BURROS!! --- Dispareu al pianista collon!!!

CRISIS, DEUDAS Y BURROS

En la Facultad de Ciencias Económicas, un alumno le pide al profesor que les explique los orígenes y las consecuencias de la crisis que azota al actual sistema económico capitalista.

Lejos de andar con terminologías técnicas y utilizar un vocabulario selecto, elige un discurso sencillo y cercano a todo el mundo:

Y les dice así:

Un señor trajeado se dirigió a una aldea donde nunca antes había estado y ofreció a sus habitantes 100 euros por cada burro que le vendieran. Una buena parte de la población le vendió sus animales, pensando que era un precio asequible.

Al día siguiente volvió y ofreció mejor precio, 200 euros por cada burrito, y otro tanto de la población vendió los suyos.

Y a continuación, al día siguiente, ofreció 300 euros. El resto de la gente vendió los pocos burros que aún quedaban.

Al ver que no había más animales, les pidió que buscaran más y ofreció 600 euros por cada próximo burrito que tuvieran, dando a entender que los compraría todos a la semana siguiente. Y se marchó.

Al día siguiente, tras esquilar a todos los burros para que no fueran reconocidos, mandó a su ayudante con todos ellos a la misma aldea para que los ofreciera a 450 euros cada uno.

Ante la perspectiva de un pingüe beneficio a la semana siguiente, todos los aldeanos compraron dichos burros a 450 euros y, quien no tenía el dinero, lo pidió prestado al Banco. De hecho, compraron todos sus burros y todos los que aún quedaban en la comarca.

Como era de esperar, este ayudante desapareció, al igual que el señor trajeado. Y nunca más aparecieron por allí.

Resultado:

La aldea quedó llena de burros “de lujo” y los vecinos, todos, endeudados.

Hasta aquí la parábola que contó el profesor. Veamos lo que explicó después:

Los vecinos que habían pagado al contado, tenían en casa un burro carísimo que no podían desprenderse de él a no ser que perdieran una buena parte de su dinero.

Los que habían pedido dinero prestado, al no poder vender los burros, no pudieron pagar el préstamo. Estaban peligrosamente endeudados con el Banco.

El Banco se quejó al Ayuntamiento diciendo que si no cobraba, se arruinaría y entonces no podría seguir prestando dinero ni a los vecinos, ni al propio Ayuntamiento. Por lo tanto, se arruinaría todo el pueblo.

Para que el Banco no se arruinara, y el pueblo tampoco, el Alcalde, en vez de dar dinero a la gente del pueblo para pagar las deudas, se lo dio directamente al propio Banco. Pero este, ya cobrada una gran parte del dinero; sin embargo, no perdonó las deudas a los vecinos del pueblo, que siguieron igualmente endeudados como antes.

El Alcalde, con esta medida, dilapidó el presupuesto del Ayuntamiento, el cual quedó también endeudado y al borde de la ruina.

Entonces pide dinero a otros ayuntamientos; pero estos le dicen que no pueden ayudarle porque, como está casi en la quiebra, no podrán cobrar después lo que le presten.

Resultado:

Los dos listos del principio, forrados.

El Banco, con sus ganancias resueltas; y un montón de gente endeudada a la que el Banco seguirá cobrando lo que les prestó más los intereses. Incluso, adueñándose de los ya pobrecitos devaluados burros de los vecinos que nunca llegarán a cubrir toda la deuda.

Mucha gente arruinada con burro y otros arruinados y sin burro para toda la vida.

El Ayuntamiento igualmente arruinado.

¿Resultado final?:

Para solucionar todo esto y “salvar” la economía del pueblo, el Alcalde decidió una medida digna de un hombre sabio e ilustrado:

Bajar el sueldo a sus funcionarios.

MUSICOTERÀPIA???? i acufens- Tinitus

La primera vegada que vaig sentir parlar de "musicoterapia" fou l'any... no recordo quin, fa molts , molts anys, una matinada d'hivern que vaig acompanyar al Xavier Ribalta a fer un bolo a la Seu vella de Lleida, on li van portar un ramat de canalla per que els cantés un recull de Poesia Lleidatana . L'acompanyava un Pianista molt bo , molt dinàmic i equilibrat, que és deia Miquel Àngel Marigò. No sé on deu parar ara , però en aquells temps treballava com a Musicoterapeuta en un centre de nois disminuïts a Suíssa. M'en va fer cinc cèntims, però ja em va picar la curiositat pel tema eren els anys 80 i parlar de musicoteràpia era com parlar d'ovnis...

Ja fa anys que la SPP , em va fer aparèixer un soroll continu en estéreo surround, localitzat a les meves orelles i que s'estenia de vegades amb una intensitat molt molesta pel centre del stéreo; Es a dir cap al mig del cap.

Els acúfens, o Tinitus, per ara no tenen massa bona solució , hi han clíniques privades que prometen el lloro i el moro però no diuen com i primer paren la mà. I jo la veritat sigui ben dita; de la medicina que para la mà , ja n'estic tip. Cansat , "desafeccionat". Fa un temps vaig decidir posar-me únicament a les meves mans, i al risc de les meves intuïcions. I per que no dir-ho clarament els meus estudis lliures, que no per lliures son menys estudis.

D'ençà que treballo amb sequenciadors i sintes virtuals, ja deu fer set o mes anys, la creació de sons ha anat adquirint cada vegada més interès per a mi. molts cops només amb un sintetitzador gratuït senzill com per exemple Green Oak Crystal i un teclat en pantalla, ni ta sols em cal connectar tot la parafernàlia del Midi, en tinc prou per generar un só que d'una manera interior em crida l'atenció , he arribat a establir famílies de sons que actuen sobre el meus estats d'ànim, o potser millor els meus centres de plaer o rebuig... hi han sons que em relaxen, que m'ajuden a meditar, o que simplement em fan passar l'estona badant despreocupadament com si estès passejant pel camp. O sota una cabaneta de fusta en mig de la pluja... a davant del mar un dia de tempesta amb onatge

Vaig intentar fa temps posar-me en contacte amb gent que pràctiquès la musicoteràpia però vaig veure clarament que la cosa estava organitzada com una corporació tancada sota el domini de la medicina oficial. Per que? vaig preguntar-me... deu ser que no interessa que es propagui massa que la musica a part de excitar les masses, també pot servir per a curar malalties concretes?... navegant per internet vaig trobar moltes coses, es a dir "maestrillos con sus librillos" que munten la seva pàgina web per a caçar incauts. Total res en clar, vaig comprar alguns llibres sobre el tema, algúns poc seriosos, i altres potser una mica més interessants. Però al final La Musicoteràpia seguí essent un misteri introbable per a mi.

