-DE
VEGADES A LA XARXA HI DESCOBREIXES AUTÈNTIQUES TROBALLES. JOIES QUE
MAI HAURIES POGUT PENSAR QUE EXISTIEN . AMB EL PERMÍS TÀCIT DE
L'AUTOR I CONFIANT EN LA SEVA BENEVOLÈNCIA TRANSCRIC ACÍ UNA PART
DEL QUE HE TROBAT. POTSER UN A MICA DESAPEDAÇAT, PERÒ AMB ELS DIES
MIRARÉ D'ORGANITZAR-HO DE MANERA QUE BLOGUER EM DEIXI POSAR-HO BE.
SI PER ALGUNA QÜESTIÓ DE DRETS O IMPEDIMENT LEGAL AQUESTA ENTRADA
NO FOS AVINENT o devengués drets d'autor, NOMÉS CAL QUE L'AUTOR de l'Obra M'HO COMUNIQUI I SENSE CAP MENA
DE PROBLEMA TREURE ELS MATERIALS QUE EN BONA LLEI LI PERTANYEN.
FRAGMENT:
LA
CANÇÓ D´AUTOR:
UNA
EINA D´EDUCACIÓ, DE CONEIXEMENT
I
SENSIBILITZACIÓ
(
UNA PROPOSTA DE TREBALL DE TRANSCIPLINAR ).
Joaquim
Capdevila i Capdevila
CURS
O4-O5. B11
1
. Aquesta llicència
d´estudis Modalitat B1 va concloure anticipadament, un mes abans
del
termini ( el 31 de desembre ), per excedència del titular de
l´ensenyament secundari.
INDEX
GENERAL
1.
Introducció metodològica. p. 5.
a.
Objectius de la proposta i justificació de la mateixa. p. 5.
b.
Metodologia p. 8.
2.
Carnestoròtic,
de Josep Espunyes. p. 12.
a.
Lletra de la cançó p. 13.
b.
Nota biogràfica de l´autor p. 14.
c.
L´obra literària. Els grans trets. p 14.
d.
Anàlisi pragmàtica i retòrica del text. p. 20.
e.
Síntesi conceptual i temàtica de l´obra. p. 26.
f.
Notes. p. 28.
g.
Addenda crítica. Claus històriques i culturals de la cançó. p. 30
i.
Les utopies a Europa des del Renaixement al segle XX. La
utopia
material pagesa. p. 30.
ii.
Anticlericalisme popular. Anticlericalisme, i exaltacions
gàstriques
i obscenes. p. 36.
3.
La mausaise reputation,
de Georges Brassens. p. 39.
a.
Lletra de la cançó. p. 40.
b.
Nota biogràfica de l´autor. p. 41.
c.
Context històric i social de la producció. p. 41.
d.
Anàlisi pragmàtica i retòrica del text. p. 42.
i.
Anàlisi pragmàtica. p. 42.
ii.
Anàlisi retòrica. p. 44.
e.
Síntesi conceptual i temàtica de l´obra. p. 45.
f.
Notes. p. 46.
g.
Addenda crítica. Claus històriques i culturals de la cançó. p.
47.
i.
La cobla popular en els anys de transició a la societat
moderna,
a cavall dels segles XIX i XX. Cobla irònica i
jocosa.
p. 47.
ii.
La degradació ninotesca com a expressió de la protesta i
de
la
revolta popular de tradició arcaica. p. 49.
iii.
Conflicte de classes i defensa de la propietat. p. 50.
4.
Bondia, dels
Pets. p. 57.
a.
Lletra de la cançó. p. 57.
b.
Nota històrica del grup. p. 57.
c.
Context històric i social de la producció. p. 58.
d.
Anàlisi pragmàtica i retòrica del text. p. 59.
e.
Referents culturals i sociològics de la cançó. p. 60.
f.
Síntesi conceptual i temàtica de l´obra. p. 61.
4
5.
Blowin´in the wind,
de Bob Dylan p. 63.
a.
Lletra de la cançó. p. 63.
b.
Nota biogràfica de l´autor. p. 64.
c.
Context de la producció. p. 65.
i.
Context personal. p. 65.
ii.
Context històric, social i filosòfic de la cançó. p. 66.
d.
Anàlisi pragmàtica i retòrica del text. p. 68.
e.
Síntesi conceptual i temàtica de l´obra. p. 69.
6.
Un Cinema Paradís, si
us plau, de Lluís Llach. p. 70.
a.
Lletra de la cançó. p. 71.
b.
Nota biogràfica del cantant i autor. p. 72.
c.
Context històric i social de la producció. p. 73.
i.
Context personal de la producció. p. 73.
ii.
Context social i polític de la producció. p. 74.
d.
Anàlisi pragmàtica i retòrica del text. p. 74.
e.
Síntesi conceptual i temàtica de l´obra. p. 78.
7.
Jo vinc d´un silenci,
de Raimon. p. 79
a.
Lletra de la cançó. p. 80.
b.
Nota biogràfica del cantant i autor. p. 81.
c.
Context històric i social de la producció. p. 83.
d.
Anàlisi pragmàtica i retòrica del text. p. 84
e.
Síntesi conceptual i temàtica de l´obra. p. 87.
8.
Conclusions p. 88.
9.
Bibliografia pp.89-90.
5
1.
Introducció metodològica.
El
nostre treball és una proposta de guia per a una explotació
holística de les cançons d´autor.
En
efecte, el plantejament de treball que desenvolupem en les pàgines
següents malda per un aprofitament polièdric, global, d´uns
materials que a priori
poden ser considerats ínfims com les cançons. En aquest
sentit, amb aquesta proposta de recepció i d´estudi de les cançons,
volem contribuir al disseny d´un model didàctic de tractament
d´aquest (sub)gènere literari que n´aprofiti totes les seves -
diverses – potencialitats. Entenem, així, que moltes de les
cançons d´autor poden ser un preciós factor d´educació o
formació de les emocions i dels sentiments en una perspectiva
humanitzadora de la persona. Valorem, així mateix, aquestes
creacions com a motivadors instruments d´aprenentatge gramatical de
llengües, principalment estrangeres.
Veiem,
també, aquests exponents poeticomusicals com a vehicles per a una
reflexió i formació ètica dels nois que eviti moralització
normativa. També, l´aprofitament d´aquests materials pot venir de
la seva concepció com a (micro)jaciments de coneixements culturals,
i subsegüentment d´uns oportuns desntrellaments i estudis
desplegadors. I finalment, les cançons són creacions ideals per a a
ensinistar nois i noies en els recursos retòrics de la llengua,
i
en els mecanismes i elements de la pragmàtica que hi intervenen.
1.
1. Objectius del projecte
i justificació del mateix
Els
grans objectius que es proposa aquesta proposta de treball docent
serien cinc:
1)
Una reivindicació de la cançó d´autor i poètica com a instrument
d´autentificació del
dir
quotidià,
de sensibilitat, i d´humanització.
2)
L´anàlisi del discurs de les cançons a partir de l´anàlisi
pragmàtica i retòrica dels textos.
3)
L´anàlisi de les cançons en tant que jaciment de concepcions i de
referents d´ordre antropològic, ideològic, cultural, històric,
tec, susceptibles de ser desplegats, desenvolupats, a efectes de
procurar una millor comprensió de la pròpia cançó, i de fornir
una formació i una reflexió específiques en els àmbits a què
afecten.
4)
Un ajut a la didàctica de les llengües estrangeres – anglès i
francès -, i de les llengües catalana i castellana.
5)
Una educació ètica en un sentit ampli. Amb uns treballs de
coneixement, de reflexió i de diàleg.
6
a)
Un dels objectius bàsics
d´aquesta proposta és reivindicar la cançó d´autor com a
vehicle d´una veu sensible i poètica, susceptible de
derivar-se´N una emotivitat lligada als
sentiments. Aquesta proposta pretén Entroncada en
sensibilitats populars. La cançó d´autor i de poetes en tant que
expressió d´un pensament sensible i crític i singularitzat, que
recull uns anhels populars. Aquesta reivindicació de la cançó del
cantant-poeta – i la seva valoració didàctica, en el nostre cas -
en tant que expressió d´una veu sensible la creiem molt necessària
per a unes societats com les nostres en què els discursos públics
tendeixen terriblement a la desempatització d´una sentimentalitat
pròpia, idiosincràtica respecte a la paraula, a la
homogeneïtat-unicitat i a unes fórmules retòriques
estandarditzades. Volem reivindicar així mateix la cançó d´autor
en tant que petits – i tanmateix, valuosos –estoigs de memòria
col·lectiva o de memòria històrica. La cançó d´autor dels
nostres dies, ampli
sensu, arrancaria dels trobadors, joglars i goliards del
món alt medieval, i, a través de joglars, romancers i artistes
passavolants arribaria fins al segle XX, quan, a recer del món del
cabarets
o cafès-cantants dels anys d´entreguerres – especialment a
França, i sobretot a París– comença
a configurar-se la figura de chansonier
modern, autor i
intèrpret d´unes cançons –sovint de caràcter satíric –
profundament compromeses – i testimoni, doncs – del seu temps, i
de les inquietuds populars del mateix.
La
cançó d´autor del segle XX o del segle XXI – com els romanços
de l´Antic Règim europeu – és, en efecte, en molts casos,
testimoni directe i compromès amb la realitat immediata i històrica.
I aquest és també un aspecte o un valor que pensem pot aportar el
gaudi i l´estudi a nivell escolar d´aquest cançoner. Les bones
cançons d´autor o de cantautor – com sovint, les bones cançons
de la tradició oral i tradicional – ofereixen unes bellíssimes i
escaientíssimes imatges, generalment metafòriques,que alhora que
captiven per la seva bellesa i pel seu – sentit de l´- encert , ho
fan per la seva
dimensió
verament popular. Metàfores – símils, paral·lelismes analògics
– senzilles, planeres, i a l´ensems, plausibles a més no poder a
la sensibilitat i a la imatgeria populars.
Descobrir
aquesta imatgeria i evidenciar-ne la bellesa genuïna, tan pròpia de
les bones cançons d´autor i manllevada de les seves arrels populars
seria un altre dels objectius subsidiaris que ens proposem amb aquest
projecte. Complementàriament, i com exposem en la metodologia del
projecte, al final de cada bloc, en l´apartat d´assaig-manipulació
literària ( poètica ) anomenat Laboratori
Poètic, en convidar que els nois i noies elaborin cançons
sobre els valor ( i valors derivats ) abordat, els convidem a que,
sobretot, s´esforcin en aconseguir imatges escaients, sensibles i
populars deles quals en resultin belles i agradables composicions.
b)
En efecte, un altre dels
objectius bàsics que pretenem també amb aquesta proposta és
ensinistrar nois i noies en els secrets
de
l´artefacte literari en un sentit ampli. Ajudar-los a
entendre els sentits essencials del discurs a partir d´endevinar -
d´entreveure - i entendre els elements claus de la vertebració d´un
discurs, i que tenen una especial força reveladora pel que fa als
fonaments discursius, ètics i ideològics d´un text de l´ordre
que sigui.
Aquestes pedres de toc, aquests exponents bàsics de la càrrega
discursiva o ètic-oideològica d´un text serien fonamentalment: el
significat de la seva arquitectura sintàctica; la cohesió interna
del text, en base a les xarxes anafòriques de substitutius lèxics,
i de manera
molt
especial el repertori de figures o recursos retòrics del camp del
significat i del pensament. Ajudar a perdre la innocència
lingüística als alumnes a partir d´unes anàlisis del discurs de
les cançons en aquestes direccions, és un altre dels propòsits
troncals d´aquest
projecte.
c)
Un interès poc advertit
pel que fa al tractament didàctic de les cançons és la seva
utilització com a font de coneixement cultural. En
efecte, moltes cançons articulen en nivells molt diferents (
concepcions religioses, antropològiques, ideològiques,…;
referents
històrics,
culturals, literaris, bíblics;…..) aspectes del coneixement molt
importants en termes de cultura, en un sentit ampli de la paraula.
