dijous, 25 de febrer del 2010

MI AMIGO DANIEL QUE NACIO EN MONTEVIDEO, ME MANDÓ ESTE "ALAMBRE" PARA ATAR LA VIDA AL SENTIDO COMUN...

La versión original (sin las modificaciones que sufrió en los últimos meses) corresponde al escritor uruguayo Marciano Durán y se encuentra en la página http://www.marcianoduran.com.uy/?p=430 a disposición vuestra (junto a un par de centenares de crónicas más) sin más requisito para utilizarlas que no modificar su contenido.

Seguro que el destino se ha confabulado para complicarme la vida.

No consigo acomodar el cuerpo a los nuevos tiempos.

O por decirlo mejor: no consigo acomodar el cuerpo al “use y tire” ni al “compre y compre” ni al “desechable”.

Ya sé, tendría que ir a terapia o pedirle a algún siquiatra que me medicara.

Lo que me pasa es que no consigo andar por el mundo tirando cosas y cambiándolas por el modelo siguiente sólo porque a alguien se le ocurre agregarle una función o achicarlo un poco.

No hace tanto con mi mujer lavábamos los pañales de los gurises.

Los colgábamos en la cuerda junto a los chiripás; los planchábamos, los doblábamos y los preparábamos para que los volvieran a ensuciar.

Y ellos… nuestros nenes… apenas crecieron y tuvieron sus propios hijos se encargaron de tirar todo por la borda (incluyendo los pañales).

¡Se entregaron inescrupulosamente a los desechables!

Sí, ya sé… a nuestra generación siempre le costó tirar.

¡Ni los desechos nos resultaron muy desechables!

Y así anduvimos por las calles uruguayas guardando los mocos en el bolsillo y las grasas en los repasadores. Y nuestras hermanas y novias se las arreglaban como podían con algodones para enfrentar mes a mes su fertilidad.

¡Nooo! Yo no digo que eso era mejor.

Lo que digo es que en algún momento me distraje, me caí del mundo y ahora no sé por dónde se entra.

Lo más probable es que lo de ahora esté bien, eso no lo discuto.

Lo que pasa es que no consigo cambiar el equipo de música una vez por año, el celular cada tres meses o el monitor de la computadora todas las navidades.

¡Guardo los vasos desechables! ¡Lavo los guantes de látex que eran para usar una sola vez! ¡Apilo como un viejo ridículo las bandejitas de espuma plast de los pollos! ¡Los cubiertos de plástico conviven con los de alpaca en el cajón de los cubiertos!

Es que vengo de un tiempo en que las cosas se compraban para toda la vida.

¡Es más! ¡Se compraban para la vida de los que venían después!

La gente heredaba relojes de pared, juegos de copas, fiambreras de tejido y hasta palanganas y escupideras de loza.

Y resulta que en nuestro no tan largo matrimonio, hemos tenido más cocinas que las que había en todo el barrio en mi infancia y hemos cambiado de heladera tres veces.

¡Nos están jodiendo!

¡¡Yo los descubrí… lo hacen adrede!!

Todo se rompe, se gasta, se oxida, se quiebra o se consume al poco tiempo para que tengamos que cambiarlo.

Nada se repara.

¿Dónde están los zapateros arreglando las medias suelas de las Nike?

¿Alguien ha visto a algún colchonero escardando sommier casa por casa?

¿Quién arregla los cuchillos eléctricos? ¿El afilador o el electricista?

¿Habrá teflón para los hojalateros o asientos de aviones para los talabarteros?

Todo se tira, todo se deshecha y mientras tanto producimos más y más basura.

El otro día leí que se produjo más basura en los últimos 40 años que en toda la historia de la humanidad.

El que tenga menos de 40 años no va a creer esto: ¡¡Cuando yo era niño por mi casa no pasaba el basurero!!

¡¡Lo juro!! ¡Y tengo menos de 50 años!

Todos los desechos eran orgánicos e iban a parar al gallinero, a los patos o a los conejos (y no estoy hablando del siglo XVII)

No existía el plástico ni el nylon.

La goma sólo la veíamos en las ruedas de los autos y las que no estaban rodando las quemábamos en San Juan.

Los pocos desechos que no se comían los animales, servían de abono o se quemaban.

De por ahí vengo yo.

Y no es que haya sido mejor.

Es que no es fácil para un pobre tipo al que educaron en el “guarde y guarde que alguna vez puede servir para algo” pasarse al “compre y tire que ya se viene el modelo nuevo”.

Mi cabeza no resiste tanto.

Ahora mis parientes y los hijos de mis amigos no sólo cambian de celular una vez por semana, sino que además cambian el número, la dirección electrónica y hasta la dirección real.

Y a mí me prepararon para vivir con el mismo número, la misma mujer, la misma casa y el mismo nombre (y vaya sí era un nombre como para cambiarlo)

Me educaron para guardar todo.

¡Toooodo!

Lo que servía y lo que no.

Porque algún día las cosas podían volver a servir.

Le dábamos crédito a todo.

Sí… ya sé, tuvimos un gran problema: nunca nos explicaron qué cosas nos podían servir y qué cosas no.

Y en el afán de guardar (porque éramos de hacer caso) guardamos hasta el ombligo de nuestro primer hijo, el diente del segundo, las carpetas de jardinera… y no sé cómo no guardamos la primera caquita.

¡¿Cómo quieren que entienda a esa gente que se desprende de su celular a los pocos meses de comprarlo?!

¿Será que cuando las cosas se consiguen fácilmente no se valoran y se vuelven desechables con la misma facilidad con que se consiguieron?

En casa teníamos un mueble con cuatro cajones.

El primer cajón era para los manteles y los repasadores, el segundo para los cubiertos y el tercero y el cuarto para todo lo que no fuera mantel ni cubierto.

Y guardábamos.

¡¡Cómo guardábamos!!

¡¡Tooooodo lo guardábamos!!

¡Guardábamos las chapitas de los refrescos!

¡¿Cómo para qué?!

Hacíamos limpia calzados para poner delante de la puerta para quitarnos el barro. Dobladas y enganchadas a una piola se convertían en cortinas para los bares.

Al terminar las clases le sacábamos el corcho, las martillábamos y las clavábamos en una tablita para hacer los instrumentos para la fiesta de fin de año de la escuela.

¡Tooodo guardábamos!

Las cosas que usábamos: mantillas de faroles, ruleros, ondulines y agujas de primus.

Y las cosas que nunca usaríamos.

Botones que perdían a sus camisas y carreteles que se quedaban sin hilo se iban amontonando en el tercer y en el cuarto cajón.

Partes de lapiceras que algún día podíamos volver a precisar.

Cañitos de plástico sin la tinta, cañitos de tinta sin el plástico, capuchones sin la lapicera, lapiceras sin el capuchón.

Encendedores sin gas o encendedores que perdían el resorte. Resortes que perdían a su encendedor. Cuando el mundo se exprimía el cerebro para inventar encendedores que se tiraran al terminar su ciclo, los uruguayos inventábamos la recarga de los encendedores descartables.

Y las Gillette -hasta partidas a la mitad- se convertían en sacapuntas por todo el ciclo escolar. Y nuestros cajones guardaban las llavecitas de las latas de paté o del corned beef, por las dudas que alguna lata viniera sin su llave.

¡Y las pilas!

Las pilas de las primeras Spica pasaban del congelador al techo de la casa.

Porque no sabíamos bien si había que darles calor o frío para que vivieran un poco más.

No nos resignábamos a que se terminara su vida útil, no podíamos creer que algo viviera menos que un jazmín.

Las cosas no eran desechables… eran guardables.

