I ell seguia les molletes de pa per tornar a casa però el ocells se les menjaven i es va perdre

Salm del Narcís

Místic Narcís amb la Telecaster al coll
fotos vídeos de cara i de perfil per que t'adorin les dones
cançons i més cançons pera tenir la jovenalla entretinguda
degeneració progressiva de la ment de la canalla
Ídols neuròtics fets a la mida de cada tribu
El negoci s'enfonsa, la massa busca pel seu compte
Ja no hi ha lloc pel narcís
Ja només hi ha lloc per a la propera matança
Soc a l'espera de la sang
el monstre des-humà triarà l'arma i el territori
i l'esglai farà venir naus al rescat
Ai !! desamor desamor!!
matèria corrupta es la terra que trepitges
Ai ! desamor...Ai Narcís
qui et salvarà si el teu Deu no es compassiu?

LA PROPERA PANDÈMIA...

SERÀ DE PÒLIO....  Al Tiempo i al Lloro !!!! el negoci serà mil milionari , tenen la nova vacuna( -sobre quina cepa de virus?) , tenen el Xepol,immunoglobulines seleccionades de gent amb anticossos de virus Polio recollides per tot el mon per Grifolls (tercera Multinacional en hemoderivats del mon mundial) i empresa,(-una de les poques Espanyoles) estratègica per els EEUU ( de que? tant d'interés?).  Ara només els cal escampar la reserva viral secreta del mon: la cepa perduda del virus Polio . Els primers assajos ja s'han fet al Congo (Faltaria més!! Sr. Koprovsky o com se digui) i a Rúsia (Sabin va probar les seves vacunes a Rúsia; faltaria més, doncs, també!!) Perqué? pèr que saben que les vacunes només cobrien o protegien de dues de les variants virals. La tercera es la clau !! i la porta al negoci criminal i milionari.
I encara us diré més m'hi jugo els dos pebrots que la gran epidèmia de Pòlio dels anys cinquanta i anteriors, fou provocada per a crear el clima de pànic necessari per a imposar la vacunació massiva a tot bitxo vivent .

Ara em foteran un tiro qualsevol dia o diran que soc un pedòfil o em follo dones sense condó, i el Clinton???!!! que se la feia mamar; amb condó? o sense condó???!!!!

REPÚBLICA DEMOCRÁTICA DEL CONGO 9/12/2010   17.43
POLIOMIELITIS: DECLARAN EPIDEMIA EN KIKWIT
	Medicina y salud, Brief
Una epidemia de poliomielitis grave fue oficialmente declarada en la ciudad de Kikwit, en el sudoeste de la República Democrática del Congo, cerca de la frontera con Angola. En una nota difundida ayer, el alcalde de la pequeña ciudad ya formalizó las preocupaciones del sector sanitario que circulan desde hace algunos días, luego de que en los últimos dos meses se registrara un rápido aumento de los casos de polio en la zona, que hasta el momento registra el 90 de los casos a nivel nacional. Según las cifras difundidas hasta ahora por el alcalde, solamente en Kikwit y sus alrededores se registraron 36 casos confirmados, de los cuales 15 fueron mortales. El alcalde de la pequeña ciudad anunció el comienzo de una campaña masiva de sensibilización de la población y puesta a punto de una vacunación masiva urgente. En la vecina República del Congo, una grave epidemia de polio provocó en poco más de un mes la muerte de más de 200 personas y la parálisis de 409, según los últimos datos de la Organización Mundial de la Salud (OMS). También en los casos registrados en la República Democrática del Congo, la polio está afectando sobre todo a hombres 'adultos', contrariamente a lo que por lo general ocurre (las principales víctimas del virus suelen ser niños menores de 5 años de edad). La polio ya se considerada erradicada de la República Democrática del Congo, donde de 2001 a 2005 no se registraron más casos. [MZ] Traducción [VR] (Attenti al Lupo!!!!!)

ABEL

M'asserena pensar que has viscut voltat d'amor
i que l'ocellot babau dels dies no ha desgastat ni la fusta
ni el vernís amb que vareu construir
la vostra particular manera d'estar en el mon.
Cada casa és un mon, cada mon es un niu
i cada niu es el bressol de l'amor que protegeix
i te cura dels infants.
No és pas la consecució del projecte en la matèria
qui dignifica a un home. Ni tan sols el treball el dignifica prou.
Qui ho fa, és la seva ferma , resoluda voluntat
d'impregnar d'amor el seu entorn més pròxim.
La diferència entre voler salvar al mon i fer-ho
està en distingir que és el que pots o no pots fer.
Tu has fet tantes coses a l'avast de  fer !!
Has dut a terme una lluita insòlita per la vida
i n'has gaudit. No d'aquella manera esmussa,
que manen les costums dels clergues i retallats ... n'has gaudit a Ple!!
Em vas ensenyar que hom pot viure plenament
de la més petita partícula de plaer que pot contenir
un plat a taula, un solitari, un silenci, o una conversa.
Com que jo crec que hi deu haver alguna manera de perviure
encar que no en tingui ni idea... et desitjo un apassionant viatge.
El farcellet d'amor que t'emportes ha de ser un bon visat
per passar totes les portes.

ARA M0OLT MILLOR!!

UN ESDEVENIMENT------- PER A NO PERDRES...

dimarts, 16 / novembre a les 09:00 - 24 novembre a les 14:00
Lloc	CAMBRILS- TARRAGONA
Creat per	Ana Liébanas Serrano
Més informació	2 DE DICIEMBRE 19, 00 a 21,00 HORAS CONFERENCIA PRESENTACION FEDERACION ECOM TARRAGONA Y SINDROME POSTPOLIO Para los que no puedan venir os copio el enlace con los videos que el compañero Marco hizo en su visita a la Exposicion, un excelente trabajo. http://www.youtube.com/watch?v=WuVDIfZYOLc En mi blog podeis leer motivos Exposicion y Conferencia http://postpoliotarragona.blogspot.com/

DESIG DE RES

                                                              

I llavors no et coneixiea

ni sabia on era ni qui era

ni on estava ni quan estava

ni tenia cap desig i estava sorprès

i seré alhora

Mai de la vida havia estat tant despreocupat

com si tot el feix de paperassa caducada que arrastellava per viure

de sobte s'hagués desprès deixat anar endarrere 

en aquell, no-espai sense temps ni hora ni record ni jo ni tu

ni els altres ni la casa ni ell ni ella

sense pare ni mare ni germans ni cosins

ni amors ni xocolata ni diners

ni la Polio ni rellotges ni el Zitröen

ni la guitarra Picado ni les cançons ni els poemes

ni l'estudi ni la Mackie 24/8 ni el micròfon de vàlvules deThoman

ni el teclat midi ni cap melodia ni cap so ni cap paraula

Jo vull amiga meva la meva amor mes clara

tornar-hi per quedar-m'hi

No havia estat tant joiosament sorprès i tranquil

Dues hores, per a tu, vint minuts per a mi

ni temps ni cap lloc  ni memòria  ni desig de res

desig de res

                                                                                              

                                                                                                A Bernardo Betolucci

Miquel Àngel Tena - Rúbies 26 d'Octube de 2010

Buenos dias! Mañana es el dia internacional de la polio. Podriamos hacer una accion todos. es poner en el muro 24 de Octubre Dia mundial de la Poliomielitis "Las victimas de la POLIOMIELITIS todavia estamos aqui" Ahora pasamos por una segunda enfermedad el SINDROME POSTPOLIO (OMS G14)y necesitamos que en España se reconozca, dar difusion a victimas y profesionales sanitarios. Necesitamos atencion, YA.

