SILENCI... MASSA SOROLL...

Llavors aquesta mateixa passio , la seva energia , intensitat ,es : silenci

EL LLOP LELO

Al Montsec, ja fa molts anys, hi havia una manada de llops, eren uns llops “casolans”, més rossos que grisos, coneguts de la gent que de tant veure'ls els hi havia adjudicat un nom a cadascun i tot... la manada es mantenia en els seus territoris i mai interferia amb els pastors ni amb els pagesos que feinejaven a l'altiplà de Gabrieló, com en un pacte tàcit de mutu respecte i de no agressió. El cap dels llops era l'Ullal, li deien així perquè a part de ser mes fosc, -quasi be negre-, tenia uns molt llargs i afilats ullals blancs que ensenyava sovint a la mes mínima indisciplina des seus congèneres. En la societat dels llops, el cap de la manada estableix els límits del territori, va sempre amb la cua alçada i és l'únic que pot cobrir les femelles. Els altres llops, els de segona categoria, tenien que portar la cua entre les cames, disminuir la seva agressivitat cap a L'Ullal i el seu impuls sexual per les femelles. No tenien dret a aparellar-se i estaven en un permanent conflicte emocional per la seva pèrdua de dret al territori . Si poguessin matarien a L'Ullal, però no poden i ho saben. Ell llop negre és massa gran i poderós, es dominant i te els ullals mot més desenvolupats que els altres : En erigir-se com a cap, quan s'estava formant la manada i els altres llops eren joves, la seva transformació fou producte de tota una cadena de fenòmens hormonals que li van permetre adquirir més força i més preeminència sobre els altres. Modificant inclús el color del pelatge , el seu tamany i les seves dents. Encara que algun dels llops secundaris pogués tenir la sort de matar-lo, no tindria temps per adaptar-se al seu nou estatus de Cap i els altres el matarien també o moriria de por per que la responsabilitat l'ofegaria. Moriria d'un infart per estrès!!!

No sabria restablir els límits del territori, ni imposar als altres la política de relació amb els humans que protegia a la manada. Per aquesta raó l'Ullal n'era respectat pels pastors que inclús arribaven a dir sovint “Que duri molts anys aquest llop negre perquè d'ençà que hi es ell, les coses van molt be per a tothom”

Una mati rúfol i fredós, una colla de caçadors de Barcelona, amb la seva acostumada desconeixença de l'equilibri de les coses, es va trobar a l'Ullal al damunt d'una gran pedra, marcant el seu territori, davant dels qui considerava uns intrusos. Perseguien un porc senglar, però en veure aquell exemplar de llop tan gran i magnífic, el seu instint depredador mancat de seny, els va fer disparar sense ni pensar qui era aquell llop majestuós, que semblava no tenir-los cap mena de por. L'Ullal va morir pel dispar d'un estúpid caçador de ciutat que anava vestit de militar i que de seguida es va voler fet una foto aixecant el cap del gran llop com si hagués fet una gran proesa.

Entre la manada hi havia un llop boig, Un que de cadell s'havia despenyat per la Canal de l'Embut i uns pastors l'havien trobat mig mort prop de la font de Gabrieló, el van dur al veterinari, i el van curar de les múltiples fractures que s'havia ocasionat amb la caiguda... el van tenir prop de sis mesos engabiat i com que era cadell el van tractar com a un gosset i va compartir gàbia i menjar amb els gossos d'atura d'un pagués que vivia al Mas d'en Gasol al camí de sant Alís. Com que creixia de presa i de vegades ensenyava les dents als altres, aviat van decidir tornar-lo a aviar al territori dels llops i ell com era natural es va reincorporar a la manada com un llop secundari

...Però..Vet ací que aquella experiència amb els humans, els ramats i els gossos d'atura, que havia viscut, sumada al conflicte de l'accident terrorífic que va tenir, el van fer tornar més agosarat que el altres. No s'enfrontava directament a l'Ullal però feia una mica el que volia , “anava per lliure” es permetia llicències amb les femelles i de vegades anava fins als Masos a tornar a veure als seus antics amics .A la vall li deien el Llop Lelo, perquè no es comportava ni com un llop ni com un gos i no seguia ben be els estrictes paràmetres de la seva especie. L'Ullal el tolerava perquè estava desconcertat amb el seu comportament erràtic i els humans l'acollien amb displicència perquè el consideraven un llop boig i carinyos com un gos .Però de fet el Llop Lelo, era un gos dominant quan estava entre els gossos dels pastors perquè només el veien arribar que tots abaixaven la cua i li retien el coll . Segurament que la manada no s'esperava que al morir l'Ullal i començar les lluites rituals per a substituir-lo