¡¡Los diarios!! Servían para todo: para hacer plantillas para las botas de goma, para poner en el piso los días de lluvia y por sobre todas las cosas para envolver. ¡Las veces que nos enterábamos de algún resultado leyendo el diario pegado al cuadril!

Y guardábamos el papel plateado de los chocolates y de los cigarros para hacer guías de pinitos de navidad y las páginas del almanaque del Banco de Seguros para hacer cuadros, y los cuentagotas de los remedios por si algún remedio no traía el cuentagotas y los fósforos usados porque podíamos prender una hornalla de la Volcán desde la otra que estaba prendida y las cajas de zapatos que se convirtieron en los primeros álbumes de fotos.

Y las cajas de cigarros Richmond se volvían cinturones y posamates, y los frasquitos de las inyecciones con tapitas de goma se amontonaban vaya a saber con qué intención, y los mazos de cartas se reutilizaban aunque faltara alguna, con la inscripción a mano en una sota de espada que decía “éste es un 4 de bastos”.

Los cajones guardaban pedazos izquierdos de palillos de ropa y el ganchito de metal.

Al tiempo albergaban sólo pedazos derechos que esperaban a su otra mitad para convertirse otra vez en un palillo.

Yo sé lo que nos pasaba: nos costaba mucho declarar la muerte de nuestros objetos.

Así como hoy las nuevas generaciones deciden “matarlos” apenas aparentan dejar de servir, aquellos tiempos eran de no declarar muerto a nada… ni a Walt Disney.

Y cuando nos vendieron helados en copitas cuya tapa se convertía en base y nos dijeron “Tómese el helado y después tire la copita”, nosotros dijimos que sí, pero… ¡minga que la íbamos a tirar! Las pusimos a vivir en el estante de los vasos y de las copas.

Las latas de arvejas y de duraznos se volvieron macetas y hasta teléfonos.

Las primeras botellas de plástico -las de suero y las de Agua Jane- se transformaron en adornos de dudosa belleza.

Las hueveras se convirtieron en depósitos de acuarelas, las tapas de bollones en ceniceros, las primeras latas de cerveza en portalápices y los corchos esperaron encontrarse con una botella.

Y me muerdo para no hacer un paralelo entre los valores que se desechan y los que preservábamos.

No lo voy a hacer.

Me muero por decir que hoy no sólo los electrodomésticos son desechables; que también el matrimonio y hasta la amistad es descartable.

Pero no cometeré la imprudencia de comparar objetos con personas.

Me muerdo para no hablar de la identidad que se va perdiendo, de la memoria colectiva que se va tirando, del pasado efímero.

No lo voy a hacer.

No voy a mezclar los temas, no voy a decir que a lo perenne lo han vuelto caduco y a lo caduco lo hicieron perenne.

No voy a decir que a los ancianos se les declara la muerte apenas empiezan a fallar en sus funciones, que los cónyuges se cambian por modelos más nuevos, que a las personas que les falta alguna función se les discrimina o que valoran más a los lindos, con brillo y glamour.

Esto sólo es una crónica que habla de pañales y de celulares.

De lo contrario, si mezcláramos las cosas, tendría que plantearme seriamente entregar a la bruja como parte de pago de una señora con menos kilómetros y alguna función nueva.

Pero yo soy lento para transitar este mundo de la reposición y corro el riesgo que la bruja me gane de mano … y sea yo el entregado.

Y yo…no me entrego.

Autor: Marciano Durán



dimecres, 24 de febrer del 2010

XXXI

S'inclouen en dos:
odiar qui va idear tanta matança
i estimar l'altri
més que a mi mateix.

La casa prop de la via , el turó ,Manacor ,1993

dimarts, 23 de febrer del 2010

EUGENI CASANOVA

No me'n puc estar de posar aquest article d'un periodista com n'hi ha pocs que fa uns anys va anar a Vladivostok i va tornar per a contar-ho...us recomano : Un viatge monstruós : amb tren pel Transsiberià i la Ruta de la Seda. Barcelona: La Magrana, 1997 i de pas que us llegiu la resta de la seva obra, panda de saberuts .


Traïdors i pluja fina

EUGENI CASANOVA

Obligació a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió de dir Espanya i no Estat espanyol. Liquidació de Catalunya Cultura. Desballestament de la COM. Intents de suprimir la publicitat a Catalunya Ràdio per jugular-hi la competitivitat. Tancament de programes compromesos amb la causa catalana. Minimització fins a l’escàndol dels problemes d’infraestructures als Telenotícies, mentre passen reportatges sobre indígenes a Guatemala (9 d’agost) perquè no saben com omplir.

Programa de llibres on la majoria de referències culturals són hispanes. Lliurament de les freqüències de TV3 al País Valencià a La Sexta amiga, perquè el PP liquidi a plaer les emissions. Veto a la compra de Regió 7 per part d’El Punt: el donen a Prensa Ibérica. Pressió a les majors de Hollywood contra el doblatge de pel·lícules.

Globus sonda del president de la Diputació de Barcelona per començar a esmicolar els consells comarcals. Manament als fabricants de mòbils que no hi posin el català, quan ofereixen polonès o portuguès. 97 % de castellà en la publicitat de l’Estat a Catalunya.

Diada de Sant Jordi amb la vicepresidenta del Govern espanyol de convidada d’honor, per anar normalitzant el vassallatge. A la nit, especial musical a TV3 en castellà, per anar normalitzant-hi la substitució lingüística. Es posa el contestatari Paco Ibáñez perquè la cosa sembli progre. Preparades píndoles similars per a l’Onze de Setembre.

Subvenció de 35.000 euros per a una revetlla hispana de Fedelatina, la mateixa quantitat que reben totes les colles castelleres de Barcelona juntes.

Una hora més de castellà a l’escola (la ministra hi torna).
Imposició de Montilla al capdavant de tot per garantir el control. Hereu de batlle quan les eleccions passades va anar el vuitè a la llista, i el seu segon, Martí, el quinzè. Així, el castell de Montjuïc durà la bandera espanyola amb beneplàcit local. Desembarcament previst de Chacón i Sevilla a les generals sense ni tan sols consultar les seccions autonòmiques del partit.
Refús a revisar la sentència-farsa contra Lluís Companys.

Un sol enginyer per a les set principals obres estatals a la demarcació de Tarragona, de manera que es impossible avançar. Multa immediata de 12.000 euros al president de la Cambra de Comerç per posar rètols indicant l’estació del TGV (dit AVE). Vot negatiu al senat per aprovar el TGV entre Tarragona i Castelló a fi de jugular el corredor mediterrani, mentre n’hi ha previstos 11.000 quilòmetres de vies a tot l’estat. Tres anys més de retard del TGV a Barcelona perquè Madrid pugui arredonir el seu procés de vampirització .

Sabotatges i joc brut dels serveis secrets espanyols contra tot acte de la Federació de Patinatge. Setge al futbol sala català a la llunyana Iakútia.

Desinversió sistemàtica en tot. Homogeneïtzació sistemàtica en tot, excepte en els peatges, on es manté a consciència la diferència identitària.

És cada dia i en tota circumstància. De derrota en derrota fins a l’aniquilació total. Això sí que és pluja fina, i diluvi, i tornado. L’altra, la seguim esperant.
Ens ho venen com a tàctica, però els fets i no paraules evidencien que “els nostres” donen ple suport a la pedregada espanyolista. No només callen i, per tant, en són còmplices. S’han abocat a una tasca àrdua de justificació, distracció i aplicació de tanta vaselina com calgui. Ens inoculen que el desplegament de l’Estatut és ràpid, que el text solucionarà els problemes d’infraestructures o que el català és la llengua 88 del món -per davant del búlgar i del suec!-, quan passa el moment més crític de la seua història.

