dimarts, 14 d’agost del 2007


MONTSEGUR, MONTSEGUR...
Feia tants anys que volia tornar-hi... estar-hi a prop...

-En la meva secreta, íntima, recerca del motius primigenis del cant que em força a ser qui soc, malgrat tot, i contra tot , i fins contra mi mateix.
Hi ha una antiga certesa, un record de foc i melangia i un anhel de bondad.
Son temps unaltre cop de cantar en clus. Xirinachs es mort, els bons homes ja no poden més y ara no cal cremarlos, només cal tractarlos d'orats i després fer discursos...

Però

Eren cançons totes noves al vent.
Quatre-cents dolls de veus joves rajant
sense grillons, refent la llibertat.
Un nou país germinava en els cants
- no era pas intangible, era allà,
al nostre entorn: dominàvem els mots,
prenien cos els poemes d'Espriu
i Pere Quart, saltant per un moment
el desesper per tothom compartit.
Els punys del mal ens han fet mes desperts
per al triomf costós de la cançó,
I AL CAPDAVALL N'HEM SABUT QUE LLUITEN PER QUE MAI MES NO PUGUI SER OFEGADA,
PERQUÈ MAI MÉS NO ENS PRENGUIN LES PARAULES.

Francesc Vallverdú (Somni, Insomni. L'Escorpí 1971)


Mentrestant, a Montsegur, plou damunt del camp dels cremats i Catarlunya continua essent un pais esclau. D' amoR...