Quan: al Tinitus o acufens del meu atrotinat cap seguia donan-me mala vida i fins i tot nits d'insomni i estats d'irritació. Es com una "Gota Malaia" una creu... no hem d'oblidar que la creu era l'instrument de tortura i execució preferit a l'imperi Romà. I ara millions de persones porten una creu penjada al coll i la besen sovint... es com si portéssin una guillotina en miniatura al coll i l'anessin besant sovint... Els primers cristians no la volien ni veure la creu... fugien de la creu com qui fuig de la càmara de gas... Si pot , es clar. per que a Amèrica els foten a la cadira o a la càmara de cas, i abans de morir un capella els fa besar una creu. Cossa més Horrorosa!!! ??? Me'n vaig del tema... La memòria del treball Miquel, la memòria del treball...

-Armat amb uns auriculars d'alta definició i els meus softwares sintètics, Faig propaganda del meu magnífic seqüenciador Samplitude 11.2 amb tots els sintes que porta incorporats : com l' Independence de Yellow Tools, Un fenomenal sampler-sinte vaig començar a intentar esbrinar quina era la frequència , el to, la nota, el so. El "PITO" exacte que produïa el meu cap, les meves orelles , el meu nervi auditiu, les meves neurones... els meus ossets auriculars "el meu yunque i el meu martillo" com estudiava de petit , el meu timpà... ves a sabre que és el que produeix aquest martiri ... Los metges se fan los "longuis". M'agrada aquell terme que fan servir sovint quan no tenen puta idea del que et passa , diuen P.E. despres de dos mesos dingrés Hospitalari , amb probes d'alta tecnologia ; Pericarditis Idiopàtica recurrente con ligera calcificación que suguiere cronicidad... i tu et quedes pastat amb la sensació de que has de decidir qui es l'idiota: ell o tu.... Quieto! que tornes a fugir del tema, home!! estiguis atent collon!!

Identificar-lo ja fou tota una odissea perquè era, variable segons l'hora o segons el meu estat era diferent- mantenia unes certes constants però no sempre era igual. primer vaig reproduir el so mes freqüent, lo mes aproximat possible al que sentia, això no fou massa difícil vaig utilitzar el Krystal que es un sintetitzador virtual molt poderós, després la nota, era un re, un re natural sense cap més atribut, es podia tocar amb el piano ere la nota més alta del meu teclat M-Audio Keystation Pro 88, que es de fet un controlador Midi amb moltíssimses prestacions de control per a tota mena de software d'àudio.

Un cop afinat , retocat , flitrat, equalitzat, comprimit i masteritzat que es fer totes aquestes collonades pero sabent-ne

Estic cansat : CONTINUARÀ

LLUITEM CONTRA LA NEGLIGÈNCIA!!!

ENVIEMOS LA CARTA ESCRITA POR RAQUEL RODRÍGUEZ A LA PRESIDENCIA DEL GOBIERNO.

ENLACE (copia y pega en la barra de direcciones de tu navegador)

https://portal-scc.presidencia.gob.es/ciudadan@s/contacto.jsp

Señor presidente, se el momento tan difícil que vive el país, aún así le pido 5 minutos de su apretada agenda para que pueda leer como se sienten algunos ciudadanos "olvidados". Le hablo de la Poliomielitis en España: MEMORIA HISTÓRICA (la gran negligencia). Y sus consecuencias actuales.

Ahora que se está intentando recuperar a los olvidados de la guerra y que todos conocemos como Memoria Histórica, es el momento de hablar de otra memoria y de otros olvidados..…., los afectados por el virus de la poliomielitis, los fallecidos y los supervivientes.

En el año 1956, mientras el mundo occidental vacunaba masivamente a los niños contra el virus, el gobierno de Franco hacía caso omiso de esta recomendación y no fue hasta Noviembre de 1963 cuando se pone en marcha la vacunación a la población infantil española, es decir, durante casi 8 años, desde que la vacuna capaz de erradicar esta enfermedad, fuera puesta en circulación en los países Europeos evitando el contagio de la población, en España fuimos casi 16 mil niños los infectados con distinta virulencia y resultados. Sólo en esos 8 años, …..… cerca de mil fallecidos y el resto con secuelas de mayor o menor grado.

Sobre esta negligencia, ningún gobierno pidió disculpas, en época franquista impensable, pero tampoco los gobiernos de la democracia, ni siquiera se quiso o se ha sabido depurar responsabilidades de aquel error de la no vacunación y sus consecuencias.

Niños, a veces también adultos, viviendo en pulmones de acero, eran los casos más graves, niños con secuelas que les paralizaron piernas y brazos de por vida, muchos. Los menos, también infectados, no les quedó ni una secuela de la infección, no aparentemente, y digo esto, porque ahora, aquellos niños que estamos entrando en la madurez de los cincuenta nos hemos encontrado una nueva palabra, POST-POLIO. A ellos, a los que no les quedaron secuelas entonces, les están perjudicando los efectos tardíos, que desconocen y que nunca achacarían a la polio que pasaron levemente y que como no quedaron secuelas visibles, muchos de ellos también olvidaron.

Tras pasarnos nuestra infancia en hospitales, quirófanos y centros médicos, llegó para nosotros el final de los tratamientos, nos dijeron que ya estaba, que era todo lo que se podía hacer, que ya no tendríamos más problemas físicos que los que acarreábamos y habíamos asumido.

Nos olvidamos de los médicos y ellos de nosotros.

Así que, con nuestras secuelas, nos insertamos en una vida normalizada, durante décadas y con nuestra cojera y demás discapacidades, nos convertimos en ciudadanos casi sanos que, en silencio, dijimos a la sociedad que éramos capaces, tuvimos que trabajar duro para demostrar que podíamos estar en el mercado laboral, social y familiar, sin causar problemas.

Ahora, los supervivientes, hemos iniciado otra etapa en nuestras vidas, ha aparecido el SPP (síndrome pos-polio) algo de lo que nunca antes nos habían hablado y, es raro, porque ya a principios del siglo XX algunos investigadores iniciaban los primeros resultados sobre el estudio de dicho síndrome.