El més pintoresc ha estat el president del Parlament assegurant que allò eficaç és no fer escarafalls i treballar en silenci. Quatre dies més tard una enquesta revelava que només el 20 % de la població de Catalunya sap qui és ell i a què dedica el temps de feina. I tant en silenci!

Què n’obtindran a canvi? Un ministeri? La promesa de la poltrona de la Generalitat? Que se’ls quadrin els pobres Mossos? Tornar a manar sobre els pobres Mossos? Tornar a dirigir els comptes d’un govern misèrrim? Cotxes oficials? Sous llustrosos? Tot plegat és ben pírric i ben trist. Més aviat del que es pensen s’adonaran que Madrid no paga traïdors. Algú ja ho va tastar quan es va vendre l’Estatut.
[12/08/2007]

divendres, 29 de gener del 2010



A menys 7 db. ja esta molt ve, per que voldries pujar més... Em pregunto sovint perqué la música que ens fan sentir es sempre tan punyeterament excitativa...

dimecres, 27 de gener del 2010

Brian Eno ... Grasa de ballena....

brian eno

«Creo que los discos fueron sólo una pequeña burbuja a través de los tiempos y todos los que se ganaron la vida con ellos durante un tiempo fueron afortunados. No hay ningún motivo por el que nadie debería haber hecho mucho dinero vendiendo discos excepto que durante ese momento en el tiempo todo estaba preparado para ello. Siempre supe que se acabaría más tarde o más temprano. No podía durar, y ya se está acabando. No es algo que me preocupe especialmente, me gusta cómo van las cosas ahora.»

«Esa época de los discos ha sido un accidente. Es como cuando tenías una fuente de grasa de ballena en 1840 y la podías usar como combustible. Antes de tener gas natural, si te dedicabas a lo de la grasa de ballena eras el tío más rico del mundo. Después llegó el gas natural, y te quedaste con la casa llena de tu puta grasa de ballena. Lo siento, amigo, la historia se mueve. La música grabada es como la grasa de ballena. Llegará algo que ocupará su lugar.»

Brian Eno en una entrevista de Paul Morley.

Visto en New Music Strategies.

dilluns, 18 de gener del 2010

Ai ! si pugues esser mes savi!... si pugués comprendre el dolor...potser m'alleugeria ...

"M'he llevat i m'he vestit
i al sol he eixit.
O, nàusea de cada dia!
Amb el moll de l'os podrit
al cap de poc moria.
Oh, estat neutre de la fossa!
La Mort
ni bruna ni rossa
em dòna el bes més selecte.
Tot és ací perfecte
i buid
i mort
Com puc saber si estic mort?
Per que estic viu.
I la vida
és igualment ennegrida!"

J. Carner -Ribalta "Les fades de Montmur" Alegoria
Gràfiques Romeu Balaguer 1973

dimecres, 13 de gener del 2010

A VORE EN QUE QUEDEM HE NOIS PER QUE AIXÒ VAL CALERS I ESTEM CANSATS VALE ???!!! VALE JA MAMONS?!!!

ÚLTIMAS NOTICIAS DE Tecnología 14:37

Británicos ponen en duda estudio americano del síndrome de la fatiga crónica

Londres, 6 ene (EFE).- Un grupo de científicos británicos ha puesto en duda, en un nuevo estudio, los hallazgos hechos previamente por colegas norteamericanos que habían vinculado un nuevo tipo de retrovirus (el XMRV) con el síndrome de la fatiga crónica.
Los expertos de Reino Unido han sembrado de interrogantes las conclusiones a las que llegaron sus colegas estadounidenses, que sostenían que el mencionado síndrome de la fatiga crónica, CFS o anteriormente conocido como ME, y que padecen 3 de cada 1.000 personas, era causado por un nuevo retrovirus, el XMRV.
Sin embargo, investigadores del King's College y del Imperial College de Londres, que han dado una réplica al trabajo previo desarrollado en los Estados Unidos y publicado en la revista de ciencia Science el pasado otoño, no pudieron detectar el XMRV en la sangre de pacientes que sufrían del mencionado síndrome.
Para ello, un grupo de científicos británicos del King's College seleccionó muestras de sangre de 186 personas que sufrían desde hacía años la mencionada condición, algunos de los cuales había quedado incapacitado por ella.
De estos individuos, más del 90 por ciento aseguró que su enfermedad había comenzado, con seguridad o probablemente, a través de una infección vírica.
Los expertos enviaron las muestras para que fueran analizadas por un equipo de colegas que trabajaba en un laboratorio retrovirológico del Imperial.
Según el doctor Myra McClure, uno de los autores de este informe publicado hoy en la Biblioteca Pública de Ciencia, el análisis muestra que "no existe vínculo entre el XMRV y el CFS, al menos en el Reino Unido".
Este experto recalcó que sus investigaciones se habían desarrollado "bajo condiciones rigurosas".

I ARA !! CAGATE LORITO ! ARA SURT LA SERP DE SOTA L'ESTORA



AIXÓ VOL DIR : QUE TOTES LES SOSPITES DE LA RELACIÓ ENTRE LES VACUNES DE LA POLIO I L'EPIDÈMIA DE FATIGA CRONICA I POSTPOLIOS I SIDA, TENEN ALGUNA COSA QUE VEURE , PER A MI AL MENYS. ARA HO DISFRESSARAN DEL QUE VULGUIN PERÒ LES MENTIDES ANIRAN APAREIXENT I LES ANIREM TRAGANT VULGUEM O NO, QUIN REMEI TOCA, ARA ENCARA ENS PASARA COM ALS DE LA SIDA. QUE SEREM TRACTATS COM A EMPESTATS... LA MARE QUE ELS VA PARIR!!

dimarts, 12 de gener del 2010

GREG BYRNE UN PINTOR DE FINESA EXCEPCIONAL












http://www.gregbyrne.es









AVUI ANEM DE PINTURA

Ja fa uns anys que conec al Greg Byrne, ens trobem sovint per Vilassar, o per Arenys de Mar i xarrem de coses de la vida i de la mort , de vegades parlem de pintura, però ell es discret, subtil com una aquarel·la xinesa, hi ha molt de zen en la seva pintura, molta depuració i molta humilitat, la recerca d'allo que és l'anima de les coses és el camí que ha elegit , i no és un camí fàcil , és més aviat contradictori. ¿Qui pot buscar l'èxit prescindint de tota la parafernalia que comporta i exigeix? Només un artista que manté la dignitat de seguir buscant el nom de les coses sense cap més interès.
Per això en Greg sempre m'ha semblat un home en estat de búsqueda, en camí cap a la consecució de l'obra com a par vital , inseparable d'ell mateix. En parlem dentant entant, ell amb humilitat i jo fent veure que no m'interessa gaire... Avui però, no m'he n'he pogut estar , de parlar -vos d'ell amb aquest encara reprimit entusiasme.

dijous, 31 de desembre del 2009

JOSEP PÀMIES UN HOME QUE LLUITA CONTRA LA FALSIA I L'ENGANY

M'he permés de traspassar al meu blog aquest post del blog de JOSEP PÀMIES qui fa molt de temps que planta cara a les grans mentides que les administracions , còmplices de multinacionals del crim contra la salud humana administren a traves dels medis a una audiència cada cop més desorientada per l'allau d'informacions manipulades i dirigides precisament a crear la confusió.
Així actuen impunement els criminals de la salud. La gent a qui votem no son més que titelles al seu servei.