Així és, ben mirades, moltes cançons són susceptibles de
convertir-se en petits jaciments de coneixement molt divers. Poden
tractar-se, explotar-se, com a micro jaciments epistemològics. De
manera que el desplegament en clau d´estudi dels factors bàsics de
coneixement que vehiculen les cançons, ultra contribuir sens dubte a
una comprensió més aprofundida del seu sentit i per tant a un
millor gaudi global de les mateixes, també pot ajudar a
l´enriquiment cultural general, transversal, de l´alumne o alumna
que s´aplica a aquest treball.
Nosaltres
mateixos a partir només de les sis cançons de mostra a partir de
les quals posem en pràctica la proposta, abordem qüestions del
coneixement cultural tan diverses i alhora tan interessants com
aquestes: la cobla popular durant la primera Modernitat, coincidint
amb els grans canvis perceptius i culturals que comporta
l´assentament de l´Estat, de la ciutat moderna, de les lògiques
capitalistes, etc; el conflicte de classes i la defensa de la
propietat;
el
ninot o la ninotització com a expressions arquetípiques de la
protesta plebea de tradició ancienne
régime que perviuen adaptant-se a l´expressió popular
satírica de les dècades de transició a la plena modernitat
capitalista de la segona meitat del segle XX; l´articulació de les
grans utopies contemporànies i les relacions que s´estableixen
entre elles; etc.
d)
La proposta que presentem
– els seus resultats – poden resultar també
particularment útils per a l´ensenyament de les llengües
estrangeres – tant de l´anglès com
del francès -, com així mateix de la llengua catalana i de la
castellana.
L´amenitat
d´una banda de la proposta musical, i l´escalf ètic d´altra banda
de les propostes que vehiculen les lletres de les cançons poden
facilitar efectivament l´aprenentatge de la llengua; La
interiorització lèxica i de construccions. Com també pot ser molt
útil en aquest sentit l´activitat que proposem en el punt
consecutiu a aquest: de desentrellar els aspectes fonamentals de la
pragmàtica lingüística de la cançó a nivell sintàctic, de la
seva cohesió interna, de les figures retòriques que utilitza per
definir la realitat i humanitzar-ne
l´enteniment;
i d´identificar i entendre els principals recursos que utilitza en
general.
e)
Finalment, un objectiu
concurrent a aquesta proposta de treball al voltant de les
cançons és el coneixement i la reflexió durant l´ESO – i,
especialment, durant el segon cicle – al voltant d´un univers de
valors o principis ètics que entenem que haurien de regir
en la societat avançada i lliure que volem.
Amb
aquest propòsit hem delimitat nou grans grans àmbits ètics o nou
valors fonamentals que després matisem internament en diversos camps
i aspectes que els caracteritzen:
a)
La narrativitat; la conversa; el dir
– el parlar amb una empatia amb la paraula, amb el verb,
que l´autentifica – en la quotidianitat.
b)
La memòria i els orígens – individuals i col·lectius -, i la
identificació humanitzadora amb
el lloc amb què hom decideix viure.
c)
La llibertat i la democràcia; els seus sentits i els seus abasts.
d)
El compromís cívic, la ciutadania compromesa i radical.
e)
Les solidaritats humanes; els diversos naturals relligaments entre
humans; la Humanitat.
f)
La igualtat entre home i dona; la dignitat de la dona.
g)
El pluralisme, la diversitat; la convivència i l´entesa.
h)
L´antibel·licisme, l´antimilitarisme; la pau com a primer fonament
sine qua non de
les relacions humanes.
i)
El medi natural; el paisatge natural com a valor divers i únic:
ambiental, espiritual, estètic, identitari, etc.
Com
desenvolupem més endavant, l´objectiu darrer de la delimitació
d´aquest canemàs ètic fóra ajudar als nois i noies al
coneixement, a la reflexió i al debat al voltant de tres grans
pilars ètics en què podrien subsumir-se els anteriors valors:
a)
la humanització essencial de l´home i de la dona, i de la seva
acció;
b)
la llibertat i el compromís ciutadà, amb bases en el coneixement,
en la llibertat de pensament i en la responsabilitat de les pròpies
accions; i
c)
l´univers de solidaritats que relliguen l´home i la dona amb els
seus consemblants.
1.
2. Notes metodològiques
L´aplicabilitat
d´aquesta proposta, creiem que podria situar-se en un doble nivell:
per una banda, la confecció de crèdits variables per a la didàctica
de llengües ( català, espanyol, anglès o francès ) o de formació
ètica; i de l´altra, l´ús puntual de fitxes de cançons en
classes de llengües, ètica o ciències socials.
En
el primer cas, és evident que primer que tot caldria triar un
repertori de cançons en funció de criteris de potencialitat del
tipus dels que acabem d´indicar ( força emotiva, riquesa
gramatical, dimensions ètiques intricades, pòsit cultural
articulat, etc ) i en una fase immediatament posterior, desenvolupar
fitxes de treball per a sengles cançons, i també fitxes de suport o
d´informacions-resposta complementàries a cada fitxa de treball.
Entenem que el professor, i també l´alumne si es creu necessari,
haurien de disposar de les fitxes de suport com a instrument de
consulta.
Les
fitxes de treball haurien de contenir els següents ítems: la cançó
amb la corresponent enumeració dels versos; una nota biogràfica de
l´autor prou exhaustiva; notes també raonablement consistents pel
que fa al context social i històric de gènesi de la cançó; els
enunciats relatius a l´anàlisi retòrica i pragmàtica del text;
l´enunciat relatiu a la síntesi temàtica i conceptual de la cançó;
i finalment, un apèndix o addenda on, a manera d´aparat crític de
l´obra poètica, s´hi haurien de desplegar aquells aspectes de
coneixement bàsics que codifica, que posa en joc, la cançó, i que
convenientment s´assenyalarien en aquest mateix apartat tota vegada
que s´introduiria el nivell de vinculació temàtica que tenen amb
el text i s´indicarien els versos on s´expressen aquestes
concepcions o referents interessants des d´un
prisma
cultural. D´altra banda, les fitxes de suport haurien de contenir
aquests apartats: una altra vegada la cançó amb la pròpia
enumeració dels versos; el repertori dels principals mecanismes o
recursos
d´ordre retòrica i pragmàtica de què es val la lletra; una
proposta de síntesi del tema i dels conceptes que apareixen en la
cançó; i, finalment, camps o entrades de coneixements relatius a
aquells aspectes epistemològics de la cançó que s´hagin
considerat rellevants des d´una perspectiva interna de la cançó o
pel propi calat, per la pròpia significació, en la història de la
cultura.
FITXA
DE TREBALL
a)
LLETRA DE LA CANÇÓ
(
camp desenvolupat )
b)
NOTA BIOGRÀFICA DE L´INTÈRPRET.
(
camp desenvolupat )
c)
CONTEXT SOCIAL I HISTÒRIC DE LA GÈNESI DE LA CANÇÓ.
(
camp desenvolupat )
d)
ANÀLISI RETÒRICA I PRAGMÀTICA DE LA CANÇÓ.
(
camp que han de desenvolupar íntegrament els alumnes a classe.
Eventualment, consultaran les solucions aportades per la fitxa de
suport en l´apartat equivalent).
e)
SÍNTESI TEMÀTICA I CONCEPTUAL.
(
camp que ha de completar l´alumne/a )
f)
ADDENDA CRÍTICA
(
camp desenvolupat a la fitxa de suport )
FITXA
DE SUPORT
a)
LLETRA DE LA CANÇÓ
(
camp desenvolupat a la fitxa de treball )
b)
NOTA BIOGRÀFICA DE L´INTÈRPRET.
(
camp desenvolupat a la fitxa de treball )
©)
CONTEXT SOCIAL I HISTÒRIC DE LA GÈNESI DE LA CANÇÓ.
(
camp desenvolupat a la fitxa de treball )
d)
ANÀLISI RETÒRICA I PRAGMÀTICA DE LA CANÇÓ.
(
la fitxa de suport aportarà
una anàlisi del text a nivell retòric i pragmàtic que servirà de
document
de consulta per a alumnes i professors, i de marc de contrast amb el
treball que
en
aquest àmbit es meni a classe ) .
e)
SÍNTESI TEMÀTICA I CONCEPTUAL.
(
camp que ha de completar l´alumne/a en la fitxa de treball )
f)
ADDENDA CRÍTICA
(
camp desenvolupat íntegrament a la fitxa de suport )
11
Proposta
d´anàlisi transdiciplinar de cançons per a
l´ensenyament
secundari
12
Carnestoròtic
de
Josep Espunyes i Esteve
Carnestoròtic
1.
Benvingut, gran Majestat,
2.
de nom propi Carnestoltes,
3.
rei dels reis dels poca-soltes,
4.
mai serè, sempre ben gat.
5.
La vila de Peramola,
6.
no dubteu pas que us acull
7.
amb ufana i més orgull
8.
devota de la tabola,
9.
que no és sant de cada dia
10.
tenir el goig de compartir
11.
amb tan alta jerarquia
12.
el plat ple i el got de vi
13.
Permeteu, i per capítols,
14.
que anomeni la titola…
15.
perdó!, volia dir els títols
16.
que ostenteu de xerinola:
17.
Baró de la Botifarra
18.
per terres de l´Eixarranca.
19.
Duc de Semalça Semabaixa
20.
ran del País de la Faixa.
21.
Senyor del Plàtan Pansit
22.
sempre que sortiu del llit.
23.
Arxiduc d´Altalacreu
24.
quan de nou us hi fiqueu.
25.
Comte de Tocaelqueespot
26.
tant a l´era com a l´hort…
27.
Tanmateix, oh Majestat,
28.
avui tots tenim a bé
29.
per no veure-us escaldat
30.
un cuquet tan juganer,
31.
dotar-vos per temps etern
32.
d´un títol que Peramola
33.
fins nega als caps de Govern:
34.
Marquès de la Farigola!
35.
Amb el vostre permís, doncs,
36.
comencem la gran folgança
37.
que comportaran la dansa,
38.
la mamància i les cançons.
39.
Ens fotrem ben bé del món,
40.
fins del mort i de qui el vetlla,
41.
tant de titelles de renom
42.
com dels bous i de l´esquetlla,
43.
que pel fet només que abrigui
44.
no volem la llana al clatell:
45.
d´entre tots qui més bé rigui
46.
demà hi pot deixar la pell.
47.
Visca!Visca la dibauxa!
48.
Visca!Visca el desenfrè!
49.
Peramola serà Xauxa
50.
i si cal plourà en serè!
51.
Entre la bevenda amiga
52.
I el toc viu de l´esquetllot,
53.
tant pot madurar una figa
54.
com pot créixer un pebrot…
55.
I acabo, oh paladí,
56.
de la vida al bo i millor
57.
amb un prec que posa fi
58.
al senzill i breu pregó:
59.
Si d´avui just a nou mesos
60.
neix un àngel serafí,
61.
ens tindríem per ofesos
62.
de no ser-li un bon padrí.
1.
Nota biogràfica de
l´autor.
Josep
Espunyes Esteve (Peramola, Alt Urgell, 1942), amb 22 anys, l´any
1964, s´estableix a Barcelona després d´haver-se dedicat uns
quants anys a la pagesia. Ben aviat, Espunyes concilia diverses
feines d´obrer, amb una formació autodidacta, l´escriptura –
sobretot de poesia - i un compromís social i polític. A partir
meitat de la dècada dels setantes, gràcies a l´esmentada formació
autodidacta i al domini de la llengua que li proporciona l´ofici
d´escriure, es dedica professionalment – ho fa encara en
l´actualitat - a la revisió i correcció de textos. Durant els
últims anys, Espunyes ha iniciat una notable tasca com a historiador
i etnòleg del Pirineu i de l´Alt Urgell particularment.
Dins
la seva obra literària – poesia, contes, narracions i articles –
destaquen llibres com Temps
de manobre. De l'evangeli segons
Sant
Lluc (a partir de l'home petit) (1977)
finalista del Premi
Carles
Riba de poesia l´any 1970 i prohibida per la censura, Notes
mínimes d´un paisatge (1986)
Alt
Urgell. Plany i passió (1996), Del
passat en el present (1996) o Racó
de calaix (1999).
