FOIX

Ai!! mestre Foix, mestre Foix , que be que cantaves tu i que inòcuos i bordegassos els teus fills... ...Quina llàstima que el teu art, fos tan mal utilitzat per una colleta de trepes i mamons per a distreure la parla de tot un poble .Tanmateix no es culpa teva que et prenguessin de model per fer emmudir la protesta de socarrel.

"Ho sap tohom i és profecia... 

"diu mestre Foix prop del taulell.

Ho sap tothom: son vint, la sara,
i trenta duros, el tortell.

                                             Josep Miquel Servià 

TORNEM A ESCOLTAR AL MESTRE ARA QUE ENS VOLEN APEDAÇAR EL CUL AMB REFORMES......

QUE LI PASSA A L'AIGUA DE LA GOTA D'AIGUA QUE CAU AL MAR? 

Ensenya be als teus fills el que ha passat ...i no els enganyis... Capullo que la culpa es teva......

Bueno.,,, soc un JIPPI i que?Teniem tota la raó. Ara es veu tan clar com l'aigua de la font...

Quan estàs a baix i tens problemes
i necessites cures d'amor
I res, res va bé
Tanca els ulls i pensa en mi
I aviat hi seré
Per il · luminar fins i tot la teva nit més fosca

Acabes de dir el meu nom
I saps on estic
Vinc corrents a veure't una altra vegada
Hivern, primavera, estiu o tardor
Tot el que has de fer és cridar
I vindré.
Tens un amic

Si el cel a sobre teu
Creix fosc i ple de núvols
I aquest vell vent del nord comença a bufar
Mantingueu el cap junts
I crida el meu nom en veu alta
Aviat em sentiràs trucant a la teva porta

Acabes de dir el meu nom
I saps on estic
Vinc corrent a veure't una altra vegada
Hivern, primavera, estiu o tardor
Tot el que has de fer és cridar
I jo hi seré
No és bo saber que
tens un amic?

Quan la gent pot ser tan freda
Que fan mal i et deixen desert
I prenen la teva ànima si els deixes
Oh, però no els deixis!

Acabes de dir el meu nom
I saps on estic
Vinc corrent a veure't una altra vegada
Hivern, primavera, estiu o tardor
Tot el que has de fer és cridar
I hi seré
Tens un amic


La Lletra l'Aportat la Carme Rosanas la que sempre esta al peu del canó. Bravo!!!!

MADURAR

Quan era molt petit,però molt petit i tenia dos anys , que fins allí m'allarga la memòria, sempre estava molt content , jo me'n recordo molt be de que estava tant. Tant content..!!.Desprès quan encara era petit però no tant...va venir la tristesa .Com un llostre rúfol sobre el meu cap i es va instal·lar al meu pit una mà d'ungles que mai mes m'ha deixat del tot tranquil. Jo no sé perquè va venir aquella cosota que em prenia l'alegria i se m'enganxava al pit com la por abans d'un examen o la basarda de la mort-

Però jo sé; Que encara vaig tenir temps d'adonar-me que tenia que agafar fort de la ma al nen aquell petitet que sempre estava content, que les coses ja eren diferents, però al nen no el podia deixar sol... i d'aleshores sempre l'he portat amb mi . Per això ara encara que em vegeu plorar o despotricar contra això o allò; Jo Sempre estic content. Perquè encara soc (porto de la ma) aquell nenet que sempre reia.

D'això se'n diu ser un immadur. Segons el Llibre de Petete de la vida dels adults, clar.

Recordo que un any el meu oncle Macianet, no va collir les pomes dels seus terrenys d l'horta de Gerb , no valia la pena perquè el preu havia baixat tant que valia més diners collir-les que els que li donaven per vendre-les. Llavors el meu Oncle, ens va dir a tota la famil·lia que quan les pomes estiguessin ben madures al arbre , ben just abans de caure , les anéssim a collir a dojo, per a fer molta melmelada, perquè la melmelada de les pomes madurades a l'arbre es la que surt més bona. Així que aquell any fou any de melmelades per a tots els "Macianets" del mon que devem ser un seixanta o mes. Encara que varem menjar moltes pomes i varem fer pastissos i compotes i varem acumular pots de melmelada per cinc anys, a la plantació de pomeres va ocorre un fenòmen que jo encara no havia vist mai. Les pomes van començar a caure dels arbres, algunes no queien però s'arrugaven i es posaven marrons... tot feia una aulor acre i àcida com de deixalles i els insectes es van apoderar del camp 

No si podia anar si no et protegies la cara i les mans amb guants perquè et picaven tota classe de bitxos , era desolador. Aquell camp tan ufanós de pomes . Ara era un camp de podridura. Jo que encara era un nen petit però ja pensava Deu ni do , vaig entendre que la seqüència de la vida es que neixes-creixes-madures- estàs al punt quatre dies i alego, comences a podrir-te i que la podridura es un desastre perquè es un niu de cucs i mosquits i ratpenats ...

De seguida em vaig adonar que la vida dels homens i de les dones seguia la mateixa seqüència... Així que jo vaig agafar ben fort la maneta del meu nen que sempre estava content i vaig decidir anar pel meu compte , a l'l'aventura a veure que passava . Desprès vaig llegir Peter Pan i ho vaig entendre tot.

QUE DIGUIN EL QUE VULGUIN QUE JO JA ESTIC CONTENT!!!! TOT EL DIA MIQUELANGELEJO AMB EL MEU NENET QUE SEMPRE RIU I M'HO PASSO TETA MENTRES CONTEMPLO LA PODRIDURA DEL MON....

TOTAL : ES UN SONET!!!

Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor

Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor

Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor

Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor

Joan Barceló i Cullerés

Maria Cinta -Ràdio Capvespre

Em va costar Deu i ajuda convèncer a L'Escribà de les bondats d'aquest tema. Ell amb la seva sensibilitat per detectar èxits , va tenir "La Flaca " d'en Pau Donés durant mesos voltant per la taula i ho depreciava perquè deia que aquest tipus de patxanga la feia millor la Salseta . Jo m'escoltava aquell tema i flipava de les posivilitats que tenia d'enganxar massivament com despres va ser , va perdre el tren i no que que jo no li digués sovint "això del Jarabe de palo" podria petar he? , aixó podria ser una sorpresa, -Que va!! tu somnies truites aixó està mes vist que el TVEO .... Bueno tu sabràs. Aquesta sequencia va tenir lloc a l'oficina de Salseta Discos un munt de vegades . Endementres en RAMON MUNS; Extraordinari compositor i autor de lletres molt "clavades"; Un cantautor que no ha estat prou considerat. Com tants i tants que no interessen perque diuen les coses clares... Em va parlar d'un disc que estava fent la Maria Cinta on ell hi participava com a lletrista i em va passar una maqueta, en sentir varies de les canços jo em vaig retrovar amb aquella veu evellutada i afinada com un delicat instrument que es la Maria Cinta. La vaig conèixer als 14 anys un dia que va venir a cantar al meu Col·legi i era tan extremadament bonica que m'en vaig colar nomes de veure-la. com tots els adolescents que ens la miravem com si fos la nostra particular Sylvie Vartan. Salvant les distàncies està clar, la que fou la donna del Jonny Hollyday , i sense desmereixer-la del tot, no li arriba artistíscament ni a la sola de la sabata a la MARIA CINTA ...  Ara tenia la possibilitat de produi-li- mes aviat editar-li un disc, per-que una professional com la Maria Cinta, no permet que ningú li produeixi un disc, que no sigui del seu cercle de musics de confiança...el guitarrista EDUARD DE NEGRI va fer la producció artística - impecable, qualitat garantitzada . I ben fet que fa. I vaig proposar-me fer-ho, a pesar de la reticència de L'Escribà i vaig apretar i tirar endavant quasi sense ni el seu permís , ell va deixar fer, però no hi va posar res. Només més tard quan va veure que Radio Capvespre es convertia en un éxit i també en un clàssic. Perquè que aquesta canço va mes enllà de l'èxit: es una canço per a passar a la història ... llavors va començar a fer el Pavo , com sempre i a emportar-se el mèrits , tot i que com sempre també es va emportar els calers.... Aquesta es la meva versió, la seva pot ser molt diferent, perque ell sempre te la raó i no reconeixerà mai que els seus éxits son els meus encenrts en un 8o%.-O més. Després, com sempre i no se perquè, segurament a l'hora de liquidar o pels impagables cagarros contractuals del Sr. Iniesta, va fer emprenyar a la Maria Cinta i no m'extranyaria gens que la "merda " me l'hagués emportat jo, també com sempre....Ara tot això no te importàcia, la Maria Cinta va fer una cançó que ja es inolvidable , i a mi em queda l'orgull d'haver-hi fet de catalitzador per que es pugues editar. Res més a dir. La meva acera es escombrada . Qui la tingui plena de fulles seques o podrides que agafi l'escombra .

IMPRUDÈNCIA

Laisse venir
Laisse venir

Laisse venir
Laisse venir

Laisse venir
Laisse venir

Laisse venir
Laisse venir

Laisse venir
Laisse venir

Laisse venir
Laisse venir

Tu perds ton temps
À mariner dans ses yeux
Tu perds son sang

Tel Attila
Tel Othello
Tu te noircis
Dans quoi tu te mires
Dans quel étang

À l'avenir
Laisse venir
Laisse le vent du soir décider

À l'avenir
Laisse venir
Laisse venir
L'imprudence

Tu l'auras toujours ta belle gueule
Tu l'auras ta superbe
À défaut d'éloquence

Tel Machiavel
Tel Abel Gance
Tel Guillaume Tell
À quoi tu penses
À quoi tu penses

À l'avenir
Laisse venir
Laisse le vent du soir décider

À l'avenir
Laisse venir
Laisse venir
L'imprudence

Tu perds ton temps
À te percer à jour
Devant l'obstacle
Tu verras
On se révèle

Tel Perceval
Tel Casanova
Tel Harvey Keitel

À l'avenir
Laisse venir
Laisse le vent du soir décider

À l'avenir
Laisse venir
Laisse venir
L'imprudence
L'imprudence

Laisse venir
Laisse venir
Laisse venir
L'imprudence...

JOANN BARCELO (PAS DE DANSA) la Poligrafa 1982- MIQUEL ÀNGEL TENA 1983

   DANSA FINAL REMEX by Miquel Angel Tena

DANSA FINAL

Vull resumir què és ser feliç:
menjar, dormir, assaborir el paisatge
i jeure amb dona d'or en llit ben llis,
passar pel món sense pagar peatge.
Jo ja en tinc prou: m'ho dic quan parlo
amb mi,
davant l'espill de plata renegrida,
el ventre ple, als dits el vi més fi,
imaginant mullers de molta mida.
(Però no és cert. Llegiu, si no, aquest vers)
L'he fet potser perquè el necessitava,
com l'aigua al mar, com l'òliba la nit.
Per ser feliç cal, doncs, ser ben pervers,
foragitar del rostre moc i bava,
no reflectir en paper el propi neguit

VENUS

 

 

 

Parole de Vénus:

Là un dard venimeux
Là un socle trompeur
Plus loin
Une souche à demi-trempée
Dans un liquide saumâtre
Plein de décoctions
D’acide…
Qui vous rongerait les os et puis
L’inévitable
Clairière amie
Vaste, accueillante
Les fruits à portée de main
Et les délices divers
Dissimulés dans les entrailles d’une canopée
Plus haut que les nues…
Elle est née des caprices
Elle est née des caprices
Pommes d’or, pêches de diamant
Pommes d’or, pêches de diamant
Des cerises qui rosissaient ou grossissaient
Lorsque deux doigts s’en emparaient
La pluie et la rosée
La pluie et la rosée
Toutes ces choses avec lesquelles
Il était bon d’aller
Guidé par une étoile
Peut-être celle-là
Première à éclairer la nuit
Première à éclairer la nuit
Première à éclairer la nuit
Vénus
Vénus
Vénus

Là un dard venimeux
Là un socle trompeur
Plus loin
Une souche à demi-trempée
Dans un liquide saumâtre
Et d’acide…
Probablement qui vous rongerait les os
Et puis
Les fruits à portée de main
Et les délices divers
Dissimulés dans les entrailles d’une canopée
Elle est née des caprices
Elle est née des caprices
Pommes d’or, pêches de diamant
Pommes d’or, pêches de diamant
Et ces cerises qui grossissaient lorsque
La pluie et la rosée
Toutes ces choses
Guidées par une étoile
Guidées par une étoile
Première à éclairer la nuit
Vénus
Vénus
Vénus
Vénus

Elle est née des caprices
Elle est née des caprices
Pommes d’or, pêches de diamant
Pommes d’or, pêches de diamant
Et ces cerises qui grossissaient lorsque
La pluie et la rosée
Toutes ces choses
Guidées par une étoile
Guidées par une étoile
Première à éclairer la nuit
Vénus
Vénus
Vénus
Vénus

DORM ..DORM Joann Barceló 1980 , Cançons de la nit benigna 1983

Tenies foc als anys i ara dorms i no et queixes

la mort ja t'ha posat les mans de seda als ulls...