Traducción de «Carta Oberta a la Consellera de Salut» (carta abierta a la consejera de Salud de Cataluña)


La estevia es una planta que por sí sola desmantelaría el negocio sucio del aspartamo (edulcorante químico y de producción transgénica) y reduciría en buena parte el consumo de medicamentos e insulinas (también de producción transgénica).
En los enlaces que a continuación adjunto, encontrarán la historia inconfesable del aspartamo:
http://www.dsalud.com/numero98_1.htm

http://www.masternewmedia.org/es/2007/06/23/aspartame_estudio_revela_lo_que.htm


Por todos estos motivos decidimos cultivar, regalar y vender la estevia, y el resultado ha sido que la Administración pública nos ha coaccionado para que abandonemos nuestro proyecto, tal y como denuncio en esta carta abierta a la consejera de Salud de Cataluña:

Muy Honorable Sra. Consejera de Salud de la Generalitat de Cataluña:
Soy Josep Pàmies, agricultor de Balaguer, miembro de Slow Food y de la Asamblea Pagesa de Catalunya, entidades preocupadas por la alimentación como fuente de salud.
Sé que es difícil que esta carta llegue a sus manos, pero espero que la persona o personas que filtran su correspondencia entiendan los motivos que me llevan a intentarlo.
Como iniciativa personal, desde hace muchos años intento recuperar para la alimentación humana toda una serie de plantas mal denominadas «malas hierbas», todas ellas con una u otra propiedad preventiva de enfermedades.
He podido introducir en el mercado, con mucha dificultad, nuevas ensaladas provenientes de estas «malas hierbas» que hasta hace una década yo mismo eliminaba con herbicidas, dada la formación química de producción agrícola que había recibido.
Sería muy largo de explicar, pero estos últimos años he conseguido reconvertir mis métodos de producción de alimentos, de tal forma que sean más seguros para la sociedad, sin abusar tanto de todo ese arsenal químico que hoy en día agricultores y ganaderos tenemos a nuestro alcance.
Descubrí a los 59 años el engaño de la industria de los fitosanitarios agrarios, íntimamente ligada a la industria farmacéutica.
Descubrí a mi edad que he colaborado, seguramente, a que las enfermedades crónicas de la sociedad hayan aumentado de la forma en que lo están haciendo, en buena parte debido a una alimentación tan llena de residuos de pesticidas, antibióticos, hormonas, etcétera.
Descubrí que en esta vida todo se está convirtiendo en negocio y que las enfermedades crónicas (diabetes, cáncer, obesidad, alergias, hipertensión, colesterol, etcétera), son un filón inagotable de beneficios para la industria farmacéutica.

Descubrí que la mayoría de estas enfermedades crónicas podrían en buena parte evitarse o curarse con un cambio hacia una alimentación más natural, potenciada por la aplicación rigurosa de las propiedades de muchas plantas medicinales, que podemos obtener con un coste ridículo, frente al expolio descarado que la industria farmacéutica ejerce sobre el presupuesto sanitario público. Conocí las opiniones de un premio Nobel de Medicina, Dr. Richard J. Roberts, que asegura (en una entrevista en La Vanguardia)

http://lacomunidad.elpais.com/casajuntoalrio/2007/10/18/el-farmaco-cura-es-rentable

que la industria farmacéutica obliga a los investigadores a reconvertir un fármaco que podría curar una enfermedad en otro que la perpetúe como crónica; conocí la opinión de una monja catalana, Teresa Forcades, doctorada en Medicina y Teología, que de forma valiente desvela en un informe los intereses criminales de la industria farmacéutica http://www.fespinal.com/espinal/llib/es141.pdf