Es ahora cuando todos nosotros rondamos los cincuenta años o más, cuando nos hemos encontrado con esa palabra y sus trastornos y con una sanidad pública que desconoce como tratarnos; ahora es cuando nuestros problemas, vuelven a ser de la sociedad, porque necesitamos profesionales con experiencia, porque requerimos un diagnóstico, porque no queremos seguir arrastrándonos de especialista en especialista y que se nos trate con desdén por parte de quienes desconocen este problema, porque necesitamos ya un censo de afectados. En definitiva, un tratamiento digno que no nos haga que, ahora que estamos agotados, nos vuelvan a pedir que iniciemos una nueva batalla.

Ahora, es el momento, no podemos esperar más, yo pertenezco a la penúltima gran oleada de la poliomielitis en nuestro país, la del 62 y nuestro tiempo se agota, afortunadamente tras nosotros, quedan pocos afectados, por lo que a la sanidad española solo le daríamos problemas durante unos años, luego la polio, la post-polio y los afectados, sólo estarán en los libros de medicina, pero eso sí, si investigan nuestro caso, probablemente servirá para mejorar la prevención y tratamiento en los países que desafortunadamente siguen padeciendo éste virus, a veces letal.

Resumiendo: ¿qué pedimos ahora?

Pedimos que la Historia reciente se ocupe de ayudarnos con sedes de tratamiento multidisciplinar, que los centros de evaluación, no pongan en duda la existencia del síndrome, que se informe a los médicos de atención primaria y especialistas de su existencia.

Que se realice de una vez por todas, un censo de supervivientes y su problemática actual.

En definitiva, que nunca más volvamos al olvido.

GRACIAS

ENLACE:

https://portal-scc.presidencia.gob.es/ciudadan@s/contacto.jsp

Tant de Nuits Alain Bashung

DECLARACIÓN DE PROFESORES UNIVERSITARIOS FRENTE A LA CRISIS

Los profesores y profesoras universitarios que firmamos esta declaración lo

hacemos porque tenemos la convicción de que la interpretación que se hace de la crisis y

las medidas que se están tomando ante la grave situación que estamos viviendo no son las

adecuadas para hacerle frente respetando principios elementales de la democracia y la

justicia social.

Queremos que la ciudadanía entienda que esta crisis no es simplemente un hecho

circunstancial, sino la expresión de un modo de vida y de organización de todo el sistema

social y económico que es material y humanamente insostenible.

La crisis la ha provocado un sistema financiero concebido y regulado para que la

principal fuente de beneficio de la banca y los poderes financieros sea la especulación. Por

eso será imposible salir de la crisis como se quiere salir: sin cambiar las reglas del sistema

financiero, sin acabar con los paraísos fiscales, sin vigilar y controlar a la bancos y dejando

que sigan siendo ellos quienes impongan el modo de funcionar de la economía mundial.

No podemos consentir que la ciudadanía que nada ha tenido que ver pague los platos rotos

por los bancos.

La crisis ha tenido un efecto especialmente grave en nuestro país porque los

gobiernos consolidaron en los últimos años un modelo económico basado en la

construcción, en la explotación masiva e irracional de los recursos naturales y en la

desigualdad y muy dependiente de los designios de las grandes corporaciones y burocracias

europeas. No podremos salir de la crisis si se sigue incentivando el mismo tipo de actividad

económica.

También estamos comprobando que la crisis hace evidente la fragilidad de nuestra

democracia porque en lugar de la deliberación predomina la imposición y porque los

poderes financieros y económicos se imponen continuamente a las instituciones

representativas. Ceder a la extorsión de "los mercados" es debilitar aún más la democracia y

así solo se saldrá de la crisis con menos bienestar y justicia.

Se quiere hacer creer a la ciudadanía que las medidas que se están adoptando son las

únicas posibles pero la experiencia de otros países nos permite afirmar que eso no es

verdad y que cuando se adoptan solo conducen, como acaba de decir el premio Nobel de

Economía Joseph Stiglitz, "al desastre". Sabemos, por el contrario, que hay otras salidas a la

crisis mucho más eficaces y favorables para el bienestar.

El conocimiento de lo que está ocurriendo y el sentido común nos dicen que lo

primero y principal es devolver el crédito a empresas y familias y que para ello es necesario

que el Estado disponga de fuentes seguras de financiación. Es inmoral e inaceptable que el

dinero que los poderes públicos dan a los bancos al 1% para que financien a la economía

solo lo utilicen para comprar deuda pública al 5 o incluso al 10% o para seguir especulando.

Por eso defendemos la banca pública que la crisis ha demostrado que es más necesaria que

nunca.

Sabemos que la reforma laboral que se prepara solo con el propósito principal de

debilitar el poder de negociación de los trabajadores no es lo que se necesita para crear

empleo. Tratar de salir de la crisis reduciendo los salarios y las rentas de la mayoría de la

población es como querer salir del hoyo tirándose de los pelos. Son esas rentas quienes

mantienen el gasto que permite que la economía se mantenga en pie, de modo que

reducirlas para aumentar los beneficios de los bancos y las grandes empresas (que en el

primer trimestre de 2010 han aumentado un 25%) es la antesala de una larga y dolorosa

depresión económica.

Sabemos que los recortes de gasto público que se proponen no son los más eficaces

ni los más justos y que, en todo caso, hay otros que se podrían haber recortado primero,

como los militares. Y sabemos que existen otros mecanismos de obtención de ingresos

cuya carga no recae sobre los más desfavorecidos sino sobre aquellos que provocaron la

crisis, o sobre los que disfrutan de ingresos o riqueza muy superiores a la mayoría de la

población.

Quienes conocemos cómo funciona esta sociedad, la historia y la naturaleza de los

auténticos poderes que toman las decisiones somos conscientes de la dificultad de tomar

hoy día medidas diferentes a las que proponen la patronal y los grandes financieros. Pero la

experiencia también nos enseña que cuando la ciudadanía se empodera y conoce bien lo

que pasa a su alrededor es capaz de influir y de torcer las decisiones que le obligan a ir por

los caminos que no desea transitar.

Por ello reclamamos también más debate y diálogo social para que la ciudadanía

sepa lo que pasa, para que disponga de información plural y pueda optar y decidir con

fundamento. Reclamamos, por tanto, que los medios de comunicación públicos cumplan

con la tarea a la que están llamados y abran urgentemente debates sobre la crisis en los que

no se difundan siempre las mismas ideas de quienes detentan el poder sino las diferentes

concepciones y propuestas sobre lo que está ocurriendo y sobre la mejor forma de hacerle

frente.