Per la noia que menjava margalides...

"I avanço el pensament a la porta de la llengua, que aboca la par(au)la "

cantireta: ELS HOMES QUE ESCRIUEN
Com que avui estic molt gandul us remeto a la Cantireta que ha fet una entrada magnífica la primera frase es genial.

HOME NU -JORDI PÀMIAS I GRAU -CANÇONS DE LA NIT BENIGNA

HOME NU


Del teu cos en surt
una pedra blanca
amb fona d'amor
destrament llançada
l'aigua de l'estany
ara perd la calma.
Si a la nit, la dona
s'ha tornat manyaga,
i et cosia tot
amb fil de rialles,
per fines escletxes
del balcó de casa
entrarà la llum de la matinada.
Meravella és
moure l'aigua mansa,
gratar la foscor
del pou de la mare
i, en la nit total,
encendre una flama.
Quan llances el roc
la joia et delata.

Jordi Pàmias i Grau "Cançons de la nit benigna"Tià de sa Real.  Manacor 1980
Música:Miquel Àngel Tena

CARTA AMB ADREÇA

Una nit no dorms per que tens el pensament urgint-te a posar ordre per que de cop l’edat t’ha deixat sol a la cantonada, com qui abandona a un cec al ajudar-lo a creuar. I en enfilar la vorera del carreró que mena a la vellesa i potser per que el destí acaba regint mig be les coses, l’has començat a veure una mica distinta de com la veies. Ara potser més a l’abast, com si tota la vida hagués estat molt lluny i un tel de boira blanca us hagués fumat el territori on forçosament, per llei natural, teníeu dret tots dos a respirar. I m'ha passat que els fills, un dia et miren amb un punxó posat a l’ull, com si fossis tu, qui els hi ha llençat el dard enverinat que a tots ens pertoca dur clavat al muscle de la vida. T’adones que no, que tu els estimes com pots i no ens saps més. Son ells que tenen por i també per que en tastar la fel de la seva pròpia ració de dolor, busquen culpable i el troben...i que això també et toca de voler-ho i fer-t’ho teu, doncs aquest es un assumpte de família, de la mateixa lletada que l’amor. I veus que tu també duus una estella encastada sota la pell de l’ànima. Que ja es temps de treure-la com qui es treu un ull de poll o una molèstia acostumada. I en resultar que les coses sempre giren en espiral i s’eixamplen, entens que hi ets a temps de trobar la manera de dir-li que ho has fet. I només de pensar de fer-ho, ja tot s’acaba i tot es nou. Com un regal d’aniversari. I encara que no fos així, que molt possiblement no ho sigui, per que ja li es massa difícil d'entendre. O dones per bo. Fas, com si, el gest d’alegria del teu fill, en parlar amb ella, et confirmés, que tots aquests viaranys difícils per a on ens ha conduït la vida, només han estat dreceres extraviades de l’amor.

Més,  Ai!, hi ha un seguici d'estirp, que vas crear tu, en el teu viure errat, una descendència de les idees, un tuf de voltor que et domina el vellejar, que t'amaga  un secret innoble, quelcom decidit per fe de l'odi i la rancúnia  i contra el que no si pot fer res. No hi a la paraula al diccionari per a definir i dir-li nom a tant d'oprobi . L'has errat,  però no amb mi , jo no soc Brutus, qui et clavarà el punyal, serà el Caim que tot lo dia t'afalaga i t'odia pel dessota, qui al final et tocarà la mort i en farà un negoci brut. Jo no hi seré per a veureu. No en sé de ser tan fals. I  traïdor . No en soc de tant dolent... com per demés, jo ja he fet net amb tu i la meva acera es escombrada. Ni a punta de pistola et tocaria un pel o et faria fer res fora llei. Per això hi ha el perdó i es va donar a l'home el poder per a exercir-lo. A! mes al voltor no l'he de perdonar pas jo sol, sinó Tu.  Un Àliga Reial, mai es rebaixa al davant d'un rapinyaire, oportunista i el fuig i no s'hi barreja, i espera . Espera encar que sigui la vida, tota, que posi el coll a l'abast de l'urpa- No hi ha perdó pel lladre de tombes i misèries. Encar que només sigui un instant, li clavarà l´'ungla a l'artèria  desplomada com qui esclafa damunt les estovalles a un insecte verinós. I després el tira a terra per a rematar-lo amb el taló. Per si n'hagués quedat algun dubte que fos del tot inofensiu...per la canalla. 

LAST TRAIN... JA HI PUJAREU VOSALTRES ALS TRENS QUE NO PORTEN ENLLOC

                                     

LAST TRAIN , BALLAD OF STATION FOOL

NO EM VINGUIS AMB QUENTOS NO EM VINGUIS AMB HOSTIES "!TU" ETS MES DESASTRE QUE JO!!!

                                                                                         TU ETS MES DESASTRE QUE JO

                                                                              

                                         

         EL PROBLEMA REAL  DE LA PIJA ES QUE ESTA CONVENÇUDA DE QUE MENJA PA DE PESSIC I CAGA PANELLETS  A 20 KILOS EL MIG KILO.
( HE TRET LO GAGARRO PERQUE EM MOLESTAVA SOBREMANERA LA SEVA CONTEMPLACIÓ DIARIA I SIMBÒLICAMENT ACONSSEGEIXO EL MATEIX AMB AQUESTA UFANOSA PRESENTACIÓ DE DOLÇOS CATALANS DE PROCERÈNCIA ARÀBIGA)

ESTIC ESPERANT... I L'ESPERANÇA FA DE MAL ESPERAR

I endementres anem a plegar caragols?

CANTEM, CANTEM... QUE ARA ES NADAL ...

