...EL TEMPS DE SEDUIR-ME

AVUI NEVA AVUI MANA L'EMPERADOR

2012-02-02T09:45:00.001+01:00

POEMA XXV - EL PIS DE LA BADIA - MIQUEL ÀNGEL RIERA

2012-02-01T12:21:00.000+01:00

Allunya-vos de mi se veis que la tristesa
se m'ha instal·lat al cor , al budellam o al penis
i el meu paisatge està sotmés al seu domini,
obeidor tot jo al seu codi de signes
convertits en l'arrel d'on creix la meva estètica.
Si no ho feis a l'instant, us en puc fer contagi
pequé me sent molt viu quan la tristesa em mata
i un no se què m'empeny a aportar-hi prosèlits.
Separau-vos de mi si veis que ella m'amara
però no us n'aneu lluny: acabaré ofegant-la,
buidant-li els ulls, occint-la, abraonant-la amb ràbia
provant de fer-li dir per quin perquè m'estima.
A vegades no sé si em dol o si m'agrada.

DIÀLEG

2012-01-31T12:28:00.003+01:00

DIÀLEG

-Trencarem un got de vidre,
deia l'amiga a l'amant.
I com la terra, ajaguda
amb tot d'espigues de blat,
t'ensenyaré la mà plana
amb arestes de cristall.
Emmorenida, l'esquena
et fa una corba suau.
Ja no la volem la roba,
ja no la voldríem mai.
Passadissos de misteri
tenen racons vellutats.
La lluna ens mirarà, roja
i rodona al finestral...
Ai, quin rellotge d'arena!
Ai, quin rajolí de sang!
--Tu seràs el got de vidre,
deia l'amic a l'amant.
Ella somriu, tota nua,
amb una mica d'esglai.

Jordi Pàmias i Grau
"Cançons de la nit benigna"
Tià de sa Real. Manacor 1980
Música:Miquel Àngel Tena

De totes les Cançons Benignes i nocturnes que vaig fer des-del 1999- 1980 al 1985 i a les que podríem afegir els temes que conformaven la sintonia de l'obra teatral que en Jaume Jovells va adaptar magníficament de la novela "ULLS DE GAT MESQUER" del Joann Barceló . De fet només en varem encabir en un disc deu temes. No hi havia més espai en aquells temps. La cara d'un LP donava per a uns 18 minuts justets si no volies que els temes finals ja sonessin malament. D'en Jordi Pàmias es van quedar pel camí quatre temes del seu Llibre que donava títol al projecte. d'en Barceló , entre el "Clam de la pedra" , de Pas de dansa a "Tot deu tenir un símbol amagat" de Diables d'Escuma. I "Caldran Princesetes" de No saps veure l'espai que t'envolta" i el"Lirà Lirà" dels Ulls de Gat Mesquer. Hi havia tota una munió de cançons que no van veure la llum , ni tan sols me les vaig plantejar . En Josep Pons em va dir "Tu grava'm amb una Revox el disc en l'ordre com el voldries que sortís i llavors veurem com queda i si hem de fer algun canvi... Hi havia algunes cançons de la família del "Turo de cada Vila" que a mi no em feien el pes perquè les trobava massa fàcils, comercials ...Després em vaig adonar que allò es el que més agradava al públic. Podríem haver fet un disc de turronets i de cançonetes com aquesta i encara ahuriem tingut més penetració al mercat. Però quan vaig gravar les Benignes, jo ja estava de tornada , de fet la Cançó catalana i tot el seu mundillo ja m'interessava molt poc , estava molt més interessat en descobrir materials com les cançons de Pandero , i feia una mica com L'Artur Blasco, salvant les enormes distàncies entre el Mestre i L'alumne. Buscava i rebuscava per la Noguera , l'Urgell i el Segrià, per les Garrigues fins a Ulldemolins, l'origen de la jota i de les cançons de Ronda.. Això m'interessava més que competir amb L'Isaac, en Muntaner,La Marina o fins hi tot amb el meu bon amic Miquel Pujadó. Arribar a fer ombra al Llach. No era possible, perqué era una questió d'Estat. Ni els que podrien fer-ho estaven interessats . En Subirachs passa com d'ací a Roma i si vol li fot vint voltes , el cas es que l'equilibri entre fer cançons comercials per a tenir èxit o fer bones cançons i no tenir-lo, només el va resoldre en llach a costa d'ell mateix segurament. Cada persona es un mon i cada artista una galaxia... El motiu pel que no es va fer un disc doble on potser les Benignes haurien donat tot el tomb a l'obra d'en Barceló i d'en Pàmias d'una manera més completa; Fou purament econòmic . Edigsa en aquell temps amb un Pufo de milions amb la SGAE, (que mai van pagar i per tant tampoc van cobrar els artistes de la Cançó aquesta estafa s'haurie d'investigar a fons, i també les raóns polítiques que van permetre un frau tan colossal sense que ningú en parlés ni mica. Ara potser ja a prescrit, oi? )Edigsa estava moribunda i de cap manera si haurien jugat los quartos amb un projecte tan car . (Ara ho deixo i desprès continuo que ha vingut lo metge a punxar-me...)

Ja soc ací unaltre colp. !!! La Teràpia Neural , mitiga el dolor i millora el meu estat general , però t'has de deixar acribillar cada x temps amb una dilució de Procaina amb suero fisiologic que bloqueja o estimula neurotransmisors i coses molt complicades d'explicar ací, un dia en parlarem a fons. Ara encara estic una mica grogui, pero em trobo força be. Com us deia les Benignes foren un projecte que es va quedar a mig camí del que ahuria d'haver estat . Tot i que dit i fet i ben comtat, em va costar tres milions i mig de les antigues i enyorades pesetes. Ara acabar el projecte , fer- els altres materials amb les mateixes condicions de músics i de Maquines analògiques , una Taula Amek analógica de valvules . Ara es un somni impossible de trobar i tenir a disposició al Josep Pons. Es impensable perque ara es el director de l'Orquestra Nacional i esta sempre pel planeta. Així que Ai! tempus Fugit!!. Si faig alguna cosa seràn coses noves i amb uns altres recursos i plantejaments. Sempre i quan pugui fer-ho - que per ara encara que hagi fet alguna actuació- no vol pas dir que estigui en condicions físiques de fer un disc perque com diu la Ló fer pessigolles a l'anim no es pas bufar i fer ampolles Perque en un disc , en una pintura , en una novela o en una Fotografia , si no t'hi deixes la pell i una part de l'ànima, sino tota , mai dels mais valdrà res, encara que en venguis deu millions a tot el mon, seguirà sent un simulacre. I Jo soc, vaig triar ser: un artista i no un simulacre...

FOIX

2012-01-30T09:37:00.002+01:00

Ai!! mestre Foix, mestre Foix , que be que cantaves tu i que inòcuos i bordegassos els teus fills... ...Quina llàstima que el teu art, fos tan mal utilitzat per una colleta de trepes i mamons per a distreure la parla de tot un poble .Tanmateix no es culpa teva que et prenguessin de model per fer emmudir la protesta de socarrel.

"Ho sap tohom i és profecia...

"diu mestre Foix prop del taulell.

Ho sap tothom: son vint, la sara,
i trenta duros, el tortell.

Josep Miquel Servià

TORNEM A ESCOLTAR AL MESTRE ARA QUE ENS VOLEN APEDAÇAR EL CUL AMB REFORMES......

2012-01-27T13:03:00.001+01:00

QUE LI PASSA A L'AIGUA DE LA GOTA D'AIGUA QUE CAU AL MAR?

Ensenya be als teus fills el que ha passat ...i no els enganyis... Capullo que la culpa es teva......

2012-01-27T01:01:00.003+01:00

Bueno.,,, soc un JIPPI i que?Teniem tota la raó. Ara es veu tan clar com l'aigua de la font...

2012-01-27T00:03:00.002+01:00

Quan estàs a baix i tens problemes
i necessites cures d'amor
I res, res va bé
Tanca els ulls i pensa en mi
I aviat hi seré
Per il · luminar fins i tot la teva nit més fosca

Acabes de dir el meu nom
I saps on estic
Vinc corrents a veure't una altra vegada
Hivern, primavera, estiu o tardor
Tot el que has de fer és cridar
I vindré.
Tens un amic

Si el cel a sobre teu
Creix fosc i ple de núvols
I aquest vell vent del nord comença a bufar
Mantingueu el cap junts
I crida el meu nom en veu alta
Aviat em sentiràs trucant a la teva porta

Acabes de dir el meu nom
I saps on estic
Vinc corrent a veure't una altra vegada
Hivern, primavera, estiu o tardor
Tot el que has de fer és cridar
I jo hi seré
No és bo saber que
tens un amic?

Quan la gent pot ser tan freda
Que fan mal i et deixen desert
I prenen la teva ànima si els deixes
Oh, però no els deixis!

Acabes de dir el meu nom
I saps on estic
Vinc corrent a veure't una altra vegada
Hivern, primavera, estiu o tardor
Tot el que has de fer és cridar
I hi seré
Tens un amic

La Lletra l'Aportat la Carme Rosanas la que sempre esta al peu del canó. Bravo!!!!

MADURAR

2012-01-25T10:34:00.001+01:00

Quan era molt petit,però molt petit i tenia dos anys , que fins allí m'allarga la memòria, sempre estava molt content , jo me'n recordo molt be de que estava tant. Tant content..!!.Desprès quan encara era petit però no tant...va venir la tristesa .Com un llostre rúfol sobre el meu cap i es va instal·lar al meu pit una mà d'ungles que mai mes m'ha deixat del tot tranquil. Jo no sé perquè va venir aquella cosota que em prenia l'alegria i se m'enganxava al pit com la por abans d'un examen o la basarda de la mort-

Però jo sé; Que encara vaig tenir temps d'adonar-me que tenia que agafar fort de la ma al nen aquell petitet que sempre estava content, que les coses ja eren diferents, però al nen no el podia deixar sol... i d'aleshores sempre l'he portat amb mi . Per això ara encara que em vegeu plorar o despotricar contra això o allò; Jo Sempre estic content. Perquè encara soc (porto de la ma) aquell nenet que sempre reia.

D'això se'n diu ser un immadur. Segons el Llibre de Petete de la vida dels adults, clar.

Recordo que un any el meu oncle Macianet, no va collir les pomes dels seus terrenys d l'horta de Gerb , no valia la pena perquè el preu havia baixat tant que valia més diners collir-les que els que li donaven per vendre-les. Llavors el meu Oncle, ens va dir a tota la famil·lia que quan les pomes estiguessin ben madures al arbre , ben just abans de caure , les anéssim a collir a dojo, per a fer molta melmelada, perquè la melmelada de les pomes madurades a l'arbre es la que surt més bona. Així que aquell any fou any de melmelades per a tots els "Macianets" del mon que devem ser un seixanta o mes. Encara que varem menjar moltes pomes i varem fer pastissos i compotes i varem acumular pots de melmelada per cinc anys, a la plantació de pomeres va ocorre un fenòmen que jo encara no havia vist mai. Les pomes van començar a caure dels arbres, algunes no queien però s'arrugaven i es posaven marrons... tot feia una aulor acre i àcida com de deixalles i els insectes es van apoderar del camp

No si podia anar si no et protegies la cara i les mans amb guants perquè et picaven tota classe de bitxos , era desolador. Aquell camp tan ufanós de pomes . Ara era un camp de podridura. Jo que encara era un nen petit però ja pensava Deu ni do , vaig entendre que la seqüència de la vida es que neixes-creixes-madures- estàs al punt quatre dies i alego, comences a podrir-te i que la podridura es un desastre perquè es un niu de cucs i mosquits i ratpenats ...

De seguida em vaig adonar que la vida dels homens i de les dones seguia la mateixa seqüència... Així que jo vaig agafar ben fort la maneta del meu nen que sempre estava content i vaig decidir anar pel meu compte , a l'l'aventura a veure que passava . Desprès vaig llegir Peter Pan i ho vaig entendre tot.

QUE DIGUIN EL QUE VULGUIN QUE JO JA ESTIC CONTENT!!!! TOT EL DIA MIQUELANGELEJO AMB EL MEU NENET QUE SEMPRE RIU I M'HO PASSO TETA MENTRES CONTEMPLO LA PODRIDURA DEL MON....

TOTAL : ES UN SONET!!!

2012-01-24T09:27:00.000+01:00

Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor

Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor

Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor

Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor
Amor,amor,amor,amor,amor

Joan Barceló i Cullerés

Maria Cinta -Ràdio Capvespre

2012-01-22T12:43:00.007+01:00

Em va costar Deu i ajuda convèncer a L'Escribà de les bondats d'aquest tema. Ell amb la seva sensibilitat per detectar èxits , va tenir "La Flaca " d'en Pau Donés durant mesos voltant per la taula i ho depreciava perquè deia que aquest tipus de patxanga la feia millor la Salseta . Jo m'escoltava aquell tema i flipava de les posivilitats que tenia d'enganxar massivament com despres va ser , va perdre el tren i no que que jo no li digués sovint "això del Jarabe de palo" podria petar he? , aixó podria ser una sorpresa, -Que va!! tu somnies truites aixó està mes vist que el TVEO .... Bueno tu sabràs. Aquesta sequencia va tenir lloc a l'oficina de Salseta Discos un munt de vegades . Endementres en RAMON MUNS; Extraordinari compositor i autor de lletres molt "clavades"; Un cantautor que no ha estat prou considerat. Com tants i tants que no interessen perque diuen les coses clares... Em va parlar d'un disc que estava fent la Maria Cinta on ell hi participava com a lletrista i em va passar una maqueta, en sentir varies de les canços jo em vaig retrovar amb aquella veu evellutada i afinada com un delicat instrument que es la Maria Cinta. La vaig conèixer als 14 anys un dia que va venir a cantar al meu Col·legi i era tan extremadament bonica que m'en vaig colar nomes de veure-la. com tots els adolescents que ens la miravem com si fos la nostra particular Sylvie Vartan. Salvant les distàncies està clar, la que fou la donna del Jonny Hollyday , i sense desmereixer-la del tot, no li arriba artistíscament ni a la sola de la sabata a la MARIA CINTA ... Ara tenia la possibilitat de produi-li- mes aviat editar-li un disc, per-que una professional com la Maria Cinta, no permet que ningú li produeixi un disc, que no sigui del seu cercle de musics de confiança...el guitarrista EDUARD DE NEGRI va fer la producció artística - impecable, qualitat garantitzada . I ben fet que fa. I vaig proposar-me fer-ho, a pesar de la reticència de L'Escribà i vaig apretar i tirar endavant quasi sense ni el seu permís , ell va deixar fer, però no hi va posar res. Només més tard quan va veure que Radio Capvespre es convertia en un éxit i també en un clàssic. Perquè que aquesta canço va mes enllà de l'èxit: es una canço per a passar a la història ... llavors va començar a fer el Pavo , com sempre i a emportar-se el mèrits , tot i que com sempre també es va emportar els calers.... Aquesta es la meva versió, la seva pot ser molt diferent, perque ell sempre te la raó i no reconeixerà mai que els seus éxits son els meus encenrts en un 8o%.-O més. Després, com sempre i no se perquè, segurament a l'hora de liquidar o pels impagables cagarros contractuals del Sr. Iniesta, va fer emprenyar a la Maria Cinta i no m'extranyaria gens que la "merda " me l'hagués emportat jo, també com sempre....Ara tot això no te importàcia, la Maria Cinta va fer una cançó que ja es inolvidable , i a mi em queda l'orgull d'haver-hi fet de catalitzador per que es pugues editar. Res més a dir. La meva acera es escombrada . Qui la tingui plena de fulles seques o podrides que agafi l'escombra .

IMPRUDÈNCIA

2012-01-19T13:07:00.001+01:00

Laisse venir
Laisse venir

Laisse venir
Laisse venir

Laisse venir
Laisse venir

Laisse venir
Laisse venir

Laisse venir
Laisse venir

Laisse venir
Laisse venir

Tu perds ton temps
À mariner dans ses yeux
Tu perds son sang

Tel Attila
Tel Othello
Tu te noircis
Dans quoi tu te mires
Dans quel étang

À l'avenir
Laisse venir
Laisse le vent du soir décider

À l'avenir
Laisse venir
Laisse venir
L'imprudence

Tu l'auras toujours ta belle gueule
Tu l'auras ta superbe
À défaut d'éloquence

Tel Machiavel
Tel Abel Gance
Tel Guillaume Tell
À quoi tu penses
À quoi tu penses

À l'avenir
Laisse venir
Laisse le vent du soir décider

À l'avenir
Laisse venir
Laisse venir
L'imprudence

Tu perds ton temps
À te percer à jour
Devant l'obstacle
Tu verras
On se révèle

Tel Perceval
Tel Casanova
Tel Harvey Keitel

À l'avenir
Laisse venir
Laisse le vent du soir décider

À l'avenir
Laisse venir
Laisse venir
L'imprudence
L'imprudence

Laisse venir
Laisse venir
Laisse venir
L'imprudence...

JOANN BARCELO (PAS DE DANSA) la Poligrafa 1982- MIQUEL ÀNGEL TENA 1983

2012-01-17T19:16:00.000+01:00

DANSA FINAL REMEX by Miquel Angel Tena

DANSA FINAL

Vull resumir què és ser feliç:
menjar, dormir, assaborir el paisatge
i jeure amb dona d'or en llit ben llis,
passar pel món sense pagar peatge.
Jo ja en tinc prou: m'ho dic quan parlo
amb mi,
davant l'espill de plata renegrida,
el ventre ple, als dits el vi més fi,
imaginant mullers de molta mida.
(Però no és cert. Llegiu, si no, aquest vers)
L'he fet potser perquè el necessitava,
com l'aigua al mar, com l'òliba la nit.
Per ser feliç cal, doncs, ser ben pervers,
foragitar del rostre moc i bava,
no reflectir en paper el propi neguit

VENUS

2012-01-16T17:25:00.006+01:00

Parole de Vénus:

Là un dard venimeux
Là un socle trompeur
Plus loin
Une souche à demi-trempée
Dans un liquide saumâtre
Plein de décoctions
D’acide…
Qui vous rongerait les os et puis
L’inévitable
Clairière amie
Vaste, accueillante
Les fruits à portée de main
Et les délices divers
Dissimulés dans les entrailles d’une canopée
Plus haut que les nues…
Elle est née des caprices
Elle est née des caprices
Pommes d’or, pêches de diamant
Pommes d’or, pêches de diamant
Des cerises qui rosissaient ou grossissaient
Lorsque deux doigts s’en emparaient
La pluie et la rosée
La pluie et la rosée
Toutes ces choses avec lesquelles
Il était bon d’aller
Guidé par une étoile
Peut-être celle-là
Première à éclairer la nuit
Première à éclairer la nuit
Première à éclairer la nuit
Vénus
Vénus
Vénus

Là un dard venimeux
Là un socle trompeur
Plus loin
Une souche à demi-trempée
Dans un liquide saumâtre
Et d’acide…
Probablement qui vous rongerait les os
Et puis
Les fruits à portée de main
Et les délices divers
Dissimulés dans les entrailles d’une canopée
Elle est née des caprices
Elle est née des caprices
Pommes d’or, pêches de diamant
Pommes d’or, pêches de diamant
Et ces cerises qui grossissaient lorsque
La pluie et la rosée
Toutes ces choses
Guidées par une étoile
Guidées par une étoile
Première à éclairer la nuit
Vénus
Vénus
Vénus
Vénus

Elle est née des caprices
Elle est née des caprices
Pommes d’or, pêches de diamant
Pommes d’or, pêches de diamant
Et ces cerises qui grossissaient lorsque
La pluie et la rosée
Toutes ces choses
Guidées par une étoile
Guidées par une étoile
Première à éclairer la nuit
Vénus
Vénus
Vénus
Vénus

DORM ..DORM Joann Barceló 1980 , Cançons de la nit benigna 1983

2012-01-16T11:15:00.004+01:00

Tenies foc als anys i ara dorms i no et queixes

la mort ja t'ha posat les mans de seda als ulls...

Per la noia que menjava margalides...

2012-01-14T12:29:00.000+01:00

"I avanço el pensament a la porta de la llengua, que aboca la par(au)la "

2012-01-14T09:39:00.003+01:00

cantireta: ELS HOMES QUE ESCRIUEN
Com que avui estic molt gandul us remeto a la Cantireta que ha fet una entrada magnífica la primera frase es genial.

HOME NU -JORDI PÀMIAS I GRAU -CANÇONS DE LA NIT BENIGNA

2012-01-12T16:56:00.001+01:00

HOME NU

Del teu cos en surt
una pedra blanca
amb fona d'amor
destrament llançada
l'aigua de l'estany
ara perd la calma.
Si a la nit, la dona
s'ha tornat manyaga,
i et cosia tot
amb fil de rialles,
per fines escletxes
del balcó de casa
entrarà la llum de la matinada.
Meravella és
moure l'aigua mansa,
gratar la foscor
del pou de la mare
i, en la nit total,
encendre una flama.
Quan llances el roc
la joia et delata.

Jordi Pàmias i Grau "Cançons de la nit benigna"Tià de sa Real. Manacor 1980
Música:Miquel Àngel Tena

CARTA AMB ADREÇA

2012-01-10T10:40:00.003+01:00

Una nit no dorms per que tens el pensament urgint-te a posar ordre per que de cop l’edat t’ha deixat sol a la cantonada, com qui abandona a un cec al ajudar-lo a creuar. I en enfilar la vorera del carreró que mena a la vellesa i potser per que el destí acaba regint mig be les coses, l’has començat a veure una mica distinta de com la veies. Ara potser més a l’abast, com si tota la vida hagués estat molt lluny i un tel de boira blanca us hagués fumat el territori on forçosament, per llei natural, teníeu dret tots dos a respirar. I m'ha passat que els fills, un dia et miren amb un punxó posat a l’ull, com si fossis tu, qui els hi ha llençat el dard enverinat que a tots ens pertoca dur clavat al muscle de la vida. T’adones que no, que tu els estimes com pots i no ens saps més. Son ells que tenen por i també per que en tastar la fel de la seva pròpia ració de dolor, busquen culpable i el troben...i que això també et toca de voler-ho i fer-t’ho teu, doncs aquest es un assumpte de família, de la mateixa lletada que l’amor. I veus que tu també duus una estella encastada sota la pell de l’ànima. Que ja es temps de treure-la com qui es treu un ull de poll o una molèstia acostumada. I en resultar que les coses sempre giren en espiral i s’eixamplen, entens que hi ets a temps de trobar la manera de dir-li que ho has fet. I només de pensar de fer-ho, ja tot s’acaba i tot es nou. Com un regal d’aniversari. I encara que no fos així, que molt possiblement no ho sigui, per que ja li es massa difícil d'entendre. O dones per bo. Fas, com si, el gest d’alegria del teu fill, en parlar amb ella, et confirmés, que tots aquests viaranys difícils per a on ens ha conduït la vida, només han estat dreceres extraviades de l’amor.

Més, Ai!, hi ha un seguici d'estirp, que vas crear tu, en el teu viure errat, una descendència de les idees, un tuf de voltor que et domina el vellejar, que t'amaga un secret innoble, quelcom decidit per fe de l'odi i la rancúnia i contra el que no si pot fer res. No hi a la paraula al diccionari per a definir i dir-li nom a tant d'oprobi . L'has errat, però no amb mi , jo no soc Brutus, qui et clavarà el punyal, serà el Caim que tot lo dia t'afalaga i t'odia pel dessota, qui al final et tocarà la mort i en farà un negoci brut. Jo no hi seré per a veureu. No en sé de ser tan fals. I traïdor . No en soc de tant dolent... com per demés, jo ja he fet net amb tu i la meva acera es escombrada. Ni a punta de pistola et tocaria un pel o et faria fer res fora llei. Per això hi ha el perdó i es va donar a l'home el poder per a exercir-lo. A! mes al voltor no l'he de perdonar pas jo sol, sinó Tu. Un Àliga Reial, mai es rebaixa al davant d'un rapinyaire, oportunista i el fuig i no s'hi barreja, i espera . Espera encar que sigui la vida, tota, que posi el coll a l'abast de l'urpa- No hi ha perdó pel lladre de tombes i misèries. Encar que només sigui un instant, li clavarà l´'ungla a l'artèria desplomada com qui esclafa damunt les estovalles a un insecte verinós. I després el tira a terra per a rematar-lo amb el taló. Per si n'hagués quedat algun dubte que fos del tot inofensiu...per la canalla.

LAST TRAIN... JA HI PUJAREU VOSALTRES ALS TRENS QUE NO PORTEN ENLLOC

2012-01-07T16:44:00.007+01:00

LAST TRAIN , BALLAD OF STATION FOOL

NO EM VINGUIS AMB QUENTOS NO EM VINGUIS AMB HOSTIES "!TU" ETS MES DESASTRE QUE JO!!!