Josep
Espunyes és autor també de diversos estudis: la monografia
històrica i estudi onomàstic La
baronia de Peramola ( 1997 ),
l´estudi sobre el bandolerisme al Pirineu de Lleida Trabucs
i
pedrenyals
( 2003 ) i l´estudi etnogràfic Segrada.
Motarrots i llegendes de l'Alt Urgell ( 2001 )
distingit
amb el premi de cultura popular Valeri Serra i Boldú
2.
L´obra literària. Els grans trets.
L'obra
literària de Josep Espunyes i Esteve (Peramola, 1942)i vehicula
d'una manera primària, immediata, els grans principis de percepció,
d'avaluació i d'actuació sobre la Realitat propis de la mentalitat
pagesa de tradició antic règim. Bé que amb un distanciament de
l'immediatisme o del primitivisme de la perspectiva pagesa, la qual,
en el cas de l'obra d'Espunyes, és el resultat del desenvolupat
sentit crític de l'autor i de la seva important formació
autodidacta. Així, en l'obra d'Espunyes, trobem, per un costat, un
sentit essencial, dionisíac, de revolta contra la injustícia.
Contra l'explotació dels febles. Contra l'agressió al territori - a
partir de les agressions al territori local. I d'altra banda, un
sentit de l'aventura i de
la
jocositat de naturalesa eminentment inquietant, mistèrica, i
fantasiosa. Aquesta fidelitat de l'obra de Josep Espunyes respecte
els grans principis de la mentalitat pagesa antic règim es
correspon, en l'obra d'aquest autor, amb una fidelitat cap a les
formes expressives pròpies d'aquesta mentalitat. De la perspectiva
de la Realitat que li és inherent.
En
el camp de l'oralitat: la cobla o corranda satirica; la cobla que
fixa un coneixement o una saviesa amb concisió, amb sentit receptari
i amb voluntat alliçonadora; les cobles arromançades; el romancer
de costums; la llegenda; la rondalla; l'aforisme; l'auca; o els
parlaments.
L'obra
literària d'Espunyes reflecteix en bona mesura una visió primària,
essencial, de la justícia. Que s´afilia en la mentalitat de la
pagesia pobra antic règim. Un sentit de la justícia intuïtiu,
primari, entroncat en l'ètica
econòmica d'aquesta pagesia pobra de mentalitat
precapitalista.
Un sentit de la justícia que s'oposa a l'explotació de la força de
treball, del jornal; del jornaler i de l'obrer; i a la destrucció
del territori, dels seus recursos naturals - d'ordre ecològic i
econòmic, cultural i patrimonial.
Aquestes
realitats - la força del treball, del jornal, la vàlua del seu
esforç; el territori i els seus recursos naturals; i la nació,
fonamentada en el territori, en la seva llengua, en la seva història,
i en les seves classes populars - són concebudes en aquest autor
termes d'un sagrat
primari,
essencial. Com uns valors que cal tractar amb equitat. Inviolables.
Aquest sagrat primari, essencial, de rel pagesa, que en l'obra
d'aquest autor tenen el treball, la terra i la nació fa que les
agressions que aquests sofreixen dins de la lògica d'una societat
capitalista, i més durant el tardo franquisme quan comença a
escriure Espunyes, tinguin una resposta que, amb una singular
qualitat literària, té un tremp essencial, primari, directe; que
emana clarament del tremp dionisíac pagès.
Així
mateix, aquest sagrat primari, essencial, pròxim al sagrat pagès,
amb el qual Espunyes avalua el que són uns béns bàsics dins de la
tradició de la mentalitat pagesa antic règim - la força de treball
i el territori - i les agressions que sofreixen, també influeix
directament en les característiques expressives d'aquest autor. Tant
en poesia com en prosa. Desenvolupant i adaptant per a una obra
literària elaborada o culta
un repertori de registres expressius propis de la
mentalitat i de l'oralitat pagesa antic règim.
Més
concretament, el sentiment amb què és sentida la vulneració del
sagrat primari d'uns béns essencials, fa que Josep Espunyes, d'una
manera natural, es valgui d'aquells recursos expressius propis de la
tradició satírica popular antic règim, bé que en un marc social i
cultural diferent, i amb un nivell d'elaboració molt superior. Ens
referim concretament a:
1)
un recurs comú a símils rústics com a base de les metàfores;
2)
un gran sentit de la justesa - de l'encert - en l'aplicació de les
metàfores;
3)
l'ús d'un lèxic patrimonial, rústic i dialectal, a què dóna una
singular categoria literària;
4)
un ritme intern de les composicions que s'ajusta amb naturalitat als
temes tractats;
5)
el dirii; o
la manifestació d'una gran, fonda, força de realitat en allò que
es diu, com a conseqüència de la força del sagrat primari,
essencial, que subjau al dir literari;
6)
un ús de gèneres literaris cultes
o elaborats que actualitzen de fet uns gèneres expressius
propis de l'oralitat satírica antic règim; i
7)
un ús de gèneres propis estrictament de la tradició satírica
popular antic règim, com l'auca o l'aforisme.
-
En l'obra d'Espunyes trobem una matèria literària construïda sobre
la sentenciositat essencial tan pròpia de la mentalitat i del
discurs pagès. Alhora, la literatura d'aquest autor del Pirineu té
la sorprenent virtut de saber acordar amb una gran coherència el
fons literari - sovint de denúncia social des d'una òptica obrera i
rural - amb unes
formes
retòriques i sobretot amb un lèxic - manllevat sovint del cabal
patrimonial de les classes populars rurals - escaients a més no
poder. I és tot sovint gràcies a aquesta coherència, que l'obra
literària de Josep Espunyes assoleix una genuïnitat i un vigor
singulars. Podem veure-ho, com a mostra, en aquest emblemàtic poema
de
De
l'evangeli segons Sant Lluc ( a partir de l'home petit ):
PROP
DE LA FESTA DE PASQUA
PUJA
A JERUSALEM, I LLANÇA DEL TEMPLE
ELS
PROFANADORS
Ll.
19, 45-46.
"És
escrit: i serà, la meva casa, casa d'oració
i
vosaltres en féreu cova de lladres"
I
és, la meva casa
-
així com tota casa obrera -
bassal
de mala llet,
temple
de poques hòsties,
car
muda amb maldecaps
cos
de grasses cabòries.
I
és, la meva casa
-
així com tota casa obrera -,
aliment
per a l'au del frau,
de
l'engany i falsa pau,
car
per lladres ni la roba
d'antuvi
ens abriga nova.
2.
Un dels gèneres més conreats per Josep Espunyes és l'auca, amb una
gran tradició en la literatura popular tradicional gràcies, d'una
banda, al seu caràcter sentenciós, condensador de veritats, i
gràcies d'altra banda, a la seva omni comprensivitat de motius, a la
seva voluntat cosmològica. Les auques d'Espunyes aborden les
situacions
d'opressió
de la classe treballadora i de la nació catalana. Vegem-ne una de
les més conegudes :
EL
PORC I JO.
Existir
voltat d'espectres
em
mou a trencar respectes.
Es
passeja damunt sang
per
guardar el calçat del fang.
Mentrestant
el porc s'engreixa
cec
i sord a tota queixa.
I
mentida lleva en bloc
tot
emprant porcell esnob.
Pel
País molta façana
de
la Banca Catalana.
Pel
manobre es tota banca
vell
taüt amb nova tanca.
Mentrestant
el porc s'engreixa
cec
i sord a tota queixa.
I
diner crida diner
sempre
ben lluny de l'obrer.
El
conreu de la cultura
no
és pas prat pas de pastura.
Però
sempre hi ha qui juga
amb
la llet que el meix remuga.
Mentrestant
el porc s'engreixa
cec
i sord a tota queixa.
I
malgrat preus a l'abast
l'intel·lecte
roman cast.
Doble
corda gira el torn
pa
cremat al sol del forn.
Amb
el futbol, braus i teatre
s'alleugera
el pernabatre.
Mentrestant
el porc s'engreixa
cec
i sord a tota queixa.
I
ningú per por de rebre
s'atreveix
a alçar la llebre.
Prou!
( Se'm fa pesat treballar aquesta auca. )
Prou
de mascarades i de disfresses!
Pels
rostolls dels meu País, las de passar el rascle,
fermo
segura certitud: poc home i molt de mascle.
I
putes intel·lectuals. I una ètica que s'ascla...
Mentrestant
el porc s'engreixa
cec
i sord a tota queixavi.
3.
La utilització de metres curts - quartetes generalment o tankes -
com a mitjà de condensar, de proclamar i de confessar - de fer
còmplices - al lector de veritats
és un recurs molt habitual en l'obra literària d'aquest
autor. Els dos o tres primers versos solen apuntar unes premisses de
les quals els dos o tres últims en treuen una conclusió que
revesteix el valor de veritat essencial o fonamental, que revela el
poeta. Aquest tipus de construcció cognitiva i literària té una
tradició arreladíssima i fecundíssima en
l'oralitat
de tradició antic règim, a partir de quartetes: cançons de ronda,
glosses, corrandes, etc.
Vegem-ne
dues mostres - una quarteta i una tanka - en dues obres de Josep
Espunyes, comparant-les amb dues quartetes mes, una de la tradició
oral antic règim, i una altra inventada pel poeta Josep Iglésias i
Guizard durant la segona dècada del segle XX, dins d'una voluntat
d'aquest poeta tradicionalista i ruralista, de conservar aquest
gènere
de la literatura oral en un moment que es substituït per la moderna
cançó populista, sobretot per la sarsuela, i de fer-lo servir com a
mitjà simbòlic i ideològic de restauració d'un ordre pairal
tradicional. Podem apreciar unes clares afinitats cognitives i
expressives entre les quatre composicions:
De
la tradició oral:
Dolores,
flor de les flors
no't
cases ab cap pagès,
que't
fara triar mongetes
y't
farà lleva a les tresviii.
De
Josep Iglésias i Guizard:
Diuen
que'l bon Segarreta
parla
poc i és molt aixut!:...
Senyor,
com ha d'esplaiar-se
si
fà un any que no ha plogut!ix.
De
Josep Espunyes:
Es
garbella el territori
des
de l'urbs i des de dalt:
coneixeu
algun casori
d'una
serp amb un pardal?x
Amarg
com lo fel,
pagès,
lo destí t'aferra,
et
ferma d'arrel:
lo
cap acotat a terra,
la
vista girada al celxi
4.
En aquest poema d'Espunyes, trobem una altra de les estructures
cognitives i expressives amb mes tradició en la coblística popular
i tradicional. La qual es manifesta particularment en la fecunda
producció de cobles satíriques de les dècades de canvi de segles
XIX i XX. Ens referim al fet que les alienacions dels rics o
poderosos es contrapunten, per tal de remarcar-ne més la
immoralitat, amb els
beneficis
que aquests en treuen, que són vistos amb un relleu utòpic.
Interpel.lant-se sovint, finalment i consignatària, com en aquest
poema, a la revolta contra la situació d'opressió.
Així,
aquesta cobla d'Espunyes contraposa primer les paupèrrimes
condicions materials de vida d'uns obrers de la Barcelona
tardofranquista, a les ufanoses
condicions de vida de l'amo burgès. I contraposa, en segon terme, el
malviure quotidià d'aquests obrers al plaer sexual i reproductor
d'aquest amo. Invocant, finalment, al
menyspreu
conscient cap a l'amo que
ens clou la boca, pero no els dos ulls:
PLAÇA
URQUINAONA
Company
d'entrepà i d'aigua d'aixeta
que
sols esperes treballs malpagats:
les
postres fruitoses que l'amo es menja
eren
verdes: tu i jo les hem madurat.
Amic
en la dissort i en la fatiga
del
diari mal viure col.lectiu:
l'esperma
que escup plaer de l'amo
esdevindrà
carn, sang, cos de nou amo.
Germà
que cases el goig amb la pena
d'albes
sense sortida de cap sol:
preu
i menyspreu per al vil senyor
que
ens clou la boca, pero no els dos ulls...xii.
