com d'ofici. Amb una temàtica popular, de problèmes quotidians, d'amors i
desamors, d'alegries i frustrations, la poesia per a ells és l'expressió dels propis neguits, l'unica arma per véncer una situació i una societat que viuen de manera anòmala. I, sobretot, la poesia per a ells és experimentado. miren de fer nous adeptes i amants de la poesia.
16 Jordi Pamias: «El nom de l'institut», in: Institut de Batxillerat Màrius Torres, 150 aniversari
(1842-1992), Lleida: Institut de Batxillerat «Màrius Torres», 1993, p. 315-318.
Aproximaxió a una iniciativa de Lleida: «La gralla i la dalla»
Dels assajos sobre les possibilitats poétiques amb eines diverses a més de la paraula, en suit, la primavera del 1976 Objectes-2417 un opuscle que conté una desena de poèmes visuals. Segons Pané aquest va ser l'unie treball sobre poesia concreta que va aparèixer en aquella època al territori de Lleida, en un moment que només Guillem Viladot havia fet alguna cosa en aquest sentit. Al pròleg, punyent en el gust per la incitado que no va abandonar mai el grup, queda explicit la motivació final: «La poesia ha obeì't massa eis impulsos i la força de les paraules i ha oblidat — lastimosament — l'essència dels objectes. Et demanem, ara, lector, que aprenguis a refregar-te les coses pel cos, a fruir amb aquest contrast. Cal que facis l'amor amb eis objectes.» Mesos més tard, en un retorn a l'estudi del mot com a eina poètica, publiquen Masss [...] suave
intitulât, en la mateixa línia, amb un explicit jocs de paraules: Cuixes i Queixes.1" El recull de poèmes són les restes d'un muntatge poèticovisual que preparaven i que no va reeixir com a tal. Tal vegada, que es frustri aquest projecte és consequència d'una altra incubado de problèmes interns que provoquen un nou trencament i un intens période de silenci. Periode que ve marcat pel darrer article que publiquen en aquesta època titulat explícitament «La gralla i la dalla ha mort a cops de fetge de vedella salvatge».19 L'articulista, un dels membres del grup, fa aHusió a la pèrdua del sentit del
col·lectiu, al desencis respecte les possibilitats efectives de la fundó regeneradora que s'havien autoproposat, i a l'excessiva existencia d'individualitats, com a motius principals de la desfeta a la vora de la manca de suports, sobretot economics, externs al grup.
20 Tot i aquests problèmes, hi ha un nou intent de redreçar l'equip amb només cinc membres i, així, publiquen en pie estiu Lloança del magall.11 Pané justifica el títol dient que «ens plantegem obertament la cultura de Lleida i la La gralla i la dalla: Objectes 24, Lleida: Imprès Rapit, 1976. Hi escriuen Eduard Falcó, Enric
Pociello, Josep D., Francese Pané.
La gralla i la dalla: Masss...suave, Lleida: Imprès Rapit, 1976. Hi escriuen Francese Pané,
Toni Castellseguer, Pep Segon, Alfons Ros, Josep Borrell, Esteve Mestre, Ignasi Aldomà,
Jordi Perez, Jordi Gener, J. Querol, C. Casanova.
L'article, que no està signât, suposadament l'escriu Josep Borrell. Vegeu «La gralla i la dalla
ha mort a cops de fetge de vedella salvatge», in: La Mañana, 19-2-77. De fet, qui més havia actuat públicament a banda de la feina amb l'equip era Josep Borrell, el quai, a més de ser membre del grup de canço Ponent, havia fet diferents col·laboracions com a poeta a la ciutat i a altres indrets del Principat.
21 La gralla i la dalla: Lloança del magall, Lleida: Imprès Rapit, agost 1977. Hi escriuen Josep
Borrell, Francese Pané, Toni Castellseguer, Esteve Mestre i Josep M. Gêné.
seva poesia, per això creiem que és important una paraula que simbolitzi la duresa del treball en el camp i per això hem escollit el magali.»22 Al pròleg, ell mateix insisteix en aquesta idea: «Nosaltres amb el magall restem fidels a la vida d'un país mal fecundat — per negligencia i per interessos economics —que es diu Lleida.» Formalment, «La gralla» torna a estar organitzada. De fet, no ho estarà en ferm fins a finals del setanta-vuit. Tot aquest any el dediquen a reunir nous membres, a reflexionar i a preparar noves iniciatives per a la represa. Francese
Pané continuará en solitari escrivint a La Mañana, tot publicant periòdicament durant tot aquell any una sèrie de Lletres a Adonai, de contingut divers, numerades a manera d'historiés per capítols. 5. 1979-1985: de la darrera represa a la fi definitiva del grup Les revisions de grup sobre la feina feta i la que volien fer, els fa adonar que no havien avançât gaire en els propòsits de dinamització de la societat. S'adonen que han de reprendre la tasca des del punt on la van deixar, amb més cura i tal vegada amb propostes més rellevants. Així, a finals d'any publiquen Glop de UopP El llibre recull una darrera tria antològica dels poèmes més actuals dels quatre membres que conformen ara «La gralla».Com en eis anteriors, el titol recull el fons d'intencions del contingut. Glop de llop és, així, un conjunt de diferents moments de la vida elevats a la categoria d'història per Pefecte del poema — o llop que engull a glops el seu voltant. Teoria aquesta presa directament dels postulats de Joan Brossa, un dels poetes de qui es manifestaran seguidors incondicionals. La maduresa a que més amunt aHudiem es reflecteix amb claredat en aquest treball, d'una banda en la cura i el detall de l'edició i, de l'altra, en el fet que es plantegen la nécessitât dels avals qualitatius per poder fer-se un Hoc en el panorama cultural del moment. En aquest sentit, es fan prologar per Jordi Pàmias, antic mestre seu i aleshores recent guanyador del Caries Riba de poesia, 1978.Borrell i Toni Castellseguer, en nom del grup, justifiquen el seu llargsilenci argumentant que «els poetes rumien més qué no surten a l'escenari».
Ho diuen tot just al gener del 79, en el moment que presenten Glop de llop
22 J.A. Roseli Pujol: «Poesía en Lleida, 'Lloança del magall», entrevista a Francese Pané, in: La
Mañana, 4-9-1977.
23 La gralla i la dalla: Glop de llop, Lleida: Imprès Rapit, 1978. Hi escriuen Esteve Mestre,
Francese Pané, Toni Castellseguer i Josep Borrell.
Aproximaxió a una iniciativa de Lleida: «La gralla i la dalla»
als mitjans de comunicado.24 Gracies a l'entitat de Jordi Pàmias el llibre es presenta en societat amb tots els honors en un acte oficial al saló noble de l'Instituto de Estudios Ilerdenses. Aquest acte, sobretot, i la bona acollida del llibre, els retorna el reconeixement com a grup paradigmatic que havien tingut uns anys abans. Així, son cridats a participar en les Segones Jornades d'Estudi de les Terres de Lleida, organitzades al mes de maig pel Col·legi Major Ilerdense de Barcelona, on fan un recital poètic a la vora de Jordi Pàmias i d'alguns dels cantautors de Ponent.
Tots, en grup i individualment, continúen mantenint els seus posicionaments ideologics. Se sitúen enfront de qualsevol de les manifestacions que feien amb una orientació de combat ideologic décantât cap a posicions esquerranes radicals de reivindicado catalanista. És tot just amb les Joventuts Comunistes que organitzen el primer Programa d'Assaig Cultural que es fa a la ciutat, dins el quai es munta la primera mostra de poesia de Lleida al carrer. Tot plegat, s'esdevenia al llarg del darrer trimestre del 79. Paral·lelament a aquests actes de projecció pública de la seva obra, els membres del grup continúen amb la feina de captado de poetes, de reflexió, de muntatge de tertulies amb estudiants i professors universitaris, de llengua i literatura catalanes, sobretot, d'adhesió a qualsevol manifestado de caire cultural que es fes a la ciutat, i continúen els débats interns sobre l'enfocament de la feina com a equip. En aquest sentit, preparen el muntatge d'una exposició de poesia tout court i el projecte d'edició dels materials. Malgrat el temps i les illusions invertides, els documents i l'utillatge de Les golfes, nom que havia de portar
la mostra, quedaran inédits. Com a contrapunt, el grup augmenta amb dos membres més i decideixen encetar un projecte nou, força ambiciós: una publicació periodica diferent a totes les que havien aparegut a la ciutat fins aleshores. Curosos com són amb el detall simbòlic del nom de les publicacions que treuen, batejaran la iniciativa amb el nom de L'Estrof, revista de
poesia. L'Estrof apareix el desembre de 1979 amb la conscièneia d'omplir un buit en el panorama cultural de Lleida i amb una invitado explícita a tothom que hi volgués participar. Des del primer nùmero es manifesta oberta a totes les iniciatives, idees i opinions que aportessin quelcom d'original o creatiu en el camp de la poesia. L'objectiu en crear-la és demostrar que a Lleida es pot, i s'ha de fer, cultura. Per això el grup té la idea que un cop cobert aquest objectiu deixaran de publicar-la. Així, es plantegen una col·lecció de 10 números: un cada trimestre.
Toni Castellseguer i Josep Borrell: «Glop de llop», la represa de «La gralla i la dalla», in: LaMañana, 20-1-79.
25 El recompte final donava un période teorie de presencia de la publicació de tres anys i mig. Creien que en aquest temps les institucions politiques démocratiques, que tot just si acabaven d'arribar al poder municipal, ja s'haurien consolidât; que les mancances infraestructurals
de la ciutat s'haurien resolt o estañen en vies de resoldre's; que, en definitiva, la torxa de la cultura activa la prendrien les institucions. D'entrada, l'aparició de la revista fou mol celebrada.26 L'Estrof se situa a la vora d'altres revistes contemporànies com Faig, Quaderns Crema, Quaderns de Ponent, Els Marges i la balaguerina Escrivîm a les parets per citar només les que mes hi coincidien amb idees i/o contingut. Aquest cop, a banda de la possibilitat de subscriure's a la revista, els membres del grup no només en fan de promotore i venedors sino que connecten ja amb eis circuits de distribució d'algunes llibreries de Girona, Tarragona i Barcelona. Per al grup L'Estrof va ser un darrer cartutx, el definitiu. Van voler condensar en un producte molt élaborât i madur tots els plantejaments i idees que havien anat deixant esbossades en les étapes anteriors. Amb un tiratge per número de tres-cents a quatre-cents exemplars, i finançât pels mateixos membres del grup, des del primer número fins al darrer destaca per sér un
producte estèticament acurat, de disseny agradable i molt reeixit. Pel que fa al contingut l'esquema temàtic es mantindrà gairebé fix en els vuit números que es van editar. Una tria determinada que respon del tot als objectius que s'havien plantejat com a programa de treball: fer-ne una plataforma de crítica literaria; connectar amb les aVantguardes i la cultura d'elit del moment; revisar el passât literari autòcton (culte i popular); incorporar plomes d'arreu
dels Països Catalans i donar-Íes a conèixer, alhora que ells mateixos es
La gralla i la dalla: «L'Estrof, una revista de poesia de Lleida», in: Diario de Lérida., 25-2-80.
El primer nùmero es presenta a l'Ateneu Popular de Ponent, el quatre de febrer del vuitanta. La nota que acompanya la circular informativa de l'acte diu: «[...] voldríem recomanar a tots els socis, d'una manera especial, l'assistència a la presentado d'aquesta revista i la lectura poètica que l'acompanya per la importancia del grup La gralla i la dalla, un nudi de poetes lleidatans que en un ambient cultural tan desolat com el que sofreix la nostra ciutat, s'esforcen per trobar camins nous d'autenticitat i renovació en aquest camp de la literatura. Enfront de la colonització cultural a la qual ens condemna là televisió i enfront uns valors purament consumistes que segrega l'attuai dvilització, creiem que d suport decidit a aquest tipus d'iniciatives i d'esforços com el de La gralla i la dalla constitueix una petita però important aportado a un nou tipus de sodetat i de relacions humanes.»
Per a alguns números compten amb petites subvencions indirectes de l'Ajuntament de Lleida i del Departament de Cultura de la Generalität.
donaven a conèixer en un context de mes ampli abäst com a escriptors. A l'hora de plasmar aquests objectius en seccions, en decideixen quatre de fixes:Manifest; Lectura; Escriptura, i Poetes.
El Manifest obria a tall de salutació cada número. En l'editorial signada pel director — un graller diferent cada número — es recollien, sovint a manera de proclama reivindicativa, amb un contingut critic, punyent i compromès, la inquietud del grup sobre la problemàtica i el desenvolupament del'ambient cultural a Lleida. Des d'aquest espai denuncien la immobilitai de
la societat privada que comença a ser benestant, a implicar-se a crear infraestructuras d'edició i difusió dels autors locals, alhora que increpen les autoritats per la manca de decisió potenciar-les.
En Papartat Lectura, s'hi inclouen articles d'anàlisi, crítica i investigado de la tradició literaria de Ponent, la llunyana i la més immediata; ressenyes de lectures d'autors d'avantguarda universals i articles d'assaig al voltant deis diferents corrents poetics contemporanis. En aquesta secció van aparèixer articles de recerca que ara són de consulta imprescindible com: «La Renaixen-
ça lleidatana i la poesia», de Josep Borrell;28 «Mensaje o el lluïment leridano»,de Francese Pané;29 «La novella policíaca i Rafael Tasis un iniciador», deRamon Miró,30 etc.
