Una de Bandolers, a vore si torna lo Serrallonga i els fot a tots contra la paret!!! aquest any que ve potser caldra tirar-mos a la muntanya ...

I ENGREIXAR BE LOS TRABUCS!!



Els Rilis ( Miquel Àngel Tena amb La Rural- Salseta discos -1993)

Goita quin Barret m'han portat a ca la Carme!!

Màrius Torres

Avui a les 6 de la tarda a Radio Premià de Mar. Parlarem de Màrius Torres i sentireu algunes cançons de "Tot el fred que s'acosta".

POST POLIO EN HUELGA DE HAMBRE

JULI SELLÉS (Presidente del APPCAT) me acaba de mandar esta carta , espero que
todos los Postpolios de este pais de espavilaos se levanten de la silla para
aplaudir la iniciativa de Jose Luís Burgos y que al mismo tiempo inicien acciones
para apoyar-la, no es necesario que el empeore su situacion con esta huelga ,pero
si que es necesario que los poderes públicos dejen de reirse de nosostros.
Propongo una huelga general de Postpolios, segun estimaciones "a la baja" del
Instituto Carlos III somos unos 36.000, que pasa si nos negamos a pagar
impuestos en bloque? -Pues que se cagan. Colopsamos los juzgados y se cagan.
Esto passa.

Ayer al mediodía llegue de Madrid. Allí, frente el Ministerio de Sanidad, sigue
nuestro compañero José Luis Burgos aguantando estoicamente la huelga de
hambre que ha iniciado.
Describir esta situación de una manera comprensible es algo que se me hace
difícil, comprendo su tenacidad y la impotencia que siente ante la situación que
nos toca vivir a todos los afectados por la polio.
La proeza de José Luis, hace que sienta una gran empatía con el, pues comprendo
su empeño ante la situación tan injusta que nos encontramos, puedo percibir lo
que siente en su interior, pues me veo reflejado en el, en mis inicios en pro de los
afectados por el SPP.
Ayer, permanecí durante cuatro horas a su lado, puedo asegurar que no
comprendo como pudo resistir desde las diez de la mañana hasta las 18,30 horas
sentado en su silla de ruedas en plena calle, el frío que hacia, era inaguantable
por muy abrigado que estuvieses, a las cuatro horas de hacerle compañía no
sentía la pierna derecha.
Le comprendo y me solidarizo con el, le apoyo y me uno a la labor que esta
realizando, pero, aunque pueda parecer contradictorio, no comparto su proceder.
Quizás, porque por esta trayectoria ya la he vivido antes. Recabar la atención de
los medios de comunicación para hablar del tema que nos afecta, no es nada fácil.
El pasado año la Maratón de TV3 estuvo dedicada a las enfermedades dolorosas,
en ella estuvieron representadas todas las patologías que causan dolor, nosotros,
fuimos los grandes olvidados o mejor dicho, nuestra presencia fue vetada, a pesar

de pertenecer a una patología directamente involucrada con el dolor. Podría caber
la circunstancia del descuido, pero no en este caso, ya que durante todo el año se
les estuvo recordando y solicitando nuestra intervención.
Ayer vino Tele Madrid para cubrir la información, gravo un extenso reportaje el
cual daba pie a convertirse en noticia pues cuando iban a gravar salió la del
gabinete de prensa del Ministerio y prohibió que se tomaran imágenes frente el
edificio alegando razones de seguridad. Al intentar trasladarnos al paseo
existente en frente del Ministerio, resulto que teníamos que cruzar la avenida del
Paseo del Prado, “esta t iene cuatro o cinco carriles” nos situamos frente el paso de
peatones, pero la acera tenia diez centímetros de alto, llame la atención del
cámara para que cubriera el espectáculo, este cámara en mano gravo la proeza, se
puso el semáforo de peatones en verde y nos dispusimos a bordear la acera, José
Luis es corpulento y la tarea no era fácil, cuando éramos a la mitad del cruce el
semáforo de los coches se puso en verde, ¡Madre que espectáculo! El bordillo del
otro lado estaba igual de alto, era imposible remontarlo con la silla, una marea de
coches bajando y nosotros en contra dirección con silla de ruedas. Toda una gran
noticia, pero no creo que llegue a emitirse. ¡No creo que a Esperanza Aguirre ni a
Gallardón les hiciese demasiada gracia comprobar como su televisión autonómica
divulga de una manera tan evidente la carencia de sensibilidad hacia un colectivo
que solo es utilizado para sacarse la foto cuando conviene.
José Luis, te ruego que abandones esta huelga de hambre, considero que ya has
cumplido, tu mensaje, si este tiene un destino, seguro que ya ha sido recibido,
prolongar esta situación seria contraproducente. Nuestras condiciones físicas no
son las mas idóneas para este tipo de reivindicaciones. Como afectado, no puedo
permitir que soportes en solitario esta situación ni física ni económicamente, creo
firmemente, que es un problema que nos concierne a todo un colectivo, y este
precisa de personas tu, dispuestas a luchar pero unidos.
Invito a todos los polios de España a que mandemos nuestras muestras de
agradecimiento a José Luis por el gesto realizado en favor de todos nosotros,
precisamos de su tenacidad y predisposición para prolongar esta labor, pero
basada en unos términos mas acordes.
Estoy convencido que José Luis recibirá vuestras muestras de apoyo y vuestro
ruego para que abandone la huelga de hambre.
Su correo jlburgos@mmediterraneo.com
Saludos

Juli Sellés. Presidente de APPCAT

SARAMAGO I... GOOOOOL!!

Hoy se conmemoran a la vez los 60 años de la declaración de derechos humanos y los diez años de la concesión de su premio Nobel...

La declaración de derechos humanos no se cumple, es papel mojado. A pesar de eso, no existe un movimiento internacional capaz de oponerse a los intereses poco claros de nuestros gobiernos. Un cambio de política haría mejorar las cosas, yo no soy fatalista. Pero los medios de comunicación deben denunciar, asumir su parte de responsabilidad en la mejora del planeta. No creo eso de dejar el peso del cambio a los jóvenes, educados como están en un hedonismo irresponsable. El trabajo de hoy debemos empezarlo hoy. ¿Cómo van a tener esperanza de cambio los jóvenes si los adultos hacemos dejación de nuestras responsabilidades? Somos todos nosotros, hoy, los que hemos de cambiar las condiciones de vida. Si lo hacemos, si luchamos por ello, tal vez los jóvenes quieran imitarnos, pero si nos quedamos quietos seguro que ellos tampoco lo harán. Las vías de lucha están hoy neutralizadas y hay que revivir el espíritu critico. El fracaso del capitalismo financiero, hoy tan obvio, debería ayudarnos a la defensa de la dignidad humana por encima de todo. Vemos que todos los gobiernos inyectan miles y miles de millones a los bancos, ¿de dónde sale ese dinero? ¿no decían que no había dinero para solucionar los problemas básicos del mundo? ¡Jamás se han gastado tanto dinero en nada! Si son los bancos los que tienen problemas, el dinero público -que es nuestro- crece y se multiplica. ¿Por qué no salimos a la calle a denunciarlo? Si es Cuba la que sufre una catástrofe natural, como recientemente, EE.UU. le da 100.000 dólares de donación, que por supuesto el gobierno cubano rechazó. Hay que pensar en los derechos humanos, exigir que se cumplan, lo dije hace diez años en Estocolmo, en mi discurso del Nobel, muy criticado porque me dijeron que aquel no era el lugar ni el momento, pero le confesaré que, al volver a mi asiento, la misma reina de Suecia me susurró: 'Alguien tenía que decirlo'.


Em pregunto que passaria si ara la gent decidís no pagar més hipoteques , treure les nòmines dels bancs i demanar els seus estalvis en efectiu...
LA FI DEL MON?

Silenci ... El Trobador dorm.

M'estimo pensar que el temps s'em dilata

fins encara més enllà del record.

Més abans de la vida cap enrera

més lluny de la mort, cap al davant encara.