5.
Josep Espunyes és autor així mateix d'un conjunt
d'articles de combat,
pugnaços, que entronquen del tot en la tradició dels parlaments
rurals. Amb un lèxic i una imatgeria
-
metàfores i símils - pouat sovint del repertori tradicional de les
classes pageses subalternes, amb un estil directe i auster, i amb un
bon domini retòric de la llengua, aquest autor atorga una autèntica
i singular categoria literària a la seva prosa. Els articles
d'Espunyes tenen la voluntat primordial de la denúncia pública. De
fer pública l'opressió. De parlamentar
en definitiva, en la tradició dels arcaics parlaments
pagesos - a cavall de la denúncia i de la revolta - sobre les
situacions d'opressió:
20
Qui
de jove ja treballa, fins que no es al clot la balla.
Normalment
a la pregunta "per què treballes, tu?", la resposta sol
ser sempre la mateixa: "per menjar, ve-t'ho aquí", i
ja està tot resumit. Dolgui no dolgui, però, aital resposta
evidencia una percepció davant la realitat que ens envolta, bon tros
superficial. Que l'home, avui com avui, es vegi obligat a treballar
per menjar no desdiu que, primer que tot, ha estat per la necessitat
de la manduca i la set de poder d'altri que se l'ha enjovat a un
"compromís" al qual usualment és aliè. I, entenguemnos,
no vulguem fugir d'estudi: no podem considerar treball, posem per
cas, l'esforç de l'home primitiu - que cerca naturalment d'haver un
mos de teca - al costat del que naturalment desenvolupem tu, ell i
jo; és a dir, quasi tots plegats. D'altra banda, acceptar sense més
sal ni més oli que la gènesi emana de Déu és gratuït. La
sentència
"et
guanyaràs el pa amb el suor del teu front" no esmenta, si no
errem, la llonza que es cruspeix el veí del costat de casa.
Nada
i arrelada la indústria - ens cenyim a l'etapa industrial - l'efecte
de la plusvàlua es fa sentir tot seguit. L'amo - i qui diu l'amo diu
trust o societats multinacionals - s'obsessiona fredament en una
idea: estacar curt l'obrer i ramal llarg
per l'empresa...
6.
I com sol passar amb aquests autors moderns que parteixen sovint
d'estructures cognitives i expositives emanades de l'experiència del
sagrat rural, al costat de diferents formes d'expressió satírica de
tradició popular, trobem formes d'expressió jocosa, també de
tradició oral. Vegem-ho amb aquesta enjogassada quarteta que
Espunyes va presentar la tardor de 1979 al I
Premi i Mostra de Poesia Joan Barceló
"Poeta de Menàrguens" a Balaguer:
Esborrany
d'anunci –
Todo
Barcelona -
per al venedor de pomes Joan Barceló.
No
va de broma, feu-ne bon cas,
pomes
de Lleida o be d'Alàs,
ni
una de cambra, totes de mas,
a
preu de ganga i pes molt gras.
L'obra
literària de Josep Espunyes i de Joan Barceló són sens dubte uns
bons exemples de com unes estructures cognitives i expressives
pròpies de l'experiència satírica popular antic règim,
s'expressen a través d'un llenguatge i d'una tècnica literària,
rics, elaborats, i diversos.
3.
Context històric i social de la producció.
Aquest
poema, el seu sentit, s´hauria d´inserir en el context, provinent
dels anys de la Transició estrictament, de voluntat, per part
especialment de determinats grups i col.lectius, de transformació
radical – o de ruptura, pròpiament – de signe democràtic i
popular amb relació a la societat existent. Es tracta d´un anhel de
caràcter utòpic manifestat polímodament en el lleure, en la festa,
en la política, en el món veïnal, etc, i que es tradueix en una
autèntica
eferverscència
creativa en contextos com els de l´art i del lleure.
21
Entre
les claus que enraonen l´utopisme creatiu i agitat d´aquests anys,
centrat en una (radical) reivindicació del protagonisme democràtic
del poble caldria aquestes: per una banda, l´entrada en joc, des de
les acaballes del franquisme, d´unes noves generacions de
joves
que diposen sensiblement en termes generals de més recursos
materials que les precedents d´acord amb l´important desplegament
de l´economia espanyola dels anys seixantes i primers setantes,
d´uns joves que correlativament comencen a avesar-se a les noves
expressions de la cultura de masses i inclús de la contracultura, i
de les quals un nombre ja significatiu fa estudis universitaris; i
d´altra banda, les percepcions per part d´aquestes generacions de
joves d´unes dimensions utòpiques immanents en expressions de la
cultura de masses i del món underground;
i unes semblants percepcions utòpiques en les ideologies i
sentiments polítics que es difonen; tenint en compte a més que les
expectatives de canvi lligades al final de la Dictura i als anys de
la Transició inflamen aquest neguit utòpic
i
transformador. En la base d´aquest neguit utòpic hi actua
característicament com una poderosa flama que metabolitza les
esmentades línies utòpiques una experiència de revelació del
sagrat.
Entengui´s
bé: una experiència de (re)descoberta i de reivindicació d´un
sagrat secular que s´identifica amb un conjunt de motius, els grans
principis articuladors dels quals serien l´esmentat democratisme
popular o protagonisme democràtic de les classes populars en les
diferents manifestacions de la vida col.lectiva; uns sentits radicals
de la llibertat de l´individu i de la justícia social; l
l´ecologia; l´antibel.licisme; la recuperació de les arrels
folklòriques i
culturals
en general de la tradició popular; o bé, en un ordre més pòpiament
cognitiu: unes reivindicacions de la imaginació, del somni, de la
creativitat ( de la transgressió creadora ),etc.
Carnestoròtic
s´hauria d´incardinar, doncs, en aquest clima que
sobretot en determinats ambients es respira durant els anys de la
Transició: de reivindicació del poble - del seu poder, del seu
protagonisme omnímode - i correlativament de bescantament dels
poders instituïts.
L´aprofitament
del carnaval, del seu seu sentit i de la seva experiència seculars,
en el sentit d´inversió paradoxal dels poders, contribueix a
sobredimensionar – a amplificar – aquest sentit nuclear. Així
és, contribueixen a redimensionar aquest sentit les inversions de la
jerarquia carnestoltolenca que, a cavall de la sàtira i la jocositat
còmica, verbalitzen les corrandes; i hi contribueix, d´altra banda,
la que sol ser en la tradició mental de les classes populars
l´experiència inversa i complementària d´aquesta inversió
dionisíaca del poder establert: l´exaltació obscena i gàstrica
formulada en termes utòpics.
4.
Anàlisi pragmàtica i retòrica del text.
Aquests
serien els principals recursos de caràcter estrictament retòric, i
d´índole pragmàtica per extensió, que utilitza l´autor en
aquesta composició:
a.
vs. 1-4:
En
aquesta estrofa opera una doble inversió jocosa de les jerarquies:
i.
gran Majestat: gran
actua com un acostumat epítet amplificador,
emfàtic,
de Majestat
de nom propi
Canestoltes: aquí tenim un hipèrbaton que també
emfasitza l´atribut Carnestoltes.
Rei dels reis:
és una fórmula retòrica hiperbòlica que, amb una tradició
bíblica, opera també inflant la jerarquia de Carnestoltes.
Tot
aquest tractament emfàtic de la jerarquia i solemnitat del
Carnestoltes s´oposa radicalment a dues referències radicalment
jocoses del mateix: rei dels reis dels
pocasoltes: tenim aquí una referència inversora i jocosa
del Carnestoltes de rància tradició d´ús en el marc de la
celebració del Carnaval.
v.
mai serè, sempre ben
gat: aquí tenim una antítesi consistent en uns negació
radical de l´atribut contrari al que es vol destacar seguida
d´una
afirmació radical d´aquest atribut, de manera que de la radical
antítesi
conceptual en surt clarament reforçat el tret que vol destacarse.
El
tema d´aquesta primera estrofa seria, doncs, una inversió jocosa en
termes de follia i de beguda de les jerarquies personalitzades en el
Carnestoltes.
b.
vs. 5-8
En
aquesta estrofa reprenem el que serà motiu comú de tota la
composició – la inversió, entre jocosocòmica i satírica de les
jerarquies, del poder, personalitzades en el Carnestoltes – a
través, en aquest cas, d´una inversió de la fórmula votiva del
goig religiós.
Hi
actuen en aquest sentit tres inversions:
1.
no dubteu pas que us
acull: es tracta de la transgressió d´una formulació
retòrica fixada, a través del llenguatge col.loquial.
2.
amb ufana i més orgull:
aquests dos són valors contraris o antitètics als que solen
expressar els gojos en les formulacions equivalents, benentès, a
més, que la gradació amb què s´expressen aquests antivalors
realçal´orgull com actitud preeminent en l´encomi del
Carnestoltes.
3.
devota de la tabola:
aquí tenim una contradicció ebident, mmediata i jocosa dels termes,
alhora que posa en relleu el manlleu religiós – dels gojos – de
la fórmula que s´utilitza, i es parodia.
c.
vs. 9-12.
Tenim
de nou en aquesta estrofa una transgressió còmica i jocosa de les
altes jerarquies.
Aquí s´articularia sobre dos recursos bàsicament:
1.
La contraposició entre les perífrasis o frases fetes: que
no és sant de cada dia/ tenir el goig de compartir, de
caràcter popular, amb la referència subsegüent: tan
alta jerarquia.
2.
L´antítesi entre la sublimitat-solemnitat de tan
alta jerarquia i la
pantagruèlica
vulgaritat el plat ple i
el got de vi, que opera una inversió còmica i gàstrica
respecte a la primera referència.
d.
vs. 13-16.
23
En
aquesta estrofa la jocosa transgressió de les jerarquies, central en
tota la composició,
agafa un caràcter marcadament obscè.
Hi
veiem en aquest sentit quatre recursos:
1.
Permeteu, i per
capítols: la voluntat de referir-se als títols de l´alta
jerarquia del Carnestoltes a guisa de capítols d´un
llibre és evidentment jocosa i paròdica.
2.
que anomeni la titola…:
aquest és un cas típic d´obscenitat lèxica,
gruixuda,
de tradició popular, que, emparada en un equívoc lèxic, actua com
una potent antífona respecte a la paròdica solemnitat atribuïda al
personatge carnestoltenc.
3.
perdó!, volia dir els
títols: aquest equívoc lèxic és una mostra ben típica
d´una espècie d´equívocs – lèxics - d´àmplia tradició en
l´humor de tradició pagesa i plebea en general, que explota
especialment el teatre còmic – sainetesc, en particular – del
vuitcents i de les primeres dècades del noucents.
4.
D´altra banda, el darrer vers contraposa a la pompa – paròdica –
la resalitat més real: els títols els ostenta de xerinola.
Com
acabem de dir, en l´últim vers d´aquesta estrofa, l´autor,
trencant el nivell de la ficció paròdica que ha guiat la composició
fins aquest punt, introdueix la realitat immediata, més veraç, que
afecta el Carnestoltes:
13
Permeteu, i per capítols,
14
que anomeni la titola…
15
perdó!, volia dir els títols
16
que ostenteu de xerinola
e.
vs. 17-18.
En
aquesta estrofa trobem una inversió obscena, entre jocosocòmica i
satírica, de les
jerarquies, del poder:
1.
Veiem, així, una metàfora metonímica del Carnestoltes: Baró
de la Botifarra. S´al.ludeix el total de la potència
sexual del personatge a partir de llur excel.lència fàl.lica. El
terme d´aquesta metàfora s´inscriu, com és patent, en una ranci
imaginari popular, i obeeix a uns gustos sexuals de tradició
eminentment plebea.
2.
Encavalladament trobem una altra metàfora metonímica: per
terres de l´Eixarranca. Aquí el poeta al.ludeix el
conjunt de l´àrea erògena femenina vinculada als genitals a partir
d´una positura fisica que en delimita l´àmbit. Alhora també,
aquestes terres de
l´Eixarranca s´inscriurien en la tradició del més car
dels tòpics de les societats plebees preindustrials: la terra de
Xauxa, la mítica de Cucanya on hi ha de tot, on es perd de tot, i on
poden satifer-s´hi tots els gojos materials.
f.
vs. 19-20.