2012-01-05T11:24:00.011+01:00

TU ETS MES DESASTRE QUE JO

EL PROBLEMA REAL DE LA PIJA ES QUE ESTA CONVENÇUDA DE QUE MENJA PA DE PESSIC I CAGA PANELLETS A 20 KILOS EL MIG KILO.
( HE TRET LO GAGARRO PERQUE EM MOLESTAVA SOBREMANERA LA SEVA CONTEMPLACIÓ DIARIA I SIMBÒLICAMENT ACONSSEGEIXO EL MATEIX AMB AQUESTA UFANOSA PRESENTACIÓ DE DOLÇOS CATALANS DE PROCERÈNCIA ARÀBIGA)

ESTIC ESPERANT... I L'ESPERANÇA FA DE MAL ESPERAR

2011-12-31T12:40:00.001+01:00

I endementres anem a plegar caragols?

CANTEM, CANTEM... QUE ARA ES NADAL ...

2011-12-27T12:50:00.089+01:00

A quart curs de Batxiller els que havíem de passar la revàlida ens varem tenir que quedar uns 15 dies més al col·legi per tal d'esperar torn a l'Institut Jaime Balmes, per a examinar-mos, - Endementres amb el Col·legi quasi buit els quatre pelatxets que quedàvem estàvem exposats a la depredació més vil per part dels pedòfils justificats que pul·lulaven entre les files dels Educators. "La justificació més habitual pera minimitzar les passades de mans per sota la camisa o les abraçadetes carinyoses amb petonet el mes aprop de la boquera possible, o descaradament al morro com per equivocació i les fregades de polla contra les natges en el moment mes inesperat, d'un partit de basquet, era que com que estàvem lluny de casa i ens enyoràvem de les carícies dels pares, nosaltres mateixos probocàbem aquelles situacions de contacte físic i que ells només feien que suplir la manca de carinyu en la que ens trobarem... Ejem!! Ejem!!! Jo he vist com li petàven el cul, al laboratori, a un nano de tretze anys que cridava com un conill contra la taula de marbre amb un pollot de dimensions extrahumanes, sortint d'entre els botons de la sotana d'un capellà que passava per Sant... En aquell "impasse", un d'aquestos voltors es va fixar amb mi i em vigilava tothora, me'l trobava continuament pels passadissos i em magrejava com fen veure que jugava, estava perdudament enamorat de mi i no ho dissimulava gens. De nits se'm assentava al llit amb una ma al breviari i l'altra damunt del meu paquet i jo em despertava amb uns ensurts del dimoni i tenia que somriure perquè em tenia acollonit.

En una visita del meu pare, visites de deu minuts per a portar-me la roba i normalment renyar-me per algua collonada, li vaig explicar els fets, demanant-li per favor que em tregues d'allí aquell dia mateix, perquè ja no ho aguantava més. La resposta fou una bufetada a cada galta i un: "Tu tens massa imaginació i tot això t'ho inventes per a no tenir que fer els exàmens , se't nota a les ulleres que fas, que et passes el dia masturbant-te, i ara mateix vaig a parlar amb el director per a posar-te a puesto que ja mos tens farts amb els teus cuentos!!". Acte seguit va anar directe al despatx del director a explicar-li els fets. El que vaig arribar a pringar durant aquells 15 o vint dies abans dels exàmens només ho se jo i Deu lo nostro senyor. Es com si el meu pare els hagués donat permís i bula, barra lliure per a violar-me amb totes les de la llei, vaig chupar polla i em van rebentar el cul tant com els va donar la gana. Se'm passaven l'un a l'altre com si fos un nino per jugar... Una de les coses amb les que insistien més era, en que jo fora molt bo pel seminari, mentres se'm follaven em deien que em durien al seminari i que seria com Santo Domingo Savio, que era un dels seus Sants preferits, per que feia carona de dat pel cul. Com Jo. Jo crec que aquells dies em vaig tornar com un Zombie, no crec que fos ben conscient del que m'estava passant, ni entenc com es possible que no agafés la porta i fotés el camp d'allí, estava tant acollonit que els atacs d'ansietat i de pànic em tenien en un estat de continnua paràlissi mental. Em va durar anys l'angoixa i els atacs intempestius de pànic, de fet encara en tinc. Perque l'ansietat no tractada es torna crònica.Quan vaig veure el Principe de las Mareas, vaig pensar que aquell tio no li havia passat ni una vintena part del que em va passar a mi. Quan vaig tornar a casa, ja no era el mateix, ni mai més he tornat a ser-ho. La meva sexualitat va estar un temps entre Dolce & Gabana i la meva relació amb la família sencillament es va acabar. Llavors va començar o prosseguir amb més intensitat si cap, el puteix sistemàtic perquè no em sotmetia a l'autoritat. Segons el el meu pare tenia peresa mental, ( si tenia una lesió cerebral fruit de una polioencefalitis que causa fatiga psiquica i física) segons el meu germà era un degenerat que es matava a palles, (Si, d'entant me la pelava , com tots els meus amics, i que?). Com que ell era un dels preferits de l'Arnillas, que era un numerari de l'Opus. I es mortificava per a formar "la Força de Voluntad i el Caràcter"... (Menudo!! Caràcter que li va formar el fill de la gran Puta!!!) Segons ma mare era un tarat i estava perdut per sempre ademes Deu em castigaria...per que era dolent. ????. Ma germà va descobrir els rèdits que aquella situació li atorgava i ja mai més va ser un germà , només ha estat un Banquer que administra el puteig i en treu beneficis.
- Perquè he decidit. Ara fer aquestes declaracions?- .Si he estat guardant-me-les tota la vida . Doncs perquè ; Si no poso al seu lloc a aquest senyor tan respectable i triomfador, i tan bon cap de personal, ell seguirà amb aquesta violencia la resta de la seva vida, perquè davant de la possible mort de la meva mare, ja ha prés una postura agresiva i dominant que em recorda la d'un mico d'espaltlla platejada que remet tant a aquella antiga situació d'abús consentit, que no li puc permetre i si no li agrada i se sent ofés , que si posi fulles, perquè jo no tornaré a passar per aquelles humiliacions mai més. I ell no te dret a fer-m'hi tornar a passar ni de resquill. Van aconseguir fer-me sentir culpable de tot i de més, i em van crear un doble difamat que mai vaig ser jo . Tot per a justificar la seva pròpia sevícia i la seva vergonya de tenir un malalt de Pòlio a la família. Particularment per part de la meva mare que s'odia a si mateixa, tant, que rebenta contra mi tot el seu desfici per haver estat tant estúpida com per provocar la meva pólio anant a visitar a una coneguda que tenia un crio amb ple atac de Pòlio. D'ací ve tot el seu "desapanyu" mental i emocional.I la seva tírria contra mi que he de ser el dolent de la peli perquè ella no pot assumir la culpa. A part de que te un Síndrome de Tourette que no s'ha tractat mai i que la fa ser una obsessiva compulsiva de tres parells de nassos. La seva especialitat es tractar malament a la gent i exigir dels demés allò que ella no dona mai. Quan em vaig posar a cantar ja va ser el súmmum. Que m'exhibís davant de la gent, els va provocar una rancúnia agressiva, un rebuig tant intents que crec que el meu pare m'odiava en la mateixa proporció com s'avergonyia de mi, aquest rebuig mai a deixat de funcionar. El meu pare es va morir sense haver-me vist cantar mai en directe, ma mare m'ha vist dues vegades, ma germà tres, i diu que quan he de sortir a l'escenari em cago als pantalons... (fals i desviat com una escopeta de fira,) se li veu el plumero per sota dels bigotis de fatxa que de vegades porta, perquè si alguna cosa em caracteritza en els directes es l'aplom, la seguretat i la valentia en el meu discurs. Fins hi tot la Feliu em va fer notar aquesta manera meva d'afrontar la sortida en escena "amb un parell de Bemolls". Desprès d'un recital que ferèm junts a les Cotxeres de Sants. També l'Ovidi un dia parlant del Trac de l'escenari, em deia que ell es fotia dos o tres copes de conyac , i jo li vaig dir que em fotia una manta imaginària al cap i sortia a peliar com un bòxer. I ell em va dir que ja ho havia vist això i que de vegades les meves entrades eren "l'ostia de potents". No saben com fer-me mal, desvaloritzar-me i s'inventen falsedats. Diuen que jo no he treballat mai. No jo no he fotut mai rés a la vida soc un manta de collons que no vol treballar !!!!!Primer em vaig recorrer tot Europa cantant i guanyant més pasta que mon pare tres vegades. Després; Jo vaig Fundar la Salseta del Poble Sec, amb el repertori dels viatges a Suisa que feiem amb L'Ignasi Miquel i el Salvador Escribà , i mes tard amb en Manel Montañés i en el primer bolo va venir el Lluís Masdeu de Lone Star , que era un Senyor i un home culte i educat. Altra cosa es que alego l'Escriba, traicionés als amics i incorporés a tota una colla de xoriços i purriots a l'orquestra, Com en Vercher que passa com que fou el fundador però no es veritat perquè va venir desprès cridat per l'Escribà per fer el Mamotreto del "Hasta luego Cocodrilo" que va ressucitar als Sirex i als Mustangs .Tota aquella operació li va costar a L'Escribà, 25 anys de lluites internes, indemnitzacions milionàries i un munt d'energia que hauria pogut utilitzar per a crear una empresa de veritat. Que Ara amb 65 any encara vagi pels envelats cantant el friscaletto, dona la mida de la seva falta de visió empresarial, del seu egoisme i el seus gelós procedir amb tothom que li pugui fer ombra... tan garrulos i desagradables eren aquells paios, que jo vaig fotre el camp i el Montañés també al cap d'un temps. Jo vaig fundar Justine, que després em vaig vendre al xoriço de l'Esquer, per anar a fundar la discogràfica de Salseta Discos. Perquè l'Escribà em va demanar per favor que l'ajudés , quan Belter va fer fallida i els va deixar amb el cul a l'aire. Jo vaig inventar el rock català, perquè va ser gracies a mi que Salseta Discos va fitxar al Sopa de Cabra i als Umpah -Pah. En una batalla campal contra el degenerat del Iniesta que no volia de cap manera i que vaig acabar guanyat jo i a la llarga ell, fotent-ho malber tot amb la seva fastigosa manera de contractar els bolos i putejar sàdicament a tothom i ademés lucrant-s'hi per sota mà. Ja m'agradaria saber quant sopars va fer amb Dr. Músic aquell .... Els Sopa foren els que van obrir el mercat. Ens va trucar el Puerto des de Catalunya Radio per a dir-mos que allò es el que havien estat esperant molt anys i que s'hi llançarien de cap perquè era molt bo. I la capsa dels trons va petar i jo vaig escriure totes les línies publicitàries dels Sopa de cabra, i els altres grups que Salseta va descobrir, tot el que sortia a la premsa sobre els grups havia passat abans per les meves mans, els crítics i els machaques dels diaris, les ràdios i la TV , rebien la feina feta i feien el seu "corta i pega" i apa i posaven la seva famosa firma , però els textes els havia escrit jo... això ho sabia tothom i tothom callava. Perquè era normal. Si això fos Nortamerica jo seria mes famós que el pupes i guanyaria una pasta dels collons, com la Lynda Perry, que fa el mateix que vaig fer jo i esta folrada de dòlars . De fet a mi em van donar el Premi Nacional de Música "per una nova manera de fer en la promoció i management dels artistes". Jo era el que feia la promoció i jo era el mànager de ruta d'aquella canalla, Jo feia fins hi tot les portades dels singels que anavem traient un darrera l'altre. Així que el premi me'l van donar a mi . Fins hi tot el vaig anar a a recollir jo de mans del Frigola. Jo vaig vendre in situ de Corte Ingles en Corte Ingles de FNAC en FNAC , i Discos Castelló i Discos Gong , i tots els grans majoristes del país, fins a Alacant i Bilbao passant per Mallorca, els centenar de milers de discos que van fer milionari a l'Escribà, i a mi em van permetre viure mig decentment una temporada, ja se'n va encarregar de que no pillés calers de veritat , de la bossa, **^¨... de 400 a 500 milions de peles que no se sap on son .... i em quedo curt, que ara hi hem tornat oi????. Jo vaig fer de mànager de ruta durant tres temporades del mes gran grup de Rock de la Història de la musica catalana. I vaig escriure un opuscle que l'altre dia em volia comprar per mil euros el rata dels collons. 1000 Euros per 100 pagines de primera ma del mànager de les primeres actuacions de Sopa de Cabra????? Andà a caga' la Mamon!! Jo anava a la majoria dels bolos de la Salseta per ajudar a l'Escribà en les qüestions de manegament i per a muntar una botiga de discos que facturava entre 60 i 80 mil peles per bolo i la Salseta feia un promig de 120 130 bolos a l'any, amb tot el catàleg de Salseta discos. Jo vaig muntar la Rural i la Cia Ponentina de cançons de pagesia" que han estat grups cabdals en la recuperació del nostre folklore nacional i vaig nodrir el grup de materials amb la meva feina com a investigador del folklore més ancestral de la meva terra i vaig fer possible el Disc "Terra" que avui en dia es un referent i un clàssic i que vaig pagar i produir jo, des-de el principi fins al final, per molt que ara l'Escribà vagi escampant per entre els del mundillu, que ell es va gastar un dineral amb la Rural . L'Escribà no es va gastar ni un duro, ans al contrari , va retrassar la publicació del disc gairebe un any y es va embutxacar 400.000.- peles de subvenció de la Generalitat que vaig gestionar jo, també del principi fins al final. Va fabricar 300 discos i li costaven 86 cèntims d'Euro unes 70 i pico de peles, cada un osia que es va embutxacar la major part de la pasta. I encara espero que em passi comptes dels discos que ha venut , ( Que vaig vendre jo clar). Salvador Escribà!! no s'hi val a mentir per sistema per a justificar que ets un negrer, que m'has explotat tota la vida. I sàpigues que la Salseta es tan meva com teva , perquè sense mi ni tan sols t'hauries atrevit a muntar-la , de fet et reclamo els drets intelectuals de la idea del Poster incombustible que has usat durant 35 anys. Tu a mi no m'has pagat mai res , ni m'has cotitzat mai una merda perquè ets un xorisso del 40, que enganyes a la gen amb el teu bon rollete . T'hauria d'haber fotut una denuncia per moobing quan ho va fer el Vidal i t'hauria planxat com a una cucaratcha, Però no ho vaig fer per que els musics no en tenen la culpa de que tu siguis un mesquí i un egoista. Fa deu anys que vaig marxar de Salseta - Fa deu anys que no n'encertes ni una !!!, perquè les teves grans idees, eren les meves grans idees. TU ets una màquina de tren, però JO soc el conductor i sense mi no saps on vas ni que vaguis per la via.!! Que el Tradicionàrius tregues el seu primer recopilatori amb Salseta Discos. De Que?. Se t'ahuria acudit a Tu? Crak de la Patxanga ?, Lloro de repertori???...Fabricador de Covers? Has creat mai una lletra , una melodia ? NOOOOOOOOO !!! ni tan sols cantes be, et salven els coros i la comèdia de marica que fas a l'Escenari. Per això ets un gelós, que t'aprofites del talent dels altres. Per exemple del Delgado que no li pagues una merda del valor del que et composa , T'importa una merda tot el que no sigui son Cubano amb Jinetera inclosa, esta clar... Jo vaig editar el primer elepé de musica de gralla que es va fer al país (Abans hi va haver un intent de part del Jaume Arnella, tot s'ha de dir, en un single o EP editat per Edigsa que no va transcendir.) Aquest LP que va donar la primera gran empenta al moviment graller de Catalunya. Jo he estat darrera de multitud d'iniciatives culturals que han resultat cabdals i molt importants en la historia de la cultura d'aquest país, com La Fundació del grup Ponent de Lleida, la meva col·laboració amb el grup la Gralla i la Dalla, amb la revista "Userda" i amb els inicis del moviment dels Verds a Catalunya. També vaig idear i realitzar amb en Joann Barceló, en Carles Netto i la Lluïsa Pahissa , les "cinquanta hores d'Art de Balaguer ", que fou la primera gran rebelió en vida de Franco, de la Cultura Catalana, en un atac de guerrilla cultural, per sorpresa que va agafar en pilotes als feixistes de l'Ajuntament. I també vaig fundar amb ell la revista "Dos quarts de Deu" que ara resulta que va ser un dels revulsius "underground" més importants de l'epoca. Vaig , concebir i gestar la Fundació de L'ACIC, que més tard fou desactivada, intervinguda, per les traïcions d'en Tero i en Marrassé, amb els seus pactes indignes amb CIU. De la maneta d'en Llach. Que va anar a signar sense que ningú de nosaltres sabés que signava. A part i per sota mà. Vaig preparar amb en Jaume Escala la tancada dels Cantautors al Palau Marc... i a he produït economicament i en part artísticament i tècnicament. I publicat. Editat. Tot jo solet. Tres discos amb materials meus, que resulta que son tres clàssics en el seu gènere, i he estat en la producció artística o executiva de almenys quaranta discos més de diferents artistes. Soc un tècnic de so mol qualificat, perquè he estat estudiant i practicant en el mon de l'àudio analògic i àudio digital, tota la meva vida i encara ho faig. He passat milers d'hores en estudis de gravació, fent produccions de la mes variada tipologia d'estils i categories musicals i he sonoritzat events molt importants, des de L'Eric Clapton a Miles Davis, he treballat per grans companyies d'audio professional tant espanyoles com estrangeres, i he viatjat per tota Europa, com a tècnic de so i com a dissenyador d'ambients de llums automatitzats, i paro, perquè ara ja em fa vergonya de dir que he fet tantes coses, encara moltes més que totes aquestes, com perquè el meu germà que va fer un cursillu d'ESADE, vagi dient "por las calles de los pabellones psiquiatricos en donde habitamos a vecescuando se le encabrita la pelota" que jo no he treballat mai. I que soc un inadaptat social, i que tinc una relació malaltissa amb la música... (li agrada tant de repetir aquesta elaborada manera de desacreditar-me, que ja fa pena, pudor i mania). Només he composat unes 270 cançons. Melodies que fan mes hores de música, real, que molts compositors clàssics que es perdien en estructures repetitives de la mateixa idea, només per a demostrar qui era el que tenia més muscle tècnic. Impossible calcular exactament el nombre, perquè sempre en surt alguna altra del fons de la memòria o dels papers. He composat la música de unes quantes obres de teatre i multitud de gingels per la radio i per anuncis publicitaris.( alguna cosa tenia que fer-ne de les cançons que no valien prou com per considerar-les dignes de ser cantades damunt d'un bon poema). Tinc set llibres de poesia en estat de continua evolució i creixement que de fet si minimalitzèssim una mica com es ara la moda , en farien 21 i que es publicaran quan a mi en doni la gana perquè no jugo a "premis" amb la Poesia. Ni utilitzo la poesia per a aconseguir un empleio de gestor de la cultura, a la "Pedrera", "For exempel", Com ha passat des que els putos fills d'en Foix van massacrar al sociorealisme, per a substituir-lo per la inocuitat. A les ordres de CIU. En aquest mateix blog en podeu trobar un tastet d'entant entant. He escrit quatre noveles que he presentat a certaments importants i han quedat ben situades, encara no en se prou, la SPP m'afecta la memòria del treball i desequilibra el ritme i l'estil de la narrativa que vagi més enllà del conte curt. No puc mantenir un ritme prou estable per a escriure bones noveles, però ho intento. I ho seguiré intentant. He escrit una col·lecció de contes infantils que s'ha portat al teatre i s'ha representat a la Fira de Musica Tradicional de Manresa, amb molt d'èxit de públic. Entre altres llocs. He fet uns 700 recitals com a cantautor, no son molts, però son Prous com per poder afirmar que soc un Cantautor Professional ( això si, sempre cobrant amb negre dels ajuntaments) sense cap mena de dubte. El que els toca més la moral es que jo hagi fet tot això, mantenint sempre la meva independència i la meva llibertat, i a pesar del SPP, que es va manifestar clarament, als 15 anys , just després d'els episodis d'abusos i de la cirurgia que els va seguir. Quan diuen que jo no he treballat mai en realitat volen dir que jo he estat sempre un home lliure. I que no he fitxat mai, cosa que m'enorgulleig sobremanera. Donada la deriva actual del sistema econòmic corrupte, que ja s'ha tret la careta, m'he estalviat un pastón, que els serà robat als pobres i als no tan pobres "treballadors..." De fet ja els hi han robat ... La meva família, son com molt be ho va definir, la Teresa Pàmies al seu "Testament a Praga" : "Una família de Carques"-. Això es el que son, els Vells i els Joves, amb algunes honorables excepcions, son una colla de Carques i retrògrads, Pijos de poble i feixistes la majoria i en general de justeta intel·ligència. Jo No. Puc. Ni vull. Seguir fent veure que no m'entero de res, fent-me el tontet, (Jo, de tontet en tinc tant com lo Maquiavelo), per a evitar la seva agresivitat; Ara es temps de posar les coses al seu lloc i a fe de Deu que s'hi posaran!! Tindre tota la paciència d'un animal de presa, si cal perdré la partida, però guanyaré el meu dret a ésser, mal los pesi, també però els abusos i les difamacions, les inhabilitacions de facto, els maltractaments de paraula i obra i els robatoris de carambola, s'hauran de justificar al front d'un tribunal, si no tenen la valentia de posar damunt de la taula la seva vida i la meva. La seva cartera i la meva, Els meus drets i els seus. Per cert la SPP produeix una intolerància absoluta a l'alcohol, ocasionant seriosos trastorns psicomotors. Causa pèrdua de funcions cognitives transitòria molt més acusada que la ocasionada per les mateixes dossis a una persona de salud normal, per tant; Acusar-me a hores d'ara de ser un alchòclic . Es una solemne tonteria . Si de cas soc un intolerant al alcohol, que no beu i que fou criminalitzat, per la seva família, per causa de la seva reacció anòmala al seu consum .Desde que em van diagnosticar la SPP ara ja fa uns 17 anys el meu problema amb l'alcohol es va acabar i ara em dedico a ajudar a la gent que intenten deixar de beure, perque a mi també em van ajudar quan no sabia que em passava , El que no em va ajudar, fou ma germà, que cada vegada que em trobava en condicions perjudicades, em tancava a un psiquiatric. A veure si rebentava com el pobre Màrio. Ho esmento per si encara hi ha algú de la tribu que pensa que soc un alchólic degenerat.... Al Màrio Aige també li va passar això . Al Màrio el van matar, el van tancar a un psiquiàtric i el van medicar tant que li van provocar un íleo paralític i una perforació intestinal. Això es un procediment criminal amb un malalt de Polio , del qual, qualsevol neuròleg, sap que te tot el sistema digestiu enlentit. Amb mi no heu pogut, mamons, protocriminals eugenèsics!! i mira que ho heu intentat he? Cunyada de mis amores?. Encara no has après que a la vida, qui la fa la paga?. No n'has tingut prou amb les desgràcies, per aprendre que la mala folla es un boomerang?.

ENTRE AQUESTES FOTOS NOMÉS HI HA UNS MESOS
DE DIFERÈNCIA UNA ES ABANS I L'ALTRA DESPRÈS

LA BELLESA DE L'HOME - POEMA XI

2011-12-25T13:22:00.002+01:00

Signaré amb creu de guix

el pam de terra erma per on pelluquen viure
asseguts a l'esglaó de la voravia
o perduts pel laberint de les cantonades humides,
immòbils al portal orinat que mai no travessen les alegries
els que nasqueren minvats:
el nan,
el coix,
el que te la cara de fetus,
el que té les orelles travessades per la claror,
el que te el gest pàl·lid,
el que duu les mosques com a expressió de la cara,
el que te el cap que li trabuca,
el que s'embruta els pantalons sense adonar-se'n,
el que te gep i mira amb tristor els excursionistes amb motxilla,
el grandolàs que te la veu de nina,
el mut,
el cec,
el cec-i-mut,
el que te el cor a la dreta,
el que està compromès a viure dins d'un llit de posts,
el que te una salud que rebenta i rebenta,
el que té el fal·lus micoi i gira la conversa quan es parla de dones,
el que te el nom escrit a la llista municipal dels marietes,
el que tremola,
el que té els dos peus esquerrans,
el tartamús.
el que duu posada cadira de rodes
i tots quants
sense saber per què
ens han donat avantatge.
Si puc
retardar les llàgrimes,
qui sap
si de creu
en creu
de guix,
Assoliré
destriar
les línies de força
que em mantenen dret
enmig del panorama.
14-III-1972

Miquel àngel Riera “La bellesa de l'Home” Palma ,Editorial Moll, 1979 ( col, Blanquerna, nº22)

BON NADAL !!!

2011-12-22T11:05:00.003+01:00

El radi macrocosmic de l'angle de l'ala de l'Angel

coincideix exactament amb proporcions microcòsmiques

amb el diàmetre d'una llàgrima de dona jove que plora per que esta sola.

la Dona no ha de medir mes de metre seixanta i tres i

la distància entre els seus ulls no ha de superar

mai els 4'5 centímetres o la circumferència de la llàgrima

es veuria afectada en un micró .Cosa que encara que sembli poca cosa

afectaria sobre manera l'ordre de l'univers.