Escriptura i Poetes són dues seccions de creació literaria. Hi recullen l'obra tant d'escriptors coneguts com d'estudiants que tot just assajaven de fer versos o prosa. En aqüestes planes hi van conviure textos de Joan Brossa, Rosa Fabregat, Jaume Pont, Guillem Viladot, Jordi Pàmias, M. Mercè Marcal,etc. a més de tots els membres de l'equip de redacció. Vist en conjunt, la revista és, com a projecte, una iniciativa única a Lleida, amb reminiscències — salvant totes les distancies temporals i circumstancials a propostes anteriors com Vida Lleidatana (1926-1928), Art(1933) i Labor (1953-1959). Diferencies clares d'intencions i contingut les separen, però. L'Estrof, amb tot, es ressent dels problèmes que ells denunciaven constantment: la manca, en general, del costum d'escriure i investigar per publicar. El dèficit més evident de la revista és la nòmina d'escriptors col·laboradors que va provocar massa sovint una reiteració constant dels mateixos autors, en especial dels propis membres de La gralla. Un perill aquest contra el quai ja s'havia pronunciat Borrell i en el primer escrit de
282930Treball publicat en tres parts als Estrof 2, 3 i 4.Vegeu L'Estrof, 3 (tardor 1980), p. 39-45.
Vegeu L'Estrof, 7 (tardor-hivern 1982), p. 55-66.
salutació: L'Estrof no volia ser la «revista del grup», feta pel grup. Ja cap al final, anava abocada a ser-ho. Actualment, ells mateixos reconeixen que la revista fou mes valorada fora d'aquí que a Lleida mateix. A tall d'exemple, al 1983 es comença a editar al Baix Vinalopó una revista de caractéristiques semblants, La Relia. A la presentacio del primer nùmero editorial, el director recorda l'Estrof i li reconeix el paper que té de model per a la seva publicació.
L'Estrof publica el darrer número la tardor de 1985. Els motius que provoquen l'abandonament del projecte son diversos. Uns de caire personal, com la mort de Toni Castellseguer que enfonsa anímicament la resta del grup; el casament d'Esteve Mestre, cosa que fa que aquest s'allunyi també deis seus Companys. Els altres, tal vegada les raons definitives del desenllaç, son
d'indole mes pragmàtica, com ara l'augment progressiu i constant dels costos de la revista, costos que suportaven pràcticament amb les seves aportacions particulars. En el darrer Manifest, en aquest sentit, fan pública la seva renuncia a continuar éditant L'Estrof i la seva resistencia a demanar ajuts economics substanciosos ja que «[...J hem tingut ciar malauradament que
aconseguir la tranquillitat editorial de la revista volia dir la servitud ideològica.)2
Amb la fi d'aquest projecte editorial es desfà també definitivament «La gralla i la dalla». Tanquen un période d'onze anys d'activisme i d'intents de mantenir la torxa en el camp de la producció poètica local. Una iniciativa que després d'ells no tornara a reprendre cap altre grup. Dels contemporanis seus amb qui van començar.
El grup Ponent s'havia disgregat ja i només Miquel Ángel Tena continuava en el món de la cançó com a professional; el director de L'Esquella Teatre havia acceptât quatre anys enrera una proposta del nou equip municipal democratic per convertir el seu somni teatral en una Aula Municipal de Teatre. Els esquellaires foren, tal vegada els unies que van abandonar la seva trajectòria «de combat» amb la possibilitat de crear una infraestructura artística i una dinàmica social en aquest sentit. «La gralla» també ho havia prêtes tot al llarg de la seva vida com a grup, però, no hi van reeixir.
La relia', Baix Vinalopó: octubre 1983. A l'editorial llegim: «[...] vaja el nostre reconeixement
més sincer per a L'Estrof, revista quadrimestral de poesia, editada a Lleida, i coordinada tan
magníficament pel grup La gralla i la dalla. En tot moment ens ha servit de model a seguir.
Potser és una de les millors revistes literàries que s'editen als PPCC».
Josep Borrell: «Vuitè manifest. Encara un vuitè manifest, o darrer comunicati», in: L'Estrof,
8 (tardor-primavera 1985), p. 15.
El desti, les circumstàncies i la dinàmica política han fet que allò que no van poder fer com a grup ho acabessin aconseguint com a individualitats, si mes no els dos fundadors de La gralla. En efecte, una decada més tard, tots dos tenen carrees de govern o de decisió que els permet incidir directament en els aspectes de vertebrado sociocultural i d'infraestructures culturáis que
havien denunciat des de les pagines de L'Estrofi sobre eis quals havien anhelat poder actuar.
dimecres, 20 / maig / 2009
Bashung cantava de nits a les escales de La Basílica del Sacré-Cœur
T'en recordes Salvador? vares baixar directe, amb el Dyane 6, de Paris a Balaguer a buscar-me. Jo encara ni m'havia recuperat del cansament del viatge per Suissa i tu encara en volies més de gresca aquell estiu. A casa, al poble, tothom estava de dol. Lo Paquito havia mort en un accident de cotxe tornant de Barcelona. Era una tragèdia sense nom, ni mida. Tu vares aterrar al mig d'aquell desastre i jo et vaig dir que si. Varem marxar sense ni dir adeu, tot i que n'estava fart de tocar per europa. Sempre de punta a punta d'europa!...
Aquell tio, Salvador, era l'Alain Bashung, que més tard fou un dels grans de la música Francesa, de la generació del relleu del Brel, Brassens, ferrat, Ferré, Barbara. Montand, la Grecò, La "Jardin", que li'n dic jo, a la Francoise Hard
y... era aquest xicot llavors. o potser encara era més jove i era més així...o encara més jove, potser
Ara farà un més i pocs dies que va morir d'un càncer de pu
lmó. Fumava com un descosit. I ja tenia 60 anys. Fumava amb el mateix estil que el seu íntim generacional Serge Gainsbourg. Va fer "locures" fílmiques amb l'Arrabal, i una bona tanda de películes, bandes sonores i sobretot cançons, Hipnótiques, Misterioses, Profondes, Extranyes, Maravelloses Cançons... No se si t'en recordes Salvador, però jo si que ho tinc molt present. Tant és així que uns anys més tard el vaig vore a Marsella en un bolo de tarda-nit al carrer, no se si tu hi eres en aquell viatge, no et tinc fitxat com en d'altres. A distàcia el vaig anar seguint, de vegades a Andorra, anant a vendre discos, en veia algun llançament i pensava: goita!, el paio aquell de París.
Dimecres que ve, si tot roda com hauria de ser, farem un programa a Radio Premià de Mar i parlarem de l'Alain Bashung, ja sé que a tu et va més, t'estimes més la música cubana. Que n'ets un gran entés. Però m'has d'entendre també tu, Salvador, i no t'ofenguis, que no vull pas fer-te'n un despreci. A mi, si vols que et diga la veritat, veritat, tot aixó de la patxanga llatina me la bufa. Pot ser molt efectiu de cara al ball, la gresca i el consum a la barra de l'envelat, però me la bufa. Fins al Victor Jara, els cubans d'alta volada, els Inti-Ilimani, Zitarrosa, Yupanqui... Fins al Cafrune, i en Gardel, val, però prou, he?! prou, Salvador. Jo, es que soc més de francesos, Italians...Ja m'entens oi, Salvador?-Ep !, no t'ho prenguis malament, he?- Però si vas de bolo, cap al maresme, Dimecres a la tarda, posa la Com Radio cap allà a les 6 i en podràs sentir cinc centims, potser et ve a la memòria aquell xaval de la xupa negra que portava ulleres de sol a la nit... a Paris...
Només volia possar distància, gosar d' allunyar-me de la tristor que ofegava la Plaça Mercadal i el Niu-Cup. Llavors els meus m'eren igual, passava per un procés de desclassament voluntari, i els tractava com si mai haguessin existit. No valen res les anècdotes d'aquell viatge Salvador, tot i que foren moltes i divertides. Només una cosa, la nit que vàrem anar fins a La Basílica del Sacré-Cœur, vagarejant com quasi cada nit, després de tocar fins que els restaurants quedessin buits. -Nova troba cubana,- "cuando lejos de ti quiera penar el corasooon... Estrellita de Sur..." Victor Jara.- Maria ya ves... -Llegó el comandante y mandó a parar... Quin aborriment tio!, 
detestava el repertori i et detestava a tu. No per res, prou que n'erem de bons companys, només per la gambada llarga que tenies. Jo darrera teu, esgotat i tu que no en tenies mai prou, "dale que dale". Malagueeeñaaaa Salerosaaaa!! S'havia de mantenir a les gallegues.
A les escales, aquelles escales grises, amples, com un teatre romà, hi havia assegut un paio vestit de Rockero, amb una xupa de cuiro negre, camperes de punxa i una mata de cabells negres, lluents, com de carbó mineral, sofisticat i a l'hora displicent, que cantava i tocava l'harmònica, amb la destresa d'un bluesman negre, també de pell. A la seva vora, impassible, un guitarrista que anava fent la seva. Tocaven com si estiguessin assajant. A mi em va semblar que aquell fulano era "algú" que sortia a prendre la fresca i de pas mantenir la gola en forma. Estava pel damunt del que s'acostumava a veure pels carrers de París i mira que s'en veia de coses bones...
detestava el repertori i et detestava a tu. No per res, prou que n'erem de bons companys, només per la gambada llarga que tenies. Jo darrera teu, esgotat i tu que no en tenies mai prou, "dale que dale". Malagueeeñaaaa Salerosaaaa!! S'havia de mantenir a les gallegues.Aquell tio, Salvador, era l'Alain Bashung, que més tard fou un dels grans de la música Francesa, de la generació del relleu del Brel, Brassens, ferrat, Ferré, Barbara. Montand, la Grecò, La "Jardin", que li'n dic jo, a la Francoise Hard
y... era aquest xicot llavors. o potser encara era més jove i era més així...o encara més jove, potserAra farà un més i pocs dies que va morir d'un càncer de pu
lmó. Fumava com un descosit. I ja tenia 60 anys. Fumava amb el mateix estil que el seu íntim generacional Serge Gainsbourg. Va fer "locures" fílmiques amb l'Arrabal, i una bona tanda de películes, bandes sonores i sobretot cançons, Hipnótiques, Misterioses, Profondes, Extranyes, Maravelloses Cançons... No se si t'en recordes Salvador, però jo si que ho tinc molt present. Tant és així que uns anys més tard el vaig vore a Marsella en un bolo de tarda-nit al carrer, no se si tu hi eres en aquell viatge, no et tinc fitxat com en d'altres. A distàcia el vaig anar seguint, de vegades a Andorra, anant a vendre discos, en veia algun llançament i pensava: goita!, el paio aquell de París.Dimecres que ve, si tot roda com hauria de ser, farem un programa a Radio Premià de Mar i parlarem de l'Alain Bashung, ja sé que a tu et va més, t'estimes més la música cubana. Que n'ets un gran entés. Però m'has d'entendre també tu, Salvador, i no t'ofenguis, que no vull pas fer-te'n un despreci. A mi, si vols que et diga la veritat, veritat, tot aixó de la patxanga llatina me la bufa. Pot ser molt efectiu de cara al ball, la gresca i el consum a la barra de l'envelat, però me la bufa. Fins al Victor Jara, els cubans d'alta volada, els Inti-Ilimani, Zitarrosa, Yupanqui... Fins al Cafrune, i en Gardel, val, però prou, he?! prou, Salvador. Jo, es que soc més de francesos, Italians...Ja m'entens oi, Salvador?-Ep !, no t'ho prenguis malament, he?- Però si vas de bolo, cap al maresme, Dimecres a la tarda, posa la Com Radio cap allà a les 6 i en podràs sentir cinc centims, potser et ve a la memòria aquell xaval de la xupa negra que portava ulleres de sol a la nit... a Paris...
LA NUIT JE MENS
On m'a vu dans le Vercors
Sauter à l'élastique
Voleur d'amphores
Au fond des criques
J'ai fait la cour à des murènes
J’ai fait l'amour j'ai fait le mort
T'étais pas née
À la station balnéaire
Tu t'es pas fait prier
J'étais gant de crin, geyser
Pour un peu je trempais
Histoire d'eau
La nuit je mens
Je prends des trains à travers la plaine
La nuit je mens
Je m'en lave les mains
J'ai dans les bottes des montagnes de questions
Où subsiste encore ton écho
Où subsiste encore ton écho
J'ai fait la saison
Dans cette boîte crânienne
Tes pensées
Je les faisais miennes
T'accaparer seulement t'accaparer
D'estrade en estrade
J'ai fait danser tant de malentendus
Des kilomètres de vie en rose
Un jour au cirque
Un autre à chercher à te plaire
Dresseur de loulous
Dynamiteur d'aqueducs
La nuit je mens
Je prends des trains à travers la plaine
La nuit je mens
Effrontément
J’ai dans les bottes des montagnes de questions
Où subsiste encore ton écho
Où subsiste encore ton écho
On m'a vu dans le Vercors
Sauter à l'élastique
Voleur d'amphores
Au fond des criques
J'ai fait la cour à des murènes
J’ai fait l'amour j'ai fait le mort
T'étais pas née
La nuit je mens
Je prends des trains à travers la plaine
La nuit je mens
Je m'en lave les mains
J'ai dans les bottes des montagnes de questions
Où subsiste encore ton écho
Où subsiste encore ton écho
La nuit je mens
Je prends des trains à travers la plaine
La nuit je mens
Je m'en lave les mains
J'ai dans les bottes des montagnes de questions
Où subsiste encore ton écho
Où subsiste encore ton écho ...
dimarts, 19 / maig / 2009
MARIO BENEDETTI: OBITUARIO PARA RONALD REAGAN
OBITUARIO CON HURRAS
A Ronald Reagan
Vamos a festejarlo
vengan todos
los inocentes
los damnificados
los que gritan de noche
los que sueñan de dia
los que sufren el cuerpo
los que alojan fantasmas
los que pisan descalzos
los que blasfeman y arden
los pobres congelados
los que quieren a alguien
los que nunca se olvidan
vamos a festejarlo
vengan todos
el crápula se ha muerto
se acabó el alma negra
el ládron
el cochino
se acabó para siempre
hurra
que vengan todos
vamos a festejarlo
a no decir
la muerte
siempre lo borra todo
todo lo purifica
cualquier día
la muerte
no borra nada
quedan
siempre las cicatrices
hurra
murió el cretino
vamos a festejarlo
a no llorar de vicio
que lloren sus iguales
y se traguen sus lágrimas
se acabó el monstruo prócer
se acabó para siempre
vamos a festejarlo
a no ponermos tibios
a no creer que éste
es un muerto cualquiera
vamos a festejarlo
a no volvernos flojos
a no olvidar que éste
es un muerto de mierda
Mario Benedetti
dimecres, 13 / maig / 2009
Antonio Vega
DORM
Fa uns dies deia que estava fart de morts però d'ençà, encar segueixen morint els meus íntims amics. Començo a tenir por. O potser torno a tenir "La Sindrome Màrius Torres". Mallerenga, Tu saps de que parlo, així que no en parlaré més. Diuen que els escriptors que parlen de la mort, moren prest. No se si tornar a cantar mai més "el pis de la Badia". Collon!! tampoc n'hi ha per tant, aixó de "morir deu ésser bell com lliscar sense esforç..." en fem un drama quan de ben segur no ho és. Per que no s'ensenya a morir a les escoles?. Un home sense por a la mort es un home lliure i a les escoles no en fan d'homes lliures. Per això de vegades un home sembla que es mata. Ho fa en un últim intent d'escopir la cara del carceller. Es ell qui, llavors, el mata.
dilluns, 11 / maig / 2009
CANÇONS DE LA NIT BENIGNA, ÚLTIMES NOTICIES!!
