DUBTES

No se si dir
ni si vull dir
çó que encara no sé
que diré

Brasa del dia,
la tarda fa caliu.
Torna del sol. La nit.

De tu no torno
si me n’hi vaig, de mi,
bo i retrobar-te.

Als teus ulls pinto
un horitzó amb ocell .
Tan fi serà el pinzell.

El teu silenci
fa com la paraula
si s’hi anticipa.

III
No m'importa la cara que posis
ni que pensis que escric sense mirar-m'hi.
Me'n fot del tot la gramàtica, l’ortografia...
i la sintaxi ja em raja pel doll de la pitrera
com qui torna d'un viatge i no para de parlar-ne,
tant, que veu la companyia badallant i fugint d’avorrida.
Ell continua, parla sol,
com jo escric sol per a tu que, de ben segur, ets més savi que jo.
Sí que me'n fot, absolutament,
la deixadesa que gasto a l'hora de passar el ribot per les paraules.
I les trampes que m'han quedat apreses,
d'aquells que em fan cantar només amb un sol vers,
o, potser només, amb allò que resta en oblidar-lo.
Gravo quan sé que m’interessa i prou.
No tinc memòria per gastar-la amb collonades,
ni temps per perdre postulant a fer-me un nom
per bastir-me una carrera.
Ja sóc un home de bé i m’aprofita tot ...
Em sé qui sóc i a la mida de la meva mesura
escric allò que em dicta l'entrecuix, la pell, l'ull i l'oïda,
el gust de llot de la por i de la mort,
l'esclat fulgent d’aconseguir ser l'altre
i deixar-m'hi anar com l'únic manament.
I perquè tinc meva la paraula,
declaro que no sóc res i ho sé.
I que mai mouré un sol dit
maldant per fer-te creure de mi,
res que vagi més enllà de les arrels d'on vaig llucar.
Així em va per la vida...
Aquesta cosa inhumana que només albiren càlida els bojos.

...I si no ho parlo no ho penso.

Talment el lloro del moro de Puertorrico
si no parlo, ni dic, ni escric, ni m'explico
lo meu pensar es mort com un hort
d'hivern. Només faig cols i escarxofes,
cards, borraines i verdures de punxa.
Trist poeta trist poeta hortalitza!
No hi ha colors si no canto per la boca
i aixines fabrico ço que dic com si fes Jazz
del pensament que naix parell amb la paraula
cada idea al mot exacte que hi pertoca.

No tinc ganes d'escriure...

He tingut un somni anestèssic. Misterios, promonitori?. No tinc ganes d'escriure. Tanta por per res, Els dies que vindran son davant nostre...
Encenc un ciri i apago la TV , poso un arxiu d'audio que em va passar en Juanjo , Les veus del Crystall... New Age agradable una mica autocomplaent, cada cop em costa més trobar sons que m'estimulin , han deixat d'interessar-me les antigues cançons que abans em feien viure, ara busco sons, només sons , pinzellades de so-color, sonoritas especials, qualsevol intent de ritme es estèril, ...
Que passa?Estic molt cansat, molt cansat ...
cansament infinit .. per que no s'acaba ja?
Hi deu haver només un graó desde ací a la mort. No n'hi ha per tant. Quin descans Deu meu. Ara entenc millor Marius Torres:

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l'ànima madura
per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l'ahir,
freda, de tan pura.

Del llim d'aquesta terra amarada de plor
el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
Tinc peresa de viure demà encara...
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m'espera em fa mal...

I gairebé donaria, per morir ara
--morir per sempre--, una ànima immortal.

Setembre 1936

I fet, consumat el sacrament del vòmit i el perdó i adquirida la gràcia de poder "anar pel mon dient el nom". Dono per acabat aquest opuscle d'agravis i memòries disperses que no fan sinò fer-me sentir confús.
Es així com, des d'ara mateix, passo pàgina de tot çó que m'amoïna i retorno a la serenitat.

XIV

SEGUICI


Somnio que
segueix baixant pel riu, molt abrupte,
encara fusterer, d’aigües primitives,
mon rai.
I ja molt fatigat, exhaust,
ressegueixo a les riberes els paisatges de ma vida.
M’arriba de la mà un bleeixir d’aigües molt càlides,
tranquil·les. Una mica més lluny,
pel damunt de la via,
enmig d’un tou humit de fulles i verdesca,
la casa i la collita.
La roda i el ser que m’acompanya.
Ara sóc als meandres,
on el riu s’eixampla i es fa dolç, profund i savi.
A les bultres, ara, tot s’amanseix,
lluny dels gorgs, els remolins,
i les escumes furioses de l’aigua deslliurada
pel baixant perillós de la torrentera.
Ara torna de mi la part millor i més sucosa de la vida,
perviscuda,
vida, però, que ja no m’és del tot imprescindible.
N’he sabut tant i tant, a cops, i de dia en dia!
Car tot mon riu, d’ençà ben al principi,
des de dalt del cim esquerp i virginal de les muntanyes,
fins ara al pla,
ha estat prou brau com per bastir-me,
- tant de bo no em deixi mai
la gosadia de posar-la en joc -,
una vida molt plena.

A Pau Gabarrella

XIII

TORNADA

Però no és cert, llegiu sinó aquest vers

L’he fet potser perquè el necessitava.../
/...Per ser feliç cal doncs ser ben pervers.
Joan Barceló

I encara més m’hauria dolgut
passar sense adonar-me’n
infaust, estordit, irat, torb, desesmat,
i ni mordicat per l’interès
d’esbrinar la paradoxa
del fruir tan sols la sang dels guanys.
La sang que costa d’obtenir-los i res més.
La sang dels dies inclements.
A tots mos és igual? Ben cert
que tothom la beu com pot.
N’hi ha que no s’hi miren.
Ni en fan cabal.
Escolten les notícies,
fan la videta,
com si fos un manament
de la llei del lliscar sense aturar-se.
Reproduir-se i prou. I no parlar-ne mai
del jou ni del rou acídul que va per dintre.
Que no fa gens per a un deixar-se veure
en companyia del seu nu.
Ai ! que ja no sé com viure.
Ja no sé com fer-ho...Blai
Agafar-m’ho bé. Prendre-li la mida.
Marcar-li la distància convenient.
Tanta proximitat me fa tornar de mi
cansat. Tanta impudícia ara ja em lassa.
M’escau posar-hi un pany
i no pensar-hi més,
ans que no passi, almenys, un any...
hauria d’haver escrit una novel·la.