Donat que l'ala de l'Angel es en realitat

la vela que recull el vent d'electrons i partícules divines

que dignifica el moviment de les estrelles.

Sense aquesta dignificació no tendria cap sentit

que girés l'univers en dextrògin o a l'inrevés

ja que la carga emocional de la llàgrima

de la dona es la que dona l'impuls a l'Ala angèlica

que genera el moviment de l'émbon central

de tots els universos. I que coincideix

paradoxal ment amb l'energia generada

a petita escala, esta clar , pel moviment

dels amants en la consumació del coit.

Ve't-en ací doncs la simbologia universal

de la Verge i el nen, reeproduit en totes les cultures

com a mite creacional de la civilització.

Per tant el 25 de Desembre. Fum. Fum. Fum.

Celebració de l'equinoci d'hivern a l'Imperi Romà

i anteriors Imperis com L'Egipsi I el Babylonic,

Significa indefectiblement que el sexe es el motor de L'Univers.

I que es absolutament imprescindible que la verge deixi de ser-ho.

per que l'Ala de l'Angel segueixi complint la seva funció

de font energètica espiritual del gran Èmbol-Falus central.

Que nodreix d'energia al cos Deístic al que pertanyem

talment com si fóssim microchips destinats a una funció determinada,
en la continua, i eterna substitució celu-lar.

I si no: llegiu-vos la paràbola dels talents.

BON NADAL!!!

COS MEU ------ JORDI PÀMIAS I GRAU

2011-12-20T10:57:00.006+01:00

COS MEU

T'agombolaran
mans de nit humida,
dits d'aigua de llac...
Et faran un bes
les fonts amagades
a l'últim recer.
Se t'emportarà
el vaixell d'escuma
d'un riu encisat.
Et posarà un vel
de cristalls, a l'alba,
el blanc gebre, esquerp...
T'amanyagarà
per darrera volta
l'aigua de la mar.

Jordi Pàmias i Grau "Cançons de la nit benigna" Tià de sa Real. Manacor 1980

TARDA DE PLUJA MÀRIUS TORRES

2011-12-19T11:48:00.014+01:00

Particelles : JOAN RIBA

"De tots els Pianistes amb els qui he tingut el gust o el disgust de treballar, en Joan Riba en destaca per la seva honestedat i el seu bon gust. Si pugués triar. Ara aniria amb dos pianos de cua, com en Trenet, l'un pel Xavier Palà i L'altre pel Joan Riba amb aquestos dos genis, m'atreviria a donar la volta al mon".

Molt aviat ens varem adonar que aquell acordió era una desmesura i que si be en el disc podia estar mig justificat, si la cançó s'hagues dit "Tarda de tempesta" clar... en els directes no el faríem pas . Desprès de quasi be un any i mig d'estar fora de combat per causa d'un accident de trànsit, varem començar els assajos amb en Joan Riba al Piano, en Joan Vayreda a la Flauta travessera, L'Aurora Gassull al Cello, l'Oriol Camprodon al Clarinet. En Pere Bardagí als violins. El treball d'en Riba fou molt bo i meticulós. En Joan es un pianista detallista i molt sensible. Les cançons d'en Màrius li anaven com un guà, i, en Joan Vayreda també i va posar l'anima, varem arribar molt alt durant els assajos. L'Oriol com sempre estava fantàstic, encara que com sempre, tenia massa feina, però alguna cosa no marxava, i sobre tot el que no marxava era jo; Que desprès de l'accident ja no vaig tornar a ser ni la meitat del mateix, que ja només n'era la meitat del que hauria d'haver estat. Irremisiblement em perdia en mig d'unes melodies que jo mateix havia composat i que havia'm bestit amb en Josep Pons i n'a Maria Rosa Ribas, milimetre a milimetre, durant un treball que havia durat mes de tres anys, les coneixia tant que no em podia creure que em perdés en una entrada o de cop em saltés una estrofa sensera. Tampoc no hi havia prou concerts, alguns si, però no prou per a mantenir el grup cohesionat. L'Aurora va començar a tenir problemes auditius i finalment va abandonar el Cello. Jo ni m'aguantava dret. Així que encara que en Riba i en Vayreda van romandre fidels al projecte. Tot va caure com una casa vella, sense remei ni perdó. Eren temps d'esforços molt grans per guanys misèrrims.. De vegades em pregunto coses que fan mal... I com és possible que aquest país s'aguanti dret amb tants de Botiflers manant i desmanant.- La Neuròtica tonteria de L'Espriu que no hauria d'haver escrit mai allò de "em quedaré aquí fins a la mort....car estimo amb un desesperat dolor...." !! Andà a ca gal·la mamon!!! m'hauria d'haver quedat a Alemanya mil vegades, en lloc d'aguantar aquest país de garrulàssos i botiguers que no llegeixen ni un llibre a l'any... i es pensen que Pau Casals va escriure el Cants del Ocells...

Tarda de pluja by Miquel Angel Tena

L'EMPERADOR DEL BOSC SOLAR

2011-12-17T13:02:00.007+01:00

Xavier Palà a la Fundació Tèknikos de Verdú

L'Emperador del Bosc Solar

té uns diplomàtics disbauxats

que amb els arcans juguen a daus

i es rifen folls el cor del món.

L'ajuden savis de cartró

que a mitjanit, i d'amagat,

espien crims de l'univers

ben enfonyats a cada raig

perquè no els vegin de l'Olimp.

L'Emperador del Bosc Solar

va fer ocultar grans altaveus

al fons dels mars i oceans

per desvetllar-nos cada nit

amb el bramul dels seus sospirs,

per espantar l'aire i el foc.

I es va encabir un vestit de so

amb els filets de núvols d'or

que va robar a la mà del vent.

L'Emperador del Bosc Solar

ha fet molts pactes amb l'Etern:

s'ha enllardissat els dits de cel,

s'ha capbussat en la foscor.

El trobareu pels carrerons

plegant cargols, caçant coloms,

dormint als bancs com un tarot,

tot preguntant als vianants:

"Que em comprareu un tros de sol?".

Joann Barceló i Cullerés "No saps veure l'Espai que t'envolta" Edició de l'Autor

Melodia: Miquel Àngel Tena-Rúbies

Versió al piano electric : Xavier Palà

OLI D'ANTONI COLLADO

VIOLACIÓ

2011-12-16T13:00:00.003+01:00

M'és encara més difícil
que el viure engrillonat
per un dolor sense ortografia
i forma d'aranya de pota llarga
de neurona dibuixada a la pissarra
Un dolor d'axó, de fil de pescar tibat,
al punt de trencar l'am o l'ultim ull de la canya.
Aquest dolor d'empelt i vell com els meus anys,
d'ençà de la memòria.
Emmordassat com quelcom pecaminós.
M'és encara més difícil
no tenir ni dret a tenir-lo. Posseir-lo.
Administrar-lo, gestionar-ne les pèrdues.
Com si el meu dolor fou teu,
i tu en fossis l'hereu, per dret
de noble podridura.
I com si en fos un frau
que jo m'hagués gestat
per tal de no fer allò que segons tu
em toca de fer-
que deu ser: fer-te el seguici...
No hi ha perdó possible
per a una violació
d'aquesta violència.
Un home. No pot perdonar
una ganivetada al dia.
No hi ha hospital que pugui curar
un dispar diari
al vell mig de la voluntat de ésser.
No puc ser, ell, qui us en faci justícia,
perquè no seria just.
Que us en faci el Deu,
que en te les cintes de medir
el tallant i el tall.
Jo no mes dic; “No te'm atansis més”.
Ni t'atreveixis a mirar-me...

Miquel Àngel Tena-Rúbies , "Llibre de Màrio" . Suports Virtuals A.C. Mollet del Vallès, 2004

AVIAT ALS ASILS -UNA VERSIO PER A PIANO DE XAVIER PALÀ

2011-12-15T10:23:00.002+01:00

Aviat, als asils i als bancs de la ciutat,
entrarà al cor dels pobres tot el fred que s'acosta,
i a les mans, consumides de tant d'haver captat,
la misèria i l'hivern curullaran l'almosta.

Un silenci profund i vivent com un hoste
s'instal.larà a les cambres del vell palau tancat,
i pels camins, allargassats sota la posta,
descendiran les clares nits sense pietat.

I, tanmateix, que bells, el violeta pàl.lid,
el verd brillant, encès d'or immaterial
d'aquest ponent d'octubre, orgullosament alt,

d'una beutat que gela tot foc amb el seu hàlit!
Només, darrera els ulls, puja un vent aspre i càlid,
com d'una cova on crepités una fornal.

Màrius Torres

Melodia ;Miquel Àngel Tena
Versio per a piano :Xavier Palà

Aviat als asils by Miquel Angel Tena

AI, AMIC MEU... Avui un regalet:; Apa!

2011-12-14T10:45:00.010+01:00

"Ai brusc Ponent que no saps desmentir

la pietat amarga de les hores"

CLAM DE LA NEU JORDI PÀMIAS

Ai, amic meu dels anys amb l'harmonia,
del viure lleu que no et cal amagar,
torno del risc, la pedra de les hores
m'atansa al cau del vell record que em nia.

Mentre la rutina

confon el rastre
dels meus anys, lentament.

No tot el guany torna polsim la vida,
i no puc fer d'aquesta espera l'eix,
de l'hora quan el giny m'amara l'arma.
Si era bon brau demà fóra mentida.

Ara la rutina
la sensació d'haver viscut
un temps calent.

Tinc a la mà l'ocell de la paraula
i el fermo avar per tal de bé escanyar-lo,
si el deslliuro les urpes de la vida
no em faran ser l'imbècil de la faula?

Ara la rutina
del temps del si
fa sol o no fa vent...

Ai, amic meu no trobo la sortida.
Sempre estaré mig ebri mig vident
d'aquest absurd i atent a l'escarment.

Lletra i Música :Miquel Àngel Tena

FITXA TÈCNICA:

*GUITARRA ELÈCTRICA: RAMON LLATJOS, J.L. ESQUER
*GUITARRA CLÀSSICA : FELIU GASSULL
*GUITARRA ACÚSTICA: OSCAR MAS, MANEL MONTAÑÉS
*BAIX: RAFAEL ESCOTÉ
*BATERIA: EZEQUIEL "SAKI" GUILLEN
*PERCUSSIÓ :PEDRITO MARTIN
*CLARINET:JOAN ALBERT AMARGÓS
*PIANO :JOSEP PONS
* QUARTET DE CAMARA DEL LICEU 1982-83
*VEUS: MIQUEL ÀNGEL TENA, MANEL MONTAÑES, OSCAR MAS , J.L.ESQUER, JOAN ALBERT AMARGÓS
*DIRECCIÓ ARTÍSTICA: JOSEP PONS
*TÈCNIC DE SO: JOAN ALBERT MORALEDA

En Jordi Pàmias m'havia enviat un original mecanoscrit del CLAM DE LA NEU publicat al 1977 però que fou escrit uns anys abans, i ,jo me'l vaig endur cap a Alemanya en un d'aquells viatges que hi feia mig d'amagat de tothom per tal de guanyar prou diners com per aparentar que vivia sense treballar... Je je, n'hi ha que encara s'ho pensen que jo he viscut tota la vida sense treballar .-Tontets!!- el cas es que de tornada amb el tren, després d'em papar-me d'aquell llibre misteriós, insòlit, dintre el conjunt de la producció poètica d'en Pàmies, vaig escriure aquest remake que fou un a manera de explicar-li perquè tornava cap a Lleida .L'havia escrit o l'havia trucat , no ho recordo be, fent-li saber els meus plans de tornar als meus territoris primordials, volia tornar a Balaguer a descansar , estava esgotat, vivia d'una manera massa frenètica i ja ni m'aguantava dret. A Dusseldorf m'havia tornat a trencar el genoll , els de l'Hotel, varen pagar l'operació perquè l'assegurança només en cobria una part, precisament perquè m'havia trencat el genoll de la cama amb sequeles de polio, si hagués estat l'altra ho haurien pagat senser, - (Perquè en diuen: Companyies d'Assegurances , d'aquestes empreses de xorisos?). No em va costar ni un duro. Ells varen considerar-ho un accident laboral -de fet vaig caure baixant de l'escenari i la trencadissa de tendons i ròtula fou tan dolorosa que vaig perdre el coneixement una estona. Els elegants i educats Alemanys que sopaben varen fer un Hoooooo!!!en sentir aquell sorroll sinistre, despres ja no vaig sentir res mes. Em vaig despertar al sofa del Director que ja havia trucat a l'ambulància i em preguntava preocupat com em trobava, en mitja hora ja era al quiròfan , d'això s'en diu eficàcia Alenanya!!! En aquelles circumstàncies , enguixat com anava, encara vaig estar -hi un més i mig més fent coses d'en Cafrune i d'en Victor Jara. També cantava cançons d'en Barbat, les del disc de la teulada, que agradaven molt a la gent.. "...No fa gaires anys jo era un infant de bona fe...." Finalment em vaig acomiadar d'ells, amb la promesa de tornar-hi quan estigués millor. En arribar al carrer París , només en arribar, vaig fer la música del poema que havia escrit al tren i que havia enviat al Jordi desde l'estació de Ginebra, durant un transbord. Al cap d'uns dies varem anar a L'Alguer amb en David al Violoncel i en varem fer una de les primeres versions encara mig apedaçada. .D'aquella anada a l'Alguer, millor ni parlar-ne, perquè fou un desastre d'organització que feia pena. Em van posar una cadira i un micro a 20 metres dels monitors, varem tenir que demanar-ne un altra per que el David no podia pas tocar dret, i ni tan sols tenia un micròfon per l'instrument, al fons de l'escenari, ni tan sols veia al públic i en veure allò; Que era una falta de respecte del 40 , jo vaig passar de tot vaig engegar dues cançons i me'n vaig anar a l'hotel emprenyat com una mona. Encara no vaig execar-me de la cadira, que l'Esbart Dansaire de Rubí ja evolucionava talmen una colla de papallones ocupant aquells vintipico de metres .... No se qui hi havia al darrera d'aquella ensarronada, però m'ho imagino ...Es un tipus de mariconada que porta la firma d'un que jo se i que no diré. Que més voldrie!!!

Vaig tornar a Balaguer. I en quatre dies vaig anar a viure a Lleida. El desànim era absolut,

MIQUEL TRILLA , POETA I COMARCANT

2011-12-13T11:26:00.003+01:00

El vaig conèixer, quan ja el coneixia de tota la vida, s'havia casat amb la noia mes guapa del barri, l'Elena que quan passava pel davant de casa em feia pensar amb la Marilyn Mornroe. I venia del seminari, amb un bagatge cultural molt sòlid . I una Ètica com una pedra de molí. Escrivia poesies i havia tingut un fracàs , que l'havia deixat contra el paredo. En aquestes, que ens varem fer amics . Molt amics. Amics d'aquells que s'expliquen coses que no expliques a gairebé ningú , i ell va saber de mi coses que només sap ell . Les sap i les va patir igual que jo .De vegades la vida crea vincles que fan de substituts dels que aparentment haurien de complir la seva funció natural .En Miquel Trilla es el meu Germà gran. Sovint tinc la urgent necessitat de trucar-lo només per a fer-la petar, sovint em truca ell , no per res, només per si em faltés alguna cosa o per quedar de veure'ns la pròxima vegada que caigui pel poble. En Miquel Trilla es un poeta de Balaguer , ço que vol dir que a Barcelona no saben qui és.-encara- Perquè la crosta pedant i esnob de "La gran oferta Cultural" de Barcelona es pensa que ja en té prou amb el que passa a "La Mata". Jo que ja fa molts anys que mi !PIIIIITTTT! al damunt d'aquesta crosta, i m'enfout com una merda de gos que m'hagues barrat el pas a l'acera de Joaquim Costa... i que m'interessa molt més el que passa , s'escriu , es diu i es viu a "Comarques". Mil vegades més del que pugui aparentment passar a la Ciutat ...perque´; Considero que la cultura urbana es un fracàs absolut i una ratonera on la gent es tornen forçosament egoistes i agressius, per que s'han se donar cops de colzes per a poder passar o per a ser "algú" , Algú tan efímer com un perfum de moda... amb una preciosa etiqueta dissenyada per algun Merdós que va de que es algú, també...i te una marca de rellotges que porten una màquina xinesa a dintre i valen un paston i així d'algu en algú, corre la veu de que ni ha un que es un Algú ... i llavors surt a TV3 i queda consagrat com a portanveu d'alguna tonteria que interessa promocionar per a tenir a la gent enssarronada... Nostro senyor los perdoni....

A Pagès, al meu poble, això no passa aixines. Lo TRILLA fa tota la vida que escriu poemes i tots ho sabem i te una obra que no te l'acabes , i li fot vint voltes al més pedant dels pedants que pugui produir L'Ateneu Barcelonès o l'ultim bareto culturetes de moda . Lo Miquel Trilla ha depurat el seu escriure amb el seu viure , ha viscut i a escrit a l'ensems sense fer escarafalls, ni tirar a la tómbola dels premis, perquè es un home sincer i sense ínfules, que escriu perquè li agrada i li ve de mena i per que en té el talent per fer-ho i cada dia ho fa millor i ja fa molts anys que ho fa millor que molts que ja son Algú, perquè han ratat un premi ... Ja Ja!! Premis de Poesia ....JoJo!!JO!!!! N'hi ha per a partir-se lo cul, si no fes tanta pena...

Com qui no sap res d'allò que sabem els dos,

parlava amb tu,

i et rellegia el seny i el pensament de sempre.

senzill com ets,

com l'aire tebi d'un matí d'Abril.

bondadós i noble,

sempre t'he vist així.

Sense pols ni capes, ni ressols estranys,

als plecs dels nostres dies.

Encara dic:

de tu sempre n'aprenc.

Miquel Trilla "De versos i paraules" Pagès Editors Lleida 2005

IMMORTAL MORT QUE ET MORS.... ALAIN BASHUNG: IMMORTAL

2011-12-12T12:22:00.002+01:00

POT UNA CANÇO FER-TE IMMORTAL? SI!

LA NUIT JE MENS

On m'a vu dans le Vercors
Sauter à l'élastique
Voleur d'amphores
Au fond des criques
J'ai fait la cour a des murènes
J'ai fais l'amour
J'ai fait le mort
T'etais pas née
A la station balnéaire
tu t'es pas fait prier
J'etais gant de crin, geyser
Pour un peu, je trempais
Histoire d'eau

[Refrain] :
La nuit je mens
Je prends des trains
a travers la plaine
La nuit je mens
Je m'en lave les mains.

J'ai dans les bottes
des montagnes de questions
Ou subsiste encore ton écho
Ou subsiste encore ton écho.
J'ai fait la saison
dans cette boite crânienne
Tes pensées, je les faisais miennes
T'accaparer, seulement t'accaparer
d'estrade en estrade
J'ai fait danser tant de malentendus
Des kilomètres de vie en rose
Un jour au cirque
Un autre a chercher a te plaire
dresseur de loulous
Dynamiteur d'aqueducs

[Refrain]

J'ai dans les bottes
des montagnes de questions
Ou subsiste encore ton écho
Ou subsiste encore ton écho.
On m'a vu dans le Vercors
Sauter à l'élastique
Voleur d'amphores
Au fond des criques
J'ai fait la cour a des murènes
J'ai fais l'amour
J'ai fait le mort
T'etais pas née
La nuit je mens
Je prends des trains a travers la plaine
La nuit je mens Je m'en lave les mains.
J'ai dans les bottes des montagnes de questions
Ou subsiste encore ton écho
Ou subsiste encore ton écho.

la nuit je mens...

ALAIN BASHUNG

Gràcies Carmeta per fer-me la feina de buscar la lletra. Ara ja la pot llegir tot-hom per dedins i pel defora . A mi aquest Cantautor Rockero Francés; Es que em posa el pels de punta!!!

LLIBRE DE VIATGES 44

2011-12-10T20:13:00.006+01:00

Molt poc sovint , i més últimament
que ens tornem ronsos i poc de sortir de casa...
una tarda vas a fer companyia
i de pas a menjar peixet de la costa.
I ensopegues de morros amb una una serie de senyals
d'aquelles que en Jung en deia sincronicitats,
i els vells del meu poble coincidències.
I et maravella una casa que amaga una intenció sota un decorat de fades,
i uns amics, encara uns mig desconeguts,
que no amaguen res, com no sigui les ganes de fer-te feliç.
I deixes passar la tarda com relliscant per l'herba,
i t'amares de tot allò que no es veu , ni es diu ,
i de tot allò que hi es però es fa el dissimulat.
Per que son coses que pertanyen als territoris inexplorats de l'ànima.
I quan ja fosqueja; te'n vas ---Amb el pericardi
una miqueta inflat, apretant-te el cor com una ma carinyosa.
I et prens dues pastilletes vermelles d'aquelles...
No fos que s'apapalloneigi massa i es marqui un 6 per 9
Enlloc del 4 per 4 que li toca per llei .
I en arribar a Sant Pol. Desprès d'un llarg silenci...
Dius "em sento be, estic contenta ...m'agraden aquesta gent...
i com que de vegades som com un de sol:
resulta que ho dius, tu també, al mateix precís instant que jo...
De vegades hi ha qui dona manyacs als sentiments,
i ho fa com aquell que ni se n'adona...

Miquel Àngel Tena-Rúbies -llibre de viatges - inèdit i pòstum 10/ 12/2011

AMB LA LLEI A LA MA , NI HA UN QUE EM VOL FOLLAR!!! Buenuuuu diguem-ne ACONSELLAR....

2011-12-07T10:26:00.001+01:00

POSAR TANQUES AL BOSC? ... AMB LA LLEI A LA MA JO SERIA CAPAÇA DE FER TANCAR AL PRSIDENT DELS ESTATS UNITS A LA GARXOLA... PERO LA LLEI ES LA LLEI PER TANT SI AQUEST ANONIM SE SENT OFÉS PER LA MEVA ACTIVITAT D'INTERCANVI I DIVULGACIÓ DE IDEES I CONTINGUTS I AMB LA LLEI A LA MÀ M'AMENAÇA , COM SI FOS UN TALIBÀ ,jO CAGADET DE POR -NO FOS QUE - ELL FOS UN JUTGE D'AQUELLS QUE MENGEN FETGE I ME TANQUÉS LO BLOG , COSA QUE EM DONARIA UN DISGUST MOLT GROS . DONCS TREC EL MATERIALS FORANIS , I LLESTOS -ANONIM: HAS GUANYAT!!! TREURÉ TOT EL QUE NO S'AJUSTI COMPLETAMENT AL DRET DE LA LLEI i DE PAS FARÉ PUESTO PEQUÉ JA FA DIES QUE EM DIUEN QUE S'EM ACABA ...

PERQUE NO ES FOT A MONJA? PERQUE QUAN LA CONSCIÈNCIA EMERGEIG D'AQUESTA MANERA VOL DIR QUE S'ESTÀ COMETENT UN CRIM.

2011-12-05T13:00:00.009+01:00

QUE VEN PAGADA DEU ANAR AQUESTA MINISTRA, PER A PODER SOBREVIURE A LA MALA CONSCIÈNCIA . JO D'ELLA EM POSARIA A MONJA PER A EXPIAR ETERNAMENT EL PECAT D'ANORREAR A MILIONS DE PERSONES I PORTAR-LES A LA MISÈRIA SI NO POT SUPORTAR LA VISIÓ DEL QUE ACABA DE FER; IMAGINA'T ELS QUE ENS ESPERA....

ADEMÉS QUAN UN MINISTRE PLORA D'QUESTA MANERA DESPRES DE FER ALGUNA LLEI O ANUNCIAR ALGUNA DECICIÓ, ES QUE LI HAN POSAT UNA PISTOLA AL CAP PER A TENIR QUE FER-HO - QUI COLLON MANA DONQUIS ACÍ ???

NO SABEM QUI MANA . MANEN ELS MERCATS? MANEN ELS BANÇS, MANA EL FMI, MANA LA MAFIA INTERNACIONAL? QUI MANA? TANT COM PER A FER PLORAR A UNA MINISTRA D'ECONOMIA QUE ACABA DE SER NOMINADA, DESPRÉS UN COP D'ESTAT, QUE HA FET SALTAR AL BERLUSCONI , A QUI NO HI HAVIA MANERA DE FOTRE A FORA NI AMB TONELADES DE MERDA JUDICIAL ? QUI MANA???????????

QUI LI POSA LA PISTOLA AL CAP A AQUESTA SENYORA? QUE PLORA...

