dijous, 31 de desembre del 2009

JOSEP PÀMIES UN HOME QUE LLUITA CONTRA LA FALSIA I L'ENGANY

M'he permés de traspassar al meu blog aquest post del blog de JOSEP PÀMIES qui fa molt de temps que planta cara a les grans mentides que les administracions , còmplices de multinacionals del crim contra la salud humana administren a traves dels medis a una audiència cada cop més desorientada per l'allau d'informacions manipulades i dirigides precisament a crear la confusió.
Així actuen impunement els criminals de la salud. La gent a qui votem no son més que titelles al seu servei.


Traducción de «Carta Oberta a la Consellera de Salut» (carta abierta a la consejera de Salud de Cataluña)


La estevia es una planta que por sí sola desmantelaría el negocio sucio del aspartamo (edulcorante químico y de producción transgénica) y reduciría en buena parte el consumo de medicamentos e insulinas (también de producción transgénica).
En los enlaces que a continuación adjunto, encontrarán la historia inconfesable del aspartamo:
http://www.dsalud.com/numero98_1.htm

http://www.masternewmedia.org/es/2007/06/23/aspartame_estudio_revela_lo_que.htm


Por todos estos motivos decidimos cultivar, regalar y vender la estevia, y el resultado ha sido que la Administración pública nos ha coaccionado para que abandonemos nuestro proyecto, tal y como denuncio en esta carta abierta a la consejera de Salud de Cataluña:

Muy Honorable Sra. Consejera de Salud de la Generalitat de Cataluña:
Soy Josep Pàmies, agricultor de Balaguer, miembro de Slow Food y de la Asamblea Pagesa de Catalunya, entidades preocupadas por la alimentación como fuente de salud.
Sé que es difícil que esta carta llegue a sus manos, pero espero que la persona o personas que filtran su correspondencia entiendan los motivos que me llevan a intentarlo.
Como iniciativa personal, desde hace muchos años intento recuperar para la alimentación humana toda una serie de plantas mal denominadas «malas hierbas», todas ellas con una u otra propiedad preventiva de enfermedades.
He podido introducir en el mercado, con mucha dificultad, nuevas ensaladas provenientes de estas «malas hierbas» que hasta hace una década yo mismo eliminaba con herbicidas, dada la formación química de producción agrícola que había recibido.
Sería muy largo de explicar, pero estos últimos años he conseguido reconvertir mis métodos de producción de alimentos, de tal forma que sean más seguros para la sociedad, sin abusar tanto de todo ese arsenal químico que hoy en día agricultores y ganaderos tenemos a nuestro alcance.
Descubrí a los 59 años el engaño de la industria de los fitosanitarios agrarios, íntimamente ligada a la industria farmacéutica.
Descubrí a mi edad que he colaborado, seguramente, a que las enfermedades crónicas de la sociedad hayan aumentado de la forma en que lo están haciendo, en buena parte debido a una alimentación tan llena de residuos de pesticidas, antibióticos, hormonas, etcétera.
Descubrí que en esta vida todo se está convirtiendo en negocio y que las enfermedades crónicas (diabetes, cáncer, obesidad, alergias, hipertensión, colesterol, etcétera), son un filón inagotable de beneficios para la industria farmacéutica.

Descubrí que la mayoría de estas enfermedades crónicas podrían en buena parte evitarse o curarse con un cambio hacia una alimentación más natural, potenciada por la aplicación rigurosa de las propiedades de muchas plantas medicinales, que podemos obtener con un coste ridículo, frente al expolio descarado que la industria farmacéutica ejerce sobre el presupuesto sanitario público. Conocí las opiniones de un premio Nobel de Medicina, Dr. Richard J. Roberts, que asegura (en una entrevista en La Vanguardia)

http://lacomunidad.elpais.com/casajuntoalrio/2007/10/18/el-farmaco-cura-es-rentable

que la industria farmacéutica obliga a los investigadores a reconvertir un fármaco que podría curar una enfermedad en otro que la perpetúe como crónica; conocí la opinión de una monja catalana, Teresa Forcades, doctorada en Medicina y Teología, que de forma valiente desvela en un informe los intereses criminales de la industria farmacéutica http://www.fespinal.com/espinal/llib/es141.pdf