Ante este panorama que he podido constatar personalmente, tengo dos opciones: o bien callar con resignación y esperar que las autoridades sanitarias nos lo resuelvan todo, o bien colaborar activamente desde la sociedad civil en este espíritu que inició usted, Honorable Consejera, al intentar introducir dentro la sanidad pública algunas de las medicinas alternativas, menos agresivas que la dominante.
Sé que usted, como persona sensible, así como buena parte de los políticos, piensan que es preciso enderezar esta locura en la que nos hemos adentrado todos sin darnos cuenta, dado que durante mucho tiempo casi todos hemos pensado que este modelo que se ha ido imponiendo era un modelo que ayudaría a prosperar a la humanidad.
Pero también sé lo difícil que debe ser iniciar y consolidar un cambio en este tema tan importante, debido a los grandes intereses económicos que hay detrás.
Como le decía, optamos por colaborar activamente para impulsar un cambio en los hábitos alimentarios que nos lleven hacia la salud, y no hacia la enfermedad. Por consiguiente, empezamos a etiquetar los vegetales que comercializábamos (mediante la empresa que comparto con mi hermano) para indicar las propiedades que se citan en el Vademécum de Farmacia (qué ironía) y en el extraordinario libro titulado Dioscórides.
Intentábamos hacer de puente entre estos saberes populares de medicina tradicional, tan conocida por nuestros padres y abuelos, y una sociedad cada día más urbana y desconectada de estos conocimientos.
Nuestra sorpresa fue mayúscula cuando, en diciembre del 2004, el delegado en Lleida de Sanidad, Sr. Barranco, nos abrió expediente, requiriéndonos que dejáramos de etiquetar con sus propiedades todos los vegetales que comercializábamos, bajo la amenaza de aplicarnos la sanción correspondiente.
Analizando la legislación en que se amparaba este requerimiento —el Real Decreto 1334/99, de 31 de julio, sobre normativa de etiquetado—, pudimos constatar que la prohibición de etiquetar un alimento con sus propiedades es para todos los alimentos menos para dos grupos de lujo, que son los lácteos y las aguas minerales.
Estos dos sectores, monopolizados peligrosamente cada día más por unas pocas empresas en todo el planeta, pueden etiquetar, por ejemplo, con las propiedades de un omega 3 artificialmente añadido a sus leches o margarinas, mientras que una sardina o el grano de lino, que son por naturaleza muy ricos en omega 3, no pueden etiquetarse con las mismas propiedades. ¿Por qué esta discriminación?
¿Acaso no es más sano y natural ingerir el omega 3 racionalizando la dieta con pescado azul, grano de lino o cereales integrales, que consumir en exceso estos lácteos porque la engañosa publicidad nos dice que traen omega 3 añadido?
Atemorizados por la decisión del Sr. Barranco de prohibirnos etiquetar nuestros vegetales con sus propiedades, decidimos, muy a nuestro pesar, hacerle caso y retirar de las etiquetas una información que consideramos muy valiosa.
No obstante, durante el 2007, después de comprobar el efecto tan extraordinario que tenía entre centenares de diabéticos una planta que cultivamos —la Stevia rebaudiana— decidimos volver a etiquetarla con sus propiedades. La estevia, consumida en fresco o en infusión, actúa como un regulador del nivel de azúcar de la sangre en casi todos los diabéticos tipos II y en un buen porcentaje de los de tipo I; es hipotensora; es capaz de eliminar la ansiedad por comer en mucha gente obesa; etcétera. Finalmente, nos dirigimos al IDIAP (Instituto de Investigación en la Atención Primaria), dependiente formalmente del Instituto Catalán de la Salud, que dirige usted. Nuestra intención era ofrecerles la experiencia que tenemos con centenares de diabéticos.
El resultado de estas dos actuaciones ha sido el siguiente: la gerente del IDIAP, Concepción Violan, se interesó rápidamente por el tema, se puso en contacto personalmente conmigo y las primeras palabras fueron «¿De qué capital dispone, Sr. Pàmies, para poder financiar un estudio de administración de estevia a diabéticos?». Me informó de que el IDIAP, pese a depender del Instituto Catalán de la Salud, es una Sociedad Anónima, y para investigar hacía falta que las empresas (me puso el ejemplo de Danone) aportaran el capital suficiente por hacer posible la investigación.
Le critiqué esta manera de hacer las cosas y le informe que mi intención no era obtener ningún beneficio particular, como sería el caso de Danone, sino colaborar para que la sanidad pública conociera las propiedades de una planta que los propios diabéticos podrían cultivar para su consumo propio, incluso en su balcón, con la consiguiente mejora de su salud y, asimismo, de las finanzas públicas dedicadas a Sanidad. Fríamente, Concepción Violan se me sacó de encima, recomendándome que buscara yo mismo médicos de familia, que redactaran un buen proyecto de experimentación, que se lo hiciéramos llegar y a partir de allí, sin asegurarme nada, mirarían la forma de buscar alguna subvención pública.
¿Cómo puedo yo encontrar un equipo de médicos, si la mayoría que conozco tienen pánico a comprometerse con una visión de la medicina que no está bien vista en las esferas oficiales?
¿Quién financia los 70 ensayos clínicos con nuevos medicamentos que actualmente lleva a cabo con pacientes el IDIAP, mayoritariamente con diabéticos? Es al menos curiosa la coincidencia en que una empresa láctea, la DANONE, fuera el ejemplo que me pusiera la doctora Violan. ¿Estará Danone ya pensando en nuevos yogures antidiabéticos con estevia añadida?
El resultado de la otra actuación, la de volver a etiquetar al menos la Stevia rebaudiana que comercializamos, ha sido una respuesta más dura. Mediante una comunicación del Departamento de Sanidad y Seguridad Social, nos vuelven a prohibir que etiquetemos dicha planta con sus propiedades, añadiendo ahora la prohibición de su venta, acusándonos de infringir la Ley de Protección de la Salud, de julio del 2003, con la amenaza de incoarnos expediente sancionador y poner en alerta al SCIRI (Sistema Coordinado de Intercambio Rápido de Información) para proceder a la retirada del producto que pueda haber en el mercado.
Considero, Sra. Consejera, que si usted dispusiera de la experiencia que estamos teniendo con centenares de diabéticos sobre el efecto de la estevia en la regulación del nivel de azúcar en sangre y de la hipertensión asociada; que si supiera que en Japón, Brasil, Argentina, Colombia, China —entre otros países— esta planta se utiliza masivamente con gran éxito y sin ninguna contraindicación; que se han publicado cientos de estudios clínicos de investigación con ratas y humanos con resultados extraordinarios, usted, Sra. Consejera —que le supongo buenos sentimientos—, actuaría rápidamente en beneficio de un colectivo tan numeroso como es el de los diabéticos.
Tenga en cuenta también que la Coca Cola, después que el Gobierno del Japón le obligara a sustituir en la Coca Cola Light el edulcorante químico aspartamo por el natural estevia (hace unos veinte años), ha anunciado hace unos meses que ha patentado la aplicación de la estevia en veinticuatro productos alimentarios, como un edulcorante natural que revolucionará la industria perniciosa de los azúcares naturales y químicos.
¿Cataluña no tiene derecho a ser pionera en alguna cuestión de uso social de los alimentos? ¿Hemos de esperar siempre a que los grandes poderes económicos de la agro-farma-industria se apropien de lo que la humanidad podría tener a su alcance de una forma sencilla y natural?
La Organizacion Mundial de la Salud (OMS) vaticina que para el año 2030 un 25 % de la población mundial será diabética, por culpa fundamentalmente de la alimentación actual, y que por esta sola enfermedad puede entrar en crisis todo el sistema sanitario. Si a ello le sumamos el cáncer, la obesidad, la hipertensión, las alergias… también producidas en buena parte por la mala alimentación, el panorama puede ser dramático, tanto si miramos el coste económico como si consideramos la calidad de vida de las personas.
Pero, pese a quienes pese, la estevia será una planta que abrirá una brecha en este mundo tan sucio de la alimentación y la industria farmacéutica, puesto que son millares las plantas que tenemos a nuestro alcance, con propiedades extraordinarias y desconocidas para la inmensa mayoría de la sociedad.
Últimamente, la organización Slow Food ha escogido la estevia como un símbolo de resistencia a estos despropósitos, y somos cada día más los que creemos que con la salud y la alimentación no se puede jugar. Si hemos de hacer honor a Hipócrates (padre de la Medicina) y a su lema «que tu alimento sea tu medicamento», creo que tenemos un campo de trabajo enorme e ilusionante para recuperar el espíritu hipocrático.
Si fuera de su interés el tema tratado en esta carta, le ofrezco mi disponibilidad para mantener una reunión con usted para ampliarle la información. De esta carta, Sra. Consejera, enviaremos copia a otras Consejerías que podrían tener interés y relación con temas de alimentación, comercio, medio ambiente y economía. Asimismo, la haremos llegar a todos los partidos políticos y al presidente del Parlamento de Cataluña, porque considero que no es responsabilidad sólo de su Departamento adoptar una decisión valiente en el campo mencionado, sino que necesitaremos la complicidad de todo el mundo para iniciar cambios importantes en beneficio de una sociedad que camina, si no variamos nuestro rumbo, hacia una pandemia de enfermedades crónicas.
Cordialmente,
Josep Pàmies i Breu

dijous, 24 de desembre del 2009

BON DIA DE NADAL

Benaventurat aquell que un jorn lliura la vida
al compromís vitenc de cercar la bellesa
fent palanca pel mon, resseguint-li el misteri,
amb formes, sons, paraules, linies, gestos,
i un jorn, ja sense ungles, de tant gratar fondo,
s'acarà amb desesper a la collita d'hombres,
únic gunay abtingut. Peró es enterc i prova
de seguir provant més fins que, ja al límit,
es palpa el cos, es troba vell i pensa,
quan mira els resultats i no la hi troba: "Almanco
fora bell no haver nat." Però existeix, i calla
També ho fora morir, però no gosa.
I, cop en sec, ja al cim del desencant, s'adona
que la bellesa es allí, just de cercar.la.

Miquel Àngel Riera "Llibre de Benaventurances"
Tots el poemes edicions 62 1985

dimecres, 2 de desembre del 2009

Cia Ponentina de Cançons de Pagesia: Tutti




Quan tingui la foto original es podrà veure millor, però primer l'he de trobar ... endementres escolteu la cançó que és una versió de la que ja cantava amb el grup Pandero alla per l'any 94 del segle passat i ara reconstruïda per en Pere Salas amb la Cia. Ponentina i cantada per la Laura Megia i per mi, l'any 2001. Unaltra versió feta també pel Pere i cantada pet tots dos fou editada l'any 2002 en el disc Folk I música Tradicional de les Terres de Lleida, Editat per EnderroK discos amb la col·laboració de la Diputació de lleida i L'IEI per iniciativa de FOLC. Jo hi cantava també una cançó de Pandero inèdita que vaig poder gravar del arxiu sonor Sistac-Farreny. Una joia interpretada per una autèntica comare de la verge del Roser i Cantadora de Pandero que encara era viva quan L'Enrric Farreny es va proposar de salvar el que quedava d'un folclore a punt de desapareixer. Una Cançó de Cavallers, per cert,- gràcies a la meva insistència i perseverància en perseguir a la Dolors Sistac. Dona de poques bromes i una de les més valuoses intel·lectuals, que ha donat Lleida durant el segle XX i per ara part del XXI-Ejem!! parlant d'altri: ALEGRE MON, ALEGRE MON és una cançó de Ronda un vals -jota que fa de bon cantar, és la natural evolució d'una cançó com les Cuscurulles, , Es a dir Cants de Pandero= nexes d'unió poc definits(Cuscurulles)= Cançons de Ronda= Jotes a la Franja de Ponent, influència del l'Aragó, i fusió cap a les Garriges, El Segrià sud , Baix Camp i Terres de L'Ebre. EP!! JEP!! això es una hipòtessi només, una idea que podria ser mig raonable, encara que hi podeu posar les acotacións que calguin i pertoquin, que el Catedràtic no soc Jo. L'Artur Blasco en sabra molt més d'això. Jo només soc un cantaire i un afeccionat a les rareses cantables. És divertida i encara que és una gravació feta d'un directe, així polideta amb el Samplitude, queda prou be per sentir-se, que és de lo que és tracta. -Jo aprenc del Mestre Arnella que sempre té la raó-.Fou un dels bisos de l'actuació al Tradicionàrius que varem fer, i, per a mi una de les edicions més, reeixides i memorables,- a part de la que varem fer amb el Grup Pandero i a la que va assistir la mateixa Dolors, per a fer una conferència sobre les cançons de tambor- clar que això es subjectiu he?... cada gall s'ho mira com li sembla. Poso les totes les tites al corral, no fos que me'n faltés alguna de si per cas...