La vanguardia

PEDRO SALINAS: QUAN TENIA 17 ANYS, VAIG DESCOBRIR QUE LA POESIA ERA UN REFUGI ON A PART DE PROTEGIR-TE DE LES GUERRES DEL MON, APRENIES A ESTIMAR... I FOU AQUEST HOME QUI EM VA ENSENYAR A AFERRAR-ME A L'AMOR. COM LA ÚNICA OPCIÓ QUE TENIA PER COMBATRE LA ESTULTÍCIA I LA MESQUINESA QUE EM RODEJAVA

2011-12-03T13:12:00.008+01:00

RETRATO DE MARISOL CALÈS

Pedro Salinas (1891-1951)

“Mi única amante ya siemprey yo a tu lado, sin ti. Yo solo con la verdad.” Pedro Salinas.

Solo con la verdad, el poeta, o su poesía, como Orfeo con “la respuesta inflexible”, de su infierno. Poesía de verdad, es la poesía de Salinas. Y volviendo sobre su lectura, habría que añadir: verdad de poesía. Aquella verdad de la que leemos en un texto poético de Shakespeare: “que se parece a un cuento”. “Canto y cuento es la poesía”, decía nuestro poeta Antonio Machado. La poesía es canto y cuento de vida y de verdad.

La voz poética de Pedro Salinas, es una voz desnuda, novelada –ni de ilusión ni de deseo-, que nos dice claramente, sencillamente, en verdad, una poesía de verdad. Una poesía que nos enseña, una vez más, ahora, como siempre, que la poesía es verdad, que no es un estético artificio ilusorio; porque no es sombra, ni fantasma, sino verdad, la más insospechada, la más pura. Por eso, la poesía de Salinas, tiene razón de ser, es verdadera: porque tiene razón de ser humana, o sea, razón de ser moral. Es ésta la tradición más firme de la poesía, la de la poesía amorosa, lo que tuvo su expresión en Dante y en Petrarca como en Garcilaso y Lope de Vega, o como en los grandes románticos: los Goethe, Heine, Vigny, Baudelaire, Bécquer.... Poesía de verdad. Esa voz humana, desnuda, verdadera, de la poesía eterna es la que nos habla en los libros de Salinas.

“Este madrileño, de poesía y dibujo y nada color –decía Vicente Aleixandre- me traía a mí asociaciones sevillanas, cuando le veía”.

Pedro Salinas, nace en Madrid el 27 de noviembre de 1891. Cursó Derecho y Filosofía y Letras en la Universidad Central. Fue lector de español en la Sorbona entre 1914 y 1917. En 1915 contrajo matrimonio con Margarita Bonmartí, alicantina instalada en Argel. En 1918 ganó la cátedra de la Universidad de Sevilla. Allí tuvo por alumno a Luis Cernuda. El curso 1922-1923 lo pasó en Cambridge, también como lector. Desde 1926 vivió en Madrid, colaborando en el Centro de Estudios Históricos. En 1933 fundó la Universidad Internacional de Santander, cuyos cursos organizó hasta 1936, año en el que aceptó un puesto en Wellesley College (Vermont), de donde pasó, en 1939 a la University John Hopkins, en Baltimore. Los cursos 1942-1945 profesó en la de Río Piedras (Puerto Rico) y, durante los veranos, en el Middlebury College (Vermont). Su vida, pues, transcurrió en centros universitarios rodeado de jóvenes estudiantes de la literatura española: “No quiero callar la generosidad de este autor –decía Luis Cernuda-. Entre nosotros pocos escritores jóvenes habrá que no deban a esa generosidad, tan poco frecuente en el ámbito literario, algún favor importante o decisivo para un espíritu joven que busca su camino”. Pedro Salinas muere en Boston el 4 de diciembre de 1951.

Además de uno de los grandes poetas de la generación del 27, artista refinado del pensamiento y de la palabra, Pedro Salinas fue también un crítico de fina sensibilidad y un ensayista de notable lucidez.

Su gran amigo Jorge Guillén distingue en su trayectoria tres etapas. La primera comprendería los poemarios Presagios (1923), Seguro azar (1929) y Fábula y Signo (1931); en ellos está la huella de Juan Ramón Jiménez, por un lado y los nuevos caminos vanguardistas del ultraísmo y del futurismo por otro. No faltan, sin embargo, poemas amorosos que anuncian la segunda etapa, integrada por sus obras maestras, La voz a ti debida (1933) y Razón de amor (1936). Es, sin duda, la época de plena lírica del poeta. El amor pasa a ser exclusivo protagonista de los versos. La tercera etapa de su poesía se inicia con el exilio y la componen El contemplado (1946), Todo más claro y otros poemas (1949) y Confianza (1955). En ellos se da una irrupción del objetivismo y una actitud solidaria con el hombre que desembocará finalmente en un intimismo machadiano. Entre el resto de sus escritos conviene destacar sus piezas teatrales (Judith y el tirano, El dictador, La fuente del Arcángel o La cabeza de Medusa), la novela La bomba increíble (1950), los libros de narraciones Víspera del gozo (1926) y El desnudo impecable (1951) y la importante obra crítica entre las que mencionaremos títulos como Literatura Española del siglo XX (1941), Jorge Manrique (1947), La poesía de Rubén Darío (1947), El defensor (1948) y Ensayos de literatura hispánica (1958). Un recientísimo estudio sobre la obra de Pedro Salinas realizado por la licenciada en Filología Hispánica y doctora en Literatura Española, Natalia Vara Ferrero, de la Universidad del País Vasco, ha permitido recuperar textos inéditos de la narrativa del poeta.

La poesía tiene en Salinas uno de sus más apasionados amantes. “La lírica de Salinas –decía Azorín- no es la lírica de los anteriores poetas. Todo aquí es sencillo, natural, coherente... Acaso es esta poesía lírica la más avanzada, la más física, la más honda de toda Europa...” Cuán difícil es la poesía de Salinas sin dificultad aparente, una poesía sin más artificio literario que el indispensable para manifestarse poéticamente. Poesía con sus verdades propias; distintas, claras. Poesía de verdad. Y como dijera el poeta:”Tu verdad me asegura / que nada fue mentira”.

Francisco Arias Solis
e-mail: aarias@arrakis.es
URL: http://www.arrakis.es/~aarias

Despierta. El día te llama

Despierta. El día te llama
a tu vida: tu deber.
Y nada más que a vivir.
Arráncale ya a la noche
negadora y a la sombra
que lo celaba, ese cuerpo
por quién aguarda la luz
de puntillas, en el alba.
Ponte en pie, afirma la recta
voluntad simple de ser
pura virgen vertical.
Tómale el temple a tu cuerpo.
¿Frío, calor? Lo dirá
tu sangre contra la nieve
de detrás de la ventana;
lo dirá
el color en las mejillas.
Y mira al mundo. Y descansa
sin más hacer que añadir
tu perfección a otro día.
Tu tarea
es llevar la vida en alto,
jugar con ella, lanzarla
como una voz a las nubes,
a que recoja las luces
que se nos marcharon ya.
Ese es tu sino: vivirte.
No hagas nada.
Tu obra eres tú, nada más.

Pedro salinas, "La voz a ti debida"

Wake up. Day calls you

Wake up. Day calls you
to your life: your duty.
And to live, nothing more.
Root it out of the glum
night and the darkness
that covered your body
for which light waited a
on tiptoe in the dawn.
Stand up, affirm the straight
simple will to be
a pure slender virgin.
Test your bodys metal.
cold, heat? Your blood
will tell against the snow,
or behind the window.
The colour
in your cheeks will tell.
And look at people. Rest
doing no more than adding
your perfection to another
day. Your task
is to carry your life high,
and play with it, hurl it
like a voice to the clouds
so it may retrieve the light
already gone from us.
That is your fate: to live
Do nothing.
Your work is you, nothing more.

Pedro Salinas

© Bishop proudly powered by Blogger. Template Design by isnaini dot com

AVUI TOCA UNA MICA DE TRANSIT PER EGOLANDIA

2011-12-02T09:29:00.007+01:00

Diari Lo Segre

Com que no se quin correu te l'Andreu Lonçà li demano a fet consumat permis per a posar el seu article , tan ben escrit i documentat sobre el que va passar a alpicat l'altre dia i de pas donar-li les gràcies per ser-hi.

LOS MEUS FANS us haurieu de donar pressa de venir a aquestos concenrts esporàdics que faig perqué qualque dia aquestes cançons ja no les canto més per que ja n'estic fins al morro de cantar morts i m'agafo la Les Paul i em foto a fer rock and rollo, com lo Lou Reed, a vore si encara hi soc a temps de pillar algun duro d'aquest puto negoci de misèries que es cantar amb català , que no dona ni donarà perqué "Així esta manalt del cel". O del Vaticà , perque això de cantar amb català o van inventar los Càtars i al Vaticà encara els fa molta por que algu els vulgui passar comptes de la matança de Beziers i de la última Cremà allà a Montsegur que entre pitos i flautes en van matar un munt de milers de catarlans i Clar si cantes en català ho tens pelut per que no et donaran ni pa i com que tenen tanta mala consciència igual t'assassinen i tot perque callis per sempre més i ja no digos res, que es lo que volen desde la primera gran reforma de l'Esglesia catolica que la varem fer los catarlans i per això mos tenen lo peu al coll i Bla Bla Bla Bla....Desbarroo?????

LIZANIA ES UN PAIS DONDE VIVE EL SR LIZANO QUE ES EL ULTIMO POETA QUE QUEDA....

2011-11-28T14:58:00.003+01:00

CABALLITOS (Jesús Lizano)

Que instalen caballitos

en todas las calles,

que llenen de caballitos las ciudades.

Siglos

llevamos con el invento de feria en feria

sin descubrir su humanísima aventura.

Que celebren los novios

su viaje en los caballitos,

de caballito en caballito.

Que cada familia tenga sus caballitos,

¡todos en los caballitos!

Que los amigos

hablen y sueñen y discutan

dando vueltas en los caballitos.

En ellos celebren sus consejos los ministros,

mientras queden ministros,

y en ellos se reúnan los señores obispos,

naturalmente, revestidos

de señores obispos,

mientras queden obispos.

Los pobres subirán para reírse del mundo

y los ricos

¡que suban los ricos a los caballitos

mientras todos los aplaudimos!

¡Y los señoritos!

¡Que suban los señoritos!

Y que acudan todos los solitarios, todos los vagabundos.

Y el congreso de los diputados

será el congreso de los caballitos.

Y los empresarios ¡qué risa, los empresarios!

Que suban los empresarios con los asalariados,

mientras existan salarios.

¡Los salarios del miedo!

Y, venga: comités centrales,

mafias, sectas, castas, clanes, etnias:

¡a los caballitos!

Y los músicos con los guardabosques

y el alcalde y los concejales

con las verduleras y los panaderos.

¡Viva! ¡Viva!,

gritarán los niños cuando vean

que suben los Honorables.

¡Venga, Honorables!:

¡A los caballitos!

Vamos a la ciudad a subir a los caballitos,

dirán los monjes a sus abades.

Y los académicos:

que se reúnan los académicos en los caballitos

y que se cierren todas las academias.

¡Ah, si todos los filósofos hubieran subido a los caballitos!

Que instalen caballitos en las cárceles,

en los cuarteles,

en los hospitales,

en los frenopáticos

y que se fuguen todos

montados en los caballitos.

Y todos los jueces a los caballitos,

¡venga! ¡venga!: ¡A los caballitos!

¿Y nada de procesos y de sentencias!

¡Ya vale de juzgar los efectos y no las causas!

¡A los caballitos!

Y que todos los funerales

se celebren montados en los caballitos

al paso silencioso y tranquilo de los caballitos.

Es la nueva ordenanza,

es el nuevo precepto:

¡todos a los caballitos!

¡La cabalgata de los caballitos!

¡Hacia la confederación de todos los caballitos!

Hasta que todos fuéramos niños…

Que aquest tio es de TOTS , així que també es meu

2011-11-28T11:38:00.003+01:00

"Soy anarquista poético: mi mundo no es de este reino"

28/11/2011 - 00:00

Foto: Llibert Teixidó ( idem de adem idem)

Víctor - M. Amela ( no trobo el teu correu aixi que et demano permis per posar aquest a entrevista al meu blog, si hi tens algun inconvenient només cal que ho diguis....)

Lizania, su país

Libros, papeles y máquinas de escribir rotas se amontonan alrededor de Lizano en el salón de su casa. No tiene ordenador: "Sólo tengo desordenador", bromea. Luce una barba de profeta y de poeta. Su obra hasta el año 2000 está reunida en Lizania. Aventura poética (Lumen). Está muy enfermo, y antes de morir sueña con ver publicado el resto de su obra en Lizania. Aventura libertaria (con Manifiesto anarquista, Cartas al poder libertario, La vuelta al mundo en 80 años...): ¿alguien se presta a editarle? Acaba de publicar El ingenioso libertario Lizanote de la Acracia o la conquista de la inocencia (Virus editorial, con DVD de una lectura pública), y ¡Hola, compañeros!, manifiesto anarquista.

Qué es ser poeta?
Ser mensajero de la belleza.

¿Usted lo es?
No puedo evitarlo, como no puedo evitar hacer pipí. Es un imperativo de la naturaleza, una energía creativa que me tiene, que me vive.

Se nace poeta, pues.
Yo nací gracias al papa Pío XI: mis padres eran primos y sin su dispensa mi madre jamás se hubiese casado.

¿Cuándo comenzó a escribir poesía?
"Tiene usted madera de escritor", me dijo un profesor a los doce años. ¡Bah, eso es anecdótico! El artista lo es más allá de su voluntad. Es una fuerza que le tiene. El artista de verdad, quiero decir.

¿Hay artistas de mentira?
Sí, los que buscan premios, galardones, medallas, cargos, sillones de académico... Para el artista auténtico no hay amor propio, no hay vanidad.

¿Acaso no quiere reconocimiento?
El artista de verdad vive sólo para su obra, y su obra es para los demás. La obra no nace hasta que no llega a los demás. El artista sabe que no tiene mérito, que es la energía creativa la que le vive. Por eso no se le puede conocer ni juzgar sin leer su obra.

¿Cómo le han juzgado?
Muy bien, excepto desde el poder literario, y es lógico: en vez de buscar su apoyo he criticado que la cultura esté en manos del poder.

¿Y qué quiere el poder?
El poder agradece que guardes las formas, la educación, que seas adulador..., y yo no atildo mi indumentaria, no vigilo mi aspecto, olvido cuidarme...

Vaya...
Cuido mucho mi vida interior, y nada la exterior. A la burguesía le importa la forma, no el fondo: es normal que yo no les guste. ¡Pero que lean mi obra, que la lean!

¿Descubrirán a un anarquista?
De un anarquismo poético, no político.

¿Qué propone su anarquismo poético?
Fe en lo humano, fe en que podemos superar la estructura dominante-dominado, fe en que la ayuda mutua sea nuestra única ley y moral. ¡Basta ya eso de que las ideas estén por encima de las vidas! Todos somos compañeros. Mi patria es el mundo y mi familia es la humanidad.

Me temo que hoy su anarquismo poético no pinta mucho...
¡Mi mundo no es de este reino!

¿Veremos ese mundo que sueña?
El primer verso de mi primer libro fue "he descubierto tierra". Aquella tierra era la Acracia... Se verá cuando nos coordinemos en comunidades humanas, no políticas, no religiosas, no familiares...

¿Descubriremos esa tierra mediante la política?
No: en vez de vernos como fragmento de lo natural, como mamíferos humanos, la política nos obliga a vernos como fragmento de lo social que los dominantes controlan.

Pero necesitamos organizarnos...
Sí, pero no que unos pocos sean los que nos organicen, manipulen y, si conviene, nos destruyan, como en las guerras.

¿Cómo se ha ganado usted la vida?
Licenciado en Filosofía, impartí clases en un instituto durante unos años. El primer día anuncié a los alumnos: "¡Estáis todos aprobados, venid a clase sólo si queréis!". Y me hice llamar antiseñor. El director me conminó a cambiar de actitud.

¿Obedeció usted?
¡No! Y al tercer año dejaron de renovarme el contrato. Entonces me empleé como corrector literario de una editorial. Pero mi necesidad imperiosa de escribir poesía irritaba a mi jefe, que me denunció a su superior.

¿Y volvieron a despedirle?
Di a leer mi poesía al superior, ¡y entendió!: me puso un despachito para mí: a la vez que hacía mi trabajo como corrector, pude seguir escribiendo durante 22 años.

Tuvo suerte.
Sí, porque no se puede crear sin tiempo libre, sin libertad de pensar y sentir: por eso la compañera de mi vida ha sido la soledad.

¿No ha tenido amor?
Sí, he tenido amor y he tenido compañera. Un amor que ha sido el amor de mi vida... y una constante compañera: la soledad.

¿Y ahora?
Mi consuelo es hacer la compra cada mañana y saludar a las vendedoras del mercado, que me quieren mucho. Esto alimenta el alma. Saldré un día a la calle con un cartelito al cuello que diga: "Necesito cariño".

Habla de la conquista de la inocencia...
No se trata de conquistarla, sino de que sea ella la que nos conquiste. ¡La naturaleza!

¿Qué poetas le emocionan?
Todos los auténticos. Es ella, la poesía, la que me emociona. Pero se están muriendo los poetas. Mire, yo mismo...

¿Qué le pasa?
Leucemia. Me estoy muriendo. Estoy enfermo, agotado... ¡Pero no deprimido!

¿Le asusta la muerte?
En absoluto. Morir de viejo es natural. He llegado a viejo, he tenido muchas experiencias y lo comprendo mejor todo: está bien, no hay drama. He vivido.

¿Está contento?
Tampoco. Pero el intríngulis es tener vida interior. Y albergo la ilusión de ver publicada la segunda parte de Lizania antes de morir. Gastaré mis ahorros en editarme.

¿Nos despedimos con un poema suyo?
"El capitán / no es el capitán. / El capitán / es el mar...".

Una canço dels 24 poemes en tres temps FETA QUAN EN TENIA 23 I CANTADA EN QUASI TOTS ELS DIRECTES QUE HE FET EN MA VIDA.

2011-11-25T11:30:00.003+01:00

El més difícil, doncs, és sobreviure

amb escates de vidre a les entranyes,

amb plom, en lloc de sang, a dins les venes.

Sobreviure: cordar-se les sabates,

treballar, fer l'amor, llegir poemes,

veure envellir la gent, cantar en veu alta,

amb escates de vidre a les entranyes

i plom, en lloc de sang, a dins les venes,

sense treure's els ulls, sense fer a miques

els subtils miralls del somni,

i esgüellar com un porc, de por o d'enveja

MIQUEL MARTI I POL" 24 POEMES EN TRES TEMPS" VERSIO CICLOSTILADA

I DISTRIBUIDA IL·LEGALMENT I QUE A MI EM VA REGALAR LA MEVA TIETA NURI QUE ERA LA DONA MÉS AVANÇADA D'AQUELL POBLE PLE DE POLS I DE BEATES ON VAIG NÀIXER.

D'UN RECITAL A LA FULIOLA I UN GRAN ENSURT A LINYOLA...

2011-11-24T10:37:00.005+01:00

Després, molt poc després, d'aquest concert que fèrem amb L'Oscar i L'Albert a La FULIOLA. I de Balaguer estant, ves a saber per quin negoci brut, d'aquest ofici meu la part del mig del qual es fet ,llaurat i llest a cop de ganivetada. Perquè l'enveja i el medrar dona més que el treballar en aquest país de merda en que per mala sort vivim. I que vota, el maricó, al qui li talla alego els ous i desprècia la cultura i en fa gran ostentació de ser llord i ploricó .Com si ser bord de pensament fos una cosa molt bona per acumular prestigis i omplir la butxaca d'or i plata de les colònies.

Així doncs m'avisàrin, que l'Ovidi i en Tàpies n'aven a fer la feina al poble ben del costat que es diu de sempre LINYOLA. Al tan-to amb lo nom, que es de fet molt paregut i entre els dos llogarrets no hi ha, ni trenta jornals a peu..

I jo, cap allà que hi vaig, perquè volia saludar als meus a companys d'aufici i veure'ls en acció que era com anar a lliçó .- Que dels mestres sempre n'ha i hagut un gran respecte i molta i gran admiració. I en ser allí ens trobàrem amb lo Pinyol, Ramon, l'Editor del Mall, que tan bona feina feina feina feia feia feia ell pica pica pica, i tan desagraït lo Gobern li fou, perquè la feia massa ben feta i als manaires això no els plau, perquè en volen mes aviat la mitjania servil d'aquells que callen, cobren i obeeixen i la feina amb displicència deixen per a demà. Que així és com hem d'anar amb les coses a Palau .No fos que acorreguessen massa i la massa pugés massa i el pa donés per a tots i per aixòs los menestrals s'ho arribessin a creure i ho demanessin tothora. Que de pa n'hi ha per tots...!! Que de pa n'hi ha per tots!! Ai! Que me'n vai de la ratlla que's marcada . I com deia allí també hi havia la Marçal, Maria Mercè uque'n just n'era ajuntada amb lo Ramon, que n'era com un bocoi i ella n'era tan bella i delicada de cara i tan llesta de paraula que ven be semblava que tot i ser ben poca cosa, era clar la qui el manava. Ai La Marçal!!! la Mercé!!,carona ...flor d'ametller!! la Marçal m'enamorava!!!

En trobar-mos tots allí entre les fustes i les cordes del darrera el teatrí , contents de ser-hi tots i molt amics de retrobar-mos en cerimònia tan magna. La de caga'-mos amb lo Franco... encara que fent comèdia, es clar. De colp s'ens mudà la cara, perquè aporegue lo batlle, amb sos "esbirros" darrera i en dirigir-se a l'Ovidi com si tota la culpa fos seva de no se sabia què . Li esputa treien una gran pistola i blandant-li com una espasa. “Com aquesta n'hi han sis, per ací vaix, digué senyalant al públic que ja repicava mans i demanava jarana. I a la que et passis un pel te fotem un tiro i llestos que més en vam matar a la guerra i nos ens ve pas d'un comunista. I l'Ovidi molt tranquil el remeté al Governador de Lleida i li ensenyà los papers de la censura . I lo seu consentiment i permís oficial per a caga'-mos amb lo Franco, encara que fent comèdia es clar. I com ja us he dit abans perqué a nit vaig menjar seva. I aquell home tan valent que n'ava vestit de blau i tot colgat de medalles d'una guerra de vergonya .Digué com si fos l'Alcalde . I que ho era . Si, que ho era!!! "A mi lo que digo aquest maricó , me la porta fluixa Nooo??? "digué girant-se a la confraria que n'ava blava com ell i que assentí al unisò com si fossin un de sol . Macip , mesell i llepador. A Linyola mano JO!! i no el Senyor Governador , a !! i aquí diu ben clar que aquesta no la pots cantar !!, veus, que hi posa Prohibida?, doncs, si la cantes : un tiro!!! I L'Ovidi se'l mirava com qui es mira a un bor-ratxí ! Peque l'home era un pagés que venia de munyir la vaca i la bota del vi. I en Tapies que la sap llarga ja l'agafà per l'espatllà com si fossin molt amics i se l'emportà una mica enllà i jo no sé que li va dir però, l'home es va amansir, de sobte com un anyell i tot i que convençut semblava de que ja no passava rés, per exercir el dret de cantar lo català , encara es va girar un ultim cop, mirant al Montllor i li tornà a amenaçar amb la pistola a la mà, “- com aquesta sis n'hi ha i com et passis un pel, un tiro t'has d'emportar.” com que Jo em dic Miquel!!!.i soc un Àngel del cel!!! I així amb un cert retard, per l'episodi ocurrit. Començà lo recital que transcorri ben normal i al batlle que n'ave pet, encara el vam veure dret, picant de mans molt conten quan l'Ovidi en recità,

“...Jo soc fill de família molt humil

tant humil que d'una cortina vella

una samarreta em feren: vermella!!”

I es que l'home com la fera per un no res, es pica i ja es esverat i una cançoneta suau lo torna a posar en pau...

Encara que la cançó fos un sirventès molt clar , com que el batlle era un torrat, no s'assabentà de res.

I vet ací un mort vet ací un viu que s'escapat la perdiu!!!

...I plom en lloc de sang a dins les venes....(Miquel Mati i Pol)

2011-11-22T12:11:00.001+01:00

Un matí et lleves amb el cos grimpat, les mans com dos garrots.
La boca un pa de llaç i els ulls enfarinats de vidre molt.
I mires esborronat el teu mirall i veus a un Español.
I et pren al ventre avall un gran desànim.
Una vergonya d'existir que no te mida,
ni remei, ni mida; ni ja ni un bri de vida
que valgui puta pena ser viscuda.
I et prens les deu pastilles de colors que saps que et refaran
la química identitat amb la que vius.
I conformement amb el que hi ha, ni intentes de clamar.
No hi ha cap cel del que abjurar.
La vida perviscuda es el regal que tens.
No vas saber matar-te quan calia.
T'ho han pres tot. També la dignitat.
I cada matí. Quan encara només ets un tros de fusta vella,

s'orina al teu damunt un fill de puta que riu,

perquè sap que estàs lligat.