A quart curs de Batxiller els que havíem de passar la revàlida ens varem tenir que quedar uns 15 dies més al col·legi per tal d'esperar torn a l'Institut Jaime Balmes, per a examinar-mos, - Endementres amb el Col·legi quasi buit els quatre pelatxets que quedàvem estàvem exposats a la depredació més vil per part dels pedòfils justificats que pul·lulaven entre les files dels Educators. "La justificació més habitual pera minimitzar les passades de mans per sota la camisa o les abraçadetes carinyoses amb petonet el mes aprop de la boquera possible, o descaradament al morro com per equivocació i les fregades de polla contra les natges en el moment mes inesperat, d'un partit de basquet, era  que com que estàvem lluny de casa i ens enyoràvem de les carícies dels pares, nosaltres mateixos probocàbem aquelles situacions de contacte físic i que ells només feien que suplir la manca de carinyu en la que ens trobarem... Ejem!! Ejem!!! Jo he vist com li petàven el cul, al laboratori, a un nano de tretze anys que cridava com un conill  contra la taula de marbre amb un pollot de dimensions extrahumanes, sortint d'entre els botons de la sotana d'un capellà que passava  per Sant... En aquell "impasse", un d'aquestos voltors es va fixar amb mi i em vigilava tothora, me'l trobava continuament pels passadissos i em magrejava com fen veure que jugava, estava perdudament enamorat de mi i no ho dissimulava gens. De nits se'm assentava al llit amb una ma al breviari i l'altra damunt del meu paquet i jo em despertava amb uns ensurts del dimoni i tenia que somriure perquè em tenia acollonit.