Dicho esto por Ana Liebanas , m'apunto

MIRA QUE LI TINC MANIA AL PAIO AQUEST, HE? SERA QUE PER A MI ES UN DELS CANTANTS QUE M'HA INFLUÏT MÉS ELS ÚLTIMS DEU ANYS

16/03/2009

Alain Bashung (1947 - 2009)

« Emotions censurées j’en ai plein le container
J’m'accroche aux cendriers m’arrange pas les maxillaires
Section rythmique section d’combat effets secondaires
C’est quelles séquelles c’est tout c’qui m’reste de caractère
Tête brulée j’ai plus qu’à m’ouvrir le canadair
N’essayez pas d’m'éteindre j’m'incendie volontaire
A l’analyse il r’sortirait que j’suis pas d’équerre
Vol de nuit sur l’Antarctique j’attends la prochaine guerre
Jamais d’escale jamais d’contact avec l’ordinaire
Perdu la boussole le compas erreurs volontaires
Frôler des pylônes des canyons frôler l’éphémère
Si tu touches si tu t’craches  tu rentr’ dans le légendaire
Réalité réalités punition exemplaire
Si c’est pour jouer les fugitifs moi j’suis volontaire
Volontaire »

De sa belle mort


«Mon corps s’en va descendre où tout se désassemble…» : Ainsi saluait Bashung, en 2003, récitant Villon dans une «Anthologie de la poésie française» bien étrange à réécouter à présent.

La mort qui «ne surprend point le sage» («Il est toujours prêt à partir») n’a pas été chienne avec l’ami Bashung, elle lui a offert trente ans de sursis, de carrière unique ; et à nous 30 glorieuses de compagnonnage binaire, de Libération chanté.

De Gaby 79 au saut 2009, le quotidien de Sartre et le rock de Bashung ne se quittent pas. A un point d’intimité fusionnel. La petite chanson du réveil et la berceuse du soir, l’air du spleen léger, corps et âme, guerre et paix, entre Gainsbourg et Faithfull, c’est l’ami Bashung.

Cœur solitaire à gauche, charmeur, fumeur alcoolo sans feu ni lieu, rêveur kamikaze comme nous mieux que nous, il aura fait notre époque à coups d’airs du temps. De Bijou, bijou à Osez Joséphine, de Ma Petite Entreprise en What’s In A Bird, de C’est comment qu’on freine à Lavabo ou le Chat, de Madame rêve à Reviens va-t’en, sans trêve, tout de lui nous parlait, le journal disait tout de lui.
Touche pas à mon pote, c’était lui, bien sûr textuellement, immigré de l’intérieur, enfant prolo naturel de père kabyle et mère bretonne élevé en Alsace comme bâtard par un beau-père boulanger, dans la rumeur en écho des bombardements de la dernière ; lui, portant keffieh au cou à la Gaza, plastronnant légitimement, en «brigand» d’opérette : «Je serai toujours cet étranger / Au regard sombre / Un rebelle dans vos villes de contraste…» Vedette de notre commémo discographique 68-88 L’album de nos 20 ans, il illustrait encore notre Spécial Libé 30 ans, très emblématiquement déjà, venant faire la retape «live» sur les Champs-Elysées à notre mémorial ; encore et toujours de toutes nos «opérations», crises, cycles, passions, porte-voix et emblème parfaits. Et vice versa. Pour le typer, un article le sacrait «la Force tranquille du rock français», par référence irrévérente à son pendant pharaonique Mitterrand ; le titre lui reste comme de bien entendu. Et l’intéressé, en une autre occasion, nous confiait une nuit que c’était à la lecture de nos articles sur lui qu’il se comprenait, et sa musique. Complexe connivence.

Pas une de ses sorties, qui ne nous ait ainsi trouvés mobilisés, au fil des âges, pas un album de Bashung qui ne rejoigne au fur et à mesure notre fond, qui ne nous identifie, générationnellement, culturellement - cahin-caha. Un peu pionnier, immémorial, adoubé par Gene Vincent sur les bases de l’Otan 1963, un peu décadent bowien, manouche punk, chaînon manquant rêvé entre Johnny (qu’il invoquait en «Excuse-moi partenaire» et qui reprit Vertige de l’amour), entre Ferré et Cure, new wave, pré-techno robotique, cet esthète acteur transformiste nous aura vivifiés sans répit, inspirés et aspirés.

Jusqu’à la dernière leçon de style du pas sans faux pas. Saisi au vif il y un an et demi, Bashung nous présente son cancer comme un SDF et le traite dignement, en disque, scène, tournée de rappels, en ultime échange de bons procédés. Communion profane, sans pathos, sans relâchement stylistique. Dandysme oblige («obligation d’incertitude»).L’expérience consommée, reste à écouter l’ami Libé amoureux de Baby Blue conclure, avec le voyou Villon des Frères humains qui après nous vivez, de quelque au-delà binaire : «Adieu chers compagnons, adieu, mes chers amis / Je m’en vais le premier vous préparer la place.»
Bayon

09:43 Publié dans La culture sauve | Lien permanent | Commentaires (12) | Tags : alain bashung, bayon, libération | |  Facebook

Trackbacks

Voici l'URL pour faire un trackback sur cette note : http://www.ladroitestrasbourgeoise.com/trackback/1725974

I DALE!! ES QUE AQUESTOS COIXOS DELS COLLONS NO PAREN DE FOTRE LA TABARRA HE???

