dijous, 15 de desembre del 2011

AVIAT ALS ASILS -UNA VERSIO PER A PIANO DE XAVIER PALÀ

Aviat, als asils i als bancs de la ciutat,
entrarà al cor dels pobres tot el fred que s'acosta,
i a les mans, consumides de tant d'haver captat,
la misèria i l'hivern curullaran l'almosta.

Un silenci profund i vivent com un hoste
s'instal.larà a les cambres del vell palau tancat,
i pels camins, allargassats sota la posta,
descendiran les clares nits sense pietat.

I, tanmateix, que bells, el violeta pàl.lid,
el verd brillant, encès d'or immaterial
d'aquest ponent d'octubre, orgullosament alt,

d'una beutat que gela tot foc amb el seu hàlit!
Només, darrera els ulls, puja un vent aspre i càlid,
com d'una cova on crepités una fornal.

Màrius Torres

Melodia ;Miquel Àngel Tena
Versio per a piano :Xavier Palà

  Aviat als asils by Miquel Angel Tena

dimecres, 14 de desembre del 2011

AI, AMIC MEU... Avui un regalet:; Apa!

                                                                                                                        "Ai brusc Ponent que no saps desmentir
                                                                                                  la pietat amarga de les hores"
                                                                                                                                                        CLAM DE LA NEU  JORDI PÀMIAS

Ai, amic meu dels anys amb l'harmonia,
del viure lleu que no et cal amagar,
torno del risc, la pedra de les hores
m'atansa al cau del vell record que em nia.

Mentre la rutina 
confon el rastre
dels meus anys, lentament.

No tot el guany torna polsim la vida,
i no puc fer d'aquesta espera l'eix,
de l'hora quan el giny m'amara l'arma.
Si era bon brau demà fóra mentida.

Ara la rutina
la sensació d'haver viscut
un temps calent.

Tinc a la mà l'ocell de la paraula
i el fermo avar per tal de bé escanyar-lo,
si el deslliuro les urpes de la vida
no em faran ser l'imbècil de la faula?

Ara la rutina
del temps del si
fa sol o no fa vent...

Ai, amic meu no trobo la sortida.
Sempre estaré mig ebri mig vident
d'aquest absurd i atent a l'escarment.

 Lletra i Música :Miquel Àngel Tena


FITXA TÈCNICA:

*GUITARRA ELÈCTRICA: RAMON LLATJOS, J.L. ESQUER
*GUITARRA CLÀSSICA : FELIU GASSULL
*GUITARRA ACÚSTICA: OSCAR MAS, MANEL MONTAÑÉS
*BAIX: RAFAEL ESCOTÉ
*BATERIA: EZEQUIEL "SAKI" GUILLEN
*PERCUSSIÓ :PEDRITO MARTIN
*CLARINET:JOAN ALBERT AMARGÓS
*PIANO :JOSEP PONS
* QUARTET DE CAMARA DEL LICEU 1982-83
*VEUS: MIQUEL ÀNGEL TENA, MANEL MONTAÑES, OSCAR MAS , J.L.ESQUER, JOAN ALBERT AMARGÓS
*DIRECCIÓ ARTÍSTICA I ARRANJAMENT :JOSEP LLUIS ESQUER
*TÈCNIC DE SO: JOAN ALBERT MORALEDA

En Jordi Pàmias m'havia enviat un original mecanoscrit del CLAM DE LA NEU publicat al 1977 però que fou escrit uns anys abans, i ,jo me'l vaig endur cap a Alemanya en un d'aquells viatges que hi feia mig d'amagat de tothom per tal de guanyar prou diners com per aparentar que vivia sense treballar... Je je, n'hi ha que encara s'ho pensen que jo he viscut tota la vida sense treballar .-Tontets!!- el cas es que de tornada amb el tren,  després d'em papar-me d'aquell llibre misteriós, insòlit, dintre el conjunt de la producció poètica d'en Pàmies, vaig escriure aquest remake que fou un a manera de explicar-li perquè tornava cap a Lleida .L'havia escrit o l'havia trucat , no ho recordo be, fent-li saber els meus plans de tornar als meus territoris primordials, volia tornar a Balaguer a descansar , estava esgotat, vivia d'una manera massa frenètica i ja ni m'aguantava dret. A Dusseldorf m'havia tornat a trencar el genoll , els de l'Hotel, varen pagar l'operació perquè l'assegurança només en cobria una part, precisament perquè m'havia trencat el genoll de la cama amb sequeles de polio, si hagués estat l'altra ho haurien pagat senser, - (Perquè en diuen: Companyies d'Assegurances , d'aquestes empreses de xorisos?). No em va costar ni un duro. Ells varen considerar-ho un accident laboral -de fet vaig caure baixant de l'escenari i la trencadissa de tendons i ròtula fou tan dolorosa que vaig perdre el coneixement una estona. Els elegants i educats Alemanys que sopaben varen fer un Hoooooo!!!en sentir aquell sorroll sinistre, despres ja no vaig sentir res mes. Em vaig despertar al sofa del Director que ja havia trucat a l'ambulància i em preguntava preocupat com em trobava, en mitja hora ja era al quiròfan , d'això s'en diu eficàcia Alenanya!!!  En aquelles circumstàncies , enguixat com anava, encara vaig estar -hi un més i mig més fent coses d'en Cafrune i d'en Victor Jara. També cantava cançons d'en Barbat, les del disc de la teulada, que agradaven molt a la gent.. "...No fa gaires anys jo era un infant de bona fe...." Finalment em vaig acomiadar d'ells, amb la promesa de tornar-hi quan estigués millor. En arribar al carrer París , només en arribar, vaig fer la música del poema que havia escrit al tren i que havia enviat al Jordi desde l'estació de Ginebra, durant un transbord. Al cap d'uns dies varem anar a L'Alguer amb en David al Violoncel i en varem fer una de les primeres versions encara mig apedaçada. .D'aquella anada a l'Alguer, millor ni parlar-ne, perquè fou un desastre d'organització que feia pena. Em van posar una cadira i un micro a 20 metres dels monitors, varem tenir que demanar-ne un altra per que el David no podia pas tocar dret, i ni tan sols tenia un micròfon per l'instrument, al fons de l'escenari, ni tan sols veia al públic i en veure allò; Que era una falta de respecte del 40 , jo vaig passar de tot vaig engegar dues cançons i me'n vaig anar a l'hotel emprenyat com una mona. Encara no vaig execar-me de la cadira, que l'Esbart Dansaire de Rubí ja evolucionava talmen una colla de papallones ocupant aquells vintipico de metres ....  No se qui hi havia al darrera d'aquella ensarronada, però m'ho imagino ...Es un tipus de mariconada que porta la firma d'un que jo se i que no diré. Que més voldrie!!!
Vaig tornar a Balaguer. I en quatre dies vaig anar a viure a Lleida. El desànim era absolut,