I encar més m'estimo creure que puc contraure'l

en un instant, un de sol, únic, intens, irrepetible.

Estàtic, etern, curtísssim, mínim, quàntic.

Llavors Tu soc jo i tots els estornells del mon

volen plegats dibuixant una cantata.

De Marganell estant contemplava Montserrat

i ho vaig entendre tot. Es a dir, absolutament tot.

Massa llum, impossible descriure les qualitats de la llum.

S'escapa, no dura prou. Saps però que has vist.

I al cap d'un temps t'adones que estimes massa.

Tornar, tornar...

Necessitat avial de tornar als dies
i als camins
que menaven a la casa.
Aquell d'avall ben a vorera del riu,
sota la via, entre conreus i barrancs.
Serpentina de tolles
i secrets de bultra.
I el que ve del poble pel damunt de la segla,
insinuat i primet per enmig de l'herba
i les pomeres
sensible i aromós.
Camins que vaig recórrer amb morral de vent
i pluja o boira,
amb neu.
En un clar dia de neu, ara recordo
la necessitat de tornar,
encara més urgent que l'altra de quedar-me.
Predint futurs naufragis esperant-me
riu avall,
seguint la via. Vida enjús, cap a on ma vida?
Desori empeny un vent
desfermat cap a una mar de peixos.
Tan gran necessitat!
de tornar a les boires
i a les sabatilles,
a la gebrada blanca
escuma de la tundra on l'ànima es conforta
a la vella estufa , panxa de purpurina, que respira fusta.
Tornar a la fusta i tornar a l'ocell
en les nits tan pures.
I endementres perdonar
aquesta vida aspra, viscuda a penes massa lluny de la casa.
del riu i de la via,
de l'arbre i de la boira,
de la neu i del foc...
Necessitat del pa.
Ans la sal. D'ésser que soc;
al lloc on té raó i destí de succeir
tot allò que de mi
s'acabarà algun dia.
I abans, però, aquesta fal·lera
per tornar a l'home que espera,
a la conversa plàcida amb el vell frare
d'hàbit gruixut del temps i ... la pana
dels pantalons del Silvestre.
Tornar a fer-me companyia,
que estic sol, xop de bellesa
que he buscat encegant-me
amb vida i vides distintes
com espectres de sales de miralls
que trenco a bastonades per trobar-me.
Tornar ran meu
agafat a la ma del meu petit, tornar, tornar...
A fitar-me les edats
per establir
la que és final i per això perfecta.

VISCA LA PSIENCIA !!....

Los Secretos Ocultos del Agua (resumen) from Grander Cat on Vimeo.

LUCIO DALLA

Aquesta tarda a partir de les sis farem un programa a Radio Premià de Mar "Dos i cançans", Parlarem de Lucio Dalla un des cantautors mes importants del Mon Mundial us hi esperem ... Je Je



l'ENVEJA SE'M MENJA....ARGGGG!



QUE PETITETS QUE SOM ! CAL SER HUMILS...



AIXÒ ...PETONETS I ABRAÇADETES...

Per al Joan B. Humet , buscador i home savi, molt savi...

DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l’ahir,
freda, de tan pura.

Del llim d’aquesta terra amarada de plors
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara...
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m’espera em fa mal...

I gairebé donaria, per morir ara
—morir per sempre—, una ànima immortal.

Setembre 1936

---

MÀRIUS TORRES, Poesies, Ed. Ariel, Sant Joan Despí, 1981



Aquesta cançó la vàrem enregistrar a l'Estudi del Santi Picò pels voltants de 1985 amb en Manel Montañés a la guitarra i en Pau Gabarrella que va fer les bases de piano, no recordo be qui va posar el çello, però crec que fou l'Aurora Gassul. Dos anys més tard la vàig muntar a l'Estudi 84 amb en David Casamitjana i en varem fer una "ortopèdia" prou reixida vist com aguanta el pas del temps. Tanmateix ara canviaria l'accent del Dolor que em xiriga a les orelles com un pecat fonètic. De fet només fou una proba que va passar per bona .A mi la perfecció em fa grimor a les dents, abdico de la perfecció tant com del fanatisme. Només puc anar-hi, fer probatures, la bellesa es , nosaltres només en som espectadors, com a més interprets, traductors, traidors... I punt. Ara la dedico al coratge de l'ànima del Joan B. Humet, a qui admiro profundament.

Be cert , com que hi ha un Deu bondadós...

Humet, un cant a la vida

1. • El cantautor revela que pateix un càncer al qual s'enfronta amb fermesa i esperit positiu
   

Joan Baptista Humet, fotografiat ahir a casa seva, a Barcelona. Foto: PEPE ENCINAS

NÚRIA MARTORELL
BARCELONA

Joan Baptista Humet pateix un càncer d'estómac en fase molt avançada. El compositor d'estil apassionat, líric i realista, autor de peces com Clara, Que no soy yo i Gemma, repassa la seva trajectòria personal i professional al saló de casa seva, envoltat dels seus. I parla amb una sorprenent serenitat i lucidesa de la malaltia que pateix. Amb 58 anys, sempre ha sabut acostar les seves vivències quotidianes com una cosa universal. Tota una lliçó magistral sobre com donar sentit a la vida.

L'autor de Clara i de joies menys conegudes com Hay que vivir ha decidit fer pública la seva malaltia. "Hay que burlar ese futuro / que empieza a hacerse muro en ti", diu l'última cançó de Joan Baptista Humet, un compositor amb un univers emocional propi, inconfusible, en què reflecteix els sentiments de tota una generació de persones que es buscaven a si mateixes. El músic s'enfronta a l'últim tram de la vida amb el mateix esperit animós que el caracteritza. S'ofereix a ser entrevistat a casa seva, mentre la seva mare, Rosario, la seva dona, Pierangelica, la seva filla amb el mateix nom (de 14 anys) i l'Adrià, de 4, entren i surten del saló. La morfina i els corticoides han aconseguit pal.liar el seu dolor.
"M'agrada refugiar-me en una frase que segueixo al peu de la lletra: quan el cel estima algú, el fa patir. Et fa fort i permet posar en positiu les situacions --explica amb veu pausada--. La vida és deixar llavors als altres. La verdadera mestria de l'ésser humà és una cosa tan senzilla com crear petites històries d'amor, tal com diu el meu mestre Domenico".
L'artista, de 58 anys, nascut a Navarrés (València) i criat a Terrassa, va publicar el seu últim disc el 2004 i el va titular Solo bajé a comprar tabaco --una irònica manera de justificar els seus 18 anys d'absència dels escenaris--. La seva antiga discogràfica havia estat absorbida i la nova li va proposar "l'absurda maniobra" de gravar amb un productor flamenc. Va demanar la carta de llibertat.
Curiosament, va començar a cantar amb 18 anys (el 1968) i va estar cantant durant 18 anys fins al 1986. I quan va decidir tornar, va ser amb el seu propi segell. El seu últim recital el va fer a Valladolid fa tres anys. "Ho vaig passar fatal, tenia perforat el timpà havia començat el seu deteriorament. Vaig cantar totalment sord, i la premsa l'endemà va publicar: "Humet s'ha deixat la veu en l'adolescència".

TRENCADOR A
la paret principal de casa seva hi ha penjat el Disc d'Or que va aconseguir amb Clara, la drogoaddicta que "no tuvo suerte al elegir la puerta de salida". "És curiós que aquesta cançó que va marcar la meva curta trajectòria, que va ocupar tant espai que va fer ombra al meu repertori, no figuri entre les més votades pels meus fans". ¿I quina lidera la llista? "Que no soy yo, i té lògica. Clara va sortir el 75, quan no es podia parlar de la droga, però aquesta és més trencadora, és la reflexió d'un jove que comença a plantejar- se coses i et transporta a un món d'indefinició permanent". ¿I aquesta altra meravella en català, Gemma dedicada a la seva germana paralítica? "Aquesta sí que hi figura".