“LA POLIO” UNA ENFERMEDAD DEL PASADO QUE FORMA PARTE DEL PRESENTE

Este artículo está dedicado especialmente a todas las personas que tienen una edad entre los 45 y 65 años, con él, sólo pretendo invitaros a reflexionar y que sea cada cual el que saque sus propias conclusiones. Procuraré ceñirme a lo más esencial y no entrar en detalles, pues estos, podrían resultar muy extensos. APPCAT (Asociados de Polio y Post-Polio de Catalunya) es la única asociación que existe en Catalunya dedicada a dar apoyo a este colectivo de supervivientes afectados por esta enfermedad. A las personas de menos de cincuenta años la palabra “polio” probablemente no les resulte demasiada conocida, para las que ya superan esta edad puede resultarles más familiar, sobre todo, para los padres que tuvieron hijos en la década de los años cincuenta y sesenta. Eran unos años que la pandemia se extendía de forma incontrolada, la poliomielitis o parálisis infantil tenía aterrorizada a la humanidad. España no era una excepción, el balance de personas afectadas fue considerable, es muy probable, que nunca sepamos la cantidad de personas que fueron contagiadas. Hoy en día, hablar de polio interesa a pocas personas, pues entendemos que forma parte del pasado, es un tema, que nunca se comenta ni se menciona, es la gran desconocida que permanece cercada dentro de un total hermetismo, nunca un programa televisivo dará un debate haciendo referencia a este tema. Hace dos años, la marató de TV3 estuvo dedicada a las enfermedades dolorosas, los representantes del colectivo de afectados por “el Síndrome Post-polio” fueron los grades ausentes en la misma, nuestra participación fue negada muy sutilmente, lo que no sale en los medios de comunicación no existe. Probablemente, no faltan motivos para seguir manteniendo esta enfermedad vetada e ignorada. La primera vacuna fue la del Dr. Jonas Salk, esta, ya era aplicable el año 1955, en España no se empezaron a efectuar  campañas de vacunación hasta el noviembre del 1963, transcurrieron ocho largos años, durante este periodo, la incidencia de infecciones fue la más elevada, esta negligencia, condenó a un 60% de personas a contraer la polio, y la muerte, a más de dos mil de ellas. Cuánto se habla de qué una persona ha padecido la poliomielitis, todo el mundo, se la imagina con unas secuelas motoras y con unas lesiones físicas visibles muy características entre las personas afectadas, pues debo deciros, que nada más lejos de la realidad, la polio con la modalidad de paralítica afectó a menos del dos por ciento de todas las personas que fuimos infectadas por el poliovirus. Con el transcurso de los años las personas que sufrieron la polio paralítica desarrollan el denominado Síndrome Post-polio, cuanto aparecen sus efectos, las personas que los sufren, mayoritariamente desconocen su procedencia, inician un peregrinaje entre médicos y especialistas en busca de una respuesta; estarán de mucha suerte, si consiguen encontrar a alguien que mínimamente, los entienda y escuche. No es frecuente encontrar un neurólogo con los suficientes conocimientos y preparado para emitir un diagnóstico de Síndrome Post-polio, no existen biomarcadores determinantes ni pruebas clínicas concluyentes, durante un tiempo el electromiograma ha sido una de las pruebas más aceptadas, pero la práctica ha demostrado que sólo un pequeño porcentaje de pacientes refleja signos de denervación activa o reciente. Con frecuencia, a través del teléfono o correo electrónico, hay alguien que me dice... “Yo de pequeño sufrí la polio, y ahora he leído en Internet que existe el síndrome Post-polio, padezco la mayoría de síntomas que se describen, ¿Cree que pueda padecerlo? Un médico, para efectuar un diagnóstico de SPP necesitará que se cumplan una serie de requisitos, haber padecido una polio paralítica, un periodo de estabilidad, el descarte de otras patologías, un electromiograma, densitometrías óseas, pruebas de fuerza, etc. etc. y, al final, no tendrá ni idea de si lo padeces o no, como mucho, realizara un informe haciendo constar que: “Los síntomas que presenta el paciente son compatibles con el Síndrome Post-polio”. ¿Por qué, este hermetismo? ¿Por qué este desconocimiento? Existen sobrados motivos como por intentar mantenerlo dentro de la más absoluta de las ignorancias. La mediana de edad de las personas afectadas es de 56,65 años, quiere decir que el Estado, está a cuatro pasos de conseguir sacarse un gran problema del encima, con la llegada de la edad de la jubilación las demandas por incapacidades desaparecerán, el INSS se verá aliviado de uno de sus peores lastres. Más de una persona se preguntara... ¿dónde está el problema? ¡Si tan solo se trata de un reducido colectivo!, en el estudio del Instituto Carlos III de Madrid, se reconoce que en España puede haber 35.000 afectados, aceptemos la cantidad como fidedigna, según varios estudios, entre ellos el informe de la UE el 70% de personas afectadas por la polio paralítica, desarrollarán el SPP, por mi parte, más bien diría que el cien por cien, tan solo es cuestión de tiempo. Pero ahora bien, basándonos en esta cifra de 35.000 las personas afectadas de polio paralítica en España, y que, las personas infectadas con la modalidad de paralítica, tan solo representan a menos del dos por ciento de la población que fue infectada por el polio virus, significa que el 98 % de personas restantes, padecieron la polio con las modalidades de no paralítica, la polio no paralítica, dispone de muchas denominaciones, entre ellas: Infección asintomática, Poliomielitis abortiva, Meningitis aséptica, Infección Subclínica o poliomielitis no paralítica. Difícilmente, una persona que hoy tenga cincuenta cinco años podrá saber si padeció una poliomielitis no paralítica cuando tenía entre uno y cinco años, debería tener a sus padres todavía vivos, y estos, con una memoria muy bien dotada para recordar si su hijo/a padeció de un cuadro parecido a este: Fiebre (hasta 39,4 ºC), disminución de apetito, náuseas y/o vómitos, dolor de garganta y de cabeza, malestar general, dolor abdominal, dolor en los músculos del cuello, tronco, brazos y piernas, rigidez en el cuello y columna vertebral. (Estos síntomas se prestaban fácilmente a confundirlos con un estado gripal). Como que no pretendo influenciar a ninguna conclusión, expongo el texto tal cual se describe en el estudio del Instituto Carlos III de Madrid. PÒLIOMIELITIS La poliomielitis es una enfermedad infecciosa causada por uno de tres virus de la pòlio, todos ellos miembros de la familia de los enterovirus, que pueden infectar el sistema nervioso central y atacar los nervios que regulan la función muscular. Hay tres formas de poliomielitis: asintomática, sin parálisis y con parálisis. La infección asintomática se asemeja a una gripe gastrointestinal. Dura sólo unas horas y sus características son: fiebre, malestar, dolor de cabeza, náuseas, vómitos y malestar abdominal. Esta forma de la enfermedad confiere inmunidad. Los síntomas de la pòlio sin parálisis son más duraderos. En esta variante se produce una irritación de las meninges, con dolor y rigidez en la espalda, y todos los signos de la poliomielitis asintomática. Entre el 30 y el 50 % de los casos de poliomielitis corresponden a esta variante. La poliomielitis con parálisis tiene lugar cuando la infección alcanza al sistema nervioso central e implica a las células del asta anterior. Empieza igual que la pòlio asintomática, los síntomas desaparecen y, durante varios días, el paciente parece estar bien. Después de unos días, reaparecen el malestar, el dolor de cabeza y la fiebre, y el paciente empieza a padecer dolor, debilidad muscular y parálisis. El virus se replica en las células del asta anterior de la espina dorsal produciendo inflamación y, si es severa, muerte neuronal. Los músculos afectados con más frecuencia son los largos proximales de los brazos, las piernas y el tronco. También pueden aparecer dificultades en la vista, al tragar o al respirar, si la infección afecta a las células del asta anterior del bulbo o el tronco del encéfalo. En función del número de neuronas implicadas, los resultados pueden ir desde debilidad muscular hasta parálisis total. La parálisis clínica se produce en menos del 2 % de las personas infectadas con el virus de la pòlio. El pico de la parálisis se produce en la primera semana. Transcurridas unas pocas semanas, los músculos paralizados empiezan a moverse otra vez. El motivo es que no se destruyen todas las células del hasta anterior, sino que la muerte de algunas de las neuronas genera una inflamación que afecta temporalmente a las neuronas vecinas que han sobrevivido. La función de estas neuronas se restablece una vez desaparece la inflamación. La máxima recuperación de la función muscular se produce en los seis primeros meses tras la infección. Sin embargo, la mejoría puede continuar durante los dos años siguientes. Durante este tiempo, muchos pacientes recuperan fuerza y movilidad en los músculos afectados durante la fase aguda de la enfermedad. Esta recuperación se produce gracias a un fenómeno de “rebrote”. Las fibras musculares de un mismo músculo que han sido denervadas, envían una señal química a las motoneuronas vecinas que han sobrevivido. La señal química genera ligeros brotes de actividad desde las neuronas supervivientes hacia las fibras “huérfanas”. Estos brotes van creciendo hasta inervar a las fibras denervadas, incrementándose el tamaño de la fibra muscular. Como resultado de este proceso, algunas unidades motoras llegan a inervar entre tres  y cuatro veces más fibras musculares de las que tenían encomendadas inicialmente.    ¿Qué dice la Unión Europea?  En su diario de sesiones reconoce que: Por desgracia, los supervivientes de la pòlio están viendo mermada ahora su discapacidad para participar plenamente en la sociedad y sobre todo en el lugar de trabajo. Al menos el 70% de los supervivientes de la pòlio paralítica y el 40% de los supervivientes de la pòlio no paralítica están desarrollando secuelas postpoliomieliticas, los llamados “efectos tardíos de la pòlio”, se trata de síntomas inesperados y a menudo discapacitantes: agotamiento, debilidad muscular, dolores de los músculos y las articulaciones, trastornos del sueño, mayor sensibilidad a la anestesia, al frío y al calor, así como dificultades para tragar y dificultades respiratorias, que pueden manifestarse 35 años después del ataque del virus de la pòlio La causa del síndrome post-pòlio es la utilización “abusiva”, durante décadas, de un organismo cansado de trabajar demasiado con un número insuficiente de neuronas, dañadas además por el virus y sometidas a esfuerzos excesivos. Entre los supervivientes de la epidemia de la pòlio de los años cincuenta, lo habitual era que el virus de la pòlio infectase el 95% de las neuronas del tronco encefálico y de la medula espinal y que matase al 50% de ellas. Las restantes neuronas, aun dañadas, conseguían volver a funcionar y producían nuevos “brotes” –algo así como líneas telefónicas adicionales- para establecer conexión con los músculos que habían quedado huérfanos al morir sus nervios. Prácticamente todos los músculos del cuerpo quedaban afectados por la pòlio, al igual que las neuronas de activación del tronco encefálico, que activan el cerebro y centran la atención. Las neuronas dañadas por la pòlio, sometidas a un esfuerzo excesivo durante cincuenta años, están ahora fallando y muriendo. Los supervivientes de la pòlio que no reciben tratamiento para su debilidad muscular pueden perder cada año el 75 de las neuronas motoras que les quedan. Las articulaciones están sufriendo daños tras décadas de esfuerzo excesivo. También las neuronas que activan el cerebro están fallando y causando por ello un agotamiento discapacitante. CONCLUSIÓN En España, hay 35.000 personas afectadas por la pòlio paralítica, éstas representan menos del dos por ciento de personas afectadas por el poliovirus, la UE reconoce que el 40% de personas que padecieron la pòlio no paralítica pueden llegar desarrollar el SPP. Pues resulta fácil, si el dos por ciento equivale a treinta cinco mil personas, el noventa ocho por ciento restante representa a  millón setecientas quince mil personas, si de éstas, el cuarenta por ciento pueden acabar desarrollando el SPP, obtenemos un resultado de seiscientas ochenta seis mil personas que podrían estar afectadas. De ser cierto, no es extraño que exista tanto hermetismo y la voluntad de mantener la ignorancia y el desconocimiento. La negligencia que se cometió hace cincuenta cinco años no tiene responsables, una vez más, sólo existen víctimas en busca de una respuesta que nunca encontrarán. Juli Sellés Presidente de APPCAT (Associats de Pòlio i Post-pòlio de Catalunya)