XII

L’instint,
era l’instint que em feia derivar
a camp obert, cap als arbres, pels camins allargassats,
en direcció a les planures uberoses de fruita
i a les hortes virolades, plenes, tocant a mà de tot allò que és bo.
Que més he de menester per viure, jo?
Un pam de terra, un pam de seny...Fra Marc.
I al cor l’instint furiós de fugir de la ciutat,
aquell grumoll de terrors i d’avingudes
on mai no s’hi ha granat un puny de blat.
Fugir del preu i de la penyora. Eludir l’impost.
Negar-me del tot a ser un d’ells...
Rentar-me a la font més clara i més oculta,
la fortor de claveguera amb caimans
que m’impregna l’hàbit i la pell, sempre que hi vaig.
Podria arribar a sentir-me, fins i tot, protegit
per la policia, una nit de gelor.
Caldria, però, un fred com a Estocolm...
Les mans emmitonades, emmanillades per la merda
dels bancs dels pobres, amb l’abric de l’humanal caritatis,
del negoci llustrós de la commiseria,
xop de la pluja maligna de l’asfalt.
I sol, indefens i sol, un entre tants, atrapat al laberint,
de l’experimental salvatjada fallida de la convivència urbana.
Una rata al laboratori hi viu, de ben segur, més confortable.
Ert l’enteniment per la brutalitat d’una exigència inassolible
per a una gran majoria. I els altres, talps d’ulls clucs,
aclaparats per la llei, per ingents quantitats de lleis,
a penes suren i s’infarten el fetge i el cor. Mengen com bacons...
Els camuflats que viuen en la por de caure un dia, fatídic,
de la branca fragilíssima que els sosté la vida,
també per la boca i el sexe.
Ni por, ni espera en va. M’ha tocat de jugar i me la jugo:
espero, ben conscient de l’amplada esfèrica del temps,
i no em meno a confusió car l’Àngel
va predir per a mi un futur ben clar,
menat pel meu riscós,
menyspreu del preu, que no pas del valor,
de les coses comunes de la vida dels altres.
L’instin me'n salva encara, i si ha de ser, serà...
- Que sigui doncs! Ara mateix!
Però al recer d’una cúpula d’estrelles!
un Palau per cada nit!
Abans, mil vegades,
un camp d’ortigues a la vall, fosca i llunyana,
que un portal orinat o una cantonada humida a la ciutat.
Esperaré la lluerna que mena a l’esperança.
Amb una espera impassible, en joiosa i lliberta confiança
davant dels meus passats, darrere dels meus futurs,
homes lliures.
A Miquel Àngel Riera

XI

“Per codolars d’esglai,
la nostra vida enfila
un ignorat camí...”
Jordi Pàmias

No era habitable aquella superfície animal.
que va matar el Mario
i a mi em va sotmetre a la vergonya
de viure com sinó i a la manera d’altri...
Més aviat dolia que volia pervenir
en el límit d’accés a la més paorosa degradació.
L’ànima en suspensió reincident
exercint la remença abans ni d’estrenar-se.
Morint la mort d’ell sense compassió.
Fou necessari revifar-la.
Tornar a l’inici.
Adquirir el bé,
i un referent més depurat, clement, del perdó.
pas a pas,
assolir, almenys, la semblança
d’un home perfectible,
cara als altres i al meu endintre
l’esperança aferrissada
cap al comú de les coses.
Cap decepció, Miquel Àngel,
i, de ben cert, ni un pèl d’abandó
ans un èpic combat amb la mort,
única aparença infligida sense opció.

ploie damunt de la tristesa...

IX

El primer hospital, ara que ho tinc més clar, fou la tristesa.
Una tristesa dolça com la tarda vora l’estufa de pinyola.
Amb aquella olor d’olis rancis que s’enganxava, com la mel, al coll.
Va començar a interessar-me molt la pluja.
Les distintes qualitats de la pluja...
Les primeres gotes grosses de pluja,
alegres, percudint, aixecant l’olor de la pols i la mollina de l’herba.
Les pluges persistents fines, silents. Les temperatures de l’aigua
atomitzada, fresca, abellint les tardes de mitjans d’agost,
l’aigua als ossos, gelcuits per la roïna glaçada i grisa...
les pluges gebroses, secretes, pixarroses, de la boira.
Els tolls immensos del Portalet,
amb les roderes de l’últim Biscuter del poble.
La pluja divertida del vent sota els plàtans després de la pluja..
Em vaig convertir en un expert en pluja.
Li demanava al Silo si plouria i com plouria.
Enyorava la pluja, retardava el pas cap a l’escola quan plovia.
Plorava sota la pluja a bots i barrals
i tot moll no se’m notava.
Em saltava la solfa si plovia... i a cops m’hi aixoplugava...
veia ploure sobre el riu, sol mi fa, sol, no surtis mai, que no, mi fa re,
i em perdia entre els compassos embadalit.
Quina calentor, Mare del Meu Pare! ja em queia un pessic... i una pesseta.
I l’Enriqueta pacient, un, dos, tres, quatre, volant, volant d’un pont a l’atre.
Baixava jo i la maleteta per l’escala fosca de la fàbrica de pinsos
entre l’agror de la farina molla, fermentada, dels racons
i els polls morts de les incubadores.
Mirava a dins enfilant-me de puntetes
per veure com naixien amb una tristesa petiteta.
Una tristesa íntima i visual que aplegava tots els objectes
unificats per la pluja protectora.
Una tristesa definitivament identificada com un recurs necessari
per donar sentit al rostre del pare
que em mirava atabalat, quan m’hi apropava
per entre els sacs immensos de segon.
Per poder entendre els ulls tant blaus de la Tereseta,
dolça com la mare més amorosa del món,
que em feia melindros que em semblaven tristíssims.
Tornava els peixos al riu perquè em miraven amb ulls tristos...
Ai! Quin hospital més dolç el de la tristesa.
Era la meva una tristesa tan manyagueta,
que ningú se’n va adonar
quan vaig començar a xerrar molt i a riure i a mentir
per escanyar-li la queixa i mantenir l’esglai a ratlla.
Als cinc anys ja feia pactes
i un intercanvi de cromos i secrets amb la tristesa.
Encara em dura aquest negoci, permanent com una pell,
com una raça adquirida i volguda.
Ai! si em preníeu la tristesa!, si em preníeu la pluja!...
em quedaria sense hospital on arraulir-me, si em preníeu la pluja.

A les Detis i a tot el seu llinatge

VIII

Quina despesa de força i de ràbia, Mario!
Ho sabies que et devorà una mantis amorosa?
Mario enyorat, trenta anys d’incerta malenconia i presagis.
Hom no espera que moris així
i vençut enfilis el camí de retorn al treball,
als reptes i a les dignitats dels homes.
Hom no tolera que moris així, i calla.
No coneix quin plaer hi sents, quanta saviesa...
Al lloc on ets ja no hi cal ferros oi? Mario...amic.
Quina injustícia! Entre tu i jo.
Tu tan valent i jo tan estrateg.
A tu et van prendre el temps i la memòria.
Te’n recordes?
- Sí... ens vàrem trobar al mig del pont de baix
i no et vaig afigurar fins al cap d’una estona.
- Ploraves, Mario. - Sí, et deia que m’havien esborrat
la teva cara del cervell – que ja mai no seria igual.
- I fou pitjor encara, molt pitjor, Miquel...
- Com aquella tarda a la cabana del secà.- Ja estava vençut...
-I el concert de La Barberia... I el de Tàrrega.
-Vaig cremar la nau...
-I a mi la vida mateixa, és a dir el gaudi,
se’m va soldar amb l’amargura.
i amb tota la malícia.
- Collons quin fat mena les coses!
- Malaguanyat ! - malaguanyats!
- Cantàvem per soleáres Mario...
- Ara ens queda tot per viure, tot per fer...
- Company d’anar per terra...
- I la guitarra muda i descordada...
- Quants cops no hauré volgut seguir-te
com a un capità enmig de la sagnada!