En una visita del meu pare, visites de deu minuts per a portar-me la roba i normalment renyar-me per algua collonada, li vaig explicar els fets, demanant-li  per favor que em tregues d'allí aquell dia mateix, perquè ja no ho aguantava més. La resposta fou una bufetada a cada galta i un: "Tu tens massa imaginació i tot això t'ho inventes per a no tenir que fer els exàmens , se't nota a les ulleres que fas, que et passes el dia masturbant-te, i ara mateix vaig a parlar amb el director per a posar-te a puesto que ja mos tens farts amb els teus cuentos!!". Acte seguit va anar directe al despatx del director a explicar-li els fets. El que vaig arribar a pringar durant aquells 15 o vint dies abans dels exàmens només ho se jo i Deu lo nostro senyor. Es com si el meu pare els hagués donat permís i bula, barra lliure per a violar-me amb totes les de la llei, vaig chupar polla i em van rebentar el cul tant com els va donar la gana. Se'm passaven l'un a l'altre com si fos un nino per jugar... Una de les coses amb les que insistien més era,  en que jo fora molt bo pel seminari, mentres se'm follaven em deien que em durien al seminari i que seria com Santo Domingo Savio, que era un dels seus Sants preferits, per que feia carona de dat pel cul. Com Jo. Jo crec que aquells dies em vaig tornar com un Zombie, no crec que fos ben conscient del que m'estava passant, ni entenc com es possible que no agafés la porta i fotés el camp d'allí, estava tant acollonit que els atacs d'ansietat i de pànic em tenien en un estat de continnua  paràlissi mental. Em va durar anys l'angoixa i els atacs intempestius de pànic,  de fet encara en tinc. Perque l'ansietat no tractada es torna crònica.Quan vaig veure el Principe de las Mareas, vaig pensar que aquell tio no li havia passat ni una vintena part del que em va passar a mi.  Quan vaig tornar a casa, ja no era el mateix, ni mai més he tornat a ser-ho. La meva sexualitat va estar un temps entre Dolce & Gabana  i la meva relació amb la família sencillament es va acabar. Llavors va començar o prosseguir amb més intensitat si cap, el puteix sistemàtic perquè no em sotmetia a l'autoritat.  Segons el el meu pare tenia peresa mental, ( si tenia una lesió cerebral fruit de una polioencefalitis que causa fatiga psiquica i física) segons el meu germà era un degenerat que es matava a palles, (Si, d'entant me la pelava , com tots els meus amics, i que?). Com que ell era un dels preferits de l'Arnillas, que era un numerari de l'Opus. I es mortificava per a formar "la Força de Voluntad i el Caràcter"... (Menudo!! Caràcter que li va formar el fill de la gran Puta!!!) Segons ma mare era un tarat i estava perdut per sempre ademes  Deu em castigaria...per que era dolent. ????.  Ma germà va descobrir els rèdits que aquella situació li atorgava i ja mai més va ser un germà , només ha estat un Banquer que administra el puteig i en treu beneficis.
- Perquè he decidit. Ara fer aquestes declaracions?- .Si he estat guardant-me-les tota la vida . Doncs perquè ; Si no poso al seu lloc a aquest senyor tan respectable i triomfador, i tan bon cap de personal, ell seguirà amb aquesta violencia la resta de la seva vida, perquè davant de la possible mort de la meva mare, ja ha prés una postura agresiva i dominant que em recorda la d'un mico d'espaltlla platejada que remet  tant  a aquella antiga situació d'abús consentit, que no li puc permetre i si no li agrada i se sent ofés , que si posi fulles, perquè jo no tornaré a passar per aquelles humiliacions mai més. I ell no te dret a fer-m'hi tornar a  passar ni de resquill. Van aconseguir fer-me sentir culpable de tot i de més, i em van crear un doble difamat que mai vaig ser jo . Tot per a justificar la seva pròpia sevícia i la seva vergonya de tenir un malalt de Pòlio a la família. Particularment per part de la meva mare que s'odia a si mateixa, tant, que rebenta contra mi tot el seu desfici per haver estat tant estúpida com per provocar la meva pólio anant a visitar a una coneguda que tenia un crio amb ple atac de Pòlio.  D'ací ve tot el seu "desapanyu" mental i emocional.I la seva tírria contra mi que he de ser el dolent de la peli perquè ella no pot assumir la culpa. A part de que te un Síndrome de Tourette que no s'ha tractat mai i que la fa ser una obsessiva compulsiva de tres parells de nassos. La seva especialitat es tractar malament a la gent i exigir dels demés allò que ella no dona mai. Quan em vaig posar a cantar ja va ser el súmmum. Que m'exhibís davant de la gent, els va provocar una rancúnia agressiva, un rebuig tant intents que crec que el meu pare m'odiava en la mateixa proporció com s'avergonyia de mi, aquest rebuig  mai a deixat de funcionar. El meu pare es va morir sense haver-me vist cantar mai en directe, ma mare m'ha vist dues vegades, ma germà tres, i diu que quan he de sortir a l'escenari em cago als pantalons... (fals i desviat com una escopeta de fira,) se li veu el plumero per sota dels bigotis de fatxa que de vegades porta, perquè si alguna cosa em caracteritza en els directes es l'aplom, la seguretat i la valentia en el meu discurs. Fins hi tot la Feliu em va fer notar aquesta manera meva d'afrontar la sortida en escena "amb un parell de Bemolls". Desprès d'un recital que ferèm junts a les Cotxeres de Sants. També l'Ovidi un dia parlant del Trac de l'escenari, em deia que ell es fotia dos o tres copes de conyac , i jo li vaig dir que em fotia una manta imaginària al cap i sortia a peliar com un bòxer. I ell em va dir que ja ho havia vist això i que de vegades les meves entrades eren "l'ostia de potents".  No saben com fer-me mal, desvaloritzar-me i s'inventen falsedats. Diuen que jo no he treballat mai. No jo no he fotut mai rés a la vida soc un manta de collons que no vol treballar !!!!!Primer em vaig recorrer tot Europa cantant i guanyant més pasta que mon pare tres vegades. Després; Jo vaig Fundar la Salseta del Poble Sec, amb el repertori dels viatges a Suisa que feiem amb L'Ignasi Miquel i el Salvador Escribà , i mes tard amb en Manel Montañés  i en el primer bolo va venir el Lluís Masdeu de Lone Star , que era un Senyor i un home culte i educat. Altra cosa es que alego l'Escriba, traicionés als amics i incorporés a tota una colla de xoriços i purriots a l'orquestra, Com en Vercher que passa com que fou el fundador però no es veritat perquè va venir desprès cridat per l'Escribà per fer el Mamotreto del "Hasta luego Cocodrilo" que va ressucitar als Sirex i als Mustangs .Tota aquella operació li va costar a L'Escribà,  25 anys de lluites internes, indemnitzacions milionàries i un munt d'energia que hauria pogut utilitzar per a crear una empresa de veritat. Que Ara amb 65 any encara vagi pels envelats cantant el friscaletto, dona la mida de la seva falta de visió empresarial, del seu egoisme i el seus gelós procedir amb tothom que li pugui fer ombra... tan garrulos i desagradables eren aquells paios, que jo vaig fotre el camp i el Montañés també al cap d'un temps. Jo vaig fundar Justine, que després em vaig vendre al xoriço de l'Esquer, per anar a fundar la discogràfica de Salseta Discos. Perquè l'Escribà em va demanar per favor que l'ajudés , quan Belter va fer fallida i els va deixar amb el cul a l'aire. Jo vaig inventar el rock català, perquè va ser gracies a mi que Salseta Discos va fitxar al Sopa de Cabra i als Umpah -Pah. En una batalla campal contra el degenerat del Iniesta que no volia de cap manera i que vaig acabar guanyat jo i a la llarga ell, fotent-ho malber tot amb la seva fastigosa manera de contractar els bolos i putejar sàdicament a tothom i ademés lucrant-s'hi per sota mà. Ja m'agradaria saber quant sopars va fer amb Dr. Músic aquell .... Els Sopa  foren els que van obrir el mercat.  Ens va trucar el Puerto des de Catalunya Radio per a dir-mos que allò es el que havien estat esperant molt anys i que s'hi llançarien de cap perquè era molt bo. I la capsa dels trons va petar i  jo vaig escriure totes les línies publicitàries dels Sopa de cabra, i els altres grups que Salseta va descobrir, tot el que sortia a la premsa sobre els grups havia passat abans per les meves mans, els crítics i els machaques dels diaris, les ràdios i la TV , rebien la feina feta i feien el seu "corta i pega" i apa i posaven la seva famosa firma , però els textes els havia escrit jo... això ho sabia tothom i tothom callava. Perquè era normal. Si això fos Nortamerica jo seria mes famós que el pupes i guanyaria una pasta dels collons, com la Lynda Perry, que fa el mateix que vaig fer jo i esta folrada de dòlars . De fet a mi em van donar el Premi Nacional de Música "per una nova manera de fer en la promoció i management dels artistes". Jo era el que feia la promoció i jo era el mànager de ruta d'aquella canalla, Jo feia fins hi tot les portades dels singels que anavem traient un darrera l'altre. Així que el premi me'l van donar a mi . Fins hi tot el vaig anar a a recollir jo de mans del Frigola.  Jo vaig vendre in situ de Corte Ingles en Corte Ingles de FNAC en FNAC , i Discos Castelló i  Discos Gong , i tots els grans majoristes del país, fins a Alacant i Bilbao passant per Mallorca, els centenar de milers de discos que van fer milionari a l'Escribà, i a mi em van permetre viure mig decentment una temporada, ja se'n va encarregar de que no pillés  calers de veritat , de la bossa, **^¨... de 400 a 500 milions de peles que no se sap on son .... i em quedo curt, que ara hi hem tornat oi????. Jo vaig fer de mànager de ruta durant tres temporades del mes gran grup de Rock de la Història de la musica catalana. I vaig escriure un opuscle que l'altre dia em volia comprar per mil euros el rata dels collons. 