LA PRIMERA EDICIO DE LA REEDICIÓ DEL DISC "CANÇONS DE LA NIT BENIGNA" S'HA ESGOTAT .
AQUESTA TARDA ENS HAN TRUCAT DE LA VALL D'HEBRON QUE DEMANARAN UNA SEGONA EDICIÓ DE 1000 EXEMPLARS PER QUE LA GENT DEL MON DE LA FATICA S'HA VOLCAT A COMPRAR EL DISC.
ESTEM CONTENS PER QUE ES MOLT BONA SENYAL, SI ACONSEGUIM MOBILITZAR AL PERSONAL RECOLLIREM CALERS PER A INVESTIGAR, JA QUE EL ---- GOBERN NOMÉS TREU PASTA DE LA XISTERA PER AJUDAR ALS BANCS, POBRETS!! ENS EM D'ESPAVILAR NOSALTRES I VAJA SI HO FAREM!!
AQUESTA TARDA ENS HAN TRUCAT DE LA VALL D'HEBRON QUE DEMANARAN UNA SEGONA EDICIÓ DE 1000 EXEMPLARS PER QUE LA GENT DEL MON DE LA FATICA S'HA VOLCAT A COMPRAR EL DISC.
ESTEM CONTENS PER QUE ES MOLT BONA SENYAL, SI ACONSEGUIM MOBILITZAR AL PERSONAL RECOLLIREM CALERS PER A INVESTIGAR, JA QUE EL ---- GOBERN NOMÉS TREU PASTA DE LA XISTERA PER AJUDAR ALS BANCS, POBRETS!! ENS EM D'ESPAVILAR NOSALTRES I VAJA SI HO FAREM!!
PER QUE JO, SENYORS... EM PENSO CURAR D'AQUESTA MALEIDA MALALTIA . ESTA CLAR???!!
Treballem!. Treballem! que la cibada, que la cibada.....
Mallerenga:
El video esta molt deteriorat però es un classic i referent mundial de que en Celentano utilitzava els coros d'aires tradicionals italians, en els seus gran éxits i continua fent-ho Per altra banda aquest es un dels clips més divertits que he vist mai en la vida . desternillant . Artísticament genial.
divendres, 8 / maig / 2009
dimecres, 29 / abril / 2009
TINC UN BALCÓ PER TU.....
No fa pas gaires anys i en algun lloc no massa lluny d'aquí, hi havia un nen enamorat del seu balcó. Li agradava fer passar les cames entre els barrots i deixar-les penjant. I així esperar que arribés l'hora del capvespre i comencessin a volar els muricecs. Era capaç de sentir fins i tot els seus xiscles-radar que ningú altre podia sentir. I no sabia pas si le agradava més veure'ls volar o simplement somiar. La lluna l'acompanyava, lluna plena o mig plena i li encomanava algun somni encara més bonic. Qui no coneix el poder de la lluna per a transmetre'ns somnis bonics?
Ha passat un temps, i el nen enyora el balcó, el camp, la via que passava a la vora i el silenci.
I per aquesta raó, he reciclat el meu balcó, perquè s'hi pugui asseure un altre cop i mirar una bona estona la lluna.
- Jo no puc sentir els muricecs - li dic.
- Gairebé ningú no els pot sentir - em respon - però si vols et puc cantar una cançó.
Carme Rosanas, Coleccionista de Moments
Apa! per fi et puc cantar la cançó ...
divendres, 24 / abril / 2009
MIGUEL DE TENA ... Tinc un Tocayo que canta Flamenco com un autentic Deu!!!
Aquest cosí meu de les terres de l'extrem dur d'espanya canta a pel, com els Deus, li deu venir de sang ,que tots los Tenes venim de la mateixa branca i ja el meu pare es pasaba per la pedra a l'Emili Vendrell , cantant la Ruso, els diumenges al dematí, a pel, com el Flamenco aquest, que de veritat, m'impresiona i m'emociona amb el seu art. Ja fa temps que el busco per la red i cada cop m'agrada més. He dit, i em trec lo barret.
dimarts, 21 / abril / 2009
CARTA DE SERRAT A MONTEVIDEO
-------
Carta de Joan Manuel Serrat a Montevideo
"Recordar. Del latín re-cordis. Volver a pasar por el corazón". (Eduardo Galeano) Para los que no están y siempre echaremos en falta
Querido Montevideo:
Ayer hablé por teléfono con Galeano y me contó que el tiempo está muy inestable por ahí. El invierno empieza a mostrar su cara de palo y los plátanos de sombra ya están arreglando sus cosas antes de echarse a dormir.
Cuando nos vimos las caras por primera vez, Montevideo, verdeabas por los cuatro puntos cardinales y las muchachas se desparramaban adormiladas en los pastos del Parque Rodó, robándole el brillo al Sol del mediodía para llevárselo puesto. Era noviembre de 1969. Aquel año fue el primero de mi vida que tuvo dos primaveras.
Encontrar la sombra perdida del Graf Spee
Viajé desde Buenos Aires con Edmundo Rivero, el de las manos como capazos y la voz de trueno; con él compartía cartel en el Parador del Cerro. Vine para un par de días, con urgencias, como siempre, y, nada más llegar, después de atender un par de periodistas tan convencidos como yo de lo efímero del éxito, en especial el mío, salí del hotel con la intención de bajar al puerto a cumplir con una antigua promesa: encontrar la sombra perdida del Graf Spee.
De niños, el Tito y yo, conmovidos por el heroísmo de aquellos marineros, rubios como la cerveza, que hacían de buenos en la película, nos juramentamos, al salir del cine, que, en cuanto fuésemos mayores, iríamos a Montevideo a echarles una mano a aquellos desventurados tipos, aunque fuesen alemanes; así que aprovechando la ocasión, aun a sabiendas de que era demasiado tarde para hacer nada por ellos, eché a andar con moderado entusiasmo al encuentro de mis fantasmas infantiles. De cualquier modo, aunque no sacase nada en claro del Graf Spee, siempre me quedaba el Tito quien, en nuestra anual conversación en el bar Juanito, escucharía generoso el relato ampliado y aderezado de este rescate de recuerdos. Pero tú querías llamar mi atención con otras cosas,
Montevideo.
Calles donde los diarios voceaban nombres desconocidos
Querías que te viera, que me fijara en ti, que me dejara de pavadas de Graf Speeses y marineritos heroicos y que me enredase en tus redes. Por eso abriste para mí la cajita de los asombros y, justo al salir del hotel, aprovechando mi torpeza habitual, me hiciste pisar una bosta de caballo en la puerta del Hotel Victoria Plaza, antes de Moon. Yo, que había salido a buscar perfumes de niñez me di de morros con ella. Qué admirable y qué insólito se veía en el asfalto aquel trofeo verde y oro. No por el hecho en sí, claro, no por el lugar elegido por el animal para cagar, sino porque aún rondas en caballos por el centro. Aquella bosta le dio una vuelta de tuerca al destino. Me devolvió a los cuarteles de invierno de los años idos. Encendió mi curiosidad empujándome a buscar debajo de tu vestido. Me llamaste y yo atendí y me dejé llevar.
Olvidé el asunto del Graf Spee y a Tito. Olvidé el programa previsto. Incluso olvidé una visita concertada al Estadio Centenario - por cuyas tripas, si uno le pone atención, al atardecer, se escucha el tintineo metálico de los tacos - y caminé a donde quisieron llevarme mis zapatos. Como un gurí por la murga, me dejé llevar por calles engalanadas de forchelas; calles en las que aún estaba caliente el recuerdo de Xirgú y donde los diarios voceaban nombres desconocidos que iban a tardar poco en serme cotidianos; calles que aguardaban todo el año la vuelta del Carnaval, agotadas sus existencias de longanizas para atar perros; veredas por las que los hinchas de Nacional caminaban agrandados con títulos libertadores e intercontinentales bajo el brazo como quien se exhibe con el termo para cocer el mate de la gloria.
El termo y el hombre - Insólito espectáculo para ojos profanos
El termo. ¿Quién dijo el termo…? El termo y el hombre. El termo y la cancha. El termo y Dios. Qué insólito espectáculo, querida, para unos ojos profanos, contemplar a unos ciudadanos comunes, en su mayoría tipos respetables, yendo y viniendo de sus quehaceres cotidianos con ese artefacto que uno cree reservado a situaciones de emergencia, con la mayor de las naturalidades, enganchados a él como un yonki a la heroína. Aun reconociendo el aporte tecnológico que el termo representa para la cultura de la yerba, no deja de ser chocante para unos ojos profanos, repito.
Aquél día, caminé tus calles como nunca he vuelto a caminarlas mientras tú, Montevideo, hacías todo lo posible por deslumbrarme. Unas veces de frente y otras por sorpresa. Me llevaste a comer achuras al Mercado del Puerto, nos tumbamos en la tarde de Pocitos y juntos amanecimos en el Cerro. Me trajiste a Alfredo y a Daniel y al loco del Sabalero y a la dulce Vera y yo te llevé conmigo al Este, a comernos las noches con Nana, con Manolo, con la Camerata. Me gustaste desde el primer momento, Montevideo, pero fue más tarde cuando me enamoré de ti. Fue cuando te exiliaron y te viniste a mi casa con lo puesto. Ahí, mirada triste, sueños torcidos, carnes torturadas; ahí te conocí, Montevideo; ahí te sentí como algo mío, y ahí nos juramos amor eterno.
Querido Montevideo:
Ayer hablé por teléfono con Galeano y me contó que el tiempo está muy inestable por ahí. El invierno empieza a mostrar su cara de palo y los plátanos de sombra ya están arreglando sus cosas antes de echarse a dormir.
Cuando nos vimos las caras por primera vez, Montevideo, verdeabas por los cuatro puntos cardinales y las muchachas se desparramaban adormiladas en los pastos del Parque Rodó, robándole el brillo al Sol del mediodía para llevárselo puesto. Era noviembre de 1969. Aquel año fue el primero de mi vida que tuvo dos primaveras.
Encontrar la sombra perdida del Graf Spee
Viajé desde Buenos Aires con Edmundo Rivero, el de las manos como capazos y la voz de trueno; con él compartía cartel en el Parador del Cerro. Vine para un par de días, con urgencias, como siempre, y, nada más llegar, después de atender un par de periodistas tan convencidos como yo de lo efímero del éxito, en especial el mío, salí del hotel con la intención de bajar al puerto a cumplir con una antigua promesa: encontrar la sombra perdida del Graf Spee.
De niños, el Tito y yo, conmovidos por el heroísmo de aquellos marineros, rubios como la cerveza, que hacían de buenos en la película, nos juramentamos, al salir del cine, que, en cuanto fuésemos mayores, iríamos a Montevideo a echarles una mano a aquellos desventurados tipos, aunque fuesen alemanes; así que aprovechando la ocasión, aun a sabiendas de que era demasiado tarde para hacer nada por ellos, eché a andar con moderado entusiasmo al encuentro de mis fantasmas infantiles. De cualquier modo, aunque no sacase nada en claro del Graf Spee, siempre me quedaba el Tito quien, en nuestra anual conversación en el bar Juanito, escucharía generoso el relato ampliado y aderezado de este rescate de recuerdos. Pero tú querías llamar mi atención con otras cosas,
Montevideo.
Calles donde los diarios voceaban nombres desconocidos
Querías que te viera, que me fijara en ti, que me dejara de pavadas de Graf Speeses y marineritos heroicos y que me enredase en tus redes. Por eso abriste para mí la cajita de los asombros y, justo al salir del hotel, aprovechando mi torpeza habitual, me hiciste pisar una bosta de caballo en la puerta del Hotel Victoria Plaza, antes de Moon. Yo, que había salido a buscar perfumes de niñez me di de morros con ella. Qué admirable y qué insólito se veía en el asfalto aquel trofeo verde y oro. No por el hecho en sí, claro, no por el lugar elegido por el animal para cagar, sino porque aún rondas en caballos por el centro. Aquella bosta le dio una vuelta de tuerca al destino. Me devolvió a los cuarteles de invierno de los años idos. Encendió mi curiosidad empujándome a buscar debajo de tu vestido. Me llamaste y yo atendí y me dejé llevar.
Olvidé el asunto del Graf Spee y a Tito. Olvidé el programa previsto. Incluso olvidé una visita concertada al Estadio Centenario - por cuyas tripas, si uno le pone atención, al atardecer, se escucha el tintineo metálico de los tacos - y caminé a donde quisieron llevarme mis zapatos. Como un gurí por la murga, me dejé llevar por calles engalanadas de forchelas; calles en las que aún estaba caliente el recuerdo de Xirgú y donde los diarios voceaban nombres desconocidos que iban a tardar poco en serme cotidianos; calles que aguardaban todo el año la vuelta del Carnaval, agotadas sus existencias de longanizas para atar perros; veredas por las que los hinchas de Nacional caminaban agrandados con títulos libertadores e intercontinentales bajo el brazo como quien se exhibe con el termo para cocer el mate de la gloria.