Visca la República Argentina!!

Les festes de Nadal de 1969 vaig portar a un amic d'Oliana a passar uns dies a casa meva. L'amic Barberà, que va tenir que viure un ensurt considerable degut a una frase feta que es veu que en temps de dictadura no es podia pronunciar.
La nit de fi d'any varem sortir uns quants de la colla a fer el burro pel poble i a pesar del fred ens varem animar a pujar fins a cementiri a saludar als difunts i varem estar una estona fent guàrdia a la porta. Érem uns adolescents fent d'adolescents i en baixar ,quan érem al bell mig de la plaça Mercadal.- La plaça porticada mes bonica de Catalunya juntament amb la de Vic- (abans, es clar, que la convertissin en una plaça dura uns convergents aixalabrats ) Donquis lo Ticó va sortir amb un "Ara que estem ací reunits Visca la República!!...Argentina!! Je je !! Visca la República!!! vaig cridar jo, engrescat per l'acudit i afegint-hi volum i un gall d'hormona desbocada . A l'hora sortiren dos tricornis encapats de verd fins als genolls que ens van increpar "Quien a sido!? i jo valent com sempre he estat i tontol'haba com n'hi ha pocs, vaig donar un "paso al frente" i vaig carregar amb el marró tot mussitant que havia dit Argentina mes fluixet... es incert que ho acabés dient de fet el crit era prou "suversivo" com per empapelar-mos a tots.
A ver "documentasssionnnn" de toos uteees. I ! mañana presssseentese en er quarter... Lo Barberà al·lucinava pepinos i els altres estaven prou callats com per donar la festa per acabada...
Molts anys despres en Barberà i jo varem xocar en una cruïlla de carrers del Masnou una nit de pluja ... No ens havíem tornat a veure i val a dir que la nostra amistat es mantenia intacta tot i que evidentment gafada pel destí... No se que passarà quan ens tornem a veure...

dimarts, 1 de desembre del 2009

Festival de la cançó al Gran Price 1970

Aquella vesprada vaig conèixer a en Barbat, qui em semblava un autèntic Deu, Jo vaig començar aprenent d'en Barbat, copiant-lo, i més tard en Subirachs, també una mica en Llach,.. en Molas en va dir... Una tarda -vespre al Musiclad de Mollerusa "veus? si m'haguessis enviat la cinta que et vaig demanar l'any passat a la Normal de Lleida quan vareu cantar amb l'Ovidi , ara series TU qui cantaria amb el LLach..." ho va dir com una mica ressentit el tio, i jo vaig pensar; vaja quin xollo que m'he perdut, aquest es deu pensar que perdo lo cul per fitxar per la seva cuadra de bufamicros... Això vaig pensar , si senyor i no me'n penedeixo gens. Lo que volia el Molas, era una colleta que es mengessin ço que no es volia menjar la seva estrella estrellada i així copar el mercat. Quan em van furtar un bolo dient que estava malalt i van enviar al Muntaner al meu llloc,  (estava clar que ell, ni fava de res )ja fou la guerra. Guerra que vaig perdre. Amb tots els honors faltaria més. També l'Adolf Caró,( ...i semblen de metall, fulles grogues brillants...) qui escoltava molt a la radio, i en Jordi Fàbregas, cantant l'Amsterdam de Brel i que anys més tard fou el motor de Coses i del Tradicionàrius, o la Murga o El pont d'Arcalis, i als de la Trinca, i a la Maria del Mar, la Deessa bruna de ses illes, a qui li perdono inclús que fos de la quadra del Molas, i al Sisa... estarrufat i al Pere Tàpies.... Em va presentar al púbilc en Ricard Fernandez Deu , que llavors era o aparentava ser un presentador "dels nostres " ara es un "Ppeperoni" i li estaré sempre agraït; per que va dir de mi coses tan agradables com: que era la més jove realitat de la cançó del moment i altres collonades així... vaig cantar tres cançons, l'Amic de Londres,(la meva 2ª cançó )Jo vivia en un reco de mon (La 3ª) , i un poema de Sebastià Armenter (Amb el parell vine, vine a llaurar/ que la terra ara en saó està/ apresta la rella fes un bon guaret/ qui malament llaura, la sega malmet...)-la 1ª- i després em vaig quedar a observar la moguda entre bastidors, vaig xerrar una miqueta amb en Barbat, i amb en Pere Tàpies, a fora hi van haver garrotades i van començar a entrar els grisos amb cavalls però la cosa tampoc va anar a més i a mi se'm van emportar per la porta del darrera no fos que rebéssim encara. Recordo al Jordi Fàbregas amb la guitarra enfundada i un tabard amb el coll alçat, alt i prim com un espàrrec, que s'acomiadà de nosaltres força tranquil...Tot normal per l'epoca, res d'extraordinari, allò es vivia amb una certa displicència...
Entre els assistents, a part dels germans Romaní, en Nolo i en Joan companys de cantades i altres jocs "de pilota basca" contra la paret... hi havia un senyor de Balaguer, el senyor Caballer, el pare del pintor i gran muralista Balaguerí. Ell, bon català de mena, es va quedar sorprès de veure'm per aquells andurrials fent la meva i en tornar al poble, prest ho va comunicar al meu pare tot felicitan-lo efusivament de tenir un fill tan bon patriota com jo... al vell mig del banc d'Aragó, si no em falla la memòria. El meu progenitor anava atabalat per un episodi realment surrealista que vaig protagonitzar no feia gaire, juntament amb la colla d'amics amb qui sortia sovint.
Fou la nit de fi d'any de 1969... El misteriós comentarista anònim deu recordar be l'episodi ja que en cita a la perfecció la causa justa...
L'any 1969 vaig començar a fer cançons, unes primeres cançons plenes de ganes de conèixer, necessitat d'aprendre i d'assimilar tot el que passava en la Barcelona convulsa, secreta i atemorida del refereréndum del Si forçós. Dels Macrojudicis,del TOP, de les notícies del Maig de Paris.I de la Nova Cançó...
Tenia 16 anys , n'anava a fer disset. Havia guanyat un estúpid concurs de col·legi de capellans amb l'inefable nom de "La canción blanca". Merda! , jo havia sortit a estripar en plan Bob Dylan amb una harmònica penjada al coll i cantant una cançó meva sobre un drogata de Londres. Els Frares no van entendre rés, però en Verdeny de Tremp, en Soler i altres de Sisè i de Preu em van votar en massa. Vaig guanyar però estava clar que amb aquell tema no podia anar gaire lluny . No em van deixar passar a la final... Quan s'ho van mirar millor fins hi tot em van cridar a l'ordre.
Després varen venir les escapades dels diumenges pels col·legis dels voltants. Demanava permís per qualsevol fotesa i apa , a fora m'esperaven amb una guitarra i roba adequada. Calia donar el pego! No podia anar pas amb la bata de quadres!!! o els jerseis de la padrina. Vaig començar a anar de negre absolut . Era la disfressa més fàcil i més eficaç.
En Quico Pérez, i el Ferran Garcia Mallol, els dos de Balaguer, els dos artistes , els dos activistes, i els dos lliures com els ocells ,- no pas com jo que era un presoner de misses dites i totes les per dir- que vivien en una pensió del Carrer fontanella, al davant mateix del local dels amics de la ONU. -Paraigua d'activitats diverses en pro de variades causes anti- franquistes.- Van proposar-me de cantar en un festival que s'hauria de celebrar al Price (ja desaparegut) on hi cantaria la plana major de la Cançó i on tindria el meu primer baptisme de masses.
Arribat el dia no recordo quin, em van venir a buscar al cole i amb troles en vaig sortir sense problemes...