Ante este panorama que he podido constatar personalmente, tengo dos opciones: o bien callar con resignación y esperar que las autoridades sanitarias nos lo resuelvan todo, o bien colaborar activamente desde la sociedad civil en este espíritu que inició usted, Honorable Consejera, al intentar introducir dentro la sanidad pública algunas de las medicinas alternativas, menos agresivas que la dominante.
Sé que usted, como persona sensible, así como buena parte de los políticos, piensan que es preciso enderezar esta locura en la que nos hemos adentrado todos sin darnos cuenta, dado que durante mucho tiempo casi todos hemos pensado que este modelo que se ha ido imponiendo era un modelo que ayudaría a prosperar a la humanidad.
Pero también sé lo difícil que debe ser iniciar y consolidar un cambio en este tema tan importante, debido a los grandes intereses económicos que hay detrás.
Como le decía, optamos por colaborar activamente para impulsar un cambio en los hábitos alimentarios que nos lleven hacia la salud, y no hacia la enfermedad. Por consiguiente, empezamos a etiquetar los vegetales que comercializábamos (mediante la empresa que comparto con mi hermano) para indicar las propiedades que se citan en el Vademécum de Farmacia (qué ironía) y en el extraordinario libro titulado Dioscórides.
Intentábamos hacer de puente entre estos saberes populares de medicina tradicional, tan conocida por nuestros padres y abuelos, y una sociedad cada día más urbana y desconectada de estos conocimientos.
Nuestra sorpresa fue mayúscula cuando, en diciembre del 2004, el delegado en Lleida de Sanidad, Sr. Barranco, nos abrió expediente, requiriéndonos que dejáramos de etiquetar con sus propiedades todos los vegetales que comercializábamos, bajo la amenaza de aplicarnos la sanción correspondiente.
Analizando la legislación en que se amparaba este requerimiento —el Real Decreto 1334/99, de 31 de julio, sobre normativa de etiquetado—, pudimos constatar que la prohibición de etiquetar un alimento con sus propiedades es para todos los alimentos menos para dos grupos de lujo, que son los lácteos y las aguas minerales.
Estos dos sectores, monopolizados peligrosamente cada día más por unas pocas empresas en todo el planeta, pueden etiquetar, por ejemplo, con las propiedades de un omega 3 artificialmente añadido a sus leches o margarinas, mientras que una sardina o el grano de lino, que son por naturaleza muy ricos en omega 3, no pueden etiquetarse con las mismas propiedades. ¿Por qué esta discriminación?
¿Acaso no es más sano y natural ingerir el omega 3 racionalizando la dieta con pescado azul, grano de lino o cereales integrales, que consumir en exceso estos lácteos porque la engañosa publicidad nos dice que traen omega 3 añadido?
Atemorizados por la decisión del Sr. Barranco de prohibirnos etiquetar nuestros vegetales con sus propiedades, decidimos, muy a nuestro pesar, hacerle caso y retirar de las etiquetas una información que consideramos muy valiosa.
No obstante, durante el 2007, después de comprobar el efecto tan extraordinario que tenía entre centenares de diabéticos una planta que cultivamos —la Stevia rebaudiana— decidimos volver a etiquetarla con sus propiedades. La estevia, consumida en fresco o en infusión, actúa como un regulador del nivel de azúcar de la sangre en casi todos los diabéticos tipos II y en un buen porcentaje de los de tipo I; es hipotensora; es capaz de eliminar la ansiedad por comer en mucha gente obesa; etcétera. Finalmente, nos dirigimos al IDIAP (Instituto de Investigación en la Atención Primaria), dependiente formalmente del Instituto Catalán de la Salud, que dirige usted. Nuestra intención era ofrecerles la experiencia que tenemos con centenares de diabéticos.
El resultado de estas dos actuaciones ha sido el siguiente: la gerente del IDIAP, Concepción Violan, se interesó rápidamente por el tema, se puso en contacto personalmente conmigo y las primeras palabras fueron «¿De qué capital dispone, Sr. Pàmies, para poder financiar un estudio de administración de estevia a diabéticos?». Me informó de que el IDIAP, pese a depender del Instituto Catalán de la Salud, es una Sociedad Anónima, y para investigar hacía falta que las empresas (me puso el ejemplo de Danone) aportaran el capital suficiente por hacer posible la investigación.
Le critiqué esta manera de hacer las cosas y le informe que mi intención no era obtener ningún beneficio particular, como sería el caso de Danone, sino colaborar para que la sanidad pública conociera las propiedades de una planta que los propios diabéticos podrían cultivar para su consumo propio, incluso en su balcón, con la consiguiente mejora de su salud y, asimismo, de las finanzas públicas dedicadas a Sanidad. Fríamente, Concepción Violan se me sacó de encima, recomendándome que buscara yo mismo médicos de familia, que redactaran un buen proyecto de experimentación, que se lo hiciéramos llegar y a partir de allí, sin asegurarme nada, mirarían la forma de buscar alguna subvención pública.
¿Cómo puedo yo encontrar un equipo de médicos, si la mayoría que conozco tienen pánico a comprometerse con una visión de la medicina que no está bien vista en las esferas oficiales?
¿Quién financia los 70 ensayos clínicos con nuevos medicamentos que actualmente lleva a cabo con pacientes el IDIAP, mayoritariamente con diabéticos? Es al menos curiosa la coincidencia en que una empresa láctea, la DANONE, fuera el ejemplo que me pusiera la doctora Violan. ¿Estará Danone ya pensando en nuevos yogures antidiabéticos con estevia añadida?
El resultado de la otra actuación, la de volver a etiquetar al menos la Stevia rebaudiana que comercializamos, ha sido una respuesta más dura. Mediante una comunicación del Departamento de Sanidad y Seguridad Social, nos vuelven a prohibir que etiquetemos dicha planta con sus propiedades, añadiendo ahora la prohibición de su venta, acusándonos de infringir la Ley de Protección de la Salud, de julio del 2003, con la amenaza de incoarnos expediente sancionador y poner en alerta al SCIRI (Sistema Coordinado de Intercambio Rápido de Información) para proceder a la retirada del producto que pueda haber en el mercado.
Considero, Sra. Consejera, que si usted dispusiera de la experiencia que estamos teniendo con centenares de diabéticos sobre el efecto de la estevia en la regulación del nivel de azúcar en sangre y de la hipertensión asociada; que si supiera que en Japón, Brasil, Argentina, Colombia, China —entre otros países— esta planta se utiliza masivamente con gran éxito y sin ninguna contraindicación; que se han publicado cientos de estudios clínicos de investigación con ratas y humanos con resultados extraordinarios, usted, Sra. Consejera —que le supongo buenos sentimientos—, actuaría rápidamente en beneficio de un colectivo tan numeroso como es el de los diabéticos.
Tenga en cuenta también que la Coca Cola, después que el Gobierno del Japón le obligara a sustituir en la Coca Cola Light el edulcorante químico aspartamo por el natural estevia (hace unos veinte años), ha anunciado hace unos meses que ha patentado la aplicación de la estevia en veinticuatro productos alimentarios, como un edulcorante natural que revolucionará la industria perniciosa de los azúcares naturales y químicos.
¿Cataluña no tiene derecho a ser pionera en alguna cuestión de uso social de los alimentos? ¿Hemos de esperar siempre a que los grandes poderes económicos de la agro-farma-industria se apropien de lo que la humanidad podría tener a su alcance de una forma sencilla y natural?
La Organizacion Mundial de la Salud (OMS) vaticina que para el año 2030 un 25 % de la población mundial será diabética, por culpa fundamentalmente de la alimentación actual, y que por esta sola enfermedad puede entrar en crisis todo el sistema sanitario. Si a ello le sumamos el cáncer, la obesidad, la hipertensión, las alergias… también producidas en buena parte por la mala alimentación, el panorama puede ser dramático, tanto si miramos el coste económico como si consideramos la calidad de vida de las personas.
Pero, pese a quienes pese, la estevia será una planta que abrirá una brecha en este mundo tan sucio de la alimentación y la industria farmacéutica, puesto que son millares las plantas que tenemos a nuestro alcance, con propiedades extraordinarias y desconocidas para la inmensa mayoría de la sociedad.
Últimamente, la organización Slow Food ha escogido la estevia como un símbolo de resistencia a estos despropósitos, y somos cada día más los que creemos que con la salud y la alimentación no se puede jugar. Si hemos de hacer honor a Hipócrates (padre de la Medicina) y a su lema «que tu alimento sea tu medicamento», creo que tenemos un campo de trabajo enorme e ilusionante para recuperar el espíritu hipocrático.
Si fuera de su interés el tema tratado en esta carta, le ofrezco mi disponibilidad para mantener una reunión con usted para ampliarle la información. De esta carta, Sra. Consejera, enviaremos copia a otras Consejerías que podrían tener interés y relación con temas de alimentación, comercio, medio ambiente y economía. Asimismo, la haremos llegar a todos los partidos políticos y al presidente del Parlamento de Cataluña, porque considero que no es responsabilidad sólo de su Departamento adoptar una decisión valiente en el campo mencionado, sino que necesitaremos la complicidad de todo el mundo para iniciar cambios importantes en beneficio de una sociedad que camina, si no variamos nuestro rumbo, hacia una pandemia de enfermedades crónicas.
Cordialmente,
Josep Pàmies i Breu

dijous, 24 de desembre del 2009

BON DIA DE NADAL

Benaventurat aquell que un jorn lliura la vida
al compromís vitenc de cercar la bellesa
fent palanca pel mon, resseguint-li el misteri,
amb formes, sons, paraules, linies, gestos,
i un jorn, ja sense ungles, de tant gratar fondo,
s'acarà amb desesper a la collita d'hombres,
únic gunay abtingut. Peró es enterc i prova
de seguir provant més fins que, ja al límit,
es palpa el cos, es troba vell i pensa,
quan mira els resultats i no la hi troba: "Almanco
fora bell no haver nat." Però existeix, i calla
També ho fora morir, però no gosa.
I, cop en sec, ja al cim del desencant, s'adona
que la bellesa es allí, just de cercar.la.

Miquel Àngel Riera "Llibre de Benaventurances"
Tots el poemes edicions 62 1985

dimecres, 2 de desembre del 2009

Cia Ponentina de Cançons de Pagesia: Tutti




Quan tingui la foto original es podrà veure millor, però primer l'he de trobar ... endementres escolteu la cançó que és una versió de la que ja cantava amb el grup Pandero alla per l'any 94 del segle passat i ara reconstruïda per en Pere Salas amb la Cia. Ponentina i cantada per la Laura Megia i per mi, l'any 2001. Unaltra versió feta també pel Pere i cantada pet tots dos fou editada l'any 2002 en el disc Folk I música Tradicional de les Terres de Lleida, Editat per EnderroK discos amb la col·laboració de la Diputació de lleida i L'IEI per iniciativa de FOLC. Jo hi cantava també una cançó de Pandero inèdita que vaig poder gravar del arxiu sonor Sistac-Farreny. Una joia interpretada per una autèntica comare de la verge del Roser i Cantadora de Pandero que encara era viva quan L'Enrric Farreny es va proposar de salvar el que quedava d'un folclore a punt de desapareixer. Una Cançó de Cavallers, per cert,- gràcies a la meva insistència i perseverància en perseguir a la Dolors Sistac. Dona de poques bromes i una de les més valuoses intel·lectuals, que ha donat Lleida durant el segle XX i per ara part del XXI-Ejem!! parlant d'altri: ALEGRE MON, ALEGRE MON és una cançó de Ronda un vals -jota que fa de bon cantar, és la natural evolució d'una cançó com les Cuscurulles, , Es a dir Cants de Pandero= nexes d'unió poc definits(Cuscurulles)= Cançons de Ronda= Jotes a la Franja de Ponent, influència del l'Aragó, i fusió cap a les Garriges, El Segrià sud , Baix Camp i Terres de L'Ebre. EP!! JEP!! això es una hipòtessi només, una idea que podria ser mig raonable, encara que hi podeu posar les acotacións que calguin i pertoquin, que el Catedràtic no soc Jo. L'Artur Blasco en sabra molt més d'això. Jo només soc un cantaire i un afeccionat a les rareses cantables. És divertida i encara que és una gravació feta d'un directe, així polideta amb el Samplitude, queda prou be per sentir-se, que és de lo que és tracta. -Jo aprenc del Mestre Arnella que sempre té la raó-.Fou un dels bisos de l'actuació al Tradicionàrius que varem fer, i, per a mi una de les edicions més, reeixides i memorables,- a part de la que varem fer amb el Grup Pandero i a la que va assistir la mateixa Dolors, per a fer una conferència sobre les cançons de tambor- clar que això es subjectiu he?... cada gall s'ho mira com li sembla. Poso les totes les tites al corral, no fos que me'n faltés alguna de si per cas...