VII

L’ensenyança era
com era.
Els ensenyats
el què som...
ni més ni menys què el que som...
Ovidi Montllor

El company fores tu per condició coincident.
Anaves tot folrat de ferros fins als malucs.
I a mig curs vas arribar de Tragó
quan varen negar la vall de sota el Montdeví
amb la resclosa de Santa Anna.
Fores una novetat espectacular per la pollada,
molt alt, coixíssim si en feia comparança
a contracor per la meva pròpia sevícia.
Amb cara de poc amic d’entrada,
se’t notava que aquell giravolt forçós
de l’àmbit apamat on existies,
no et feia molla de gràcia.
Esbufegaves, Mario, a cada pas,
que per a tu eren deu, maldestre de rems
gosaves mantenir-te en equilibri
en front del món, com un insult
i en línia a la filera, transgredint-la
sota la mirada severa
d’un llec engominat que feia pudor d’esmegma.
Cap d’aquells mestres de la coquinesa
et va merèixer mai ! Tu vas ser el repte,
un exabrupte de la mala sort
en mans d’una colla d’apagallums...
Ai Mario! Mario! d’infant em deies:
“mai m’arribarà el temps del desengany”
i lluitaves com un heroi en una guerra
que jo ja intuïa perduda.
Menteixo! Ja n’havia pactat la rendició!
Un armistici indigne i sense condicions,
fins al jorn penitencial del gran incendi,
en què vaig començar a decapar,
a foc, la pell girada a freg de món
per la banda de la sang,
tota la bestreta inútil de la por.
I encara me’n quedava per trenta anys,
o quaranta... o fins avui...
així sóc viu, jo, Mario.

VI

L’amic es va morir un diumenge entre setmanes.
de beure aigua massa fresca acalorat,
ho varen fer córrer per l’escola.
Jo no m’ho vaig saber creure. Ja no em creia res de res,
des que del pont vaig veure un ofegat, nu, tot bot, d’un ocre clapat, blavós.
I se’m confon la mort del nen amb el record de l’aigua
omnipresent del riu i de la gentada en alarma sota el pont,
i els peixos i els lliris de la bultra, i un altre cop la gent corrent
pel carrer d’avall, cap a la plaça, aquell dia de Corpus
dels Tambors del Kilimanjaro,
i el teu cap ple de pols, Mario,
tou de caure entre la por i excitat d’estar viu...
i la senyora Antònia panteixant sobre l’asfalt i aquells dies tan llargs
de l’espera en la soledat dels jardins sense portes
que mai més no serien tan benignes ni tan acollidors,
sense l’Antònia i aquell : passa puça!,
toc, toc, toc, - Passa cap dins que plou! - Potser vols un caramel?
- Sí, de la nata de la vaca, un caramel cada dia,
un caramel calent de benevolència.
A l’inici instil·lat dels meus records hi ha una barreja de mortalla i cel·lofana
apegalosa, amb la paüra lenta i pesarosa de la tarda esborronada del mort blau.
Que petit era! encara em veig tot sol pel pont, i amb aquell mort tan blau...
com l’ombra immensa d’un núvol llostrejant-me, ja per sempre amb mi,
per sempre més amb mi...

***

No fa molt que n’he parlat amb un bon jan de la fornada,
- home d’una humanitat ben construïda,
defensada amb saviesa de la farsa general,
des de la talaia del poble -
que encara en recordava la versió pietosa, beneita i oficial.
Mai no he sabut del cert de que es va morir aquell pardal
de galtes rogenques que ens tractava bé.
L’únic d’aquell femer de pollastrets
que venia a jugar a boles amb nosaltres tot suat i vermell.
Potser albirava que com tu i com jo, oi Mario?
era un infant trencat d’antuvi,
amb el futur compromès per alguna insuficiència...
Digue’m, Mario, tu que ho saps, i que la meva és la teva,
de quin color se’n gira als ulls la mort als infants?

V

Llegir i somniar: vet ací la primera soledat
i amb ella un sentiment profund d’anar per lliure,
lligat amb grillons a la nostra condició d’exempts.
El dia de la gran foguera vaig arrencar-me el número de la bata
i vaig ser altre cop jo, absolutament, i amb tota la folgança.
Però sota el tou calent de la cendra de la por
em va quedar, tibant, una cremada d’ànsia.
Des dels meus deu anys, quan era pescador
a les roquetes de la bultra de l’horta d’amunt
i llegia Mark Twain i la bleda de l’Enid Blyton.
M’he precipitat, ho reconec,
ja no cal que em desviïs la mirada,
ja no hi porto ganivets de venjança.
En fer memòria de la cremà gloriosa dels pecats de tots els nens del mon
m’ha tornat una blanor com qui surt d’una consulta de mil duros,
on ha deixat anar quatre manies, un malson o una baralla.
Tot plegat ha estat una arrencada furibunda... innecessària
I de què li ve ara tanta cremor?- deus pensar tu,
si mai t’has enllotat en la ferida...

IV

“Els rics mengen pa de xeixa

i per noltros sols no hi ha mestall"

Guillem d’Efak

Tenia un company i un amic,
els altres,
era una colla de veure, tots eren balaguerins.
Agafats per les espatlles anaven arreplegant amics.
Qui vol ju- gar al mo- ca- dor?
Primer s’hi ajuntava en Pau Vall, llavors lo Sanuy i en Ticó,
en Pijuan, lo Salord i en Lluís Vilarasau.
Lo Carles Gastó els comandava, perquè era el més decidit.
Qui vol ju- gar a gue- rra- de- ca- valls?
Tots...També l’Estany i en Biscarri.
Tots erem balaguerins.
I els altres,
si vols que t’ho digui ben clar,
mainada, flors de la innocència
o braç de la ignorància dels adults.
Això ho dic ara que quasi em forço a fer memòria
i també és allò que t’endeguen els que no els toca de res,
per a no furgar-hi massa
i fer-te callar impàvids si et queixaves.
Des de quan som tan magnífics i caritatius, els minvats?
De què ens valia aquell silenci ominós?
Com si tot l’afany esmerçat a ser presents a la rotllana,
aquell prestigi esquifit com la lenitat d’una almosta,
pogués de cop devaluar-se, encara més, tan sols de fer-ne esment.
La sospita d’una queixa l’extingia abans ni de pensar-la.
No ens vam permetre la més minsa defallença.
Tu i jo de la mà complint la llei i el manament,
els misteris de dolor i de la culpa, i no la nostra, la dels altres.
Maneres d’obviar coses insofribles...