--¿Què l'ha impulsat a explicar la seva situació?
--Ningú m'hi ha impulsat. Abans no volia que ho sabés la meva mare; l'he tingut enganyada un any i mig. Li volia evitar el patiment i com que em vaig posar amb la químio i la ràdio, i després em van operar el novembre passat, vaig pensar que seria tancar i adéu-siau, que ja tindria temps d'explicar-l'hi. Però va rebrotar el tema, em vaig aprimar excessivament i no anava a casa seva perquè no em veiés. Al febrer vaig decidir casar-me. Sols m'havia aprimat 20 quilos ara n'ha perdut 40.
--"Sí, vaig pensar que s'havia posat guapíssim", intercedeix la seva mare, amb els ulls plorosos.
--I quan la precària salut de la Gemma es va complicar, li vaig haver d'explicar. Després de tres anys de diàlisi, van decidir operar-la i necessitaven un donant que va acabar sent el meu germà Esteve. La meva mare els tenia tots dos ingressats, solament faltava que li expliqués això meu. La meva germana va morir a l'octubre, als 49 anys. Va ser el final de tot el drama".
Humet explica que Rosario ara viu amb ells. "Així surt de l'escenari que li recorda la seva filla i comprova que a casa vivim la meva malaltia en un clima molt natural. Vull que senti que el cel ens vol bé, que Gemma s'haurà alliberat allà de les seves limitacions, i que si a vegades ens emocionem és per amor. Encara ha d'arribar el dia que em deprimeixi pel càncer. Faig plans de futur i tot. Ara entenc que companys d'habitació de l'hospital ja desnonats també en fessin. Sabien que moririen, però vivien feliços fins al final. Quan aconsegueixes viure de forma positiva, tot té un sentit... transcendent".
El cantant subratlla que "tenir un bany d'afecte tan fort de la gent, de la família, fa que et centris en l'essencial dels teus valors. Analitzar a través dels símptomes el teu cos, sentiments i emocions és un bon exercici d'introspecció. Prefereixo morir-me així que d'accident".
Humet no ha estat mai un artista habitual. "Sabia que no moriria amb les botes posades, perquè no sóc un monstre de l'escenari ni vaig voler que la música se'm mengés. Com més t'identifiques amb una cosa, més pots patir aquest vincle. A més, vaig arribar a estudiar tres anys d'arquitectura. Però després vaig passar d'intentar fer una cosa tan sòlida i terrestre com cases a fer-ne una de tan etèria com cançons. Quan un opta per la llibertat, opta per la inseguretat permanent. I als 36 anys vaig decidir deixar la música i muntar una empresa de màrqueting telefònic, i va ser quan el patiment i els nervis que patia en la part afectiva, el diafragma, van passar a la duradora, l'estómac".
"La meva mare em deia, 'tant buscar, fill meu i ¿no ho has trobat ja?'. Està orgullosa de mi, i jo li dic que és ella la que em va inculcar els valors. A casa ens van fer a tots molt autònoms, molt nobles i, si m'ho deixes dir, amorosos. El millor patrimoni que un pot rebre".

--Si hagués de fer ara una cançó, ¿de què tractaria?
--Seria de balanç. M'agradaria reflectir el complicat moment que passo. Sempre recelo dels llibres del tipus 'el càncer i jo', aquesta classe d'autoajuda em fa vertigen, encara que després serveixin de molt. Ah, i si Déu em donés temps, li escriuria una lletra al meu petit Adrià. I el meu fill Esteve del meu matrimoni anterior té quatre fills es queixa que no n'hi he compost cap. Pierangelica, que no deixa anar la mà de la seva àvia, diu que a ella li va dedicar Dentro de nada. "L'únic que em pregunto és si on vagi hi haurà música. Segur que sí", sospira Humet.

EL PERIODICO 10/11/2008

Si... la resta es literatura, o ruqueries.

Llum taronja

El xaman dels eo-eo és de vacances, per tant, caldrà tenir una mica més de paciència. Ja diuen que les coses bones es fan esperar...
Un cop acabem les vacances i marxi una mica aquesta calor insuportable, ens posarem a fer feina per obrir el nou blog en condicions.
Bones vacances a tothom!

LLum verda

CANÇONS DE LA VORA DEL FOC

Ara em ve de gust parlar-vos, amics meus, de la meva afició més antiga, encara més antiga que la meva de "cantautor", honorable mot vituperat per una inconfessable tírria que ens tenen els músics als qui som de la raça dels casadors de versos amb melodies. També hi han moltíssims "parlautors" que donen la tabarra tot el dia sortint pels medis sense cap mena de problema i omplin-mos lo cap de merda seca, com ara la radio dels capellans que ja fot una mania que no es pot aguantar. Aquestos mos tenen por i odi als "cantautors" si : los "parlautors" son els nostres enemics, per que no son poetes només son xerraires que fan malbé les paraules i les utilitzen per enganyar a la gent.
Fugiu dels "Parlautors" , no els escolteu , lapideu-los mentalment, escopiu-los la closca pelada i cretina, i sobretot perdoneu-los que no saben el que fan... amen. (val a dir que el mot "Parlautor" es una aportació espontània i Anònima d'un poeta que es diu Manel)

Com anava dient la meva afició més antiga eren les cançons de l'any de la pera, les que escoltava cantar al Silvestre o al Joan, els mitgers de la Torre dels Frares, a la vora d'aquell immens foc a terra que semblava un gran embut negre que m'havia d'engolir cap al cel d'un moment a l'altre.
El Joan, que havia anat al Paruguay i n'havia tornat viu, em cantava cançons estranyes, i fantàstiques, que em feien esgarrifar de gust. També em cantava la del Conde Olinos, que "madrugava" molt i entre mig en deixava anar alguna de Pandero i algunes joies que guardo en el si més profund de la meva memòria...
Mentre pelavem tomates amb la padrina per a fer conserva també cantavem, el repertori de la padrina Montserrat era curtet pero molt bo, sobre tot m'agradava aquella que deia:

Tanqueu les llums tanqueu les llums
que j'arriba lo Miqueleeeet
que sembla una botifarra
tota cagada de mosqueeeees!!

NOOOOOOOOOOOOOO!!! feia jo

Llavors seguia :

Obriu les llums obriu les llums
que j'arriba lo Miqueleeeet
qui sembla una ponselleta
collida del mes d'abriiiiil

Siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii feia jo

Val a dir que la beleleta es a dir la cosina Isabel que també pelava tomates de seguida cridava Ara Jo! Ara Jo! i la cançó recomençava canviant lo nom del protagonista...
i així ens podia passar tota la tarda pelant tomates madures que feien una olor que ara per molt que peli i olori les tomates que compro, no puc tornar a sentir.
A part en temps de verema, allà a la sala del foc a terra hi posaven unes fustes encaixades que feien un quadrat amb la paret i llavors treien un gran tap de fusta que hi havia al terra. Venien els homes amb les mules totes carregades a banda i banda de raims i descarregaben al lloc preparat. Llavors era una festa per a tota la canalla que descalços i mig despullats follavem com a bojos tots amarats de dolçor i xarrupant sovint dels punys de molsa dolcíssima que trinxàvem a cops de peu i caient de cul. No m'estanyaria gens que les meves reconegudes i plenament assumides, relacions amb Baco, vinguessin d'aquestes cerimònies bacanàliques infantils i que el pa i vi amb sucre obligat per verenar, també hi tingués molt que veure.

Només volia fer mes o menys una descripció dels orígens de la meva falera per les cançons de l'any de la catapum.
També lo Sr. Sebastianet, el poeta noucentista del meu carrer, hi va contribuir molt, de fet ell escribia corrandes a preu fet i a mi se'm va enganxar al cor aquella cadencia de les estrofes ...

La meva primera cançó, de fet el meu primer exercici de musicació, fou sobre un petit poema d'en Sebastià Armenter que deia axines:

Amb el parell vine,
vine a llaurar,
que la terra ara
en saó està.

