divendres, 28 de gener del 2011

El conte de Na Hipotequeta
Raphel Pherrer
 
No fa gaire, hi havia una al·lota molt guapa que vivia a un poblet de qualsevol indret i nomia Hipotequeta. Sa mare, que era mileurista(i arribava a final de mes amb els ulls en blanc), li demanà que s’endugués els seus estalvis de tota la vida a la  padrina, recomanant-li que no s' entretingués pel camí, perquè creuar per davant dels bancs i de les institucions polítiques era molt perillós, ja que per allà sempre hi rondava el llop.     
Na Hipotequeta va recollir els estalvis familiars i es va posar en camí. De sobte, va veure el llop, baixant d'un cotxe blindat ple de personal de seguretat, amb un ramellet de fotògrafs i càmeres de televisió envoltant-lo.
- On vas, guapa? - li va preguntar el llop amb la seva veu de roda de premsa.
- A casa de la meva padrina, per dur-li uns quants estalvis - va dir Na Hipotequeta.
Aleshores el llop li va donar un caramull de fullaraca, i mentre na Hipotequeta s'entretenia mirant catàlegs del carrefour, ofertes de viatges, immobiliàries i d'altres luxes que li feien il·lusió, però que no es podia comprar, el llop se'n va anar a casa de la padrina, va tocar suaument a la porta i la velleta li va obrir pensant que era Na Hipotequeta.
El llop va devorar la padrina i es posà la gorra de la malaurada, es va ficar al llit i esperà na Hipotequeta, que arribà tot d'una i se li acostà; va advertir que la velleta estava molt canviada, sobretot pels consells que començà a donar-li:
- No et preocupis, gasta tot allò que vulguis, compra electrodomèstics nous a la mareta, feis dos bon viatges a l'any, construïu una casa nova, comprau la millor roba de moda als fills, telèfons mòbils dels més cars, aturau-vos al súper a comprar un llamàntol cada cop que us en faci ganes, canviau els mobles de tota la casa, adquiriu d'una vegada el monovolum, que la padrineta us protegirà.
- Però això no pot ser - digué innocentment Na Hipotequeta - vós sabeu que no ens ho podem permetre!
La falsa padrina li digué:
- Que no et fies de mi? Que no t'he dit que "España va bien", "que no hay síntomas de recesión y Españiiiia es el único país que..." Així que pots gastar tots els doblers que vulguis. Però això sí, has de posar una signatura aquí i veuràs com tots els teus somnis es faran realitat!
- Padrineta, quins interessos bancaris em cobres!
-  Són per robar-te millor, estimadona.
- Padrineta, quines ofertes de compra!
-Són per endeutar-te millor, reineta.
- Padrineta -digué finalment Na Hipotequeta, en veure que la seva interlocutora no era la padrina assenyada de sempre- quines promeses electorals més generoses!
- Són per menjar-te millor! - i dient això, el llop malvat es va llançar sobre Na Hipotequeta i la va devorar, a ella amb tots els estalvis.
Mentrestant, un caçador de Valladolid, que s'assemblava molt a Mr. Bean i havia vist com el llop entrava a casa de la pobra padrineta, va decidir anar-hi, així que demanà ajut a un segador, que passava per allà, que duia un carretó ple d'hipoteques "subprime" i tots dos junts arribaren al lloc. Varen veure que la porta de la casa estava oberta de pint en ample, i el llop tombat al llit, dormint de tant tip com estava, a causa dels estalvis que acabava de berenar-se. Aleshores el caçador de Valladolid i en Miguel, amb una flassada amb bitllets del Banc d'Espanya estampats,  taparen amorosament el llop fins a la barbeta, perquè no es constipàs, li prepararen una tassa de xocolata ben calenteta i tornaren a pujar al seu cotxe oficial, amb la seva missió complerta, deixant el compte de la lliura de xocolata a la pobra padrineta. Se'n anaren tot d'una, no podien perdre més temps, tenien rodes de premsa, convencions, viatges de política exterior, visites d'alt llinatge, programes de televisió en què anar a explicar la seva immensa tasca!
 
                                            oOo

Khlämør Discos Almacelles ANUNCIA LA SORTIDA DE "LA MAGICA OLIVERA" DE XAVIER BARÓ

Amb una portada alegórica al meu gust genial, acaba de sortir l'ultim treball de Xavier Baró.Us en Faré un comentari més endavant , pel que he sentit Baró s'atança cada com més a l'esència , es deixa de collonades "productives" i va a la cançó pura, es a dir: una melodia enganxada talment una germana siamesa a la paraula.
Ja en parlarem...

dijous, 27 de gener del 2011

ANTONIO COLLADO 1973- 1998 . UN LLIBRE PER LLEGIR MIRANT


                 ARTE EDICIONES

 