dimarts, 13 de desembre del 2011

MIQUEL TRILLA , POETA I COMARCANT



El vaig conèixer, quan ja el coneixia de tota la vida, s'havia casat amb la noia mes guapa del barri, l'Elena que quan passava pel davant de casa em feia pensar amb la Marilyn Mornroe. I venia del seminari, amb un bagatge cultural molt sòlid . I una Ètica com una pedra de molí. Escrivia poesies i havia tingut un fracàs , que l'havia deixat contra el paredo. En aquestes, que ens varem fer amics . Molt amics. Amics d'aquells que s'expliquen coses que no expliques a gairebé ningú , i ell va saber de mi coses que només sap ell . Les sap i les va patir igual que jo .De vegades la vida crea vincles que fan de substituts dels que aparentment haurien de complir la seva funció natural .En Miquel Trilla es el meu Germà gran. Sovint tinc la urgent necessitat de trucar-lo només per a fer-la petar, sovint em truca ell , no per res, només per si em faltés alguna cosa o per quedar de veure'ns la pròxima vegada que caigui pel poble. En Miquel Trilla es un poeta de Balaguer , ço que vol dir que a Barcelona no saben qui és.-encara-  Perquè la crosta pedant i esnob de "La gran oferta Cultural" de Barcelona es pensa que ja en té prou amb el que passa a "La Mata". Jo que ja fa molts anys que mi !PIIIIITTTT! al damunt d'aquesta crosta, i m'enfout com una merda de gos que m'hagues barrat el pas a l'acera de Joaquim Costa... i que  m'interessa molt més el que passa , s'escriu , es diu i es viu a "Comarques". Mil vegades més del que pugui aparentment passar a la Ciutat ...perque´; Considero que la cultura urbana es un fracàs absolut i una ratonera on la gent es tornen forçosament egoistes i agressius, per que s'han se donar cops de colzes per a poder passar o per a ser "algú" , Algú tan efímer com un perfum de moda... amb una preciosa etiqueta dissenyada per  algun Merdós que va de que es algú, també...i te una marca de rellotges que porten una màquina xinesa a dintre i valen un paston  i així d'algu en algú, corre la veu de que ni ha un que es un Algú ... i llavors surt a TV3 i queda consagrat com a portanveu d'alguna tonteria que interessa promocionar per a tenir a la gent enssarronada... Nostro senyor los perdoni....
A Pagès, al meu poble, això no passa aixines. Lo TRILLA fa tota la vida que escriu poemes i tots ho sabem i te una obra que no te l'acabes , i li fot vint voltes al més pedant dels pedants que pugui produir L'Ateneu Barcelonès o l'ultim bareto culturetes de moda . Lo Miquel Trilla ha depurat el seu escriure amb el seu viure , ha viscut i a escrit a l'ensems sense fer escarafalls, ni tirar a la tómbola dels premis, perquè es un home sincer i sense ínfules, que escriu perquè li agrada i li ve de mena i per que en té el talent per fer-ho i cada dia ho fa millor i ja fa molts anys que ho fa millor que molts que ja son Algú, perquè han ratat un premi ... Ja Ja!! Premis de Poesia ....JoJo!!JO!!!! N'hi ha per a partir-se lo cul, si no fes tanta pena...


Com qui no sap res d'allò que sabem els dos,
parlava amb tu,
i et rellegia el seny i el pensament de sempre.
senzill com ets,
com l'aire tebi d'un matí d'Abril.
bondadós i noble,
sempre t'he vist així.
Sense pols ni capes, ni ressols estranys,
als plecs dels nostres dies.
Encara dic:
de tu sempre n'aprenc.

Miquel Trilla "De versos i paraules" Pagès Editors Lleida 2005

dilluns, 12 de desembre del 2011

IMMORTAL MORT QUE ET MORS.... ALAIN BASHUNG: IMMORTAL



POT UNA CANÇO FER-TE IMMORTAL?  SI!

LA NUIT JE MENS

On m'a vu dans le Vercors
Sauter à l'élastique
Voleur d'amphores
Au fond des criques
J'ai fait la cour a des murènes
J'ai fais l'amour
J'ai fait le mort
T'etais pas née
A la station balnéaire
tu t'es pas fait prier
J'etais gant de crin, geyser
Pour un peu, je trempais
Histoire d'eau

[Refrain] :
La nuit je mens
Je prends des trains
a travers la plaine
La nuit je mens
Je m'en lave les mains.

J'ai dans les bottes
des montagnes de questions
Ou subsiste encore ton écho
Ou subsiste encore ton écho.
J'ai fait la saison
dans cette boite crânienne
Tes pensées, je les faisais miennes
T'accaparer, seulement t'accaparer
d'estrade en estrade
J'ai fait danser tant de malentendus
Des kilomètres de vie en rose
Un jour au cirque
Un autre a chercher a te plaire
dresseur de loulous
Dynamiteur d'aqueducs

[Refrain]

J'ai dans les bottes
des montagnes de questions
Ou subsiste encore ton écho
Ou subsiste encore ton écho.
On m'a vu dans le Vercors
Sauter à l'élastique
Voleur d'amphores
Au fond des criques
J'ai fait la cour a des murènes
J'ai fais l'amour
J'ai fait le mort
T'etais pas née
La nuit je mens
Je prends des trains a travers la plaine
La nuit je mens Je m'en lave les mains.
J'ai dans les bottes des montagnes de questions
Ou subsiste encore ton écho
Ou subsiste encore ton écho.

la nuit je mens...

ALAIN BASHUNG


Gràcies Carmeta per fer-me la feina de buscar la lletra. Ara ja la pot llegir tot-hom per dedins i pel defora  . A mi aquest Cantautor Rockero Francés; Es que em posa el pels de punta!!!

dissabte, 10 de desembre del 2011

LLIBRE DE VIATGES 44

Molt poc sovint , i més últimament
que ens tornem ronsos i poc de sortir de casa...
una tarda  vas a fer companyia
i de pas a menjar peixet de la costa.
I ensopegues de morros amb una  una serie de senyals
d'aquelles que en Jung en deia sincronicitats,
i els vells del meu poble coincidències.
I et maravella una casa que amaga una intenció sota un decorat de fades,
i uns amics, encara uns mig desconeguts,
que no amaguen res, com no sigui les ganes de fer-te feliç.
I deixes passar la tarda com relliscant per l'herba,
i t'amares de tot allò que no es veu , ni es diu ,
i de tot allò que hi es però es fa el dissimulat.
Per que son coses que pertanyen als territoris inexplorats de l'ànima.
I quan ja fosqueja; te'n vas ---Amb el pericardi
una miqueta inflat, apretant-te el cor com una ma carinyosa.
I et prens dues pastilletes vermelles d'aquelles...
No fos que s'apapalloneigi massa i es marqui un 6 per 9
Enlloc del 4 per 4 que li toca per llei .
I en arribar a Sant Pol. Desprès d'un llarg silenci...
Dius "em sento be, estic contenta ...m'agraden aquesta gent...
i com que de vegades som com un de sol:
resulta que ho dius, tu també, al mateix precís instant que jo...
De vegades hi ha qui dona manyacs als sentiments,
i ho fa com aquell que ni se n'adona...

Miquel Àngel Tena-Rúbies   -llibre de viatges - inèdit i pòstum  10/ 12/2011

dimecres, 7 de desembre del 2011

AMB LA LLEI A LA MA , NI HA UN QUE EM VOL FOLLAR!!! Buenuuuu diguem-ne ACONSELLAR....

POSAR TANQUES AL BOSC? ... AMB LA LLEI A LA MA JO SERIA CAPAÇA DE FER TANCAR AL PRSIDENT DELS ESTATS UNITS A LA GARXOLA... PERO LA LLEI ES LA LLEI PER TANT SI AQUEST ANONIM SE SENT OFÉS PER LA MEVA ACTIVITAT D'INTERCANVI I DIVULGACIÓ DE IDEES I CONTINGUTS I AMB LA LLEI A LA MÀ M'AMENAÇA , COM SI FOS UN TALIBÀ ,jO CAGADET DE POR -NO FOS QUE - ELL FOS UN JUTGE D'AQUELLS QUE MENGEN FETGE I ME TANQUÉS LO BLOG , COSA QUE EM DONARIA UN DISGUST MOLT GROS . DONCS TREC EL MATERIALS FORANIS , I LLESTOS -ANONIM: HAS GUANYAT!!! TREURÉ TOT EL QUE NO S'AJUSTI COMPLETAMENT AL DRET DE LA LLEI  i DE PAS FARÉ PUESTO PEQUÉ JA FA DIES QUE EM DIUEN QUE S'EM ACABA ...

dissabte, 3 de desembre del 2011

PEDRO SALINAS: QUAN TENIA 17 ANYS, VAIG DESCOBRIR QUE LA POESIA ERA UN REFUGI ON A PART DE PROTEGIR-TE DE LES GUERRES DEL MON, APRENIES A ESTIMAR... I FOU AQUEST HOME QUI EM VA ENSENYAR A AFERRAR-ME A L'AMOR. COM LA ÚNICA OPCIÓ QUE TENIA PER COMBATRE LA ESTULTÍCIA I LA MESQUINESA QUE EM RODEJAVA

                                  RETRATO DE MARISOL CALÈS

Pedro Salinas (1891-1951)


Mi única amante ya siemprey yo a tu lado, sin ti. Yo solo con la verdad.” Pedro Salinas.



Solo con la verdad, el poeta, o su poesía, como Orfeo con “la respuesta inflexible”, de su infierno. Poesía de verdad, es la poesía de Salinas. Y volviendo sobre su lectura, habría que añadir: verdad de poesía. Aquella verdad de la que leemos en un texto poético de Shakespeare: “que se parece a un cuento”. “Canto y cuento es la poesía”, decía nuestro poeta Antonio Machado. La poesía es canto y cuento de vida y de verdad.