 

VILLON A L'ORIGINAL

 Booo! molt bo !!  Demà en parlarem. Ara toca parar.

ARA ES DEMÀ :

doncs, amb el meu amic Daniel Delmonte i Puig, que fins fa uns quatre anys vivia a Pineàpolis, a un centenar llarg de Kms. de Montevideo, al davant de l'Atlantic sud . I que s'ha passat la vida fent poesia amb les ones del mar i construint vaixells i com que és un poeta silent com jo, ens hem fet bons amics, per que m'ha construït una gran Barca a l'inrevés  per ubicar el meu estudi de gravació on enregistrar d'una vegada les meves obres completes, poder fer testament i descansar definitivament. Dons amb ell, el Daniel,  varem anar a L'Original a buscar un jersei que m'havia oblidat feia una setmana, quan varem ser-hi tots  per acatar Màrius Torres, a la fi!! d'una manera clamorosa. El Jersei es veu que va desaparèixer, el mateix dia,  per art de màgia o per mor d'alguna venjança antiga,- ja que n'àvem de Villon i de villans- resulta que qui ha robat el jersei, no sap que es un regal d'un que es va morir i que aquestes coses no es fan... per si de cas.... a. L'hora passada de començar, ens vam trobar al meu cosí, lo Romà , que busca sempre alguna cosa que ha perdut també, ....potser. Un cop acabat  de començar "L'acte" : una tremenda cremà de palla emocional sobre F. Villón,- Molt boníssim el que ha fet la feina. Lo Sito Subirats : un Fantàstic, Descarat i Apassionat recitador de per llà baix de Ebre o dels Ports, que em va adeliciar la nit de veres.

Es va voler oblidar, també descaradament, de que qui va posar en solfa  a Villon en aquest país també fou L'Ovidi Montllor, en el disc "Bon vent i barca nova" (1979).