Apreta la rella,
fes un bon guaret;
qui malament llaura
la sega malmet.

Aquesta petita joia forma part del recull EL CANT SINCER que porta un lema de F. Mistral que sempre he portat al cap "Cantar vull per vosaltres, pastors i gent del camp"
Mai he sabut per què aquestes coses, sense importància per a la majoria de la gent del meu entorn, a mi em feien tan d'efecte, i m'obrien la imaginació cap a mons futurs plens de versos , cançons i aventures.

Ja més tard a partir dels cançoners de l'Amades, en Valeri Serra i Boldú, en Massot i molts d'altres entre els que cal destacar especialment a la Dolors Sistac per la seva gran aportacio a l'estudi de les Cançons de tambor, a en Jaume Arnella, bondadós amic, al Jordi Fàbregas amb qui m'uneix una tàcita i de vegades massa distant amistat, i també per la seva ingent aportació al gènere a l'Artur Blasco (la seva gran obra de recerca, restauració i fixació de materials es ja una fita essencial per als amants del gènere ).
Jo m'he limitat a ser un intèrpret de les cançons que he anat trobant d'ací i d'allà i que m'han agradat especialment, cosa que amb els pas dels anys ha anat fent un gruix de repertori de bellíssimes cançons que canto sovint amb més plaer i soltura que les meves pròpies, vet- en ací l'entrellat .

SOM LENT

MIQUEL ÀNGEL RIERA NADAL

Arranjament i Producció: Pau Gabarrella

Em deis que som molt lent i que me qued estàtic

com si el meu pensament romangués com un àncora

tirada en el no-res d'unes aigües molt fondes.

Me deis, quan així ho feis, que se'm veu molt enfora

i no sabeu si cal o no fer que retorni.

Doncs vull que sapigueu que estic fent inventari

de les aigües tranquil·les on existiu vosaltres,

i, en trobar tan reblits els prestatges de l'ànima,

m'entra un astorament molt dolç que em deixa immòbil

només que passi el dit pel fris ple de cadències

que en mi configurau: semblantment ho fa l'home

que toca d'amagat l'obra d'art que el fascina

per si hi hagués quedat retengut algun pàlpit

d'aquell autor que estima fins i tot carnalment.

Ell va lent, com jo hi vaig, per que l'amor demana

esser demoratius en perseguir un orgasme

d'aquells que justifiquen haver provat de viure.

"El Pis de la Badia"

Columna 1992 1ª Edició

Varem estar xerrant de les meves dificultats, li deia que la meva progresiva lentitud em desesperava fins a desitjar desaparèixer, que molt sovint n'era la causa dels meus estats d'estordiment. Em mirava amb una intensa preocupació i callava, atorgava assentint amb el cap. Varem baixar pel passeig de Gràcia fins a Diputació, aquella nit parava al Cristal, ens varem acomiadar una mica tristos. L'endemà partia cap a Mallorca.
Aquella mateixa setmana vaig rebre aquest poema, com si tot el silenci acumulat en la nostra conversa, qüasi meu monòleg, s'hagés transmutat en una identificació absoluta. I, alhora en un intent de donar-me pistes per convertir el sofriment en quelcom bell i positiu.
La cançó va sorgir de cop, aquell mateix dia, com si ja estés preparada per nàixer d'ençà de sempre.

LA MALLERENGA M'HA TOUCHÉE

AQUEST ES UN POEMA D'AQUELLS QUE TE MARQUEN LA VIDA I PER AIXÒ EL COPIO AMB EL PERMÍS DE LA MALLERENGA ES CLAR


XII

M’estic posant de tu fins en els colzes,
untat fins als cabells, alçat a espiga,
constel·lades les mans per cels de rampa,
esmussada la veu, la sang corcada.

Aquesta invasió d’heura enfollida
fins al racó més meu d’aquesta cambra
on no hi cabia res més que la pena;
aquest omplir-me tot, deixar els calaixos
sense lloc per guardar una confidència
o el primer llapis amb el qual pintava
el mapa del meu nom, ple de badies.

Aquest encendre el llum amb la certesa
que el seu vol no me basti per recórrer
la longitud de la teva presència.

Aquest sortir al carrer i veure que em vetlen
amb desvergonya cada un dels gestos
sabent inevitable que et descrigui
al primer descuit meu.

M’estan sortint replans a cada vena
on berena repòs la trajectòria
de la teva ascensió vegetal. Puges
fent cruixir els escalons, incontenible,
fendint cada racó com una espasa
o un poema esmolat.

Meticulosa
conquista del sistema planetari
per ús particular, per on me volen
la set i el goig.

Ah, vòmit, torrentera,
resta tenaç i canta en l’envestida
mentre me quedi un os per tirar al foc.

Quan el contagi teu em deixi blava
la carn del meu fervor, i la meva vida
feta un per-mor-de-tu, ben tuejada,
on no hi càpiga res ni sols tu hi càpigues,
i el teu voltor me mati el darrer àngel,
i jo n’estigui fart,

vine i comença.



Miquel Àngel Riera
Poemes a Nai

--~--~---------~--~----~------------~-------~--~----~
Has rebut aquest missatge perquè estàs subscrit al grup "Dels "meus" poetes" de Grups de Google.
Per a publicar missatges a aquest grup, envia'ls per correu electrònic
a: dels-meus-poetes@googlegroups.com
Per a donar-te de baixa d'aquest grup, envia un correu electrònic a dels-meus-poetes-unsubscribe@googlegroups.com
Si vols més opcions, visita aquest grup a http://groups.google.com/group/dels-meus-poetes?hl=ca
-~----------~----~----~----~------~----~------~--~---

ResponderResponder a todos

Mover...Con su permiso missa...contrasenyas i regis...CURSOSMagixPostPolio amigos

CARTES DEL TROBADOR GUIRAUD DE BORNEILH

"Vols saber de mi?"

Josep Mª Divins

Remet a Carner Ribalta "Les Fades de Montmur"
i a Gerard de Sède "El tresor Càtar"
i a Martí de Riquer "Els Trobadors"

...-Vull deixar dit, primer que res, que jo som Feliu de Montmur
qui he trobat arreu i per molts anys, sense saber ni de lluny lo secret
del trobar clus, doncs lo meu cant era leu i pla i entenedor com tal
per a tothom i tan mundà que el temps amb lo seu pas el féu caduc.
fou un matí boirós, gebrat, del pleniluni de desembre, encara en somnis
que a Montmur estant, jugaba amb fades, i em vaig topar amb un munt de pedres
que puc jurar que abans no hi eren. Al capdamunt algu hi deixà durant la nit
un pergamí al meu nom.
Endur-me'l cap al meu recer vaig correr encuriosit. Escrit en un llenguatge molt antic
i deteriorat, com si fes segles fos escrit, em va costar dies d'estudi i acaraments poder-lo dexifrar.
L'autors d'aquell galimaties era un tal Guiraud de Borneilh
Llemosí , trobador del segle XII, qui saludava al pleniluni amb versos críptics i sense més presentacions m'endegava els seguents en la llengua antiga de Tolosa:

"Que sens eschartats
Adui prez e'l dona
Si com l'ochaizona
No- sens escaissatz;
Mai be cre
Que ges chans, ancse,
No val al comensament
Tan com pois, can on l'enten"

Que traduït pot dir poc més o menys:

"Un sentit rebuscat
Té molt més valor
Si se li retreu
Ser un contrasentit engavanyat;
Crec fermament
Que mai cap cant val al començament, tant,
Com després quan es comprèn"

M'eixeco, i reso

Reso desesperadament, demano com un lladre a punt de robar, prego amb obstinació, m'humilio fins al "glop definitiu", faig una llista dels meus desoris, segueixo traduïnt els moviments de l'ànima, la que em fa ser quelcom més que un simi normatitzat. Parlo amb ell, el crido, l'espero, m'hi entrego, busco qui he faltat, perdono al meu germà, m'acaricio el cor, escombro la meva vorera, faig el que puc, penso en vosaltres, faig amb vosaltres. Llavors desperto. La religió del mon es una matança.
Reso desesperadament, demano...