Visca la República Argentina!!

Les festes de Nadal de 1969 vaig portar a un amic d'Oliana a passar uns dies a casa meva. L'amic Barberà, que va tenir que viure un ensurt considerable degut a una frase feta que es veu que en temps de dictadura no es podia pronunciar.
La nit de fi d'any varem sortir uns quants de la colla a fer el burro pel poble i a pesar del fred ens varem animar a pujar fins a cementiri a saludar als difunts i varem estar una estona fent guàrdia a la porta. Érem uns adolescents fent d'adolescents i en baixar ,quan érem al bell mig de la plaça Mercadal.- La plaça porticada mes bonica de Catalunya juntament amb la de Vic- (abans, es clar, que la convertissin en una plaça dura uns convergents aixalabrats ) Donquis lo Ticó va sortir amb un "Ara que estem ací reunits Visca la República!!...Argentina!! Je je !! Visca la República!!! vaig cridar jo, engrescat per l'acudit i afegint-hi volum i un gall d'hormona desbocada . A l'hora sortiren dos tricornis encapats de verd fins als genolls que ens van increpar "Quien a sido!? i jo valent com sempre he estat i tontol'haba com n'hi ha pocs, vaig donar un "paso al frente" i vaig carregar amb el marró tot mussitant que havia dit Argentina mes fluixet... es incert que ho acabés dient de fet el crit era prou "suversivo" com per empapelar-mos a tots.
A ver "documentasssionnnn" de toos uteees. I ! mañana presssseentese en er quarter... Lo Barberà al·lucinava pepinos i els altres estaven prou callats com per donar la festa per acabada...
Molts anys despres en Barberà i jo varem xocar en una cruïlla de carrers del Masnou una nit de pluja ... No ens havíem tornat a veure i val a dir que la nostra amistat es mantenia intacta tot i que evidentment gafada pel destí... No se que passarà quan ens tornem a veure...

dimarts, 1 de desembre del 2009

Festival de la cançó al Gran Price 1970

Aquella vesprada vaig conèixer a en Barbat, qui em semblava un autèntic Deu, Jo vaig començar aprenent d'en Barbat, copiant-lo, i més tard en Subirachs, també una mica en Llach,.. en Molas en va dir... Una tarda -vespre al Musiclad de Mollerusa "veus? si m'haguessis enviat la cinta que et vaig demanar l'any passat a la Normal de Lleida quan vareu cantar amb l'Ovidi , ara series TU qui cantaria amb el LLach..." ho va dir com una mica ressentit el tio, i jo vaig pensar; vaja quin xollo que m'he perdut, aquest es deu pensar que perdo lo cul per fitxar per la seva cuadra de bufamicros... Això vaig pensar , si senyor i no me'n penedeixo gens. Lo que volia el Molas, era una colleta que es mengessin ço que no es volia menjar la seva estrella estrellada i així copar el mercat. Quan em van furtar un bolo dient que estava malalt i van enviar al Muntaner al meu llloc,  (estava clar que ell, ni fava de res )ja fou la guerra. Guerra que vaig perdre. Amb tots els honors faltaria més. També l'Adolf Caró,( ...i semblen de metall, fulles grogues brillants...) qui escoltava molt a la radio, i en Jordi Fàbregas, cantant l'Amsterdam de Brel i que anys més tard fou el motor de Coses i del Tradicionàrius, o la Murga o El pont d'Arcalis, i als de la Trinca, i a la Maria del Mar, la Deessa bruna de ses illes, a qui li perdono inclús que fos de la quadra del Molas, i al Sisa... estarrufat i al Pere Tàpies.... Em va presentar al púbilc en Ricard Fernandez Deu , que llavors era o aparentava ser un presentador "dels nostres " ara es un "Ppeperoni" i li estaré sempre agraït; per que va dir de mi coses tan agradables com: que era la més jove realitat de la cançó del moment i altres collonades així... vaig cantar tres cançons, l'Amic de Londres,(la meva 2ª cançó )Jo vivia en un reco de mon (La 3ª) , i un poema de Sebastià Armenter (Amb el parell vine, vine a llaurar/ que la terra ara en saó està/ apresta la rella fes un bon guaret/ qui malament llaura, la sega malmet...)-la 1ª- i després em vaig quedar a observar la moguda entre bastidors, vaig xerrar una miqueta amb en Barbat, i amb en Pere Tàpies, a fora hi van haver garrotades i van començar a entrar els grisos amb cavalls però la cosa tampoc va anar a més i a mi se'm van emportar per la porta del darrera no fos que rebéssim encara. Recordo al Jordi Fàbregas amb la guitarra enfundada i un tabard amb el coll alçat, alt i prim com un espàrrec, que s'acomiadà de nosaltres força tranquil...Tot normal per l'epoca, res d'extraordinari, allò es vivia amb una certa displicència...
Entre els assistents, a part dels germans Romaní, en Nolo i en Joan companys de cantades i altres jocs "de pilota basca" contra la paret... hi havia un senyor de Balaguer, el senyor Caballer, el pare del pintor i gran muralista Balaguerí. Ell, bon català de mena, es va quedar sorprès de veure'm per aquells andurrials fent la meva i en tornar al poble, prest ho va comunicar al meu pare tot felicitan-lo efusivament de tenir un fill tan bon patriota com jo... al vell mig del banc d'Aragó, si no em falla la memòria. El meu progenitor anava atabalat per un episodi realment surrealista que vaig protagonitzar no feia gaire, juntament amb la colla d'amics amb qui sortia sovint.
Fou la nit de fi d'any de 1969... El misteriós comentarista anònim deu recordar be l'episodi ja que en cita a la perfecció la causa justa...
L'any 1969 vaig començar a fer cançons, unes primeres cançons plenes de ganes de conèixer, necessitat d'aprendre i d'assimilar tot el que passava en la Barcelona convulsa, secreta i atemorida del refereréndum del Si forçós. Dels Macrojudicis,del TOP, de les notícies del Maig de Paris.I de la Nova Cançó...
Tenia 16 anys , n'anava a fer disset. Havia guanyat un estúpid concurs de col·legi de capellans amb l'inefable nom de "La canción blanca". Merda! , jo havia sortit a estripar en plan Bob Dylan amb una harmònica penjada al coll i cantant una cançó meva sobre un drogata de Londres. Els Frares no van entendre rés, però en Verdeny de Tremp, en Soler i altres de Sisè i de Preu em van votar en massa. Vaig guanyar però estava clar que amb aquell tema no podia anar gaire lluny . No em van deixar passar a la final... Quan s'ho van mirar millor fins hi tot em van cridar a l'ordre.
Després varen venir les escapades dels diumenges pels col·legis dels voltants. Demanava permís per qualsevol fotesa i apa , a fora m'esperaven amb una guitarra i roba adequada. Calia donar el pego! No podia anar pas amb la bata de quadres!!! o els jerseis de la padrina. Vaig començar a anar de negre absolut . Era la disfressa més fàcil i més eficaç.
En Quico Pérez, i el Ferran Garcia Mallol, els dos de Balaguer, els dos artistes , els dos activistes, i els dos lliures com els ocells ,- no pas com jo que era un presoner de misses dites i totes les per dir- que vivien en una pensió del Carrer fontanella, al davant mateix del local dels amics de la ONU. -Paraigua d'activitats diverses en pro de variades causes anti- franquistes.- Van proposar-me de cantar en un festival que s'hauria de celebrar al Price (ja desaparegut) on hi cantaria la plana major de la Cançó i on tindria el meu primer baptisme de masses.
Arribat el dia no recordo quin, em van venir a buscar al cole i amb troles en vaig sortir sense problemes...