Sota la inicativa de Maria José Mas , una de les grans i apasionades crítiques d'art que tenim al nostre pais, i amb la seva esplèndida Biografia i Anàlisis d'obra amb la que presenta al Pintor , aquest Llibre editat per ARTE Ediciones l'any 1998 con muy buen gusto y calidad. Expone una muestra de la extensa e intensa producción pictórica de Antonio Collado , un pintor que pinta , no se come la olla con empanadas pseudo psicóticas para justificar “que Pinta” . Un dia lejano me dijo resuelto... Necesito demostrar-me a mi mismo que de verdad soy un pintor … . Doy fe de que lo hizo , se impuso un horario de ocho horas diarias de trabajo en el estudio i muchas veces la luz de las ventanitas redondas del Estudio de la Plaça Mercadal de Balaguer delataben que en Collado seguia pintant de nit perque estava absolutament capturat per la seva obra. L'Antonio Collado es un home d'una voluntad artística  insólita y molt poderosa . La seva obra va creixer en volum i qualitat a mida que va anar creixent com a persona. La seva evolució es fa palesa en aquesta Edició. Si podeu aconsseguir el llibre, us trobareu amb una obra que descriu una linea ascendent sense decaure mai, que augmenta de potència com una música , que aprofondeix com un poema, i que impresiona. Si vas a l'estudi d'en Collado, ara ja a Barcelona, en surts corprés , impresionat ,perqué aquests quadres que en el llibre son reproduccions fotografiques d'una gran qualitat , - Fetes per Josep Mª Astudillo,, Toni Balcells, i el mateixAntonio Collado, al viu i en directe impresionen els sentits -tots- . Jo que ja hi hauria d'estar acostumat, quan hi vaig , que no hi vaig gaire ultimament, sempre en surto trasbalsat. Massa potència creativa per a els meus sentits...En Collado em fa sentir petitet com un aprenent. Perqué jo soc lent i em menjo la olla tot el dia amb els meus dubtes, però ell Pinta 8 hores al dia, encara que ja han passat trenta anys, de quan érem joves i voliem ser artistes , 
a Balaguer.  
Enveja , pura enveja...

 















dissabte, 22 de gener del 2011

ANTONIO COLLADO - EL VOYEUR DEL PARC GÜELL


… El voyeur del Parc Güell fou un piròman transformista que fugí de la ciutat sobrevivent de tantes llunes de mar, incendis i unicornes de pertot que quan les cantonades del Barri Gòtic se'n assabentaren, van dixar anar una llarga i abundant pixarada de plors.

-Ell- L'alegria del carrer, l'heroi de la nit, guillant-se com un lladre aneu a saber per quins ravals!

La fulla bruixa que en realitat és la pamela del transformista quan intenta seduir-se el temptà set cops i el conjurà que no marxés. Però tossut i penedit de la seva vida cràpula la deixà al vent que tant li bufa i prengué l'Alsina de Ponent on dius que l'estiu es més cofoi i més calent.

Exercí de sereno i de mestre conillaire i canvià subtilment d'aparença, per tal de no llevar sospites a les gents poc acostumades a l'estrafolari. No fos que la manca de discreció el delatés alquimista dels colors del foc i de la Foscúria.

Fidel a la seva dèria d'antigor seguia de nits i amagat fent transformacions i preparant incendis, tant secretament que durant l'estiu n'esclatà un bon grapat per La Noguera, L'Urgell ,i el Segrià ,però ningú va sabre mai qui calà foc a les palleres.

I encara un últim secret: el voyeur del Parc Güell fou també i en altre temps, in inventor d'artefactes Fantàstics que morí per causa dels seus ginys, cremant amb dues bruixes, una de santa i l'altra autèntica. Tots tres llençaren ensems una terrible maledicció als seus botxins i per als fills dels seus fills...
Vet ací la venjança...


 Publicat l'any 1982 a la revista ESCRIBIM A LES PARETS 
 nº9   -  (Poemes a l'oli ) DIBUIXOS: ANTONIO COLLADO





dissabte, 15 de gener del 2011

"EL CARÇ " FOU LA PRESÓ DE SANT PERE DE RIBES

Parlàvem i parlàvem, i discutíem també, entre cançó i cançó,
em tenies de trobador full time, m'entrenaves...m'estrenaves...
I cercabes en mi la saba d'uns Deus anomenats, maduresa, responsabilitat...
d'aquell Deu famós anomenat Equilibri, del Miquelangel
i ens oblidàvem del que era el  més actiu en aquells dies
el Deu que es diu Bondat.
Sense ell jo ja ni llavors no fora viu , Carme.
Jo tan ple de fàstics, negat completament a viure,
remenant per les farmàcies...
tan perdut de tristesa que feia mal per on tocava.
Les parets del palau totes plenes de ditades
de les meves mans nocturnes cercant sortides...
furgant pel rebost de la cuina mentre tu dormies o potser no, que no dormies.
Només em salvava el Deu Bondat llavors encarnat de nou en tu.
M'hauria donat  fins a l'última partícula
d' haver sabut que hi eres.
Deambulaves pel meu redós, em vigilaves
com un amic patidor , et tenia fit a fit i no et veia.
Potser si que m'havia de deixar atrapar pel sofriment encara més profund
per a ser posat de genolls per la seva potència.
La Bondat del Deu tenia la força d'un vent furiós
que dispersava la morralla del actes errats que encadenava;
dia rera dia , Carme,  dia rera dia
dia rera dia...
                                                                                          A la Carme Nadal , Poetessa .