***

Com les fotografies, ah sí! les fotografies,
les guardioles i els xinèts de l’Àfrica!
Els anticossos de la podridura de l’ànima
dels qui es conforten i s’animen a ultrança
fervorosos contra el mal.
El mal dels altres...
d’alguna divina manera els culpables.
Com més llunyà més tendre... i més indefens... el mal ...
Oi? Mario.
Que de prop ens fregava la maldat!

ELS HOSPITALS...

III

El primer gran hospital fou el dels nens.
Pobrets, tots porucs, amb les mans juntes cap a la capella.
Déu n’hi do florida glòria al mestre monsenyor
que confessava nens aterrits
i transmutava els seus pecats sota la imponent fuga de l’orgue
i les imatges seductores dels sants.
Feia el 724, que duia brodat a la bata de ratlles
i al cervell per si rebia visita o tenia una trucada
enmig de la cridòria d’aquell camp d’extermini espiritual.
I un dia els nens, tota la canalla a l’uníson,
vàrem cremar l’església.
I aquell sí que fou un bon miracle!
Tots els pecats dels nens, petitets,
venials, un a un, amb els mortals
també abocats, tot aquell vòmit de pecats,
sota la balconada del cor elevant-se com un magma
dels quatre confessionaris de fusta rogenca
i olorosa, ungida amb el sàndal d’aixella
de milers de mecs agenollats,
frec a frec amb la galta rasposa del pare.
Tanta por, tanta comburència
va pegar foc als circuits de l’orgue.
i al sostre de fustes precioses,
i, els vitralls rebentaven
llençant foguerades de gasos
dels colorets dels pecats.
Fumerols de pecats negres
i llargs com les sotanes panxudes,
brillants de sutja i de botons
s’alçaven pel damunt del barri
i els nens, embogits, aplaudíem aquella gran falla de pecats,
finalment expiats pel foc
justicier
de Déu.

II

“Ho sabies
perquè el passat
és encara una llosa feixuga
que ens prem els cossos ,”
Carles M. Sanuy

He guardat totes les agendes
des que vaig començar a escriure cartes
i les mil millors poesies
de la llengua de ma mare,
com puntes de coixí per anar trenant memòria.
Muntanyes de papers carregats escales amunt,
escales avall cada cop que he migrat d’hospici.
Jo sí que en tinc de memòries i paperines!
Guardo les cartes de mon pare
i les entrades dels concerts
i les factures pagades i les sense pagar
i les anotacions de la feina
i el dia que la vaig perdre per sempre
i cantava una cançó desesperada,
abocat a la barana del riu,
com si fos al pont d’un vaixell,
en un creuer malenconiós,
cap a un exili de músic mal pagat.
I un per un els mesos i els anys que he estat esperant,
amb una fal·lera convençuda, la prova definitiva
que la decepció tan sols era un miratge.
Sé que et tenia capficat, Miquel.
Res de la nostra historia hi té a raure
amb la decepció, ans al contrari.
Encara hi sóc. Sí, per a contar-ho:
fer-ne testimoni, i desnuar,
si un dia puc, del tot, la causa profunda
de la nostra inèpcia a sobreviure.
Per ara em remeto als últims descobriments.
Últims? - Un frau als dèbils,
de proporcions desmesurades, obscenes ,
com tants i pitjors n’hi ha – què hi fa si som
trenta sis mil, com trenta sis milions?...
Ho trobaràs tot a la web de Lincolnshire
http://www.ott.zynet.co.uk/polio/lincolnshire/library/ballinger/updatepps.html
busca en aquell mar “ The Neuroanatomi of Post-Polio Fatigue”
i ho has d’entendre tot, o potser,
encara et semblarà que en faig un gra massa.
Sé que la mort és la platja on expira la ignorància.

I

Ara sí que va de veritats,
així que no em distreguis,
ni per un moment em servis la mirada
que em punxa rabiüda com un ganivet de circ.
Miro com vull i la clavo com un chapel a l’ull
d’aquell que em fa sentir de fora, un altre, un diferent;
perquè les seves veritats no són públiques ni notòries
i no el reté la vergonya
ni un micró més enllà
del borrissol de la pell
i porta la carona esmaltada
amb el rictus permanent de la innocència.
Ara sí que va de veritats!
i també d’orgulls com els meus,
en repassar les denes del meu temps
i advertir que sóc viu. Sí, tot viu, per ara,
encara que només fos per acabar aquesta tirada,
i, ja en posar el punt, rematant el vers,
quedés mort, sense memòria ni desig.
M’hauria pagat la pena d’haver triat el pedregar
per acabar d’eixa manera,
passant el riu amb l’aigua al coll.

dedicat

A Mario Aige, músic.

fites dels territoris por on transites....

“Signaré amb creu de guix
el pam de terra erma por on pelluquen viure
asseguts a l’esglaó de la voravia
o perduts pel laberint de les cantonades humides,
immòbils al portal orinat que mai no travessen les alegries,
els que nasqueren minvats:”

Miquel Àngel Riera


“Jo sóc un home que posa tenacitat i ferro espiritual a la tasca
d’aconseguir ser un home sense intimitat.
Jo sóc un home sense intimitat.”

Blai Bonet

LLIBRE DE MÀRIO


LA POESIA RABIÜDA COM UN GANIVET DE CIRC I
TAN DOLÇA COM LA TRISTESA SOTA LA PLUJA,
de MIQUEL ÀNGEL TENA-RÚBIES

Presentació a una lectura dels seus poemes, al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona.

Al darrer poema de l’escruixidor recull TORNAR DE TU, el poeta ens diu una
veritat més, d’entre la veritat completa presentada fragmentàriament tot al
llarg de l’únic poema que compon el llibre, per cert presentat amb malícia
literària en ordre invers argumental:

...N’hi ha que no s’hi miren.
Ni en fan cabal.
Escolten les notícies,
fan la videta
com si fos un manament
de la llei del lliscar sense aturar-se.
Reproduir-se i prou. I no parlar-ne mai
del jou ni del rou acídul que va per dintre.

La teràpia d’escriure poemes, davant de tanta impudícia, li fa pensar que
potser hauria d’haver escrit una novel·la. Amb el dubte s’acaba el LLIBRE
DE MARIO. I, cansat de tanta proximitat, diu el poeta, que “em fa tornar de
mi” posa punt final al poema. De fet, diria jo, després de llegit aquest pròleg
en forma d’epíleg hauríem de començar el recull i, així, tancar la roda,
endinsant-nos en el Tu, roda del ser que l’acompanya, i arribar al final i
tornar a iniciar el cercle en espiral ja que en nostre amic només té cinquanta
anys quan escriu el Poema de la Vida en etern retorn.
Feia deu anys que havia publicat el seu primer llibre de versos, editat a
Manacor per Miquel Àngel Riera amb un pròleg de Xavier Carcía,
LA CASA PROP DE LA VIA.

Somiqueja el xafatolls
que mai dels mais s’atansà a la via.
A la via hi moren els gossos dels pagesos
i els infants ens moriríem de ganes de jugar-hi.