La voz poética de Pedro Salinas, es una voz desnuda, novelada –ni de ilusión ni de deseo-, que nos dice claramente, sencillamente, en verdad, una poesía de verdad. Una poesía que nos enseña, una vez más, ahora, como siempre, que la poesía es verdad, que no es un estético artificio ilusorio; porque no es sombra, ni fantasma, sino verdad, la más insospechada, la más pura. Por eso, la poesía de Salinas, tiene razón de ser, es verdadera: porque tiene razón de ser humana, o sea, razón de ser moral. Es ésta la tradición más firme de la poesía, la de la poesía amorosa, lo que tuvo su expresión en Dante y en Petrarca como en Garcilaso y Lope de Vega, o como en los grandes románticos: los Goethe, Heine, Vigny, Baudelaire, Bécquer.... Poesía de verdad. Esa voz humana, desnuda, verdadera, de la poesía eterna es la que nos habla en los libros de Salinas.

“Este madrileño, de poesía y dibujo y nada color –decía Vicente Aleixandre- me traía a mí asociaciones sevillanas, cuando le veía”.

Pedro Salinas, nace en Madrid el 27 de noviembre de 1891. Cursó Derecho y Filosofía y Letras en la Universidad Central. Fue lector de español en la Sorbona entre 1914 y 1917. En 1915 contrajo matrimonio con Margarita Bonmartí, alicantina instalada en Argel. En 1918 ganó la cátedra de la Universidad de Sevilla. Allí tuvo por alumno a Luis Cernuda. El curso 1922-1923 lo pasó en Cambridge, también como lector. Desde 1926 vivió en Madrid, colaborando en el Centro de Estudios Históricos. En 1933 fundó la Universidad Internacional de Santander, cuyos cursos organizó hasta 1936, año en el que aceptó un puesto en Wellesley College (Vermont), de donde pasó, en 1939 a la University John Hopkins, en Baltimore. Los cursos 1942-1945 profesó en la de Río Piedras (Puerto Rico) y, durante los veranos, en el Middlebury College (Vermont). Su vida, pues, transcurrió en centros universitarios rodeado de jóvenes estudiantes de la literatura española: “No quiero callar la generosidad de este autor –decía Luis Cernuda-. Entre nosotros pocos escritores jóvenes habrá que no deban a esa generosidad, tan poco frecuente en el ámbito literario, algún favor importante o decisivo para un espíritu joven que busca su camino”. Pedro Salinas muere en Boston el 4 de diciembre de 1951.

Además de uno de los grandes poetas de la generación del 27, artista refinado del pensamiento y de la palabra, Pedro Salinas fue también un crítico de fina sensibilidad y un ensayista de notable lucidez.

Su gran amigo Jorge Guillén distingue en su trayectoria tres etapas. La primera comprendería los poemarios Presagios (1923), Seguro azar (1929) y Fábula y Signo (1931); en ellos está la huella de Juan Ramón Jiménez, por un lado y los nuevos caminos vanguardistas del ultraísmo y del futurismo por otro. No faltan, sin embargo, poemas amorosos que anuncian la segunda etapa, integrada por sus obras maestras, La voz a ti debida (1933) y Razón de amor (1936). Es, sin duda, la época de plena lírica del poeta. El amor pasa a ser exclusivo protagonista de los versos. La tercera etapa de su poesía se inicia con el exilio y la componen El contemplado (1946), Todo más claro y otros poemas (1949) y Confianza (1955). En ellos se da una irrupción del objetivismo y una actitud solidaria con el hombre que desembocará finalmente en un intimismo machadiano. Entre el resto de sus escritos conviene destacar sus piezas teatrales (Judith y el tirano, El dictador, La fuente del Arcángel o La cabeza de Medusa), la novela La bomba increíble (1950), los libros de narraciones Víspera del gozo (1926) y El desnudo impecable (1951) y la importante obra crítica entre las que mencionaremos títulos como Literatura Española del siglo XX (1941), Jorge Manrique (1947), La poesía de Rubén Darío (1947), El defensor (1948) y Ensayos de literatura hispánica (1958). Un recientísimo estudio sobre la obra de Pedro Salinas realizado por la licenciada en Filología Hispánica y doctora en Literatura Española, Natalia Vara Ferrero, de la Universidad del País Vasco, ha permitido recuperar textos inéditos de la narrativa del poeta.

La poesía tiene en Salinas uno de sus más apasionados amantes. “La lírica de Salinas –decía Azorín- no es la lírica de los anteriores poetas. Todo aquí es sencillo, natural, coherente... Acaso es esta poesía lírica la más avanzada, la más física, la más honda de toda Europa...” Cuán difícil es la poesía de Salinas sin dificultad aparente, una poesía sin más artificio literario que el indispensable para manifestarse poéticamente. Poesía con sus verdades propias; distintas, claras. Poesía de verdad. Y como dijera el poeta:”Tu verdad me asegura / que nada fue mentira”.


Francisco Arias Solis
e-mail: aarias@arrakis.es
URL: http://www.arrakis.es/~aarias



Despierta. El día te llama

Despierta. El día te llama
a tu vida: tu deber.
Y nada más que a vivir.
Arráncale ya a la noche
negadora y a la sombra
que lo celaba, ese cuerpo
por quién aguarda la luz
de puntillas, en el alba.
Ponte en pie, afirma la recta
voluntad simple de ser
pura virgen vertical.
Tómale el temple a tu cuerpo.
¿Frío, calor? Lo dirá
tu sangre contra la nieve
de detrás de la ventana;
lo dirá
el color en las mejillas.
Y mira al mundo. Y descansa
sin más hacer que añadir
tu perfección a otro día.
Tu tarea
es llevar la vida en alto,
jugar con ella, lanzarla
como una voz a las nubes,
a que recoja las luces
que se nos marcharon ya.
Ese es tu sino: vivirte.
No hagas nada.
Tu obra eres tú, nada más.

Pedro salinas, "La voz a ti debida"



Wake up. Day calls you

Wake up. Day calls you
to your life: your duty.
And to live, nothing more.
Root it out of the glum
night and the darkness
that covered your body
for which light waited a
on tiptoe in the dawn.
Stand up, affirm the straight
simple will to be
a pure slender virgin.
Test your bodys metal.
cold, heat? Your blood
will tell against the snow,
or behind the window.
The colour
in your cheeks will tell.
And look at people. Rest
doing no more than adding
your perfection to another
day. Your task
is to carry your life high,
and play with it, hurl it
like a voice to the clouds
so it may retrieve the light
already gone from us.
That is your fate: to live
Do nothing.
Your work is you, nothing more.
 


© Bishop proudly powered by Blogger. Template Design by isnaini dot com 

divendres, 2 de desembre del 2011

AVUI TOCA UNA MICA DE TRANSIT PER EGOLANDIA

Com que no se quin correu te l'Andreu Lonçà   li demano a fet consumat permis per a posar el seu article , tan ben escrit i documentat sobre el que va passar a alpicat l'altre dia  i de pas donar-li les gràcies per ser-hi.


LOS MEUS FANS  us haurieu de donar pressa de venir a aquestos concenrts esporàdics que faig perqué qualque dia aquestes cançons ja no les canto més per que ja n'estic fins al morro de cantar morts i m'agafo la Les Paul i em foto a fer rock and rollo, com lo Lou Reed,  a vore si  encara hi soc a temps de pillar algun duro d'aquest puto negoci de misèries que es cantar amb català , que no dona ni donarà perqué "Així esta manalt del cel". O del Vaticà , perque això de cantar amb català o van inventar los Càtars i al Vaticà encara els fa molta por que algu els vulgui passar comptes de la matança de Beziers i de la última Cremà allà a Montsegur que entre pitos i flautes en van matar un munt de milers de catarlans i Clar si cantes en català ho tens pelut per que no et donaran ni pa i com que tenen tanta mala consciència igual t'assassinen i tot perque callis per sempre més i ja no digos res, que es lo que volen desde la primera gran reforma de l'Esglesia catolica que la varem fer los catarlans i per això mos tenen lo peu al coll i Bla Bla Bla Bla....Desbarroo?????

dilluns, 28 de novembre del 2011

LIZANIA ES UN PAIS DONDE VIVE EL SR LIZANO QUE ES EL ULTIMO POETA QUE QUEDA....