El termo y el hombre - Insólito espectáculo para ojos profanos
El termo. ¿Quién dijo el termo…? El termo y el hombre. El termo y la cancha. El termo y Dios. Qué insólito espectáculo, querida, para unos ojos profanos, contemplar a unos ciudadanos comunes, en su mayoría tipos respetables, yendo y viniendo de sus quehaceres cotidianos con ese artefacto que uno cree reservado a situaciones de emergencia, con la mayor de las naturalidades, enganchados a él como un yonki a la heroína. Aun reconociendo el aporte tecnológico que el termo representa para la cultura de la yerba, no deja de ser chocante para unos ojos profanos, repito.
Aquél día, caminé tus calles como nunca he vuelto a caminarlas mientras tú, Montevideo, hacías todo lo posible por deslumbrarme. Unas veces de frente y otras por sorpresa. Me llevaste a comer achuras al Mercado del Puerto, nos tumbamos en la tarde de Pocitos y juntos amanecimos en el Cerro. Me trajiste a Alfredo y a Daniel y al loco del Sabalero y a la dulce Vera y yo te llevé conmigo al Este, a comernos las noches con Nana, con Manolo, con la Camerata. Me gustaste desde el primer momento, Montevideo, pero fue más tarde cuando me enamoré de ti. Fue cuando te exiliaron y te viniste a mi casa con lo puesto. Ahí, mirada triste, sueños torcidos, carnes torturadas; ahí te conocí, Montevideo; ahí te sentí como algo mío, y ahí nos juramos amor eterno.
Joan Manuel Serrat
ALFREDO ZITARROSA
dimecres, 15 / abril / 2009
ALAIN BASHUNG ... unaltre que marxa...
Alain bashung nous a quitté ce samedi 14 mars, suite à un cancer des poumons. L'artiste le plus primé des victoires de la musique manquera a la scene francophone. Ce monsieur etait un GRAND !!!!
Au revoir Alain
http://alainbashung.artistes.universalmusic.fr/index.phpdimecres, 8 / abril / 2009
ALEGRE MON! ALEGRE MON!
Sovint trobo cintes de cassette o discos on hi han grabacions de coses que varem fer fa anys. Aquesta es una presa de so, d'una actuació que ferem amb "La Cia Ponentina de Cançons de Pagesia", més exactament en Pere Salas i jo amb alguna ajuda percusiva de l'Ernest Agramunt. Al Tradicionàrius de l'any 2001.(Ep!! si no em falla l'arxivadora, si fos el cas, l'Arranjament és d'en Pere salas i l'execució instrumental també). M'he entretingut a posar-li brillantina, per que en el disc on va ser publicada la cançó("Folk i Música tradicional de les terres de Lleida"), editat per la Diputació, estava fatal de so, semblava fet n'exprèsso, que sonés tan malament i , passat el llustre, doncs no m'ho sembla tant de malament... i espero que us agradi. És una cançó de Ronda, una Jota de les Garriges, que em va ensenyar l'ínclit Xavier Massot , i que podeu trobar a pedaços en qualsevol cançoner de preu...comença en un valset i va suaument cap a una jotille... Apa! a Ballar! i a estar contents. Ja!! Que a Ponent n'es nat un infant...
Dedicada a l'Ot
i a tota la seva estirp
dissabte, 4 / abril / 2009
Demà vaig cap a Lleida
Pas obstinat
(Poema de Dolors Miquel. Musica: Daniel Sesé)
Que bé que em sé el lloc on cap soroll s'imposa
nant cap a LLeida.
La blancor extrema al sol on tot color tremola
i el mur abraça el vent i el vent es cus la gola.
Aquest lloc sense lloc on l'adéu s'encastella
i el pas es torna estret i la memòria vella.
Quantes vegades jo hi passo per la vora,
com hi passen els vents i els sols a tota hora.
En aquell mur ponent on tota vena és roca
i el cor és un cadell que eixut obre la boca.
Allí on les cruïlles i els semàfors s'obstinen,
al portaló barrat on els records caminen.
Per aquest pas tancat d'hivern ningú no gosa
només el crisantem o l'orgullosa rosa,
nant cap a Lleida.
(Poema de Dolors Miquel. Musica: Daniel Sesé)
Que bé que em sé el lloc on cap soroll s'imposa
nant cap a LLeida.
La blancor extrema al sol on tot color tremola
i el mur abraça el vent i el vent es cus la gola.
Aquest lloc sense lloc on l'adéu s'encastella
i el pas es torna estret i la memòria vella.
Quantes vegades jo hi passo per la vora,
com hi passen els vents i els sols a tota hora.
En aquell mur ponent on tota vena és roca
i el cor és un cadell que eixut obre la boca.
Allí on les cruïlles i els semàfors s'obstinen,
al portaló barrat on els records caminen.
Per aquest pas tancat d'hivern ningú no gosa
només el crisantem o l'orgullosa rosa,
nant cap a Lleida.
dimecres, 1 / abril / 2009
XX
Es el meu ball
marfuga que em mata
tot això que t'ensenyo.
Bon fat m'acompanya
sota les hores,
a l'aguait del rapte,
a l'inici sempre.
Aturat en vol esmaperdut
dels meus ocells
vigilant-me el ramat.
Si un dur bastó m'aplana el cap;
no em desfigura.
Ni el voraviu dels dies del llautó,
ni mala mar m'omple
gola endins d'aigues de port.
No m'ha negat la trena boja de la tarda
no la suor de la guillada,
no el sotapell de por.
Furtiu, ple de motius
però com un talp cluc sota l'era.
Arrelat amb tropisme poètic a ma terra,
ordeixo malvestats, faig trajectes...
I no els trobo perillosos
per aquest incert futur que m'espera.
La casa prop de la via, el turó manacor 1993
marfuga que em mata
tot això que t'ensenyo.
Bon fat m'acompanya
sota les hores,
a l'aguait del rapte,
a l'inici sempre.
Aturat en vol esmaperdut
dels meus ocells
vigilant-me el ramat.
Si un dur bastó m'aplana el cap;
no em desfigura.
Ni el voraviu dels dies del llautó,
ni mala mar m'omple
gola endins d'aigues de port.
No m'ha negat la trena boja de la tarda
no la suor de la guillada,
no el sotapell de por.
Furtiu, ple de motius
però com un talp cluc sota l'era.
Arrelat amb tropisme poètic a ma terra,
ordeixo malvestats, faig trajectes...
I no els trobo perillosos
per aquest incert futur que m'espera.
La casa prop de la via, el turó manacor 1993
dilluns, 30 / març / 2009
INSÒLIT : TÚRNEZ I SESÉ
TÚRNEZ I SESÉ
Ja fa molts anys em deien sovint veus assenyades, “aquesta fal·lera teva de musicar poesia; es una via morta, mai et faran cas, prediques en un desert..." Jo mateix era, massa vegades, qui em deia que la meva pobra, bruta, dissortada terra, no tenia remei, ni esperança. Vist com van les coses, de vegades encara ho penso. Però resulta que hi ha un parell de artistes TÚRNEZ I SESÉ (al Túrnez ja li ve d'estirp això de cantar, es nebot d'en Raul Túrnez, qui fou un dels músics més carismàtics que han passat per la Salseta del Poble Sec, amb permís d'en Chopeitia i Rafel Bazaga, es clar), que es dediquen des de fa uns poquets, però intensos anys, a fer allò que a mi em va quedar pendent de fer. Primer per asfíxia professional i artística (m'hauria d'haver quedat a Alemania... a Heildelberg, al Sud, o al Véneto, em plaia molt Verona...) i, segon, per una fotuda mala salut que no para de fer-me la punyeta. El fet de que això passi no és en absolut irrellevant. Ocorre 22 anys després que vaig encallar amb la meva nau “·Tot el fred que s'acosta “ -una molt cara producció discogràfica- sobre els poemes de Màrius Torres - a la platja de la ignorància, de la indiferència i del menyspreu.
Aquest últims dies, arrel d'un programa( DOS I CANÇONS) conduït per Jordi Pasqual amb mà templada i passió mal dissimulada, que varem fer amb TÚRNEZ I SESÉ a Radio Premià de Mar, he recuperat un sentiment massa oblidat. El de la certesa de que no anava errat. Pos no Senyors!! de Catalunya Radio, i de TV3, no anava errat, ni era un orat, ni el meu disc era “un pedruscu” que no es podia punxar a la radio. Només anava més de vint anys per davant de lo que aquest país es capàs d'assimilar.!? No m'ho puc creure! Es a dir un país tan empobrit, que no sabia qui era Màrius Torres, ni Jordi Pàmies, ni Joan Barceló?- ni Guillem Viladot, ni Josep Espunyes, ni... i que tampoc en tenia, de fruïr-los, el més mínim interès? No m'ho crec pas!. Era un país segrestat per una colla de Xitxarel·los (Tarradellas díxit) que amb la boca plena de “catalanitat” ens van posar una mordala a la cultura i ens van prendre la paraula als artistes i als joglars. 25 anys de Misèria cultural son massa anys de robatori : senyors i nobles Caballers de la Dreta Catalana.
Jo els acuso de trair als catalans, amb sopars de duro i culturetes de barretina barata i carrinclona i de fer dels medis catalans una mala copia d'americanisme, omplir-mos lo país de Burguers i amb el vot dels botiguers i dels pagesos, acabar per trair-los també a ells, venent-se el petit comerç a la prepotència especuladora dels Macros de tot tipus. Això no és el progrés, és omplir el pati de merda. Per que collons van fer el Pantà de Rialb, senyors de la Dreta Catalana? Jo els ho dirè: POR COJONES!! com va dir "ELL". Els de les Garrigues encara esperen les promeses ... les fantàstiques promeses... terres de secà plenes de salobre, això seràn les promeses, si mai s'arriben a complir. Un pantà fet sobre la sinclinal de Balaguer, una zona sísmica que no para de moure's. Algun dia la gent de Pons en avall ho pagarà molt car. Llavors els promotors de tal bestiesa ja seran morts...o xiularan.
Ara gràcies a joglars com TÚRNEZ I SESÉ, ja sé, n'estic absolutament convençut de que no, no anava equivocat, eren Vostès qui n'anaven, foren Vostès! qui van silenciar la veu dels joglars per que la temien més que a qualsevol cosa, sabien del seu poder per que Vostès van crear la Nova Cançó, els 16 Jutges, Edigsa... Vostès ho van crear per "fer País" i Vostès s'ho van polir amb 6 mesos. Han calgut molts anys d'esforços per poder tornara sentir els poemes de Màrius Torres, Pàmies, Barceló, Dolors Miquel, Sergi Jover, Pont, Borrell, Sanuy, Sala-Cornadó, Desideri Lombarte... Mª Zoraida Burgos, per exemple. Van ser Vostès qui van ignorar i marginar l'immens saber teatral d'en Salvat, d'escriptors com Pedrolo, Pere Quart, grans escriptors d'assaig i periodistes com Xavier Garcia, en Santi Vilanova, o també Palau i Fabre. Homenots del Sud, del Nord i del Ponent, joglars com en Montllor,i grans músics com Subirachs, o Pi de la Serra, (Qui no es rendeix, ep!!) el mateix Riba, i en Toti Soler de viatge permanent per Suissa... o en Sisa que va emigrar. A Madrid!!! --el traidor... A Madrid!!. Raríssima espècie la d'en Sisa que venia 30.000 discos però no tenia un puto bolo... o en Ramon Muns... qui va tornar de França on cantava amb els grans de la Chançon, per trobar-se ací , desolat; un cantautor d'un talent fora de 10, doctorat en Filosofia, ignorat a posta pel Seu-A!- Pensament. En Jordi fabregas i la gent del Tradicionàrius, el mestre Artur Blasco, en Jaume Arnella... una feinada immensa i tots el pals a les rodes que vulgos, només un programa a deshores per qué fora massa evident no fer-ho, tants i tants homes -Xirinachs inclòs- de cultura devorats per la seva visió-acció, estreta i arbitratgista de la realitat d'un país que quan Vostès arribaren al poder, estava mobilitzat en tots el àmbits de l'activitat humana, cultural i social.
Vostès van desmobilitzar catalunya, País, -que varem fer entre tots- per que el volien , necessitaven, dòcil, desorientat i confús. Per a poder aplicar-hi les polítiques depredadores, procedents de gent com la Thacher o en Reagan, i de la orgia Neo-con americana que ens ha dut a la crissi delinquent i mafiosa que patim, que patim i que per descomptat pagarem. Vostés ens han estat robant en nom d'una pretesa solidaritat i alhora ens han fet sentir culpables i reus de incompliment amb Espanya...així ens va amb les Espanyes... recollim la sembrada de tants anys d'enganys i mediocritats. Vostès, amb la boca plena de Catalunyeee!, van empenyer i mantenir amb pactes vergonyosos al PP neo- feixista al poder i ens varen dur directament a una guerra criminal que el poble català va rebutjar clarament al carrer i de la que ara tot Deu s'en renta les mans. No senyors d'això i de moltes altres coses no s'en poden rentar les mans! I els quedi clar que jo "personalment" no els perdono que m'enviessin als llims i a la llista negra. Hipòcrites!. Mentres pactaveu una entente cordiale amb tres o quatre dallaires aposentats que no vau poder tombar. Tot el que no vau comprar o fer vostre va ser esborrat de la vida pública en un exercici de cinisme d'una finesa insuperable. Gràcies a Deu que ens vam-vaig inventar lo Rok Català per salvarlos-hi lo cul... Hey!, Gerard?
Endementres:
Gràcies; TÚRNEZ I SESÈ per retornar-me als poetes que més estimo, amb tanta delicadesa i saviesa musical , amb tanta bellesa. Us estic, sincerament, molt agraït.
dijous, 19 / març / 2009
Per a Novesflors, navegant d'estels.