Con este convencimiento, nos comprometemos a contribuir con nuestra actividad

universitaria para que la sociedad tome conciencia de que las medidas que se están

adoptando NO PERMITIRÁN RESOLVER LA CRISIS porque solo se encaminan a

facilitar que los de por sí más privilegiados obtengan más cómodamente sus enormes

beneficios. Y, sobre todo, a aportar y difundir esas OTRAS FORMAS DE HACER

FRENTE A LA CRISIS que respetan el bienestar y la justicia y que además son mucho

más eficaces para combatir sus efectos tan negativas sobre la población más desfavorecida.

Como muestra de este compromiso suscribimos esta declaración que haremos

pública próximamente para mostrar nuestro rechazo a las medidas que se vienen

adoptando.

Sevilla, mayo de 2010

Primeros firmantes

Juan Torres López, Catedrático de Economía Aplicada, U. de Sevilla

Esther Velázquez Alonso, Profesora de Economía Aplicada, U. Pablo de Olavide

Catalina Lara, Catedrática Bioquímica y Biol. Molecular, U. de Sevilla

Alfredo Serrano Mancilla, Profesor de Economía Aplicada, U. Pablo de Olavide

Manuel Delgado Cabeza, Catedrático de Economía Aplicada, U. de Sevilla

Lina Gálvez Muñoz Profesora Titular de Hist. e Instit. Económicas, U. Pablo de Olavide

Luis Andrés Zambrana, Profesor de Economía Aplicada, U. de Sevilla

Francisco Sierra Caballero, Catedrático de Comunicación Audiovisual, U. de Sevilla

Rafael Gómez Gordillo, Profesor de Derecho del Trabajo, U. Pablo de Olavide

Susana Moreno Maestro, Ayudante Dpto. Antropología Social, U. de Sevilla

Carolina Márquez Guerrero, Profesora Titular de Economía Aplicada, U. de Sevilla

Rosa Ma Díaz Jiménez, Profesora de Trabajo Social, U. Pablo de Olavide

Maria Jose Lera Rodriguez, Profesora Titular de Psicología Evolutiva. U de Sevilla

Aurora Labio Bernal, Profesora Titular de Periodismo, U. de Sevilla

Raquel Rico Linage, Profesora de Derecho, U. de Sevilla

Antonia Corona Agula, Profesora de Trabajo Social, U. Pablo de Olavide

Miguel Vázquez Liñán, Departamento de Periodismo 1, U. de Sevilla

Mauricio Matus López, Dto. Economía, U. Pablo de Olavide

Esteban de Manuel Jerez, Prof. E.T.S. Arquitectura, U. de Sevilla

Ricardo Marqués, Dt. de Electrónica y Electromagnetismo, U. de Sevilla

Marta Soler Montiel, Profesora de Economía Aplicada, U. de Sevilla

Raquel Guzmán Ordaz, Dto. Sociología, U. de Sevilla

Inmaculada Sánchez Márquez, Profesora de Trabajo Social, U. Pablo de Olavide

Lucía del Moral Espín, Becaria FPU, Dto. Economía, U. Pablo de Olavide

María Luisa Jiménez Rodrigo, Profesora de Sociología, U. de Sevilla

José Luis Malagón Bernal, Catedrático de E.U. de Trabajo Social, U. Pablo de Olavide

JORDI GASION , més que talent, Genial

LO FILL DEL MESTRE

Lo Fill del Mestre mos va convidar d'anar a Lleida a veoure'l cantar les cançons del seu epitafi. Resulta que deixa la casa del pare i emprenyat o potser més aviat per fer net amb el passat, li ha calat foc. Ai!! lo foll!! desagraït!! diran les comares i majorales d'Alpicat.

Pos jo me n'hi vaig anar amb la meva doneta que sempre m'acompanya totarreu, no fos que m'esgarriesa. D'entrada ja hi havia un bon ambient, com si de fet enèsim a celebrar una Festa Grossa. Es notava un cert dispendi generós d'alegria pel que tenia que passar. Me vaig trobar lo Carles Mª Sanuy, només d'entrar, que em va anunciar que s'hi podria estar un ratet per que tenia unltre compromís. Deseguida vaig topar amb lo Xavier Baró, La Meritxell Gené. Lo Pardal Roquer, Lo Mister Jones, l'Angel Ot, Lo TXopeitia i la banda. Fins hi tot de sobte va apreixèr lo primer Ckratacrack de Les terres de l'Oest: Lo Salvador Escribà. Lider de "Som Indígenes" i de "La Salseta del Poble Sec", amb qui vaig tenir l'honor de treballar molts anys. Ja hi érem Tots!! Està Clar que a Lleida hi ocorreix una moguda d'aquelles que només passen quan els artistes i els astres conflueixen a l'hora. Que en fotran les forces autoritàries culturals, està per veure, si es fan lo longuis com sempre, n'hi ha per per gafar les cadires i fotre'ls-hi pel cap. Collón! Ja.. Home!!

N'em al concert: No destriaré les cançons una per una per que això ho fan els que es dediquen a criticar.... i jo només explico lo que vaig veore divendres a la nit. La banda sonaba compacta sense cap fluixor i amb un nivell molt alt . Les coses en música sempre acaben estant al nivell de l'element més fluix, que és el que ho espatlla tot. En Xavi Txopeitia ha fet una feina acurada, detallista,pintor de pinzell fi no hi ha lloc per la brotxa gorda, -un final de cançó a dues guitarres amb el gran Mister Jons com artista convidat ho va demostrar amb escreix. Voliem però no hi vam trobar cap fisura i mira que amb l'Escribà paravem l'orella amb ganes de fotre'ls la gitza. Però no !! desde un xicotet que tocaba els pianos i teclats, que se les pelava de be, amb uns ambients i un "repicats" de collons de mico. A un bateria-per cert un Frère d'en Txopeitia-, que n'ava per feina, exacte de rellotge, sincrònic amb el baix de luxe que portaven lo Dick Them Hartmannn no és pas qualsevol baixista, Hep!! creant un -Motor d'alta cilindrada i gama alta-, i sense molestar ni mica que es lo que sol passar quan els bateries no son negres, -(Tete Montoliu dixit)- al Xavi Txopeitia amb tota la col·lecció de guitarres, i la mandolina- infernal instrument que quan se fa sonar be té un resultat celestial. Inclosa una maravella de 12 cordes que es va portar dels EEUU i que te un só extraordinariament original i net. En Xavier Abrego TX- : és un dels guitarristes més expressius que he sentit, net i lleuger, sense escarafalls, fa molta i molt bona feina. Un mestre i punto. Tenim la sort que viu a Almacelles, on ha fundat la seva dinastia. I ara el seu estudi i el seu Segell. Al mateix Fill del Mestre (encara) que amb una guitarra telecaster BAZAGA, amb extres de luxe, toca a la dreta del pare que per alguna cosa es el fill, sinó de qué!! tanta Biblia!!