1.
Correlativament a l´estrofa anterior, trobem en el primer vers
d´aquesta una altra metàfora metonímica: Duc
de Semalça Semabaixa. Un altra vegada, doncs, la
prodigiositat sexual en general sexual del Carnestoltes és evocada a
partir d´un testimoni físic de la mateixa.
2.
I en el segon vers, també semblantment al que s´esdevé en
l´estrofa precedent, hi trobem una metàfora metonímica de factura
similar, que remet també, com aquella, en certa mesura, al mític
país de Cucanya: ran
del País de la Faixa.
g.
vs. 21-22.
1.
Senyor del plàtan
pansit/ quan
sortiu del llit seria una altra,
consecutiva,
metàfora metonímica, que, en termes jocosos i còmics,
refereix,
com les anteriors, la procacitat del personatge tot fent referència
a aspectes concrets d´aquesta fortalesa: en aquest cas els
circumstancials decaïments de la força vascular del penis en sortir
del jaç. Un altra vegada copsem el caràcter enormement popular, i
la vasta tradició que té en aquest sentit, la metàfora – o
metàfores – emprades per referir-se al penis humà.
h.
vs. 23-24.
1.En
aquest apartat trobem, de base,unes transgressionsmetafòriques, de
caràcter obscè i jocós, del principal dels signes catòlics: la
creu, reproduint així la que ha estat la més
consagrada
i característica línia d´expressió de l´anticlericalisme plebeu:
la transgressió o inversió obscena dels referents o signes
religiosos, especialment d´aquells presentats amb més solemnitat.
Així és, Arxiduc
d´Altalacreu -o simplement, Altalacreu
– són unes metàfores que s´inscriuen en la més
canònica tradició
de capgirament obscè, jocós, i còmicosatíric, de l´escindit-
solemne – món de la religió.
2.
A més, tot l´apariat junt – Arxiduc
de l´Altalacreu/ quan de nou
us
hi poseu – torna a funcionar com una metàfora
metonímica
amb
el sentit indicat més amunt.
3.
I és també una expressió clarament antitètica respecte l´apariat
anterior,
bo i contraposant un renovat – i contumaç vigor – a un
transitori
defalliment del tremp.
Aquest
apariat, prosseguint amb la paròdia – amb la inversió - obscena
del Carnestoltes, ens forneix dos recursos ben hàbils al respecte:
1.
Una transgressió lèxica de mena còmicoobscena: la fusió
Tocaelqueespot.
2.
La (falsa) antítesi: tant
a l´era com a l´hort, que reforça els dos
termes
de la dualitat, i que, mercès al particular i còmic sentit d´ubiquïtat
que genera, esdevé molt útil en el sentit paròdic.
Val
a dir també que, una altra vegada, tot l´apariat es converteix en
una metàfora metonímica de la desmesura libidinosa del personatge
bufa.
Aquesta
octaveta és un reeixit i culminant, paroxístic, estrident, punt
d´inversió jocosa de les pompes jeràrquiques. Hi veiem directament
i radicalment contraposades unes referències de patent solemnitat i
unes altres de radical obscenitat i vulgaritat: així, al costat de
Majestat;
temps etern;
un títol que
Peramola/fins nega als caps de Govern, indicacions
d´eloqüent solemnitat, trobem: per
no veureu-us escaldat/un cuquet tant juganer, i Marquès
de la Farigola. D´altra
banda, el terme metafòric un
cuquet tan juganer amb relació al penis carnestoltolenc
participa d´una evident consagració en la tradició obscena plebea.
En
aquests versos veiem unes renovades – ara, molt més explícites,
més imminents - al.lusions a la utopia material plebea: comencem
la gran folgança que comportaran la dansa, la mamància i les
cançons. S´ha de dir també que el terme mamància,
manllevat de l´argot popular del món de la beguda contribueix
sensiblement a reforçar l´actualitat, el verisme presentista,
d´aquest inveterat somni
plebeu de la utopia material.
Si
l´estrofa anterior és l´exaltació més diàfana de la utopia
material popular, aquesta, correlativament, ho és de l´escepticisme
radical característic de les mentalitats de les classes subalternes.
Efectivament, en la tradició mental de les classes populars de
tradició preindustrial i protoindustrial, desig utòpic dels gojos
materialistes i descredulitat extremada envers els referents
escindits i esotèrics s´han
conciliat característicament.
En
aquest sentit cal destacar aquests recursos:
1.
En el primer vers, trobem una afirmació, perlocutiva, de voluntat
a
partir de la frase deta: “fotre-se´n del món”.
2.
Prosecució perlocutiva de la mateixa voluntat bo i transgredint
una
altra frase feta: fins
del mort i de qui el vetlla ( 2n. vers ).
3.
En el tercer vers, hi figura una metàfora transgressora de les altes
autoritats
socials feta a partir d´una mena d´inversió – la
ninotesca:
el poema s´hi refereix com a titelles
– consagradíssima
i
plausibilíssima en la tradició satírica popular.
4.
Finalment, en l´últim vers d´aquesta estrofa – com
del bou i de
l´esquetlla
- es transgredeixen, també jocosament, els termes
d´una
altra frase feta: perdre
bous i esquetlles.
26
vs. 44-47.
En
aquesta estrofa l´escepticisme radical de l´anterior frega
l´absurd, el naïf, ben definitori, ben essencial, de l´experiència
del carnaval de les classes populars d´antic règim i de la primera
modernitat. En aquest sentit convé incidir sobre dos aspectes:
1.
Així, els dos primers versos ens ofereixen un tret molt definitori
de
l´experiència dionísiaca de les classes populars de tradició
rural
i vilatana, lligada al seu sentit d´un sagrat arcaic: la transgressió,
formulada bé en clau còmica, bé en clau satírica, dels
aspectes més més reïficats, més donats per descomptat de la realitat
com són els de la naturalesa física – biològica, natural,…- de
les coses. Inversions que, tot just per això mateix, confereixen un
sentit d´absurditat a la transgressióxvi. Aquest fóra, doncs, el cas
dels dos primers versos: que
pel fet només que abrigui/ no volem
la llana al clatell.
2.
D´altra banda, el dos següents apunten al que podria la lliçó
experiencial
– el nus epistemològic - per excel.lència del carnaval
antropològic:
el caràcter equívoc i efímer de les coses de la vida,
que
impel.leix, tot just per això, a gaudir-ne en l´ara i aquí més
immediats.
Ens ho diu ben clar el poema, com ho deien aquelles
dones
de Rasquera a la Ribera d´Ebre: d´entre
tots qui més bé
rigui/demà
hi pot deixar la pell.
vs. 48-51.
Aquesta
estrofa seria, sens dubte, el punt culminant, el clímax pròpiament,
del curs del poema: es procedeix a una frenètica, paradoxal i
imminent voluntat de conversió de Peramola amb les inexhauribles
terres de Xauxa.
1.
En aquest sentit es molt oportú, per una banda, fer avinents les
reiteracions
anafòriques que es produeixen en els primers versos:
Visca!
i Visca! per
un costat; i visca la
disbauxa i visca
el
desenfrè,
de l´altra. Benentès que els visques
merament emfàtics
del
començament dels versos imprimeixen un particular sentit de
vigor
al conjunt.
2.
Per una altra banda, els dos versos següents assoleixen un
caràcter
realment lemàtic del que són els principis que regeixen
les
recreacions de la utopia material pagesa: la rotunda exaltació
material,
i la radical i jocosa transgressió dels aspectes més
donats
per descomptat, més reïficats en les lleis de la naturalesa,
de
la realitat: Peramola
serà Xauxa/ i si cal plourà en serè! Al
mateix
temps, aquesta referència tan definitòria de la rància
utopia
pagesa és ben indicativa del que Marfany va anomenar la
corpusificació
del carnaval; ço és, el desproveïment dels seus
aspectes
més enfellonits, i inversament, la seva conformació en
termes
més còmics.
27
vs. 52-55.
En
aquesta estrofa retrobem, clarament plasmada, la lògica màxima de
la utopia Xauxa a què ens acabem de referir i que hem vist en
estrofes precedents: l´excitació materialista - dos primers versos
- pot menar a unes vulneracions – per bé que metafòriques – de
les regles bàsiques de la naturalesa vegetal. En efecte,
de les vives excitacions derivades del so viu de l´esquetlla i del
vi pot derivar-se´n la maduració, fora del temps, d´alguna figa i
la creixença d´algun pebrot.
Per
adonar-se millor de la força amb què se suggereix aquesta lògica
essencial de la vella utopia material plebea és convenient remarcar
aquests aspectes incorporats en els versos:
1.
Els epítets amiga i
viu aplicats
respectivament a bevenda
i toc.
2.
L´estrcutura paral.lelística i anafòrica que conformen els dos
darrers
versos: tant pot madurar
una figa/ com
pot créixer un
pebrot.
3.
El consagradíssima tradició com a metàfores obscenes plebees
dels
termes figa i
pebrot.
vs. 56-59.
En
aquests versos reveiem, per enèssima vegada, una inversió còmica
del jerarca Carnestoltes. Són incisius en aquest sentit tres
recursos bàsics. Un de caràcter retòric i dos de mena temàtica.
1.
Podem veure, així, una subversió còmica de la fórmula retòrica
del comiat del discurs imprecatori.
2.
Es produeix una oposició entre la condició, l´estatus, de
jerarquia,
d´elevació,
del Carnestoltes amb la seva condició d´avesat màxim
a
la concupiscència materialista. En aquest sentit cal indicar la
metàfora
amb què és referit: oh
paladí/, de
la vida al bo i millor,
bo
i tenint present que la
vida al bo i millor seria una nova referència
a la utopia material de tradició plebea.
3.
Es produeix al mateix temps una oposició entre aquesta
desmesurada
figura pantagruèlica i la condició de les que solen ser
imprecades
en discursos seriosos o solemnes equivalents.
vs. 60-63.
I
els últims versos de la composició de Pep Espunyes són una
irònica, còmica i jocosa exaltació obscena tota vegada que operen
una inversió de la puresa de similars característiques.
1.
En aquest sentit és patent l´oposició que es traça entre els dies
de
Carnestoltes,el marc de concupiscència en què es produiria l´eventual
engendrament de l´àngel
serafí, i, per una altra banda,
aquest
infantó evocat metàforicament en termes de beatífica puresa.
5.
Síntesi conceptual i temàtica de l´obra
Carnestoròtic
és una composició de Josep Espunyes llegida com a
salutació de benvinguda al
Carnestoltes
a Peramola ( Alt Urgell ) l´any 1983. L´objectiu primordial dels
versos és el gaudi de l´oïda popular, i eventualment també, la
seva propagació en forma de recitació popular, i inclús de cant
popular.Carnestoròtic
és, essencialment, una inversió obscena i gàstrica de
les jerarquiessimbolitzada en l´emblemàtica figura del rei
Carnestoltes. El to de la transgressió oscil.la entre la sàtira i
la jerarquia.
NOTES
i.
Josep Espunyes Esteve ( Peramola, Alt Urgell, 1942 ), amb 22 anys,
l´any 1964, s´estableix a Barcelona després d´haver-se dedicat
uns quants anys a la pagesia. Ben aviat, Espunyes concilia diverses
feines d´obrer, amb una formació autodidacta i l´escriptura –
sobretot de poesia - i un compromís social i polític. A partir
meitat de la dècada dels setantes, gràcies a l´esmentada formació
autodidacta i al domini de la llengua que li proporciona l´ofici
d´escriure, es dedica professionalment – ho fa encara en
l´actualitat - a la revisió i correcció de textos. Durant els
últims anys, Espunyes ha iniciat una notable tasca com a historiador
i etnòleg del Pirineu i de
l´Alt
Urgell particularment. Dins de la seva obra literària – poesia,
contes, narracions i articles – destaquen llibres com
Temps
de manobre. De l'evangeli segons Sant Lluc (a partir de l'home petit
) (1977)
Finalista
del Premi Carles Riba de poesia l´any 1970 i prohibida per la
censura, Notes mínimes
d´un paisatge (1986) Alt
Urgell. Plany i passió (1996), Del
passat en el present (1996) o Racó
de calaix (1999).