- El llop boig comencés a canviar el color del pelatge i a aparellar-se amb les femelles sense que li ensenyessin les dents  De fet les femelles ja l'havien triat com a substitut del llop negre perquè ja els havia pessigat els malucs motes vegades, mentre es feia el “Lelo”. Algun llop secundari li va voler plantar cara  però els seus ullals ja eren mes llargs que els de qualsevol llop de la manada i també era més gran i poderós degut a que durant un bon temps de la seva creixença va ser alimentat amb molta cura pels humans. No va tenir cap problema per a fer-se el Cap de la manada.

La seva comprensió instintiva dels dos mons el va fer de seguida un cap encara més eficaç que l'Ullal i els pastors van trobar mot encertat que fos ell qui s'acabés imposant als altres llops... Si la manada hagués començat a invadir el territori de les pastures, ells mateixos haurien anat a matar al cap per tal de que canviessin de comportament. I ho haurien fet encara que haguessin tingut que eliminar a tota la manada .Perquè els pagesos no estan d'hòsties !!! i son molt més dominants que els llops!!

I Així fou com el llop xalat “Lo Lelo” que li deia la canalla del poble, que n'havia tingut un ensurt paorós de cadell i havia viscut una experiència extraordinària per a un llop, va esdevenir cap de la última manada de llops que quedava a la Vall d'Àger.

                                                          Al Françesc Puigpelat -autor de "Els Llops" en homenatge 

Lo pis s'havia quedat desert , quasi ni eixecabem les persianes. Era ben be una epidèmia de tristesa ... s'havia de buscar un culpable .El pis , el telèfon .l'aigua ,la llum... set mesos d'atrasos que vaig acabar pagant Jo... però endementres tothom va marxar xiulant, havien trobat el culpable de tot ... i havien aprés a medrar...



No se si mai seràn certes totes aquestes coses
No se mai que he de fer
quan es fa fosc la casa sembla un claustre
i si encenc els llums m'esfereeixo.
Lo  Ferran no parla, ni menja , només dibuixa
de vegades passa l'escombra.
Ja veus que queda...
Sempre puc besar-me el bíceps dret
Sempre puc immaginar-me situacions possibles.

TINC UN AMIC QUE PINTA POESIA

(Tardé un año y quatro meses para encajar las bellas i duras i épicas metàforas de Tus poemas de bondad, sobre cada cosa i comprender al fin la profundidad de tu pensamiento; Amigo mio... . - Sé que sabes que estoy tan distraido que no me lo tendràs en cuenta. Y tambien sé que tu amistad es para mi como las botas para el gato. - Que perdido estaria todavia en la desmemòria sin tu ayuda Javier!!!) - TU tranquilizas las aguas de mis estanques turvios i me permites ver el fondo de mis fondos,  donde nadan los peces de colores...)

                                                

***

“No estoy deprimido.

Solo estoy distraído ante la belleza del mundo”.

Me dices amigo, mientras libélulas de cristalinas transparencias ciegas,

voltean contra tu cielo de vidrio.

Y ante el espasmo de tu retina intentas en vano abrir la cortina.

Y contra un muro de luz de estrellas.

Fuera el océano se precipita contra imbatibles centinelas de piedra.

Y abandonada a su suerte la materia indeleble se espuma.

Y chorros de acero con lenguas de flujo sucumben ante el panorama de los abedules muertos.

Y así en el suceder de las olas, en el rumor de su antojo.

Revolotean inquietas sombras que anidan en los ojos donde la luz se derrumba.

Y rebaños de sanguinarios y enfurecidos búfalos se inquietan.

Y con sus patas peludas de ira pueblan las cejas.

Y el estruendor de la marea, en rabias de espuma y estampida ,

Abandonan la guarida y mugen con bravura al toro de la noche que reclina.

Y se espantan las amapolas rojas que como mariposas expandidas.