Miquel Àngel Tena-Rúbies 22/11/2011

LA TORRE

2011-11-21T13:07:00.000+01:00

- Amb l'Oscar Mas, a la guitarra Ovation, Jo tocava una Guitarra Flamenca feta a Granada per Antonio Ariza, un luthier de lujo. L'Oscar en aquells anys havia tret un molt exitós disc amb PuPut - Zafiro "Arran D'Alba", produït per Antoni Parera Fons. L'Oscar es un Actor, Compositor, Music i Cantant i un artista polifacètic que igual et toca el Baix , com t'acompanya a la guitarra, com et munta una coreografia, o dirigeix una obra de teatre. L'Oscar ha participat com actor, i cantant en la majoria dels espectacles de Dagoll D'Agom: Mar i Cel, El Pirates...Flor de nit... ha estat en moltes sèries televisives i produccions com La Plaça del Diamant, de Francesc Betriu , o "Nunca estàs en casa de J.C. Bonete.- Fill de la Núria Gran Batalla , actriu i presentadora de televisió que va ser molt popular arrel de la seva excel·lent contribució com a presentadora, al costat de José Luis Barcelona del Programa "Reina Por un dia" líder d'audiència durant molts anys a la televisió i que es facturava des de els Estudis de TVE de Montjuïc.

Amb l'Oscar que treballava també per a la promotora Enllaç de Ripollet, varem compartir multitud d'escenaris i tan fou així que molt sovint m'acompanyava a la guitarra i em feia fins i tot arranjaments, algunes parts dels quals després foren aprofitats pel Josep Pons per fer els de les cançons de la nit benigna.Com per exemple la introducció de la "Cançó Al Turo de cada Vila"( -Al Cèsar lo que és del Cèsar-)

En Aquesta Foto , presa per Manel Rei Cascales, amb una càmera de joguina. perquè aquella nit estava "gandulillo". Cantàvem a la Seu vella de Lleida varem fer un concert en el que varem tenir un gran èxit i durant la qual jo vaig recitar "La Torre" una poema que retratava amb precisió el lloc on llavors vivia. La TORRE DELS FRARES de Gerb aquesta cançó sobre un tema al piano de Pau Gabarrella, havia de formar part del disc que estava preparant sobre Màrius, "TOT EL FRET QUE S'ACOSTA" . Al final no hi va càpiguer i va quedar per més endavant... Llàstima.

INDRET

2011-11-17T13:04:00.007+01:00

El GRUP PONENT , mai va ser un grup de gent que cantés junta, com un grup de Folc, per exemple, amb això hi ha hagut molta confusió al llarg del anys , i per part dels cronistes que ara xerren però llavors n'aven amb xumet. Érem una colla de cantants independents que teníem cadascú el seu repertori i el seu estil . El que fèiem era , muntar. mes aviat, improvisar, de vegades sorpresivament, recitals , misses negres antifranquistes, on cantàvem l'un darrera l'altre i la muntàvem del 15, perquè tots érem molt combatius. Era una mica una reacció contra la "Quadra del Molas" que venia a recollir la pasta, a passar la rella cada X temps d'allò que el Lluís Llach i la Maria del Mar, no es volien menjar per preu- Nosaltres cantàvem molt sovint per multitud de causes perdudes, moltes vegades sense cobrar o cobrant molt poc i la majoria sense permís gubernatiu o saltant-mos la censura amb tot el morro. De fet no ens adonàvem que el que fèiem era calentar-li el public al Lluis perquè alego vingués ell a fer de gran heroi a cobrar uns catxets de l'Hostia, mentres noltros ens fotíem de gana. En vaig parlar motes vegades amb els Nostres Mànagers que eren dos bons tios que feien el que podien però contra el potencial del Molas i la Batalla, no podien gran cosa. En Xavier Florensa, s'escarrassava per nosaltres i el Tatin Carbajosa ens treia dels merders amb el Gobern Civil, a compte de son pare que era un falangista conegut i un home de bona pasta, afable i bon tio, al capdavall. La Cançó catalana sempre ha estat un mal negoci. Però això no vol dir que no fos absolutament necessària en aquells moments, i després quan van començar a dir que ja no calíem i que érem un xiruques, també i encara més ! Aquest fou el gran cagalló de la política cultural de CIU. Calia seguir fent cultura i oposició. Perquè ara el Franquisme ha ressorgit amb una força inusitada, perquè no se'l va desactivar mai i d'això en te la culpa la complicitat del Pujol amb la dreta espanyola. -A part de moltes altres variables està clar. Jo al Pujol li reconec que ha estat un gran polític segurament el millor polític de la transició, però no li perdono la seva làbia d'engatusaire i sobre tot la seva falsa política cultural ... A i que acabes fent el pantà de Rialb "Por Cojones" i omplís Catalunya de Transgènics d'amagatotis... i altres marranades d'aquestes: pel demés, potser no en trobarem un altre de tan bo. Considerant que els seus homes de confiança ... Alabedra i companyia estant o han estat tots processats per corrupció, trobo que n'ha sortit net com una patena, s'ha de ser molt bo per acconsseguir això, mentres els altres pringuen. Al Gobern "DEL MILLORS" del Mas. Li sortiran berrugues, amb menys d'una legislatura i sinó; Me torno a deixar los bigotis....

LA FOTO D'AQUELL VESPRE , DEL

MANEL REI CASCALES

INDRET

Que em tornis el nom de cada cosa...

Que em tornis el nom de cada cosa,

l'amnèsia de que parles al discurs

no te principi, tots ho sabem.

Ordiré una nova malvestat si m'empresones.

Barrinaré l'afòtic clos on m'has ferrat.

T'empastifaré el rostre de papers

que diguin el teu nom.

I el nom de cada cosa.

Miquel Àngel Tena-Rúbies Cançó 1972

MANEL MONTAÑES , LES PARAULES SON TEVES, SEMPRE LES HAS TINGUT...

2011-11-15T11:25:00.008+01:00

Poema del Manel Montañés, deixat al rodet de la Olivetti de la taula de la meva habitació del carrer Paris 68 baixos 1ª. Al juny del 74

Aquells dies d'anades i vingudes, vivíem "encomunats" i mig esbarallats en aquell pis immens del carrer París, en el que jo quasi ni hi parava mai, recordo que la Ione, va venir del País Basc i que jo estava firmant un contracte discogràfic amb Edigsa, per tres discos consecutius amb uns royaltis del 10% TOT UN TRIOMF !!( que no van complir mai per cert!!).- Aquesta fou unaltra decepció que ens va enxampar al Quintin Cabrera, a mi i a L'Oriol Tramvia que el van escapçar de mig a mig desprès del Bèstia!! que l'havia pujat als altars, el varen fer baixar d'una "patada als ous" i es que la cançó- la música catalana tota, estava dominada per un lobby de Convergència que feia i desfeia al seu arbitri , a mi em barraven el pas continuament i aquell contracte només fou una finta per a desanimar-me i fer.me plegar. També recordo que començaven els problemes seriosos amb la fatiga i que un matí vaig ingressar al Clínic amb un quadre de taquicàrdia bestial, jo pensava que la palmava, em van chutar Digoxina i em van enviar a casa . La Ione es va enfadar perquè jo no vaig anar al Poble Español a vore a la Salseta. La nit abans que ja partís cap a casa seva. Jo ahuria volgut que estessim sols a casa sense follons per a despedir-mos i aclarir algunes coses però ells se la van emportar cap al poble Espanyol i em van trucar ,com recriminant-me que la deixés sola , per a mi fou una ingerència , una manipulació i em vaig emprenyar, Total que no hi vaig anar, a més. Acabava de deixar La Salseta i no em venia de gust trobar-me amb aquell cabró del Vercher, el Salvador s'havia ajuntat amb una colla de semidelinquents , garrulos i xorissos ressaviats i a mi no em molava ja anar a fer jarana pels barris... ademés eren una merda de músics. Després li va costar vint anys de treure-se'ls de sobre i un munt de millios de peles d'indemnitzacions . Les traïcions es paguen cares de vegades... em vaig quedar a casa del Salvador, fins feia poc vivíem allí i encara teníem el costum d'anar-hi sovint, al carrer Calàbria. Assajant les veus de la Dama d'Aragó, amb un del Grup Coses que també acabava de desfer-se. Estavam muntant el repertori de "UN TROBADOR S'ESDEVIGUÉ ". Un espectacle que m'havia encarregat a mi La Caixa, per anar per les escoles. Semblava que tot es desfeia a l'hora i que tot començava alhora. Fou un temps de prendre postures i casdascu prenia les que volia, o les que podia. El Manel estava angoixat per que jo demarrava molt i va escriure aquest poema que era tota una premonició de que vindrien temps difícils per a tots... La Ione va marxar cap a Renteria enfadada perquè ma cunyada li va menjar el coco tota la nit al Poble Espanyol i jo això no li accepto, perquè va ser una jugada bruta, em va tirar merda a sobre, sense saber res de res de la veritat, i vaig perdre a una dona a la que ja m'estimava molt. Perquè unaltra li va dir que li posava les banyes amb la Núria, i això només era una mitja veritat i una mitja mentida posada amb cuny de mala folla, per a fer-me mal. Les coses com son i com foren ... Jo no vaig anar a buscar-la, al País Basc perquè a l'endemà mateix marxava cap a Alemanya , on vaig estar un parell de mesos i mentida podrida a tothom d'on havia estat quan vaig tornar... Després varem anar a Cerdenya a l'Alguer amb el David al violoncel a fer una mamonada d'aquelles que fan posar cara de tonto perquè fou un gasto de collons per a no res... En Sabater muntava Fastos entre Barcelona i L'Alguer per emplenar el seu Hotel de Sants... Jo vivia al límit i no tenia temps per donar explicacions , tenia el convenciment de que palmaria qualsevol dia i vivia com si sempre fos l'ultim dia de la meva vida,,, Aquest poema el vaig perdre, però en realitat jo no he perdut mai cap poema, sempre els torno a trobar ... En aquells dies vaig escriure "Ai Amic Meu", sobre el patró del manuscrit del Clam de la neu de Jordi Pàmies, que encara estava per publicar i el fàtuo del Burguet, va dir que no es creia que aquell poema l'hagués escrit jo... Era un cabrit i encara exerceix de cabrit que es lo que li dona de menjar .Fer de cabrit!. Gracies Manel per la crònica d'un temps perdut. Que va sentar les bases d'un de guanyat. Les Paraules son ben teves http://manel-monta.blogspot.com/2011/11/de-qui-son-les-paraules.html

CADA VEGADA QUE FAIG UN CONCERT EM SENTO AIXÍ.... COM PODRIA DEIXAR-HO?

2011-11-13T11:10:00.001+01:00

AVUI CONCERT!!! A A LPICAT

2011-11-10T14:19:00.003+01:00

CANÇÓ CATALANA

ACTUACIÓ I XERRADA SOBRE “LA NOVA CANÇÓ” A CÀRREC DEL CANTAUTOR
MIQUEL ÀNGEL TENA
ACOMPANYAMENT: XAVIER PALÀ (PIANO).

NOVES VERSIONS DE LES CANÇONS DE LA NIT BENIGNA I DE MARIUS TORRES.

DIJOUS DIA 10 DENOVEMBRE
ALES 21,30h.
MAAT
C/R0SER,3

(SERVEI DE BAR)

L'AMIC DE LONDRES

2011-11-07T11:39:00.025+01:00

El dia 24 de maig de 1969 cantava aquesta canço al teatre (fantàstic teatre per cert!) del ·"Colegio Salessiano Santo Angel" del Paseo San Juan Bosco nº 74 , Sarrià, Barcelona Una miqueta mes amunt del que fou el camp de futbol de l'Español, era la meva tercera cançó, i era d'una ingenuïtat pasmosa que ara em fa "enrojoli..." Era un concurs que s'anomenava "La cancion Blanca" -Inefable!!!, vaig guanyar el concurs amb una cançó que parlava d'un drogadicte... En aquells temps ningú parlava de drogues, les drogues no eren un problema encara. Però jo el veia venir, sempre he vist venir les coses. La matança es veia venir : El Magical Mistery Tour, els Stones, El Sumarino Amarillo...altrament dit Clometiazol.http://es.wikipedia.org/wiki/Clometiazol Els Bee Gees ,i el Desatre miner i el Massachussets que era un tripi del 40,

Els Troggs , els Kinks... l'illa de Whigt, el festival de Woodstoc, Jimmy Endrix, Cream, Janis Joplin, Joe Coker...Aquest fou el programa que vaig seguir amb un interés quasi premonitori... sabia que alló era històric i que obria les portes a unaltra manera de veure el mon, i també a un altra manera de combatre les idees que podrien cambiar el mon, les Drogues. Jo em vaig convertir en un antisistema ja llavors, llegia Keruak , llegia Hesse i Thomas Man, i Borrougs,em vaig amorrar a la mamella de la poesia beatnic anglesa i alemanya, vaig navegar desde Steiner a Huxley, passant per Krisnamurty i el Chippanzé de Madam Blawatsky, (per que no m'ho vaig pas creure tot). En Barceló em va presentar al "Gordoyew" el gran timador de la consciència occidental i Jung em va aclarir les coses i em va salvar la vida. No pas els seus acólits que son una puta secta de peseteros. Vaig vomitar Proust una llarga temporada i només em va fer trontollar l'arrivada del Punk, i del "No Future", els poetes del Punk ; La Patti Smhit, amb Horses, vaig escriure per Arista-Capitol, la ressenya de premsa de HORSES de la Patti Smhit que llavors es pixava als escenaris i la van trobar massa agosarada... volien "contemporitzar"; Perqué a espanya, deien, aquelles coses s'havien de suavitzar i fer passar per rock en Angles i res més , !!!La mateixa companyia de discos -Columbia -Arista-de la Patti Smhit, la més gran poetesa del Punk Rock actual , passat i futur, era tapada, difuminada per la seva pròpia companyia de discos!!! Jo vaig plegar amb buit mesos de treballar per aquells fills de la gran puta. Perqué jo no en se de contemporitzar!! ni porto la clenxa a sota el nas tota polsosa de "guix"...

.

Vaig llegir "La energia de los esclavos" de Cohen i ja en vaig tenir prou. Jo també vaig veure el "No Future", o millor dit vaig veure el que ara està passant i ha estat passant, ja fa 43 anys quan en tenia 15 i em vaig negar resoludament a participar-hi. Jo no tinc una relació malaltissa amb la música, ni amb el treball. Tinc una relació d'odi i lluita amb un mon corrupte, i, una societat profundament malalta ... per que sé que adaptar-se, i establir complicitats amb el principi del mal que domina aquest mon, és un acte de traició espiritual a un mateix i a la possibilitat de cambiar encara que sigui un milímetre la direcció cap al desastre.. I també sé que no es pot servir a la pela posant cara de tenir valors ètics, perquè la merda acaba sobreeixint per les orelles i tots els orificis del careto. I res d'aquest mon em farà canviar de pensament. Encar que em costi la sang de tots els dies, encar que em tanquin al " Gulag". Cent vegades, els Latigueros genèrics de tot qui planta cara al sistema pútrid i criminal que ens regeix. Es una qüestió d' Ètica. Només es una qüestió Ètica. Així de simple. - Ximple!!!.-
Jo soc aquell que escup a la cara del Botxí mentres l'escanya...
"Invoco Joglaria, la rel més fonda de l'Olivera!!!"

EL PROGRAMA DE WOODSTOC

Divendres 15 de agost

El concert començà oficialment a les 5:08 de la vesprada, comença amb un recital folk de Richie Havens.

Richie Havens (Va obrir el festival - va tocar 7 cançons)
1. High Flyin' Bird
2. I Can't Make It Anymore
3. With A Little Help
4. Strawberry Fields Forever
5. Hey Jude
6. I Had A Woman
7. Handsome Johnny
8. Freedom
Swami Satchidananda
Country Joe McDonald. Va tocar amb la seua banda els The Fish
1. I Find Myself Missing You
2. Rockin' All Around The World
3. Flyin' High All Over the World
4. Seen A Rocket
5. The "Fish" Cheer/I-Feel-Like-I'm-Fixin'-To-Die Rag
John Sebastian
1. How Have You Been
2. Raimbows All Over Your Blues
3. I Had A Dream
4. Darlin' Bé Home Soon
5. Younger Generation
Sweetwater
1. What's Wrong
2. Motherless Child
3. Look Out
4. For Pete's Sake
5. Day Song
6. Crystal Spider
7. Two Worlds
8. Why Oh Why
Incredible String Band
1. Invocation
2. The Letter
3. This Moment
4. When You Find Out Who You Are
Bert Sommer
1. Jennifer
2. The Road To Travel
3. I Wondered Where You Bé
4. She's Gone
5. Things Are Going my Way
6. And When It's Over
7. Jeanette
8. America
9. A Note That Read
10. Smile
Tim Hardin, an hour long set
1. If I Were A Carpenter
2. Misty Roses
Ravi Shankar, tocà 5 cançons mentre plovia
1. Raga Puriya-Dhanashri/Gat In Sawarital
2. Tabla Solo In Jhaptal
3. Raga Manj Kmahaj
4. Iap Jor
5. Dhun In Kaharwa Tal
Melanie
1. Beautiful People
2. Birthday of The Sun
Arlo Guthrie
1. Coming Into Los Angeles
2. Walking Down the Line
3. Amazing Grace
Joan Baez
1. Oh Happy Day
2. The Last Thing On My Mind
3. I Shall Bé Released
4. Joe Hill
5. Sweet Sir Galahad
6. Hickory Wind
7. Drug Store Truck Driving Man
8. I Live One Day At A Time
9. Sweet Sunny South
10. Warm and Tender Love
11. Swing Low Sweet Chariot
12. We Shall Overcome

Dissabte 16 de agost

El concert es reanudà a les 12:15 pm

Quill, va tocar durant 40 minuts un recital de 4 cançons
1. They Live the Life
2. BBY
3. Waitin' For You
4. Jam
Keef Hartley Band
1. Spanish Fly
2. Believe In You
3. Rock Me Baby
4. Medley
5. Leavin' Trunk
6. Halfbreed
7. Just To Cry
8. Sinnin' For You
Santana
1. Waiting
2. You Just Don't Care
3. Savior
4. Jingo
5. Persuasion
6. Soul Sacrifice
7. Fried Neckbones
Canned Heat
1. A Change Is Gonna Come/Leaving This Town
2. Going Up The Country
3. Let's Work Together
4. Woodstock Boogie
Mountain, toca durant una hora llarga, el seu repertori incluia un tema de Jack Bruce "Theme For An Imaginary Western"
1. Blood of the Sun
2. Stormy Monday
3. Lonxarxa
4. WhoAmb I But You And The Sun
5. Beside The Sea
6. For Yasgur's Farm (llavors sense títol)
7. You and Me
8. Theme For An Imaginary Western
9. Waiting To Take You Away
10. Dreams of Milk and Honey
11. Blind Man
12. Blue Suede Shoes
13. Southbound Train
Janis Joplin (Realitzà dues repeticions de Piece of My Heart i Ball and Chain).
1. Raise Your Hand
2. As Good As You've Been To This World
3. To Love Somebody
4. Summertime
5. Try (Just A Little Bit Harder)
6. Kosmic Blues
7. Can't Turn iou Loose
8. Work Me Lord
9. Piece of My Heart
10. Ball and Chain
Sly & the Family Stone començaren a la 1:30 de la matinada
1. Xip Monck Intro/M'Lady
2. Sing A Simple Song
3. You Can Make It If You Try
4. Everyday People
5. Dance To The Music
6. I Want To Take You Higher
7. Love City
8. Stand!
Grateful Dead
1. St. Stephen
2. Mama Tried
3. Dark Star/High Time
4. Turn On Your Love Light
Creedence Clearwater Revival
1. Born on the Bayou
2. Green River
3. Ninety-Nine and a Half (Won't Do)
4. Commotion
5. Bootleg
6. Bad Moon Rising
7. Proud Mary
8. I Put A Spell On You
9. Night Time is the Right Time
10. Keep On Choogin'
11. Suzy Q
The Who començaren a las 3 de la matinada, tocaren 24 cançons incluint Tommy
1. Heaven and Hell
2. I Can't Explain
3. It's a Boy
4. 1921
5. Amazing Journey
6. Sparks
7. Eyesight to the Blind
8. Christmas
9. Tommy Can You Hear Me?
10. Acid Queen
11. Pinball Wizard
12. Abbie Hoffman Incident
13. Fiddle About
14. There's a Doctor
15. Go to the Mirror
16. Smash the Mirror
17. I'm Free
18. Tommy's Holiday Camp
19. We're Not Gonna Take It
20. See Me, Feel Me
21. Summertime Blues
22. Shakin' All Over
23. My Generation
24. Naked Eye
Jefferson Airplane van començar a les 8 del matí, després de la marató de la nit, el seu repertori va incloure vuit cançons, aquest concert és considerat per alguns com un dels moments més memorables de la història del rock.
1. Volunteers
2. Somebody To Love
3. The Other Side of This Life
4. Plastic Fantastic Lover
5. Saturday Afternoon/Won't You Try
6. Eskimo Blue Day
7. Uncle Sam's Blues
8. White Rabbit

Diumenge 17 de agost, a dilluns 18

Joe Cocker va ser el primer concert del dia després de la nit maratoniana i va iniciar del programa del dia a les dues de la vesprada.

Joe Cocker
1. Delta Lady
2. Some Things Goin' On
3. Let's Go Get Stoned
4. I Shall Bé Released
5. With A Little Help From My Friends
Després de Joe Cocker el festival es va suspendre durant unes hores per una forta tempestat.
Country Joe and the Fish Amb ells es va tornar a reprendre el concert a les 6 de la vesprada.
1. Rock and Soul Music
2. Thing Called Love
3. Love Machine
4. The "Fish" Cheer/I-Feel-Like-I'm-Fixin'-To-Die Rag
Ten Years After
1. Good Morning Little Schoolgirl
2. I Can't Keep From Crying Sometimes
3. I May Bé Wrong, But I Won't Bé Wrong Always
4. Hear Me Calling
5. I'm Going Home
The Band
1. Chest Fever
2. Tears of Rage
3. We Can Talk
4. Don't You Tell Henry
5. Don't Do It
6. Ain't No More Cane
7. Long Black Veil
8. This Wheels On Fire
9. I Shall Bé Released
10. The Weight
11. Loving You Is Sweeter Than Ever
Blood, Sweat & Tears a mitja nit amb un recital de 5 cançons.
1. More and More
2. I Love You Baby More Than You Ever Know
3. Spinning Wheel
4. I Stand Accused
5. Something Coming On
Johnny Winter
1. Mama, Talk to Your Daughter
2. To Tell the Truth
3. Johnny B. Goode
4. Six Feet In the Ground
5. Leland Mississippi Blues/Rock Me Baby
6. Mean Mistreater
7. I Can't Stand It (With Edgar Winter)
8. Tobacco Road (With Edgar Winter)
9. Mean Town Blues
Crosby, Stills, Nash & Young van començar a les tres del matí, el seu recital està separat en dos parts, una part acústica i una altra d'elèctrica
- Part Acústica
- Parte Acustica
1. Suite: Judy Blue Eyes
2. Blackbird
3. Helplessly Hoping
4. Guinnevere
5. Marrakesh Express
6. 4 + 20
7. Mr. Soul
8. Wonderin'
9. You Don't Have To Cry
- Part Elèctrica
1. Pre-Road Downs
2. Long Time Gone
3. Bluebird
4. Sea of Madness
5. Wooden Ships
6. Find the Cost of Freedom
7. 49 Bye-Byes
Paul Butterfield Blues Band
1. Everything's Gonna Bé Alright
2. Driftin'
3. Born Under A Bad Sign
4. Morning Sunrise
5. Love March
Sha-Na-Na
1. Na Na Theme
2. Jakety Jak
3. Teen Angel
4. Jailhouse Rock
5. Wipe Out
6. Who Wrote the Book of Love
7. Duke of Earl
8. At the Hop
9. Na Na Theme
Jimi Hendrix Va insistir a ser ell qui toquès en últim lloc. Es va programar la seua part per a la mitjanit, però per retards en el festival no va tocar fins a les 9 del matí del dilluns. Es diu que van arribar a veure'l 500.000 persones, encara que va començar amb un públic de 80.000. El recital va durar dues hores, sent el concert més llarg de la seua història. Va tocar 18 cançons, concloent amb Hey Joe:
1. Message to Love
2. Hear My Train A Comin'
3. Spanish Castle Magic
4. Red House
5. Mastermind
6. Lover Man
7. Foxy Lady
8. Jam Back At The House
9. Izabella
10. Gypsy Woman
11. Fire
12. Voodoo Child (Slight Return)/Stepping Stone
13. Star Spangled Banner
14. Purple Haze
15. Woodstock Improvisation
16. Villanova Junction
17. Hey Jo
18. VIKIPENDIA

EL FESTIVAL DE LA ILLA DE Wight.