Josep
Espunyes és autor també de la monografia històrica i estudi
onomàstic La baronia de
Peramola (1997) i de l´estudi etnogràfic Segrada.
Motarrots i llegendes de l'Alt Urgell
(2001)
distingit amb el premi de cultura popular Valeri Serra i Boldú.
Terme
utilitzat per Ll. V. Aracil, en la línia de Georges Steiner, per
referir-se a l'acte de parla impregnat d'una empatia autentificadora.
ESPUNYES
I ESTEVE, Josep: Temps
de manobre. De l'evangeli segons Sant Lluc (a partir de
l'home
petit), Col.lecció " La ratlla", Col.lectiu de
Cultura Popular, Barcelona 1977, pàg. 51.
iv.
Entre les múltiples auques que ha escrit Josep Espunyes, podem
destacar Morir de
frustració o, després de rostits, els pollastres també volen (
1974 ), que parla de la antiutopia social - el País
de
Pinyaipal
- que ha de viure la classe obrera dels últims anys del
franquisme (ESPUNYES I ESTEVE,
Josep:
Del passat en el present,
Col.lecció "Ex-Libris", Garsineu Edicions, Tremp 1996,
pàgs. 11-13 );
Honors
fúnebres pel carnestoltes ( 1978 ) i Diuen
que anirem tan bé ( i com si res hagués passat ) (
1981
) que repassen en clau paròdica i amb una visió globalitzadora
l'evolució dels primers anys de la
Transició
Democràtica (ESPUNYES I ESTEVE, Josep: Del
passat en el present ...pàgs. 67-69 i 107-
108
respectivament ). O una recent auca, que es va publicar com a solt
l'11 de setembre de 2000, a
propòsit
del Decreto de
Humanidades en preparació pel Ministeri d'Educació i
Ciència, titulada Auca
per als desviats, en cosa d'humanitats. O una altra
més recent encara, Auca
de Jordi Pàmies, dedicada al poeta i amic ponentí
Jordi Pàmies (ESPUNYES I ESTEVE, Josep: Auca
de Jordi Pàmies,
a DDAA: A Jordi
Pàmias. En homenatge, Ajuntament de Bellpuig, "Premi
Valeri Serra i Boldú", Col. "Gent de casa", Bellpuig
Abril de 2001. pàg. 9 )
v.
Aquest poema ha estat musicat i interpretat pel cantautor de
Balaguer, Miquel Àngel Tena. (***)
vi.
ESPUNYES I ESTEVE, Josep: Temps
de manobre. De l'evangeli segons Sant Lluc...Barcelona
1977,
pàg. 51.
vii.
Es curiós constatar com un poeta tan diferent ideològicament a
Josep Espunyes com el poeta folkloritzant Josep Iglésias i Guizard (
Barcelona 1874-1932 ) afincat durant més de tranta anys a Maldà,
presenta
una gran afinitat cognitiva i expressiva amb Josep Espunyes. En els
dos casos trobem dos grans pols expressius: 1) una literatura
sintètica i holística, bastida a partir sobretot de quartetes -
cançons de ronda i cançons de pandero, en Iglésias, i quartetes i
tankes en Espunyes - i d'altra banda, 2) una literatura arromançada.
Mentre
la primera, en els dos escriptors serveix per expressar sintèticament
i sentenciosa, una saviesa revelada pel poeta - un coneixement que,
de fet, els dos poetes obtindrien d'aplicar uns principis cognitius
propis de la sentimentalitat del sagrat primari, rural, sobre la
Realitat, amb l'ajut del coneixement ideològic del món, que sí que
és diametralment oposat en els dos -, la segona - la literatura
arromançada - serveix per debel.lar catàrticament sentiments -
estats sentimentals - de caràcter circumstancial, o per
evocar
costums. Valent-se necessàriament en aquests casos de la
narrativitat i de la ductilitat de les formes arromançades.
Aquesta
gran afinitat en els metres i, més exactament, en els gèneres
expressius entre dos autors tan diferents en el pla ideològic i
social com Josep Espunyes - pages primer, i a partir dels vint-i-dos
anys a
Barcelona,
primer obrer i més tard corrector; revolucionari socialment - i
Josep Iglésias i Guizard - advocat i propietari per noces a Maldà;
integrista catòlic i catalanista ruralista - s'explicaria perquè,
tot i aquestes grans distàncies socials i ideològiques, els dos
parteixen en la seva creació literària de la sentimentalitat d'un
sagrat primari o rural que condiciona les esmentades concurrents
formes cognitives i expressives. Per bé que en els dos amb unes
vehiculacions ideològiques - amb unes visions ideològiques de la
societat rural - totalment oposades.
SERRA
I BOLDÚ, Valeri: Cansons
de pandero. Cansons de ronda,
Arxiu de Tradcions Populars, Barcelona 1907, pàg. 68.
ix.
IGLÉSIAS I GUIZARD, Josep: Corrandes
segarrenques, Bellpuig, Impremta Saladrigues, Bellpuig
1925, pàg. 18.
x.
ESPUNYES I ESTEVE, Josep: La
quarteta ( informal ), Col.lecció "Originals",
El Llamp Editorial,
Barcelona
1988, pàg. 93. Aquesta quarteta de Josep Espunyes va ser escrita amb
motiu de la discussió de
la
Llei d'Ordenació Territorial - la LOT - al Parlament de Catalunya
els primers mesos de 1987.
xi.
ESPUNYES I ESTEVE, Josep: Alt
Urgell, plany i passió, Col.lecció "Ex-libris",
Garsineu Edicions,
Tremp
1996, pàg. 21.
xii.ESPUNYES
I ESTEVE, Josep: Temps de
manobre. De l'evangeli segons Sant Lluc...Barcelona
1977,
pàg. 51.
xiii.
ESPUNYES I ESTEVE, Josep: Qui
de jove ja treballa, fins que no és al clot la balla a
Del passat
en
el present, Col.lecció "Ex-libris", Garsineu
Edicions, Tremp 1996, pàg. 15.
xiv.
ESPUNYES I ESTEVE, Josep: Racó
de calaix, Col.lecció "Ex-libris", Garsineu
Edicions, Tremp
1999,
pàg. 57. També, BARCELÓ I CULLERÉS, Joan: Retalls...
pàg. 47.
31
ADDENDA
CRÍTICA
1.
Les utopies a Europa des del Renaixement al segle XX. La utopia
material pagesa.
Sens
dubte, un dels temes centrals de Carnestoròtic
és la utopia material de la pagesia i de les classes
populars en general. En el sentit dels somnis materials, revestits de
força de sagrat, que han alimentat durant segles unes capes socials
l´horitzó utòpic de les quals ha estat
l´eventual
colmació d´un univers de gojos primaris o rústics: beure, menjar,
festejar i fer l´amor, jugar, i vagarejar, fonamentalment.
Vegem
tot seguit les bases d´aquesta utopia, la seva substància
intrínseca, i la seva lògica interna, i analitzem-ho en el marc
general de les principals utopies que es conformen a Europa des del
segle XVI.
Des
de temps immemorials, l'home ha conformat, amb tradicions
dilatadíssimes i alhora diverses, somnis, imaginaris, i propostes
d'unes noves societats, utòpiques, ideals o harmòniques.
Amb
precedents en l'Antiguitat greco-llatina, l'Humanisme renaixentista i
la Il.lustració setcentista que reelabora en un sentit fonamental
aquest Humanisme, modernitzant-lo,
estimulen
una llarga i fecunda tradició utòpica. Els últims - i invertits -
rastres de la qual han arribat fins als nostres dies. Es tracta d'una
tradició que definirien dues grans constants: La defensa - amb unes
il.lustracions de caràcter bàsicament literari - d'uns principis
bàsics de fraternitat o d'igualtat. De frugalitat. I també a partir
de la Il.lustració, de llibertat, i de benestar material. Com a
instruments per aconseguir una felicitat harmònica. I la defensa, en
definitiva, de la perfecció o de la perfectibilitat humana Una
enginyeria sociològica
elitista. Això és, plantejaments d'unes noves formes
d'organització social i de govern fets des
de dalt. Els quals, a partir de la Il.lustració tenen una
pretensió il.lustrada i inclús científica. Com a mitjans per
assolir aquests móns o societats ideals, de perfecció i de
felicitat.
Pel
que fa a les utopies populars o de gust popular, les societats
contemporànies han vist, en primer terme, la substitució de la
rància utopia material pagesa, centrada en els gojos rústics -
menjar, beure, festejar, jeure, jugar i ballar, bàsicament - per
unes noves utopies materials en què durant els primers temps
moderns, a partir de començament del vuitcents, s'hi transfereix el
phatos, el
sentit, de la vella utopia pagesa. Ens referim, d'una banda, a
l'enlluernament per
la
nova oferta d'oci i material en general de les modernes societats
urbanes. I ens referim, d'altra banda, a la poderosa suggestió que
produeixen els principis de les noves ideologies polítiques de
sentit reformista radical i rupturista. Caldria dir, en tercer lloc,
que les societats contemporànies han vist, ben entrat el segle XX,
La substitució d'aquestes primeres modernes utopies materials
populars que han reemplaçat la vella utopia pagesa conservant-ne
però l'autonomia del desig pròpia del materialisme pagès antic
règim, per unes noves utopies materials. Centrades en el consum. I
més precisament, en el consum fetitxista. Que precisa una renovació
periòdica de les adquisicions i sovint de caràcter compulsiu.
32
Finalment,
una altra de les grans tradicions utòpiques
dels temps moderns és, tot just, l'antiutòpica;
Dedicada a la paròdia de les grans utopies contemporànies. Aquesta
tradició, facilitada per la perspectiva panoràmica de la realitat
social de les societats modernes i pel pluralisme d'aquestes
societats, compta amb una rica producció tant en l'àmbit culte com
el popular.
Vegem
a continuació la presentació succinta d'algunes de les grans
tradicions utòpiques.
1.
2. Tradicions
de móns utòpics i de societats utòpiques.
1.
Ja a l'antiga comèdia grega, escrita durant els segles V i VI abans
de Crist, s'hi evoquen unes utopies materials de substrat rústic que
presenten evidents paral.lelismes amb les utopies pageses de l'Europa
d'antic règim. Bé que, generalment, aquelles evocacions de Cucanya
presenten major sofisticació culinària idomèstica que aquestes.
Són ben il.lustratives en aquest sentit les evocacions que apareixen
a Els ximples de
Cretès, a Els Perses i
a Els minaires de
Ferecrat, als Els
Amfitrions
de Telecleidès, o a El
banquet de Filoxenos.
2.
La utopia material pagesa,
amb una tradició segurament molt arcaica, se centra en imaginar una
terra - terra, ciutat, país, o continent - on hom gaudeix sens
limitació dels gojos rústics. Bàsicament, del menjar, del beure i
del festejar; a més de jugar i
de
jeure. Les raons d'aquesta utopia secular serien bàsicament dues.
D'una banda, les greus caresties - alimentàries sobretot - de les
societats rurals antic règim. A causa principalment de malures,
sequeres, plagues, i guerres. I d'altra banda, la profunda
sincronització - empàtica - de l'home rural des del Neolític,
respecte els ritmes de l'any natural: respecte les evolucions
significatives de la llum solar i de la fecundació de la collita,
sobretot. O més concretament en aquest sentit, les diferents
il.lusions que les evolucions del sol, de la naturalesa i de la
collita, generen en diferents moments de l´any - durant l´entretemps
del Carnaval, el Bon Temps i finalment, el
Corpus
- sobre la imminència de la Collita. Sobre l'assoliment en l'hic
et nunc de Collita. Unes il.lusions d'imminència de la
Collita, que són percebudes en tots
aquests
moments de l'any natural amb una força de realitat gran a més no
poder. I amb una vivíssima càrrega sentimental de sagrat. Amb una
significació que varia en funció de cada moment de l'any. I que es
veu en qualsevol cas, com un preludi - amb un poderosíssim valor
al.legòric - de la Utopia Material Rústica.