Miquel Àngel Tena-Rúbies
El Carç, Sant Pere de Ribes, finals d'Agost de 1996

dijous, 13 de gener del 2011

LA LLUM DELS ORFES






Els personatges dels set relats de La llum dels orfes formen part de l’enfilall inacabable d’orfes que caminen a les fosques buscant allò que han perdut. Tocats per menes d’orfenesa diferents, uns trobaran la llum que els faci avançar, i els altres s’hauran de seguir encomanant a allò que han deixat enrere. El llibre va guanyar el Premi 7lletres, 2007. “Algun dia això que escric serà una resposta, i les nenes sabran el que només elles han gosat preguntar. Tant de bo aleshores jo ho hagi arribat a entendre. Estic sola a Son Aians, la casa on la mare va viure els estius. Ara aquest lloc sembla abandonat, incomplet, com si tot el que ella va tocar també hagués començat a desaparèixer.”


Pagès Editors | col·lecció Lo marraco | ISBN 978-84-9779-573-9 | 12 €
144 pàgines | Publicat 19/11/2007 | 13,5x21 cm. | Prosa i Narrativa | Català 




Vaig conèxer en Jaume Ferrer  poc després de fer amistat amb el seu germà Rafel Ferrer . Un gèni de la Joglaria i de la literatura priodistica que va apaivagar la meva enyorança i aborriment durant una llarga temporada de feina en l'empresa privada a Palma de Mallorca. En Rafel m'esperava aguantant la barra d'un café al carrer Marqués Marqués , el dia que ens varem citar per mor de l'amistat comuna amb el Dr. Manel Romaní, unaltre geni escondit de la Joglaria Catarlana soterrada de fa mil anys sota disfresses diverses. Fou el temps en que també vaig conèixer a Miquel Àngel Riera i estic parlant dels anys 1984-1985 . Osia que han passat molts anys... amb lo Rafel hem anat mantenint una llarga i distant amistat telefónica sobre tot, amb el Dr. Romaní varem dinar l'altre dia a ca seva a l'aixample de Barcelona i amb en Jaume Ferrer ens em  anat trobant en circumstàncies médiques diverses fins i tot de vegades ben "rocambolesques" com en un judici al que una advocada agosarada va citar per defensar-me d'una situació força curiosa amb la guardia urbana de Barcelona. Val a dir que la seva declaració fou decisiva per guanyar el judici. El Dr. Jaume Ferrer és Neumóleg i treballa com a tal . Però el que no sabia ningú es que escriu .Discretament escriu , i un dia va presentar-se a un premi literari i el va guanyar...fins i tot el seu germà em va trucar per fer-me partícep de la seva sorpresa. Una excelent literatura i una grata sorpresa la que ens va donar en Jaume Joan Ferrer. Us recomano que busqueu aquest llibre i que el llegiu perqué també us endureu una grata, bondadosa, sorpresa.

dimecres, 5 de gener del 2011

CANÇONS I MÉS CANÇONS

XIV
La meva cançó,
quan la lluna és alta,
uneix, amb un fil,
somnis i paraules.
Jordi Pàmias



Estimaré la cançó, sí, més enllà
d’allò que els orbs entenen per cantar,
que és ben trobar el fat que en resta
de viure com qui trepitja la collita
madura dels raïms de la vida,
exaltant-s’hi en l’esperit que s’hi anuncia.
 
Practicaré la cançó, sí, la veu del vers
que em xiula com un vent al ritme
de la branca a la finestra i de la pluja
als vidres en un xàfec, com un tel hialí,
previ al verger de molsa molla i verd
de fulla i vida i boira de terra que respira.

Estudiaré la cançó, sí, la paraula
molt abans que el tambor, el so
del gemec de l’home, el panteix
inherent a la sofrença infinita
pel repte inabastable de viure
i deixar viure en fracàs mil·lenari.

I cantaré la cançó, sí, que és l’alè
de l’esperança del qui birba
la paraula exacta, el nom de cada cosa,
per tal de gosar viure en vetlla enfront dels homes.
Congregant-s’hi en l’harmonia coral.
Amb la nota mes clara de l'acord ben travat .


Miquel Àngel Tena-Rúbies
Tornar de Tu , Suports virtuals A.C. 2004 Mollet del Vallès