Seguiré l'aigua del braçal fins al barranc
i d'allí al riu
i fins al mar, que soc raier.
I el camí cap a la via.
I la carretera de l'estació.
A cada tren que passi el saludaré calent d'enveja.
Al ventre colomins berenaré pa amb vi
sota el balcó de la torre.
Al capaltard, ja des de dalt
penjant les cames pels barrots
els ulls oberts com dos duros de plata
saludaré la lluna plena d'entusiasme.
Ja ben de nit, m'estiraré, furtiu, a l'era
com un crist nen,
cercant omplir-me d'univers
o be que em xucli ell, que tant em fa , si, tant em fa.
i d'allí al riu
i fins al mar, que soc raier.
I el camí cap a la via.
I la carretera de l'estació.
A cada tren que passi el saludaré calent d'enveja.
Al ventre colomins berenaré pa amb vi
sota el balcó de la torre.
Al capaltard, ja des de dalt
penjant les cames pels barrots
els ulls oberts com dos duros de plata
saludaré la lluna plena d'entusiasme.
Ja ben de nit, m'estiraré, furtiu, a l'era
com un crist nen,
cercant omplir-me d'univers
o be que em xucli ell, que tant em fa , si, tant em fa.
PROCEDENT DE LA FANTÀSTICA WEB SOBRE MÚSICA Y MÚSICS "HISPASONIC"
http://www.hispasonic.com/
Según un estudio del Instituto Max Planck de Desarrollo Humano en Berlín (Alemania) que se publica en la revista digital BioMed Central Neuroscience, cuando dos músicos tocan una pieza juntos no solo sincronizan sus instrumentos, sino que también lo hacen sus ondas cerebrales. Así lo informa el diario 20minutos.es
El estudio reporta que se realizaron varios electroencefalogramas a parejas de guitarristas tocando una melodía corta de jazz-fusión, en los cuales se veia que las similitudes entre las fases de ondas cerebrales tanto en el cerebro de los músicos y entre ellos aumentaba de forma significativa, primero cuando escuchaban el ritmo de un metrónomo como preparación y luego cuando comenzaban a tocar juntos.
Según explica Ulman Lindenberger, coautor del estudio, "nuestros descubrimientos muestran que las acciones coordinadas interpersonalmente están precedidas y acompañadas por emparejamientos oscilatorios entre los cerebros."
Eso sí, los resultados no dejan en claro si la sincronización cerebral se produce primero y luego le sigue la actuación coordinada, o si el emparejamiento viene como respuesta al ritmo del metrónomo y la música.
Pero, mientras se puedan disfrutar cosas como esta, ¿qué importa?
La creatividad y la enfermedad mental están cerca
Noticias
* Más que música
Sonata Music by http://www.flickr.com/photos/jrossol/
"La música no sólo consigue cosas buenas entre nosotros. Hay ejemplos de vacas que dan más leche porque escuchan melodías y también de plantas que crecen más. He estado en establos donde se pone el hilo musical a los cerdos."
"El caso del Parkinson es paradigmático. El enfermo pierde el impulso y la iniciativa necesarios para ejercer el movimiento porque le falta dopamina. Sin embargo, cuando escucha música ese paciente se mueve más fácilmente. Hay un efecto saludable que es evidente pero la cuestión es que no sabemos por qué. Es un tema pendiente."
"La creatividad y la enfermedad mental están cerca pero no se llegan a tocar. Los músicos están próximos a la fase maniaco-depresiva; se sitúan al borde del precipicio pero no se caen."
Fragmentos de una entrevista a Francisco J. Rubia, Catedrático de la Facultad de Medicina de la Universidad Complutense de Madrid, en
elmundo.es.
divendres, 13 / març / 2009
Quintín Cabrera. Cony no parem de morts, ja !!Nooo?
Passejavem Quintín per la plaça de Catalunya, tu ja anaves i venies de Madrid, i em cantussejaves que "las ciudades son los libros que se leen con los pies" quan em queixava que estava fart de Barcelona, veniem d'una presentació d'en Miquel Pujadó. Estudiaves periodisme i em sorprenia el teu optimisme, les teves ganes de brega. Eres un home bondadós i molt curiós, recordo que em vas fer del PSUC sense ni demanar-me permis, un dia em vas donar el carnet en un bar del darrera de l'escola industrial...( mai vaig pagar la quota Quintin , ho sento, soc un descregut, però, t'agraeixo la bona intenció de convertir-me). Els d'Edigsa, ens varen fotre una putada majuscula, he, Quintín? A tu i a mi i al bonàs de l'Oriol Tramvia. No varen complir amb els contractes i ens varen matar una mica més de gana, que no pas de desesperança. Encara que fes, l'esperança, com sempre, de mal esperar. Estic fart de morts, Quintín!! Estic fart de que et moris!!Cony!Com que els de You Tube han tret el video de la Cançó "Yo nací en Montevideo" us poso la lletra d'aquesta endementres la busco ... esteee...
Las ciudades son libros
(Quintín Cabrera)
De mañana se visten
de pan y ruidos nuevos,
de sol al mediodía,
por las tardes café.
Su corazón enseñan
tan solo por las noches
mintiendo a los turistas
pues no les quieren bien.
Las ciudades son libros
que se leen con los pies.
Se prestan pedacitos
preciados del paisaje,
esquinas y detalles,
a veces un cartel.
El color de los taxis
puede ser una clave,
un guiño hacia el viajero
si este lo quiere ver.
Las ciudades son libros
que se leen con los pies.
La magia de Estocolmo
lleno de primavera
está en Río de Janeiro
vaya a saber por qué.
Lo seguiré diciendo
aunque nadie lo crea
hay zonas de Getafe
que son de Hospitalet.
Las ciudades son libros
que se leen con los pies.
Su soledad comienza
en un túnel de metro
y en manos apretadas,
la solidaridad;
el patio en las escuelas
les da juegos y risas
y amargo gesto toman
en salas de hospital.
Las ciudades son libros
que se leen con los pies.
La luna más hermosa
y grande que yo he visto
comparten Carcassonne
y Cuenca, bien lo sé,
Puerto de Santa María
las chicas más bonitas
paseando por sus calles
igual que Montpellier.
Las ciudades son libros
que se leen con los pies.
Baldosa por baldosa
busco a Montevideo
por silencios nocturnos
y en mesas de cafés;
montones de basura
vigilan las esquinas:
el "viejito" Frugoni
tenía razón, ya ven.
Las ciudades son libros
que se leen con los pies.
dijous, 26 / febrer / 2009
"El trabajo es el refugio de los que no tienen nada que hacer."(de un forero de Hispasonic)
El dia que el valor treball deixi de cotitzar com una maledicció divina que ens honora i dignifica -vaja una estupidesa!- llavors potser l'home deixarà de ser un esclau- per ara, encara es molt lluny això,molt lluny.Per ara només som una colla de simis que han baixat dels arbres...
dilluns, 2 / febrer / 2009
CARTA D'OBAMA
I A MI JA M'AGRADARIA QUE EL MONTILLA O EL ZAPATERO M'ESCRIVÍS UNA CARTA COM AQUESTA A MI PERSONALMENT, COM A FET L'OBAMA!
Durant les eleccions americanes del nord, vaig posar-me a la pàgina web d'Obama i a partir d'aquella incursió em varen estar enviant correus informatius, ara encara n'envien. Al menys es alguna cosa N0? ja podrien prendre nota els capullos del gobern d'ací, NOOOOO!?
Amic --
La crisi econòmica està creixent cada dia més greu, i el moment d'actuar ha arribat.
La setmana passada, la Cambra de Representants va aprovar la recuperació d'Amèrica i la Llei de Reinversió, que reactivar la nostra economia i posar més de 3 milions de persones a tornar al treball.
Espero que per signar el pla de recuperació en la llei en les properes setmanes. Però necessito la teva ajuda per a difondre la paraula i aconseguir suport.
No és suficient per aquest projecte de llei per simplement passar el Congrés. Els nord-americans necessiten saber com va a afectar la seva vida - el que ells necessiten saber que hi ha ajuda en el camí i que aquesta administració està invertint en el creixement econòmic i l'estabilitat.
Governador Tim Kaine s'ha compromès a gravar un vídeo esbossar el pla de recuperació i respondre preguntes sobre el que significa per a la seva comunitat. Podeu enviar les seves preguntes en línia i, a continuació, convidar als teus amics, familiars i veïns per veure el vídeo amb vostè en una Casa de Recuperació Econòmica de reunió.
Uneix-te a milers de persones a tot el país d'acollida o per assistir a una recuperació econòmica Cambra reunió aquest cap de setmana.
El que està en joc és massa alta per permetre la política de partits per entrar en el camí.
Per això he consultat amb els republicans i demòcrates per elaborar un pla que abordi la crisi que tenim.
També he pres mesures per garantir un nivell sense precedents de transparència i rendició de comptes. Una vegada que s'ha passat, vostè podrà veure com cada cèntim en aquest pla s'està gastant.
Vostè pot ajudar a restablir la confiança en la nostra economia fent que els seus amics, familiars, veïns i comprendre la forma en què el pla de recuperació de l'impacte de la seva comunitat.
Fes-ho per acollir o assistir a una recuperació econòmica i la Casa de la reunió per presentar la vostra pregunta ara el vídeo:
http://my.barackobama.com/recovery
La nostra capacitat per unir-nos com una nació en temps difícils és més important que mai.
Sé que puc confiar en el seu esperit i resoldre al nostre país ens condueixen a la recuperació.
Gràcies,
President Barack Obama
anglès
>
català
Canvia
Tradueix
Durant les eleccions americanes del nord, vaig posar-me a la pàgina web d'Obama i a partir d'aquella incursió em varen estar enviant correus informatius, ara encara n'envien. Al menys es alguna cosa N0? ja podrien prendre nota els capullos del gobern d'ací, NOOOOO!?
Amic --
La crisi econòmica està creixent cada dia més greu, i el moment d'actuar ha arribat.
La setmana passada, la Cambra de Representants va aprovar la recuperació d'Amèrica i la Llei de Reinversió, que reactivar la nostra economia i posar més de 3 milions de persones a tornar al treball.
Espero que per signar el pla de recuperació en la llei en les properes setmanes. Però necessito la teva ajuda per a difondre la paraula i aconseguir suport.
No és suficient per aquest projecte de llei per simplement passar el Congrés. Els nord-americans necessiten saber com va a afectar la seva vida - el que ells necessiten saber que hi ha ajuda en el camí i que aquesta administració està invertint en el creixement econòmic i l'estabilitat.
Governador Tim Kaine s'ha compromès a gravar un vídeo esbossar el pla de recuperació i respondre preguntes sobre el que significa per a la seva comunitat. Podeu enviar les seves preguntes en línia i, a continuació, convidar als teus amics, familiars i veïns per veure el vídeo amb vostè en una Casa de Recuperació Econòmica de reunió.
Uneix-te a milers de persones a tot el país d'acollida o per assistir a una recuperació econòmica Cambra reunió aquest cap de setmana.
El que està en joc és massa alta per permetre la política de partits per entrar en el camí.
Per això he consultat amb els republicans i demòcrates per elaborar un pla que abordi la crisi que tenim.
També he pres mesures per garantir un nivell sense precedents de transparència i rendició de comptes. Una vegada que s'ha passat, vostè podrà veure com cada cèntim en aquest pla s'està gastant.
Vostè pot ajudar a restablir la confiança en la nostra economia fent que els seus amics, familiars, veïns i comprendre la forma en què el pla de recuperació de l'impacte de la seva comunitat.
Fes-ho per acollir o assistir a una recuperació econòmica i la Casa de la reunió per presentar la vostra pregunta ara el vídeo:
http://my.barackobama.com/recovery
La nostra capacitat per unir-nos com una nació en temps difícils és més important que mai.
Sé que puc confiar en el seu esperit i resoldre al nostre país ens condueixen a la recuperació.
Gràcies,
President Barack Obama
anglès
>
català
Canvia
Tradueix
dimecres, 28 / gener / 2009
dimecres, 31 / desembre / 2008
Una de Bandolers, a vore si torna lo Serrallonga i els fot a tots contra la paret!!! aquest any que ve potser caldra tirar-mos a la muntanya ...
I ENGREIXAR BE LOS TRABUCS!!
Els Rilis ( Miquel Àngel Tena amb La Rural- Salseta discos -1993)
Els Rilis ( Miquel Àngel Tena amb La Rural- Salseta discos -1993)
dilluns, 29 / desembre / 2008
dimecres, 24 / desembre / 2008
Màrius Torres
Avui a les 6 de la tarda a Radio Premià de Mar. Parlarem de Màrius Torres i sentireu algunes cançons de "Tot el fred que s'acosta".
dimecres, 17 / desembre / 2008
POST POLIO EN HUELGA DE HAMBRE
JULI SELLÉS (Presidente del APPCAT) me acaba de mandar esta carta , espero que
todos los Postpolios de este pais de espavilaos se levanten de la silla para
aplaudir la iniciativa de Jose Luís Burgos y que al mismo tiempo inicien acciones
para apoyar-la, no es necesario que el empeore su situacion con esta huelga ,pero
si que es necesario que los poderes públicos dejen de reirse de nosostros.
Propongo una huelga general de Postpolios, segun estimaciones "a la baja" del
Instituto Carlos III somos unos 36.000, que pasa si nos negamos a pagar
impuestos en bloque? -Pues que se cagan. Colopsamos los juzgados y se cagan.
Esto passa.
todos los Postpolios de este pais de espavilaos se levanten de la silla para
aplaudir la iniciativa de Jose Luís Burgos y que al mismo tiempo inicien acciones
para apoyar-la, no es necesario que el empeore su situacion con esta huelga ,pero
si que es necesario que los poderes públicos dejen de reirse de nosostros.