SOC UN CANÇONS



SÓC UN CANÇONS



A mi em van sembrar. Això.
Com si, en un principi, només fos una terreta abonada,
un hortet polit al jardí.
De fet com tothom que, inicialment, som un agre protegit
per una debilitat de bellesa intocable, protectora de les humitats
on llucaran les llavors que, per sort o per desgràcia,
hi tiren de qualsevol manera.
Així hi ha qui és ben sembrat i molts no ho són,
o només són terra forra, a molt regar, camps de lloguer
que mai dels mais no seran res més que allò que els es manat.
Ni s’ho repensaran.
Aniran de pet a fer el seguici dels altres
i els creixerà una mala herba o una mala folla de dos parells
d’hipoteques i seran advocats, traficants d’angoixes o banquers,
capellans, paletes, picapedrers o arquitectes.
Metges a mitges amb la Rockefeller Foundation,
o lladres conxorxats amb la policia. O no.
També poden ser alguna cosa inútil d’allò més digne,
és clar, segons qui els birbi, pintor, poeta, músic,
caçador de pensaments, captaire per mor d’altri,
pacifista, protestaire contra la injusta distribució del pa i la sal...
Malauradament la majoria arribarà a la variable edat de les conclusion
pensant honestament que ho han fet bé,
sense saber, ni sospitar, que no són res,
a part del personatge grotesc que volen ignorar,
i que no han fet res de bo
com no sigui que han estat prou hàbils en la manera de robar,
altrament dit guanyar-se la vida, parar bé la ratera, tenir un bon futur
i un pla de pensions. Com si el futur allargués més enllà del taud,
il·lusos, ànimes de càntir
i molt sovint ni això.- Gent dolenta.
A mi, però, em van sembrar,
ben aviat, cap als quatre o cinc anys,
al meu carrer de Sant Lluís de la Balaguer polsosa dels cinquanta,
tota en beix, amb pinzellades gruixudes dels verds de l’aigua
i de la bultra del meu riu, aquest Segre que em segrega,
amb una barrera de líquida distància i de memòria,
dels meus coetanis que no pas de tots el meus paisans,
d’una manera geogràfica, per no dir,
sense cap por, que m’hi enemista en casos particulars,
donada la estultícia manifesta a l’hora d’ocupar lloc
en el concurs permanent de pesca lliure,
amb les excepcions que calen, pertoquen
i em reservo com a ben nascut.
Un home que ja era vell
i que tenia un tarannà amable, més encara,
decididament bondadós, em va sembrar de paraules.
Les paraules que ell ordenava amb misteriosa il·lusió
i que després em llegia amb una cadència cerimonial.
Desembolicant-les amb una cantarella que feia que sumessin un sentit
que anava més enllà del seu estricte significat.
Aquesta paràbola de la multiplicació del sentit de les paraules,
segons el seu ordre, la seva entonació...
fou un dels primers grans descobriments de la meva vida.
Un altre fou molt anterior encara, primigeni.
- Lo Vicentet s’eixugava la punta del xiulet amb un trosset de paper
quan anàvem corrents a pixar junts a casa seva.
I és que, entre joc i joc,
i de tant caçar sabaterets al braçal del davant de casa,
ens venia sovint una pixera urgentíssima i de riuxadora abundància...
Jo que de nen ja era un bon foraster,
m’agradava anar a ca l’altri i m’hi feia un lloc amb troles, si calia,
m’asseia al jardí de cal Sr. Sebastianet,
entre la seva col·lecció de roses perfumades de colors,
i, a l’ombra de la parra, escoltava les seves poesies,
les noves i les més antigues que sovint em feia repetir...
-Dis-me aquella dels pobres! Sí, la dels pobres....
I en Sebastià posava la cara greu i solemne i desgranava la corranda:
“No deshonra la pobresa,
jo tinc pobres ben amics,
que consciència i honradesa,
no els han permès fer-se rics.”
Llavors em feia tot esgarrifança en intuir el sentit, inaprehensible encara
i alhora marcador, marcador d’un camí segur de retorn
cap a la meva infància, com en el conte...
sempre podria tornar als meus territoris primordials si seguia les paraules...
Aquesta llavor també va germinar en mi, molt tímidament i discreta,
però amb una arrel tan profunda que ben aviat va verdejar,
des de molt petit vaig començar a ser un pobre de solemnitat,
un poeta coix, petitet i mig autista que xafava tolls per Balaguer,
sota la pluja, rumiant que era Tom Soyer i fent projectes constructius
de cabanes a la vora del riu amb les planxes de sorra encartonada
que estenia la Coca Cola de lignines escumoses
que excretava, amb la més escandalosa impunitat,
la paperera d’en Porcioles, la totpoderosa IMPACSA,
a les platges del riu, més enllà del revolt de l’illa,
sota la SAFYC, a la bultra de l’horta d’avall.
No us penseu pas que algú va entendre res d’allò meu.
De la mena de planta que em naixia. No se'n podia parlar.
Vaig créixer d’amagat, soterrat per un món insensible,
sepultat per la ignorància i la ostentació de la incultura
com a modus vivendi acceptable i escaient.
La gana postguerrera tot just començava a mirar de cara al sol.
Un poeta català d’arrel noucentista, em va sembrar de paraules
quan encara no feia ni sis pams.
Com un ànec, vaig saber molt aviat, amb una seguretat
que a vegades encara em sorprèn, quin fora el meu camí,
quina la dèria que em guiaria...
Vet ací el secret d’aquest sacramental.
-Agullonat ara per un amor intens i dolç, que m’amara i m’enamora,
en un constant escorrim cara a fer les paus amb mi i amb els altres-
i fent la provatura de fixar- com qui fa col·lecció d’insectes rars-
moments de la meva manera de viure les coses
que s’han significat com a essencials en la meva manera de veure-les
i que de vegades han esdevingut cançons
o s’ han trenat com un manat de cebes, amb poemes, savieses,
intuïcions copsades al vol dels dies de la meva vida i de la meva mort.
Petjades que em menen a fer memòria del que us dic
i es fan prou evidents, mentre desgrano el rosari
amb tots els seus misteris.
Tot s’hi val per fer memòria i a mi la memòria
em brolla forçosament lligada als versos i a la seva música,
secreta o pública. A! Sí i a les agendes...les agendes i els papers
Tota la casa plena de papers!
Altrament no en tindria ni molla de memòria.
A mi, doncs, torno a repetir perquè quedi ben clara
la procedència de la soca, em van sembrar
i ara sóc un jardí, un hort, un bosc ...de cançons.
Sóc allò que en diuen els qui no hi pleguen res, ni ganes,
“un cançons” i de ben segur que mai no seré res més.
Ben cofoi jo, de tenir els ràfecs plens de nius...
Però ho sé, -que encara em canta l’ocellam,- i per molts anys,
que ja és molt més d’allò que saben
els qui només pensen en la pela, o en la guerra, que pel cas...