Be doncs si la banda n'ava com un coixinet ben engrassat , lo cantant i les cançons van estar en tot moment en una mena de crescendo sincopat que feia venir ganes de més . Lo Jordi Gasión va sortir amb ganes d'agradar, i amb autoritat. Em recordà -i no se perqué-, el punt de geni i follia controlada d'en Joan Barceló. Aquest tio canta amb una veu aparentment fosca i molt personal, que quan puja de tó es torna brillant i potent, creant climes emocionals d'una força colpidora, amb els cors a les altures de la Meritxell Gené aconsegueixen engrescar al públic, a base d'onades d'intensitats variables. Varen Pujar convidats d'honor com lo Xavier Baró, Lo Pardal Roquer i l'Angel Ot per fer l'himne de Ponent, que be podria haber firmat lo Johnny Cash!!! i una noia morena, talment una Fata Morgana de bellesa incalculable, que va empastar unes veus increibles, ja us en diré el nom quan m'en recordi... potser me deixo algú, però em perdongui que no tinc bona memòria, el Jo. Para compte!; Cal escoltar les cançons més de tres vegades, mínim; cosa que indica inapelablement qualitat i poques hósties. Salvant distàncies i diferències, podria aventurar-me a comparar-lo amb lo Bashung, de les primeres, segones , i terceres époques. M'arrisco molt però me's igual que per això s'ha inventat la paraula. El públic, deia, es veia entregat i fet una pinya pinyonera que n'ava desgranant aplaudiments, crits i xiulets de "Satifaction" a mida que es propagava l'incendi.

Es palpa que el Fill del Mestre posseix aquell plus de genialitat que fa que un cantaire deixi un rastre que va més enllà de les matexies cançons, -ve't-en ací, el secret de l'art!!. Val a dir que el génere que cultiva lo Jordi Gassión no és pas "la sardana", es de totes totes rock, mes aviat del sud , amb pinzellades personals, molt inèdites, genials. També una miqueta de tex mex? potser Lynyrd Skynyrd? que se jo!! Ja us he dit que no soc u crític. Vaig sentir ecos llunyans D'Alabama i alhora dels Costers del Segre. Lo brou que s'han cuinat el fill del mestre i son pare es gustós, dens, potent, inspira a repetir plat, i no carrega. Molt important!! a mi no em carrega gens.-però això no vol dir res, hi pot haver qui li regiri el païdor- L'estil és únic : beu de les fonts més arcanes dels Pares de la Cançó més progresista, però en crea un llenguatge nou. Que més és pot demanar? Vaig assistir a un concert triomfal, amb visos i més visos, de tantes xiquetes guapes que hi havia, tot eren visos esvoleiant de per tot, tant, que el Jordi Gasión va rematar inteligent-ment amb una versió calma i dolça de Leonard Cohen , que va aserenar la bellesa i ens va deixar a tots amb l'ànima calenta. Una execució perfecta... d'un tall net i contundent. Visos per terra... Fi del concert.

Ara lo Fill del mestre s'en va de casa. Fora bo que trobés fonda per on anés, com trobaben fonda i refugi els antics trobaires del Pais d'Aude. Em temo que com a tants Lleidatants, no li faràn fàcil a La Mata. La crosta pedant de Barcelona no entén lo nostre accent, el troba "ingenuuu".Ingenuuu!!! Camallargs, Pixapins!! Que quan vosaltres hi aneu... naltros ja em paït los bolets i ja em tornat del viatge!!!!- calla, calla! que em perds!!

S'estima més que el tractis
com si mai l'haguessis conegut.
Amb la meteixa deferència
amb que tractes qui no coneixes de res ...
Per que. Es. Que no el coneixes.
Els teus judicis improbables el fan sentir
com un nen amb pantalons curts.
La teva imprudència invalida
els seus intents de crear,
al menys un vincle sà entre vosaltres.
Ja que l'altre està definitivament perdut.
No li enviis emisaris, ni propaguis
criteris estúpids i simplistes
sobre ell. Si profanes el temple,
migrarà cap a altres latituds.
No el veuràs més. Perqué
ara ja sap fins quin punt has heredat
el poder inhibitori de la vella Lletania.
Aquella intuïció maligna
que fingeix ignorar
el poder destructor de les paraules.
L'oncle el va trobar
sentat en un banc del passeig.
-Ni li tocaben els peus a terra-
No parlava, ni responia les seves
preguntes, quan ella va tancar la porta.
Li va clavar dues bufetades; amb la primera
em va tombar i la segona em va posar dret.
El va enviar a dormir.
Va estar dues setmanes sense parlar.
Alló era tant freqüent,
que els parents sempre li preguntaven
" Que vols ser de casa nostra?"
" Que vols que et faci una truïteta?"
I ell deia  si.... Que si!.
Tot el poble sabia el que passaba.
Ara li ho diuen, de vegades, veladament
les les seves antigues, falses amistats...
quan el saluden...
S'estima més que el tractis
amb la mateixa deferència
amb que tractes un desconegut.
Per que Ell mai he estat aquell que no es Ell.
I per que no t'ha donat el dret
de fer-lo passar per altri.
Ni la memória és prou potent
per esbrinar l'origen de la negació.
Calla.

FRANCESC-QUICO- PALOMAR -SER UN ARTISTA O ANAR D'ARTISTA VET-EN ACÍ LA DIFERÈNCIA

Això és un entrevista al Sr. Quico Palomar, un artista català, els hi presentaria, però estic segur de que ja el coneixen. El Sr. Quico Palomar, no és com els altres artistes que coneix tothom de veure’ls en el mitjans de comunicació, al Sr. Quico se’l coneix personalment, perquè esta al carrer, és comunicatiu i per sort, bona persona.

Aquesta entrevista farà servir una tècnica nova, basada en les noves tecnologies, no cremaren gasos, ni crearen escombraria. Per fer això ja tenim la tele-escombraria, i els serveis municipals. Tampoc farem una teleconferència, així sortirà més barat. Farem servir una tècnica que no han posat en pràctica ni el CSI, ni el IDESCAT, ni la CIA de la Genialitat. La tècnica és diu “qüestionari directe virtual”.