SOC UN CANÇONS



SÓC UN CANÇONS



A mi em van sembrar. Això.
Com si, en un principi, només fos una terreta abonada,
un hortet polit al jardí.
De fet com tothom que, inicialment, som un agre protegit
per una debilitat de bellesa intocable, protectora de les humitats
on llucaran les llavors que, per sort o per desgràcia,
hi tiren de qualsevol manera.
Així hi ha qui és ben sembrat i molts no ho són,
o només són terra forra, a molt regar, camps de lloguer
que mai dels mais no seran res més que allò que els es manat.
Ni s’ho repensaran.
Aniran de pet a fer el seguici dels altres
i els creixerà una mala herba o una mala folla de dos parells
d’hipoteques i seran advocats, traficants d’angoixes o banquers,
capellans, paletes, picapedrers o arquitectes.
Metges a mitges amb la Rockefeller Foundation,
o lladres conxorxats amb la policia. O no.
També poden ser alguna cosa inútil d’allò més digne,
és clar, segons qui els birbi, pintor, poeta, músic,
caçador de pensaments, captaire per mor d’altri,
pacifista, protestaire contra la injusta distribució del pa i la sal...
Malauradament la majoria arribarà a la variable edat de les conclusion
pensant honestament que ho han fet bé,
sense saber, ni sospitar, que no són res,
a part del personatge grotesc que volen ignorar,
i que no han fet res de bo
com no sigui que han estat prou hàbils en la manera de robar,
altrament dit guanyar-se la vida, parar bé la ratera, tenir un bon futur
i un pla de pensions. Com si el futur allargués més enllà del taud,
il·lusos, ànimes de càntir
i molt sovint ni això.- Gent dolenta.
A mi, però, em van sembrar,
ben aviat, cap als quatre o cinc anys,
al meu carrer de Sant Lluís de la Balaguer polsosa dels cinquanta,
tota en beix, amb pinzellades gruixudes dels verds de l’aigua
i de la bultra del meu riu, aquest Segre que em segrega,
amb una barrera de líquida distància i de memòria,
dels meus coetanis que no pas de tots el meus paisans,
d’una manera geogràfica, per no dir,
sense cap por, que m’hi enemista en casos particulars,
donada la estultícia manifesta a l’hora d’ocupar lloc
en el concurs permanent de pesca lliure,
amb les excepcions que calen, pertoquen
i em reservo com a ben nascut.
Un home que ja era vell
i que tenia un tarannà amable, més encara,
decididament bondadós, em va sembrar de paraules.
Les paraules que ell ordenava amb misteriosa il·lusió
i que després em llegia amb una cadència cerimonial.
Desembolicant-les amb una cantarella que feia que sumessin un sentit
que anava més enllà del seu estricte significat.
Aquesta paràbola de la multiplicació del sentit de les paraules,
segons el seu ordre, la seva entonació...
fou un dels primers grans descobriments de la meva vida.
Un altre fou molt anterior encara, primigeni.
- Lo Vicentet s’eixugava la punta del xiulet amb un trosset de paper
quan anàvem corrents a pixar junts a casa seva.
I és que, entre joc i joc,
i de tant caçar sabaterets al braçal del davant de casa,
ens venia sovint una pixera urgentíssima i de riuxadora abundància...
Jo que de nen ja era un bon foraster,
m’agradava anar a ca l’altri i m’hi feia un lloc amb troles, si calia,
m’asseia al jardí de cal Sr. Sebastianet,
entre la seva col·lecció de roses perfumades de colors,
i, a l’ombra de la parra, escoltava les seves poesies,
les noves i les més antigues que sovint em feia repetir...
-Dis-me aquella dels pobres! Sí, la dels pobres....
I en Sebastià posava la cara greu i solemne i desgranava la corranda:
“No deshonra la pobresa,
jo tinc pobres ben amics,
que consciència i honradesa,
no els han permès fer-se rics.”
Llavors em feia tot esgarrifança en intuir el sentit, inaprehensible encara
i alhora marcador, marcador d’un camí segur de retorn
cap a la meva infància, com en el conte...
sempre podria tornar als meus territoris primordials si seguia les paraules...
Aquesta llavor també va germinar en mi, molt tímidament i discreta,
però amb una arrel tan profunda que ben aviat va verdejar,
des de molt petit vaig començar a ser un pobre de solemnitat,
un poeta coix, petitet i mig autista que xafava tolls per Balaguer,
sota la pluja, rumiant que era Tom Soyer i fent projectes constructius
de cabanes a la vora del riu amb les planxes de sorra encartonada
que estenia la Coca Cola de lignines escumoses
que excretava, amb la més escandalosa impunitat,
la paperera d’en Porcioles, la totpoderosa IMPACSA,
a les platges del riu, més enllà del revolt de l’illa,
sota la SAFYC, a la bultra de l’horta d’avall.
No us penseu pas que algú va entendre res d’allò meu.
De la mena de planta que em naixia. No se'n podia parlar.
Vaig créixer d’amagat, soterrat per un món insensible,
sepultat per la ignorància i la ostentació de la incultura
com a modus vivendi acceptable i escaient.
La gana postguerrera tot just començava a mirar de cara al sol.
Un poeta català d’arrel noucentista, em va sembrar de paraules
quan encara no feia ni sis pams.
Com un ànec, vaig saber molt aviat, amb una seguretat
que a vegades encara em sorprèn, quin fora el meu camí,
quina la dèria que em guiaria...
Vet ací el secret d’aquest sacramental.
-Agullonat ara per un amor intens i dolç, que m’amara i m’enamora,
en un constant escorrim cara a fer les paus amb mi i amb els altres-
i fent la provatura de fixar- com qui fa col·lecció d’insectes rars-
moments de la meva manera de viure les coses
que s’han significat com a essencials en la meva manera de veure-les
i que de vegades han esdevingut cançons
o s’ han trenat com un manat de cebes, amb poemes, savieses,
intuïcions copsades al vol dels dies de la meva vida i de la meva mort.
Petjades que em menen a fer memòria del que us dic
i es fan prou evidents, mentre desgrano el rosari
amb tots els seus misteris.
Tot s’hi val per fer memòria i a mi la memòria
em brolla forçosament lligada als versos i a la seva música,
secreta o pública. A! Sí i a les agendes...les agendes i els papers
Tota la casa plena de papers!
Altrament no en tindria ni molla de memòria.
A mi, doncs, torno a repetir perquè quedi ben clara
la procedència de la soca, em van sembrar
i ara sóc un jardí, un hort, un bosc ...de cançons.
Sóc allò que en diuen els qui no hi pleguen res, ni ganes,
“un cançons” i de ben segur que mai no seré res més.
Ben cofoi jo, de tenir els ràfecs plens de nius...
Però ho sé, -que encara em canta l’ocellam,- i per molts anys,
que ja és molt més d’allò que saben
els qui només pensen en la pela, o en la guerra, que pel cas...