Al Sebastià Armenter

i a la Lola, la Roser i el Marcel.lí
del Llibre de Màrio Quadern de Mahalta 2004

IX
El primer hospital, ara que ho tinc més clar, fou la tristesa.
Una tristesa dolça com la tarda vora l’estufa de pinyola.
Amb aquella olor d’olis rancis que s’enganxava, com la mel, al coll.
Va començar a interessar-me molt la pluja.
Les distintes qualitats de la pluja...
Les primeres gotes grosses de pluja,
alegres, percudint, aixecant l’olor de la pols i la mollina de l’herba.
Les pluges persistents fines, silents. Les temperatures de l’aigua
atomitzada, fresca, abellint les tardes de mitjans d’agost,
l’aigua als ossos, gelcuits per la roïna glaçada i grisa...
les pluges gebroses, secretes, pixarroses, de la boira.
Els tolls immensos del Portalet,
amb les roderes de l’últim Biscuter del poble.
La pluja divertida del vent sota els plàtans després de la pluja..
Em vaig convertir en un expert en pluja.
Li demanava al Silo si plouria i com plouria.
Enyorava la pluja, retardava el pas cap a l’escola quan plovia.
Plorava sota la pluja a bots i barrals
i tot moll no se’m notava.
Em saltava la solfa si plovia... i a cops m’hi aixoplugava...
veia ploure sobre el riu, sol mi fa, sol, no surtis mai, que no, mi fa re,
i em perdia entre els compassos embadalit.
Quina calentor, Mare del Meu Pare! ja em queia un pessic... i una pesseta.
I l’Enriqueta pacient, un, dos, tres, quatre, volant, volant d’un pont a l’atre.
Baixava jo i la maleteta per l’escala fosca de la fàbrica de pinsos
entre l’agror de la farina molla, fermentada, dels racons
i els polls morts de les incubadores.
Mirava a dins enfilant-me de puntetes
per veure com naixien amb una tristesa petiteta.
Una tristesa íntima i visual que aplegava tots els objectes
unificats per la pluja protectora.
Una tristesa definitivament identificada com un recurs necessari
per donar sentit al rostre del pare
que em mirava atabalat, quan m’hi apropava
per entre els sacs immensos de segon.
Per poder entendre els ulls tant blaus de la Tereseta,
dolça com la mare més amorosa del món,
que em feia melindros que em semblaven tristíssims.
Tornava els peixos al riu perquè em miraven amb ulls tristos...
Ai! Quin hospital més dolç el de la tristesa.
Era la meva una tristesa tan manyagueta,
que ningú se’n va adonar
quan vaig començar a xerrar molt i a riure i a mentir
per escanyar-li la queixa i mantenir l’esglai a ratlla.
Als cinc anys ja feia pactes
i un intercanvi de cromos i secrets amb la tristesa.
Encara em dura aquest negoci, permanent com una pell,
com una raça adquirida i volguda.
Ai! si em preníeu la tristesa!, si em preníeu la pluja!...
em quedaria sense hospital on arraulir-me, si em preníeu la pluja.
A les Detis i a tot el seu llinatge
"Tornar de Tu" Quadern de Mahalta 2004

So Qui So



Els viatges a Barcelona a vore al metge, viatges llarguíssims, pesats i fins hi tot perillosos per l'estat de les carreteres de la postguerra, amb parades a Igualada marejat com una sopa, a prendre un entrepà i a veure al nan de l'hotel Amèrica...foren una constant en la meva infància. Les llargues esperes a la sala d'espera del Dr.Sales eren soporíferes, desesperants. Estic convençut que aquelles esperes eren premeditades, com més ens feia esperar, més cobrava aquell Catedràtic. Jo li tenia una por cerval i alhora un respecte sumís, humil. Em mirava amb una severitat que em feia pensar amb la guàrdia civil, i quan em despullaven per examinar-me i treia un martellet de goma negra triangular i em començava a picar pels tendons jo crec que llavors si que em tornava paralític, pero de por !!. Era tant Sever aquell home que s'hauria d'haver dit Severiano Sales. Recordo, ja de més grandet, que em va dir que jo podia fer lo que feia cualsevol altre nen i que podia arribar alli on arribés qualsevol, només em calia possar-hi més esforç... Que la Polio un cop corregides les seqüeles de l'atrofia muscular, no tenia per que afectar-me en cap més àmbit de la meva vida i que havia de proposar-me seriosament fer una vida tan o més activa que els altres. Ho recordo tan clarament, ara, per que la seva manera de parlar era tan convincent que jo vaig incorporar aquest lema a la meva manera d'anar pel mon. I tant fou així que els meus pares aviat varen començar a témer i a frenar-me pels els meus atreviments físics i socials. No van poder parar-me. Mai vaig parar; a mi només em va parar La Sindrome Post-Polio. Ara fa uns 15 anys. Quan ja estava absoluta ment esgotat, quan ja havia usat i abusat de l'alcohol com un combustible i un anestèsic i em va trair de mala manera, quan ja havia buscat per tota la classe mèdica, internistes, psiquiatres, neuròlegs, psicòlegs, cardiòlegs, especialistes de tota mena i nutricionistes de pa sucat amb oli... una solució al meu cansament físisc i mental: vaig parar, vaig claudicar i vaig tenir que fer fora del meu cervell les sentencies d'aquell home. Aquell eminent neuròleg , estava equivocat. La Pólio no es una malaltia estàtica, la Polio deixa seqüeles a tot el sistema nerviós, la Polio crea una apoptosis celular que danya el cervell i la médula i això te consequències a llarg plaç. La Polio te consequencies immunològiques, poc desprès de la recuperació aparent de les funcions musculars no afectades ,comença un procés immunològic d'auto protecció que provoca fatiga crònica,( Dalakas), ja en els nens i adolescents. Forrests Gamp es una falsedat capciosa, no hi ha voluntat que valgui sobre les comseqüéncies tardanes de la Polio, aquesta fou la mentida que em va dir aquell senyor que cobrava tant per una visita que es feia esperar quatre hores. Jo no en tinc la culpa, els meus pares tampoc la tenen , el meu germà que no va entendre mai les meves actituds tampoc la te, la meva ex dona que no va lligar mai rés tampoc, ningú en té la culpa de que aquest nen que veieu a la foto es passés la vida tirant d'un carro ple de pedres. La culpa la te el negoci brut de les vacunes . L'èxit de les vacunes al preu que fos, el carpetazo a la Polio com " asunto resuelto" això en té al culpa i resseguir-li el misteri es quasi be impossible. Mai sabrem per que es va enviar a milers de nens a competir amb el mon sabent que no podrien fer-ho. Perque desde els anys 50 ja sabien que això passaria, les investigacions de Bodian sobre cervells de casos de polio post mortem ho demostren. Que s'aixequi un Metge, no, un Metge no, que no entenen ni idea, un investigador, un immunòleg, un investigador de veritat, i m'ho rebati amb arguments científics . Estic esperant. Els Polios, els vius i els morts, estem esperant. Esperem , tot i que sabem que mai ens donaran la resposta per que s'hauria de derrumbar tot el sistema mèdic del mon per obteni-la.

He pres una decisió...

Com que tinc L'ALBUM SÈPIA abandonat de fa temps,-em costa canviar de blog i posarme a escriure memòries, quan de fet al blog que estem ja ho estic fent, per tant traslladaré de cop tot el material que hi tinc, ací, per tal de resseguir-lo i continuar parlant de les primeres èpoques sense tenir que anar a cap més lloc, si us va be, collonut i si no tan se m'en fot per que jo a casa meva faig el que vull i vaig en pilotes si fa prouta calor. Així que som-hi, que avui tinc ganes de treballar!! EP¡ no cal pas que us ho lleguiu tot d'un cop que es podria venir un empatx...he?

dissabte, 28 de novembre del 2009

BENAVENTURANÇA Nº8

Foto:Siqui Sánchez

benaventurat aquell
que sempre ensopega amb la mateixa pedra
i bescanvia amb altri un pam de cara
decorada de nafres i saber com ningú
que la pedra existeix. Els fets li ensenyen
que a força ell, d'existir
seguirà donant-s'hi la morrada més bèstia
a cada vegada incorporant noves savieses
Entorn a la tècnica de la travalada.
No desvia el camí, ans prossegueix i pensa:
"He caigut per que hi era. Encara hi som.
Just cau aquell que està dotat per fer-ho."


Miquel Àngel Riera "Llibre de benaventurances"
"Tots els poemes" Edicions 62. 1985. 2ª Edició

dilluns, 26 d’octubre del 2009

Doncs , si la politica no és un joc de criatures...

Per que no para mai de tractar al país com si fos un parvulari Sr. Pujol.? Que encara que siguem una colla de criatures ja fa molts anys que no ens xupem lo dit , collon qui el fot!!