Comença a partir d'aquí:

No hi ha dubte de que ets un artista polifacètic, trobem obres teves dins de moltes disciplines i en totes deixes la teva marca personal. Entre totes les coses que has fet que ens deixen un aura de misteri, hi ha el drakkar víking.
Sobre això et preguntaré, què significa el drakkar per tu? És un símbol? Te a veure amb els víkings? Quan vas trigar a fer-ho?

- Per a mi el drakkar representa el viatge, el joc, l’aventura, semblant a l’autocar, piragua gran amb estètica, drac, rem, vent. De petit vaig llegir el còmic, Sigur el vikingo d´ortiz. Em pensava que eren de Vic i navegaven al pantà de Sau. Era l'any 85.
Més tard vaig conèixer el “PrincipeValiente”, i Thorgal, més cap aquí, era modern, àgil, estèticament,artístic i donava peu a la imaginació.
És podria usar per excursions amistoses, més que per matar i robar...

Explica’ns com ho vas fer, quins materials vas utilitzar?

- Es pot fer amb quadernes de porexpan i les fustes de la traca del forro "tingladillo" es poden fer, ara diria d’una mena de cartró flexible, un que en fan cartells, tallat segons planell o paper “maché” i “forrat” amb poliester i fibra de vidre o de carbono.

Rems, cordes i vela opcionals. Encara espero algú que m’animi a fer-ne algun altre, és una mena de fetitxe per mi.

El primer de 3 m. i mig.

A Madrid perdut prop de “El Escorial” em vaig deixar un de 4 m., ara en tinc un de paper i cola esperant qui el vulgui.

Ara que ja tens uns anys, com recordes la teva infantessa? Estudiaves, eres un bon nen, feies campana? A què t’agradava jugar?

- M’agradava la música, aventures, excursions amb autocar i a peu, dibuixava potser per ser miop. Al col·legi de vegades feia els deures d’amagat a classe per no haver d’endur-me la cartera i poder anar a jugar a barraques, a guerra o a passar pel túnel dels baus.

Campana? de vegades pujàvem al campanar del poble d’amagat del rector. Un famós rector em ve treure de escolar i de teatre on havíem de interpretar una obra: just i pastor Moià.

De pastor feia el meu pare i ma mare de teixidora.

De Moià que ens pots dir?

- Trobo a faltar més que mai carros i mules pel carrer. No se si és bo pels animals però dolent per la gasolina que quedi al mon. Les nenes anaven a les monges i estaven molt primes. En general, estimo coses del meu poble i me’n desagraden unes altres.

A cantar he tingut molts companys a Moià, amb gent d allà havíem fet el grup “l’aviram” inspirats en la trinca i el grup de folk.

Albert Marti, Josep Bigorra, Josep Pladevall, Alfons Burdó, Carme Picanyol etc... En duo, Ricard Castells, Jordi Macaia, el meu germà Lluís Palomar, Carlus Padrisa, Enric d’Armengol, professor Merchan.

Quan era petit m agradava fer arcs i fletxes, barraques, aventures, encara que anéssim amb un culapi catalanista i franquista "el baion ". El troc de llibertat que podíem tenir el gaudien força, repartien vi per les cases amb el carro de cal daies. De vegades hi pujava al darrera.

Vaig fer d’escolà d’escolta i anava d’excursió a Vic, Manresa, interrail per Europa, a trobades juvenils amb Àngel Colom a l’època de Catalunya crist, i els obrers, “kumbaià”, vaja.

Del poble no m’agrada que es perdi patrimoni artístic i tradicional. La pela (que ens pela) i el futbol que ens fa zombis. Una religió que mai no he entès.

Una de les coses que mes valoro de tu és el seguiment que has fet, suposo que sense premeditació, de les festes tradicionals de Catalunya, penso que t’ha ajudat a trobar les arrels de la nostra terra. Se t’ha vist a les festes del Tura de Olot, a la Patún de Berga, a les Festes de Gràcia, a les de la Mercè, i altres.

Normalment, hi anaves a vendré copies dels teus dibuixos. Pots recordar totes les festes a les que hi has anat?

I totes les coses que has trobat en elles?

- M’agrada que la gent s’organitzi per fer coses encara que m’agradaria mes imaginació i creativitat. He estat en varis llocs i m’agradaria explicar moltes coses però a qui li pot interessar? que s’hauria de conservar i que no ? Avui o demà em lamentaré de no haver anat a la setmana medieval de Montblanc, por a no saber on descansar. Hi volia anar amb la mandolina vestit de trobador.

Ets un dels pioners, entre altres coses, del teatre modern català, suposo que també, sense premeditació, vas ajudar a crear La Fura dels Baus. Què ens pot dir d’aquella situació?

- Era al final dels dolços 70, jo anava amb la tribu del Santi Arisa, uns joves de 10 anys menys que jo em seguien el rotllo, ajudaven de vegades a omplir, encara mes l’escenari amb tribu i a altres festivals. Un dia em va dir el Marcel·lí Antunez, “volem fer un grup de teatre”. Els hi vaig dir: ah be!

La cosa va anar endavant. Van començar a partir de coses que havien fet pel seu compte (eren èpoques de llibertat estrenada post franquista) a embolicar de surrealisme shows que volia protagonitzar jo mateix i les meves cançons, ells estaven inspirats per la línea comediants i jo en canvi, Jethro Tull i Genesis.

Van reeixir afer un grup com de cercaviles il·lustrades amb gags teatrals, al mig de Barcelona: metro, gòtic, rambles. Un dia dèiem: “avui els tios vestits de tia, i les ties de tio”, o feien una obra inventada una hora abans.

“Viatge amb carro ,una “troupe” més “cutre” de gitanos fora”.

Poc em pensava que tindria a la llarga tan èxit internacional.

En el medis de comunicació catalans, i amb tots en general, penses que ignoren els artistes populars, i que es centren en els artistes “mediàtics”?

- La viva Barcelona dels 70, sembla que els politics se’l l’hagin volgut carregar. La Catalunya dels cales el barça i auto odi. Funciona mes que la contracultural amb l’ajuda del turisme i la immigració Barcelona no la coneix ni el seu pare. I em penso que les emissores mediateques volen baixar el nivell intel·lectual de la gent i devaluar els valors morals....

Aquest fenomen també creus que s’ha traslladat a la política?