CABALLITOS  (Jesús Lizano)
Que instalen caballitos
en todas las calles,
que llenen de caballitos las ciudades.
Siglos
llevamos con el invento de feria en feria
sin descubrir su humanísima aventura.
Que celebren los novios
su viaje en los caballitos,
de caballito en caballito.
Que cada familia tenga sus caballitos,
¡todos en los caballitos!
Que los amigos
hablen y sueñen y discutan
dando vueltas en los caballitos.
En ellos celebren sus consejos los ministros,
mientras queden ministros,
y en ellos se reúnan los señores obispos,
naturalmente, revestidos
de señores obispos,
mientras queden obispos.
Los pobres subirán para reírse del mundo
y los ricos
¡que suban los ricos a los caballitos
mientras todos los aplaudimos!
¡Y los señoritos!
¡Que suban los señoritos!
Y que acudan todos los solitarios, todos los vagabundos.
Y el congreso de los diputados
será el congreso de los caballitos.
Y los empresarios ¡qué risa, los empresarios!
Que suban los empresarios con los asalariados,
mientras existan salarios.
¡Los salarios del miedo!
Y, venga: comités centrales,
mafias, sectas, castas, clanes, etnias:
¡a los caballitos!
Y los músicos con los guardabosques
y el alcalde y los concejales
con las verduleras y los panaderos.
¡Viva! ¡Viva!,
gritarán los niños cuando vean
que suben los Honorables.
¡Venga, Honorables!:
¡A los caballitos!
Vamos a la ciudad a subir a los caballitos,
dirán los monjes a sus abades.
Y los académicos:
que se reúnan los académicos en los caballitos
y que se cierren todas las academias.
¡Ah, si todos los filósofos hubieran subido a los caballitos!
Que instalen caballitos en las cárceles,
en los cuarteles,
en los hospitales,
en los frenopáticos
y que se fuguen todos
montados en los caballitos.
Y todos los jueces a los caballitos,
¡venga! ¡venga!: ¡A los caballitos!
¿Y nada de procesos y de sentencias!
¡Ya vale de juzgar los efectos y no las causas!
¡A los caballitos!
Y que todos los funerales
se celebren montados en los caballitos
al paso silencioso y tranquilo de los caballitos.
Es la nueva ordenanza,
es el nuevo precepto:
¡todos a los caballitos!
¡La cabalgata de los caballitos!
¡Hacia la confederación de todos los caballitos!
Hasta que todos fuéramos niños…

Que aquest tio es de TOTS , així que també es meu

"Soy anarquista poético: mi mundo no es de este reino"

28/11/2011 - 00:00
Foto: Llibert Teixidó ( idem de adem idem)
Lizania, su país
Libros, papeles y máquinas de escribir rotas se amontonan alrededor de Lizano en el salón de su casa. No tiene ordenador: "Sólo tengo desordenador", bromea. Luce una barba de profeta y de poeta. Su obra hasta el año 2000 está reunida en Lizania. Aventura poética (Lumen). Está muy enfermo, y antes de morir sueña con ver publicado el resto de su obra en Lizania. Aventura libertaria (con Manifiesto anarquista, Cartas al poder libertario, La vuelta al mundo en 80 años...): ¿alguien se presta a editarle? Acaba de publicar El ingenioso libertario Lizanote de la Acracia o la conquista de la inocencia (Virus editorial, con DVD de una lectura pública), y ¡Hola, compañeros!, manifiesto anarquista.
Qué es ser poeta?
Ser mensajero de la belleza.

¿Usted lo es?
No puedo evitarlo, como no puedo evitar hacer pipí. Es un imperativo de la naturaleza, una energía creativa que me tiene, que me vive.

Se nace poeta, pues.
Yo nací gracias al papa Pío XI: mis padres eran primos y sin su dispensa mi madre jamás se hubiese casado.

¿Cuándo comenzó a escribir poesía?
"Tiene usted madera de escritor", me dijo un profesor a los doce años. ¡Bah, eso es anecdótico! El artista lo es más allá de su voluntad. Es una fuerza que le tiene. El artista de verdad, quiero decir.

¿Hay artistas de mentira?
Sí, los que buscan premios, galardones, medallas, cargos, sillones de académico... Para el artista auténtico no hay amor propio, no hay vanidad.

¿Acaso no quiere reconocimiento?
El artista de verdad vive sólo para su obra, y su obra es para los demás. La obra no nace hasta que no llega a los demás. El artista sabe que no tiene mérito, que es la energía creativa la que le vive. Por eso no se le puede conocer ni juzgar sin leer su obra.

¿Cómo le han juzgado?
Muy bien, excepto desde el poder literario, y es lógico: en vez de buscar su apoyo he criticado que la cultura esté en manos del poder.

¿Y qué quiere el poder?
El poder agradece que guardes las formas, la educación, que seas adulador..., y yo no atildo mi indumentaria, no vigilo mi aspecto, olvido cuidarme...

Vaya...
Cuido mucho mi vida interior, y nada la exterior. A la burguesía le importa la forma, no el fondo: es normal que yo no les guste. ¡Pero que lean mi obra, que la lean!

¿Descubrirán a un anarquista?
De un anarquismo poético, no político.

¿Qué propone su anarquismo poético?
Fe en lo humano, fe en que podemos superar la estructura dominante-dominado, fe en que la ayuda mutua sea nuestra única ley y moral. ¡Basta ya eso de que las ideas estén por encima de las vidas! Todos somos compañeros. Mi patria es el mundo y mi familia es la humanidad.

Me temo que hoy su anarquismo poético no pinta mucho...
¡Mi mundo no es de este reino!

¿Veremos ese mundo que sueña?
El primer verso de mi primer libro fue "he descubierto tierra". Aquella tierra era la Acracia... Se verá cuando nos coordinemos en comunidades humanas, no políticas, no religiosas, no familiares...

¿Descubriremos esa tierra mediante la política?
No: en vez de vernos como fragmento de lo natural, como mamíferos humanos, la política nos obliga a vernos como fragmento de lo social que los dominantes controlan.

Pero necesitamos organizarnos...
Sí, pero no que unos pocos sean los que nos organicen, manipulen y, si conviene, nos destruyan, como en las guerras.

¿Cómo se ha ganado usted la vida?
Licenciado en Filosofía, impartí clases en un instituto durante unos años. El primer día anuncié a los alumnos: "¡Estáis todos aprobados, venid a clase sólo si queréis!". Y me hice llamar antiseñor. El director me conminó a cambiar de actitud.

¿Obedeció usted?
¡No! Y al tercer año dejaron de renovarme el contrato. Entonces me empleé como corrector literario de una editorial. Pero mi necesidad imperiosa de escribir poesía irritaba a mi jefe, que me denunció a su superior.

¿Y volvieron a despedirle?
Di a leer mi poesía al superior, ¡y entendió!: me puso un despachito para mí: a la vez que hacía mi trabajo como corrector, pude seguir escribiendo durante 22 años.

Tuvo suerte.
Sí, porque no se puede crear sin tiempo libre, sin libertad de pensar y sentir: por eso la compañera de mi vida ha sido la soledad.

¿No ha tenido amor?
Sí, he tenido amor y he tenido compañera. Un amor que ha sido el amor de mi vida... y una constante compañera: la soledad.

¿Y ahora?
Mi consuelo es hacer la compra cada mañana y saludar a las vendedoras del mercado, que me quieren mucho. Esto alimenta el alma. Saldré un día a la calle con un cartelito al cuello que diga: "Necesito cariño".

Habla de la conquista de la inocencia...
No se trata de conquistarla, sino de que sea ella la que nos conquiste. ¡La naturaleza!

¿Qué poetas le emocionan?
Todos los auténticos. Es ella, la poesía, la que me emociona. Pero se están muriendo los poetas. Mire, yo mismo...

¿Qué le pasa?
Leucemia. Me estoy muriendo. Estoy enfermo, agotado... ¡Pero no deprimido!

¿Le asusta la muerte?
En absoluto. Morir de viejo es natural. He llegado a viejo, he tenido muchas experiencias y lo comprendo mejor todo: está bien, no hay drama. He vivido.