1000 Euros per 100 pagines de primera ma del mànager de les primeres actuacions de Sopa de Cabra????? Andà a caga' la Mamon!! Jo anava a la majoria dels bolos de la Salseta per ajudar a l'Escribà en les qüestions de manegament i per a muntar una botiga de discos que facturava entre 60 i 80 mil peles per bolo i la Salseta feia un promig de 120 130 bolos a l'any,  amb tot el catàleg de Salseta discos. Jo vaig muntar la Rural i la Cia Ponentina de cançons de pagesia" que han estat grups cabdals en la recuperació del nostre folklore nacional i vaig nodrir el grup de materials amb la meva feina com a investigador del folklore més ancestral de la meva terra i vaig fer possible  el Disc "Terra" que avui en dia es un referent i un clàssic  i que vaig pagar i produir jo, des-de el principi fins al final, per molt que ara l'Escribà vagi escampant per entre els del mundillu, que ell es va gastar un dineral amb la Rural . L'Escribà no es va gastar ni un duro, ans al contrari , va retrassar la publicació del disc gairebe un any y es va embutxacar 400.000.- peles de subvenció de la Generalitat que vaig gestionar jo, també del principi fins al final. Va fabricar 300 discos  i li costaven 86 cèntims d'Euro unes 70 i pico de peles, cada un osia que es va embutxacar la major part de la pasta. I encara espero que em passi comptes dels discos que ha venut , ( Que vaig vendre jo clar). Salvador Escribà!! no s'hi val a mentir per sistema per a justificar que ets un negrer, que m'has explotat tota la vida. I sàpigues que la Salseta es tan meva com teva , perquè sense mi ni tan sols t'hauries atrevit a muntar-la , de fet et reclamo els drets intelectuals de la idea del Poster incombustible que has usat durant 35 anys. Tu a mi no m'has pagat mai res , ni m'has cotitzat mai una merda perquè ets un xorisso del 40, que enganyes a la gen amb el teu bon rollete . T'hauria d'haber fotut una denuncia per moobing quan ho va fer el Vidal i t'hauria planxat com a una cucaratcha, Però no ho vaig fer per que els musics no en tenen la culpa de que tu siguis un mesquí i un egoista. Fa deu anys que vaig marxar de Salseta - Fa deu anys que no n'encertes ni una !!!, perquè les teves grans idees, eren les meves grans idees. TU  ets una màquina de tren, però JO soc el conductor i sense mi no saps on vas ni que vaguis per la via.!! Que el Tradicionàrius tregues el seu primer recopilatori amb Salseta Discos. De Que?. Se t'ahuria acudit  a Tu? Crak de la Patxanga ?, Lloro de repertori???...Fabricador de Covers? Has creat mai una lletra , una melodia ? NOOOOOOOOO !!! ni tan sols cantes be, et salven els coros i la comèdia de marica que fas a l'Escenari. Per això ets un gelós, que t'aprofites del talent dels altres. Per exemple del Delgado que no li pagues una merda del valor del que et composa , T'importa una merda tot el que no sigui son Cubano amb Jinetera  inclosa, esta clar... Jo vaig editar el primer elepé de musica de gralla que es va fer al país (Abans hi va haver un intent de part del Jaume Arnella, tot s'ha de dir, en un single o EP editat per Edigsa que no va transcendir.) Aquest LP que va donar la primera gran empenta al moviment graller de Catalunya. Jo he estat darrera de multitud d'iniciatives culturals que han resultat cabdals i molt importants en la historia de la cultura d'aquest país, com La Fundació del grup Ponent de Lleida, la meva col·laboració amb el grup la Gralla i la Dalla, amb la revista "Userda" i amb els inicis del moviment dels Verds a Catalunya. També vaig idear i realitzar amb en Joann Barceló, en Carles Netto i la Lluïsa Pahissa , les "cinquanta hores d'Art de Balaguer ", que fou la primera gran rebelió en vida de Franco, de la Cultura Catalana, en un atac de guerrilla cultural, per sorpresa que va agafar en pilotes als feixistes de l'Ajuntament. I també vaig fundar amb ell la revista "Dos quarts de Deu" que ara resulta que va ser un dels revulsius "underground" més importants de l'epoca. Vaig , concebir i gestar la Fundació de L'ACIC, que més tard fou desactivada, intervinguda, per les traïcions d'en Tero i en Marrassé, amb els seus pactes indignes amb CIU. De la maneta d'en Llach. Que va anar a signar sense que ningú de nosaltres sabés que signava. A part i per sota mà. Vaig preparar amb en Jaume Escala la tancada dels Cantautors al Palau Marc... i a he produït economicament  i en part artísticament i tècnicament. I publicat. Editat. Tot jo solet.  Tres discos amb materials meus, que resulta que son tres clàssics en el seu gènere, i he estat en la producció artística o executiva de almenys quaranta discos més de diferents artistes. Soc un tècnic de so mol qualificat, perquè he estat estudiant i practicant en el mon de l'àudio analògic i àudio digital, tota la meva vida i encara ho faig. He passat milers d'hores en estudis de gravació, fent produccions de la mes variada tipologia d'estils i categories musicals i he sonoritzat events molt importants, des de L'Eric Clapton a Miles Davis, he treballat per grans companyies d'audio professional tant espanyoles com estrangeres, i he viatjat per tota Europa,  com a tècnic de so i com a dissenyador d'ambients de llums automatitzats, i paro, perquè ara ja em fa vergonya de dir que he fet tantes coses, encara moltes més que totes aquestes, com perquè el meu germà que va fer un cursillu d'ESADE, vagi dient "por las calles de los pabellones psiquiatricos en donde habitamos a vecescuando se le encabrita la pelota" que jo no he treballat mai. I que soc un inadaptat social, i que tinc una relació malaltissa amb la música... (li agrada tant de repetir aquesta elaborada manera de desacreditar-me, que ja  fa pena, pudor i mania). Només he composat unes 270 cançons. Melodies que fan mes hores de música, real, que molts  compositors clàssics que es perdien en estructures repetitives de la mateixa idea, només per a demostrar qui era el que tenia més muscle tècnic. Impossible calcular exactament el nombre, perquè sempre en surt alguna altra del fons de la memòria o dels papers. He composat la música de unes quantes obres de teatre i multitud de gingels per la radio i per anuncis publicitaris.( alguna cosa tenia que fer-ne de les cançons que no valien prou com per considerar-les dignes de ser cantades damunt d'un bon poema). Tinc set llibres de poesia en estat de continua evolució i creixement que de fet si minimalitzèssim una mica com es ara la moda , en farien 21 i que es publicaran quan a mi en doni la gana perquè no jugo a "premis" amb la Poesia. Ni utilitzo la poesia per a aconseguir un empleio de gestor de la cultura, a la "Pedrera", "For exempel", Com ha passat des que els putos fills d'en Foix van massacrar al sociorealisme, per a substituir-lo per la inocuitat. A les ordres de CIU. En aquest mateix blog en podeu trobar un tastet d'entant entant. He escrit quatre noveles que he presentat a certaments importants i han quedat ben situades, encara no en se prou, la SPP m'afecta la memòria del treball i desequilibra el ritme i l'estil de la narrativa que vagi més enllà del conte curt. No puc mantenir un ritme prou estable per a escriure bones noveles, però ho intento. I ho seguiré intentant.  He escrit una col·lecció de contes infantils que s'ha portat al teatre i s'ha representat a la Fira de Musica Tradicional de Manresa, amb molt d'èxit de públic. Entre altres llocs. He fet uns 700 recitals com a cantautor, no son molts, però son Prous com per poder afirmar que soc un Cantautor Professional ( això si, sempre cobrant amb negre dels ajuntaments) sense cap mena de dubte. El que els toca més la moral es que jo hagi fet tot això, mantenint sempre la meva independència i la meva llibertat, i a pesar del SPP, que es va manifestar clarament, als 15 anys , just després d'els episodis d'abusos i de la cirurgia que els va seguir. Quan diuen que jo no he treballat mai en realitat volen dir que jo he estat sempre un home lliure. I que no he fitxat mai, cosa que m'enorgulleig sobremanera. Donada la deriva actual del sistema econòmic corrupte, que ja s'ha tret la careta,  m'he estalviat un pastón, que els serà robat als pobres i als no tan pobres "treballadors..." De fet ja els hi han robat ...  La meva família, son com molt be ho va definir, la Teresa Pàmies al seu "Testament a Praga" : "Una família de Carques"-. Això es el que son, els Vells i els Joves, amb algunes honorables excepcions, son una colla de Carques i retrògrads, Pijos de poble i feixistes la majoria i en general de justeta intel·ligència. Jo No. Puc. Ni vull. Seguir fent veure que no m'entero de res, fent-me el tontet, (Jo, de tontet en tinc tant com lo Maquiavelo),  per a evitar la seva agresivitat; Ara es temps de posar les coses al seu lloc i a fe de Deu que s'hi posaran!! Tindre tota la paciència d'un animal de presa, si cal perdré la partida, però guanyaré el meu dret a ésser, mal los pesi, també però els abusos i les difamacions, les inhabilitacions de facto, els maltractaments de paraula i obra i els robatoris de carambola, s'hauran de justificar al front d'un tribunal, si no tenen la valentia de posar damunt de la taula la seva vida i la meva. La seva cartera i la meva, Els meus drets i els seus. Per cert la SPP produeix una intolerància absoluta a l'alcohol, ocasionant seriosos trastorns psicomotors. Causa pèrdua de funcions cognitives transitòria molt més acusada que la ocasionada per les mateixes dossis a una persona de salud normal, per tant; Acusar-me a hores d'ara de ser un alchòclic . Es una solemne tonteria . Si de cas soc un intolerant al alcohol, que no beu i que fou criminalitzat, per la seva família, per causa de la seva reacció anòmala al seu consum .Desde que em van diagnosticar la SPP  ara ja fa uns 17 anys el meu problema amb l'alcohol es va acabar i ara em dedico a ajudar a la gent que intenten deixar de beure, perque a mi també em van ajudar quan no sabia que em  passava , El que no em va ajudar, fou ma germà, que cada vegada que em trobava en condicions perjudicades, em tancava a un psiquiatric. A veure si rebentava com el pobre Màrio. Ho esmento per si encara hi ha algú de la tribu que pensa que soc un alchólic degenerat....  Al Màrio Aige també li va passar això . Al Màrio el van matar, el van tancar a un psiquiàtric i el van medicar tant que li van provocar un íleo paralític i una perforació intestinal. Això es un procediment criminal amb un malalt de Polio , del qual, qualsevol neuròleg, sap que te tot el sistema digestiu enlentit. Amb mi no heu pogut, mamons, protocriminals eugenèsics!! i mira que ho heu intentat he? Cunyada  de mis amores?. Encara no has après que a la vida, qui la fa la paga?. No n'has tingut prou amb les desgràcies, per aprendre que la mala folla es un boomerang?.