Si, Si que us ho diré...

ET DIRÉ QUE T'ESTIM

Et diré que t'estim, lluitant amb la tristesa
que m'ofega a moments malgrat tot, malgrat tu.
Et diré que t'estim fent acte de presència
per sentir-me més viu, més de ple en aquest món
on adopta el meu cos la forma d'un llenguatge
amb el qual et puc dir, al vol de la carícia,
que estic trist perquè pens que la vida em curteja,
i també que t'estim. T'ho diré davant gent,
onsevulla, a tothora, en sentir-me capaç
de dir-ho amb nous matisos pel camí dels calfreds.
t'ho diré de rampell, al matí a mitjan feina,
traient el cap enmig de tants de noms que em volten
sense aconseguir més que un foc d'estellicons.
Escriuré que t'estim amb geroglífics propis
pels murs dels excusats dels cinemes de barri
vora aquells mots gravats al cim de la tristesa
que, empetitint la meva, els veig i em fan plorar.
Et diré que t'estim a les cinc de la tarda
quan els àngels condormen amb les ales plegades,
pels pollancres del parc. Pensaré que t'estim
en estar-nos besant, a cos sencer, certíssims,
dins la cambra silent, en punt, enmiquelada,
aquideçà d'un món que ignoram si existeix.
Faré senyals de fum cap allà on et trobis,
t'enviaré coloms amb mots d'escampadissa
travessant un espai d'impossibles distàncies.
T'ho diré de bell nou dins l'ascensor que ens puja
al pis de la badia, on fa fresca i fa tu,
i passaré les tardes, si torna la tristesa,
buidant calaixos plens de dirés-que-t'estim.


"El Pis de la badia"
Columna 1992 1ª edició
Miquel Àngel Riera

EL PIS DE LA BADIA

Musica i veu Miquel Àngel Tena
Arranjaments i producció musical Pau Gabarrella

"EL PIS DE LA BADIA"

He estat pujant a peu al pis de la badia

com un infant intens frisós d'anar a fira

i, en veure'm ja pel quart, he trobat que semblava

com si m'hagués quedat l'edat endarrerida

rodolant cap avall mentre jo prosseguia

grimpant el darrer tram amb l'ajut d'unes ales

que essent part del meu cos ja feia temps no usava.

He arribat al sisè lleuger com la pelussa

que escampen els ocells a trenc de primavera

i aborrallona el vent pels racons de la tarda.

Però tot just obrir, he vist per la barana

que circumda el balcó tot un rengler de xifres

simulant no ser més que un estol d'oronelles.

M'he trobat molt feixuc, gravat per la tristesa

de sentir-me ferit per la fredor d'uns signes

que se'm claven al cor talment un escarràs.

I, en guaitar pel balcó, he estat a temps de veure

per un instant molt breu però prou per delmar-me

l'espectre de la mort tombant la cantonada.

Miquel Àngel Riera "El Pis de la Badia"

Columna 1993 2ª edició

Arribaré de nit, sense ni avisar a casa
i faré un escorriall per les hombres del viure.
Tu ja te n'aniràs a jeure a la llitera
deixant-me absurd com mai m'hagués pogut sentir.
Me menjaré l'alcohol que mata la cadència
de l'amor que tenia i que no vindrà mai.
I adormiré potser per l'àmbit de les hores
l'intent d'aconseguir la minsa pau interna.
Més tard me n'aniré, fugiré com un vent,
amb una breu tronada de porta i d'ascensor.
Tronat! Me sents tronant...Plorant em tronen plors
al fons de la mirada, de vidres d'accidents,
de sangs als hospitals, de violències nul·les.
I em refrego amb un mon que mai m'ha d'excedir,
que quan pels regs del cos m'hi corren les urgències:
no em tocarà ni un pèl per l'amor que em pertoca,
sinó que em moriré com qualsevol cosota...

La casa prop de la via 1993 El turó Manacor

UN CAS DE SINDROME POSTPOLIO DETALLAT

Pacient de 55 anys. Afectat de Pòliomielitis infantil als 18 mesos

Varies operacions de correcció de atrofia muscular i dismetria, durant l'adolescència.

Història de la simptomatologia SPP:

A partir dels 15-16 anys i després d'una operació múltiple a la cama dreta que va comportar una llarga estada al llit i un d'estres important quan al nivell de dolor i molèsties pots-operatóries.

Comença a presentar problemes diversos com:

marejos, taquicàrdies, problemes digestius i esofàgics, dificultats en l'atenció i la memòria.

Intolerància al fred,somnolència, insomni de conciliació, i estats d'esgotament físic i mental que son esporàdics i de causa difícilment identificable.

Un reputat metge generalista de Barcelona, el tracta amb Diazepam , Polisilan gel , i antiacids,

i atribueix el problema a una estat d'ansietat provocat pel fet d'estar internat en un col·legi.

A pesar del tractament els problemes segueixen. Els estats de fatiga i obnubilació es van repetint i s'associen a una ansietat continua derivada del malestar físic i la inseguretat a l'hora d'afrontar els estudis. El mateix metge el tracta amb Surmontil , un antidepresiu de primera generació.

Es fa una exploració pisicològica i se li fan repetir una serie de probes (el psicòleg que fa l'exploració fa un comentari *(no me lo puedo creer!). A l'informe s'aconsella als pares que facin fer un electroencefalograma per si hi hagés alguna causa orgànica dels resultats de l'exploració sense aclarir massa que es el que han trobat. També es fa una visita psiquiàtrica que només informa de que el xicot esta acomplexat per la seva coixera...

Els pares aconsellats per un metge de família decideixen no fer res.

El rendiment escolar es precari a pesar del esforç , s'adona que no reté les coses i que li falla la memòria.

Paralelament desenvolupa una gran facilitat pel llenguatge i l'escriptura , la poesia i la música (per ser precisos una facilitat per la part melòdica de la música i un cert conflicte amb la part rítmica)

Els estats de fatiga es van repetint i quan arriba a la Universitat es tractat amb antidepressius. Es queixa de fatiga i dolor muscular, indigestió, formigueig i altres símptomes poc específics.

Els metges acaben establint que tot es producte d'un estat depressiu hipocondríac.

Segueix per temporades la medicació amb antidepressius i ansiolítics també amb antiàcids.

A tercer curs abandona la carrera per que li es impossible concentrar-se.

Es dedica a la música per que troba que es un ofici que no li demana un esforç continuat tal com una feina convencional.

L'any 1987 pateix un greu accident automobilístic amb diverses fractures .La fatiga i el dolor augmenten significativament després de l'estança hospitalària així com les dificultats de concentració. Apareixen al·lèrgies, problemes respiratoris i en la deglució, així com dolor articular, muscular i neuropàtic.

Segueix essent diagnosticat de depressiu crònic fins que un psiquiatra l'envia a un neuròleg que inicia una bateria de proves que dura més o menys un any i mig. Al Cap d'aquest temps es diagnosticat de Síndrome Post-polio. I per consell del metge, degut al seu estat de gran fatiga i dolor, agafa la baixa laboral.

Després de uns 8 mesos de descans i en comprovar-se que el seu estat no millora, deixa definitivament el mon laboral.

Han calgut uns 40 anys per establir un diagnòstic correcte. No cal dir que aquesta es una historia comuna en la majoria d'afectats per la sindrome post-polio.

Actualment el pacient no està en absolut deprimit, l'any 2007 se li fa un test psicològic exaustiu per part de l'equip de la unitat de Fatiga Crònica USFC, i es detecta clarament un desequilibri entre la activitat lobular cerebral i pre-frontal. que confirma el diagnòstic , també s'estableix un coeficient intel·lectual de *142!. Amb una estratègia correcta de activitat- descans pot portar una vida satisfactòria dins els límits de la malaltia, segueix dedicant-se en la mida que pot. A la música i a la literatura malgrat els problemes de memòria immediata , memòria del treball, i atenció.