TERESA REBULL AL 33

hey! en aquest moment La Teresa està parlant i diguent veritats com a punys..,
Escolteu-la , potser trobareu les sabates d'en Jaume

divendres, 9 d’octubre del 2009

NO BADEM , QUE LA COSA ESTA FOTUDA!!

CAMPANAS POR LA GRIPE A from ALISH on Vimeo.

Deia un pedant de Lleida que a mi no m'interessava lo Rock , ni lo Blues i que per això era un passat de moda

EL MESTRE

A mi m'agraden les coser bones, poc i bo per menjar, i quan escolto música no faig res més, per respecte, així que com a mínim aquest nivell, sinó ni puc mantenir l'atenció i com que la música ambiental me la fot...


JO TAMBÉ , JO TAMBÉ , flipava pepinos quan sentia al Harrison de jovenet , i pensava "JO TAMBÉ, JO TAMBE!!"

No es nota ni res que el George no en tenia ni fava de tocar el Sitar i alego van i fan com si n'hagués apres de miracle!!! i es fot a tocar de conya . Apa !!! a robar a los caminos !!




Dona! -Prejudicis?- Tu no en tens de perjudicis. De fet el coneixes poc. En Servià es un home carregat de bones raons i de intencions -ho se del cert- i també és un ego com una masia de l'Emporda de gran i fort. Està tramuntanat,- que es un bon atenuant, he?- i és de llarg i massa vegades, molt més clar i noble que els seus enemics i això ho se jo també per experiència.-Comes etílics inclosos- I un respecte exquisit. És un cervell ràpid, d'advocat, becat de París a Istambul per a estudiar Dret Comparat, que va respirar fora del cau dels feixistes, quan ací, al cau, no haviem vist ni el Dispar als Terrats de París. Tarradellas el va nomenar Cap de Premsa, per alguna cosa, per que no feia rés per que si, en Terradellas. En Servià te l'habilitat d'afegir-se enemics als que ja es va crear quan feia la feina ben feta que feia. Estem tant rodejats de gent que no diuen el que son i duen verins a cada punta de la llengua... que de vegades fins hi tot confonem les serps amb les anguiles. Per que sempre porta la bandera de qui és i això no agrada als qui la porten tota arrugada a la boca; En Servià ha patit menysteniments dels que fan mal, de la mena que jo també he patit per la meva condició física de Poliomielític. ( Malaltia que per cert ací, a ca nostra, no es contempla com a invalidant i resulta que hem de demostrar que no estem gaire bons per que ens donguin una pensió de merda).- I un dia m'ho va dir- i jo l'he entés molt be-, de vegades vols morir quan no t'estimen i fan com si no existísis. Hi ha qui l'odia, com a mi, que en diuen coses que no saben. Però odiar d'oida es una de les coses més estúpides que es poden fer a la vida, al cap d'avall els ve una otitis tóxica que es podrien haver estalviat amb una mica de mundologia. Jo als meus amics de ca'n Cleo: en Servià , en Garcia, en Palol, l'Espunyetóthetos.el Mestre Anton sala-Cornadó. En Barceló, que no hi era a la sesió spírita del Sant Crist,- vet-en-ací; El Primer. La Isona Passola, la Rosa Novell, en Nunes i la bella Maria, en Miralles, que ja juga amb el Joan també i al Miquelangel que miquelangeleja al cel, també. Donquísaxó: que no me'ls toqui ningú, per que jo tinc mala folla de pagés i no tinc res contra els mariquites- Jesucrist els veltlli!- però si, i molt!!, contra els qui practiquen la mariquiticonada lesiva i sistemàtica, que son molts i covards, per desgràcia... a ca nostra. Que ja ni sembla ca nostra, ni una casa de putes, que totes volten per les carreteres!!Pobretes amb lo cul gelat!- Homeee $$! A vore si algun diputat em convida a sopar per que calli d'una vegada! Lo Papa i lo Patriarca de Rússia ja, homeee&$$$$ ! i em treuen de la gana, es clar.

diumenge, 4 d’octubre del 2009

JOSEP MIQUEL SERVIÀ




COMIAT
Addio, speranza ed anima!
(RIGOLETTO)
El bar ja quasi buit.
Soroll de gots que es renten.
L'haixix, ja consumit,
i el tabac que ha sobrat,
escampat per la taula.
La música, sonant
debades, poca-solta.
I tu, que em dius adéu.
I jo, que —derrotat—
ja no sé retenir-te.
—Cambrer, quant és?
—Què hi té?
—La fi d'un gran amor… i vuit cerveses.









JERARCA DE LA LLUM


Aquesta tarda he dormit “com si vetllés un malalt incurable...Venia de la Garrotxa esgotat, com un atleta que cau al mig d'una cursa que no guanyarà. He arribat a casa en estat crític i he mort al llit amb un son de selva humida. Tot just he despertat que na Roser, qui sempre hi es, quan dormo així, com avui, neguitòs d' haver traspassat el límit, m'ha vingut a dir que un “Senyor” em demanava al telèfon. He reconegut a l'instant, la veu greu i amical de l'escriptor, poeta , joglar i trobador...a part de moltes altres coses: en Josep Miquel Servià.- Semblava un torrent d'entusiasme i m'ha començat a resumir quasi deu anys de desconnexió. De vegades qui creus que ja ni et recorda, resulta que és qui més detalladament sap fer memòria de tu i els teus quefers, i veus que la teva lleu i limitada vida pot arribar a servir a un vell amic...encar que sigui per només fer-lo un chic feliç.

En Josep Miquel volia la partitura d'una cançó que fa un munt d'anys vaig inventar sobre un magnífic poema seu."Cançó del cavallet negre" (Jerarca de la llum, Josep Miquel Servià. Columna 1986-89). A les Cotxeres de Sans, la vaig cantar en un acte en pro i defensa de la Núria Cadenas. Que llavores estava encadenada per la democràcia, acusada de malvestats innombrables. - Lo Pujol i la seva policia política, escanyaven qualque intent que anés més enllà de la seva connivència amb la dreta. I amb Madrid. No cal dir rés més. Qui sap i té memòria calla i fa.

El poema es un esclat fabulós i la cançó fou un vol d'au nocturna ràpid, contundent, inqüestionable. Irrespirable en el sentit respiratori del cant : a mi però, repelòs com soc, no m'encaixava en la resta de repertori i la vaig cantar poc. Va quedar hivernant, com si sabés que algun dia tindria la certesa de que era el seu moment.

Ara deu ser el moment doncs. Es el moment de la “CANÇO DEL CAVALLET NEGRE” un poema èpic de volada molt alta amb música de pastor dels cims lluminosos del pirineu de Molló. Vinga doncs: A la guitarra Josep Mª Rúbies !









divendres, 25 de setembre del 2009

ja ho deia jo que val mes fer de solista...

http://www.hispasonic.com/

I si pot ser de mànager , editor, productor, arranjador, publicitari, i fundador d'una Societat d'Autors que no es quedi el 30% o més del que recapta... JE! ...JE!!


Courtney Love fa comptes i no surten els números

Hoy quiero hablar sobre piratería y música. ¿Qué es piratería? Piratería es el acto de robar el trabajo de un artista sin ninguna intención de pagar por él. Pero no estoy hablando del software tipo Napster.

Estoy hablando de los contratos con las grandes discográficas.

Quiero empezar con una historia que va sobre bandas de rock y compañías discográficas, y luego hacer un poco de aritmética.

La historia es la de una banda con pinta de éxito que pega el pelotazo de conseguir un trato con un 20% de royalties y un anticipo de un millón de dólares —ninguna banda sin importar su pinta de éxito ha conseguido nunca un 20% en royalties pero, qué coño—. Esta es mi aritmética divertida, basada en algo de realidad y que quiero apoyar afirmando que es mejor aritmética que la que hace Edgar Bronfman Jr. —presidente y CEO de Seagram, propietaria de Polygram—.

¿Qué pasa con ese millón de dólares?

Se gastan la mitad grabando el disco, lo que les deja con medio millón. Le pagan 100.000 a su manager en concepto de comisión. Y 25.000 más a su abogado y a su gestor de negocios.