 













ENTRE AQUESTES FOTOS NOMÉS HI HA UNS MESOS     
DE  DIFERÈNCIA UNA ES ABANS I L'ALTRA DESPRÈS

LA BELLESA DE L'HOME - POEMA XI

XI

Signaré amb creu de guix

el pam de terra erma per on pelluquen viure
asseguts a l'esglaó de la voravia
o perduts pel laberint de les cantonades humides,
immòbils al portal orinat que mai no travessen les alegries
els que nasqueren minvats:
el nan,
el coix,
el que te la cara de fetus,
el que té les orelles travessades per la claror,
el que te el gest pàl·lid,
el que duu les mosques com a expressió de la cara,
el que te el cap que li trabuca,
el que s'embruta els pantalons sense adonar-se'n,
el que te gep i mira amb tristor els excursionistes amb motxilla,
el grandolàs que te la veu de nina,
el mut,
el cec,
el cec-i-mut,
el que te el cor a la dreta,
el que està compromès a viure dins d'un llit de posts,
el que te una salud que rebenta i rebenta,
el que té el fal·lus micoi  i gira la conversa quan es parla de dones,
el que te el nom escrit a la llista municipal dels marietes,
el que tremola,
el que té els dos peus esquerrans,
el tartamús.
el que duu posada cadira de rodes
i tots quants
sense saber per què
ens han donat avantatge.
Si puc
retardar les llàgrimes,
qui sap
si de creu
en creu
de guix,
Assoliré
destriar
les línies de força
que em mantenen dret
enmig del panorama.
                                                  14-III-1972

Miquel àngel Riera “La bellesa de l'Home” Palma ,Editorial Moll, 1979 ( col, Blanquerna, nº22)

BON NADAL !!!

El radi macrocosmic de l'angle de l'ala de l'Angel

coincideix exactament amb proporcions microcòsmiques

amb el diàmetre d'una llàgrima de dona jove que plora per que esta sola.

la Dona no ha de medir mes de metre seixanta i tres i

la distància entre els seus ulls no ha de superar

mai els 4'5 centímetres o la circumferència de la llàgrima

es veuria afectada en un micró .Cosa que encara que sembli poca cosa

afectaria sobre manera l'ordre de l'univers.

Donat que l'ala de l'Angel es en realitat

la vela que recull el vent d'electrons i partícules divines

que dignifica el moviment de les estrelles.

Sense aquesta dignificació no tendria cap sentit

que girés l'univers en dextrògin o a l'inrevés

ja que la carga emocional de la llàgrima

de la dona es la que dona l'impuls a l'Ala angèlica

que genera el moviment de l'émbon central

de tots els universos. I que coincideix 

paradoxal ment amb l'energia generada

a petita escala, esta clar , pel moviment

dels amants en la consumació del coit.

Ve't-en ací doncs la simbologia universal

de la Verge i el nen, reeproduit en totes les cultures

com a mite creacional de la civilització.

Per tant el 25 de Desembre. Fum. Fum. Fum.

Celebració de l'equinoci d'hivern a l'Imperi Romà

i anteriors Imperis com L'Egipsi I el Babylonic,

Significa indefectiblement que el sexe es el motor de L'Univers.

I que es absolutament imprescindible que la verge deixi de ser-ho.

per que l'Ala de l'Angel segueixi complint la seva funció 

de font energètica espiritual del gran Èmbol-Falus central.