¿Está contento?
Tampoco. Pero el intríngulis es tener vida interior. Y albergo la ilusión de ver publicada la segunda parte de Lizania antes de morir. Gastaré mis ahorros en editarme.

¿Nos despedimos con un poema suyo?
"El capitán / no es el capitán. / El capitán / es el mar...".

divendres, 25 de novembre del 2011

Una canço dels 24 poemes en tres temps FETA QUAN EN TENIA 23 I CANTADA EN QUASI TOTS ELS DIRECTES QUE HE FET EN MA VIDA.

El més difícil, doncs, és sobreviure
amb escates de vidre a les entranyes,
amb plom, en lloc de sang, a dins les venes.
Sobreviure: cordar-se les sabates,
treballar, fer l'amor, llegir poemes,
veure envellir la gent, cantar en veu alta,
amb escates de vidre a les entranyes
i plom, en lloc de sang, a dins les venes,
sense treure's els ulls, sense fer a miques
els subtils miralls del somni,
i esgüellar com un porc, de por o d'enveja



MIQUEL MARTI I POL" 24 POEMES EN TRES TEMPS" VERSIO CICLOSTILADA
I DISTRIBUIDA IL·LEGALMENT I QUE A MI EM VA REGALAR LA MEVA TIETA NURI QUE ERA LA DONA MÉS AVANÇADA D'AQUELL POBLE PLE DE POLS I DE BEATES ON VAIG NÀIXER.

dimarts, 22 de novembre del 2011

...I plom en lloc de sang a dins les venes....(Miquel Mati i Pol)


Un matí et lleves amb el cos grimpat, les mans com dos garrots.
La boca un pa de llaç i els ulls enfarinats de vidre molt.
I mires esborronat el teu mirall i veus a un Español.
I et pren al ventre avall un gran desànim.
Una vergonya d'existir que no te mida,
ni remei, ni mida; ni ja ni un bri de vida
que valgui puta pena ser viscuda.
I et prens les deu pastilles de colors que saps que et refaran
la química identitat amb la que vius.
I conformement amb el que hi ha, ni intentes de clamar.
No hi ha cap cel del que abjurar.
La vida perviscuda es el regal que tens.
No vas saber matar-te quan calia.
T'ho han pres tot. També la dignitat.
I cada matí. Quan encara només ets un tros de fusta vella,
s'orina al teu damunt un fill de puta que riu, 
perquè sap que estàs lligat.

Miquel Àngel Tena-Rúbies  22/11/2011

dilluns, 21 de novembre del 2011

LA TORRE





- Amb l'Oscar Mas,  a la guitarra Ovation, Jo tocava una Guitarra Flamenca feta a Granada per Antonio Ariza, un luthier de lujo. L'Oscar  en aquells anys havia tret un molt exitós disc amb PuPut - Zafiro "Arran D'Alba", produït per Antoni Parera Fons. L'Oscar es un Actor, Compositor, Music i Cantant i un artista polifacètic que igual et toca el Baix , com t'acompanya a la guitarra, com et munta una coreografia, o dirigeix una obra de teatre. L'Oscar ha participat com actor, i cantant en la majoria  dels espectacles de Dagoll D'Agom: Mar i Cel, El Pirates...Flor de nit... ha estat en moltes sèries televisives i produccions com La Plaça del Diamant, de Francesc Betriu , o "Nunca estàs en casa de J.C. Bonete.- Fill de la Núria Gran Batalla , actriu i presentadora de televisió que va ser molt popular arrel de la seva excel·lent contribució com a  presentadora, al costat de José Luis Barcelona del Programa "Reina Por un dia" líder d'audiència durant molts anys a la televisió i que es facturava des de els Estudis  de TVE de Montjuïc.
Amb l'Oscar que treballava també per a la promotora Enllaç de Ripollet, varem compartir multitud d'escenaris i tan fou així que molt sovint m'acompanyava a la guitarra i em feia fins i tot arranjaments, algunes parts dels quals després foren aprofitats pel Josep Pons per fer els de les cançons de la nit benigna.Com per exemple la introducció de la "Cançó Al Turo de cada Vila"( -Al Cèsar lo que és del Cèsar-)
En Aquesta Foto , presa per Manel Rei Cascales, amb una càmera de joguina. perquè aquella nit estava "gandulillo". Cantàvem a la Seu vella de Lleida varem fer un concert en el que varem tenir un gran èxit i durant la qual jo vaig recitar "La Torre" una poema que retratava amb precisió el lloc on llavors vivia. La TORRE DELS FRARES de Gerb aquesta cançó sobre un tema al piano de Pau  Gabarrella,  havia de formar part del disc que estava preparant sobre Màrius, "TOT EL FRET QUE S'ACOSTA" . Al final no hi va càpiguer i va quedar per més endavant... Llàstima.

dijous, 17 de novembre del 2011

INDRET





El GRUP PONENT , mai va ser un grup de gent que cantés junta, com un grup de Folc, per exemple, amb això hi ha hagut molta confusió al llarg del anys , i per part dels cronistes que ara xerren però llavors n'aven amb xumet. Érem una colla de cantants independents que teníem cadascú el seu repertori i el seu estil . El que fèiem era , muntar. mes aviat, improvisar, de vegades sorpresivament, recitals , misses negres antifranquistes, on cantàvem l'un darrera l'altre i la muntàvem del 15, perquè tots érem molt combatius. Era una mica una reacció contra la "Quadra del Molas" que venia a recollir la pasta, a passar la rella cada X temps d'allò que el Lluís Llach i la Maria del Mar, no es volien menjar per preu- Nosaltres cantàvem molt sovint per multitud de causes perdudes, moltes vegades sense cobrar o cobrant molt poc i la majoria sense permís gubernatiu o saltant-mos la censura amb tot el morro.  De fet no ens adonàvem que el que fèiem era calentar-li el public al Lluis perquè alego vingués ell a fer de gran heroi a cobrar uns catxets de l'Hostia, mentres noltros ens fotíem de gana. En vaig parlar motes vegades amb els Nostres Mànagers que eren dos bons tios que feien el que podien però contra el potencial del Molas i la Batalla, no podien gran cosa. En Xavier Florensa, s'escarrassava per nosaltres i el Tatin Carbajosa ens treia dels merders amb el Gobern Civil, a compte de son pare que era un falangista conegut i un home de bona pasta, afable i bon tio, al capdavall. La Cançó catalana sempre ha estat un mal negoci. Però això no vol dir que no fos absolutament necessària en aquells moments, i després quan van començar a dir que ja no calíem i que érem un xiruques, també i encara més ! Aquest fou el gran cagalló de la política cultural de CIU. Calia seguir fent cultura i oposició. Perquè ara el Franquisme ha ressorgit amb una força inusitada, perquè no se'l va desactivar mai i d'això en te la culpa la complicitat del Pujol amb la dreta espanyola. -A part de moltes altres variables està clar. Jo al Pujol li reconec que ha estat un gran polític segurament el millor polític de la transició, però no li perdono la seva làbia d'engatusaire i sobre tot la seva falsa política cultural ... A i que acabes fent el pantà de Rialb "Por Cojones" i omplís Catalunya de Transgènics d'amagatotis... i altres marranades d'aquestes:  pel demés, potser no en trobarem un altre de tan bo. Considerant que els seus homes de confiança ... Alabedra i companyia estant o han estat tots processats per corrupció, trobo que n'ha sortit net com una patena, s'ha de ser molt bo per acconsseguir això, mentres els altres pringuen. Al Gobern "DEL MILLORS" del Mas. Li sortiran berrugues, amb menys d'una legislatura i sinó; Me torno a deixar los bigotis....











                          LA FOTO D'AQUELL VESPRE , DEL 
                          MANEL REI CASCALES


INDRET

Que em tornis el nom de cada cosa...
Que em tornis el nom de cada cosa,
l'amnèsia de que parles al discurs
no te principi, tots ho sabem.
Ordiré una nova malvestat si m'empresones.
Barrinaré l'afòtic clos on m'has ferrat.
T'empastifaré el rostre de papers
que diguin el teu nom.
I el nom de cada cosa.