Eso les deja 350.000 para repartirse entre los cuatro de la banda. Después de 170.000 en impuestos, quedan 180.000 dólares. A saber, 45.000 por persona.

Es decir, 45.000 para vivir durante un año hasta que salga el disco.

El disco es un exitazo y vende un millón de copias —cómo una banda llega a vender un millón de copias de su disco de debut es otro asunto, realmente, y puede explicarse con los conocimientos que todos tenemos sobre los cartels. Dicho sencillamente, las leyes antitrust en este país son básicamente una broma, algo que nos protege lo justo como para poder prescindir de que Philip Morris financie nuestros parques naturales—.

La banda saca dos singles y graba dos vídeos. Hacer los dos vídeos cuesta un millón de dólares, y la mitad de los costes de producción se descuenta de los royalties de la banda.

La banda gana 200.000 en giras, y se los queda la discográfica.

La discográfica se gasta 300.000 en promoción independiente en radios. Tienes que pagar promoción independiente para que tu canción esté en la radio. Es un sistema en el que las discográficas utilizan intermediatios para fingir que no saben que se les está pagando a las radios por poner sus discos.

Todos esos gastos de promoción independiente se los cargan a la banda.

Como tienen que devolver el anticipo de un millón de dólares, la banda ahora le debe dos millones de dólares a la discográfica.

Si el millón de discos se vende a su precio sin descuentos, la banda gana dos millones de dólares en royalties, dado que su 20% supone unos dos dólares por disco.

Dos millones de dólares en royalties menos dos millones de dólares en gastos a ser reembolsados, igual a cero.

¿Cuánto gana la discográfica?

Se han embolsado 11 millones de dólares.

Fabricar los CDs ha costado 500.000 dólares, y le han anticipado un millón a la banda. Aparte se han gastado un millón más en grabar los vídeos, 300.000 dólares en promoción de radio y 200.000 en apoyo a la gira.

Han pagado además 750.000 en royalties por publicación musical.

En marketing se han gastado 2,2 millones. Principalmente anuncios en tiendas, pero eso también paga los posters tipo Marilyn Manson en Times Square y también las furgonetas que dan vueltas por el distrito con ocupantes llevando camisetas negras de Korn y gorras de béisbol dadas la vuelta. Por no mencionar los viajes a Scores y el efectivo para pasar la tarde.

Todo sumado da que la compañía se ha gastado 4,4 millones de dólares.

Así que su beneficio son 6,6 millones. La banda habría ganado más currando en un 7-Eleven.

Visto en Salon Technology portat de http://www.hispasonic.com/blog/ivalladt

dimarts, 22 de setembre del 2009

Està clar que alego ve un capullo de productor que la converteix en un producte de consum, i encara així, m'enamora, seré burro!!







Però com que la Linda Perry no te un pel de tonta, aviat va liquidar el grupet de marras i es va dedicar a produïr èxits comercials d'altres artistes amb el seu propi segell, a dojo i a forrar-se, com esta manat arreu del mon menys ací,(- que cantem gratis-) quan es té el seu talent, inquestionable talent, magnífica dona , valenta com ella sola, va reivindicar la seva opció sexual, sense embuts; en una época en la que no era pas tant fàcil, era el temps de Nirvana... i ha plogut molt. Bombes i tot han plogut. I ella preguntava, tota pallassa, ja alesores -Que Passa? Que Passa?Hey! Hey! hey! hey! Que està passant?

ESTIC ENAMORAT D'AQUESTA TIPA , ES FOC EN ESTAT PUR...

dimecres, 22 de juliol del 2009


CATARLUNYA




Montsegur i la creu Càtara presidint el camp dels cremats





-->
Catalunya ve de Carcassona
A principis del segle IX Carcassonne (Carcassonne) es troba dins de l'imperi carolingi, el comte de Carcassonne en aquests temps era Bel·ló I, que fou l'avi de Guifré el Pilós. El rei carolingi Carles el Calb va anomenar a Guifré (870) comte d'Urgell, Cerdanya i conflent, Girona i Barcelona. Per tan aquí comença la dinastia nacional catalana.
Occitània entre dos regnes
Un cop va desaparèixer l'imperi Carolingi, els regnes veïns, França pel nord i Catalunya al sud, aspiren als drets feudals d'aquells comtats rics i cultes. Mentre els francesos reclamen el que segons ells serien els seus drets feudataris sobre l'antiga Gàl·lia visigòtica, els catalans addueixen la gran quantitat de llaços familiars i de vassallatge que han anat forjant amb els senyors d'Occtitània. La dinastia francesa dels Capets anhelen una sortida a la Mediterrània que en aquells moments era el vehicle de comerç i d'expansió cultural de tot l'occident. Els francesos però han de dedicar tots els seus esforços a guardar i ampliar el territori francès en les guerres que mantingueren contra els veïns anglesos i alemanys. Donat que Roma te com a enemics a les mateixes nacions que França, neix d'aquí una aliança estratègica.
Occitània "també és" Catalunya
Al comte-rei Pere I de Barcelona li queda molt clar que el territori d'Occtitània son terres naturals per a l'expansió de la Corona Catalano-Aragonesa. No en va els seus avantpassats tenen les arrels a Carcassonne, primer com a vassalls dels francs, i desprès com a senyors d'uns comtats catalans i occitans independents, amb múltiples lligams culturals i familiars que constantment van renovant.
La comtessa Ermengarda de Carcassonne va vendre al 1067 els seus comtats occitans al seu parent Ramon Berenguer I de Barcelona. A la mort de Ramon Berenguer II el 1082, el fill de la comtessa Bernat Atò recupera les terres de Carcassonne, però com a vescomte i declarant-se vassall del Casal de Barcelona.
Ramon Berenguer III el Gran (1093-1131) es va casar amb Dolça de Provença, incorporant per tan el comtat de la Provença el 1112 als seus dominis catalans.
El 1157 el vescomte de Carcassonne Ramon Trencavel I reconeix com a sobirà Ramon Berenguer IV de Barcelona, deu anys desprès Roger II de Carcassonne fa una demostració igual davant del rei català Alfons I.
En el segle XIII el casament del rei Pere amb Maria de Montpeller converteix al rei català en el senyor de Montpeller (1204), però a més a més les cases de Foix i Comenge, la dinastia catalana de Bearn i finalment el Trencavel, vescomtes de Carcassonne, Besiers i Albí- demostren clarament la importància que podien tenir les terres occitanes pels catalano-aragonesos.
A principis del segle XIII, el comte de Tolosa que era el rival més poderós en les disputes sobre els drets feudals occitans, estableix llaços familiars entre dinasties, així tenim que el 1204 el comte Ramon VI de Tolosa es va casar amb Elionor, Germana del rei català Pere, desprès Ramon VII fill de l'occità es casa amb l'altra germana del rei Pere, Sança. No és d'estranyar doncs, que en els moments de la creuada contra el Llenguadoc, Ramon i tota Tolosa reconeguin a Pere com a rei, se'n declarin feudataris i li demanin ajut.
Donades aquestes circumstàncies del projecte de la Confederació Catalano-Aragó-Occitana no és de estranyar que França i Roma reforcin els seus llaços per intentar que aquest projecte de formació nacional no arribi a bon terme, als francesos els hi molestava pel perill que com a superpotència econòmica de l'època podria a arribar a ésser, i a l'Església tampoc no li interessava que els catalans, aliats habituals dels anglesos i aquests darrers contraris a Roma, i encara menys els hi interessava que triomfés un moviment socio-religiós com el càtar de caire progressista que podria arribar a ensorrar la religió catòlica.