POEMA

Vaciada de todo contenido egoista,
como una prenda bien limpia i colgada al sol,
me entrego.
Espero que hagas conmigo, de mi, lo que anhelo.
Poco a poco, no oso hacerlo mas deprisa,
te dejo dibujar un proyecto de amor.
Sentí como plasmabas mis formas interiores
y justo en el momento en el que esculpias mi corazón:
vi, quizás lo vimos los dos, caer un rayo
aparentemente circunflexo, como un arcoiris,
con el principio y su fin incontrolables.
Esa luz, a mis ojos una plàstica concordia de los sentidos,
barnizó la obra y la musicó,
con latidos de ritmos asombrosos
dejandola, por el momento,
inacabada.


A. Scano Lai 30.7.95

XIII

Seguiré l'aigua del braçal fins al barranc
i d'allí al riu i fins al mar, que soc raier.
I el camí cap a la via.
I la carretera de l'estació.
A cada tren que passi el saludaré calent d'enveja.
Al ventre colomins berenaré pa amb vi
sota el balcó de la torre.
I al capaltard, ja des de dalt
penjant les cames pels barrots
i els ulls oberts com dos duros de plata,
saludaré la lluna plena d'entusiasme.
Ja ben de nit m'estiraré, furtiu, a l'era
com un crist nen,
provant d'omplir-me d'univers
o be que em xucli ell, que tant me fa, sí, tant me fa.

La casa prop de la via , el Turó, Manacor 1993

Així preparat, l'invitat s'acostarà silenciosament al santuari i, si és samurai, deixarà el seu sabre al prestatge que hi ha sota les bigues, car la cambra de te és, sobretot, la casa de la pau. En acabar, s'inclinarà i entrarà en la cambra per una porteta que no fa més de tres peus d'alçada. Aquesta obligació que incumbia a tots els invitats - qualsevol que fos llur classe- tenia per objecte d'inculcar-los la humilitat.

Okakura Kakuzo El Llibre del Te

El Nadh, medicina ficció, o triomf de les hipótesis ortomoleculars.... Linus Pauling tenia raó

EL NADH (5-nicotinamida adenina dinucleótido)
Se trata de una sustancia natural presente en todos los organismos vivos a la que también se conoce como coenzima I. Ha llegado a atribuirse su presencia en más de un millar de funciones bioquímicas además de estar considerada el antioxidante más eficaz conocido.
Una de sus principales funciones es la producción de energía en la célula. Y es que cuanto más NADH libre haya en la célula mayor energía puede producir ésta. Conviene saber, sin embargo, que aunque existe NADH en todos los alimentos éste se destruye al cocerlos o freírlos. Es más, incluso al ingerir alimentos crudos su nivel de absorción es bajo debido a que el ácido estomacal lo degrada. De ahí que la manera de asegurarse de que la incorporamos a nuestro organismo sea tomarla en forma de pellest (microglóbulos gastrorresistentes).
Sus principales funciones son:
-Aumentar la producción de energía celular (cada molécula de NADH produce 3 moléculas de ATP).
-Intervenir en la regulación celular y reparación del ADN.
-Potenciar el sistema inmunitario (aumenta de forma especialmente notable la Interleukina-6).
-Es un potentísimo antioxidante. Actúa regenerando los antioxidantes naturales de nuestro organismo.
-Estimula la biosíntesis de la dopamina, la adrenalina y la noradrenalina. Tiene un efecto positivo sobre las funciones fisiológicas como la fuerza, el movimiento, la coordinación, el estado de alerta, las funciones cognitivas, el estado anímico, el deseo sexual y la secreción de la hormona de crecimiento.
Debido a las citadas acciones sus aplicaciones son múltiples y beneficiosas como:
-La mejora atlética (al aumentar el transporte de oxígeno a los tejidos, disminuir el tiempo de reacción y mejorar la agudeza mental y la capacidad de alerta). El NADH aumenta la energía atravesando la membrana celular y alcanzando el citoplasma de la célula dando como resultado un aumento de energía en forma de ATP.
-El jet-lag. Al incrementar la producción de ATP en la célula y estimular la biosíntesis de dopamina permite combatir las alteraciones funcionales del cerebro y la somnolencia provocada por el jet-lag.
-Privación del sueño. La privación del sueño es un problema que afecta a la mayoría de la gente en edad adulta, especialmente a individuos sanos que atraviesan franjas horarias, que trabajan en horario nocturnos, padres con hijos pequeños, pacientes con alteraciones del sueño, desórdenes psiquiátricos, situaciones clínicas que cursan con dolor crónico, etc. Se trata de una situación que suele provocar un descenso de las funciones cognitivas así como otros trastornos de conducta. Personas tratadas con NADH obtuvieron muy buenos resultados en pruebas o exámenes cognitivos, en la mejora del estado de ánimo y en disminuir la somnolencia.
-Potencia la memoria (está constatado que el aumento de dopamina, adrenalina y noradrenalina incrementan las funciones cognitivas).

-Posee un efecto antienvejecimiento. Debido a su potente acción antioxidante y a su intervención para reparar el ADN, una mayor cantidad de NADH protege frente a enfermedades degenerativas como la arteriosclerosis, el cáncer, la diabetes y las enfermedades autoinmunes, entre otras.

-Las aplicaciones clínicas del NADH son también muy prometedoras en:
* El Síndrome de fatiga crónica (SFC).
* La depresión.
* El Parkinson.
* El Alzheimer.
-Protege contra los efectos dañinos del alcohol (el NADH interviene en la enzima alcohol deshidrogenasa, presente en la metabolización del alcohol).
-Protege contra la toxicidad del Azatimidina (AZT), fármaco que se usa en enfermos de Sida. El NADH ayuda a minimizar los efectos negativos provocados por el AZT como son la debilitación de las células musculares, la alteración funcional de l


aJosé Ramón Llorente D.S.s mitocondrias y la reducción de la producción y actividad de la NADH citocromo C reductasa.

25 anys

Ara acabo de fer comptes. Enguany fa 25 anys que es va editar el disc si no m'equivoco 83+10=93+10=2003+5=2008 = 25 es una bona data per a reeditar un disc !.
aquest mati m'ha semblat veure a Sant Pere però com que encara piulo serà que encara em queda coses per a fer entre altres passarvos els mp3 als privelegiats entre els quals s'hi comta el Quelet, Per cert Quelet saps com em dein a mi a casa meva quan era un xiquet? Donquis Quelet!! així que des d'ara serem de la tribu dels eo eo xim bum bum!!! ja comencem a ser colla he?

DOS I CANÇONS

Avui a Radio Premià de Mar a les 6 de la tarda parlarem de les "Cançons de la nit Benigna " i la seva reedició , es per si voleu sintonitzar , no tinc ni idea de en quina frequéncia emiteixen .
Val a dir que ... val mes no dir res.
Lo pirata pata palo ataca de nou ... Je Je

Esperarem

Em penso que l'autor del blog torna a estar mandrós, molt mandrós.
En fi, hi posaré una miqueta de música per amenitzar l'espera.
Algun dia hauré de parlar dels efectes de la veu, de segons quines veus, com la del Miquel Gil, que si l'escolto amb auriculars i la deixo entrar fins a l'estómac, m'hi fa un bon nus...

CANÇONS DE LA NIT BENIGNA

DANSA FINAL

Vull resumir què és ser feliç:

menjar, dormir, assaborir el paisatge

i jeure amb dona d’or en llit ben llis,

passar pel món sense pagar peatge.

Jo ja en tinc prou: m’ho dic quan parlo amb mi,

davant l’espill de plata renegrida,

el ventre ple, als dits el vi més fi,

imaginant mullers de molta mida.

(Però no és cert. Llegiu, si no, aquest vers.

L’he fet potser perquè el necessitava,

com l’aigua al mar, com l’òliba la nit.