La historia de un festival olvidado, la Isla de Wight

Hace más de cuarenta años se celebró la primera edición de festival europeo que daría la réplica a Woodstock del verano del amor

En el Olimpo de los grandes momentos musicales destacan marcos y paisajes rodeados de un aura especial, escenarios míticos. Woodstock, Monterey, Montreux, Glastonbury o Roskilde. Entre los grandes pocas veces se nombra a uno de los más emblemáticos, la Isla de Wight (Inglaterra). Se acaba de editar por primera vez la actuación de Leonard Cohen en la isla. Un directo a las dos de la madrugada seguido por más de medio millón de personas.

El festival original se celebró de 1968 al verano de 1970 en la isla que da nombre al evento, venía a ser el Woodstock europeo y alcanzó un mayor aforo. Sería un festival de vanguardia musical en una Europa en la que los jóvenes empezaban a alzar la voz. El Papa Pablo VI publicaba ese año una encíclica en contra del uso de los preservativos, Francia vivía su mayo universitario, en Inglaterra los Beatles publicaban su White Album y se precipita el final de la década que intentó cambiar el mundo.

Entre el asesinato de Martin Luther King, la matanza de My Lai en Vietnam y la primavera de Praga, se colaba un evento festivo que proclamaba la paz en Europa. Un festival diferente. Acababa agosto y diez mil personas reunían para ver las actuaciones de Jefferson Airplane, Arthur Brown, The Move, Tyrannosaurus Rex o Plastic Penny.

Un año después, y dos semanas más tarde que el festival de Woodstock, arrancaba la segunda edición con 300.000 asistentes. El incremento del aforo se debió al regreso de Bob Dylan a Inglaterra después de unos años retirado por un accidente de moto. El cantante, acompañado de The Band, fue el gran reclamo del cartel de una edición que completaban The Who, Joe Cocker, que venían de actuar en Woodstock, The Nice o Tom Paxton.

Pero todo lo bueno se acaba, y todo lo que se acaba termina por algo. En la edición de 1970 el aforo se desbordó, se colaron miles de personas y el recinto reboso. Las autoridades no podían garantizar la seguridad ni el abastecimiento. Entre 600.000 oficiales y unos 800.000 calculados, asistieron al festival. Hubo saqueos, trifulcas, asaltos al comercio en una isla cuya población, por aquellos años, apenas superaba el centenar de miles. Tras esta edición no se volvería a celebrar un festival en la isla en más de treinta años.

La culpa fue de Jimmy Hendrix, el primero en confirmar su asistencia apenas tres semanas antes de susu asistencia apenas tres semanas antes de su muerte, pero Hendrix no fue solo, convenció a unos cuantos amigos. Fueron cinco días de música. Las primeras jornadas contaron con gente como Judas Jump, Kathy Smith, Rosalie Sorrels, o Kris Kristofferson. Supertramp, con su disco debut, Gilberto Gil o Chicago fueron abriendo el festival hasta la llegada del fin de semana.

El sábado estaba completo, Miles Davis, Joni Mitchell, The Doors, The Who o Ten Years After, ponían su sonido en la isla. El domingo era el día esperado, casi veinte horas de conciertos con las actuaciones de Donovan, Jethro Tull, Jimmy Hendrix, Joan Baez, y el mencionado cierre nocturno de Leonard Cohen.

En el siglo XXI la música volvió a la isla, grandes grupos devolvían el rock a Wight. Rolling Stones, Neil Young, U2, Coldplay, The Kooks o The Police. En 2006 se le otorgaba el premio a Mejor Festival Británico. Buena organización, grandes bandas, patrocinio de marcas y beneficios considerables, la Isla de Wight era un éxito, pero ya no era lo mismo.

Jo era molt jovenet, però vaig viure tota aquella moguda amb un interès mil·limètric. De fet la gran revolució ideológica i musical d'aquells anys, va fer cambiar el mon i va posar en circulació una nova manera de matar, una nova manera de fer la guerra:. Les Drogues. Tanmateix els ideòlegs i els protagonistes principals n'eren ben concients. Y està molt clar que hi ha hagut complicitats escandaloses de molts personatges que s'han venut al sistema, els qui no ho han fet, s'han mantingut prudents i ambiguus, per a salvar la pell i als que no es van deixar comprar, sencillament els varen matar. Així de clar.

Allen Ginsberg

A l'esquerra, Allen Ginsberg amb el seu company íntim, el poeta Peter Orlovsky

Irwin Allen Ginsberg (3 de juny de 1926 - 5 d'abril de 1997) fou un poeta beat estatunidenc que va néixer a Paterson, Nova Jersey.

Enllaç entre el moviment beat dels anys 50 i els hippies dels anys 60, va compartir amistat amb, entre d'altres, Jack Kerouac, Neal Cassady, William S. Burroughs, Patti Smith, Gregory Corso, Herbert Huncke, Rod McKuen i Bob Dylan.

La poesia de Ginsberg estava molt influïda pel modernisme, el romanticisme, el beat i la cadència del jazz, a més per la seva pràctica del budisme Kagyu i el seu origen jueu. Es considerava hereder de William Blake i de Walt Whitman. La potència dels poemes de Ginsberg, els seus llargs versos i la seva exhuberància del Nou Món, reflexaven la continuïtat de la inspiració que reclamava. Altres influències també incloïen al poeta estatunidenc William Carlos Williams.

La principal obra de Ginsberg, "Howl", és molt coneguda per la seva frase d'obertura: "He vist les millors ments de la meva generació destruïdes per les drogues i l'alcohol". L'obra es va considerar escandalosa en el moment de la seva publicació per la cruesa del seu llenguatge, que sovint és explícit. Poc temps després de la seva publicació al 1956 per una petita editora de San Francisco, l'obra fou prohibida. La prohibició fou un cas cèlebre entre els defensors de la primera emmenda de la Constitució del Estats Units; fou anul·lada, després de què el jutge Clayton W. Horn declarés que el poema posseïa importància social redemptora. Les idees polítiques llibertàries i en general anti-sistema de Ginsberg van atreure l'atenció de l'FBI, institució policial que el va considerar com una greu amenaça per la seguretat.

És en part interessant ressaltar que la segona part de "Howl" va estar inspirada i escrita principalment durant una visió causada pel peyote. Ginsberg va intentar escriure nombrosos poemes sota la influència de diferents tipus de droga, incloent l'àcid lisèrgic o LSD. Aquesta pràctica era una manifestació específica del seu enfoc experimental de caràcter més general; per exemple, també va escriure poemes recitant-los, gravant-los en cintes i transcribint-ne els resultats.

Allen Ginsberg amb Bob Dylan el
1975

En els seus escrits i en la seva vida, Ginsberg defensava la llibertat i l'autenticitat. Molts dels seus poemes són extremadament sincers i directes. Per exemple, a "Kaddish", descriu la bogeria de la seva mare en termes ben clars. A "Many Loves", descriu el seu primer contacte sexual amb Neal Cassady, que fou el seu amant i amic. Algun dels seus poemes posteriors es centren en la seva relació amb Peter Orlovsky, el seu amant de tota la vida a qui va dedicar "Kaddish and Other Poems".

El seu viatge espiritual aviat va començar amb visions espontànies i va continuar amb un viatge a l'Índia i una trobada casual en un carrer de Nova York amb Chögyam Trungpa, Rinpoche, un budista tibetà mestre de meditació de l'escola Vajrayana, que es va convertir en el seu amic i mestre durant tota la vida.

En la seva vida política, fou un iconoclasta, utilitzant el seu ingeni i el seu humor per a lluitar per la causa de la llibertat personal dels altres, sovint arriscant-se a sí mateix. Ginsberg va ajudar a finançar l'School of Disenbodied Poetics de Jack Kerouac a la Universitat de Naropa, a Boulder, Colorado, una escola formada per Chögyam Trungpa, Rinpoche. També fou co-fundador, al costat del poeta francès Jean Jacques Lebel, d'un dels festivals de poesia més importants del món, conegut com Poliphonix.

El Ministeri de Cultura francès el va nombrar Cavaller de l'Ordre de les Arts i les Lletres l'any 1993.

"El nostre objectiu era salvar el planeta i alterar la consciència humana.

Aixo ens portarà molt de temps, si arriba a passar".

VICKIPENDIA

GOITA QUE M'HE TROBAT!!!

2011-10-25T11:17:00.009+02:00

L'any 1977-78 vaig triar uns amics i varem preparar amb Ferran Garcia Mallol,(actual portamveu i gestor del catau poètic de L'ORIGINAL) en Miquel Estrada,(Baixista del Grup COSES) i en Jep Nuix( Immens compositor i gradíssim flautista i músic generós i afable persona, a qui dec una lliçó vital que mai podre tornar, com no sigui al cel...). A partir d'una proposta de la Promotora Enllaç, en aquell cas mitjancera de "La Caixa" em varen encarregar de muntar un espectacle que varem anomenar "UN TROBADOR S'ESDEVINGUÉ" .I que versava sobre cançons dels trobadors i altres troballes. Vàrem fer l'espectacle per multitud d'escoles de catalunya . La "Caixa a les Escoles", fou una iniciativa molt reixida dels primers anys del Pujolisme que va portar la musica tradicional i la poesia a les escoles de tot catalunya i va suplir d'alguna manera la inòpia económica en la que ens vàrem quedar els músics durant la "Operació Desmantellament", que va patir la Cançó. Aquesta és una adaptació d'un texte de Guillem de Bergadà en el que posava a parir al Marqués de Mataplana, unaltre Trobaire de malnom... ja ni em recordava que existís. Frou gràcies a un regal que em va fer la meva cosina l'Isabel Pujades, prestigiosa Demògrafa i Catedràtica a la Universitat de Barcelona, que en aquells temps feia coses per Planeta i va tenir la gentilesa de lliurar-me els tres volums de Martí de Riquer sobre "Los Trobadores". Obra exaustiva i definitivament cabdal per saber de que va i d'on ve la meva professió de cantador de poesies. Encara que pel meu gust feta des d'una optica massa "afecta al règimen" per a dir-ho d'alguna manera. La informació que aporta Martí de Riquer em va captivar i motivar de per sempre més. En Rafel Subirachs va fer el seu disc "SI COM L'INFANT QUAN APREN DE PARLAR"en aquell temps també.

A partir dels materials que va recopilar d'en Riquer i d'altres i que fou, per a mi, una de les fites més importants, una joia genial i la més profundament significativa de tota la Història de la nostra cançó. Cal tenir amb compte tot aquestos precedents a l'hora d'entendre la meva relació amb la música, i amb la poesia. So pena de confondre'm amb un rockero...o de no entendre res de res...

LEONARD COHEN Todo empezó en esta tierra

2011-10-22T11:39:00.000+02:00

Vídeo del discurso de Leonard Cohen

Es un honor estar aquí esta noche, aunque quizá, como el gran maestro Riccardo Muti, no estoy acostumbrado a estar ante un público sin una orquesta detrás. Haré lo que pueda como solista. Anoche no logré dormir, pasé la noche en vela pensando en qué podía decir hoy aquí. Después de comerme todas las chocolatinas y cacahuetes del minibar garabateé unas pocas palabras pero dudo que haga falta referirse a ellas. Obviamente, estoy muy emocionado por el reconocimiento de la fundación. Pero he venido esta noche a expresar otro tipo de gratitud que espero poder contar en tres o cuatro minutos.

Cuando estaba haciendo el equipaje en Los Ángeles me sentía inquieto porque siempre he tenido cierta ambigüedad sobre la poesía. Viene de un lugar que nadie controla, que nadie conquista. Es decir, si supiera de dónde vienen las canciones las haría con más frecuencia. Es difícil aceptar un premio por una actividad que en realidad no controlo. Haciendo el equipaje para venir, cogí mi guitarra Conde, hecha en España hace 40 años más o menos. La saqué de la caja y parecía hecha de helio, muy ligera. Me la puse en la cara y la olí, está muy bien diseñada, la fragancia de la madera viva. Sabemos que la madera nunca acaba de morir y por eso olía el cedro, tan fresco, como si fuera el primer día, cuando compré la guitarra hace 40 años. Y una voz parecía decirme: "Eres un hombre viejo y no has dado las gracias, no has devuelto tu gratitud a quien la merece: el suelo, la tierra, al pueblo que te ha dado tanto. Porque igual que un hombre no es un DNI, una calificación de deuda tampoco es un país. Ustedes saben de mi fuerte asociación con Federico García Lorca y puedo decir que mientras era joven y adolescente no encontré una voz y solo cuando leí a Lorca, en una traducción, encontré una voz que me dio permiso para descubrir mi propia voz, para ubicar mi yo, un yo que aún no está terminado.

Al hacerme mayor supe que las instrucciones venían con esa voz. ¿Y qué instrucciones eran esas? Nunca lamentar. Y si queremos expresar la derrota que nos ataca a todos tiene que ser en los confines estrictos de la dignidad y de la belleza. Así que ya tenía una voz, pero no tenía el instrumento para expresarla. No tenía una canción. Y ahora voy a contarles brevemente la historia de cómo conseguí mi canción.

Yo era un guitarrista indiferente. Solo me sabía unos cuantos acordes. Me sentaba con mis amigos, bebía y cantaba, pero nunca me vi como un músico o un cantante. Un día, a principios de los años sesenta, estaba de visita en casa de mi madre. Su casa estaba cerca de un parque con una pista de tenis donde íbamos a ver jugar al baloncesto. Era un lugar que conocía de mi infancia. Me paseé por allí y encontré a un joven tocando una guitarra flamenca. Me encantó, estaba rodeado de algunas chicas y me senté a escucharlo, me cautivaba, yo quería tocar así, aunque sabía que nunca lo lograría.

Me acerqué a él y nos entendimos medio en francés medio en inglés y pactamos unas clases en casa de mi madre. Era un joven español. Al día siguiente se presentó. Me dijo: "Déjame escucharte tocar algo". Lo hice y declaró que no tenía ni idea. Él cogió la guitarra, la afinó, me la devolvió y dijo: "No suena mal. Ahora tócala de nuevo". No cambió mucho. La cogió otra vez y me dijo: "Te voy a enseñar unos acordes". Tocó una secuencia rápida de acordes y luego me explicó dónde tenía que poner los dedos y me dijo otra vez: "Ahora toca". Pero fue un desastre.

Al día siguiente, empezamos de nuevo con esos seis acordes. Muchas canciones flamencas se basan en ellos. Al tercer día la cosa mejoró. Aprendí los seis acordes. Al día siguiente el guitarrista no volvió por casa. Dejó de venir. Como yo tenía el número de la pensión donde se alojaba fui a buscarlo para ver que le había pasado. Allí me contaron que aquel español se había suicidado, que se había quitado la vida. Yo no sabía nada de él, de qué parte de España era, por qué estaba en Montreal, por qué estaba en la pista de tenis, por qué se había quitado la vida.

Sentí una enorme tristeza. Nunca antes había contado esto en público. Esos seis acordes, esa pauta de sonido, ha sido la base de todas mis canciones y de toda mi música y quizá ahora puedan comenzar a entender la magnitud del agradecimiento que tengo a este país. Todo lo que han encontrado favorable en mi obra viene de esta historia que les acabo de contar. Toda mi obra está inspirada por esta tierra. Así que gracias por celebrarla porque es suya, solo me han permitido poner mi firma al final de la última página.

Discurso pronunciado por Leonard Cohen en la entrega de los premios Príncipe de Asturias.

EL COMBAT FRATERNAL...

2011-10-18T11:17:00.007+02:00

CANONITZEM-NOS?

L’altre dia vaig fer una cançó nova. va sortir con solen fer-ho, sense cap preludi ni intenció preconcebuda, com un bolet de bosc de garriga, un pebràs blanc, un palomí, un peuet de rata...era un poema que tenia a la memòria clavat amb xinxetes des de fa molts anys, restava allí, sense dir rés, ancorat com una barca a la badia, sense us, plena de llapes...i de verdet.

Es un pedaç de L’IMMORTAL MORT QUE ET MORS -(Al llarg de tota l'obra, hi ha una profunda reflexió metafísica, traduïda en imatges. No és mai un simple joc de paraules: el lector hi endevina un rerefons angoixós i dramàtic. Una crisi personal, transmutada en obra d'art. Lúcidament, el poeta ha treballat molt la llengua, que es caracteritza, en tot moment, per la densitat i la concisió. Ple de connotacions fòniques i semàntiques, cada mot té la força suggeridora que li escau. Com a contrapunt del vessant purament lingüístic, hi ha una enorme audàcia imaginativa.
(Jordi Pàmias, "La maduresa poètica de Joan Barceló ", Urc, 15, Lleida 2000))- d’en Joann Barceló- (Quan acabaré amb aquest home?). Un pedaç que mai hauria pensat de musicar, perquè m’atany tant de prop que quasi fora obscè i provocador de fer.ho. Però ja fa temps que m’he adonat que en aquest assumpte no decideixo jo, el bolet surt quan hi ha la humitat justa, hi ha fet, la solana, sortir fumet de l’hummus. No ho premedito jo ... m’es dictat com una oració, la musica baixa, ve, i s’instala entre la paraula, com si ja vingués feta d’antuvi.

Avui m’he despertat cantant-la i, de colp, l’he repetit en un interval just per a que en sortís un cànon ... he tingut una sorpresa i se m’ha aparegut lo Frare Jacques tot incitant-me a continuar.

El cànon és una forma divertida senzilla i molt bonica de potenciar una melodia. Solapant una frase damunt de l’altra s’aconsegueix un efecte “chorus” que resulta excitant a mida que s’hi afegeixen veus i sofisticacions.

Molts dels grans compositors clàssics han utilitzat aquest recurs i jo no tinc pas l’exclusiva de fer-ho be .Només ha estat una sugerència .- Perqué no en fas un Cànon? Goita que be que quedaria!!

Jo que ja penso que el meu arxiu melòdic està esgotat . Després de transcriure unes 270 cançons sobre poemes meus i molts poemes d’altri, que és lo que més m’agrada i millor em surt, resulta que no, que encara hi queda miceli, als meus cavallons de la cava dels xapinyons... encara surten miracles sobre els que després em quedo pastat, perquè em costa esbrinar d’on collons ha sortit aquella melodia que pretesament El JO s’acaba d’inventar...una veueta molt prima, però resoluda, em diu sempre que no, que els antics ja començaven amb allò de “ Una cançó vull cantar, ja fa temps que s’es dictada...” Perqué sabien que les cançons no son de ningú “son dictades...”. Ara tinc molt clar que cada cançó és un petit miracle i que jo en soc un subjecte passiu, qüasibe vehicular. La Passaré ràpidament al Xavier Palà, abans no s’envicii, cal un músic de veritat per a “Canonitzar-la” i jo no soc un músic, son un poeta que canta... i el tralarà es un afegit, un regalet que us faig, perquè us sigui més mengívola la paraula, que ja em podríeu agrair no?. Colla de garrepes?!!! Oremus:

                                                            EL BANQUET DE LA SANG


                                                                  el combat     fraternal

ha arribat a la fi jo i el meu germà ens

hem execrat des que veiérem el pessebre

suara ha retornat i m'ha dit: vine, sopa

a la meva llar, l'odi aboca'l on glopegen

cruels bèl·lues inhumanes

em convides a sopar

vols que et llesqui el perdó amb ganivet molat

ho faig, vindré amb els fills cap de nosaltres no

durà arma lluenta guarda't bé de trair

un germà de nissaga

som a la teva llar

fanals de tots colors rebleixen el llindar

sostre i terra replens llumenetes histèriques

anellen la façana esguardat-nos porugues

dansen quan diem l'àngelus

...

Amb lo Jep Nuix, (que fa música i toca la flauta al cel) i lo Feliu Gassull, prop de la plaça de la Marina, ben al costat de casa d'en Paco Candel, al Carrer de la Foneria . En aquells dies no sabia que acabaria vivint en aquell carrer durant 15 anys i que em trobaria al Paco cada dia al n'ar a buscar el diari... En Paco tenia una bona amistat amb en Riera i jo compartia amb ells dos, moltes estones ...vaig aprendre moltíssim de l'actitut vital d'en Candel de la seva generositat i de la seva humil grandesa.

HISPASÒNIC UNA WEB AMB MOLTES COSES QUE DIR

2011-10-16T02:39:00.000+02:00

HISPASONIChttp://www.hispasonic.com/blogs/siete-pecados-capitales-artista/2798

Los siete pecados capitales... del artista

Lenguaje Musical hace 17 horas

Como introducción para este artículo desearía traer a nuestra memoria la película “acordes y desacuerdos” de Woddy Allen (aquél que la haya visto, si no tampoco importa), donde el autor nos lleva por la vida (mediante una falsa biografía) del “segundo mejor guitarrista del mundo” de Jazz en los años treinta. Un músico genial pero que como persona dejaba mucho que desear...

Esta película es una ficción pero la vida real de muchos artistas, de muchos genios (músicos, pintores, escritores...), nos demuestra que no tiene porque ir unida a la capacidad artística la de tener una “vida ejemplar”. A veces pasa, pero si el ser humano no es perfecto ¿por qué tendría que serlo el artista?.

En todo caso los artistas tenemos nuestras propias debilidades y “pecados” característicos, los cuales nos acompañan durante nuestro trabajo y nuestras aspiraciones. A modo de juego (insisto en esto último) se me ha ocurrido tratar de adaptar los siete pecados capitales al mundo del arte (no me preguntéis como he llegado a esta idea...). Inspirándome en ellos, por supuesto, desde una adaptación libre y manipulada...

Lujuria

Nuestra música es importante, pero ¿más que nuestra vida personal?.

Un artista puede trabajar incluso cuando duerme. Es muy complicado ponerle horario a una actividad artística (aunque hay artistas muy disciplinados, excepciones...). Cuando uno esta inmerso en el proceso de trabajo cuesta desengancharse de él. La salud puede resentirse si uno es excesivamente bohemio y no controla sus impulsos creativos. Pero que cada uno haga lo que quiera, ¿no?. El problema puede venir, quizá, con la gente que te rodea. Si uno tiene familia y amigos y quiere conservarlos probablemente tendrá que organizar su trabajo (una organización excesiva personalmente no creo que sea tampoco muy “sana” para la creatividad, salvo que uno sea un robot... o lleve intención de serlo). El “riesgo” no está en involucrarse al máximo o en meterse hasta las mismísimas entrañas de algo que nos apasiona (una obligación para un buen artista), sino en el tiempo que podemos pasar ahí, en esas “profundidades”. A un artista hay que exigirle que se involucre a tope, pero tu pareja, amigo, hijo... (por ejemplo) también puede exigirte un mínimo de involucración en ellos (yo tengo serios problemas con la “lujuria”... que nadie lo saque de contexto...). Además, como comentaba en este otro artículo (el que sólo de música sabe....), como artistas tampoco nos interesa estar rodeados exclusivamente de arte.

Pereza

Dejo el margen las connotaciones más obvias que sugiere este término en cualquier actividad. Quizá sea por la influencia mediática, pero da la sensación de que vivimos una época en la que se pretenden crear “éxitos” con más bien poco y esto a alguna gente que empieza y se acerca al mundo de la música se le contagia.

Un estribillo y una estrofa que recuerden a algún tema que funcionó para el gran público en su día y a ir tirando... Cuidando la parte técnica (la tecnología nos lo exige) pero descuidando la sustancia (la creatividad, en la música de consumo rápido, tiene, al parecer, menos poder de persuasión). Lo que aún no tengo claro es si es al gran público al que le interesa ese “más bien poco” o es a la voraz industria a la que le interesa mantener un público, que tal vez pudiera inclinar sus oídos hacia otros derroteros, consumiendo productos más opacos. Por lo tanto el origen de esta versión del “pecado” no sé si se encuentra en esos “productores” (que nadie se ofenda que no me refiero a él ;) ) o en los receptores.

(Ojo, que yo soy defensor de que con un “V IV I” se pueden hacer cosas estupendamente interesantes. Cuando digo “más bien poco” no me refiero a utilizar pocos elementos. En la simpleza a veces puede estar el medio o el secreto)

Gula

La gula incide en el abuso de una actividad (alimentarse) diaria que es indispensable para mantenerse con vida. Existen elementos indispensables para el músico. Un guitarrista sin guitarra poco tiene que hacer, pero quizá rodearse de demasiados instrumentos (lo dice uno que tiene unos cuantos más de los necesarios) no sólo no sea necesario sino que en ocasiones ralentiza el proceso de producción ¿Quién no ha estado horas buscando el sonido para un tema entre los miles de los que dispone, hoy en día, en esas gigantescas librerías?. Aquí todo dependerá del virtuosismo de cada uno para saber donde está tal y cual sonido y de como sacar el máximo partido a cada instrumento.

Ira

La paciencia es una virtud en cualquier cosa. En el proceso de creación por descontado, al menos para mí (ver artículo sobre la “lenteja”...).