El desenllaç de la guerra entre les aliances Barcelona-Tolosa i Roma-Paris és ja prou conegut, marcant el futur de la història d'Europa.
Els càtars del principat
Cal tenir en compte que en el temps dels càtars el Rosselló, estava plenament integrat al comtat de Barcelona i a la Corona d'Aragó. Destacarem també que les relacions entre Occitània i Catalunya eren de caire familiar, cultural i polític, i fins hi tot alguns historiadors han arribat a assegurar que les creuades contra els càtars foren instigades pel rei de França amb l'ajuda del papa, per la por que el rei tenia a una eventual unió entre occitans i catalans que hagués donat com a resultat una superpotència econòmica, social i política, cosa contraria als interessos de França i de l'església catòlica.
L'estudiós del catarisme a Catalunya Jordi Ventura, manté que aquest moviment religiós fou tan important a Catalunya que fins hi tot hi hagué un bisbat càtar a la Vall d'Aran. En canvi Jesús Mestre diu que això és poc probable, i que a part dels bisbats de sant Fèlix, el d'Albí, el de Tolosa, el de Carcassonne, només s'hi podria afegir el de Agen, per la seva proximitat i la seva concentració de càtars, pel que aquest bisbat podia ésser confós a través del temps pel de la Vall d'Aran.
El que si sembla del tot cert, ja que està documentat és que en el concili càtar de Pieusse (1216), es decideix que Catalunya deixa d'ésser considerada com una dependència del bisbe de Tolosa, i se li concedeix el diaca Pere Cortona.
El que si es cert amb tota seguretat és que a Catalunya el catarisme va existir i perdurar durant molts anys, no però amb la intensitat d'Occitània. Un clar exemple n'és Arnau el vescomte de Castellbó i la seva família, com a mínim així ho argumenta la inquisició a Catalunya dirigida per Ramon de Penyafort i el vist-i-plau del rei Jaume I. Els cossos d'Arnau i de la seva filla Ermessenda de Castellbó (esposa de Roger Bernat II de Foix) foren exhumats per cremar-los i esventar les seves cendres, sota les ordres de l'inquisidor Fra Pere de la Cadireta, però el poble de Castellbó, indignats amb els fets arremeteren amb pedres contra ell fins deixar-lo mort a pocs passos de la vila, segons ens ho fa saber Esteve Albert en el seu poema dramàtic sobre Arnau de Castellbó. La inquisició "demostra" que Ermesenda pertanyia a la disciplina dels Bons Homes, pel fet de que ja a casa seva es respira un cert ambient heretge però no podem deixar de banda que fou la dona de Ramon Bernat de Foix i que visqué precisament a Foix. Ermesenda va rebre el Consolamentum en el seu llit de mort. Tot sembla que la càtara de la família era però, la comtessa de Foix, que va viure amb la tia del seu marit, la gran Esclarmonde de Foix, perfecta i cap d'una casa a Pàmies, aquesta i la mare de Ramon Roger podien haver estat unes bones conductores del catarisme cap a Ermessenda.
Tornant una altra vegada a Castellbó, direm per demostrar l'heretgia del vescomte Arnau que estava emparentat amb d'altres simpatitzants càtars de l'altre costat dels Pirineus, al llenguadoc. La família Niort estava emparentada amb la família de Castellbó amb les núpcies de la germana d'Arnau amb Ramon de Niort. La mare dels Niort, també de nom Esclarmonda, que és reconeguda pel papa com a herètica convençuda. Arnau per tan tenia filla i germana càtares, el que no podem saber és si van abraçar la religió dels seus marits, o pel contrari, es van emparentar amb aquestes famílies per que les noies eren de la mateixa convicció religiosa. En les declaracions inquisitorials si que es diu que a Castellbó es celebraven ritus càtars; Andreu Bretós de Berga ens diu que va veure el Diaca Guillem Clergue i el seu socis predicant davant d'Arnau i d'altres cavallers. Hi han testimonis de la presencia d'Arnau a Mirepoix, i no falten les afirmacions de qui diu que a Castellbó hi havia un diaca titular.
Si Arnau era, o no, perfecte, no es coneix, però el que si es cert és que a la zona de Castellbó hi havia moguda càtara.
Un altre emplaçament càtar el tenim a la carena del Cadí, amb centre a Josa. La família dels Josa tenien estrets tractes amb l'església dels càtars; Ramon de Josa rebia delegacions d'heretges del nord, i va haver de respondre d'aquests fets diverses vegades davant de la inquisició catalana. Però sempre se'n va sortir del pas amb promeses de que no tornaria a passar més. El seu fill Guillem Ramon de Josa va seguir els passos del seu pare i adopta la mateixa tècnica de disculpa, i va comportar-se com amic dels Bons Homes, o potser fins hi tot com a creient. Però es repeteix altra vegada la historia d'Arnau, i la inquisició ordenà l'exumació de Ramon i la posterior crema en una pira. Guillem Ramon i la seva mare Timbors, varen rebre la reconciliació i el rei no va confiscar les terres.
No es coneixen més personalitats de l'època que fossin càtars, això és degut a que el catarisme català mai va arribar a ser tan important com el d'Occitània, sembla que a Catalunya aquesta disciplina religiosa va arribar de rebot des del nord dels Pirineus, i no tenim prous dades per saber la implantació real en el poble.
Les terres del Rosselló i de la Cerdanya lligades al comtat de Barcelona, per la seva proximitat al Llenguadoc tenien més possibilitats d'estar tocades pel catarisme, degut a la mateixa proximitat geogràfica, als llaços familiars, militars i comercials d'aquestes terres amb el Llenguadoc. Les personalitats directament implicades en el catarisme foren: Guillem de Niort, Veguer de la Cerdanya, condemnat a presó perpètua per heretge; Pere de Fenollet que havia perdut les seves terres a Occitània per fidelitat a l'església càtara; Robert de Castell-Rosselló, que va ser reconciliat.
La fugida cap a terres catalanes
Desprès de la desfeta del catarisme a Occitània, els càtars que aconseguiren fugir, ho feren principalment cap Itàlia i Catalunya.
L'any 1256, l'inquisidor Pere de Ténes i el bisbe d'Urgell, amb un exercit, entren per Puigcerdà i Berga en terres de Josa, on el seu senyor es favorable als càtars, nombrosos a la regió, i en condicions d'oferir refugi segur als missioners perseguits.
El comte de Foix havia autoritzat l'establiment dels càtars, en les seves terres d'Andorra, on va florir una prospera artesania tèxtil, que es va mantenir fins el segle XIX, es de suposar que els càtars arribats en gran nombre a aquestes terres mantingueren la producció tèxtil fins el segle passat.
Mentre a Occitània la dura repressió havia arruïnat les ciutats, a Catalunya, gràcies a les argúcies del rei Jaume I i el seu conseller Raimon de Penyafort escapen a la destrucció, ans al contrari fan de les terres catalanes unes terres més prosperes.
Pere Authié, un molt fidel de la doctrina càtara, aconsegueix crear un grup de càtars a la Cerdanya. Al final va caure en mans de la inquisició, i fou cremat, però el seu grup va aconseguir escapar a Catalunya, amb un avi càtar anomenat Guillaume Bélibaste, que havia escapat de les presons de Carcassonne, que va representar la ultima església càtara d'Ocitània. Aquest home va viure en diferents pobles de Catalunya, alternant la seva feina de teixidor amb la de pastor. Va viure a Flix, Lleida (1313), Tortosa i a les muntanyes de Morella (1315), d'on només en sortia per presidir les reunions de creients que venien d'arreu de Catalunya, i que es trobaven a Sant Mateu. La Inquisició va enviar un espieta a Catalunya per descobrir els grups de càtars que operaven en aquestes terres. Aquest espieta era Arnau Sicre, membre d'una família càtara, a la que li havien confiscat els seus bens. La mare d'aquest espia fou morta a la foguera acusada d'heretgia, i el que Arnau volia aconseguir era el retorn de les seves possessions a la seva família. El 1218, i per casualitat, topà amb la comunitat càtara de Sant Mateu, en la que s'hi infiltra, i amb l'escusa d'administrar el consolamentum a una moribunda, arrancà de les terres catalanes a Bélibaste, que denunciat per Arnau, fou empresonat i cremat a Villaroja-Termenès. La comunitat es dissolgué donant-se a la fuga alguns i d'altres foren condemnats a cadena perpetua.





© Oscar Vila & Toni Hernandez, 1997. Logo and Site Name are trademarks of Oscar Vila & Toni Hernandez. No part of this page, may be reproduced, transcribed or translated into any language in any form by any means without the express written permission of their creators except documentation kept for learning purposes.