Per ser feliç cal, doncs, ser ben pervers,

foragitar del rostre moc i bava,

no reflectir en paper el propi neguit.)

Lletra: Joan Barceló

Música: Miquel Àngel Tena

DORM

DORMO COM SI VETLLÉS UN MALALT INCURABLE

J. Barceló

Tenies foc als anys

Allò que obtens de mi...

Una i altra vegada,
he rellegit els teus versos d'amor i desamor
i m'ha bagat de fer-te una cançó a ritme
de samba lenta,
perqué he trobat un no se què de tropical
per la badia.
Ara que ja lluca un nou estiu, quasi fa un any
que te'n parlava
d'això d'escriure't com un bitló a tenir en compte.
Aquesta lentitud, però em desespera.
Hi han massa embalums a casa meva.
Si m'he posat fa un temps a fer-ho no és per delit,
és per enveja.
A tocs d'espais el meu metrònom dicta l'hora.
La llum ara s'encén, ara s'apaga...
Caetano Veloso em canta "Terra... Terra... Com més distancia..."
I jo moll d'enyorança, intento no ofegar-me,
fugir cap endavant
d'aquest adagio d'hores
viscudes com si no i a la manera d'altri.
I vaig representant en la funció el meu paper
que, ja ho veus, tot i ser a dues veus, és un monóleg.

Ara per haver dit , hauré de desdir...

No fa massa, en un altre "post" deia pestes per treure'm a un pesat de sobre i ara me fan ganes de desdir-me de tot allò que en deia. Es a dir, altrament, nogensmenys, tanmateix, de lo dit res de res... Us comunico que el tren per a reeditar les "Cançons de la nit Benigna" de tan grata memòria per a alguns, ja ha sortit d'estació. Dubtava de si posar-hi nous temes que es van quedar al calaix en el seu moment i altres que vaig compondre després, però no ho faré. Deixarem el "document" intacte i en farem un facsímil exacte. No hi serem a temps pel dia 7 de Maig , que es celebra la VI Jornada sobre Avances en el síndrome de Fatiga Crònica a la vall d'Hebron, però tan se val, per que el Dr. Alegre i el seu equip no paren de fer Conferències i Congressos sobre el tema i el disc es podrà bescanviar per donacions, igualment altres llocs, a benefici de la investigació. Seguidament anuncio la represa de la posta a punt de tots el temes que tinc fets amb poemes de Joann Barceló, que es un projecte que es va quedar parat, en agreujar-se'm definitivament la fatiga de la polioencefalitis, amb transtorns respiratoris i disfàgia. Me la jugo per que, a mi, ara em sembla, que el tractament amb Azitromicina anirà be, crec que està anant be ja, tinc un pel més d'energia, i menys dolor... caldrà veure si aquesta millora no es aparent, psicològica,- de vegades passa- i si va a més, però realment l'esperança fa de més bon esperar ara. Així que aquesta tarda me'n vaig a treballar a l'estudi del Adrià que es al cap del carrer. L'Adrià es un músic de Hip -Hop que va fer un disc magnífic amb 2-in-Par, fa un parell d'anys i que a anat muntant un estudi als baixos de casa seva. Com que te més i millors màquines que jo i en sap un ou amb el Lógic, em fet un pacte per a remasteritzar les Cançons Benignes i revisar les bases que tinc gravades de fa anys sobre temes d'en Barceló...

A veure si no em perdo pel camí i puc acabar la feina.
Reseu una novena.

XV

Per la conquesta banal de l'aparença
tinc un cant
i una destresa discreta per vestir-lo.
I se'm donà també
l'ocell volander de la paraula
per anomenar les coses.
Dic: que tinc la clau dels meus absurds,
punts cardinals,
quatre ignoràncies.
L'amor, la mort, la por i la sort.
Una tendència malaltissa a l'absolut
i un avorriment aliè a les circumstàncies.
Per la conquesta banal de l'aparença
la vida m'obliga a obeir-la dignament.
Jo, que em sento essencialment intemporal
intento no rendir ma voluntat.
Que mai més, ella, em faci passar per altri.
Vigilo que no se'm noti massa transitori...

La casa prop de la via El Turó 1993 Manacor

Esperança a Montserrat

Acabo de veure un reportatge sobre la trobada de Montserrat. I m'ha vingut una alenada d'esperança. Jo que sempre veig el costat deficitari de les coses, ara m'ha semblat que, malgrat tot, el mon esta ple de bona gent que lluita per un futur millor.
No podia acabar més be aquest sant Jordi. Esperança, si, esperança en un mon millor, malgrat que el sol estigui tapat de tants fills de puta que estan volant!!

PER ACÍ VAN LOS TIROS, CHÉ!!

DE LA WEB DE HISPASONIC

Blog ivalladt

http://www.hispasonic.com/blog/ivalladt

Ismael Valladolid Torres es I.T. en Telecomunicaciones y trabaja en el departamento de I+D de uno de los principales operadores de telefonía europeos. A su conocimiento y experiencia tecnológicos, une su interés por la cultura. Por la de siempre, y también por aquella cultura alternativa que habitualmente no tiene sitio en las revistas de tendencias.

En su blog para Hispasonic se permite presumir de uno de los primeros seudónimos registrados en el sitio, y también de buscarle el reverso al mundo de la música, todos aquellos detalles que se escaparían en un primer vistazo. Agradece de antemano todos los comentarios a todos sus artículos, la vida de todo blog que se precie.

La siguiente charla puede considerarse magnífico epílogo al discurso de Seth Godin sobre el futuro del negocio musical. Ideas, muchas, y muy inteligentes, que quienes quieren un futuro para esta industria no deberían despreciar en absoluto. Pido perdón por anticipado si la traducción te chirría, y es que la jerga de Godin no es fácil de llevar a la lengua de Quevedo.

Seth Godin

Cosas que puedes aprender del negocio musical, mientras se derrumba.

La primera regla es muy importante, démosle el número cero.

0. Lo nuevo nunca es tan bueno como lo viejo, al menos ahora. Pronto lo nuevo será mejor que lo viejo, pero si esperas será demasiado tarde. Te permitimos ser nostálgico respecto a lo viejo, pero no te engañes pensando que va a quedarse contigo para siempre. No lo hará.

1. El rendimiento pasado no es garantía de éxito futuro. Toda industria cambia y eventualmente se diluye. Sólo porque hiciste dinero haciendo algo de alguna forma ayer no hay motivo para creer que tendrás éxito igual mañana.

El negocio musical tuvo un gran rendimiento durante el baby boom. Empezando con Beatles y Dylan, todo era gastar dinero. Según aparecía la posibilidad de gastárselo por parte de los adolescentes, junto con el nacimiento del rock, la invención del transistor, y el cambio en los modelos morales, la curva de crecimiento creció y creció.

Como resultado, el negocio construyó a su alrededor enormes sistemas. Organizaciones muy pesadas, super-tiendas dedicadas, la industria de las giras, márgenes de beneficio enormes, la MTV, y mucho más. Un sistema perfectamente engrasado. La pregunta es: ¿Por qué se merecía durar para siempre?

No se lo merecía. Y el tuyo tampoco.

2. La protección contra la copia en la era digital es un mal sueño. Si tu producto es digital, puedes estar seguro de que será copiado.

Es una paradoja del negocio musical que se reproduce en otras industrias: Quieres estar en todas partes, te perjudica la oscuridad, y sin embargo piensas que la distribución digital devalúa tu producto.

Recuerda, el negocio musical es ese que se metió en problemas por sobornar a los disk jockeys para que pusieran tu música en la radio. Son los que se gastaron millones para grabar vídeos para la MTV. Y una vez que la transmisión se convirtió en digital, comprendieron que no hay motivos para comprar una versión digital mediante un procedimiento voluminosamente caro cuando es más sencillo obtenerla gratis.

Antes el valor se derivaba de la escasez. Lo digital cambia eso, ahora puedes crear valor de estar en todas partes.