Miquel Àngel Tena-Rúbies  Cançó  1972

dimarts, 15 de novembre del 2011

MANEL MONTAÑES , LES PARAULES SON TEVES, SEMPRE LES HAS TINGUT...

Poema del Manel Montañés, deixat al rodet de la Olivetti de la taula de la meva habitació del carrer Paris 68 baixos 1ª. Al juny del 74

Aquells dies d'anades i vingudes, vivíem "encomunats" i mig esbarallats en aquell pis immens del carrer París, en el que jo quasi ni hi parava mai, recordo que la Ione, va venir del País Basc i que jo estava firmant un contracte discogràfic amb Edigsa, per tres discos consecutius amb uns royaltis del 10%  TOT UN TRIOMF !!( que no van complir mai per cert!!).- Aquesta fou unaltra decepció que ens va enxampar al Quintin Cabrera, a mi  i a L'Oriol Tramvia que el van escapçar de mig a mig desprès del Bèstia!! que l'havia pujat als altars, el varen fer baixar d'una "patada als ous" i es que la cançó- la música catalana tota,  estava dominada per un lobby de Convergència que feia i desfeia al seu arbitri , a mi em barraven el pas continuament i aquell contracte només fou una finta per a desanimar-me i fer.me plegar. També recordo que començaven els problemes seriosos amb la fatiga i que un matí vaig ingressar al Clínic amb un quadre de taquicàrdia bestial, jo pensava que la palmava, em van chutar Digoxina i em van enviar a casa . La Ione es va enfadar perquè jo no vaig anar al Poble Español a vore a la Salseta. La nit abans que ja partís cap a casa seva. Jo ahuria volgut que estessim sols a casa sense follons per a despedir-mos i aclarir algunes coses però ells se la van emportar cap al poble Espanyol i em van trucar ,com recriminant-me que la deixés sola , per a mi fou una ingerència , una manipulació i em vaig emprenyar, Total que no hi vaig anar, a més. Acabava de deixar La Salseta i no em venia de gust trobar-me amb aquell cabró del Vercher, el Salvador s'havia ajuntat amb una colla de semidelinquents , garrulos i xorissos ressaviats i a mi no em molava ja anar a fer jarana pels barris... ademés eren una merda de músics. Després li va costar vint anys de treure-se'ls de sobre i un munt de millios de peles d'indemnitzacions . Les traïcions es paguen cares de vegades... em vaig quedar a casa del Salvador, fins feia poc vivíem allí i encara teníem el costum d'anar-hi sovint,  al carrer Calàbria. Assajant les veus de la Dama d'Aragó, amb un del Grup Coses que també acabava de desfer-se. Estavam muntant el repertori de "UN TROBADOR S'ESDEVIGUÉ ". Un espectacle que m'havia encarregat a mi La Caixa, per anar per les escoles. Semblava que tot es desfeia a l'hora i que tot començava alhora. Fou un temps de prendre postures i casdascu prenia les que volia, o les que podia. El Manel estava angoixat per que jo demarrava molt i va escriure aquest poema que era tota una premonició de que vindrien temps difícils per a tots... La Ione va marxar cap a Renteria enfadada perquè ma cunyada li va menjar el coco tota la nit al Poble Espanyol i jo això no li accepto, perquè va ser una jugada bruta, em va tirar merda a sobre, sense saber res de res de la veritat,  i vaig perdre a una dona a la que ja m'estimava molt. Perquè unaltra li va dir que li posava les banyes amb la Núria, i això només era una mitja veritat i una mitja  mentida posada amb cuny de mala folla, per a fer-me mal. Les coses com son i com foren ... Jo no vaig anar a buscar-la, al País Basc perquè a l'endemà mateix marxava cap a Alemanya , on vaig estar un parell de mesos i mentida podrida a tothom d'on havia estat quan vaig tornar... Després varem anar a Cerdenya a l'Alguer amb el David al violoncel a fer una mamonada d'aquelles que fan posar cara de tonto perquè fou un gasto de collons per a no res... En Sabater muntava Fastos entre Barcelona i L'Alguer per emplenar el seu Hotel de Sants... Jo vivia al límit i no tenia temps per donar explicacions , tenia el convenciment de que palmaria qualsevol dia i vivia com si sempre fos l'ultim dia de la meva vida,,, Aquest poema el vaig perdre, però en realitat jo no he perdut mai cap poema, sempre els torno a trobar ... En aquells dies vaig escriure "Ai Amic Meu", sobre el patró del manuscrit del Clam de la neu de Jordi Pàmies, que encara estava per publicar i el fàtuo del Burguet, va dir que no es creia que aquell poema l'hagués escrit jo... Era un cabrit i encara exerceix de cabrit que es lo que li dona de menjar .Fer de cabrit!. Gracies Manel per la crònica d'un temps perdut. Que va sentar les bases d'un de guanyat. Les Paraules son ben teves http://manel-monta.blogspot.com/2011/11/de-qui-son-les-paraules.html

dijous, 10 de novembre del 2011

AVUI CONCERT!!! A A LPICAT

                                          CANÇÓ CATALANA   

ACTUACIÓ I XERRADA SOBRE “LA NOVA CANÇÓ” A CÀRREC DEL CANTAUTOR  
MIQUEL ÀNGEL TENA  
ACOMPANYAMENT: XAVIER PALÀ (PIANO).
NOVES VERSIONS DE LES CANÇONS DE LA NIT BENIGNA I DE MARIUS TORRES.
DIJOUS DIA 10 DENOVEMBRE 
ALES 21,30h. 
MAAT 
C/R0SER,3
(SERVEI DE BAR)

                   
                                    

dilluns, 7 de novembre del 2011

L'AMIC DE LONDRES


El dia 24 de maig de 1969 cantava aquesta canço al teatre (fantàstic teatre per cert!) del ·"Colegio Salessiano Santo Angel" del Paseo San Juan Bosco nº 74 , Sarrià,  Barcelona Una miqueta mes amunt del que fou el camp de futbol de l'Español, era la meva tercera cançó, i era d'una ingenuïtat pasmosa que ara em fa "enrojoli..." Era un concurs que s'anomenava "La cancion Blanca" -Inefable!!!, vaig guanyar el concurs amb una cançó que parlava d'un drogadicte... En aquells temps ningú parlava de drogues, les drogues no eren un problema encara. Però jo el veia venir, sempre he vist venir les coses. La matança es veia venir : El Magical Mistery Tour, els Stones, El Sumarino Amarillo...altrament dit Clometiazol.http://es.wikipedia.org/wiki/Clometiazol Els Bee Gees ,i el Desatre miner i el Massachussets que era un tripi del 40,



Els Troggs , els Kinks... l'illa de Whigt, el festival de Woodstoc, Jimmy Endrix, Cream, Janis Joplin, Joe Coker...Aquest fou el programa que vaig seguir amb un interés quasi premonitori... sabia que alló era històric i que obria les portes a unaltra manera de veure el mon, i també a un altra manera de combatre les idees que podrien cambiar el mon, les Drogues. Jo em vaig convertir en un antisistema ja llavors, llegia Keruak , llegia Hesse i Thomas Man, i Borrougs,em vaig amorrar a la mamella de la poesia beatnic anglesa i alemanya, vaig navegar desde Steiner a Huxley,  passant per Krisnamurty i el Chippanzé de Madam Blawatsky, (per que no m'ho vaig pas creure tot). En Barceló em va presentar al "Gordoyew" el gran timador de la consciència occidental i Jung em va aclarir les coses i em va salvar la vida. No pas els seus acólits que son una puta secta de peseteros. Vaig vomitar Proust una llarga temporada i només em va fer trontollar l'arrivada del Punk, i del "No Future", els poetes del Punk ; La Patti Smhit, amb Horses, vaig escriure per Arista-Capitol, la ressenya de premsa de HORSES de  la Patti Smhit que llavors es pixava als escenaris i la van trobar massa agosarada... volien "contemporitzar"; Perqué a espanya, deien, aquelles coses s'havien de suavitzar i fer passar per rock en Angles i res més , !!!La mateixa companyia de discos -Columbia -Arista-de la Patti Smhit,  la més gran poetesa del Punk Rock actual , passat i futur, era tapada, difuminada per la seva pròpia companyia de discos!!! Jo vaig plegar amb buit mesos de treballar per aquells fills de la gran puta. Perqué jo no en se de contemporitzar!! ni porto la clenxa a sota el nas tota polsosa de "guix"...