Jo vaig llegir-lo a partir de l'Ovidi, de xerrar amb ell, del Villà Villón, a la Taberneta del Coll del Portell...uns anys abans encara...-http://www.cancioneros.com/aa/365/B/canciones-de-ovidi-montllor. Es clar que potser fou una adaptació poc Ortodoxa -a mi no m'ho sembla tant- Ja va deixar clar en Sito que les versions d'en Formosa les va descartar. Potser jo m'he perdut alguna cosa en les meves llargues absències,( vaig a la meva casa verda de la regió dels grans llacs, en terres Poloneses, on hi passo hivernals estades...) però em va estranyar que en Casassas que fou qui va dir magníficament la Balada de les Llengües Calumnioses, tampoc en feis esment. Encar que potser la traducció  no fos del gust dels actuals Gramàtics-També era un altre temps i una altra circumstància - No us oblideu d'això canalla, que sinó us la fotran per ací.... Per la part també del cul.- Com sempre. Es curiós que ningú recités el Poema dels Gramàtics en l'acte sobre Màrius Torres... Je Je. Se'm nota que no m'agraden el poetes de carrera, oi?. Es que quasi cap me fa trempar. Home!! lo Casassas, equilibrat, en aquest punt entre el misteri i el geni,  com sempre amb una dicció magnífica i un savoir faire que ja li ve de fer molts bolos,-  l'únic que sabia com s'apuja el micròfon per no quedar geperut a mitja recitació com feien tots - Recomano al regidor d'escenari de l'Original, que canvii el peu de micro i potser el micro també, per que quan es parla només -es passable- però quan es recita apassionada ment, o com a nit el poetes s'escridassen i perden lo senderi : com lo Sito, l'Enric i alguns altres, distorsiona que te cagas. Us recomano aquest, que va de conya http://www.musicstore.com/es_ES/ESP/Recording/Micr-fonos-y-accesorios/Sontronics-STC-80-Buehnenmikrofon-Dynamisch/art-REC0006455-000 i us farà brillar millor els espectaculars talents que us visiten i tampoc val res de l'altre mon. Millor que el Shure  SM-58 de sempre, si, molt millor. I encara si hi poseu un compresoret com aquest que es una meravella, no us petarien mai els altaveus quan s'abraonen amb lo micro i el so fora més equilibrat i més dolç....http://www.thomann.de/es/fmr_audio_rnc_1773.htm o també aquest que és mes barat i porta una vàlbula normaleta que es pot cambiar per una de millor per dos duros i llavors sona  beníssim. //www.musicstore.com/es_ES/ESP/Art-Tube-MP-Project-Series-USB-1-Ch-Tube-Mic/LineAmp/DI/USB/art-REC0004541-000?recId=9ca3fb36-ad4d-4e55-8472-a52706e4772e.  De veritat ,Ferran ,de luxe et sonaria lo local , i de pas podries gravar-ho tot en un portàtil amb usb. Si vols ja vindria jo a equilibrar-to amb un sonòmetre per aprofitar be tota la potència de l'equip.

......Pos i un cop acabat, varem xerrar amb la gent i amb lo Ferran i la Nuri que se'ls hi veu que estan contents amb aquesta nova obertura del catau de poetes que han aconseguit crear. I  me vaig trobar a la Maria , molt simpàtica i dolça, com a Vallgorgina,  que em va  presentar sa germana que viu a França i també em  va dir que no en parlés tant de la meva malaltia als bolos, al igual que l'Oscar Mas, que també em va dir que no calia. .Que ja no feia cap falta que em justifiqués de res. Potser es que en això del SPP als Pòlios ens ignoren, Maria i jo vaig decidir fer públic aquest agravi , per això en parlo a l'escenari . Potser no ho faig be i el que hauria de fer son conferències a les biblioteques. O posar una tarima en una racó de la plaça del poble i arengar a la gent a l'engròs. Ja m'ho pensaré.

I FI . Fou una vetllada memorable, el personatge s'ho valia, i el traductor gaudia d'una claca entregada i entusiasta, em recordà molt els recitals de la cançó dels principis del 70 . Quan cantàvem sense permís a qualsevol parròquia P.e la de Torà, on la Guàrdia Civil , va venir a parar la nostra missa negra antifranquista perquè lo mestre del poble mos va denunciar i ens van fotre los carnets i varem dormir a la rectoria damunt de les taules de Ping pong. No havia tornat a veure una cosa aixínes d'ençà llavors. Estic definitivament demodé, malgré tout: Tout me appe,- yes !  yea!!. Tout me Appe. malgré que:  La nuit je mens...

http://www.youtube.com/watch?v=eLhz8WELr00

ELL també va recitar Villon....

AVUI FARE UN CONCERT DE COSES NOVES , MONES DE SEDA I VELLICOSITATS DE L'ANY DE LA PERA

Al "PLA DELS ENCANTS"  CALELLA, Un llogarret de soparets casolans, on de fa temps s'hi fa música en directe de tota mena , jazz, tangos , cançó d'autor ,poesia... i com que hi vaig anar a sopar i m'hi vaig trobar molt be i molt a gust sopant i sentint al geni de la guitarra en Romaguera i unaltre dia un xicot que feia tangos que tot just baixava de l'avió procedent de "BUENOS AIRES" I tenia una planta de tanguero Argentí d'alló més depurada i autèntica que impresionava força ... donquis em vaig engrescar a fer un concertet allí, jo també perqué la meva amiga i mànager provisional la Carme Durich no va parar fins que em va convencer .

Total que us faré un remenat de cançons d'ara i d'abans que espero que us agradi. Si per si de cas fes figa no us alarmeu .Sol passar que de vegades, ni em recordo dels acords de les cançons, ni de nla lletra ni res i me quedo en blanc com un dijous... per aixòs varem triar aquest dia de la setmana per a no desentonar massa si passaba. i tal i bla bla bla.... i que me fa molta il·lusió de tornar a cantar en públic per que fa molts anys i bla bla bla..... i que moltes gracies Novesflors que ja he rebut lo teu correu ... i bla i que si a la Carme Rossanas li fa el pes me faria molt content que vingués i també lo Miquel Pujadó que ens podriem marcar alguna coseta junts si vol venir i per si de cas em desmaio ell podria continuar per que se sap tot lo meu repertori millor que jo  i bla bla bla fins a PI.

FES-ME UN SOL MENOR AMB UNA MIQUETA DE BLAU I UN POQUET DE GROC QUE AIXÍ ENS SORTIRÀ UN SOL D' UN SO VERD SUAU ....

Música de colores

Aparece una guía de referencia con colores para arreglos, composiciones y mezclas musicales.


Alexander Publishing, una editorial de formación musical profesional y de herramientas de producción, ha publicado el Spectrotone Chart ™, creado por Lange Arthur, el ex jefe del Departamento de Música de MGM, cuatro veces nominado al Oscar. En palabras de Lange, el Spectrotone Chart ™ es "una exposición gráfico-cromática de combinaciones equilibradas de colores y de tonos que se practica en la orquestación moderna."


En el pasado, compositores y autores de literatura orquestal como François-Auguste Gevaert y Rimsky-Korsakov, entre otros, dividieron los rangos de cada instrumento en registros bajos, medios, altos y muy altos, y decidieron usar adjetivos para cada rango. Siglos más tarde, Arthur Lange, con décadas de experiencia en la dirección de sesiones de grabación de jazz y conjuntos orquestales en estudio y directo, llevó este enfoque a otro nivel al asignar un color al tono de cada instrumento dentro de cada rango y proporcionar adjetivos para describir el timbre en cada color de tono. El resultado es un método que funciona de forma lineal en todo el rango de un instrumento, y también de forma vertical para mostrar las capas, la octava, la armonía de luz y las posibilidades de varias voces, tanto dentro de una sección como en la combinación de varias secciones.


Los colores y adjetivos usados por Arthur Lange para describir los tonos son:


Blanco = Radiante (Brilliant)
Amarillo = Brillante (Bright)
Verde = Agradable (Pleasant)
Azul = Rico (Rich)
Naranja = Dorado (Golden)
Rojo = Resplandeciente (Glowing)
Marrón = Cálido (Warm)
Morado = Dulce (Mellow)
Gris = Apagado (Dull)
Negro = Indefinido (Indefinite)


Con esta codificación de colores del Spectrotone Chart, las combinaciones musicales pueden ser rápidamente resueltas por instrumento, por rango y por notas específicas. Las combinaciones se presentan en cuatro categorías: Perfect, Close, Complimentary y Remote.
El Spectrotone Chart está organizado en las 88 teclas del piano (con cada tecla numerada). Debido a su aplicación para mezcla y ecualización, Alexander Publishing ha añadido debajo de cada tecla su frecuencia en Hz. Al igual que muchos gráficos de ecualización, por encima del teclado del piano están los colores de tono en cada rango de instrumento.