Lívidas descansan en la quietud de la tarde, asustadas, mustias y heridas.

E inquieto el corcel de la noche con sus espuelas de estaño hiere los ijares de la luna.

Esgrime con alarma su guadaña y amenaza con segar el campo de la alfalfa.

Que ante el acero helado entre tréboles palidece y se desangra.

Y tiemblan asustadas las margaritas del miedo como perros rabiosos ante una mano alzada.

A lo lejos amenaza tormenta.

Y el cuervo negro extiende su terciopelo de negras alas.

Y sume en la quietud dels obituario las lejanas plegarias del convento de Santa Clara.

Y los salmos a Dios tropiezan contra el muro de ignorancia en el cuarto de costura de las Salesianas.

En las catedrales de la luna los peces arcaicos se ahogan al petrificarse sus branquias.

Y en la mañana entretejida con suspiros perecen las almas en el fragor de las almohadas.

Cuando la salivilla blanca de los peces ranas se seca en la erosión de las escamas.

Y tú asciendes por el desfiladero de las especies disecadas expuesto a la erosión de las canas;

Y en la procesión de orugas de la Santa Compaña van repartiendo pétalos de rosa las núbiles i livianas.

Y con transparencias inusitadas se va encendiendo la insatisfecha carne humana.

Sedienta de besos y enarbolada de lisuras de manzanas frescas de sonrisas blancas.

Y la rosa de los vientos levanta las faldas.

Y el susurro de la tarde nemorosa ante el rumor de las aguas quietas,

sus lúbricos cuerpos desnudos lucen como velas hambrientas ante Diosas paganas.

Y tú me dices “Javier no estoy deprimido.

Estoy distraído ante la belleza del mundo”.

Y yo te comprendo, pues como Edipo castigado a la ceguera de los mil ojos de insecto,

trato de palpar con mis tentáculos de oruga irreverente las sutiles hebras de la escarcha.

Y como modistilla o zapatero de ojos sin legañas, con la precisión inefable de las arañas,

tejo incansable la túpida red que , desde el inicio del Mundo, hacen las parcas.

Y como Penélope obligada por una fidelidad que transciende,

intento en vano desenredar del ovillo el esqueleto invisible o la esencia inmutable de las cosas.

Mientras sutiles preguntas discurren y enredan las arcanas entrañas.

Pero todo es en vano.

Porque ante el crecer de las olas desaparecen

las huellas que los ingrávidos pies dejaros en la arena.

Y una y otra vez retornan en el esfuerzo excesivo de recuperar la memoria.

Y con el trabajo infatigable de las rocas la naturaleza cristalina del Mundo se quiebra.

Y las esencias se pierden en la bruma y los claveles mueren en su insana locura.

Entre el hazmereir de las quisquillas, la sonrisa burlona de los camarones

y el sarcasmo de las ostras.

Y otra vez empieza a crecer la luna con su ciclo interminable.

Y en la menarquia de las amapolas las jóvenes doncellas cuentan los días.

Y el viejo verde de los mares ante el temor se regocija y fuma su cachimba.

Y al caer la tarde cuando el sol bruñido en su sofoco descarga sus ardores y se refresca en el agua.

Una larga sombra o ancha estaca juega al equívoco de su viril constancia.

Y las Jóvenes doncellas juegan al escándalo y se cubren y tapan las caras

con sus tocas blancas de novicias rancias.

Y cuchicheando se cuentan sus pequeñas maldades como verdes ranitas en espera de estreno.

Y el croar invade las charcas que al atardecer en els verano se alarman,

ante el atrevimiento del Fauno que de su enorme miembro se ufana.

Y así continua la vida.

Y yo contemplo por mi ventana el ocaso del sol incendiando las montañas.

No amigo, yo tampoco estoy deprimido, me deprime ver como la vida pasa.

Me deprime mi esfuerzo vano de apuntalar mi esencia de existidor.

Mi amarga esencia de sufridor de los andamios del aire y de las cosas vagas

Mientras veo como te distraes ante la belleza del Mundo cuando no cantas.

AL RAPSODA Y CANTAUTOR MIQUEL ÀNGEL TENA RÚBIES

de su amigo : LEON CANTABRO

FRCO. JAVIER GARCIA QUINTANA

BARCELONA 10 DE AGOSTO 2.011

LO JORDI GASION N'HA TRET UN DISC ...