- Sembren odi i cullen odi amb el seu afany autodestructiu els haurien d’abduir forces superiors i curar-los o quedar-se’ls, no han arreglat Catalunya, ni la llibertat, això si, han acceptat llibertinatge ligth i mariconeria, garloppa etc... i massa construcció, destrucció....

Has sentit parlar del Consell de les Arts? Que hi penses?

- konell de les arts ? ni pt@ idea... oj allah hi hagués interès per això de l’art.....

Quins musics has conegut?

Molts a l’època. Finals dels 70, el Santi Arisa va fer un grup multitudinari amb idea una mica de comuna hippi creativa. Amb musics, actors saltimbanquis. Varem actuar a Madrid i a varis festivals. De vegades portava l’armadura i cap grossos. Feia una mica de ninot surrealista. El Quim Torres feia veus i saltava endarrere.

Al Martí Brunet l’havia vist amb “Fusion”, a les jornades de art i natura a Josa de Cadi, desprès l’he anat veient de tant en tant. El Quico Pi de la serra recordo el dia que va tocar a canet amb el Llach, el dia que en Subirachs va cantar “Catalunya, comtat gran”...

Havia xerrat algun cop amb Hilario Camacho, i he vist en persona a Germán Copini el cantant de “Asfalto”, el de “Ñu” etc... El Teo Caralda, no em va voler comprar el dibuix de John Lennon a un concert de black, el de wonderful life... De l’Oriol Tramvia n’he seguit molt temps la pista.... Vaig ser teloner a un col·legi de Sants.

Tornem a les coses que fas, crec que hem de parlar del teu estil, de les teves tècniques i recursos. Sobre dibuix i pintura. Quin temes prefereixes? Quins materials utilitzes?

- Uso retoladors fins, abans “rotring” per els meus dibuixos dels 70, aquarel·la per donar-los mes alegria, de vegades acrílic sobre tela i fusta, com un oli mes ràpid i em queden pendents, per exemple el gravat, la fotocopia a dojo, el fotoshop no l’entén encara i pel ordinador, alguna cosa he fet. Estic cremat d’exposicions i concursos. Encara venc al carrer fotocopies, aquarel·les, abans samarretes, adhesius etc. Ara hi ha projectors i a algunes actuacions faig, si puc, posar fotos i dibuixos que porto al usb.

Seria interessant que parlessis de la teva musica, les lletres, les cançons, el estil, els teus acompanyants, els concerts que has fet o participat, etc...

- He actuat al famós festival de Granollers espontani, teloner dels family a Khing Crimson, també a Granollers em vaig limitar a mirar com tothom. Vaig canviar una guitarra de 12 cordes per la que duien, la trinca, i vaig comprar un mellotron que havia portat el Miguel Rios. Duu la firma de Robert Moog i ara 30 anys després, ho intenten ”resucitar” els del planeta imaginari, grup de jazz rock sifònic. És un instrument molt voluntariós i delicat, 55k i 3 sons. Amb Tribu havíem actuat al Molino i a Moncloa museu de belles arts de Madrid. Pavelló del Real Madrid, Palau d’esports de Barcelona, Zeleste, camp del Europa, focs de camp amb els esquirols, pubs, metros vagons, bars casaments, tele, radio, amb bourbons al Zeleste nou, cargol pelut, Arbúcies amb macaco, a “rambleros” fa poc, a Manresa. Vic, cava de jazz. a la plaça de la Signoria, a florència, “passarell”, moli nou, etc...

Sempre m’ha agradat interpretar improvisar, amb desigual fortuna i humor, moltes lletres d’amor solen ser cursis, i he admirat els cantautors, però canto de tot, versions i popurris catxondos i poques cançons meves poso al repertori. M’agrada la cançó, viatge del temps del rock sifònic, emoció i humor si més no.

En disc vaig gravar el rock de la gana, amb tribu, un “rock-booguie” amb una mica de rap, avant la lletra a la casa “emi odeon” amb Bourbons poc i en pla directe i “casero” últimament, amb els mitjans que hi ha i hi pot haver...

Per acabar, et preguntaré el que penses sobre els ovnis i les teories de la conspiració

- Dels ovnis, “paraciències” , i del que descobreixen els científics i teories espirituals, m’interessa el tema, he tingut llibres, que me’n he intentat desfer, també comprava revistes d’això, però pels cales i no haver-les de guardar.

Espero veure’ls a la plaça de Catalunya si venen, en la realitat d’aquesta vida hi ha molt amagat, secret i incomprensible encara pels humans....

La no entrevista

La tècnica de la entrevista virtual ha quedat trencada per una trobada potser inspirada en una pel·lícula de pistolers que esperen un tren. Els pistolers van arribar tard, i es clar, van caure tots disparats per l’esquena, el sheriff es el Quico Palomar, i el pistoler sense bales, jo.

No hi va haver cap pregunta, el Quico ja ho diu tot ell sol. Si alguna vegada ho interroguen no els donarà temps de dir-li que parli, al contrari li demanaran treva. Varem parlar de coses que com a bon periodistes no farem públiques, podrien dir que gairebé tot son teories de la conspiració. Em va preguntar: Estàs informat de les teories de la conspiració? Em vaig imaginar que es referia a tota la contra publicitat anti americana, i també penso que no son “teories”, si no realitats que es demostren amb la crisi econòmica i altres que patim.

A un diari hi havia una declaracions del Stephen Hawking, que deia: “Els extraterrestres vindran a la terra a explotar els seus recursos”. El Quico ho aclareix, afegint: “Ho sigui que fan el mateix que els humans”.

Punt final.

Aquí es queda aquesta entrevista al Sr. Quico Palomar, podria ser més llarga, més complerta i estar mes ben feta, pot ser ho deixarem per altre dia, el Quico no s’ha acabat, pot ser ara comença, i de fet es una historia interessant plena de vivències i anècdotes. Segur que te ganes de contar-ho i fer un conte amb les seves il·lustracions, i segur que també de publicar-ho, a veure si s’anima i ens fa passar una bona estona, com sempre ho fa.

Marcel·lí Miret - http://webs.racocatala.cat/quixotcatala

DIA MUNDIAL DE LA ESCLEROSIS MÚLTIPLE

Grifols se hace con los derechos de un tratamiento contra el síndrome post-polio

BMS

jueves, 20 mayo 2010, 11:57

La compañía controlará las patentes en EE.UU., Europa y Japón

GRIFOLS

Precio	Var. %	Var.	Fecha
9,0910	0,70%%	0,0630	15:12

Añade las cotizaciones a tu web

Grifols ha comprado los derechos de propiedad intelectual del tratamiento del síndrome post-polio (SPP), en una operación que incluye las patentes para Estados Unidos, Europa y Japón. La catalana, que cerrará el acuerdo con la sueca Pharmalink en las próximas semanas, se hace así con un método de tratamiento específico del SPP utilizando inmunoglobulina intravenosa (hemoderivado), además del uso sin restricciones de los datos de los ensayos clínicos realizados por PharmaLink que apoyan este método de tratamiento.