 

http://www.ispmusica.com/

28/09/2010

Gracies Novesflors 

AVUI NO M'EN PUC ESTAR DE POSAR -VOS AQUEST ELLAÇ DIRECTE A LA PÀGINA DEL JOSEP PÀMIES UN HOME VALENT QUE LLUITA PER UNA VIDA MES AUTÈNTICA I LLIURE.

NUEVA ESPERANZA VERDE PARA EL CÁNCER joseppamies | Septiembre 26, 2010 at 10:17 am | Categorías: Diabetes, Med. natural, STEVIA, Salud, critica social | URL: http://wp.me/paozp-j7

En el artículo anterior de mi Blog que podéis ver en este enlace

http://joseppamies.wordpress.com/2010/08/30/plantas-que-ayudan-a-curarnos-el-cancer/

Hablaba de las propiedades para combatir el cáncer  experimentadas con plantas de la familia de las  Kalanchoes y pedía a quien conociera el uso terapéutico  de la Graviola o Guanábana (Annona muricata), tuviera la gentileza de compartirlo .

Hace unos días he tenido conocimiento de los muchos estudios que avalan la gran eficacia  de los componentes del árbol Graviola y de la planta de origen chino Artemisia Annua sobre cáncer y otras enfermedades graves  y sin efectos secundarios como la quimio y radioterapia .

Los árboles que nos han brotado de las semillas de unas frutas de Graviola, incluso en un clima continental como el de Catalunya , han germinado perfectamente y van creciendo sin problemas. Y otra sorpresa a estado comprobar por el mismo canal de información, que la planta Artemisia Annua  que cultivamos en la Dulce Revolución de las Plantas Medicinales, para combatir Malaria y lo que se viene llamando SIDA, también está demostrado científicamente que puede curar la Leucemia y a un coste ridículo si tenemos en cuenta  el atraco a mano armada que significan los tratamientos con quimio y radioterapia. Y además sin casi efectos secundarios !!!!!

En estos dos enlaces pueden encontrar mas información sobre estas dos plantas:

http://www.cancerplants.com/medicinal_plants/annona_muricata.html

http://www.cancerplants.com/herb_news/artemisia_annua.html .

Otra planta que nos ha llegado para su estudio , puede que sea otra alternativa natural extraordinaria para enfermedades tumorales. Se trata de Synadenium Grantii Hook , también conocida como Planta de la Vida investigada por el profesor Gilberto Grandez Flores, de Perú .

A través de un contacto común en Espanya este profesor nos ha hecho llegar desinteresadamente esta planta para que experimentemos con ella y divulguemos su conocimiento.

Es una canallada  que los Gobiernos de muchos  países estén sometidos a los intereses criminales de la Industria farmacéutica y se retrasen estos conocimientos de una forma tan vergonzosa, con los resultados evidentes de progresión del cáncer  y la muerte de muchas personas “desahuciadas” que a lo mejor hubieran podido salvar su vida con tratamientos naturales.

Añade un comentario a este post

VICTOR TORRES I PERENYA. 94 ANYS DE SAVIESA

                 UNA TARDA AMB VÍCTOR TORRES I PEREÑA     

L' Emili Palà, un home a qui admiro pel seu tarannà amable i bondadós, així com pel seu compromís. Llarg en el temps, net i honest en les formes, amb Catalunya .

-De la mateixa manera que  un cante cançons i un altre te un ofici més o menys pintoresc - tots els que lluitem i maldem per una Catalunya. Lliure, desvetllada i feliç, ens trobem units per sentiments que no cal explicar. La complicitat és tàcita, immediata i clara.

L'Emili doncs, ens va convidar a passar una tarda amb en Víctor Torres i Pereña, Un dels grans homes de Política que ha tingut i encara té aquesta Catalunya- Nació a legal- que ens ha tocat de viure..

Un dels motius d'anar-lo a veure, també era , par a mi,  parlar amb ell  dels permisos de la futura reedició i dels drets d'autor -que pertoquen als hereus - del disc “Tot el fred que s'acosta” un treball monogràfic sobre els poemes del seu germà , Màrius Torres, i que fou editat per primera vegada l'any 1987.

De fet d'això en vam parlar ben poc, per que al Víctor Torres, un home de 94 anys amb un discurs d'una lucidesa extraordinària i una saviesa vital  llarga i serena, tan pròpia, com adquirida, aquestos assumptes menors l'interessen ben poc.

La conversa va anar saltant dels records, als poemes del Màrius. El Xavier, fill de l'Emili va portar els poemes i en Víctor els recitava de memòria , de vegades ho fèiem a dos veus, per que jo no podia reprimir , el desig de dir-los de memòria també. Van anar passant els poemes lligats als records,. Els records de la por i el caos de la pre-guerra, de la marxada del Víctor al front, de l'exili familiar cap a França, i de la soledat del Màrius al sanatori de Puig d'Olena, A les serralades de Sant Quirze de Safaja. Varem recordar les tres amigues, La Mercè Figueres qui avui, ja és- Mahalta- per sempre, L'Esperança i la Maria Planas, qui feu que l'estança d'en Màrius al Sanatori , fos més fàcil i més desengoixada. Va passar la tarda com un “vol d'oreneta sobre la vall” .

                                                                     Na  Raimonda l'esposa d'en Víctor Torres

I llavors va arribar l'esposa d'en Víctor, na Raimonda, i es va il·luminar encara més aquell racó del jardí on estàvem arrecerats d'una mica de marinada que ens posava la pell de gallina... o eren les paraules del Víctor, i la presencia nova de Raimonda. Una catalana de França que traspuava placidesa, intel·ligència i tendresa i que parlava un dolç català del Nord que feia ben palès els anys de l'exili , perqué en Víctor li deia coses  també amb el mateix accent... Els poemes d'en Màrius, alguns d'ells desconeguts, com un que ara m'és impossible de recordar, però que descrivia d'una manera curta, perfecta i precisa ;el patiment d'en Màrius pel seu germà, en Víctor, allí present entre nosaltres, recitant-lo, quan era al front. Aquells moments foren d'una intensitat poètica i emotiva que mai oblidaré.

Un dels fets més emocionants i que va remarcar més en Víctor Torres, fou, el de que ell, ara se sent com si redescobrís al seu germà, semblava que si ens vulgues dir que ara ; als seus 94 anys i ja retirat de la brega política, en la tranquilitat del seu descans d'home d'acció... entengués, de nou,  amb més profunditat encara, la enorme dimensió espiritual d'aquest poeta , que ja és universalment reconegut com un a de les fites essencials de la poesia espiritual del segle XX i que a poc a poc va entrant a les tauletes de nit del Catalans i  dels lectors d'altres llengües a les que va sent traduït, i va quedant-se als cors dels lectors, deixant-hi allò que en queda després de les paraules i ja per sempre més.-L'ànima, de bondat i de bellesa , d'esperança i  de coratge , tocada...