.


Vaig llegir "La energia de los esclavos" de Cohen i ja en vaig tenir prou. Jo també vaig veure el "No Future", o millor dit vaig veure el que ara està passant i ha estat passant, ja fa 43 anys quan en tenia 15 i em vaig negar resoludament a participar-hi. Jo no tinc una relació malaltissa amb la música, ni amb el treball. Tinc una relació d'odi i lluita amb un mon corrupte, i, una societat profundament malalta ... per que sé que adaptar-se, i establir complicitats amb el principi del mal que domina aquest mon, és un acte de traició espiritual a un mateix i a la possibilitat de cambiar encara que sigui un milímetre la direcció cap al desastre.. I també sé que no es pot servir a la pela posant cara de tenir valors ètics, perquè la merda acaba sobreeixint per les orelles i tots els orificis del careto.  I res d'aquest mon em farà canviar de pensament. Encar que em costi la sang de tots els dies, encar que em tanquin al " Gulag". Cent vegades, els Latigueros genèrics de tot qui planta cara al sistema pútrid i criminal que ens regeix. Es una qüestió d' Ètica. Només es una qüestió Ètica. Així de simple. - Ximple!!!.- 
Jo soc aquell que escup a la cara del Botxí mentres l'escanya...        
"Invoco Joglaria, la rel més fonda de  l'Olivera!!!"

EL PROGRAMA DE WOODSTOC

Divendres 15 de agost

El concert començà oficialment a les 5:08 de la vesprada, comença amb un recital folk de Richie Havens.
  • Richie Havens (Va obrir el festival - va tocar 7 cançons)
    1. High Flyin' Bird
    2. I Can't Make It Anymore
    3. With A Little Help
    4. Strawberry Fields Forever
    5. Hey Jude
    6. I Had A Woman
    7. Handsome Johnny
    8. Freedom
  • Swami Satchidananda
  • Country Joe McDonald. Va tocar amb la seua banda els The Fish
    1. I Find Myself Missing You
    2. Rockin' All Around The World
    3. Flyin' High All Over the World
    4. Seen A Rocket
    5. The "Fish" Cheer/I-Feel-Like-I'm-Fixin'-To-Die Rag
  • John Sebastian
    1. How Have You Been
    2. Raimbows All Over Your Blues
    3. I Had A Dream
    4. Darlin' Bé Home Soon
    5. Younger Generation
  • Sweetwater
    1. What's Wrong
    2. Motherless Child
    3. Look Out
    4. For Pete's Sake
    5. Day Song
    6. Crystal Spider
    7. Two Worlds
    8. Why Oh Why
  • Incredible String Band
    1. Invocation
    2. The Letter
    3. This Moment
    4. When You Find Out Who You Are
  • Bert Sommer
    1. Jennifer
    2. The Road To Travel
    3. I Wondered Where You Bé
    4. She's Gone
    5. Things Are Going my Way
    6. And When It's Over
    7. Jeanette
    8. America
    9. A Note That Read
    10. Smile
  • Tim Hardin, an hour long set
    1. If I Were A Carpenter
    2. Misty Roses
  • Ravi Shankar, tocà 5 cançons mentre plovia
    1. Raga Puriya-Dhanashri/Gat In Sawarital
    2. Tabla Solo In Jhaptal
    3. Raga Manj Kmahaj
    4. Iap Jor
    5. Dhun In Kaharwa Tal
  • Melanie
    1. Beautiful People
    2. Birthday of The Sun
  • Arlo Guthrie
    1. Coming Into Los Angeles
    2. Walking Down the Line
    3. Amazing Grace
  • Joan Baez
    1. Oh Happy Day
    2. The Last Thing On My Mind
    3. I Shall Bé Released
    4. Joe Hill
    5. Sweet Sir Galahad
    6. Hickory Wind
    7. Drug Store Truck Driving Man
    8. I Live One Day At A Time
    9. Sweet Sunny South
    10. Warm and Tender Love
    11. Swing Low Sweet Chariot
    12. We Shall Overcome

Dissabte 16 de agost

El concert es reanudà a les 12:15 pm

Diumenge 17 de agost, a dilluns 18

Joe Cocker va ser el primer concert del dia després de la nit maratoniana i va iniciar del programa del dia a les dues de la vesprada.
  • Joe Cocker
    1. Delta Lady
    2. Some Things Goin' On
    3. Let's Go Get Stoned
    4. I Shall Bé Released
    5. With A Little Help From My Friends
  • Després de Joe Cocker el festival es va suspendre durant unes hores per una forta tempestat.
  • Country Joe and the Fish Amb ells es va tornar a reprendre el concert a les 6 de la vesprada.
    1. Rock and Soul Music
    2. Thing Called Love
    3. Love Machine
    4. The "Fish" Cheer/I-Feel-Like-I'm-Fixin'-To-Die Rag
  • Ten Years After
    1. Good Morning Little Schoolgirl
    2. I Can't Keep From Crying Sometimes
    3. I May Bé Wrong, But I Won't Bé Wrong Always
    4. Hear Me Calling
    5. I'm Going Home
  • The Band
    1. Chest Fever
    2. Tears of Rage
    3. We Can Talk
    4. Don't You Tell Henry
    5. Don't Do It
    6. Ain't No More Cane
    7. Long Black Veil
    8. This Wheels On Fire
    9. I Shall Bé Released
    10. The Weight
    11. Loving You Is Sweeter Than Ever
  • Blood, Sweat & Tears a mitja nit amb un recital de 5 cançons.
    1. More and More
    2. I Love You Baby More Than You Ever Know
    3. Spinning Wheel
    4. I Stand Accused
    5. Something Coming On
  • Johnny Winter
    1. Mama, Talk to Your Daughter
    2. To Tell the Truth
    3. Johnny B. Goode
    4. Six Feet In the Ground
    5. Leland Mississippi Blues/Rock Me Baby
    6. Mean Mistreater
    7. I Can't Stand It (With Edgar Winter)
    8. Tobacco Road (With Edgar Winter)
    9. Mean Town Blues
  • Crosby, Stills, Nash & Young van començar a les tres del matí, el seu recital està separat en dos parts, una part acústica i una altra d'elèctrica
    • Part Acústica
    • Parte Acustica
    1. Suite: Judy Blue Eyes
    2. Blackbird
    3. Helplessly Hoping
    4. Guinnevere
    5. Marrakesh Express
    6. 4 + 20
    7. Mr. Soul
    8. Wonderin'
    9. You Don't Have To Cry
    • Part Elèctrica
    1. Pre-Road Downs
    2. Long Time Gone
    3. Bluebird
    4. Sea of Madness
    5. Wooden Ships
    6. Find the Cost of Freedom
    7. 49 Bye-Byes
  • Paul Butterfield Blues Band
    1. Everything's Gonna Bé Alright
    2. Driftin'
    3. Born Under A Bad Sign
    4. Morning Sunrise
    5. Love March
  • Sha-Na-Na
    1. Na Na Theme
    2. Jakety Jak
    3. Teen Angel
    4. Jailhouse Rock
    5. Wipe Out
    6. Who Wrote the Book of Love
    7. Duke of Earl
    8. At the Hop
    9. Na Na Theme
  • Jimi Hendrix Va insistir a ser ell qui toquès en últim lloc. Es va programar la seua part per a la mitjanit, però per retards en el festival no va tocar fins a les 9 del matí del dilluns. Es diu que van arribar a veure'l 500.000 persones, encara que va començar amb un públic de 80.000. El recital va durar dues hores, sent el concert més llarg de la seua història. Va tocar 18 cançons, concloent amb Hey Joe:
    1. Message to Love
    2. Hear My Train A Comin'
    3. Spanish Castle Magic
    4. Red House
    5. Mastermind
    6. Lover Man
    7. Foxy Lady
    8. Jam Back At The House
    9. Izabella
    10. Gypsy Woman
    11. Fire
    12. Voodoo Child (Slight Return)/Stepping Stone
    13. Star Spangled Banner
    14. Purple Haze
    15. Woodstock Improvisation
    16. Villanova Junction
    17. Hey Jo
    18.                                                                                         VIKIPENDIA
EL FESTIVAL DE LA ILLA DE   Wight.