Que nodreix d'energia al cos Deístic al que pertanyem 

talment com si fóssim microchips destinats a una funció determinada, 
en la continua, i eterna substitució celu-lar.

I si no: llegiu-vos la paràbola dels talents.

BON NADAL!!!

COS MEU ------ JORDI PÀMIAS I GRAU

 





COS MEU

T'agombolaran
mans de nit humida,
dits d'aigua de llac...
Et faran un bes
les fonts amagades
a l'últim recer.
Se t'emportarà
el vaixell d'escuma
d'un riu encisat.
Et posarà un vel
de cristalls, a l'alba,
el blanc gebre, esquerp...
T'amanyagarà
per darrera volta
l'aigua de la mar.

Jordi Pàmias i Grau "Cançons de la nit benigna" Tià de sa Real.  Manacor 1980

TARDA DE PLUJA MÀRIUS TORRES

Particelles : JOAN RIBA 

 "De tots els Pianistes amb els qui he tingut el gust o el disgust de treballar, en Joan Riba en destaca per la seva honestedat i el seu bon gust. Si pugués triar. Ara aniria amb dos pianos de cua, com en Trenet,  l'un pel Xavier Palà i L'altre pel Joan Riba amb aquestos dos genis, m'atreviria a donar la volta al mon".

Molt aviat ens varem adonar que aquell acordió era una desmesura i que si be en el disc podia estar mig justificat, si la cançó s'hagues dit "Tarda de tempesta" clar... en els directes no el faríem pas . Desprès de quasi be un any i mig d'estar fora de combat per causa d'un accident de trànsit, varem començar els assajos amb en Joan Riba al Piano, en Joan Vayreda a la Flauta travessera, L'Aurora Gassull al Cello, l'Oriol Camprodon al Clarinet. En Pere Bardagí als violins. El treball d'en Riba fou molt bo i meticulós. En Joan es un pianista detallista i molt sensible. Les cançons d'en Màrius li anaven com un guà, i, en Joan Vayreda també i va posar l'anima, varem arribar molt alt durant els assajos. L'Oriol com sempre estava fantàstic, encara que com sempre, tenia massa feina, però alguna cosa no marxava, i sobre tot el que no marxava era jo; Que desprès de l'accident ja no vaig tornar a ser ni la meitat del mateix, que ja només n'era la meitat del que hauria d'haver estat. Irremisiblement em perdia en mig d'unes melodies que jo mateix havia composat i que havia'm bestit amb en Josep Pons i n'a Maria Rosa Ribas, milimetre a milimetre,  durant un treball que havia durat mes de tres anys, les coneixia tant que no em podia creure que em perdés en una entrada o de cop em saltés una estrofa sensera. Tampoc no hi havia prou concerts, alguns si, però no prou per a mantenir el grup cohesionat. L'Aurora va començar a tenir problemes auditius i finalment va abandonar el Cello. Jo ni m'aguantava dret. Així que encara que en Riba i en Vayreda van romandre fidels al projecte.  Tot va caure com una casa vella, sense remei ni perdó. Eren temps d'esforços molt grans per guanys misèrrims.. De vegades em pregunto coses que fan mal... I com és possible que aquest país s'aguanti dret amb tants de Botiflers manant i desmanant.- La Neuròtica tonteria de L'Espriu que no hauria d'haver escrit mai allò de "em quedaré aquí fins a la mort....car estimo amb un desesperat dolor...."  !! Andà a ca gal·la mamon!!! m'hauria d'haver quedat a Alemanya mil vegades, en lloc d'aguantar aquest país de garrulàssos i botiguers que no llegeixen ni un llibre a l'any... i es pensen que Pau Casals va escriure el Cants del Ocells...

   Tarda de pluja by Miquel Angel Tena

L'EMPERADOR DEL BOSC SOLAR

Xavier Palà a la Fundació Tèknikos de Verdú

L'Emperador del Bosc Solar

té uns diplomàtics disbauxats

que amb els arcans juguen a daus

i es rifen folls el cor del món.

L'ajuden savis de cartró

que a mitjanit, i d'amagat,

espien crims de l'univers

ben enfonyats a cada raig

perquè no els vegin de l'Olimp.

L'Emperador del Bosc Solar

va fer ocultar grans altaveus

al fons dels mars i oceans

per desvetllar-nos cada nit

amb el bramul dels seus sospirs,         

per espantar l'aire i el foc.

I es va encabir un vestit de so

amb els filets de núvols d'or

que va robar a la mà del vent.

L'Emperador del Bosc Solar

ha fet molts pactes amb l'Etern:

s'ha enllardissat els dits de cel,

s'ha capbussat en la foscor.

El trobareu pels carrerons

plegant cargols, caçant coloms,

dormint als bancs com un tarot,

tot preguntant als vianants:

"Que em comprareu un tros de sol?".

Joann Barceló i Cullerés "No saps veure l'Espai que t'envolta" Edició de l'Autor

Melodia: Miquel Àngel Tena-Rúbies

Versió al piano electric :  Xavier Palà

                      OLI  D'ANTONI COLLADO

VIOLACIÓ

M'és encara més difícil
que el viure engrillonat
per un dolor sense ortografia
i forma d'aranya de pota llarga
de neurona dibuixada a la pissarra
Un dolor d'axó, de fil de pescar tibat,
al punt de trencar l'am o l'ultim ull de la canya.
Aquest dolor d'empelt i vell com els meus anys,
d'ençà de la memòria.
Emmordassat com quelcom pecaminós.
M'és encara més difícil
no tenir ni dret a tenir-lo. Posseir-lo.
Administrar-lo, gestionar-ne les pèrdues.
Com si el meu dolor fou teu,
i tu en fossis l'hereu, per dret
de noble podridura.
I com si en  fos  un frau
que jo m'hagués gestat
per tal de no fer allò que segons tu
em toca de fer-
que deu ser: fer-te el seguici...
No hi ha perdó possible
per a una violació
d'aquesta violència.
Un home.  No pot perdonar
una ganivetada al dia.
No hi ha hospital que pugui curar
un dispar diari
al vell mig de la voluntat de ésser.
No puc ser, ell, qui us en faci justícia,
perquè no seria just.
Que us en faci el Deu,
que en te les cintes de medir 
el tallant i el tall.
Jo no mes dic; “No te'm atansis més”.
Ni t'atreveixis a mirar-me...

Miquel Àngel Tena-Rúbies , "Llibre de Màrio" . Suports Virtuals A.C. Mollet del Vallès, 2004