No fa gaire que en Gasión "Lo fill"  me va enviar un disc amb unes cuantes cançons de factura molt  delicada , molt ben pensada i molt ben inspirada , I com que a mi aquest xiquet ja em va deixar parat una vegada que el vaig veure a Lleida amb tota la banda i el Mestre Txopeitia al "mandu"·Doncs avui us vull parlar , i parlar be,  de les bonances d'aquest disc, - diguem-ne ja "projecte" ,- entrega, -paquetet de cançons . Perquè avui mateix,  això de "fer un disc" ja ha ben passat a la Història , avui en dia, diguem que l'artista està en estat "d'evaluació continuada" i li es millor anar penjant l'obra a la Xarxa, que gastar-se los quartos editant amb una Discogràfica que no li pagarà mai un duro, perqué estan totes en suspensió de pagaments . L'Aventura de muntar una editora de discos es una cosa que es fa per amor a l'Art i per plaer de seguir editant música en format de disc , quan la música ja no necessita format perque n'es tota penjada del núbol i tot cristu la pot comprar o robar quan vulgui i a plaer. -Reflexions tangencials a part. Us volia dir que val la pena i n'es un plaer d'escoltar aquestes cançons del Jordi Gasión .Formen un corpus unitari , diguem que son cosines germanes totes elles menys una que en va posar d'un altre autor desconegut que fa uns trenta anys va editar un disc ... com que Jo no faig de crític ni penso que en tingui ni idea de criticar , pos no us en faré una dissecció perque no la faria be . Només us en diré que a mi m'entusiasmen aquestes cançons .De seguida hi vaig reconèixer l'antecedent de L'Isidor Marí i els UC.  No perque en sigui una còpia, sinò perque en destilen la mateixa  dolcesa i el mateix tarannà, i per a mi que la mateixa qualitat de cançons intemporals   Son cançons reposades, reflexives, allunyades de la música exitativa que s'entesten tant en embotir-mos al cap, les Radio-fòrmules . Lo fill ha crescut i s'ha afinat tant en la interpretació com en la composició dels temes que fa. Les lletres segueixen dien coses d'aquella manera un pel sorpresiva i alhora carregada de la dolça manera de parlar de la gent dels Costers del Segre...  i com que per a mostra un botonet us en deixo un tastet perque us hi aneu acostumant i ja "me vaig despediguent" per a no fer-me pesat , aneu als concerts d'aquest home que es un bon home i un bon Artista . Doneu-li la oportunitat de viure de la música i ell us donarà cançons que us acompanyaran per sempre ... Paraula .

Data de publicació: 20/11/2012

Jordi Gasion ha passat per l'Estudi 3 per presentar-nos el seu nou disc "Un altre ahir". Aquest és el segon treball de Gasion després de deixar enrera el seu projecte "El fill del mestre". Les melodies de la seva guitarra i la seva veu segueixen donant una personalitat inconfusible a les seves cançons.

• Música
• Llicència estàndard de YouTube 

  
  

  

  
  

  Data de publicació: 29/10/2012

  Cançó inclosa en l'EP de Gasion, Un altre ahir (2012).
  http://www.gasion.com
  https://itunes.apple.com/es/artist/gasion/id480487897
  http://gasion.bandcamp.com/
  http://open.spotify.com/artist/7mBcBrXftqKy0kd3JEFdlB

  
  

  
  AL TURÒ DE CADA VILA

                           Joann Barceló. Miquel Àngel Tena. Jordi Gasión

  
  A punta de sol se'ls veu traficar
  quan munyen la nit les últimes bruixes
  s'apleguen al cor d'un sec canyissar
  els nens febrosencs que planten maduixes
  
  i enxarxen estels amb amples filats.
  Xarrupen la llum que escampa la Plata
  penjada d'un cel on astres daurats
  són peixos de gel que arruixen escata.
  
  Al turó de cada vila
  un ramat d'escolanets
  disfressats de focs follets
  ballen amb sotana lila.
  
  Apunten al sol rocs de purpurina:
  li volen buidar els Monstres benignes
  per treure el secret d'aquesta metzina
  que ens ruixa els teulats de mots i de signes.
  