(Sembla que en Miquel Àngel s’anticipa als jocs del film del jove Mañas,
EL BOLA). Ara us llegiria tot el colpidor, lleial i obert poema, per
demostrar l’acostament constant del nostre poeta a la vida.
Hi ha el Tu amb majúscula, el tu amb minúscula i el tu amorós. El que obre
les portes i hissa bandera blanca i estén les ales cap als altres. El tu de tots
els altres. I el tu eròtic, amical i cooperador a les feines quotidianes.
Hauria de llegir-vos gairebé tot el llibre perquè és tot substancial.

Gravo quan sé que m’interessa i prou.
No tinc memòria per gastar-la en collonades,
ni temps per perdre postulant per fer-me un nom,
per bastir-me una carrera.
Em sé qui sóc i a la mida de la meva mesura
escric allò que em dicta l’entrecuix, la pell, l’ull i l’oïda,
el gust de llot de la por i de la mort,
l’esclat fulgent d’aconseguir ser l’altre
i deixar-m´hi anar com l’únic manament.

Hi ha una molt dolorosa denúncia.
ÉS IMPRESCINDIBLE ESCOLTAR EL POEMA SOBRE L’ESPERANÇA.
(poema V, primera part). Potser seguint, com en tantes d’altres coses, l’esperança es
tractada i conquerida a esgarrapades, les petjades del seu poeta de capçalera
Màrius Torres.
Toca fons i arriba al límit més esbalaïdor de les situacions.

A la teva boca menjaré la menja / dels déus de la calma.

De tant en tant una troballa del lirisme més original i musical:

...veia ploure sobre el riu, sol mi la, sol, no surtis mai, que no, mi fa re...

Em voldria aturar un moment per comentar l’aspecte més destacat de la seva
poesia i sé que us semblarà exagerat. Hi ha connexió directa a la xarxa del
més alt voltatge còsmic. Es connecta per mitjà de molts camins. En Miquel
Àngel ho ha fet pel camí més difícil i que tan com podem tots rebutgem de
seguir. Ningú no vol estripar-se la pell per tal d’arribar al moll de l’os. I si
no hi arribem és impossible de passar a l’altre costat del mirall.

I vessaré mel al teu mal,
cantaré un salm pel neguit,
amb el teu nom tan valuós
inserit en el silenci.
La paraula del teu nom,
compàs de dos temps,
roda i ser,
foc i salmòdia.

I diu encara al poema següent:

A tu et posaré un nom per distingir-te
clara i distinta entre les coses i els altres.
I jo em canviaré el meu
per respectar el teu futur partint de zero.

Tot talment com a les escoles iniciàtiques o a la presa dels hàbits dels nous
monjos i monges. Un nom esotèric de reconeixement, després d’una mort
simbòlica seguida d’un nou renaixement.
Hauria d’esmentar molts més moments d’aquest fet místic que esclata
imparable davant de la punyent i única realitat amagada sovint sota els
afalacs de les més banals circumstàncies.
Ens diu el Mestre L-.C. de Saint-Martin:” ...No oblidem, al capdavall, que
tot el que se’ns ha donat està infinitament pel damunt d’allò que nosaltres
podem donar...Heus ací com la clara i encesa humilitat ens ha de conduir a
la pregària; aleshores, la pregària, ens conduirà a la pau de l’ànima...”
(I vull afegir que pregar és descobrir la manera de sentir-nos units al TOT,
saber vèncer les separativitats entre nosaltres i totes les coses i sers dels
UNIVERSOS.)
Aquesta és l’actitud mística del nostre poeta.
Vull donar-li, també les gràcies pel poema que em dedica amb molta
agudesa i sensibilitat.

Hem après moltes coses i hem travessat amb ell el riu de la vida amb
l’aigua al coll. I ara estem més segurs, encara, que la mort, única aparença
infringida sense opció, és la platja on expira la nostra ignorància.
Bellesa, realitat i transcendència pànica!

Germà Miquel Àngel, quan em tractes de Mestre em sento un pobre ocellic orfe de
pare i mare. Sóc un etern aprenent, un altre més dels que han nascut
“minvats”. Plorem, plorem, per la nostra condició aquí baix. GRÀCIES,
GERMÀ, PER ENSENYAR-NOS A PLORAR AMB ESPERANÇA!

Anton Sala Cornadó
Centre Comarcal Lleidatà, 31 de gener del 2004.

QUADERN DE MAHALTA 2004

LLIBRE DE MÀRIO

CROSA

-Algú em va dir que Màrio era mort. No vaig saber-ho fins a la primavera de l’any 1983

just arribat de passar un any a Madrid mig segrestat per l’absurditat casernària. La mort de Mario

s’havia produït uns mesos abans, a les acaballes de l’estiu del 82, i a causa d’una perforació intestinal, derivada –dèien- de l’agressivitat de la medicació a què havia estat sotmès en les seves estades intermitents en diverses clíniques psiquiàtriques.

No tenia ni trenta anys.-

Però Mario no era un boig i la causa darrera de la seva degradació i mort potser caldria buscar-la en

la inercia d’unes pràctiques clíniques anquilosades i anorreants i en la ignorància cínica i

autoprotectora per tant, mesquina— d’una societat provinciana que es malfiava de tot allò que transgredia els límits de la normalitat. Perquè Mario tampoc no era allò que comunament acceptem com una persona normal

Mario va nèixer i crèixer estigmatitzat per la pòlio, amb totes les limitacions que això suposa per a un infant, i amb l’evidència crua i quotidiana de la diferència arrelada al moll dels ossos. Entre les pròtessis metàl·liques que l’ajudaven a sostenir les cames malaltes i el desterrament cruel i sistemàtic de la dinàmica dels jocs dels companys de carrer i d’escola. I entre l’una i l’altra cosa, Mario es va fer músic

Perquè Mario, quan jo el vaig conèixer, era sobretot un músic.

Clar que Mario no era tampoc un músic a l’ús de l’època i la ciutat on va nèixer. Parlem dels primers

setanta i del rock en una petita, emboirada i grisa ciutat de comarca. I parlem, per tant, de la rebel·lia aleshores consubstancial a aquesta música. I hem de parlar, és clar, del menyspreu social que aleshor es tenia a tothom que gosés transgredir els límits de la normalitat. Pero Mario era músic i coix i la condició de músic, en el cas de Mario era tan consubstancial a la seva essència com la seva coixera.

La medicina evoluciona i amb els anys hem descobert -certament en molts casos massa tard- que els efectes de la malaltia de Mario, la pòlio, no es limiten a l’atrofia muscular característica, sinó que degenera en un procés neuronal que ara s’anomena síndrome postpòlio i que presenta una simptomatologia complexa tant fisica com psíquica i que aleshores – en el cas de Màrio i per a la seva dissort- s’identificà erròniament amb un quadre esquizofrènic i com a tal es va tractar.

Sé que Mario va rodar per diversos psiquiàtrics, sotmès a dosis massives de tranquilitzants i teràpies de xoc, tan a l’ús en aquella època. Un cop algú em va dir que Mario era mort. No sé exactament els anys que devia tenir, però no arribava als trenta. Se li van rebentar els budells. No va tenir estòmac per suportat tanta mesquinesa. I en memoria seva i de tants altres crearors oblidats i anònims, vull agrair a

Miquel Àngel Tena-Rúbies el testimoni d’aquest llibre, que no és sinó una catàrsi necessària i reposada. La resta és Literatura.