Tal y como indica Grifols en nota de prensa, esta adquisición le permitirá abrir nuevas áreas terapéuticas en sus proyectos de investigación clínica. “Explorar el tratamiento del SPP está en consonancia con nuestra misión de desarrollar terapias para grupos de pacientes con enfermedades crónicas poco frecuentes”, ha declarado Ramón Riera, vicepresidente de marketing y ventas de Grifols.

A las 11:56, Grifols sube un 0,75%, hasta los 9,09 euros.

LA GÈNIA : MERITXELL GENÉ PRESENTA DISC A LLEIDA

AVUI A LES DEU A L'AUDITORI E.G. DE LLEIDA LA MERITXELL GENE , UNA XIQUETA QUE VAIG CONEIXER FA QUATRE DIES ES POSARÁ SOTA ELS LLENÇOLS PER A CANTAR UNES QUANTES CANÇONS . Quan va cantar "AI AMIC MEU" del disc de les Benignes. Aquella nit al Cafe del Teatre, vaig veure que éra una Génia Titol Honorífic que només he concedit a la meva neboda Clara, que Balla com L'Àngel Miquel que Miquelangeleja al cel. Per que ningú pot cantar aquesta cançó sense perdres, -el clarinet entra al compàs 74- i ella ho va fer, inclús va reinventar-ne un trosset i pensava ai ai!! però va sortir volant de l'escenari de tant que la va clavar.
Així que avui. A vore a la Meritxell que ha tret un nou disc que dieu que parla de coses de sota dels llençols... Ai!! la descarada!!!

Bashung... Peu à peu , tout me happe.

quasi les cinc i la melangia em porta. Cosmopista amunt. Soc a mig camí de París...


Happe Lyrics

Tu vois ce convoi
Qui s'ébranle ?
Non tu vois pas
Tu n'es pas dans l'angle
Pas dans le triangle

Comme quand tu faisais du zèle
Comme quand j' te volais dans les plumes
Entre les dunes

Par la porte entrebâillée
Je te vois rêver
A des ébats qui me blessent
A des ébats qui ne cessent

Peu à peu, tout me happe
Je me dérobe, je me détache
Sans laisser d'auréole
Les cymbales, les symboles
Collent

On se rappelle
On se racole
Peu à peu, tout me happe

Les vents de l'orgueil
Peu apaisés
Peu apaisés
Une poussière dans l'œil
Et le monde entier soudain se trouble

Comme quand tu faisais du zèle
Comme quand j' te volais dans les plumes
Entre les dunes

Par la porte entrebaîllée
Je te vois pleurer
Des romans-fleuves asséchés
Où jadis on nageait

Peu à peu, tout me happe
Je me dérobe, je me détache
Sans laisser d'auréole
Les cymbales, les symboles
Collent

On se rappelle
On se racole
Peu à peu, tout me happe.

MIQUEL PUJADÓ . L'HOME INCANSABLE: LA PERSEVERÀNCIA I LA CONVICCIÓ

Miquel Pujadó: Un cervell ocupat...

Avui a les 12 del migdia al IES de Lliçà de Vall un cantautor, escriptor, cronista, crític, adaptador i traductor, compositor de precioses, profondes, i ríques, divertides i rítmiques cançons, que porten mixons a sota la gorra. I, ademés, tenen l'aroma de les ostres de les platges de Sète. Farà una xerrada sobre la reedició 3ª, del seu Llibre "L'Ocupa de cervells". Que un llibre escrit en llengua catalana es reediti enlloc d'anar a morir a la trituradora, ja és un éxit, no diguem apoteósic, peró sí, diguem insòlit, donats els temps que corren. En Miquel Pujadó, és un home que sempre m'ha sorprés - i estimulat - per la seva capacitat d'entusiasme, i per l'amor, si , si: Amor, amb majúscula que imprimeix a totes les coses que fa. Si hi ha un "multi-professional" de la "Cosa Catalana" i de tot alló que hi te que veure : aquest és en Miquel Pujadó.
Quan jo treballava a la discogràfica de la Salseta, ja fa un munt d'anys, (abans que l'SPP em tombés al mostrador del Corte Inglés de Girona.) Va fer ,com qui no fa rés, la traducció i adaptació de tot un disc "Estic content que rutlli" temes tots ,meny un del -Bourvil- , del compositor francés: Paul Misraki

CD Salseta Discos, 1996.

I que inclou: “Què esperes per ser feliç” (Misraki/Hornez), “Maria de Bahia” (Misraki/Hornez), “Txing Kong” (Misraki), “Millor això que no agafar l’escarlatina” (Misraki/Hornez), “Estic content que rutlli” (Max Elioq), “Com tot Cristo” (Misraki/Hornez), “Els monjos de Sant Bernat” (tradicional francesa), “Al patró no li agrada l’ofici” (Waren / Misraki), “Amor tropical” (Canfora / Roux).

Totes, extraordinàries traduccións i adaptacións de Miquel Pujadó. Que va fer una demostració de com un cantautor amb un estil molt definit com el seu, pot ser tant dúctil com per produir un disc de ball, bassat en un dels més grans compositors de música de ball francesa de meitat del segle XX. L'adaptació de les lletres al texte és perfecta, i, cosa difícil de fer: conserva la frescura i la "xispa d'humor" de les composicions originals. D'aquest treball valuós i singular no s'en parlà gaire, i per això ara em dona a mi per fer-ne una ressenya. Hi ha tantes coses que passen com si no passessin en el nostre -mig-pais, mig-nació, -mig-mig-mig-estatut, mig-Ave. Passant per Montmeló ja fa tres o quatre anys... Hi ha tanta cosa feta només fins al mig, que quan et trobes un home que fa les coses senseres ; sorpren i fa il·lusió , Goita!!

Volia anar a veure al meu amic però m'he posat escriure aixòs i ara ja faria tard.

No paris mai Miquel i vine un dia a l'estudi que gravarem "l'Auca del Porc i Jo... " de lo Vilaro de Peramola.