divendres, 28 de febrer del 2014

COMIAT

A les estances
M'hi trobo en complaença
Si me les pintes
D'una vida maragda.
Les fonts i l'aigua fresca.

Pensava dir-te
Ço que mai se com dir-te
Si et dic paraules
La meva ànima calla
Mentides com magranes.


Per oblidar-te
Me tallaré una orella
Pintaré un tou de palla
Amb TU sola acotxada
Llavors ja pots anar-te'n.


Caminaré sol
Pels camins del capvespre
No et miraré pas
No fos que sols de fer-ho
lo cor me virés tot de sal


dimecres, 26 de febrer del 2014

Estupidesa en vena


Es va posar moix perquè en llevar-se  ja va notar que no estaria be. Havia esperat amb il·lusió aquell dia , que tenia  de ser trepidant ! Anar, venir, tornar a anar trobar-se amb ella i conspirar ,fer plans de futur Prendre decisions...de to allò que ja no l'in quedaba. Il.lús! havia de ser un dia per estar en optimes condicions.  A mig mati ja va veure que hauria de trucar al neuròleg per que preparés la jugada d'un brot. D'ençà del canvi d'estratègia en la medicació maligna que prenia, havia d'anar a l'Hospital quan el dolor passava d'un grau que ell mateix podia medir per la inestabilitat en  el moviment, preparar un Te...  i la manca de precisió només de fer anar el Wats ...
Ho va intentar. Però va veure com tantes vegades que no podia fer que altri fes per ell i ho va deixar córrer, i , es va sentir humiliat i estúpid, només d'haver-ho intentat.  En mitja hora va tenir llest un Box a l'Hospital per tal de estar un parell d'hores amb un goter amb el “còctel” ocasional que li posaven en vena per tal de ressetejar els centres del dolor cerebral... sabia que després no estaria en condicions de res i que difícilment serviria de res donar explicacions intentant justificar quelcom que no es pot justificar perquè no te cap sentit fer-ho.
Va agafar la motoreta elèctrica i va enfilar cap a l'Hospital pensant el que hauria pogut ser aquell dia i el que finalment seria . Es maleïa, per haver arribat a pensar que això no podia passar i que aquesta vegada encara que passes ho supliria amb una medicació mes forta, però la seva incapacitat de calcular  l'havia  trair per enèsima vegada .
Quan va sortir del Box el dolor havia desaparegut ... i el seu estat mental era semblant al d'una lobotomia química ... sabia que no li passaria res. Cada vegada, i de pas, estabilitzaven les constants també i prevenien qualque accident. De fet estava perfectement drogat. I  sabia també que tenia un temps mort per acabar de fer-se passar el disgust i que ja no venia d'aquí . Total que mes dona una borratxera d'opi destilat, que una de Beefeater...  surt mes barata la primera i la segona canvia el color de l'estupidesa, al menys  ja la tenia mes apamada,  mes coneguda.

dimarts, 25 de febrer del 2014

DANSA FINAL




Vull resumir què és ser feliç:
menjar, dormir, assaborir el paisatge
i jeure amb dona d'or en llit ben llis,
passar pel món sense pagar peatge.
Jo ja en tinc prou: m'ho dic quan parlo
amb mi,
davant l'espill de plata renegrida,
el ventre ple, als dits el vi més fi,
imaginant mullers de molta mida.
(Però no és cert. Llegiu, si no, aquest vers)
L'he fet potser perquè el necessitava,
com l'aigua al mar, com l'òliba la nit.
Per ser feliç cal, doncs, ser ben pervers,
foragitar del rostre moc i bava,
no reflectir en paper el propi neguit.)

JOAN BARCELÓ