La
utopia de Xauxa a nivell català, entrat el segle XX, sobretot a
partir dels anys seixantes, amb la plena mecanització del camp i amb
el perfeccionament del sistemes de recs, i, paral.lelament, amb la
progressiva incorporació de la pagesia als paràmetres de consum del
món urbà, queda definitivament sense vigència general i
generacional. Per bé que en algunes zones de la Catalunya rural més
perifèrica i més deprimida econòmicament encara n'han perviscut
fins temps recents alguns ecosevidents. Ara estem pensant en una
cançó de l'any 1990 del grup de rock Gra Fort - anomenats ells
mateixos com de rock
agrícola - de la Terra Alta, titulada emblemàticament i
aclaridora: Minjar,
beure i cardar, que fa pensar de seguit amb aquella
trilogia utòpica amb la qual s'acomiada l'arcaica cançó de La
Gandòfia – relativa a Xauxa - recullida a la Vilella
Alta, no gairé lluny de la Terra
33
Alta:...Companys,
si voleu venir,/ que allà jo me n'hi vull anar,/ que allà ens faran
bona vida: menjar, beure i festejar/ menjar, beure i festejar.
3.
Des de les acaballes del segle XV, a les albes de l'Humanisme
renaixentista, fins a les primeres dècades del segle XIX, amb les
últimes manifestacions de l'ideal il.lustrat pròpiament, es
desenvolupa a Europa una llarguíssima tradició de literatura
utòpica
que, tot i diferents caràcters - utopies filosòfiques, teològiques,
polítiques, etc - orientacions i concepcions de la utopia, presenta,
en el seu curs, grans constants.
D'una
banda, les utopies que participen d'aquesta tradició, acostumen a
conciliar descripció minuciosa d'una ciutat, d'un govern o d'una
societat harmònics, i la ubicació d'aquests marcs ideals en un
territori exòtic. Llunyà, ignot i ideal. Tota vegada que l'arribada
a aquests paratges remots sol ser casual. Fruit d'expedicions o
d'aventurats i atzarosos viatges. Aquesta vasta tradició
d'escriptura utòpica, fins a les últimes dècades del setcents,
il.lustra i defensa uns principis bàsics de frugalitat o austeritat
i d'igualtat. I també de llibertat en les utopies il.lustrades.
Després de la Revolució Francesa, certa decepció en els resultats
d'aquesta experiència quant a la
plasmació
dels ideals il.lustrats, i la influència en aquests principis de les
noves possibilitats que obre l'era industrial, estimulen unes utopies
tardo-il.lustrades que reemplacen l'ideal de frugalitat pel d'una
riquesa o producció material que pugui satisfer tranquil.lament - i
amb abundància, fins i tot - les necessitats materials col.lectives.
Una
altra característica fonamental d'aquesta vasta tradició utòpica
que arrenca del Renaixement seria la defensa que fa, si n'exceptuem
les utopies il.lustrades més modernes, d'uns models de vida rústica;
o fisiocràtica, més modernament. Una altra característica també
de molt llarg abast d'aquesta tradició utòpica és que les
organitzacions socials que planteja es basen sovint en unitats o
seccions geofuncionals - agrupaments de cases, de carrers, de
ciutats, de barris, de regions, etc
-
per afinitats de diferents tipus, mantenint sovint relacions de
simetria, d complementarietat i de jerarquia. Volem destacar,
finalment, d'aquesta tradició la innovació fonamental que suposen
les utopies plantejades
per Louis Sebastien
Mercier
i Restif de la Bretonne a L'an
2440. Reve s'il en fut jamais i L'an
2000 respectivament. En aquests llibres, de les darreries
del segle de les llums, la u-topia
s'ha fet u-cronia.
La fe i l'optimisme que l'home i la societat s'aniran perfecionant
indefinidament i indefectible amb el temps, amb el progrés de la
història, tan propis
de
la Il.lustració i també en bona mesura dels moviments filosòfics i
polítics vuitcentistes que emanen dels ideals il.lustrats – el
republicanisme n´és un car exemple -, desplacen la utopia del més
enllà de l'espai ( conegut
) i de l'a-història
al curs de la història, a la història que és aquí
mateix, que s'anticipa, amb obres com aquestes.
Destacarien
en aquesta dilatadíssima tradició obres com Utopia
de Thomas Moro, Thélème
de Rabelais ( s. XVI ) Les
aventures de Télemaque de Fenelon ( s. XVII
),
les esmentades obres L'an
2440. Réve s'il en fut jamais i L'an
2000 de Louis
Sebastien
Mercier i Restif de la Bretonne ( s. XVIII ), Harmony
de Robert Oiwen,
Le
système industriel i Catéchisme
des industriels de Saint-Simon i Théories
des quatre moviments de Charles Fourier ( s. XIX ).
1.
3. Les bases materials i
cognitives de la Utopia Material Pagesa.
Segurament,
a partir de les societats sedentàries del Neolític, el pagès
transhistòric ha
imaginat en un pla mític, però alhora amb una extrordinària força
de realitat, un món on hi ha de tot. Un món on es frueix de tot amb
escreix. Infinitament. Entre els factors que haurien
contribuït
fonamentalment a afaiçonar aquest món utòpic, hi hauria segurament
les penúries materials, amb les agudeses cícliques, que ha
d'abordar ineluctablement la pagesia de les societats rurals antic
règim. D'altra banda però, haurien incidit també, fonamentalment,
en la conformació d'aquesta utopia les diferents il.lusions sobre la
imminència de la Collita que generen, al llarg de l'any, l'evolució
del sol, de la fecundació de la collita i de la naturalesa en
general. Les quals són vistes i sentides amb autèntic valor utòpic.
D'utopia material pagesa.
1)
En efecte, com ha subratllat Carlo Cipolla, la pagesia de les
societats rurals d'antic règim, ha d'afrontar habitualment
escassedats alimentàries i materials en general. Que, en algunes
zones, alguns estaments i algunes conjuntures esdevenen caresties
penurioses i inclús extremes. Com remarca l'historiador italià,
aquestes caresties materials es veuen aguditzades cíclicament per un
conjunt de malfactors, de diversa naturalesa - pestilències, plagues
i malures en general, que afecten persones, plantes i animals; i
sequeres, i guerres - que porten a situacions límit: fam, malalties,
deutes, baixada demogràfica i migració humana. Unes situacions que
s'agreugen sovint encara més per l'acció d'especuladors i
d'acaparadors de
grans
i altres aliments. Aquests nivells de desenvolupament i de seguretat
materials, precaris i incerts, aguditzats per crisis cícliques i per
algunes estructures polítiques, econòmiques i socials, són
seguramentuna de les grans causes que estan en l'origen de la utopia
material pagesa. En les característiques del seu imaginari, i en el
seu sentit global.
2)
D'altra banda, com dèiem, a l'home rural transhistòric,
anterior a les grans tranformacions dels temps moderns, la forta
relació empàtica que manté - des d'una sentimentalitat del sagrat
rural, primigeni - amb el seu cosmos - amb les evolucions crítiques,
significatives, de la llum del sol, del curs de la naturalesa i de la
fecundació de la Collita, desvetllen en la seva ment cícliques
il.lusions d'un imminentíssim assoliment de la Collita. D'un
assoliment de la Collita en l'hic
et nunc més immediats. Unes il.lusions d'extrema
imminència de la Collita, el sentit de resolució de les quals,
menen, durant el carnaval, a uns sentiments de gran follia; durant
els mesos d'abril i de maig, a un sentiments d'extrem conflicte; i,
finalment, durant el Corpus, d'extrema plausibilitat i alhora
paradoxalment, d'extrema incertesa. Es tracta d'unes col.lusions
cícliques de la immediatesa de la Collita, sentides amb una enorme
força de realitat, amb una extraordinària força emotiva associada,
i, amb un poderosíssim valor al.legòric de la Utopia Material
Pagesa. No és cap atzar en aquest sentit que, com hem esmentat
pàgines enrera, a Prats de Molló fins a començament del segle XX,
en el marc d'una cucanya, homes armats amb sabre i amb els ulls
tapats competeixen entre ells, violentament i extrema - tota una
al.legoria de l'estat d'extrema crisi amb què es veu la fecundació
de la Collita a finals de maig, quan se celebra aquesta cucanya - per
veure qui fa caure més llonganisses que pengen d'un carrer del poble
- tota una al.legoria - recreadaritualment - de la Utopia Material
Rústica.
35
1.
3. La Utopia Material Pagesa.
A
l'Europa rural antic règim, la utopia material de la pagesia i per
extensió la utopia material de les classes plebees antic règim en
general, es concep com una Collita màxima. Infinita. O summa.
La
utopia material pagesa és concebuda com una al.legoria idíl.lica de
la Collita. Aquesta utopia - el motiu comú per excel.lència de la
pagesia i de les classes populars antic règim - és verbalitzat
exemplarment en uns romancets de costums bufes amb múltiples
variants locals que s'encarreguen de fixar i de transmetre de
generació en generació unes evocacions ideals del paradís
terrenal.
Aquests
romancets es caracteritzen per un sentit extraordinari de la
jocositat i de la comicitat.
El
punt de partida d'aquesta utopia i la base de la seva imaginació és
l'existència d'una terra, d'un país, d'una ciutat i fins i tot d'un
continent, on hom frueix tant com vol, sense restriccions ni
censures, dels gojos sensuals. I, més justament, dels gojos sensuals
de base rústica.
.Així
és, la utopia material pagesa recrea comunament la vivència
imaginària d'una terra mítica on hom frueix, il.limitadament, de
tots els gojos sensuals rústics. Bàsicament, del menjar, del beure
i del festejar. A més de jeure i de jugar. Aquest lloc comú de la
pagesia arcaica i dels primers temps moderns s'expressa, doncs, a
través de diverses recreacions tradicionalitzades que revesteixen
generalment la forma de romancets. Aquestes recreacions reben el nom
del paradís rústic que evoquen: Xauxa,
Cucanya i La
Gandòfia són els més comuns a les terres occidentals
catalanes. Sovint,l'exhortació o el convit a emprendre-hi un viatge
és la fórmula retòrica utilitzada per passar a descriure la
benaurança material que es regala en aquests indrets meravellosos.
Aquestes evocacions de Xauxa,
Cucanya i La
Gandòfia, paral.lelament a la recreació de la regalia
material i de gaudis pròpia d'aquests paradisos terrenals, solen fer
avinents - sovint
d'una
manera lemàtica i imperativa - quins són els principis - o quina és
l'ètica -
que governen en aquests paratges. Aquests principis solen ser
bàsicament l'abocar-se al goig indefinit dels diferents delits. De
manera que els que així ho fan, són compensats. I com més ho fan,
més. I inclús, els que ho fan de manera exemplar, ho són
exemplarment. I al revés, els que busquen beneficis egoistes al
marge d'aquest goig il.limitat i compartit, són castigats; i àdhuc
de
manera
exemplar. D'altra banda, les evocacions d'aquesta utopia rústica -
dels seus motius de goig suprem i il.limitat - s'expressa a través
d'un devessall vigorosíssim d'inversions jocoses i bufes. Amb
una
gran radicalitat en els sentits de les seves paradoxes. Tractant-se,
segur, de les màximes expressions d'un dels principis bàsics del
materialisme pagès de tradició antic règim - o més aviat, de la
sentimentalitat del sagrat que determina aquest materialisme. Això
és, l'assoliment de gojos sensuals o bé el seu preludi, provoquen
unes inversions paradoxals de sentit còmic i numinós.
Caldria
apuntar finalment que, tot i que pels elements de goig i pels motius
en general que evoca, aquesta utopia és eminentment pagesa o
rústica, durant la incorporació pagesa alstemps moderns, entre els
segles XIX i XX, assimila, amb tota naturalitat els elements de goig
més
cars als gustos populars dels nous temps.