  Compte amb l 'Assassí que us volta els sembrats!
  Es menja els infants i penja les fades,
  escanya els ocells i ofega els guillats.
  El Crim un cop més té cames alades.
  
  Al turó de cada vila
  un ramat d'escolanets
  disfressats de focs follets
  ballen amb sotana lila.

  
  
  Llicència Llicència estàndard de YouTube
  

  • Categoria Música 

  
  

glups!!

CONVERSA...

Quan crees  alguna cosa
se't posaran potser en contra
tots aquells que volien fer o fan la  mateixa cosa.
Tots aquells que en fan el contrari d'allò que fas Tu.
I tots aquells que s'ho miren , critiquen i no fan res.
Si ets prou fort per seguir fent la teva  cosa,
sense que els altres puguin desviar el teu camí.
Seràs benaventurat.
Perquè només els lliures d'esperit
poden recrear tot allò que ja està descobert
en la memòria més profunda del simi humà
i mantenir-lo en estat de consciencia d'ell mateix.
Totes les coses que et pots pensar que inventes
ja estaven inventades d'abans...
Només cal una generació
perquè la següent s'oblidi d'ella mateixa.
Totes les lleis i els dogmes que han regit la humanitat,
han estat relligades pels poderosos
per a mantenir-se com a caps de la manada.
No t'oblidis mai que l'home es:
"infinitament més llop que el llop"

(D'una conversa amb Miquel Àngel Riera ,
asseguts en una terrassa de la rambla de Catalunya...)
Mira por on, avui m' he recordat de  que havíem comprat bombons per na Roser...

La Sort

Si perdés la memòria del tot  estimada
llavors fora feliç ja no em recordaria
d'aquelles coses que em feren anar
amb una bicicleta sense rodes
uns patins sense coixinets
uns mínims sense mínim
un res sense dret
una queixa ofegada
una mort anticipada
una fuga en Mi Major desafinada
una vida bastida al damunt d'una mentida
Si perdés la memòria del tot estimada
fora una gran sort un privilegi
tornar de zero a començar la vida
sense memòria ni records ni rancúnies
de cap mena Quina oportunitat!!
Encara que    vols dir que no hi tornaria?
altra vegada a viure entortlligat
amb una bicicleta sense rodes
uns mínims sense mínim   ?
Si perdés la memòria del tot  estimada
N'hauria d'aprendre unaltre cop a viure
una mort anticipada
una Fuga en Mi Major   desafinada
una queixa ofegada
un res sense dret
amb molta sort  potser m'estalviaria
una vida bastida al damunt d'una mentida

ILLES DINS UN RIU AIXÒ ES LO QUE SOM....

Títol: Illes dins un riu 

 Tomeu Penya amb Adriana Ceballos
Disc: Una aclucada d'ull
Any: 1994

El 1994 Tomeu Penya i la cantant argentina Adriana Ceballos graven aquesta versió del tema de Bee Gees, Islands in the stream, a duet amb producció de Gabriel Mesquida.



Nina quan te vaig conèixer canvià tot
vaig venir cap a tu amb lo meu millor
ben suau dins jo
era un sentiment tot nou

Tu me fas coses que jo no sé explicar
Aferra't molt fort que no sent mal
Cada cop del meu cor és un sentiment tot nou

L'amor tendre és cec i demana dedicació
L'amor que sentim no cal conversar
I plegats sense pressa ah ah
Fent l'amor l'un amb l'altre ah ah

Illes dins d'un riu, això és lo que som
Ningú més en mig, com pot ser millor
Vine lluny amb mi a un altre món
Si estem plegats no tenc por de res ah ah
Recolzant-nos l'un amb l'altre ah ah

No puc viure quan l'amor ja s'ha acabat
Res no té importància si no tens ningú
Que et doni calor en sa nit
Per perdre el sentit de la realitat

Això no ens passarà, dubte no n'hi ha cap
Aquest amor mai no s'aturarà
I el missatge és ben clar
si a aquest dic hem vist que no hi ha fi

No ploraràs més
i estimar-me no et faré mal
I enamorats viurem com ara i sempre
anem plegats sense pressa ah ah
Fent l'amor l'un amb l'altre ah ah

• Llicència estàndard de YouTube