El pasado año me hicieron una serie de encargos sobre un estilo que no había tratado nunca. Tuve días muy malos porque no lograba el “sonido” que precisaba el género. Estaba de mal humor, estaba enfadado. Pero ¿por qué? O mejor dicho, ¿con quién? Con quien me había hecho el encargo no, era una oportunidad de conocer escenarios diferentes. Además, el responsable en todo caso sería yo por haberlo aceptado. ¿Conmigo mismo?, pero si trabajaba día y noche... Sería injusto. Pero sí, era yo el responsable y merecía mi enojo. Había descuidado lo más importante, una de las cosas que me hizo convertirme en compositor. El placer de hacer música, el trayecto, el aprendizaje. Lo había olvidado, o lo había rechazado, sólo estaba pendiente del resultado, quería el resultado y ¡lo quería ya!. Hay cosas que no dependen de uno mismo y esas cosas no pueden convertirse en nuestro objetivo.

Por otro lado madurar una idea, darle forma, pulirla... lleva su tiempo, y ese tiempo es necesario. Y en ese tiempo podemos encontrarnos con el verdadero placer de hacer música (un placer, además, exento de “pecado capital”...).

Envidia

Cada autor es único y debería saberlo. Cada uno tiene algo que decir y tiene sus propias palabras de decirlo. He hablado mucho sobre esto en otros artículos por lo que no me enrollaré demasiado sobre esta idea.

En realidad querer ser como otro artista es ponernos el listón demasiado bajo. El listón debería encontrarse en la posición en la que uno llega a desarrollar su propio lenguaje: “Hablar”, artísticamente, usando sus propias palabras. Un listón que sólo puede superar él mismo.

Avaricia

Aprendiz de mucho, maestro de... más bien poco. Aunque debo reconocer que no es así en todos los casos, a veces me sorprende de lo que son capaces algunos (y esto me arrastra en parte al “pecado” anterior).

Es bueno aprender y tomar conciencia de qué es lo que se nos da mejor y exprimirlo al máximo. Si lo que queremos hacer no es lo que se nos da mejor, entonces tendremos que pelear por convertirlo en algo que lleguemos a ser capaces de hacer con los ojos cerrados (el conformismo probablemente sea un “pecado” mucho mayor). Pero hay que pelear. Intentar dominar muchos géneros, muchos instrumentos, nos esta quitando, quizá, un tiempo (que es limitado) para profundizar en aquello en donde más podemos aportar y donde mejor nos podemos desarrollar y crecer. Uno puede superar algunos “límites”, pero tal vez no haga falta que los intente superar todos (en una vida media de apenas, con suerte, 80 años). En un sentido similar: Está bien dedicar mucho tiempo al estudio pero también conviene reservar espacio para poner todo lo aprendido en práctica.

Soberbia

La soberbia, la vanidad, esta considerada por la mayoría de culturas/religiones el pecado principal. El padre de todos los anteriores... ¿La vanidad en el músico? Esto se merece un artículo aparte... ;)

Seguro que existen muchos más “pecados” pero yo he puesto el límite en aquellos que me sugerían los populares pecados capitales.

Para terminar reconocer que, por supuesto, soy un “pecador”. Creo que han encajado muy bien en mí cada uno de estos siete pecados capitales en lo que llevo de trayectoria como músico. Con algunos soy más “indulgente” pero con otros me peleo a menudo, ya que considero que ponen en riesgo mi desarrollo como artista y como persona. Pienso que las cosas nunca pueden quedarse quietas, continuamente tomamos decisiones (por activa o por pasiva). Todas esas decisiones, esa persona que construimos y damos forma día a día, se verá reflejada en nuestras obras como artistas. Aunque a veces parezca, como en el protagonista de la película de Woddy Allen, que la persona va por un lado y el arte va por otro. Supongo que porque las personas, en el fondo, en la mayoría de casos no son ni del todo “negras” ni del todo “blancas”. Y, por supuesto, ni del todo “grises”.

Juan Ramos

GUILLEM VILADOT, DE L'URC DEL COS A L'AMOR FÍSIC

2011-10-11T11:34:00.009+02:00

BESA'M DE BESOS

Besa'm de besos la boca, de besos
omple'm l'escrot; opera'm amb paciència
i mots la brasa del desitg; la ciència
del tot amor obre, estrena'n els resos.

Besa'm amb besos d'origen els pesos
dels ous i fes-ne el motllo i la cadència
dels dits. Adula'm les natges, d'ardència
de llengua canta'n edictes encesos.

Besa'm de besos d'incendi l'esquena;
damunt dels gland deixa-hi estoles de
roses, i a l'anus pastura-hi la trena

dels llavis sense cap mida ni fre.
Besa'm de besos la boca. L'obscena
distància clou i emporta't tot l'alè.

GUILLEM VILADOT AMOR FÍSIC, Llibres del mall desembre de 1983

Fou un parell d'anys abans quan estava fent rodar les Benignes en directes esporàdics, per tal d'anar-les polint i triant . Varem recalar a Riella.- Agramunt-. Lo poble de l'Apotecari Poeta que des de el "TEMPS D'ESTRENA" em tenia captivat, intrigat, meravellat i reptat. No m'atrevia gaire amb lo Viladot; Massa potència creativa, molta energia i un rerefons gens fàcil ...la podia cagar moltíssim amb ell. No era pas una fonteta de rajolí aquell home, era un doll, una segla, un canal!!

Després de probar so i deixar-ho tot preparat per la missa major. Vaig anar a veure'l a la farmàcia, em va fer pujar a una mena d'entre sol, on era evident que escrivia per la quantitat de papers, arxius i una mena de caos organitzat que tant be conec . En xerrar una estona de poemes i cançons, d'en BARCELÓ, del disc que volia fer i tal... em va treure un parell de mecanoscrits fotocopiats, que tenia en un calaix, i em va esputar: A veure si tens collons de posar-li música amb aixós!! i jo valent que soc, li vaig dir que musicar un poema no era qüestió de collons sinó de que el poema cantés o no.- Si els poemes em canten: dona-ho per fet!!. Doncs t'espero aquí mateix!! Era un reptador, li agradava provocar i "Epater", com a ningú que hagi conegut mai. Tenia un JO molt treballat i sense cap mena de pudor, un JO artístic segur d'ell mateix i alhora molt conscient de que ja era un pòstum.

Eren els originals de dos llibres que havia escrit per a segellar boques i llengües envejoses, per a fer testament i manifest de la seva pròpia carnalitat.

M'hi vaig posar de seguida. llavor jo vivia a Gerb l'espai creatiu més potent que mai he tingut. Em va commoure profundament la seva valentia i deshinibició lèxica i poètica. Era com dir-los a tota aquella púrria de tiradors de premis de fira . A veure si teniu pebrots de parlar de les coses tal com jo ho faig !! A veure pandilla de mamons!! qui de vosaltres s'atreveix a dir que us passeu la vida llepant culs per a que us donguin un premi i un càrrec de gestor d'alguna Fundació!!

Era engrescador, Trangresor!! impúdic fins a la pròpia vergonya. Un temps després, quan ja cantava aquestes sonets,- (una forma poètica clàssica que se'm dona molt be de musicar, per cert) uns quants en vaig fer, bastants,- la gent em fugia dels concerts, no aguantaven l'impudorosa poesia que posava en evidència la decadència física d'un home que s'aferrava a la vida i al sexe com si es nega a deixar de jugar. Amb aquestos dos llibres en Viladot va demostrar que era un home valent i un grandíssim poeta. La tavernària crosta cultural Barcelonina, la pedanteria estúpida i oficialista dels qui administren el prestigi dels altres... va rebre aquest monument a l'home "tal com es", amb un gest despectiu. En Viladot ni es va immutar . Ja sabia que de Lleida estant mai de la vida seria ningú mes que un escriptor de comarques... Li'n fotia un rabanet , ell ja era el poeta més agosarat de la poesia catalana de tots els temps , l'home que va fer esclatar la poesia visual , l'esculptor de paraules i matèria que va donar vida a una obra monumental que encara han de descobrir la gran majoria de Catalanets. Talment fos un preludi bíblic en Viladot va morir d'una leucèmia al 1999. Lo pardal va volar: i amb ell un far d'interés literari i artístic que va minvar -queda el seu llegat però- l'alegria de la revolta a les terres del Sió.

BÉSA'M, SEÑOR,¡AMB ELS BESOS DE TA BOCA!(Càntic dels càntics 1:2, 8:6)

Poesia

Sopes amb pa torrat (1965)
Contrapoemes (1972)
Entre Opus i Opus (1973)
Amor físic (1983)
Urc del cos (1985)
Res comú (1997)
Poesia completa (1990-1996) (1998)
Papers de l'oblit (2000)

Novel·la i narrativa breu

Temps d'estrena. Barcelona: Selecta, 1959.
Els infants de Riella. Barcelona: Destino, 1965.
Erill avall. Barcelona: Alfaguara, 1966.
La gent i el vent. Barcelona: Selecta, 1967 1966)
La rel de panical (o L'arrel de panical). 1970. (inèdit fins el 1974)
La cendra. Barcelona: Nova Terra, 1972; Barcelona: Hogar del Libro, 1980, 2a ed.
Memòria de Riella Barcelona: Pòrtic, 1974. Tetralogia que inclou les obres de 1959 a 1974:
- Temps d’estrena
- Els infants de Riella
- La gent i el vent
- La rel del panical (fins aleshores inèdit)
Tingues memòria de mi. Barcelona: Galba, 1976.
Ricard. Barcelona: Galba, 1977.
La llei de pedra i altres històries. Barcelona: Pòrtic, 1979.
L'amo. Barcelona: Laia, 1982.
Discurs horitzontal. Barcelona: Pòrtic, 1982.
Memorial de Na Nona. Barcelona: El Mall, 1983.
Autostop a la ciutat submergida (1984)
Mà de reis. Barcelona: La Magrana, 1985.
Simetria. Barcelona: El Mall, 1986.
Ciutadà 000000000001. València: Tres i Quatre, 1989.
Joana. Barcelona: Columna, 1991.
Itineraris interiors. Lleida: La Mañana, 1992.
Carles. Barcelona: Columna, 1994.
Autobiografia de Déu. Barcelona: Columna, 1997.
El Trill: Els coixins, El poeta, El braser. Lleida: Pagès, 1998.
Els ulls. Barcelona: Columna, 1999.
Les vellicositats. Lleida: Pagès, 1999.
Ruth. Barcelona: Columna, 2000.
L'energia. Barcelona: Columna, 2001.

Altres

La finestra induïda (1980), assaig
El vell ocell (1982), per a infants
Simbad, el mariner (1982)
Professor Fluss. El televisor vivent (1982

Cançons al Monestir...

2011-10-06T11:50:00.001+02:00

VALLBONA DE LES MONGES

Un silenci que talla les hores

Una cambra nua una cel·la clara

Un claustre soliu

Un marc per les estrelles

Una tarima de fusta

Que no s’hi adiu

Fondré la reixa aquesta nit

D’un esgarip

Les cançons han de cantar

Sense clivelles.

Cofoi o trist de seguir viu

Vinc tant cansat del crit

De la suor i de la gent

Que m’esbalço en buit

Amaram d’ambar com tu saps

Làs vinc amiga cap a tu

Porta’m balla’m

Apodera’t de mi, calla’m

Entendreix-me

Destapa’t el pit

Novícia de l'amor que em cura

Miquel Àngel Tena-Rúbies “Coses de cantar” 1975 Inèdit

FENHEDOR, QUE SOC

2011-10-03T10:54:00.004+02:00

I tu, Àliga llunyana;
Fes ombriu a la buidor,
baixa a l'obaga,
al tremolí del fred.
L'intensitat de viure com si No,
d'estimar com si, Si.
Busca'm cada nit, apropa't.
Deixa't veure. Toca'm.
Però no m'escolis l'ànima.
Ja no em cal cap més mestratge
que estimar-te.

Miquel Àngel Tena-Rúbies "Gest amagat" 1968 inèdit

2011-09-28T15:54:00.003+02:00

A LA TEVA MANERA ...

“Fum i tabac a la cambra oblidada

on passo nits fent versos fins a l'alba

parlant de tu de mi i del mon hostil

Filant ben prim”

Xavier Bru de Sala “La fi del Fil” 1973 “Premi Carles Riba 1972”

Proa, "Els llibres de L'Osa Menor" nº75

Vull fer l'intent ja sé que altra vegada

no hi haurà flor ni palmes ni basarda

Ja se molt be per a on copsar-te el somni

Seré furtiu.

Puc be dir no i també m'enganyo sol

potser vull plors Em miro al teu mirall

si l'ultim mot el dic fora del clos

Puc ser altiu

la Dama em cal podré fer-ne poemes

si et tinc l'amor veuré d'anar-hi a Roma

si em manca el sol m'animarà la lluna

Moriré al viu

I aniré drut al teu cau on febrejo

que no en puc fer d'aquesta espera l'arc

tensat i llest L'amor m'amara l'arma

Et soc captiu.

Miquel Àngel Tena-Rúbies 13 de Maig de 1974 inèdit

Quina enveeja , Quina enveeja!!! Papallones i ocelletseeets!!

2011-09-26T18:08:00.002+02:00

PRS SE Angelus
Enviado por Henry Amat el Sáb, 24/09/2011 - 03:53.

Paul Reed Smith ha aprovechado la 5ª edición del evento "Experience PRS", para presentar el nuevo modelo de guitarra acústica "SE Angelus".

Una guitarra con tapa sólida de Abeto y sistema de refuerzo “hybrid X”, cejuela y selletas de hueso, y los clásicos inlays con forma de pájaro en el diapasón.

La "SE Angelus" se presenta en dos versiones: “Standard” y “Custom”. La primera tiene aros y tapa trasera de Caoba con puente y diapasón de palorrosa. Mientras que el modelo "Custom" tiene aros y tapa trasera de Palorrosa con puente y diapasón de Ébano.

Inicialmente, la PRS "SE Angelus" estará disponible en cantidades limitadas a finales de 2011, y será un instrumento puramente acústico. La línea de productos se ampliará para incluir modelos electro-acusticos a principios de 2012.

En el siguiente vídeo, podéis ver al guitarrista Todd Bauchspies tocando con la versión "Custom" durante la presentación en el "Experience PRS".

Informació estreta de http://www.guitarrista.com/

RESCAT d'un poema del 69

2011-09-25T07:25:00.011+02:00

Canto a Tolosa.
Conto contactes, actes,
mans i encaixades de mans.
Repetim, repeticions, repertori repetitiu.
portes de reservats.
PRIVEEEEE, avui de priva res de res...

HO BOY!
Zoraida!!! -treu-me d'ací!!.Ara vull ser a Tortosa!.
YOU CAME A LONG WAY, BABY.

Desempolsegar antics tractats de biofísica
al límit del cervell...
Se m'ha adormit un braç, ara tot el cos...
No se com puc estar cantant amb el cos tot adormit...
i només fem probes de so.

ACLARIMENT:
Aquest podria ésser un poema nou
però és un doloret de partera primerenca.
HO BOY!!
la ment buida...
deu,vint mil sindicalistes?
Collita del trenta-sis?.
Preludi.
Assaig...Que si que ja!!!
Sortim . La manta al cap!!!!
Canto....Marius Tòrres, "la Nit es un Palau a la teva mesura..."
a la segona estrofa ja no tremolo,
canto Viladot, "besa'm els pesos dels ous..." m'ho passo be..
canto a l'Espunyes,"Només rebre i sempre només rebre!!!."
Em canto a mi...Dorm, Dorm..
En canto una d'en Bashung."Volontaire"
Jo sol amb la guitarra. Mira si em cago de por !!!
Fer el "Volontaire" a França, sense els Noir Dèsir al radere: es una temeritat.
Estant contents !! els agrada!!. I jo també, m'agrada en Bashung!!
Es tot un detall, per la meva part...
Això va a més, em diu nosequí, ja hem fet deu CKILCS !!!
s'acaba, en volen més, i encara més. Canto Jordi Pàmias.
Anem a Plegar caragols, pugem al Turo de la vila, collim Cireres.
I fem la DANSA FINAL!!!
A la guitarra... Gemma Plandolit!!...
Al piano...NIPÎ!
al Contrabaix ...Jordi Sarraute!!!
a avioloncello Joaquim... Alabau??!!...
setze minuts de picamans.
Qui es pensen que soc aquesta gent?
Si a mi no em foten ni cas a Barcelona!
Hem de tornar a sortir: va! vinga, va! unaltra i fora!!!
"Ai amic meu dels anys amb l'armonia..."
Aquesta els matarà de son;
Final Total...
S'han posat drets!, de cop s'han posat drets tots a l'hora!!!
Collón quina descarga d'endorfines!!!
Ostia,! quina borratxera!!! lo Sarraute riu com un beneït!!
fem reverències, mamons, que som a França!!
Això no pot ser bo per la cocotera...
El camerí es una ratonera. M'estic pixant per moments.
-A vingut la Madam del Llach,,, i m'ha petonejat
Segur que era ella. No pot ser d'altra.
Neteja'm el carmí de les galtes Gemma, com es treu aquest pringue?
-No hi han més discos ...sis capses de discos,
venen a que firmis els discos.
N'hi ha un que et vol dir no se que, diu que es de Lleida
- la Mare de Deu!!
Preguntal's si volen que tornem l'any que ve!!
Per la cosmopista, un autonauta va preguntar: tenim algun altre bolo, aviat?
-A Catalunya, NO.
Busca't un mànager Francés, va dir en Sarraute.

Miquel Àngel Tena-Rúbies. Data incerta, inèdit i escrit a mà en un paperot.
No està massa clar qui éren els músics i no m'en enrrecordo de tots, només d'alguns, però es igual en aquells temps n'ava amb aquestos...

TERESA

2011-09-24T15:29:00.002+02:00

                                                                             Llisquen dofins per la pell del record que s'encalma...
                                                                                  27 Poemes en tres temps Miquel Marti i Pol

Veure't clara al plom nocturn em costa massa.
Aquest poema es una signatura de rendició.
Parlar d'amor m'ajuda,-si m'incites-,
a fugir de la conversa.
Fes-me cas, fuig, t'estic temptant.
I si m'hi caus, t'hauré vençut.
I amb el poder, gosaré d'esclavitzar-te.
Allà cap on vaig. Es una terra infecunda,
caldrà molt de muscle per a fer-hi neixer cards...
Tu no ho resistiràs.
L'amor es l'esclau més desgraciat del temps.
El sexe les cadenes...
Ara,
-Tens lava a les orelles?

Miquel Àngel Tena-Rúbies   "Paraules geométriques" 1976 inèdit

PER A LA SIBIL·LA MARTA QUE NO ES PAS UNA SABINA...

2011-09-23T18:33:00.005+02:00

El Cant de la Sibil·la és un drama litúrgic i cant gregorià de gran difusió a l’edat mitjana al sud d’Europa. Fou prohibit després del Concili de Trento, tot i que s'ha pogut seguir representant, durant la missa de la nit de Nadal, a totes les esglésies de Mallorca[1] i a l'Alguer,[2] de manera pràcticament ininterrompuda. Entre les representacions actuals més destacades es compten la de la catedral de Palma,[3] la del Santuari de Lluc[4] o la que cada any, des del 1998, fa Maria del Mar Bonet a l'església de la Bonanova.[5]

Darrerament, i després de segles sense representar-se, s'ha anat recuperant també en moltes esglésies de Catalunya i del País Valencià, com a Santa Maria del Mar (des del 1948),[6] la Catedral de Barcelona (des del 2009),[7] Ontinyent, Gandia[8] o Xeraco. També a l'església de Santa Maria de Maó (Menorca)s'ha recuperat seguint la versió d'un manuscrit del segle XVIII, moment en el qual es deixà d'interpretar per la promulgació del bisbat de Menorca.

El tema de la lletra és una profecia sobre la fi del mon i inicialment es cantava en llatí, però des del segle XIII es documenten versions en català, per la qual cosa es tracta d’una de les primeres expressions poètiques en aquesta llengua. Hom té notícia de la seva interpretació durant l'edat mitjana a Barcelona, Girona, Vic, València, Montpeller o Tarragona on es conserven fragments del text. A més, n'existeixen versions en llatí i provençal.

La Sibil·la i el Misteri d’Elx són els únics exponents de les representacions litúrgiques prèvies a la reforma tridentina que varen sobreviure a la prohibició, per la qual cosa, i entre altres raons, ambdues han estat declarades Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, en concret el 16 de novembre de 2010 en el cas de la Sibil·la.[9] També fou declarada bé immaterial d'interès cultural per acord del Ple del Consell de Mallorca de 13 de desembre del 2004.[10]

« El Cant de la Sibil·la, que es fa la nit nadalenca a la Seu de Mallorca i a quasi totes les altres esglésies de l'illa, és un dels més preuats monuments del nostre folklore religiós. Per descriure'l i explicar-ne el possible origen, transcrivim a continuació un article del nostre col·laborador M. Sanchis Guarner publicat en el primer número dels Quaderns de Literatura «Raixa» (Mallorca, 1953). En acabar l'ofici de matines i abans de començar la missa, puja a la trona un al·lot d'uns dotze anys, que duu un cridaner vestit de caire femení amb tuls i sedes brodades, i que sosté amb les dues mans una gran espasa lluenta. Porta tan estrany indument perquè representa una sibil·la, i, com és sabut, l'Antiguitat cristiana admeté que Déu havia concedit una mica d'esperit profètic a algunes d'aquelles endevinadores paganes, per tal de predisposar els gentils, amb llurs oracles, a rebre la llum de la Bona Nova. Aquell infant, sempre una mica emocionat per la gran solemnitat del moment i la gentada que l'escolta, canta aquesta arcaica cançó (...)

FREDOR.

2011-09-21T11:02:00.003+02:00

He trobat la plaça blanca.
Fot un fret que em pelo.
L'aigua cau de les teulades,
a sanglotades.
Ja ni ploro; Em descongelo...

Miquel Àngel tena-Rúbies . Gest amagat 1968, Inèdit

Quan era petit, a Balaguer, hi feia un fret tundral, Siberià. Ara en fa, però no tant, dels balcons penjaven canelobres de gel que generava la mateixa boira pixarrosa, durant la nit. I que de vegades, en desgelar, eren un autèntic perill pels vianants, perquè queien com espases afilades. Aquest poema el vaig fer de memòria, mentre esperava l'autobús de l'Alsina Graells, a les 6 del mati, crec, per anar cap a Barcelona, un dilluns al dematí. Era tan trist tenir que marxar cap aquell internat de fàstics i solituds, que el fret em gelava les llàgrimes que no em permetia deixar anar... recordo que el vaig escriure al bitllet, amb un llapis, i una lletra molt petiteta... Quan ja érem a la carretera, cap allà a la creu dels 19. Uns homes innocents que van matar en un "Paseillo", ves a saber quins animals, o agents del "Satàlin", que varen provocar la guerra, perquè la guerra la varen gestar tant els uns com els altres. Doncs allí el vaig escriure, i recordo els camps de l'Urgell gebrats, blanquíssims, com si hagués fet una nevada i amb els arbres fruiters afilerats com guerrers de terracota, irisats de cristall blanc, fins allà on la boira volia deixar veure...

MANEL MONTAÑES - XAVIER MONGE -- VERSIO DE "HOME NU"·

2011-09-16T23:45:00.001+02:00

M'AGRADA LA BRISA QUE PASSA PEL PONT (Cançó)

2011-09-16T11:23:00.005+02:00

M'agrada la brisa
que passa pel pont
quan l'espill del riu,
de nit, doblega la ciutat a l'inrevés.
Quan vora un fanal es d'un dia estrany.
I per la bultra et perd l'engany..
M'agrada abocar-me a la barana del pont
quan es com si l'aigua fes córrer un gran vaixell
i jo partís d'un port emmirallat, cap als mars del Sud..
riu avall , cap als meandres del Delta i fins a la mar .
Amb ell.

M'agrada la brisa
que passa pel pont
m'agraden les cases
badallant de son i el riu fa olor de misteri
quan sota un fanal em sento molt sol
i a la vora d'un pollancre em pren el dol.
M'agrada quedar-me ben al mig del pont.
Mentre la gent dormen, el silenci nu, sota les teules,
a dins de les cambres closes.. i jo em sento un capità,
a punt de donar l'ordre de partir cap al demà...
Sense ells...

Miquel Àngel Tena-Rúbies "Gest amagat" inèdit- 1968)

Ia Clua . Tristessa .

2011-09-15T00:31:00.000+02:00

MONES DE SEDA?