MÓN
UTÒPIC FORMA SIMBÒLICA BÀSICA QUE EXPRESSA L´EXPECTATIVA
D´ASSOLIMENT DEL MÓN
D´ABUNDÀNCIA EMOCIÓ ASSOCIADA FORMARITUAL
D´OBTENCIÓ
DEL TROFEU MATERIAL.Terra de XAUXA,
CUCANYA,
LA
GANDÒFIA...
Al.legoria
idíl.licade
la Collita. Joc vigorosíssim i deparadoxalitat extrema Numinositat
còmica, extraordinària,
desbordada
Joc frenètic
Vegem
tot seguit tres recreacions de la utopia material pagesa - El
país de Bugalós, Xauxa
i
La
Gandòfia - en set cançons al.lusives. Una del Piamont,
una de Menorca, una recullida a
quatre
pobles del pla de Lleida, dues més de sengles pobles d'aquesta àrea
occidental i dues
del
Priorat:
Aquesta
és una recreació de la utopia material pagesa del segle XVI del
Piamont:
Una
muntanya de formatge ratllat
s'aixeca
sola, aïllada de la plana,
al
cimal hi han posat una caldera...
De
llet, un riu neix d'un avenc
que
discorre enmig del país;
els
seus salts van plens de ricotta...
El
rei del lloc es diu Bugalós,
per
ser el mes dròpol l'han fet rei,
i
és gran i gros com un paller...
i
és maba el que caga el seu cul,
i
quan escup, escup massapans;
i
ja no té polls, al pèl hi té puces (...).
Allí
no calen ni la faldilla ni el gipó
ni
camisa, ni calça curta en cap temps de l'any:
tothom
va nu, mossos i mosses.
No
fa fred ni calor en cap moment de l'any,
37
cadascú
va i toca quan vol:
oh,
quina vida més feliç, oh quin delit!...;
allí
no és difícil tenir fills
per
criar-los com aquí entre nosaltres;
que
quan plou, el que cau del cel són raviolis.
Allí
doncs ningú es preocupa per casar
les
seves filles, lliures totes són per a qui les vulgui;
cadascú
satisfà lliurement el seu desig.
Vegem
ara aquesta versió menorquina del mite rústic de Xauxa:
Anem
a Xauxa, anem a Xauxa,
cansats
dia i nit, tant temps d'estar aquí.
Allà
on sa misèria mai no s'ha conegut,
i
no domina sa llei de s'embut.
Marxem,
marxem, marxem,
marxem
a Xauxa, no ens entretinguem.
Alla
on ses llebres són grosses com a moltons,
ses
llonganisses corren per tots es rincons,
es
pins fan cocos,
es
usines fan melons,
i
ses palmeres fan confits d'es bons.
Marxem,
marxem, marxem,
marxem
a Xauxa, no ens entretinguem.
Alla
on ses al.lotes totes fumen tant,
totes
costumen portar es culissó davant,
són
guapes totes i bones de fer un favor,
marxem
a Xauxa amb es primer vapor.
Marxem,
marxem, marxem,
marxem
a Xauxa, no ens entretinguem.
Es
rius a Xauxa no són com es que hi ha aquí,
envés
d'aigua corren tots ben plens de vi,
ses
fonts que ragen sense parar un moment,
vi,
ginebra i aiguardent.
Marxem,
marxem, marxem,
marxem
a Xauxa, no ens entretinguem.
Alla
on ses al.lotes són roges com un fil d'or,
elles
d'es homos no tenen mica de por,
són
guapes totes i bones de fer un favor,
anem
a Xauxa amb es primer vapor.
Marxem,
marxem, marxem,
marxem
a Xauxa, no ens entretinguem.
38
2.
L´anticlericalisme popular. Anticlericalisme, i exaltacions
gàstriques i obscenes.
Des
de temps immemorials, la principal manifestació d´anticlericalisme
ha estat la contraposició obscena o gàstrica al referent religiós.
Formulant-se generalment aquesta oposició obscena o gàstrica en
termes d´exaltació utòpica. Carnestoròtic
de Josep Espunyes és un bon exemple d´aquest
anticlericalisme obscè.
La
inversió gàstricoobscena del clergat i de la religió s´ha produït
secularment tant en clau satírica o inclús de follia, com en claus
d´ironia o de jocositat còmica. Amb la inflamació de
l´anticlericalisme des del s. XIX , aquestes manifestacions
d´impietat o d´anticlericalisme popular es multiplicaran i
s´aguditzaran en els seus trets. Tot seguim repassem algunes claus
per entendre aquest fenomen: A partir sobretot de les últimes
dècades del segle XIX, es produeix, amb paral.lelismes arreu de
l'Europa catòlica, un increment de l'anticlericalisme. Recullit
particularment per una munió de cobles satíriques dalides en
transgredir, en termes obscens i gàstrics, motius
hàbits,
i rituals de caràcter divers en general - clericals i de marcat
caràcter catòlic. En són testimonis en aquestes terres, entre
molts altres possibles exemples, cançons com El
pinxo dePreixana, dedicada al rector d'aquest poble
urgellenc a qui es critica les diatribes que llença des de la trona
als que blasfemen o als que no van a missa, Lo
rosari de Borges, paròdia, a partir dels diferents passos
de l'acte sexual del res del rosari, o Les
monges de Santa Clara, Tambe obscena, versada en unes
monges hortolanes. Auestes cançons, recullides de la tradició oral
per Miquel Torres i Benet, es cantaven a Sant Martí de Maldà (
l´Urgell ) durant les
primeres
dècades del segle XX.
2.
1. Moderna utopia obscena,
i protesta plebea contra les privacions de l'Església en el
seu
goig.
Possiblement,
els principals factors que motiven l'intens anticlericalisme plebeu
que, sobretot a les ciutats i a la seva àrea d'influència,
caracteritzen la visió del món i les actituds d'amplis
sectors
populars entre les últimes dècades del segle XIX i les primeres del
segle XX, són el paper fonamental que fa l'Església de legitimació
del poder de les classes benestants. I sobretot, i relacionat
estretament amb aquest factor, el paper, de sentit contrari, que
l'Església també fa intensament als ulls del món plebeu masculí:
de fre de la seva accessibilitat al nou paradigma de benestar
material de la societat moderna. Que els sectors populars veuen en
termes utòpics. I que associen principalment a la moderna oferta de
lleure plebeu. I més concretament encara a la seva oferta obscena.
Les
rotundes manifestacions d'obscenitat i de gastricitat - de vegades
amb caràcter violent - que solen acompanyar, com l'altra cara de la
mateixa moneda, les manifestacions d'anticlericalisme, i
particularment, les manifestacions d'anticlericalisme que tenen un
caràcter
de revolta antiburgesa, semblen confirmar el caràcter bàsic que
tenen aquelles motivacions. En efecte, les emfàtiques - i fins i
tot, exultants o enfollides - proclamacions de l'obscè i del gàstric
que caracteritzen les manifestacions anticlericals, sobretot quan
aquestes
tenen
un caràcter polític, són de fet uns actes simbòlics de negació
radical de les privacions materials a què, en la percepció popular,
l'Església sotmet les classes populars. Per connivència amb les
classes poderoses. I per un discurs i una pràctica públics
antimaterialistes.
Així
doncs, podríem dir, que el paper de l'Església de sanció de les
classes benestants - del seu poder i dels seus privilegis - en un
moment de conflicte social agut, i sobretot, el paper que fa
contràriament l'Església en la percepció popular de principal
obstacle de la seva satisfacció dels gojos materials moderns, són
els factors fonamentals que sujaurien en la fòbia clerical que
caracteritza la introducció a la modernitat d'amplis sectors
populars. Especialment - cosa que no vol dir amb major violència - a
les àrees urbanes i periurbanes.
Vegem-los
amb més detall:
1.
L'extraordinària violència simbòlica amb la qual l'Església, i
particularment sectors de la mateixa i grups polítics catòlics,
pretenen remarcar i assegurar la diferència de classes i alhora la
concòrdia entre aquestes. Aquesta enorme violència
- el foment de les noves devocions catòliques i les grans
mobilitzacions fet en clau de propaganda de masses, la construcció
de grans escoles i institucions religioses, etc - que s'origina a
partir sobretot de la dècada dels seixantes del segle XIX, té un
caràcter eminentment defensiu. I pretén sobretot contrarrestar les
mancances de l'Estat liberal en el
monopoli
de la violència. I particularment de la violencia
simbòlica. Davant dels importants augments de
l'anticlericalisme i de la conflictivitat verificats a partir
sobretot del començament dels seixantes d'aquest segle. Es tracta
d'un procés indesvinculable, d'una banda, del decantament i de la
mobilització que experimenten a partir sobretot de l'esmentada
dècada del vuitcents, sectors burgesos cap al catolicisme social. I
més concretament, cap a les noves
devocions
catòliques que promou l'Església lligades a la moral social.
Especialment, cap al Sagrat
Cor de Jesús, la Immaculada
Concepció i Maria,la
Sagrada Família,
i Sant Josep.
Paral.lelament,
aquest procés de revestir d'una extraordinària violència simbòlica
la separació de classes, i alhora la seva cohesió, és
indesvinculable del mateix procés que experimenta l'Església a
partir meitat segle XIX, de recomposició - amb la creació de nous
ordes i institucions, i noves devocions -, de cerrazón,
i de modernització instrumental. Com a resposta als augments de
l'anticlericalisme i de la conflictivitat social.
2.
Relacionat amb aquest macrofactor ara esmentat, té un paper
fonamentalíssim en l'anticlericalisme plebeu, la voluntat de
l'Església - central en aquest moviment catolitzador que parteix de
meitat del segle XIX - d'enquadrar, amb pretensions de monopoli, el
públic femení. I especialment el públic femení de les classes
burgeses. A
fi
de contrarrestar la creixent descatolització que experimenten al
llarg del dinou el món masculí, i especialment el masculí de la
petita burgesia i de les classes populars. Aquest sentit de monopoli
de noies i de dones per part de l'Església, a través fonamentalment
de les noves associacions religioses - les Filles de Maria i
l'Apostolat
de
l'Oració, principalment - té uns resultats particularment
enervadors per al món masculí plebeu. Tota vegada que les noies
apareixen sovint inaccessibles rere els gruixuts murs simbòlics i
físics de l'Església, o dels de la classe social, que aquella
facilita especialment. I, paradoxalment, en un moment històric en
què les noies i les dones se situen, per a les classes populars, al
bell mig de la moderna oferta obscena, i de la nova utopia material.
I tota vegada que, en la imaginació popular, aquest exhaustiu
control femení per part del clergat, es percep sovint com una excusa
hipòcrita
perquè siguin els mateixos clergues els que gaudeixin en exclusiva
de noies i dones.
Evidenciar
amb caràcter extrem aquesta suposada hipocresia clerical pel que fa
a les dones, i acabar aplaudint l'obscenitat és el que fa, per
exemple, que a la Balaguer dels anys de la Segona República la
revista més venuda sigui La
Traca.
(***)(Així com L'Auca del Porc
i JO , Només Rebre, Psalm. Pic, Pala, Carretó. No es un conte .
"I es la meva casa" .Transposició de "PROP
DE LA FESTA DE PASQUA PUJA A JERUSALEM ,I LLENÇA DEL TEMPLE ELS
PROFANADORS"Ll. 19,45-46 i
altres poemes de Cendra a l'Abast , i Viatge
al record. (L'any 1978 Miquel Àngel Tena
enrregistrà i produí un disc EP amb 7 cançons sobre poemes de
Josep Espunyes
que
fou segrestat directament en Fàbrica i que mai arribà al públic.
ja que fou destruit o fet desparèixer juntament amb La cinta Màster.)- Ja que la denúncia partí de la mateixa Editora Discogràfioca
"Catalana" que editava el disc Miquel Angel Tena no denuncià els fets
públicament per a no perjudicar la imatge de la cançó i la gran
incidencia social que en aquells moments tenia .Però si es va desmarcar
completament de la "Nova Canço Oficial" que servia interesos de L'alta
Burgesia catalana ... Altrament Dita "Els 400") (Nota
Afegida per M.A.T.)
(
Hi han més materials probare d'afegir...proximament)
Argentina
Ciudad de Guatemala, Guatemala