Gener de 2004

Carles M. Sanuy

QUADERN DE MAHALTA 2004

XIX

Jo tinc els genolls, els peus,

la memòria lluenta dels peus fins als genolls.

Com el martell estèril de titani clínic.

Com el focus del quiròfan, blanc, alògen

i roig com la bata de rus i la sang,

i verd com la paret del passadís i els draps

i net com el tall del bisturí.

Tinc els peus, tinc els genolls.

I la son d'agulla

esgarrifosa papallona a la mà esquerra.

I un inici de pèrdua

i una mort de por.

El record amagadíssim d'un engany,

d'un viatge clar, molt curt, sense paisatge.

Tinc els genolls.. jo tinc els peus...

Ara tinc però més coses

tinc les mans, els ulls,

i penis i llavis i boca,

les dents, les mans, i encara més les mans

i el cap tot. I el ventre i la vida.

Ara ho sé: vaig de retorn...

d'una mort tan certa

com que tinc tot el que tinc

i més, molt més encara del que tinc.

La Casa prop de la via (El Turó) Manacor 1993

J.W. Lennon

No crec en els Beatles..../
Tan sols crec en mi.

KRISHNAMMURTI... I L'ORDRE DE L'ESTRELLA

Vamos a discutir esta mañana la disolución de la Orden de la Estrella. Se alegrarán muchas personas, y otros estarán bastante tristes. No es una cuestión para regocijarse ni para entristecer, porque es inevitable, como voy a explicar.

Ustedes recordarán la historia de cómo el diablo y un amigo suyo estaban caminando calle abajo, cuando vieron delante de ellos un hombre inclinarse y recoger algo de la tierra, mirarlo, y guardarlo en su bolsillo. Dijo el amigo al diablo: "¿Qué recogió ese hombre?". "Él recogió un pedazo de Verdad", dijo el diablo. "Ése es un mal negocio para usted, entonces", dijo su amigo. "Oh, para nada," contestó el diablo, "yo voy a permitirle organizarlo."

Yo mantengo que la Verdad es una tierra sin caminos, y ustedes no pueden acercársele en absoluto por ningún camino, por ninguna religión, por ninguna secta. Ése es mi punto de vista, y adhiero a él absolutamente e incondicionalmente. La Verdad, siendo ilimitada, incondicionada, inaccesible por cualquier camino en absoluto, no puede organizarse; ni se debe formar una organización para conducir o para forzar a la gente a lo largo de cualquier camino determinado. Si ustedes entienden primero esto, entonces verán cómo es imposible ordenar una creencia. Una creencia es puramente una cuestión individual, y usted no puede y no debe organizarla. Si usted lo hace, se transforma en muerta, cristalizada; se convierte en un credo, una secta, una religión, para ser impuesta a otras. Esto es lo que todos a lo largo del mundo estamos intentando hacer. La verdad se limita y se hace un juguete para aquellos que son débiles, para aquellos que sólo están disgustados momentáneamente. La verdad no se puede limitar, más bien el individuo debe hacer el esfuerzo de ascender a ella. Usted no puede traer la cima de la montaña al valle. Si usted quiere alcanzar la cima de la montaña, debe pasar a través del valle, subir por sus laderas, sin miedo a los precipicios peligrosos. Usted debe subir hacia la verdad, no puede "ser traída abajo" o ser ordenada para usted. El interés en ideas es sostenido principalmente por organizaciones, pero las organizaciones despiertan solamente interés desde afuera. El interés, que no nació por amor a la Verdad en sí misma, sino que fue despertado por una organización, no tiene ningún valor. La organización se convierte en un armazón en el cual sus miembros pueden encajar convenientemente. Ellos ya no se esfuerzan por alcanzar la Verdad o la cima de la montaña, sino que tallan para ellos mismos un nicho conveniente donde guardarse, o permiten que la organización los guarde, y consideran que la organización los llevará por eso a la Verdad.

Esa es la primer razón, desde mi punto de vista, de por qué debe disolverse la Orden de la Estrella. A pesar de esto, ustedes formarán otras Órdenes probablemente, continuarán perteneciendo a otras organizaciones que buscan la Verdad. Yo no quiero pertenecer a ninguna organización de tipo espiritual, por favor entienda esto. Yo haría uso de una organización que me llevara a Londres, por ejemplo; éste es un tipo diferente de organización, meramente mecánico, como el poste o el telégrafo. Utilizaría un automóvil de motor o un buque de vapor para viajar, éstos son sólo mecanismos físicos que no tienen nada que ver con espiritualidad. De nuevo, yo mantengo que ninguna organización puede llevar al hombre a la espiritualidad.

Si una organización es creada para este propósito, se vuelve una muleta, una debilidad, una esclavitud, y deja inválido al individuo, y le impide crecer, establecer su singularidad, miente en el descubrimiento por sí mismo de lo absoluto, de la verdad incondicionada. Esta es otra razón por la que he decidido, siendo la cabeza de la Orden, disolverla. Nadie me ha persuadido a esta decisión.

Éste no es ningún hecho extraordinario, porque yo no quiero seguidores, y quiero explicar esto. En el momento en que usted sigue a alguien, usted deja de seguir a la Verdad. Yo no estoy interesado si usted presta atención a lo que digo o no. Quiero hacer algo en el mundo y voy a hacerlo con concentración firme. Me estoy refiriendo solamente a una cosa esencial: liberar al hombre. Yo deseo librarlo de todas las jaulas, de todos los miedos; y no fundar religiones, nuevas sectas, ni establecer nuevas teorías ni nuevas filosofías. Entonces usted me preguntará naturalmente por qué viajo por el mundo y hablo continuamente. Le diré por qué razón hago esto: no porque desee a un partidario, no porque desee un grupo de discípulos especiales. (¡Cómo aman los hombres ser diferente de sus compañeros, sin embargo cuán ridículas, absurdas y triviales pueden ser sus distinciones! Yo no quiero animar esa absurdidad.) No tengo ningún discípulo, ningún apóstol, ni en la tierra ni en el reino de la espiritualidad.

Ni el señuelo de dinero, ni el deseo de vivir una vida cómoda me atrae. ¡Si yo quisiera llevar una vida cómoda no vendría a un Campamento o viviría en un país húmedo! Estoy hablando francamente porque quiero dejar esto claro de una vez por todas. No quiero discusiones infantiles año tras año.

Un reportero que me entrevistó consideró un acto magnífico disolver una organización en que había miles y miles de miembros. Para él era un gran acto porque, dijo: "¿Qué hará usted después, cómo vivirá usted? No tendrá ningún partidario, las personas ya no lo escucharán." Si hay sólo cinco personas que escucharán, que vivirán, que vuelvan sus caras hacia la eternidad, será suficiente. ¿De qué sirve tener miles que no entienden, que estén totalmente llenos de prejuicios, que no quieren lo nuevo, pero traducirían más bien lo nuevo para satisfacer sus propios egos estériles, estancados? Si yo hablo fuertemente, por favor no me entiendan mal, no es por falta de compasión. ¿Si usted va a un cirujano por una operación, no es bondadoso de su parte operar aun cuando él le cause dolor? Así pues, de modo semejante, si hablo rectamente, no es por carecer de verdadero amor.