La solución no es intentar de alguna forma seguir no estando, sacando tu canción de la radio digital. La solución es cambiar tu modelo de negocio.

Solías vender plástico y vinilo. Ahora tienes que vender interactividad y souvenirs.

3. La interactividad no se copia. Productos que son digitales e incluyen interacción prosperan con la centralización y son cada vez mejores según crece su mercado. Considérese Facebook o Basecamp.

La música es social. La música es ahora y cambio. Más aún, la música necesita músicos. Los ganadores en el futuro del negocio musical van a ser los individuos y las organizaciones que creen comunidades, conecten a la gente, difundan ideas y se comporten como el centro de la rueda, imprescindible y compensado.

4. El permiso es la garantía de futuro.

Durante generaciones, se hacía negocio sin tener idea de quiénes eran los usuarios finales. No podías ir a la tienda de discos y registrar quién estaba comprando ese disco de los Rolling Stones, o este libro o aquel jarrón.

Hoy, por supuesto, el permiso es un valor que te puedes ganar. La habilidad —no el derecho sino el privilegio— de repartir mensajes anticipados, personales y relevantes justo a la gente que quiere recibirlos. Durante diez años el negocio musical se ha dedicado a evitar esta oportunidad.

Es interesante, sin embargo, que los músicos no son quienes lo han evitado. Muchos músicos han comprendido que lo que necesitan para vivir —muy bien— es tener 10.000 fans, 10.000 personas que esperan impacientes el próximo disco o abalanzarse sobre el próximo concierto. Suma 7 fans al día y en 5 años tienes para toda la vida, una vida haciendo música para tus fans y no buscando fans para tu música.

La oportunidad de la distribución digital es ésta:

Cuando puedes distribuir algo digital, gratis, se difundirá si es bueno. Si se difunde, puedes usarlo como vehículo para que la gente venga a ti, se registre, firme y te dé así permiso para interactuar con ellos y mantenerlos en el bucle.

Muchos autores —y yo entre ellos— nos hemos apañado para construir una carrera alrededor de esta idea. Tenemos consultores de negocios y, sí, vendedores. Pero no vemos la extensión de artefactos digitales como un inconveniente táctico sino como el corazón de nuestro nuevo negocio.

5. Un consumidor asustado no es un consumidor feliz. No debería hacer falta decir esto, pero allá va: Demandar a la gente es como ir a la guerra. Si vas a ir a la guerra con decenas de miles de tus clientes al año, que no te resulte extraño que empiecen a tratarte como el enemigo.

6. Ésta es la buena: El mejor momento para cambiar tu modelo de negocio es cuando aún tienes impulso. No es fácil para un artista desconocido construir una carrera desde cero autopublicándose. Tampoco encontrar fans, de uno en uno, y construir una audiencia. Sin embargo sí es muy fácil para una compañía de discos o un artista de élite. El momento para dar el salto fue ayer. Demasiado tarde. Entonces, ¿qué tal hoy?

Cuanto más pronto lo hagas, más fondos y más impulso puedes poner en el trabajo.

7. Recuerda la regla de Bob Dylan: No es un disco, es un movimiento. Bob y los suyos han tenido éxito encontrando movimientos. Movimientos pacifistas, seguro, pero también películas sobre el rock, Grateful Dead, rock cristiano o incluso los fans de Apple. Lo que Bob ha hecho, y en mi opinión sinceramente y no como maniobra calculada, es buscar grupos que querían estar conectados y ser quien los conectaba.

Estando abierto a elecciones de formato, puntos de vista, momentos en el tiempo, Bob Dylan nunca dijo «hago discos en vinilo que cuesta dinero escuchar». Él comprendió que a cierto nivel la música es la banda sonora de algo más.

Lo mismo para cocineros, predicadores, políticos o fabricantes de instrumental médico. La gente paga más si además le das una historia.

8. Que no te dé miedo que el nuevo modelo de negocio no sea tan limpio como el viejo. No es fácil abandonar la idea de fabricar CDs con un margen limpio del 90% y cambiar a un modelo que mezcla conciertos, souvenirs, comunidades y tarjetas de felicitación, y otros eventos en forma de reclamos. Lo sé.

Pero hazte a la idea. Es la única opción si quieres seguir en el negocio. No vas a vender muchos CDs dentro de cinco años. ¿A que no?

Si hay un negocio aquí, los primeros pocos lo encontrarán, y el resto lo perderá todo.

9. Lee el mensaje en el muro. Chicos, no estoy en el negocio musical y sin embargo llevo escribiendo sobre ello años. Empecé una etiqueta musical hace cinco años para ver el punto. Las industrias no se mueren por sorpresa. No es que no supieras que iba a pasar. No es que no supieras a quién llamar o a quién contratar.

No se trata de tener una gran idea —no se suele tratar de eso—. Las grandes ideas están ahí fuera, gratis, en tu vecindario. Ahora se trata de tomar iniciativas y de hacer que las cosas pasen.

El último en abandonar el negocio actual no será el más listo ni tampoco el de más exito. Salir el primero y pisar antes el nuevo territorio suele recompensarte.

10. No abandones la larga cola. Por supuesto cuanto más te empeñes en fabricar hits, es menos probable que consigas fabricar un hit en absoluto. Películas, discos, libros... En cada Blockbuster hay una sorpresa. En cada libro de cocina la hay.

En su lugar, en un momento en el que es más barato que nunca diseñar algo, hacer algo o sacar algo al mercado, la estrategia inteligente es tener una estrategia idiota. Mantén tus costes bajos y sigue tus instintos, incluso si los demás te dicen que te equivocas. Basta con hacer un buen trabajo, ni siquiera un trabajo perfecto. Saca cosas al mercado correcto, y deja que busquen su propia audiencia.

Seguir haciendo punto nunca ha sido un error tan grande. En cambio, encuentra los productos que tus clientes quieren. No les subestimes. Son mucho más católicos en sus gustos de lo que piensas que son.

11. Entiende el poder de lo digital. Imagina algo así sucediendo hace diez años: Un niño de once años se levanta un sábado por la mañana, le pide permiso a sus padres y, sin quitarse el pijama, compra una canción de Bon Jovi por un dólar.

Compara esto con aquello de cojer el coche, conducir hasta la tienda, encontrar el disco en las estanterías, sacar los 14 dólares del bolsillo y volver a casa.

Podrías pensar que tu negocio no se adapta a las transacciones digitales. Muchos son así. Si tu negocio no se adapta a lo digital, no crecerá tan rápido como te gustaría. Así que mejor encuentra un negocio que sí se adapte a lo digital.

12. La celebridad se minusvalora. El negocio musical siempre ha creado celebridades, y cada celebridad se ha beneficiado durante décadas de su fama. Frank Sinatra está muerto y sigue ganando dinero. Elvis sigue vivo y desde luego sigue ganando dinero.

El negocio musical ha hecho un pobre trabajo aprovechando esta celebridad y capturando el valor que genera. Muchos negocios tienen ahora la posibilidad de crear sus propias micro-celebridades. Éstos capturan la atención y generan confianza, dos elementos críticos para hacer crecer los beneficios.

13. El valor se crea cuando vas de muchos a pocos y viceversa. El negocio musical tiene miles de etiquetas y decenas de miles de propietarios de copyright. Es un lío.

Sin embargo sólo hay una tienda iTunes. La consolidación da dinero.

Al mismo tiempo, hay otras industrias donde sólo hay unos pocos grandes jugadores, y la forma de sacar beneficio es crear nichos.

13. Siempre que puedas, vende subscripciones. Pocos negocios pueden hacerlo con éxito, las revistas son el mejor ejemplo. Cuando puedes hacerlo, el mundo entero cambia. HBO, por ejemplo, puede gastarse dinero en hacer shows para su audiencia, en lugar de gastárselo en buscar audiencia para sus shows.

La mayor oportunidad para el negocio musical es combinar permisos y subscripciones. Las posibilidades son infinitas. Y creo que aunque no se me crea, los buenos días están aún por venir.