Al Sebastià Armenter

i a la Lola, la Roser i el Marcel.lí
del Llibre de Màrio Quadern de Mahalta 2004

IX
El primer hospital, ara que ho tinc més clar, fou la tristesa.
Una tristesa dolça com la tarda vora l’estufa de pinyola.
Amb aquella olor d’olis rancis que s’enganxava, com la mel, al coll.
Va començar a interessar-me molt la pluja.
Les distintes qualitats de la pluja...
Les primeres gotes grosses de pluja,
alegres, percudint, aixecant l’olor de la pols i la mollina de l’herba.
Les pluges persistents fines, silents. Les temperatures de l’aigua
atomitzada, fresca, abellint les tardes de mitjans d’agost,
l’aigua als ossos, gelcuits per la roïna glaçada i grisa...
les pluges gebroses, secretes, pixarroses, de la boira.
Els tolls immensos del Portalet,
amb les roderes de l’últim Biscuter del poble.
La pluja divertida del vent sota els plàtans després de la pluja..
Em vaig convertir en un expert en pluja.
Li demanava al Silo si plouria i com plouria.
Enyorava la pluja, retardava el pas cap a l’escola quan plovia.
Plorava sota la pluja a bots i barrals
i tot moll no se’m notava.
Em saltava la solfa si plovia... i a cops m’hi aixoplugava...
veia ploure sobre el riu, sol mi fa, sol, no surtis mai, que no, mi fa re,
i em perdia entre els compassos embadalit.
Quina calentor, Mare del Meu Pare! ja em queia un pessic... i una pesseta.
I l’Enriqueta pacient, un, dos, tres, quatre, volant, volant d’un pont a l’atre.
Baixava jo i la maleteta per l’escala fosca de la fàbrica de pinsos
entre l’agror de la farina molla, fermentada, dels racons
i els polls morts de les incubadores.
Mirava a dins enfilant-me de puntetes
per veure com naixien amb una tristesa petiteta.
Una tristesa íntima i visual que aplegava tots els objectes
unificats per la pluja protectora.
Una tristesa definitivament identificada com un recurs necessari
per donar sentit al rostre del pare
que em mirava atabalat, quan m’hi apropava
per entre els sacs immensos de segon.
Per poder entendre els ulls tant blaus de la Tereseta,
dolça com la mare més amorosa del món,
que em feia melindros que em semblaven tristíssims.
Tornava els peixos al riu perquè em miraven amb ulls tristos...
Ai! Quin hospital més dolç el de la tristesa.
Era la meva una tristesa tan manyagueta,
que ningú se’n va adonar
quan vaig començar a xerrar molt i a riure i a mentir
per escanyar-li la queixa i mantenir l’esglai a ratlla.
Als cinc anys ja feia pactes
i un intercanvi de cromos i secrets amb la tristesa.
Encara em dura aquest negoci, permanent com una pell,
com una raça adquirida i volguda.
Ai! si em preníeu la tristesa!, si em preníeu la pluja!...
em quedaria sense hospital on arraulir-me, si em preníeu la pluja.
A les Detis i a tot el seu llinatge
"Tornar de Tu" Quadern de Mahalta 2004

So Qui So



Els viatges a Barcelona a vore al metge, viatges llarguíssims, pesats i fins hi tot perillosos per l'estat de les carreteres de la postguerra, amb parades a Igualada marejat com una sopa, a prendre un entrepà i a veure al nan de l'hotel Amèrica...foren una constant en la meva infància. Les llargues esperes a la sala d'espera del Dr.Sales eren soporíferes, desesperants. Estic convençut que aquelles esperes eren premeditades, com més ens feia esperar, més cobrava aquell Catedràtic. Jo li tenia una por cerval i alhora un respecte sumís, humil. Em mirava amb una severitat que em feia pensar amb la guàrdia civil, i quan em despullaven per examinar-me i treia un martellet de goma negra triangular i em començava a picar pels tendons jo crec que llavors si que em tornava paralític, pero de por !!. Era tant Sever aquell home que s'hauria d'haver dit Severiano Sales. Recordo, ja de més grandet, que em va dir que jo podia fer lo que feia cualsevol altre nen i que podia arribar alli on arribés qualsevol, només em calia possar-hi més esforç... Que la Polio un cop corregides les seqüeles de l'atrofia muscular, no tenia per que afectar-me en cap més àmbit de la meva vida i que havia de proposar-me seriosament fer una vida tan o més activa que els altres. Ho recordo tan clarament, ara, per que la seva manera de parlar era tan convincent que jo vaig incorporar aquest lema a la meva manera d'anar pel mon. I tant fou així que els meus pares aviat varen començar a témer i a frenar-me pels els meus atreviments físics i socials. No van poder parar-me. Mai vaig parar; a mi només em va parar La Sindrome Post-Polio. Ara fa uns 15 anys. Quan ja estava absoluta ment esgotat, quan ja havia usat i abusat de l'alcohol com un combustible i un anestèsic i em va trair de mala manera, quan ja havia buscat per tota la classe mèdica, internistes, psiquiatres, neuròlegs, psicòlegs, cardiòlegs, especialistes de tota mena i nutricionistes de pa sucat amb oli... una solució al meu cansament físisc i mental: vaig parar, vaig claudicar i vaig tenir que fer fora del meu cervell les sentencies d'aquell home. Aquell eminent neuròleg , estava equivocat. La Pólio no es una malaltia estàtica, la Polio deixa seqüeles a tot el sistema nerviós, la Polio crea una apoptosis celular que danya el cervell i la médula i això te consequències a llarg plaç. La Polio te consequencies immunològiques, poc desprès de la recuperació aparent de les funcions musculars no afectades ,comença un procés immunològic d'auto protecció que provoca fatiga crònica,( Dalakas), ja en els nens i adolescents. Forrests Gamp es una falsedat capciosa, no hi ha voluntat que valgui sobre les comseqüéncies tardanes de la Polio, aquesta fou la mentida que em va dir aquell senyor que cobrava tant per una visita que es feia esperar quatre hores. Jo no en tinc la culpa, els meus pares tampoc la tenen , el meu germà que no va entendre mai les meves actituds tampoc la te, la meva ex dona que no va lligar mai rés tampoc, ningú en té la culpa de que aquest nen que veieu a la foto es passés la vida tirant d'un carro ple de pedres. La culpa la te el negoci brut de les vacunes . L'èxit de les vacunes al preu que fos, el carpetazo a la Polio com " asunto resuelto" això en té al culpa i resseguir-li el misteri es quasi be impossible. Mai sabrem per que es va enviar a milers de nens a competir amb el mon sabent que no podrien fer-ho. Perque desde els anys 50 ja sabien que això passaria, les investigacions de Bodian sobre cervells de casos de polio post mortem ho demostren. Que s'aixequi un Metge, no, un Metge no, que no entenen ni idea, un investigador, un immunòleg, un investigador de veritat, i m'ho rebati amb arguments científics . Estic esperant. Els Polios, els vius i els morts, estem esperant. Esperem , tot i que sabem que mai ens donaran la resposta per que s'hauria de derrumbar tot el sistema mèdic del mon per obteni-la.