Propongo una huelga general de Postpolios, segun estimaciones "a la baja" del
Instituto Carlos III somos unos 36.000, que pasa si nos negamos a pagar
impuestos en bloque? -Pues que se cagan. Colopsamos los juzgados y se cagan.
Esto passa.
Ayer al mediodía llegue de Madrid. Allí, frente el Ministerio de Sanidad, sigue
nuestro compañero José Luis Burgos aguantando estoicamente la huelga de
hambre que ha iniciado.
Describir esta situación de una manera comprensible es algo que se me hace
difícil, comprendo su tenacidad y la impotencia que siente ante la situación que
nos toca vivir a todos los afectados por la polio.
La proeza de José Luis, hace que sienta una gran empatía con el, pues comprendo
su empeño ante la situación tan injusta que nos encontramos, puedo percibir lo
que siente en su interior, pues me veo reflejado en el, en mis inicios en pro de los
afectados por el SPP.
Ayer, permanecí durante cuatro horas a su lado, puedo asegurar que no
comprendo como pudo resistir desde las diez de la mañana hasta las 18,30 horas
sentado en su silla de ruedas en plena calle, el frío que hacia, era inaguantable
por muy abrigado que estuvieses, a las cuatro horas de hacerle compañía no
sentía la pierna derecha.
Le comprendo y me solidarizo con el, le apoyo y me uno a la labor que esta
realizando, pero, aunque pueda parecer contradictorio, no comparto su proceder.
Quizás, porque por esta trayectoria ya la he vivido antes. Recabar la atención de
los medios de comunicación para hablar del tema que nos afecta, no es nada fácil.
El pasado año la Maratón de TV3 estuvo dedicada a las enfermedades dolorosas,
en ella estuvieron representadas todas las patologías que causan dolor, nosotros,
fuimos los grandes olvidados o mejor dicho, nuestra presencia fue vetada, a pesar
de pertenecer a una patología directamente involucrada con el dolor. Podría caber
la circunstancia del descuido, pero no en este caso, ya que durante todo el año se
les estuvo recordando y solicitando nuestra intervención.
Ayer vino Tele Madrid para cubrir la información, gravo un extenso reportaje el
cual daba pie a convertirse en noticia pues cuando iban a gravar salió la del
gabinete de prensa del Ministerio y prohibió que se tomaran imágenes frente el
edificio alegando razones de seguridad. Al intentar trasladarnos al paseo
existente en frente del Ministerio, resulto que teníamos que cruzar la avenida del
Paseo del Prado, “esta t iene cuatro o cinco carriles” nos situamos frente el paso de
peatones, pero la acera tenia diez centímetros de alto, llame la atención del
cámara para que cubriera el espectáculo, este cámara en mano gravo la proeza, se
puso el semáforo de peatones en verde y nos dispusimos a bordear la acera, José
Luis es corpulento y la tarea no era fácil, cuando éramos a la mitad del cruce el
semáforo de los coches se puso en verde, ¡Madre que espectáculo! El bordillo del
otro lado estaba igual de alto, era imposible remontarlo con la silla, una marea de
coches bajando y nosotros en contra dirección con silla de ruedas. Toda una gran
noticia, pero no creo que llegue a emitirse. ¡No creo que a Esperanza Aguirre ni a
Gallardón les hiciese demasiada gracia comprobar como su televisión autonómica
divulga de una manera tan evidente la carencia de sensibilidad hacia un colectivo
que solo es utilizado para sacarse la foto cuando conviene.
José Luis, te ruego que abandones esta huelga de hambre, considero que ya has
cumplido, tu mensaje, si este tiene un destino, seguro que ya ha sido recibido,
prolongar esta situación seria contraproducente. Nuestras condiciones físicas no
son las mas idóneas para este tipo de reivindicaciones. Como afectado, no puedo
permitir que soportes en solitario esta situación ni física ni económicamente, creo
firmemente, que es un problema que nos concierne a todo un colectivo, y este
precisa de personas tu, dispuestas a luchar pero unidos.
Invito a todos los polios de España a que mandemos nuestras muestras de
agradecimiento a José Luis por el gesto realizado en favor de todos nosotros,
precisamos de su tenacidad y predisposición para prolongar esta labor, pero
basada en unos términos mas acordes.
Estoy convencido que José Luis recibirá vuestras muestras de apoyo y vuestro
ruego para que abandone la huelga de hambre.
Su correo jlburgos@mmediterraneo.com
Saludos
Juli Sellés. Presidente de APPCAT
dimecres, 10 / desembre / 2008
SARAMAGO I... GOOOOOL!!
Hoy se conmemoran a la vez los 60 años de la declaración de derechos humanos y los diez años de la concesión de su premio Nobel...
La declaración de derechos humanos no se cumple, es papel mojado. A pesar de eso, no existe un movimiento internacional capaz de oponerse a los intereses poco claros de nuestros gobiernos. Un cambio de política haría mejorar las cosas, yo no soy fatalista. Pero los medios de comunicación deben denunciar, asumir su parte de responsabilidad en la mejora del planeta. No creo eso de dejar el peso del cambio a los jóvenes, educados como están en un hedonismo irresponsable. El trabajo de hoy debemos empezarlo hoy. ¿Cómo van a tener esperanza de cambio los jóvenes si los adultos hacemos dejación de nuestras responsabilidades? Somos todos nosotros, hoy, los que hemos de cambiar las condiciones de vida. Si lo hacemos, si luchamos por ello, tal vez los jóvenes quieran imitarnos, pero si nos quedamos quietos seguro que ellos tampoco lo harán. Las vías de lucha están hoy neutralizadas y hay que revivir el espíritu critico. El fracaso del capitalismo financiero, hoy tan obvio, debería ayudarnos a la defensa de la dignidad humana por encima de todo. Vemos que todos los gobiernos inyectan miles y miles de millones a los bancos, ¿de dónde sale ese dinero? ¿no decían que no había dinero para solucionar los problemas básicos del mundo? ¡Jamás se han gastado tanto dinero en nada! Si son los bancos los que tienen problemas, el dinero público -que es nuestro- crece y se multiplica. ¿Por qué no salimos a la calle a denunciarlo? Si es Cuba la que sufre una catástrofe natural, como recientemente, EE.UU. le da 100.000 dólares de donación, que por supuesto el gobierno cubano rechazó. Hay que pensar en los derechos humanos, exigir que se cumplan, lo dije hace diez años en Estocolmo, en mi discurso del Nobel, muy criticado porque me dijeron que aquel no era el lugar ni el momento, pero le confesaré que, al volver a mi asiento, la misma reina de Suecia me susurró: 'Alguien tenía que decirlo'.
Em pregunto que passaria si ara la gent decidís no pagar més hipoteques , treure les nòmines dels bancs i demanar els seus estalvis en efectiu...
LA FI DEL MON?
La declaración de derechos humanos no se cumple, es papel mojado. A pesar de eso, no existe un movimiento internacional capaz de oponerse a los intereses poco claros de nuestros gobiernos. Un cambio de política haría mejorar las cosas, yo no soy fatalista. Pero los medios de comunicación deben denunciar, asumir su parte de responsabilidad en la mejora del planeta. No creo eso de dejar el peso del cambio a los jóvenes, educados como están en un hedonismo irresponsable. El trabajo de hoy debemos empezarlo hoy. ¿Cómo van a tener esperanza de cambio los jóvenes si los adultos hacemos dejación de nuestras responsabilidades? Somos todos nosotros, hoy, los que hemos de cambiar las condiciones de vida. Si lo hacemos, si luchamos por ello, tal vez los jóvenes quieran imitarnos, pero si nos quedamos quietos seguro que ellos tampoco lo harán. Las vías de lucha están hoy neutralizadas y hay que revivir el espíritu critico. El fracaso del capitalismo financiero, hoy tan obvio, debería ayudarnos a la defensa de la dignidad humana por encima de todo. Vemos que todos los gobiernos inyectan miles y miles de millones a los bancos, ¿de dónde sale ese dinero? ¿no decían que no había dinero para solucionar los problemas básicos del mundo? ¡Jamás se han gastado tanto dinero en nada! Si son los bancos los que tienen problemas, el dinero público -que es nuestro- crece y se multiplica. ¿Por qué no salimos a la calle a denunciarlo? Si es Cuba la que sufre una catástrofe natural, como recientemente, EE.UU. le da 100.000 dólares de donación, que por supuesto el gobierno cubano rechazó. Hay que pensar en los derechos humanos, exigir que se cumplan, lo dije hace diez años en Estocolmo, en mi discurso del Nobel, muy criticado porque me dijeron que aquel no era el lugar ni el momento, pero le confesaré que, al volver a mi asiento, la misma reina de Suecia me susurró: 'Alguien tenía que decirlo'.
Em pregunto que passaria si ara la gent decidís no pagar més hipoteques , treure les nòmines dels bancs i demanar els seus estalvis en efectiu...
LA FI DEL MON?
dimarts, 2 / desembre / 2008
dimarts, 25 / novembre / 2008
M'estimo pensar que el temps s'em dilata
fins encara més enllà del record.
Més abans de la vida cap enrera
més lluny de la mort, cap al davant encara.
I encar més m'estimo creure que puc contraure'l
en un instant, un de sol, únic, intens, irrepetible.
Estàtic, etern, curtísssim, mínim, quàntic.
Llavors Tu soc jo i tots els estornells del mon
volen plegats dibuixant una cantata.
De Marganell estant contemplava Montserrat
i ho vaig entendre tot. Es a dir, absolutament tot.
Massa llum, impossible descriure les qualitats de la llum.
S'escapa, no dura prou. Saps però que has vist.
I al cap d'un temps t'adones que estimes massa.
dilluns, 24 / novembre / 2008
Tornar, tornar...
Necessitat avial de tornar als dies
i als camins
que menaven a la casa.
Aquell d'avall ben a vorera del riu,
sota la via, entre conreus i barrancs.
Serpentina de tolles
i secrets de bultra.
I el que ve del poble pel damunt de la segla,
insinuat i primet per enmig de l'herba
i les pomeres
sensible i aromós.
Camins que vaig recórrer amb morral de vent
i pluja o boira,
amb neu.
En un clar dia de neu, ara recordo
la necessitat de tornar,
encara més urgent que l'altra de quedar-me.
Predint futurs naufragis esperant-me
riu avall,
seguint la via. Vida enjús, cap a on ma vida?
Desori empeny un vent
desfermat cap a una mar de peixos.
Tan gran necessitat!
de tornar a les boires
i a les sabatilles,
a la gebrada blanca
escuma de la tundra on l'ànima es conforta
a la vella estufa , panxa de purpurina, que respira fusta.
Tornar a la fusta i tornar a l'ocell
en les nits tan pures.
I endementres perdonar
aquesta vida aspra, viscuda a penes massa lluny de la casa.
del riu i de la via,
de l'arbre i de la boira,
de la neu i del foc...
Necessitat del pa.
Ans la sal. D'ésser que soc;
al lloc on té raó i destí de succeir
tot allò que de mi
s'acabarà algun dia.
I abans, però, aquesta fal·lera
per tornar a l'home que espera,
a la conversa plàcida amb el vell frare
d'hàbit gruixut del temps i ... la pana
dels pantalons del Silvestre.
Tornar a fer-me companyia,
que estic sol, xop de bellesa
que he buscat encegant-me
amb vida i vides distintes
com espectres de sales de miralls
que trenco a bastonades per trobar-me.
Tornar ran meu
agafat a la ma del meu petit, tornar, tornar...
A fitar-me les edats
per establir
la que és final i per això perfecta.
i als camins
que menaven a la casa.
Aquell d'avall ben a vorera del riu,
sota la via, entre conreus i barrancs.
Serpentina de tolles
i secrets de bultra.
I el que ve del poble pel damunt de la segla,
insinuat i primet per enmig de l'herba
i les pomeres
sensible i aromós.
Camins que vaig recórrer amb morral de vent
i pluja o boira,
amb neu.
En un clar dia de neu, ara recordo
la necessitat de tornar,
encara més urgent que l'altra de quedar-me.
Predint futurs naufragis esperant-me
riu avall,
seguint la via. Vida enjús, cap a on ma vida?
Desori empeny un vent
desfermat cap a una mar de peixos.
Tan gran necessitat!
de tornar a les boires
i a les sabatilles,
a la gebrada blanca
escuma de la tundra on l'ànima es conforta
a la vella estufa , panxa de purpurina, que respira fusta.
Tornar a la fusta i tornar a l'ocell
en les nits tan pures.
I endementres perdonar
aquesta vida aspra, viscuda a penes massa lluny de la casa.
del riu i de la via,
de l'arbre i de la boira,
de la neu i del foc...
Necessitat del pa.
Ans la sal. D'ésser que soc;
al lloc on té raó i destí de succeir
tot allò que de mi
s'acabarà algun dia.
I abans, però, aquesta fal·lera
per tornar a l'home que espera,
a la conversa plàcida amb el vell frare
d'hàbit gruixut del temps i ... la pana
dels pantalons del Silvestre.
Tornar a fer-me companyia,
que estic sol, xop de bellesa
que he buscat encegant-me
amb vida i vides distintes
com espectres de sales de miralls
que trenco a bastonades per trobar-me.
Tornar ran meu
agafat a la ma del meu petit, tornar, tornar...
A fitar-me les edats
per establir
la que és final i per això perfecta.
dijous, 20 / novembre / 2008
dimecres, 12 / novembre / 2008
LUCIO DALLA
Aquesta tarda a partir de les sis farem un programa a Radio Premià de Mar "Dos i cançans", Parlarem de Lucio Dalla un des cantautors mes importants del Mon Mundial us hi esperem ... Je Je
l'ENVEJA SE'M MENJA....ARGGGG!
QUE PETITETS QUE SOM ! CAL SER HUMILS...
AIXÒ ...PETONETS I ABRAÇADETES...
dilluns, 10 / novembre / 2008
Per al Joan B. Humet , buscador i home savi, molt savi...
DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT
MÀRIUS TORRES, Poesies, Ed. Ariel, Sant Joan Despí, 1981
Aquesta cançó la vàrem enregistrar a l'Estudi del Santi Picò pels voltants de 1985 amb en Manel Montañés a la guitarra i en Pau Gabarrella que va fer les bases de piano, no recordo be qui va posar el çello, però crec que fou l'Aurora Gassul. Dos anys més tard la vàig muntar a l'Estudi 84 amb en David Casamitjana i en varem fer una "ortopèdia" prou reixida vist com aguanta el pas del temps. Tanmateix ara canviaria l'accent del Dolor que em xiriga a les orelles com un pecat fonètic. De fet només fou una proba que va passar per bona .A mi la perfecció em fa grimor a les dents, abdico de la perfecció tant com del fanatisme. Només puc anar-hi, fer probatures, la bellesa es , nosaltres només en som espectadors, com a més interprets, traductors, traidors... I punt. Ara la dedico al coratge de l'ànima del Joan B. Humet, a qui admiro profundament.
Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.
Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l’ahir,
freda, de tan pura.
Del llim d’aquesta terra amarada de plors
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!
I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara...
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m’espera em fa mal...
I gairebé donaria, per morir ara
—morir per sempre—, una ànima immortal.
Setembre 1936
MÀRIUS TORRES, Poesies, Ed. Ariel, Sant Joan Despí, 1981
Aquesta cançó la vàrem enregistrar a l'Estudi del Santi Picò pels voltants de 1985 amb en Manel Montañés a la guitarra i en Pau Gabarrella que va fer les bases de piano, no recordo be qui va posar el çello, però crec que fou l'Aurora Gassul. Dos anys més tard la vàig muntar a l'Estudi 84 amb en David Casamitjana i en varem fer una "ortopèdia" prou reixida vist com aguanta el pas del temps. Tanmateix ara canviaria l'accent del Dolor que em xiriga a les orelles com un pecat fonètic. De fet només fou una proba que va passar per bona .A mi la perfecció em fa grimor a les dents, abdico de la perfecció tant com del fanatisme. Només puc anar-hi, fer probatures, la bellesa es , nosaltres només en som espectadors, com a més interprets, traductors, traidors... I punt. Ara la dedico al coratge de l'ànima del Joan B. Humet, a qui admiro profundament.
Be cert , com que hi ha un Deu bondadós...
Humet, un cant a la vida
- • El cantautor revela que pateix un càncer al qual s'enfronta amb fermesa i esperit positiu
-
- Joan Baptista Humet, fotografiat ahir a casa seva, a Barcelona. Foto: PEPE ENCINAS
NÚRIA MARTORELL
BARCELONA
BARCELONA
Joan Baptista Humet pateix un càncer d'estómac en fase molt avançada. El compositor d'estil apassionat, líric i realista, autor de peces com Clara, Que no soy yo i Gemma, repassa la seva trajectòria personal i professional al saló de casa seva, envoltat dels seus. I parla amb una sorprenent serenitat i lucidesa de la malaltia que pateix. Amb 58 anys, sempre ha sabut acostar les seves vivències quotidianes com una cosa universal. Tota una lliçó magistral sobre com donar sentit a la vida.
L'autor de Clara i de joies menys conegudes com Hay que vivir ha decidit fer pública la seva malaltia. "Hay que burlar ese futuro / que empieza a hacerse muro en ti", diu l'última cançó de Joan Baptista Humet, un compositor amb un univers emocional propi, inconfusible, en què reflecteix els sentiments de tota una generació de persones que es buscaven a si mateixes. El músic s'enfronta a l'últim tram de la vida amb el mateix esperit animós que el caracteritza. S'ofereix a ser entrevistat a casa seva, mentre la seva mare, Rosario, la seva dona, Pierangelica, la seva filla amb el mateix nom (de 14 anys) i l'Adrià, de 4, entren i surten del saló. La morfina i els corticoides han aconseguit pal.liar el seu dolor.
"M'agrada refugiar-me en una frase que segueixo al peu de la lletra: quan el cel estima algú, el fa patir. Et fa fort i permet posar en positiu les situacions --explica amb veu pausada--. La vida és deixar llavors als altres. La verdadera mestria de l'ésser humà és una cosa tan senzilla com crear petites històries d'amor, tal com diu el meu mestre Domenico".
L'artista, de 58 anys, nascut a Navarrés (València) i criat a Terrassa, va publicar el seu últim disc el 2004 i el va titular Solo bajé a comprar tabaco --una irònica manera de justificar els seus 18 anys d'absència dels escenaris--. La seva antiga discogràfica havia estat absorbida i la nova li va proposar "l'absurda maniobra" de gravar amb un productor flamenc. Va demanar la carta de llibertat.
Curiosament, va començar a cantar amb 18 anys (el 1968) i va estar cantant durant 18 anys fins al 1986. I quan va decidir tornar, va ser amb el seu propi segell. El seu últim recital el va fer a Valladolid fa tres anys. "Ho vaig passar fatal, tenia perforat el timpà havia començat el seu deteriorament. Vaig cantar totalment sord, i la premsa l'endemà va publicar: "Humet s'ha deixat la veu en l'adolescència".
TRENCADOR A
la paret principal de casa seva hi ha penjat el Disc d'Or que va aconseguir amb Clara, la drogoaddicta que "no tuvo suerte al elegir la puerta de salida". "És curiós que aquesta cançó que va marcar la meva curta trajectòria, que va ocupar tant espai que va fer ombra al meu repertori, no figuri entre les més votades pels meus fans". ¿I quina lidera la llista? "Que no soy yo, i té lògica. Clara va sortir el 75, quan no es podia parlar de la droga, però aquesta és més trencadora, és la reflexió d'un jove que comença a plantejar- se coses i et transporta a un món d'indefinició permanent". ¿I aquesta altra meravella en català, Gemma dedicada a la seva germana paralítica? "Aquesta sí que hi figura".
--¿Què l'ha impulsat a explicar la seva situació?
--Ningú m'hi ha impulsat. Abans no volia que ho sabés la meva mare; l'he tingut enganyada un any i mig. Li volia evitar el patiment i com que em vaig posar amb la químio i la ràdio, i després em van operar el novembre passat, vaig pensar que seria tancar i adéu-siau, que ja tindria temps d'explicar-l'hi. Però va rebrotar el tema, em vaig aprimar excessivament i no anava a casa seva perquè no em veiés. Al febrer vaig decidir casar-me. Sols m'havia aprimat 20 quilos ara n'ha perdut 40.
--"Sí, vaig pensar que s'havia posat guapíssim", intercedeix la seva mare, amb els ulls plorosos.
--I quan la precària salut de la Gemma es va complicar, li vaig haver d'explicar. Després de tres anys de diàlisi, van decidir operar-la i necessitaven un donant que va acabar sent el meu germà Esteve. La meva mare els tenia tots dos ingressats, solament faltava que li expliqués això meu. La meva germana va morir a l'octubre, als 49 anys. Va ser el final de tot el drama".
Humet explica que Rosario ara viu amb ells. "Així surt de l'escenari que li recorda la seva filla i comprova que a casa vivim la meva malaltia en un clima molt natural. Vull que senti que el cel ens vol bé, que Gemma s'haurà alliberat allà de les seves limitacions, i que si a vegades ens emocionem és per amor. Encara ha d'arribar el dia que em deprimeixi pel càncer. Faig plans de futur i tot. Ara entenc que companys d'habitació de l'hospital ja desnonats també en fessin. Sabien que moririen, però vivien feliços fins al final. Quan aconsegueixes viure de forma positiva, tot té un sentit... transcendent".
El cantant subratlla que "tenir un bany d'afecte tan fort de la gent, de la família, fa que et centris en l'essencial dels teus valors. Analitzar a través dels símptomes el teu cos, sentiments i emocions és un bon exercici d'introspecció. Prefereixo morir-me així que d'accident".
Humet no ha estat mai un artista habitual. "Sabia que no moriria amb les botes posades, perquè no sóc un monstre de l'escenari ni vaig voler que la música se'm mengés. Com més t'identifiques amb una cosa, més pots patir aquest vincle. A més, vaig arribar a estudiar tres anys d'arquitectura. Però després vaig passar d'intentar fer una cosa tan sòlida i terrestre com cases a fer-ne una de tan etèria com cançons. Quan un opta per la llibertat, opta per la inseguretat permanent. I als 36 anys vaig decidir deixar la música i muntar una empresa de màrqueting telefònic, i va ser quan el patiment i els nervis que patia en la part afectiva, el diafragma, van passar a la duradora, l'estómac".
"La meva mare em deia, 'tant buscar, fill meu i ¿no ho has trobat ja?'. Està orgullosa de mi, i jo li dic que és ella la que em va inculcar els valors. A casa ens van fer a tots molt autònoms, molt nobles i, si m'ho deixes dir, amorosos. El millor patrimoni que un pot rebre".
--Si hagués de fer ara una cançó, ¿de què tractaria?
--Seria de balanç. M'agradaria reflectir el complicat moment que passo. Sempre recelo dels llibres del tipus 'el càncer i jo', aquesta classe d'autoajuda em fa vertigen, encara que després serveixin de molt. Ah, i si Déu em donés temps, li escriuria una lletra al meu petit Adrià. I el meu fill Esteve del meu matrimoni anterior té quatre fills es queixa que no n'hi he compost cap. Pierangelica, que no deixa anar la mà de la seva àvia, diu que a ella li va dedicar Dentro de nada. "L'únic que em pregunto és si on vagi hi haurà música. Segur que sí", sospira Humet.
EL PERIODICO 10/11/2008
Si... la resta es literatura, o ruqueries.
divendres, 8 / agost / 2008
Llum taronja
El xaman dels eo-eo és de vacances, per tant, caldrà tenir una mica més de paciència. Ja diuen que les coses bones es fan esperar...Un cop acabem les vacances i marxi una mica aquesta calor insuportable, ens posarem a fer feina per obrir el nou blog en condicions.
Bones vacances a tothom!
dijous, 17 / juliol / 2008
dimecres, 16 / juliol / 2008
CANÇONS DE LA VORA DEL FOC
Ara em ve de gust parlar-vos, amics meus, de la meva afició més antiga, encara més antiga que la meva de "cantautor", honorable mot vituperat per una inconfessable tírria que ens tenen els músics als qui som de la raça dels casadors de versos amb melodies. També hi han moltíssims "parlautors" que donen la tabarra tot el dia sortint pels medis sense cap mena de problema i omplin-mos lo cap de merda seca, com ara la radio dels capellans que ja fot una mania que no es pot aguantar. Aquestos mos tenen por i odi als "cantautors" si : los "parlautors" son els nostres enemics, per que no son poetes només son xerraires que fan malbé les paraules i les utilitzen per enganyar a la gent.
Fugiu dels "Parlautors" , no els escolteu , lapideu-los mentalment, escopiu-los la closca pelada i cretina, i sobretot perdoneu-los que no saben el que fan... amen. (val a dir que el mot "Parlautor" es una aportació espontània i Anònima d'un poeta que es diu Manel)
Com anava dient la meva afició més antiga eren les cançons de l'any de la pera, les que escoltava cantar al Silvestre o al Joan, els mitgers de la Torre dels Frares, a la vora d'aquell immens foc a terra que semblava un gran embut negre que m'havia d'engolir cap al cel d'un moment a l'altre.
El Joan, que havia anat al Paruguay i n'havia tornat viu, em cantava cançons estranyes, i fantàstiques, que em feien esgarrifar de gust. També em cantava la del Conde Olinos, que "madrugava" molt i entre mig en deixava anar alguna de Pandero i algunes joies que guardo en el si més profund de la meva memòria...
Mentre pelavem tomates amb la padrina per a fer conserva també cantavem, el repertori de la padrina Montserrat era curtet pero molt bo, sobre tot m'agradava aquella que deia:
Tanqueu les llums tanqueu les llums
que j'arriba lo Miqueleeeet
que sembla una botifarra
tota cagada de mosqueeeees!!
NOOOOOOOOOOOOOO!!! feia jo
Llavors seguia :
Obriu les llums obriu les llums
que j'arriba lo Miqueleeeet
qui sembla una ponselleta
collida del mes d'abriiiiil
Siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii feia jo
Val a dir que la beleleta es a dir la cosina Isabel que també pelava tomates de seguida cridava Ara Jo! Ara Jo! i la cançó recomençava canviant lo nom del protagonista...
i així ens podia passar tota la tarda pelant tomates madures que feien una olor que ara per molt que peli i olori les tomates que compro, no puc tornar a sentir.
A part en temps de verema, allà a la sala del foc a terra hi posaven unes fustes encaixades que feien un quadrat amb la paret i llavors treien un gran tap de fusta que hi havia al terra. Venien els homes amb les mules totes carregades a banda i banda de raims i descarregaben al lloc preparat. Llavors era una festa per a tota la canalla que descalços i mig despullats follavem com a bojos tots amarats de dolçor i xarrupant sovint dels punys de molsa dolcíssima que trinxàvem a cops de peu i caient de cul. No m'estanyaria gens que les meves reconegudes i plenament assumides, relacions amb Baco, vinguessin d'aquestes cerimònies bacanàliques infantils i que el pa i vi amb sucre obligat per verenar, també hi tingués molt que veure.
Només volia fer mes o menys una descripció dels orígens de la meva falera per les cançons de l'any de la catapum.
També lo Sr. Sebastianet, el poeta noucentista del meu carrer, hi va contribuir molt, de fet ell escribia corrandes a preu fet i a mi se'm va enganxar al cor aquella cadencia de les estrofes ...
La meva primera cançó, de fet el meu primer exercici de musicació, fou sobre un petit poema d'en Sebastià Armenter que deia axines:
Amb el parell vine,
vine a llaurar,
que la terra ara
en saó està.
Apreta la rella,
fes un bon guaret;
qui malament llaura
la sega malmet.
Aquesta petita joia forma part del recull EL CANT SINCER que porta un lema de F. Mistral que sempre he portat al cap "Cantar vull per vosaltres, pastors i gent del camp"
Mai he sabut per què aquestes coses, sense importància per a la majoria de la gent del meu entorn, a mi em feien tan d'efecte, i m'obrien la imaginació cap a mons futurs plens de versos , cançons i aventures.