El meu fill, en Pau, que també va voler venir, va començar a fer fotografies. Fins llavors havia estat escoltant , amb una expectació creixent i uns ulls com a plats, tot ço que es va anar dient i crec que fou aquella mica d'esgarrifança la que el motivà a deixar constància del moment. Ara us en poso alguna de les fotografies que ens vam  fer . Per que tots varem començar a treure els mòbils i les càmeres i a tirar fotos com si fóssim reporters d'alguna agència. En Víctor i la seva esposa van suportar, indulgents, i  divertits aquella sobtada vocació de papparatzzi que ens va agafar.

                                         Uns miren a la càmera i els altres segueixen la conversa

Quedi clar també que per a mi fou un honor  i un privilegi inesperat poder estar una tarda amb un home que encara conserva íntegres, els valors de la honestedat, la paraula donada  i la veritat, el respecte i la prudència.- En cap moment vaig sentir un mot dissonant o de crítica per a ningú, si alguna cosa l'havia decebut, ho manifestava amb un: “... aquell senyor es va equivocar...” mai un retret personal , mai una barroeria, ni un cop baix.

En Víctor Torres pertany a una raça de polítics que actualment escasseja massa. Potser caldria que alguns dels manaires d'ara,  anèssin a beure del seu sillò, el visitessin, previ avís , com  és educada costum a França i  fèssin  d'aprendre les mínimes formes, i la profunditat de pensament, que calen per anar pel mon amb el cap alt i no fent lo Txixarel·lo com fan molts. 94 anys donen per tenir tanta experiència com saviesa i  cal aprofitar  i preservar  aquesta saviesa , com cal preservar una arbre gran de la muntanya.
Vàrem marxar contents i emocionats. Amb una mica de nús al coll de deixar-los sols I ara només us ho explico.

el Mestre dorm, haurem d'esperar que torni... "Si no hos agrada no ho feu... es ben sencill he?..."

No se si dir
ni si vull dir
ço que encara no sé
que diré.

La casa prop de la via el Turó Manacor 1993

MÚSICA MAS MUSICA!!PA LA DEPRE POST VACANCIONAL... MÚSICA A DOJO I DE LA BONA

TORNEM al meus preferitsdel cor !! Linda Perry. Señores i Senyors!!THE HOUSE IN THE RISING SUN, AMB TOTS EL RESPECTES PER L'ERIC BURDON, per a mi la millor VERSIÓ!!  del tema i la millor cantant ,compositora, productora del Mon!!! o al menysdel meu mon, je! je! tot es relatiu, reflexionem, reflexionem.....

VA PER TU GERARD I POR TOOS LOS MARDITOS INCENDIOS , QUE AHORA PAGAN LOS QUE NO FUERON...

D'ACÍ A10 ANYS SORTIRÀ UNA PETITA NOTA DE PREMSA RECONEIXENT ENUNA SENTÈNCIA JUDICIAL,  QUE EL CAUSANT DE L'INCENDI FOU UNA LINEA ELECTRICA,EN MALES CONDICIONS,  UN PIRÒMAN INTERESSAT EN RECALIFICAR TERRES ,O SIMPLEMENT UN LLAMP, PERÒ D'ENTRADA ARA SON UNOS HYPPIES  ASQUEROSOS QUE VAN TOO ER DIA FUMAOS... NO TE JODE?!!!

DE TOTES MANERENS N 'HEM'HI ANANT

PORTADA DISSENYADA SOBRE DOS QUATRES BESSONS DE ROSA SIRÉ

  

La producció i edició  de "TOT EL FRED QUE S'ACOSTA" fou una empresa gegantina per a mi, en primer lloc per la meva absoluta intenció de ser fidel a la poesia i a la referència musical de Màrius Torres ,i en segon lloc,  perquè per a fer-ho calien molts diners. I quan dic molts, vull dir massa diners, per a les meves possibilitats econòmiques reals. Els "Apanyús" que em va tocar de fer per a poder començar a gravar em varen fer perdre uns quants kilos de pes i d'energia. Totes les Institucions privades i públiques , diaris , revistes culturals .col·lectius literaris, Ateneus. i escriptors coneguts i "pesants" i "pensants",varen  recolzar el projecte i ho varen posar per escrit en un feix de cartes que la Conselleria de Cultura de la Generalitat , es va passar literalment pel cul. No vaig rebre cap resposta , NI UN DURO.  ni una justificació, ni una paraula... Ni de les instàncies politico-culturals de Lleida- Paeria -IEI, ni de les de Barcelona -Generalitat. Que passava?d'on venia la ordre de jugular un projecte cultural tant ambiciós, i tan important per a la cultura catalana com el de recuperar Màrius Torres i posar-lo al lloc que li pertany, entre els poetes  espirituals més importants a l' Europa del segle XX?. 

L'Estaf de producció no podia oferir millors garanties- Josep Pons i Maria Rosa Ribas . Que volien Més? O que no volien ? Qui no volia que jo fes Màrius Torres? Finalment però és va fer, igualment. Quan  els que han de vetllar per la cultura no responen , els que "fem" la cultura tirem pel dret . I jo vaig tirar pel dret jugat-me per segona vegada la meva tranquilitat econòmica i els diners que tenia i els que no tenia. Varem decidir renunciar a fer dos vinils separats en un àlbum que ja fou dissenyat amb la carpeta oberta per a posar-hi les dues aproximacions vers Màrius Torres, La del Leader Clàssic-Contemporani. de Maria Rosa Ribas, amb la veu preciosa i equilibrada de la superba soprano Mªdels Àngel Miró, i la de la cançó en aquest cas més atansada al que feia el mateix Màrius Torres ( Les fulles mortes, per exemple), que no pas al collage de colors musicals que fou "les cançons Benignes".

El resultat fou un disc molt dur per als de la cançó i un híbrid per als del clàssic. Ni la Rosa Maria Ribas , ni jo en vam sortir ben parats, de posar en un sol disc els nostres materials. No van entendre que allò era un homenatge a un gran poeta  i no una competició d'estils. Varem tenir que renunciar a incloure temes que haurien fet més coherent el treball de cadascú. Fou un error de "producció , condicionat per la economia . No pas un error de qualitat , ni de intencions, ni de itensitats , de fet fou un gran disc, a mi encara em sembla que el lo millor que he composat mai, -sense falses modèsties ,que ja som grans. Que hauria d'haber estar dos grans discos. Em consta que la Maria Rosa Ribas. Treballa intensamenten la reedició de la seva part amb la resta de material. Jo fa molts anys que tinc els materials gravats i potser encara hi afegiria coses del Manel Montañes i d'en Pau Gavarrella , que d'alguna manera també varen estar implicats en el projecte. Així que Centenari amunt ,centenari avall , Si que toca fer saber a la gent que va escoltar el disc -em consta que PDI va reeditar-lo al mens dos cops, que "TOT EL FRED QUE S'ACOSTA" mai va ser només mig disc. Varem fer el que vam poder i ho varem fer honestament. Caldria saber on para la honestedat de qui va impedir que aquell disc fos el que havia de ser. Segur que té la boca plena de "Catalunyaee", encara...

