diumenge, 27 de gener del 2008

ESPERANÇA ....

Francesc Vallverdú va escriure L'ESPERANÇA FA DE MAL ESPERAR amb una cita d'Aragon. (On veille en pense à tout à rien./ On écrit des vers de la prose...) al Desembre de l'any 1969 , l'any en que vaig començar a cantar en públic les primeres cançons. Ben aviat però, al 1970 era raptat per la manada ( Ai!! maleït cau de neurosi!!. Exili i rapte, asfíxia i rebuix) per tal d'allunyar-me de la fal·lera de sortir als escenaris i començava una llarga travesia de quatre anys pels desserts gebrats i boirosos de Lleida. Impedit de ser qui era, ja, definitivament, i per la força eixalat com un colom esclau de no sé quin poder. Ara em sembla absurd que no em revelés molt abans amb la mateixa violència... -Ma che!- Si, que es tractava de violència .
A l'Octubre del 73, precisament la tarda del dia 16, després d'estar una bona estona a l'Ateneu que era just al pis de dalt de la llibreria, escoltant el Dioptria d'en Pau Riba, vaig comprar a la Llibreria La Noguera, la primitiva del carrer de Sant Josep nº 1, el llibre SOMNI, INSOMNI editat per Edicions 62 dins de la col·lecció Els llibres de l'Escorpí. l'Abril de 1971.
Em deleixo en recordar cada detall de l'adquisició d'aquest llibre que ara tinc al devant, entre el teclat i la pantalla i que encara es conserva prou be, després d'un periple de 34 anys, quatre mesos i 10 dies , si no m'erro.
Tres poemes em van penetrar, com una via a la vena, per sostenir la meva ideologia, bastida de versos que anava arreplegant per ací o per ellà, per on passava... el 7 de la pagina 19. La Glossa 3 de la pàgina 35 (que ja pertany a les GLOSES ALS "FIORETTI" DE SANT FRANCESC (1966) i L'ESPERANÇA FA DE MAL ESPERAR de DE LA MEVA AGENDA (1960-1970) La que va esdevenir una cançó a les meves mans i no per que no intentés fer-ho amb les altres dues, el micel·li es encara a l'espera de les humitats i la solana. I jo tinc els records en flama ara.
Em preguntes per qué, Mallerenga?.
Doncs pots ben creure que aquestos tres poemes han estat la meva armadura. TRENTAQUATREANYSQUATREMESOSIDEUDIES fa que lluito amb aquestes armes.
Després va venir l'estètica d'en Pamies, el Dò de Marius Torres, la saviesa d'en Riera ... i tants i tants que m'han creat com soc. Et dono, Mallerenga, entrada per que hi posis tu les poesies, ja saps soc molt gandul i em canso de transcriure.
Tot plegat ve del Dimarts, que vaig anar al metge. El Dr. José Alegre, de Terol i home entusiasta com n'hi ha pocs i que em te al menys il·lusionat en que alguna cosa s'hi pot fer en ço que em passa. Cosa que ningún matasanos havia aconsseguit fins ara. El Dr. Alegre doncs: va dir per primera vegada que s'està investigant un fàrmac que esta donant bons resultats amb la fatiga. Em va donar esperança. Ho va manifestar clarament! que hi ha una llum d'esperança amb un tractament que podria començar ben aviat, va dir que hi ha malalts de fatiga que han pogut tornar a fer una vida normal. Saps el que vol dir això? Mallerenga?!! Fa uns dies que tinc el cor eixalabrat, finalment L'ESPERANÇA FA DE BON ESPERAR!!! Quasi em costa de dir-ho de tant acostumat que tinc l'original d'aquest vers al cap. De tantes vegades que he hagut d'utilitzar-lo per a fer coixí de paciència i de força.
Sàpigues, Mallerenga, que devia tenir 19 anys al 73 i que la fatiga i el dolor ja formaven part de la meva existència i de la meva resistència. Ara em venen, com diria l'estimat Xavier Garcia, unes irresistibles ganes de plorar i alhora de cantar. Si.

divendres, 25 de gener del 2008


VISITA AL MAS LLUERNA


Vàrem baixar de la ribera del Sió, tots tres

a dins del cotxe, envoltats pel baf dels vidres

i una nit al defora que per fosca que fos,

ni gosava apagar la llum que ens envoltava.

Una lluerna de raigs d’alegria,

fent -mos la rateta, ens seguia des del turó.

No dèiem res, per una bona estona, un silenci

d’àngel expectant semblava elaborar un salm.

De sobte la Carme, bruixa com ella sola,

digué en un bot –Ostres!! Quina lluna,- es plena?

Ja érem quasi a la cruïlla de Balaguer

i el salm ja era prou clar- ja era una cantata- i la lluna quasi plena

i a punt per esclatar ben al davant nostre. – No, però ... que be

ens ho hem passat- Oi? - Aquesta gent son molt mes

d’allò que m’esperava.- Has vist quin hort ?

I la cabana de palla?- i els camp dels codonys?

- No heu notat res ?- Jo si, quelcom indefinible, - Un sentiment

d’acollida tendre com un plançó, i, una certa solitud

si, mes aviat melangia. - Una melangia amorosa...Això.

Es com un espai de llibertat, allò dels jardins del Redfield.


Es el findhorn catarlà... Je je! Ho dius per l'incendi?

-A mi m’ha semblat tot d’una fragilitat extremada-

Precisament per aquesta fragilitat enfront del panorama

desolador del mon, per això tenen tanta força. Si i alhora,

la bellesa protectora dels infants. La bellesa que va sempre de la ma de la bondat.

Això també passa amb la natura – La Isel te nom de Mel.

- I en Ricard te nom d’isard !! Ja Ja. - No ho han tingut gens fàcil.

- Els pagesos son arrauxats. Segur que encara els han fet més putades

de les que ens han dit. -A mi em faria por... – A mi no, por de que?

- home si et cremen el cobert, et contaminen l’aigua...

Qui ho te clar s’enfronta amb els de la gleva, encara que només sigui

pel fet de ser diferent . - Aquestes agressions son la confirmació

de que van per bon camí.- La Isel ha dit que hi havia una finca

amb una caseta. –A si? no ho he pescat- Si, diu que n’hi ha a la venda.

-A mi no em faria res. - Jo es que estic feta un embolic- encara no se que vull...

Jo demà, m’he de trobar amb els del Vicente Ferrer...Ja et veig un altre cop a la India...

Pensava sol, passant per la Panadella, que les coses no succeeixen per què si

i que si saps buscar-li el truc. Un dia qualsevol, que has anat a passeig

com qui no vol....o potser esperonat pel desencís i el fàstic .

Pot, per l’art de l’atzar, o sia , la sincronicitat. Lloat sia Jung.

Convertir-se en una autèntica, joiosa, esperançadora, sorprenent, troballa

i de pas en el principi, qui sap, si els Deves volen,

d’una llarga i valuosa amistat.

A la Isel i al Ricard