Ja més tard a partir dels cançoners de l'Amades, en Valeri Serra i Boldú, en Massot i molts d'altres entre els que cal destacar especialment a la Dolors Sistac per la seva gran aportacio a l'estudi de les Cançons de tambor, a en Jaume Arnella, bondadós amic, al Jordi Fàbregas amb qui m'uneix una tàcita i de vegades massa distant amistat, i també per la seva ingent aportació al gènere a l'Artur Blasco (la seva gran obra de recerca, restauració i fixació de materials es ja una fita essencial per als amants del gènere ).
Jo m'he limitat a ser un intèrpret de les cançons que he anat trobant d'ací i d'allà i que m'han agradat especialment, cosa que amb els pas dels anys ha anat fent un gruix de repertori de bellíssimes cançons que canto sovint amb més plaer i soltura que les meves pròpies, vet- en ací l'entrellat .
divendres, 11 / juliol / 2008
SOM LENT
MIQUEL ÀNGEL RIERA NADALArranjament i Producció: Pau Gabarrella
Em deis que som molt lent i que me qued estàtic
com si el meu pensament romangués com un àncora
tirada en el no-res d'unes aigües molt fondes.
Me deis, quan així ho feis, que se'm veu molt enfora
i no sabeu si cal o no fer que retorni.
Doncs vull que sapigueu que estic fent inventari
de les aigües tranquil·les on existiu vosaltres,
i, en trobar tan reblits els prestatges de l'ànima,
m'entra un astorament molt dolç que em deixa immòbil
només que passi el dit pel fris ple de cadències
que en mi configurau: semblantment ho fa l'home
que toca d'amagat l'obra d'art que el fascina
per si hi hagués quedat retengut algun pàlpit
d'aquell autor que estima fins i tot carnalment.
Ell va lent, com jo hi vaig, per que l'amor demana
esser demoratius en perseguir un orgasme
d'aquells que justifiquen haver provat de viure.
"El Pis de la Badia"
Columna 1992 1ª Edició
Varem estar xerrant de les meves dificultats, li deia que la meva progresiva lentitud em desesperava fins a desitjar desaparèixer, que molt sovint n'era la causa dels meus estats d'estordiment. Em mirava amb una intensa preocupació i callava, atorgava assentint amb el cap. Varem baixar pel passeig de Gràcia fins a Diputació, aquella nit parava al Cristal, ens varem acomiadar una mica tristos. L'endemà partia cap a Mallorca.
Aquella mateixa setmana vaig rebre aquest poema, com si tot el silenci acumulat en la nostra conversa, qüasi meu monòleg, s'hagés transmutat en una identificació absoluta. I, alhora en un intent de donar-me pistes per convertir el sofriment en quelcom bell i positiu.
La cançó va sorgir de cop, aquell mateix dia, com si ja estés preparada per nàixer d'ençà de sempre.
Aquella mateixa setmana vaig rebre aquest poema, com si tot el silenci acumulat en la nostra conversa, qüasi meu monòleg, s'hagés transmutat en una identificació absoluta. I, alhora en un intent de donar-me pistes per convertir el sofriment en quelcom bell i positiu.
La cançó va sorgir de cop, aquell mateix dia, com si ja estés preparada per nàixer d'ençà de sempre.
dijous, 10 / juliol / 2008
Fàcil molt fàcil
Vas i fas una cançó, la enregistres amb quatre maquinetes i un PC d'allò més econòmic, si t'hi apliques queda prou be i presentable com per deixar-se sentir . No cal que contractis a un "productor" ni que t'hi gastis un dineral en arranjaments i músics-taxi, després la poses al teu blog i llestos ja la pot sentir tothom qui vulgui... fàcil, molt molt, fàcil....
Val a dir que en aquest cas els arranjaments i la producció son del meu estimat amic Pau Gabarrella, qui va fer un treball molt acurat a l'hora d'interpretar-me les intencions. Amb una economia de medis Franciscana i una entrega absoluta. En Pau pertany a la rara raça de musics-no-taxi, espècie en dramàtic perill d'extinció.
Val a dir que en aquest cas els arranjaments i la producció son del meu estimat amic Pau Gabarrella, qui va fer un treball molt acurat a l'hora d'interpretar-me les intencions. Amb una economia de medis Franciscana i una entrega absoluta. En Pau pertany a la rara raça de musics-no-taxi, espècie en dramàtic perill d'extinció.
NO SÉ TU COM HO SENTS
No sé tu com ho sents. A mi, la pena
em fa volar pels ulls estels de fosca
i m'ha deixat la sang amb gest d'eclipsi,
com si m'entràs la son d'un déu cansat.
No sé tu com ho sents. Ja no me queda
ni un múscul per tensar amb una rialla,
ni un arrecés de sang per jugar a barques,
ni un os que encara cregui en horitzons.
Un plor encès, com una gran mordala
m'estima peixos pel caló del coll,
i, enllà del crit, el món ja ni és llegenda.
Estic alegre perquè estic tristíssim
patint religions teves que els àngels
no podrien gaudir. Tu, Nai, apaga't:
combregaré calfreds, dejunant albes.
Un centímetre és prou de pell plorosa
per deixar-me enrampat tota la vida.
Miquel Àngel Riera "Tots els Poemes"
Edicions 62. 1985. 3ª Edició
Arranjament i producció: Pau Gabarrella
dimecres, 9 / juliol / 2008
LA MALLERENGA M'HA TOUCHÉE
AQUEST ES UN POEMA D'AQUELLS QUE TE MARQUEN LA VIDA I PER AIXÒ EL COPIO AMB EL PERMÍS DE LA MALLERENGA ES CLAR
XII
M’estic posant de tu fins en els colzes,
untat fins als cabells, alçat a espiga,
constel·lades les mans per cels de rampa,
esmussada la veu, la sang corcada.
Aquesta invasió d’heura enfollida
fins al racó més meu d’aquesta cambra
on no hi cabia res més que la pena;
aquest omplir-me tot, deixar els calaixos
sense lloc per guardar una confidència
o el primer llapis amb el qual pintava
el mapa del meu nom, ple de badies.
Aquest encendre el llum amb la certesa
que el seu vol no me basti per recórrer
la longitud de la teva presència.
Aquest sortir al carrer i veure que em vetlen
amb desvergonya cada un dels gestos
sabent inevitable que et descrigui
al primer descuit meu.
M’estan sortint replans a cada vena
on berena repòs la trajectòria
de la teva ascensió vegetal. Puges
fent cruixir els escalons, incontenible,
fendint cada racó com una espasa
o un poema esmolat.
Meticulosa
conquista del sistema planetari
per ús particular, per on me volen
la set i el goig.
Ah, vòmit, torrentera,
resta tenaç i canta en l’envestida
mentre me quedi un os per tirar al foc.
Quan el contagi teu em deixi blava
la carn del meu fervor, i la meva vida
feta un per-mor-de-tu, ben tuejada,
on no hi càpiga res ni sols tu hi càpigues,
i el teu voltor me mati el darrer àngel,
i jo n’estigui fart,
vine i comença.
Miquel Àngel Riera
Poemes a Nai
--~--~---------~--~----~------------~-------~--~----~
Has rebut aquest missatge perquè estàs subscrit al grup "Dels "meus" poetes" de Grups de Google.
Per a publicar missatges a aquest grup, envia'ls per correu electrònic
a: dels-meus-poetes@googlegroups.com
Per a donar-te de baixa d'aquest grup, envia un correu electrònic a dels-meus-poetes-unsubscribe@googlegroups.com
Si vols més opcions, visita aquest grup a http://groups.google.com/group/dels-meus-poetes?hl=ca
-~----------~----~----~----~------~----~------~--~---
XII
M’estic posant de tu fins en els colzes,
untat fins als cabells, alçat a espiga,
constel·lades les mans per cels de rampa,
esmussada la veu, la sang corcada.
Aquesta invasió d’heura enfollida
fins al racó més meu d’aquesta cambra
on no hi cabia res més que la pena;
aquest omplir-me tot, deixar els calaixos
sense lloc per guardar una confidència
o el primer llapis amb el qual pintava
el mapa del meu nom, ple de badies.
Aquest encendre el llum amb la certesa
que el seu vol no me basti per recórrer
la longitud de la teva presència.
Aquest sortir al carrer i veure que em vetlen
amb desvergonya cada un dels gestos
sabent inevitable que et descrigui
al primer descuit meu.
M’estan sortint replans a cada vena
on berena repòs la trajectòria
de la teva ascensió vegetal. Puges
fent cruixir els escalons, incontenible,
fendint cada racó com una espasa
o un poema esmolat.
Meticulosa
conquista del sistema planetari
per ús particular, per on me volen
la set i el goig.
Ah, vòmit, torrentera,
resta tenaç i canta en l’envestida
mentre me quedi un os per tirar al foc.
Quan el contagi teu em deixi blava
la carn del meu fervor, i la meva vida
feta un per-mor-de-tu, ben tuejada,
on no hi càpiga res ni sols tu hi càpigues,
i el teu voltor me mati el darrer àngel,
i jo n’estigui fart,
vine i comença.
Miquel Àngel Riera
Poemes a Nai
--~--~---------~--~----~------------~-------~--~----~
Has rebut aquest missatge perquè estàs subscrit al grup "Dels "meus" poetes" de Grups de Google.
Per a publicar missatges a aquest grup, envia'ls per correu electrònic
a: dels-meus-poetes@googlegroups.com
Per a donar-te de baixa d'aquest grup, envia un correu electrònic a dels-meus-poetes-unsubscribe@googlegroups.com
Si vols més opcions, visita aquest grup a http://groups.google.com/group/dels-meus-poetes?hl=ca
-~----------~----~----~----~------~----~------~--~---
divendres, 27 / juny / 2008
Lirà Lirà... si tu saps somiar
Música i veu : Miquel Àngel Tena
Poema: Joan Barceló (Ulls de gat mesquer)
Producció i enrregistrament: Àlex Blanco
CARTES DEL TROBADOR GUIRAUD DE BORNEILH
"Vols saber de mi?"
Josep Mª Divins
Remet a Carner Ribalta "Les Fades de Montmur"
i a Gerard de Sède "El tresor Càtar"
i a Martí de Riquer "Els Trobadors"
i a Gerard de Sède "El tresor Càtar"
i a Martí de Riquer "Els Trobadors"
...-Vull deixar dit, primer que res, que jo som Feliu de Montmur
qui he trobat arreu i per molts anys, sense saber ni de lluny lo secret
del trobar clus, doncs lo meu cant era leu i pla i entenedor com tal
per a tothom i tan mundà que el temps amb lo seu pas el féu caduc.
fou un matí boirós, gebrat, del pleniluni de desembre, encara en somnis
que a Montmur estant, jugaba amb fades, i em vaig topar amb un munt de pedres
que puc jurar que abans no hi eren. Al capdamunt algu hi deixà durant la nit
un pergamí al meu nom.
Endur-me'l cap al meu recer vaig correr encuriosit. Escrit en un llenguatge molt antic
i deteriorat, com si fes segles fos escrit, em va costar dies d'estudi i acaraments poder-lo dexifrar.
L'autors d'aquell galimaties era un tal Guiraud de Borneilh
Llemosí , trobador del segle XII, qui saludava al pleniluni amb versos críptics i sense més presentacions m'endegava els seguents en la llengua antiga de Tolosa:
"Que sens eschartats
Adui prez e'l dona
Si com l'ochaizona
No- sens escaissatz;
Mai be cre
Que ges chans, ancse,
No val al comensament
Tan com pois, can on l'enten"
Que traduït pot dir poc més o menys:
"Un sentit rebuscat
Té molt més valor
Si se li retreu
Ser un contrasentit engavanyat;
Crec fermament
Que mai cap cant val al començament, tant,
Com després quan es comprèn"
qui he trobat arreu i per molts anys, sense saber ni de lluny lo secret
del trobar clus, doncs lo meu cant era leu i pla i entenedor com tal
per a tothom i tan mundà que el temps amb lo seu pas el féu caduc.
fou un matí boirós, gebrat, del pleniluni de desembre, encara en somnis
que a Montmur estant, jugaba amb fades, i em vaig topar amb un munt de pedres
que puc jurar que abans no hi eren. Al capdamunt algu hi deixà durant la nit
un pergamí al meu nom.
Endur-me'l cap al meu recer vaig correr encuriosit. Escrit en un llenguatge molt antic
i deteriorat, com si fes segles fos escrit, em va costar dies d'estudi i acaraments poder-lo dexifrar.
L'autors d'aquell galimaties era un tal Guiraud de Borneilh
Llemosí , trobador del segle XII, qui saludava al pleniluni amb versos críptics i sense més presentacions m'endegava els seguents en la llengua antiga de Tolosa:
"Que sens eschartats
Adui prez e'l dona
Si com l'ochaizona
No- sens escaissatz;
Mai be cre
Que ges chans, ancse,
No val al comensament
Tan com pois, can on l'enten"
Que traduït pot dir poc més o menys:
"Un sentit rebuscat
Té molt més valor
Si se li retreu
Ser un contrasentit engavanyat;
Crec fermament
Que mai cap cant val al començament, tant,
Com després quan es comprèn"
dijous, 26 / juny / 2008
M'eixeco, i reso
Reso desesperadament, demano com un lladre a punt de robar, prego amb obstinació, m'humilio fins al "glop definitiu", faig una llista dels meus desoris, segueixo traduïnt els moviments de l'ànima, la que em fa ser quelcom més que un simi normatitzat. Parlo amb ell, el crido, l'espero, m'hi entrego, busco qui he faltat, perdono al meu germà, m'acaricio el cor, escombro la meva vorera, faig el que puc, penso en vosaltres, faig amb vosaltres. Llavors desperto. La religió del mon es una matança.
Reso desesperadament, demano...
Reso desesperadament, demano...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