Como he dicho, tengo solamente un propósito: hacer al hombre libre, para impulsarlo hacia la libertad, ayudarle a romper todas las limitaciones, porque solo ello le dará felicidad eterna, lo dará la realización incondicional de sí mismo.

Porque soy libre, no condicionado, entero -no una parte, no relativo, sino la Verdad entera que es eterna- deseo a aquellos que buscan entenderme, para ser libres; no seguirme, no hacer de mí una jaula que se volverá una religión, una secta. Más bien deben ser libres de todo miedo, del miedo a la religión, del miedo a la salvación, del miedo a la espiritualidad, del miedo al amor, del miedo a la muerte, del miedo a la vida misma. Como un artista que pinta un cuadro porque siente deleite en esa pintura, porque es su auto expresión, su gloria, su bienestar, así es que yo hago esto y no porque deseo cualquier cosa de cualquier persona.

Ustedes están acostumbrados a la autoridad, o a la atmósfera de autoridad que piensan los llevará a la espiritualidad. Ustedes piensan y esperan que otro pueda, por su extraordinario poder -un milagro- transportarlos a este reino de libertad eterna que es la Felicidad. Su perspectiva entera de vida está basada en esa autoridad.

Ustedes me han escuchado durante tres años, sin ninguna transformación, excepto en unos pocos. Ahora analicen lo que estoy diciendo, sean críticos, para que puedan entender completamente, fundamentalmente. Cuando usted busca una autoridad para llevarlo a la espiritualidad, usted está automáticamente obligado a construir una organización alrededor de esa autoridad. Por la misma creación de esa organización que, usted piensa, ayudará a esta autoridad a llevarlo a la espiritualidad, usted se aprisiona en una jaula.

Si hablo francamente, por favor recuerden que lo hago no por aspereza, no por crueldad, ni por falta de entusiasmo en mi propósito, sino porque quiero que entiendan lo que estoy diciendo. Ésa es la razón de por que ustedes están aquí, y sería una pérdida de tiempo si yo no explicara claramente, decididamente, mi punto de vista.

Durante dieciocho años se han estado preparando para este evento, para la Venida del Maestro del mundo. ¡Durante dieciocho años ustedes han organizado, han buscado a alguien que les daría un nuevo deleite a sus corazones y mentes, que transformaría su vida entera, que les daría una nueva comprensión; a alguien que les educaría a un nuevo plano de la vida, que les daría un nuevo estímulo, que los haría libre; y ahora miren lo que está pasando! Consideren, razonen por ustedes mismo, y descubran de qué manera la creencia no los ha hecho diferentes, con la diferencia superficial de llevar una insignia que es trivial, absurda. ¿De qué manera ha barrido esta creencia todas las cosas no esenciales de la vida? Ésa es la única manera de juzgar: ¿de qué manera está usted más libre, más pleno, más peligroso para cada sociedad que esté basa da en lo falso y lo no esencial? ¿De qué manera los miembros de esta organización de la Estrella se vuelven diferentes?

Como he dicho, ustedes se ha estado preparando durante dieciocho años para mí. A mí no me interesa si creen que yo soy el maestro del mundo o no. Eso es de importancia muy pequeña. Puesto que ustedes pertenecen a la organización del Orden de la Estrella, ustedes han dado su simpatía, su energía, reconociendo que Krishnamurti es el maestro, parcialmente o totalmente: totalmente para aquellos que realmente están buscando, sólo parcialmente para aquellos que están satisfecho con sus propias medio-verdades.

Ustedes se han estado preparando durante dieciocho años, y miren cuántas dificultades hay en su manera de comprensión, cuántas complicaciones, cuántas cosas triviales. Sus prejuicios, sus miedos, sus autoridades, sus iglesias nuevas y viejas; todo esto, yo mantengo, es una barrera para entender. No puedo explicarme más claramente. Yo no quiero que usted esté de acuerdo conmigo, no quiero que me siga, yo quiero que usted entienda lo que estoy diciendo.

Esta comprensión es necesaria porque su creencia no lo ha transformado, sólo lo ha complicado, y porque usted no está dispuesto a hacer frente a las cosas tal cual son. Usted quiere tener su propio dios, nuevos dioses en lugar de las religiones viejas, nuevas formas en lugar de las viejas, nuevo en lugar de lo viejo, todo igualmente sin valor, todas las barreras, todas las limitaciones, todas las muletas. En lugar de las distinciones espirituales viejas usted tiene nuevas distinciones espirituales, en lugar de los cultos viejos usted tiene nuevos cultos. Ustedes están dependiendo para su espiritualidad de alguien más, para su felicidad de algún otro, para su esclarecimiento de algún otro; y aunque ustedes han estado preparándose para mí durante dieciocho años, cuando digo que todas estas cosas son innecesarias, cuando digo que deben poner todo lejos y mirar dentro de ustedes mismos para el esclarecimiento, para la gloria, para la purificación, y para la incorruptibilidad del uno mismo, ninguno de ustedes está deseoso de hacerlo. Puede haber unos, pero muy, muy pocos.

¿Entonces por qué tener una organización?

¿Por qué tener personas falsas, hipócritas, que me siguen como la encarnación de la Verdad? Por favor recuerden que no estoy diciendo algo áspero o duro, pero nosotros hemos alcanzado una situación cuando ustedes deben enfrentar las cosas tal cual son. Dije el año pasado que no me comprometería. Muy pocos me escucharon entonces. Este año la he hecho absolutamente claro. Yo no sé cuántos miles de miembros a lo largo del mundo se han estado preparando para mí durante dieciocho años, pero ellos no están dispuestos ahora a escuchar, incondicional, enteramente, a lo que digo.

¿Entonces por qué tener una organización?

Cuando dije antes, que mi propósito es hacer a los hombres incondicionalmente libres, porque mantengo que la única espiritualidad es la incorruptibilidad del sí mismo, que es eterno, que es la armonía entre la razón y amor. Esto es el absoluto, la Verdad no condicionada que es la Vida misma. Quiero por consiguiente hacer al hombre libre, dichoso como el pájaro en el cielo claro, aliviado, independiente, extasiado en esa libertad. Y yo, para quien usted se ha estado preparando durante dieciocho años, ahora digo que usted debe estar libre de todas estas cosas, libre de sus complicaciones, sus enredos. Para esto usted no necesita tener una organización basada en una creencia espiritual. ¿Por qué tener una organización para cinco o diez personas en el mundo que entienden, que están esforzándose, que han apartado todas las cosas triviales? Y para las personas débiles, no puede haber ninguna organización para ayudarlos a encontrar la Verdad, porque la Verdad está en todos; no está lejana, no está cercana; está eternamente allí.