REEDITAR MÀRIUS TORRES?... VOSTÉ PRIMER, SR. XAVIER RIBALTA

PASSI VOSTÈ PRIMER SR. XAVIER RIBALTA. Li toca per dret, per Antiguitat i per Qualitat. Temps hem de tenir per a fer reedicions . Ara Presenti lo seu vers amb lo seu cant , sense cap mena de Moscardó, ni competència absurda. Un Poeta d'alçada Universal com Màrius Torres es mereix una mica de respecte ...lo ben igual que un trobaire com Vos , que de tants anys que es passeja amb ses cançons arreu de lo mon lo conèixa.

Només faltaria que , ab lo centenari, ( com si als set cels, comptassin els anys , els centenaris o els mil·lennis... il·lusos!!) s'establís una mena de cursa, per a veure qui s'apària més bolos i qui aconsegueix millors crítiques, més primeres planes i més vendes de discos. A mi si voleu que us ho digui ben clar. Me la bufa lo centenari d'en Màrio Torres, per lu menus tant, com lo centenari de ma padrina Montserrat, que ja s'es passat i ni me'n he adonat. Que pretenen: Ara!!!??? els manaires de la cultura-"Zepelin"- dirigir l'atenció de la MASSA BOT ADORADORA, cap al Màrius Torres durant tot un any? i després tornara passar d'ell i de la seva poesia uns altres 25 , o 50 o cent anys mes? Que s'han cregut que això es com "el dia del padre, o de la madre del CorteInglés" o es que s'han tornat majaretes de tant dirigir el globus de la cultura, ara, cap ací.... ara, cap a llà..... jjjajaa jajjaja-- ja!!! cap aquíiii, cap allaaa!!! cap aquíiii !!! JIJIJIJIJI!!!cap allaaaa!!!! jjajajajajjaaaaa!!!!! Panda de Cretins!!! Lo Màrius Torres us bufarà la llana del clatell, si lo feu emprenyar massa i us asseguro que fa venir una esgarrifança que ni la factoria de noveles d'esgarips de l'Estephen King!!!amb totes les seves pelis de sang i fetge.

Molt poca gent s'ha llegit a fons al Màrio de cal Perenya. "Molts parlen d'ells, dient que parlen d'ell". Los de sa Puta Mare Església, si que ho han fet. I amb la lupa de la inquisició. I els ha fet sempre una por, que es caguen. On s'és vist que un Spírita declarat, els passi la mà per la cara a tots els Poetes Catòlics, Apostòlics i Romans (l'imperi Romà, roman amagat a sota de les sotanes, entre els penjolls dels escrots a rebossar i pudorosos... d'esmegma, encara) de tot el segle XX?. Potser només Rilke li podria fer una miqueta d'ombra, diguem que complementària. No van aconseguir que Sor Josepina digués una mentida. Ni en nom de Deu!!! i mira que ho van intentar!! ella mateixa m'ho va dir. Màrius Torres Perenya, fou un poeta Spírita, d'inspiració cristiana, però de cap manera Catòlic i això es el que més els fot. Per que a demés ,Sr. Josepina - catòlica, ella- , va dir que Màrius Torres era un Sant. m'ho va dir a mi amb llàgrimes als ulls ,i aquella dona no mentia , per que no en sabia de mentir. I per tant. O es seu o no serà i per ara no ha sigut o ha sigut ben poc, pel que és mereix i ens mereixem els catarlans.

Passi doncs Sr. Ribalta i faci el seu homenatge i acatament al nostre germà, que també fou un gran músic i trobaire. Faci el seu consolament. Es el seu torn. És el seu dret. I és la seva obligació. Com a bon Càntar Segarrenc.

Cantar Poesia o entretenir a la canalla

Sempre m'he preguntat perqué , estant en un pais on abunden els poetes, la gent en general es tant
desconeixedora i poc respectuosa amb la poesia. Hi ha tantes preguntes sense resposta en aquest pais nostre , en aquesta nació nostra "il·legal", o "alegal", que ja cansa. Cansa que un noi colocat fins a les celles de ves a sabre qué , es passi tot un concert de poesia xerrant amb veu alta , a primera fila i ningú mogui un dit. Cansa que com en el temps del franquisme vinguin a rebentar un acte cultural, a posta i amb tot el morro, al menys llavors sabiem a que venien, ara resulta que es un crio que no sap el que fa. Fins i tot era simpàtic el nano, la portava del 15 però era simpàtic.
No em penedeixo gens d'haver-lo tractat d'idiota, perqué estava fent l'idiota. Llàstima perqué era un tipus simpàtic. M'adono que seguir fent "el que feiem" es més necessari que mai . Hem passat d'anar contra una dictadura feixista a lluitar contra l'estultícia.

ESPAÑA : LA NACION INDEPENDIENTE

Despres de veure i de viure la manifestació d'avui. Un company de colla ha llançat una idea prou bona per solucionar l'assumpte d'una vegada. Fomentar intensament i amb tots els instruments possibles: un dessig legítim i plenament fonamentat en el dret que tenen les nacions a decidir, de que el poble Español s'independitzi d'una puta vegada de nosaltres. Que es destetin definitivament , es tregin la clasca del cul , marxin de casa nostra, es posin a treballar i ens deixin viure tranquils. Per que cansa molt tenir a les criatures a casa fotent el manta i barallantse pel mando de la tele durant trenta i pico d'anys. Carles ets un Geni .

JA JA JA!!!JEJEJE!! JIJIJI!! JOOO!DER CON EL PODER ITAL!!!!!

La ventatge de ser un creador com la copa del pi de formentor" COM EL JORDI I SUS SEQUAZES" es que et pots fotre del mort i el vetllador quan et donen per ses cul .
Bravo !!!!!plas plas plas!!!! bravo!!!plas Plas! ad infinitum!!!!!!! i Plas !! i el nº PI

LI HE FURTAT EL PEDROLO A LA CARME ROSSANAS....

EN JAUME EM VA FER UN REGAL...

En Jaume va pujar fins a La Plana, després de l'ccident, just quan començava a notar clarament els efectes de la fuetada neuronal que representa estampar un cos contra un mur a 90 per hora amb la feble protecció de la xapa d'un Panda. Encara n'ava amb croses, tot just m'havien tret els gixos i el vessament de medula osea en sang, encara em feia bordejar la psicòssi. Ningú va pujar a veure'm en aquells mesos. Només en Jaume i va fer-ho amb un regal , un regal dels que m'han fet més il·lusió de tots els que la vida m'ha fet: em va fer un encàrrec : possar música a la seva adaptació teatral dels "Ulls de gat mesquer" de Joan Barceló. Em va dur el guió i els minutatges...aquell regal del Jaume fou la meva barca per a tornar "l'altra riva", a ser qui era. Allí mateix vaig començar a fer melodies...i fou decissiu per la meva recuperació. Almenys portes endins. Cara als meus, seguia estant com un llum d'oli.
Al Jaume el vaig perdre una nit que havia empalmat un management amb la Salseta i un bolo meu a Mollerusa. Fou culpa meva, en entrar al poble, en un estat d'esgotament total, vaig comprar unes llaunes de cervesa; La reacció fou fulminant, i en uns minuts estava en un estat de desorientació total...L'SPP ja estava actuant per mi . I fou com si els dos ens morissim a l'hora i l'un per l'altre.