La historia de un festival olvidado, la Isla de Wight

Hace más de cuarenta años se celebró la primera edición de festival europeo que daría la réplica a Woodstock del verano del amor

En el Olimpo de los grandes momentos musicales destacan marcos y paisajes rodeados de un aura especial, escenarios míticos. Woodstock, Monterey, Montreux, Glastonbury o Roskilde. Entre los grandes pocas veces se nombra a uno de los más emblemáticos, la Isla de Wight (Inglaterra). Se acaba de editar por primera vez la actuación de Leonard Cohen en la isla. Un directo a las dos de la madrugada seguido por más de medio millón de personas.



El festival original se celebró de 1968 al verano de 1970 en la isla que da nombre al evento, venía a ser el Woodstock europeo y alcanzó un mayor aforo. Sería un festival de vanguardia musical en una Europa en la que los jóvenes empezaban a alzar la voz. El Papa Pablo VI publicaba ese año una encíclica en contra del uso de los preservativos, Francia vivía su mayo universitario, en Inglaterra los Beatles publicaban su White Album y se precipita el final de la década que intentó cambiar el mundo.
Entre el asesinato de Martin Luther King, la matanza de My Lai en Vietnam y la primavera de Praga, se colaba un evento festivo que proclamaba la paz en Europa. Un festival diferente. Acababa agosto y diez mil personas reunían para ver las actuaciones de Jefferson Airplane, Arthur Brown, The Move, Tyrannosaurus Rex o Plastic Penny.
Un año después, y dos semanas más tarde que el festival de Woodstock, arrancaba la segunda edición con 300.000 asistentes. El incremento del aforo se debió al regreso de Bob Dylan a Inglaterra después de unos años retirado por un accidente de moto. El cantante, acompañado de The Band, fue el gran reclamo del cartel de una edición que completaban The Who, Joe Cocker, que venían de actuar en Woodstock, The Nice o Tom Paxton.
Pero todo lo bueno se acaba, y todo lo que se acaba termina por algo. En la edición de 1970 el aforo se desbordó, se colaron miles de personas y el recinto reboso. Las autoridades no podían garantizar la seguridad ni el abastecimiento. Entre 600.000 oficiales y unos 800.000 calculados, asistieron al festival. Hubo saqueos, trifulcas, asaltos al comercio en una isla cuya población, por aquellos años, apenas superaba el centenar de miles. Tras esta edición no se volvería a celebrar un festival en la isla en más de treinta años.
La culpa fue de Jimmy Hendrix, el primero en confirmar su asistencia apenas tres semanas antes de susu asistencia apenas tres semanas antes de su muerte, pero Hendrix no fue solo, convenció a unos cuantos amigos. Fueron cinco días de música. Las primeras jornadas contaron con gente como Judas Jump, Kathy Smith, Rosalie Sorrels, o Kris Kristofferson. Supertramp, con su disco debut, Gilberto Gil o Chicago fueron abriendo el festival hasta la llegada del fin de semana.
El sábado estaba completo, Miles Davis, Joni Mitchell, The Doors, The Who o Ten Years After, ponían su sonido en la isla. El domingo era el día esperado, casi veinte horas de conciertos con las actuaciones de Donovan, Jethro Tull, Jimmy Hendrix, Joan Baez, y el mencionado cierre nocturno de Leonard Cohen.
En el siglo XXI la música volvió a la isla, grandes grupos devolvían el rock a Wight. Rolling Stones, Neil Young, U2, Coldplay, The Kooks o The Police. En 2006 se le otorgaba el premio a Mejor Festival Británico. Buena organización, grandes bandas, patrocinio de marcas y beneficios considerables, la Isla de Wight era un éxito, pero ya no era lo mismo.

Jo era molt jovenet, però vaig viure tota aquella moguda amb un interès mil·limètric. De fet la gran revolució ideológica i musical d'aquells anys, va fer cambiar el mon i va posar en circulació una nova manera de matar, una nova manera de fer la guerra:. Les Drogues. Tanmateix els ideòlegs i els protagonistes principals n'eren ben concients. Y està molt clar que hi ha hagut complicitats escandaloses de molts personatges que s'han venut al sistema, els qui no ho han fet, s'han mantingut prudents i ambiguus, per a salvar la pell i als que no es van deixar comprar, sencillament els varen matar. Així de clar.

Allen Ginsberg


A l'esquerra, Allen Ginsberg amb el seu company íntim, el poeta Peter Orlovsky
Irwin Allen Ginsberg (3 de juny de 1926 - 5 d'abril de 1997) fou un poeta beat estatunidenc que va néixer a Paterson, Nova Jersey.
Enllaç entre el moviment beat dels anys 50 i els hippies dels anys 60, va compartir amistat amb, entre d'altres, Jack Kerouac, Neal Cassady, William S. Burroughs, Patti Smith, Gregory Corso, Herbert Huncke, Rod McKuen i Bob Dylan.
La poesia de Ginsberg estava molt influïda pel modernisme, el romanticisme, el beat i la cadència del jazz, a més per la seva pràctica del budisme Kagyu i el seu origen jueu. Es considerava hereder de William Blake i de Walt Whitman. La potència dels poemes de Ginsberg, els seus llargs versos i la seva exhuberància del Nou Món, reflexaven la continuïtat de la inspiració que reclamava. Altres influències també incloïen al poeta estatunidenc William Carlos Williams.
La principal obra de Ginsberg, "Howl", és molt coneguda per la seva frase d'obertura: "He vist les millors ments de la meva generació destruïdes per les drogues i l'alcohol". L'obra es va considerar escandalosa en el moment de la seva publicació per la cruesa del seu llenguatge, que sovint és explícit. Poc temps després de la seva publicació al 1956 per una petita editora de San Francisco, l'obra fou prohibida. La prohibició fou un cas cèlebre entre els defensors de la primera emmenda de la Constitució del Estats Units; fou anul·lada, després de què el jutge Clayton W. Horn declarés que el poema posseïa importància social redemptora. Les idees polítiques llibertàries i en general anti-sistema de Ginsberg van atreure l'atenció de l'FBI, institució policial que el va considerar com una greu amenaça per la seguretat.
És en part interessant ressaltar que la segona part de "Howl" va estar inspirada i escrita principalment durant una visió causada pel peyote. Ginsberg va intentar escriure nombrosos poemes sota la influència de diferents tipus de droga, incloent l'àcid lisèrgic o LSD. Aquesta pràctica era una manifestació específica del seu enfoc experimental de caràcter més general; per exemple, també va escriure poemes recitant-los, gravant-los en cintes i transcribint-ne els resultats.

Allen Ginsberg amb Bob Dylan el
 1975

En els seus escrits i en la seva vida, Ginsberg defensava la llibertat i l'autenticitat. Molts dels seus poemes són extremadament sincers i directes. Per exemple, a "Kaddish", descriu la bogeria de la seva mare en termes ben clars. A "Many Loves", descriu el seu primer contacte sexual amb Neal Cassady, que fou el seu amant i amic. Algun dels seus poemes posteriors es centren en la seva relació amb Peter Orlovsky, el seu amant de tota la vida a qui va dedicar "Kaddish and Other Poems".
El seu viatge espiritual aviat va començar amb visions espontànies i va continuar amb un viatge a l'Índia i una trobada casual en un carrer de Nova York amb Chögyam Trungpa, Rinpoche, un budista tibetà mestre de meditació de l'escola Vajrayana, que es va convertir en el seu amic i mestre durant tota la vida.
En la seva vida política, fou un iconoclasta, utilitzant el seu ingeni i el seu humor per a lluitar per la causa de la llibertat personal dels altres, sovint arriscant-se a sí mateix. Ginsberg va ajudar a finançar l'School of Disenbodied Poetics de Jack Kerouac a la Universitat de Naropa, a Boulder, Colorado, una escola formada per Chögyam Trungpa, Rinpoche. També fou co-fundador, al costat del poeta francès Jean Jacques Lebel, d'un dels festivals de poesia més importants del món, conegut com Poliphonix.
El Ministeri de Cultura francès el va nombrar Cavaller de l'Ordre de les Arts i les Lletres l'any 1993.

"El nostre objectiu era salvar el planeta i alterar la consciència humana. 
Aixo ens portarà molt de temps, si arriba a passar".

VICKIPENDIA