Las organizaciones no pueden hacerlos libres. Ningún hombre puede hacerlos libres; ni lo puede la adoración ordenada, ni la inmolación de ustedes mismos para una causa; ni formándose una organización, ni lanzándose en trabajos, puede hacerlos libres. Usted usa una máquina de escribir para escribir cartas, pero usted no la pone en un altar y le rinde culto. Pero eso es lo que usted está haciendo cuando las organizaciones se convierten en su principal preocupación. "¿Cuántos miembros hay allí?" Ésa es la primer pregunta que me hacen todos los reporteros. "¿Cuántos seguidores tiene? Por su número nosotros juzgaremos si lo que usted dice es verdad o falso." Yo no sé cuántos hay. No me preocupo por eso. Como he dicho, si hay un solo hombre que fue libre, incluso eso es bastante.

Una vez más, usted tiene la idea que solamente cierta gente tiene la llave del reino de la felicidad. Nadie la tiene. Nadie tiene la autoridad para tener esa llave. Esa llave es su propio Ser, y en el desarrollo y la purificación y en la incorruptibilidad de ese Ser solo está el Reino de la Eternidad.

Entonces ustedes verán cuan absurda es la estructura que han construido, buscando ayuda externa, dependiendo de otros para su consuelo, para su felicidad, para su fuerza. Éstos sólo pueden encontrarse dentro de ustedes mismos.

¿Entonces por qué tener una organización?

Usted está acostumbrado a escuchar cómo ha adelantado, cual es su estado espiritual. ¡Qué infantil! ¿Quién sino usted mismo puede decirle si usted es hermoso o feo por dentro? ¿Quién sino usted mismo puede decirle si usted es incorruptible? Usted no es serio en estas cosas.

¿Entonces por qué tener una organización?

Pero aquellos que realmente desean entender, que están buscando encontrar aquello que es eterno, sin comienzo y sin un final, caminarán con una intensidad mayor, serán un peligro para todo lo que es no esencial, para lo irreal, para las sombras. Y ellos se concentrarán, ellos se volverán la llama, porque ellos entienden. Tal es el cuerpo que debemos crear, y ése es mi propósito. Debido a esa comprensión real habrá verdadera amistad. Debido a esa verdadera amistad -que ustedes no parecen conocer- habrá allí cooperación real por parte de cada uno. Y esto no debido a la autoridad, no debido a la salvación, no debido a la inmolación para una causa, sino porque usted entiende, y por lo tanto es capaz de vivir en lo eterno. Ésta es una cosa mayor que todo el placer, que todo el sacrificio.

Jiddu Krishnammurti

SI VIATGES PEL VELL NORD GLAÇAT...

XIV

SEGUICI

Somnio que
segueix baixant pel riu, molt abrupte,
encara fusterer, d’aigües primitives,
mon rai.
I ja molt fatigat, exhaust,
ressegueixo a les riberes els paisatges de ma vida.
M’arriba de la mà un bleeixir d’aigües molt càlides,
tranquil·les. Una mica més lluny,
pel damunt de la via,
enmig d’un tou humit de fulles i verdesca,
la casa i la collita.
La roda i el ser que m’acompanya.
Ara sóc als meandres,
on el riu s’eixampla i es fa dolç, profund i savi.
A les bultres, ara, tot s’amanseix,
lluny dels gorgs, els remolins,
i les escumes furioses de l’aigua deslliurada
pel baixant perillós de la torrentera.
Ara torna de mi la part millor i més sucosa de la vida,
perviscuda,
vida, però, que ja no m’és del tot imprescindible.
N’he sabut tant i tant, a cops, i de dia en dia!
Car tot mon riu, d’ençà ben al principi,
des de dalt del cim esquerp i virginal de les muntanyes,
fins ara al pla,
ha estat prou brau com per bastir-me,
- tant de bo no em deixi mai
la gosadia de posar-la en joc -,
una vida molt plena.

TORNO ALS MEUS QUARTERS D'HIVERN , SOC EN TERRES POLONESES , A LA MEVA CASA VERDA DE WYSZEMBORK , A LA REGIÓ DELS GRANS LLACS...

Però no és cert, llegiu sinó aquest vers
L’he fet potser perquè el necessitava.../
/...Per ser feliç cal doncs ser ben pervers...

Joan Barceló

I encara més m’hauria dolgut
passar sense adonar-me’n
infaust, estordit, irat, torb, desesmat,
i ni mordicat per l’interès
d’esbrinar la paradoxa
del fruir tan sols la sang dels guanys.
La sang que costa d’obtenir-los i res més.
La sang dels dies inclements.
A tots mos és igual? Ben cert
que tothom la beu com pot.
N’hi ha que no s’hi miren.
Ni en fan cabal.
Escolten les notícies,
fan la videta,
com si fos un manament
de la llei del lliscar sense aturar-se.
Reproduir-se i prou. I no parlar-ne mai
del jou ni del rou acídul que va per dintre.
Que no fa gens per a un deixar-se veure
en companyia del seu nu.
Ai ! que ja no sé com viure.
Ja no sé com fer-ho...Blai
Agafar-m’ho bé. Prendre-li la mida.
Marcar-li la distància convenient.
Tanta proximitat me fa tornar de mi
cansat. Tanta impudícia ara ja em lassa.
M’escau posar-hi un pany
i no pensar-hi més,
ans que no passi, almenys, un any...
hauria d’haver escrit una novel·la.

Una abraçada!!!

Ara vull que m'abracin, ho precís com l'amor de dos i dos fan quatre, aniré a veure a L'Amma...
l'últim cop arraulit en un racó ploraba llàgrimes inesperades ...
Aniré a veure l'Amma i que m'abraci . Això es el que faré.

T'agrada conduïr?

Talment aquell qui acarona el carenat d'una moto de gran cilindrada... jo em faig salivera amb aquesta novetat de la marca Allen&Heat, pel meu estudiet casolà m'aniria de conya.

Mentrestant avui una dotzena de nois han organitzat un recital poetic al jardinet d'una caseta d'estiueix prop del Mas Blanc. Hi he estat convidat i he llegit algunes coses d'en Barceló, i d'en Riera , altres de meves i hem fet una cançó d'en Pàmies amb un nano que toca el violi y se l'ha aprés amb una estoneta, un dia. Hem tocat "l'home nu"...
M'ho he passat be, però he agafat fred. I el fred vol dir que s'acosta dolor... de tornada passant per sota Puig d'Olena, ja qüasi fosquejava i m'ha semblat que tornava d'un bolo, que tenia 25 anys i encara no havia mort Franco.
Com pot ser que ara torni a tenir aquella basarda? Trenta anys i els sabres estan una vegada més xerigant. Quan van pactar el silenci i ens van dir que ja no caliem, no solament ens van matar de gana i de desilusió , ens van impedir fer el que quedava per fer ... escampar sense treva la cultura, per que mai més pogués resorgir el feixisme en aquesta munió de terres disperses que en diuen Espanya. No feiam falta?... tribu de Mamons!!!...