2011-09-13T11:05:00.005+02:00

Si escoltes a John Cage, no hi trobaràs gaires adornaments a la seva musica , tampoc amb Setie , o amb Montpou... així tants altres compositors meravellosos que fan un estalvi de additaments que pot arribar fins al punt que les seves obres ratllin l'anorèxia ornamental . Quan feia de "Ministre" de programació musical de l'Ateneu Barcelonès, vaig fer venir no pocs compositors contemporanis que feien ballar els seus esquelets musicals damunt del piano de cua, amb una pasmosa indiferència .Vaig arribar a la conclusió de que la major part de la musica actual classico-Contemporània era una música extraviada, esquerpa, inanimada, emocionalment psicòtica, aburrida fins a la homilia i refugi de musics que se les donen "d'alguna cosa que no son" osia: genis incompresos... Podria fotre canya fins a provocar la iracúndia de massa gent, a qui m'aprecio molt, així que pararé. Però el cas que ens ocupa ara es ; Posar "adornes" o no posar-n'hi. Si per exemple volem convertir una peça per a piano sol, en un conjunt de corda amb 10 violins 5 violes 4 cel·los i dos contrabaixos, estem fent una orquestació que és una composició musical nova o es operació d' estètica de la peça origiràl?. Sempre donem més valor a l'acte creatiu; Per tant la peça original a piano sol es qui hauria de manar en l'escala del valor artístic, la translació del tema a un conjunt de corda seria més una qüestió tècnica més producte del caprici o de l'Ego del qui fa les particel·les...

Si en el meu cas faig un esquelet melòdic sobre un poema X .Em pregunto : Es del tot necessari afegir-li uns "Arranjaments" de cinc, deu o 15 instruments per a vestir de Rococó una peça que va néixer nua, nueta ?... El cant Gregorià no en te cap d'ornament i no per això deixa de ser bellíssim, magnificament solemne i de vegades emocionalment potentissim. La resposta podria ser una mica Budista .:"El Camí del mig", però llavors els treballs per a piano de'n Setie, o Montpou, quedarien als llims... No hi ha resposta. Només com va dir Rach Miel "tinguis pressent que els additaments o l'ausècia additaments només haurien de potenciar la bellesa i la energia de la teva música, mai al contrari. " Així que sense resposta però amb un únic objectiu "cercar la bellesa" .Quan una mona es de seda, ja no la cal vestir, es prou "mona" per ella mateixa... El meu pròxim disc(- que dic Ara!!! el meu pròxim projecte- ) es dirà "MONES DE SEDA" perqué de discos no crec que en faci mai cap més .....

Benaventurat aquell que un jorn lliurà la vida
al compromís vitenc de cercar la bellesa
fent palanca pel món, resseguint-li el misteri,
amb formes, sons, paraules, línies, gestos,
i, un jorn, ja sense ungles, de tant gratar fondo,
s’acara amb desesper a la collita d’ombres,
únic guany obtengut. Però és enterc i prova
de seguir provant més fins que, ja al límit,
es palpa el cos, es troba vell i pensa,
quan mira els resultats i no la hi torba: “Almanco
fóra bell no haver nat.” Però existeix, i calla.
També ho fóra morir, però no gosa.
I, cop en sec, ja al cim del desencant, s’adona
que la bellesa és allí, just de cercar-la.

Miquel Àngel Riera Nadal, sa Nostra , Manacor 1980 Llibre de benaventurances

CANÇÓ DE NO ESTIMAR-TE

2011-09-12T12:35:00.005+02:00

Voldria tenir un raig de paraules
per a poder-te dir
tota la foscor,l'esclat de basarda
despres de llençar una força, un pensar
després d'estimar tant, per a no estimar-te gens.
Per dir-te que han passat també aquest hivern
la neu i el fret , sense cremar res ni gelar.

Ara soc tan aprop teu. Com estàs tu lluny de mi...
I m'envolta la neu i el fret sense cremar res ni gelar...
Ara soc tan aprop teu . Com estas tu lluny de mi...
i m'envolta..

Voldria tirar un raig de paraules
per que en sabessis prou...
d'aquell pes al pit
que em deixa l'engoixa
i que em fa tornar un infant
pregant un petit perdó, per estimar-te tant
i buscant un motiu per a quedar-me sol.
I m'envolta a neu i el fret sense cremar res ni gelar.

Ara soc tan aprop teu. Com estàs tu lluny de mi...
I m'envolta la neu i el fret sense cremar res ni gelar...
Ara soc tan aprop teu . Com estas tu lluny de mi...
i m'envolta...

Miquel Àngel Tena-Rúbies. Barcelona 1969.

En Manel Romaní, cirurgià, i boníssim compositor de cançons bellíssimes i un dels millors amics que he tingut mai, tot i que no ens veiem prou sovint, per mor de circumstàcies diverses. Havia escrit una cançó d'amor preciosa ," No em deixis no , tinc por d'estar sol , vine aqui amb mi.../ com l'ocell que del niu se'n va i no hi torna mai més... / així tu un dia em deixaràs perdut i sol immens..." I jo em sentia incapàs de fer una cançó d'amor, perqué en aquells temps, els meus enamoraments eren purament platónics. En aquell temps a mi em rondava una fal·lera trista, per impossible. Per una noia del barri que també cantava cançons... en Nolo ja sap de qui parlo i ella també, així que millor que quedi entre nosaltres... han passat 42 anys ....Mare de Deu Sinyor!!! , com és possible !!! Aquest quadern de paper quadriculat que he redescobert, m'està fent viure cada Flash Back !! que me n'hauré d'anar definitivament a Monjo si vull sobreviure....

Llibre de Benaventurances . Miquel Àngel Riera

2011-09-09T11:42:00.002+02:00

Benaventurat aquell
que sempre esnsopega amb la mateixa pedra
i bescanvia amb altri un pam de cara
decorada de nafres i saber com ningú
que la pedra existeix. Els fets li ensenyen
que a força ell d'existir
seguirà donant-s'hi la morrada més bèstia
a cada vegada incorporant noves savieses
entorn de la tècnica de la travalada.
No desvia el cami, ans prossegueix i pensa.
"He caigut per que hi era. Encara hi som..
Just cau aquell que està dotat per fer-ho"

Miquel Àngel Riera . Llibre de Benaventurances. Sa Nostra, Manacor 1980

Memòria

2011-09-08T16:34:00.012+02:00

El cos te memòria. El meu cos

s'en recorda de tu ,

del teu despreci..

Del desamor.

El meu cos te una memòria lacerant

del dolor, de l'abús, de la pérdua.

El meu cos es recorda de tu.

De les teves tortures.

Totes les célules del meu cos

es posen alerta quan et reconeixen...

Perqué tu has existit sempre

i sempre existiràs.

El meu cos no descansa mai,

està esgotat de ressistir l'embat dels tu .

Simi grotesc que maltracta tot qui toca.

Miquel Àngel Tena-Rúbies. "Gest amagat" 1968. Inèdit.

No, Carme, de fet fou durant el primer any a l'internat , sempre hi ha entre els pollastres, aquell que pica més fort, la cresta dels altres, el gallet del galliner... A mi m'ha tocat de trobar-me'ls molt sovint barrant-me el pas. Només per a divertir-se o per a demostrar-se a ells mateixos que son els més machets ... Es un tipus d'humà que necessita trepitjar qui considera més dèbil... li surt de dins d'una manera automàtica. Un dia, un d'aquestos de qui ja ni recordo el nom, em va acorralar al passadís de la capella on havia estat escoltant la Toccata i Fuga en Re Menor de Bach, interpretada a l'Orgue, pel Miguel Àngel Calabria, un gran music i Organista que era l'únic amic que tenia entre aquella colla d'escapçats del coco i pedòfils justificats, que ens feien de exterminadors mentals. Em va tustar de valent tot insultant-me ...Uns que pujaven cap a la classe, van parar la sumanta d'osties i jo vaig córrer com vaig poder cap a infermeria, perquè em sortia sang del nas i de la boca... . Tocava classe de Matemàtiques i vaig arribar tard, i en arribar, sense dir res, vaig escriure aquesta cosa que potser és un poema, no ho tinc clar... a la pissarra, com un autómata... després em vaig asseure. El professor, que era farmacèutic i un seglar, que ja en devia estar informat, va pillar de seguida l'assumpte i va enviar a l'interfecte, directe al cap de la disciplina amb una nota. Al poc temps, aquell bèstia fou expulsat del col·legi per causa d'una altra baralla on s'havia abraonat contra un nano que tenia leucèmia i li havien caigut tots els cabells. A mi em van fer delegat de curs els companys de classe per majoria absoluta. El poder de la paraula fou el meu gran descobriment d'aquella experiència. Llàstima que encara em trobo gent de la mateixa mena massa sovint, al meu pas per la vida, i ara ja no em ve gens de gust que em facin sagnar pel nas o que em tirin per terra, em difàmin pública i privadament. O que em diguin que soc un esguerrat de merda... per exemple.

Divagar als 15 anys , Quan la Roser tenia 10 anys jo en tenia 15 , a punt de fer-ne 16

2011-09-07T13:13:00.035+02:00

Jo no volia córrer, tampoc podia ,es ben cert, però què difícil!!.

Primer el bolígraf negre, el bolígraf a d'escriure en negre ...

La butaca, vaig atansar la tauleta- però no ratllava.

Sense parlar de les ganes d'escriure en un folio.

Volia escriure en un folio però no en tenia cap,

Quina desgràcia en tota la casa no hi ha un folio!!!

No tenia tinta la ploma tampoc, feia dies que anava sense caputxó ...

S'ha secat la tinta .

Al final vaig tenir que pujar a dalt , al meu quarto

on dormo i on toco la guitarra quan estic nerviós.

Somio que algun dia seré un gran compositor,

que faré musica per les pel·lícules,

o que cantaré cançons com lo Jacks Brel...

"No em deixis.... seré l'hombra del teu gos"...

Si aprenc a fer una cançó com aquesta seré molt feliç.

Et seré franc a cops penso que si m'esforço prou

be podria arribar a fer-ho.

Al meu Quarto si que tinc tot lo necessari.

Torno a baixar les escales

i tot el meu cos fimbreja

com si estigués desllorigat ,

no sé si em costa més pujar o baixar...

Apa!! torna cap a dalt a pujar la llet a la meva germaneta.

La Roser es molt bonica i té 10 anys

Ara està malalteta, es costipa molt sovint

el nas li raja com una canella

i quan respira fa xiulets i te tos...

La Roser te por a les nits,

algunes nits plora com desesperada de por.

I jo no sé que fer..el meu germà el Jesús tampoc sap que fer.

He tornat a baixar i m'he posat a escriure això.

Perquè tinc tantes ganes d'escriure?,

necessito escriure .Potser es per que diuen que no parlo gaire.

Encara que sempre que dic alguna cosa em fan callar.

Vaig llegir coses del Samuel Beckett , allà al Col·legi,

Sobre tot els poemes i Molloi i Malone Meurt,

en Francès, sempre amb el diccionari, es pesat però

em va impressionar molt. Ara no sé per on tirar

només soc un crio que no sap res. Ja m'agradaria ser gran i savi, Ja!!

de vegades l'imito i al cap d'uns dies quan ho torno a llegir

em quedo sorprès . Puja el meu pare i obre la porta

No diu res només em mira com si estigues fent alguna cosa mal feta.

Es dolent escriure?

Ara em tornen a cridar que baixa . Apa! cap a baix o hi haurà tangana.

..........................

Ja veus m'ha fet baixar per a dir-me que havia de tornar a pujar

per a baixar la safata .... No volen que escrigui , ho ha fet expressa ment.

No sé quantes vegades pujo les escales al dia ,

aquestes vacances les pujaré dos mil vegades?

Mai aconsegueixo captar una xifra

tot el que té relació amb el càlcul em despista...

El Beckett es un matemàtic.No sé com em poden agradar

aquestes coses tan rares, ell es un vell i jo soc nen de 48 kilos.

Sembla que tot el que es vell ha de ser dolent

Perquè?

No veig gens de clar tot això dels Beatles i dels Rolligns Stones,

m'agrada el blues però no tota aquesta histèria , es agradable de sentir

però jo em sento molt apartat d'aquestes músiques,

m'agraden cançons passades de moda .No m'agrada la Moda!!!

A la merda la moda!!

Nen A sopar!!! aquesta frase em sona fatal,

jo mai tinc gana , m'obliguen a menjar ,

quan soc a l'internat no menjo rés , desprès m'escapo

i me'n vaig al bar i devoro tapes i bec cervesa.

Avui he begut vi, feia dies que no ho feia.

m'afecta molt el vi, mig got de vi em fa tornar la papa.

D'ençà que em vaig engatar a casa del Veí, que era un trompa,

no m'he pogut engatar més, abans vomito.

però si bec una miqueta, només una miqueta em marxa el cansament

i les cames van que volen..Tinc por de ser un borratxo...

Miquel!!! puja-li un vas d'aigua a la Roser-I no el tombis!!!

m'ha cridat ara ma mare.

........

Mentres pujava, s'ha mogut l'aigua i n'he tirat per les escales

per un moment quasi em cau tot per terra...

estic acostumat a creure que soc estable al caminar

Però sempre que em passen coses d'aquestes

em fa veure que no ho soc.. desprès em diuen que soc un desastre..

Potser si que soc un desastre. Segons ma mare no n'encerto mai ni una...

Es igual , no hi ha res a fer : quan venia cap a casa

la cama dreta anava sola cap a la dreta i l'esquerra seguia recta...

M'he posat a riure , soc el patachula mes chulo del barri ,

amb permís del Mario ,claro, que es més patachula que jo...

L'altre dia el Mario em va preguntar si a mi també em picaven les cames,

I jo li vaig dir a mi no em piquen però hi tinc formigues... millons de formigues.

Això!!! mateix ! Formigues No em piquen les cames!! hi tenim un niu de formigues.

Em va dir lo Mario, com si acabes de descobrir la sopa d'all

-A casa meva em diuen que estic carregat de manies- ...

A casa meva també. Anem a fotrens una cervesa? Oi tant!!

M'he posat a riure un altra vegada de vegades ric i no se perquè

unes altres vegades ploro molta estona seguida i tampoc se perquè.

Les botes noves m'han fet una tocadura al taló del peu dret

potser per això avui girava tan el peu cap a la dreta.

mon pare quan em veu caminar , em mira amb cara de mala llet,

de vegades em diu "si tu volguessis caminaries molt millor"

"posa't recte quan camines!" "ets un gandul!!" ..

Es veritat soc un gandul... no hi tinc res a fer , vaig néixer gandul .
Les coses que a mi em fan il·lusió, que em criden l'interés o que se'm donen be

als meus pares no els hi agraden gens.

M'hauria agradat fer el Batxillerat de lletres.. el Llatí m'anava molt be

Però ells em van matricular de ciències i jo amb això no puc,

no m'entero de res, quan em van passar a L'Institut , a primer curs,

em van fer saltar l'ingrés i no se ni fer divisions.

Com volen que entenga les equacions, a primer curs a l'Institut

tampoc ens van ensenyar res , ens fotien una suma de 30 per 30

i el profe es fotia a llegir el diari.... no sé ni el que es un quebrat!

Així que jo no soc jo perquè el que penso no ho puc dir

i he de fer veure que soc un altre.

Vaig llegir que Salvador Clotas diu que " ...si be un artista no te que ser forçosament

un esquizofrènic, té que estar al menys en disposició de ser-ho en qualsevol moment"

Així que tampoc deu ser tan greu tenir que fer comèdia tot el dia perquè no em fotin bronques.

No faig cas de ningú i procuro no dependre de ningú, però alego faig comèdia tot el dia

A ells els agrada el Miquelet Pobret- pobret !! pues vinga comèdia a veure si em deixen en pau!

Si sabessin el que penso d'ells ...

Intento entendre les causes de les coses , no m'interessen les coses superficials que a ells els preocupen tant.

m'agradaria poder estudiar música però es veu que això ara ho tinc prohibit.

I encara m'agradaria més que alguna de les de la colla de pijos on em va colocar ma mare,
deixés de explicar-me les seves penes d'amor i les seves calentures.

I escoltés les meves , que ja n'estic fart de ser el pare confessor de totes aquestes estretes calenta polles!

Miquel Àngel Tena-Rúbies. "Gest amagat" 1968. Inèdit.

Pocs dies després d'escriure això, va tocar d'anar al neuròleg, un Catedràtic pesseter que es donava unes ínfules de gran savi i que amb els anys ha resultat que era un fantasma i un mentider.(-Segons els seus informes la Polio només havia afectat la cama dreta-) però això no va ser mai cert, vaig quedar afectat de varis muscles importants de la cama esquerra, -que ha treballat tota la vida amb un sobreús que ara passa factura- també dels braços i de les mans, els muscles respiratoris i els intercostals i va arribar fins a les espatlles pel darrera de l'esquena. A part de lesions internes a l'esòfag, i a l'estòmac, que mai han funcionat correctament. També va quedar afectat el mecanisme de la deglució i una progressiva disfunció en la reacció retardada dels esfinters... i altres coses difícils d'objectivar, però que desde molt petit, em van fer la vida difícil. A mi la Polio no em va matar de miracle i em va deixar ple de lesions musculars, neurològiques, i també cerebrals, perqué ara, amb les ressonàncies magnètiques que m'han fet, es pot comprovar clarament les lesions bulbars i cerebel·loses, lesions diseminades per l'emisferi dret i el tàlam i l'hipotàlam, a part del RAS, el sistema d'activació reticular , que es el responsable de la vigilia i del son, que mai ha funcionat be. I que em va ocasionar la encefalitis provocada pel virus de la Pòlio. Mentrestant, jo era un Hipòcondriàc, que tenia la mania de queixar-me!!, cara a la meva família. L'ansietat, l'angoixa, i la confussió que em generaven les disfuncions vagals que tenia continuament, només me ho se jo... es possible que al pròxim que em tracti de "tio manies" li trenqui la cara sense més explicacions!. Aquell metge va enganyar als meus pares i sobre tot a mi, que mai vaig ser conscient de les meves limitacions reals). Els meus pares li van dir en aquella visita, que estava rar i que "tenia complexes" i no parlava gens i que quasi no sortia de casa.- me'n recordo clarament -perquè ells, mai havien comentat amb mi aquelles coses, només em posaven "cara perro" contínuament. Jo, mentres em vestia darrera del "biombu", vaig pensar que els complexes els tenien "ells", perque no m'acceptaven tal com era, Ara sé , fixa't per a on!! que tenia un cocient verbal altíssim, però cada vegada que deia alguna cosa em feien callar. O es burlaben del meu llenguatge. No m'ajudaven, negaven que tingués problemes fisics, era un gandul i prou. I jo ja pensava que si era diferent, no en tenia la culpa. I l'altre - "el Gran Doctor pesseter", de cop va decidir que era l'hora de tornar-me a operar. En uns pocs dies ja estava un altra vegada al quiròfan. Aquella vegada em va agafar mal preparat. La sorpresa i la precipitació de les probes clíniques per a la operació, em van fer venir molta angunia. Ja venia resabiat de la primera operació, als 11 anys, i d'una altra intervenció als tretze, per retardar el creixement, una animalada experimental, on vaig fer de conill... sabia que em farien mal. El meu pare va marxar, abans que entrés al quiròfan, per un viatge de negocis cap a França, i, això encara em va fer sentir més insegur. La cirurgia fou complicada i es va fer un auto-trasplantament de muscle i un allargament del tendó d'Aquil·les i algunes coses més al genoll, de fet fou una operació triple. El despertar de l'anestèssia fou horrorós, picaba amb els braços contra el llit i tenia tot el cos com si m'hagéssin electrocutat, com adormit, amb un formigueix bestial, tenia vòmits i estava molt marejat. El Dr. Portal, el cirurgià traumatòleg que em va operar, va venir a vorem quan estava despertant i recordo que va dir "Este chico es muy nervioso, demasiado nervioso..." durant aquells dies una infermera joveneta, que em cuidava a les nits, em va dir que durant la operació havia tingut un "paro", que els havia donat un susto, però em va fer prometre que no diria res, perqué li anava la feina. Aquella noia es quedava quasi tota la nit amb mi i em feia riure i em deia que jo seria el seu germa petit...conto que fou un amor de 15 dies entre una noia dolça i un marrec que li demanava que li donés morfina perqué no podia ressistir el dolor... Jo no vaig dir mai res, sobre allò i crec que els meus pares mai ho van saber. Vaig entrar i sortir del quiròfan varies vegades i no vaig tornar al col·legi fins després de Nadal, osia sis mesos d'operació i de guixos i de llit- Recordo que encara anava amb crosses i que havia d'anar a recuperació a la clínica de Lourdes, que estava a la Travessera de dalt...cantonada Escorial. Vaig tenir que tornar a aprendre de caminar. Sempre em diuen que amb aquella operació em va canviar el caràcter, però jo crec que el que va passar, es que es van consolidar uns trets que ja existien abans. D'aquella operació en vaig sortir sense por a la mort i sense por a res... També em vaig fer conscient de que la meva família i jo anàvem en direccions oposades i que mai ja no ens podríem entendre .El meu germà va assistir a les reunions de "Formación del Caràcter" o alguna flipada d'aquestes, amb el cap d'estudis de L'Institut. Un dèspota de L'Opus Dei. que era un Rock Water del 100% i va acabar amb una espondilitis anquilosant brutal, o quelcom semblant, malalties típiques de la rigidesa i crueltat mental cap a un mateixi i cap als altres. No sé si hi va anar gaires vegades, però entre l'integrisme catòlic de ma mare i la "santa" intransigència del "numerari" es va crear un abisme entre ell i jo. Ja no podíem ni lligar una frase, em sentia foragitat del seu àmbit, que d'alguna manera també era el meu i es va fitar una distància que no es corresponia per a res amb els anys que ens portem, total 18 mesos. Ens tractavem com uns estranys, tenia sempre la sensació de que s'avergonyia de mi, també la tenia amb el meu pare. I amb la mare era ja, de sempre, una guerra declarada i sense pietat. Fou una separació, emocional, ideològica, i fins i tot de "clase", en aquells temps jo deia als meus amics que m'havia "desclassat" de la meva familia. I segurament era cert. D'alguna manera jo veia les coses diferent , la vida per a mi ja era una altra cosa més que medrar per una feina o una posició social... De fet encara es així, tot i que amb els anys em anat pactat una "entente cordiale" tàcita. El meu pare m'asfixiava amb una sobreprotecció excessiva i castradora de qualque iniciativa que tingués, tant, que no em deixava fer rés, no podia anar d'excursió, ni tan sols al cinema si a ell no li donava la gana, ni sortir de nit amb els amics i quan ho feia a pesar seu i m'escapava a Mollerussa, es muntaven uns "pollos" desmesurats i melodramàtics i aquesta sobreatenció, vigilant i paranoica, em desanimava d'emprendre res, i em feia sentir culpable fins hi tot quan m'ho passava be. Ma mare, que es una Tourette, sense diagnòstic i per tant una obsessiva compulsiva de molt calibre, no em trobava ni una sola gràcia, em difamava obsesivament davant qui fos, ço que em provocava unes explosisons de ràbia i frustració que acabaven girant-se contra meu , en un cercle viciós torturant i neuròtic. Anava per les botigues dient que jo era "la seva Creu"!!! i em feia saber massa sovint que "ja havia arribat tard a tot arreu...". Em mirava i em tractava com si fos un pecat. De fet el seu pecat... perquè la meva Polio fou el resultat de la seva ignorància, per a no dir estupidesa, i això no ho ha pogut assumir mai. Ara em fa pena. Perqué ara veig que quan vaig agafar la Pòlio, ella es va desmuntar a peces, fou un estigma social i es va tornar literalment boja i tota la vida ha estat fingint tenir unes conviccions que no ha tingut mai. No va poder assumir-ho i afrontar-ho, la vergonya se la va menjar . Va escombrar-ho tot a sota l'alfombra i la ferum de la seva culpa va contaminar tota la familia. Llavors ja em vaig quedar definitivament aïllat. I em vaig anar fent un caràcter esquerp, mig autista i molt independent, alhora molt mancat d'afecte i d'autoestima...- Fou en aquells anys, 15.16.17. que vaig començar a composar cançons. Em fixava molt amb l'Enric Barbat i amb en Rafel Subirachs, també escoltava coses dels italians antics, i de la Barbara , en Ferrat, i en Leo Ferré, Brassens, més tard, també al Brel i al Celentano, que em feia molta gràcia, i a casa del meu oncle en Romà Pujades, escoltava música clàssica i el sentia tocar el piano, primer un de paret, negre gran i tètric, com un taüt, amb canelobres, i, ja més endavant un de cua d'un color caoba meravellós, recordo molt clara, la sensació de basarda de que totes aquelles coses, discos, llibres, música, cultura... mai serien accessibles per a mi.- M'havia passat la infància estudiant solfa amb ma cosina, l'Enriqueta Tena, que es una grandíssima directora de cant coral, però ara de música no en podia ni parlar. -Jo havia de ser Veterinari per decret- llei i el meu pare estava disposat a pagar set anys- o més, de carrera a Saragossa. Un dia vaig parlar amb en Pere Aiguadé - que ja era a Saragossa fent els estudis de Veterinària i ja estava posat amb la política i em va dir "Ni se t'acudeixi !! les passaràs mes putes que jo encara!!!. Alló es un feu de militars i enxufats del règim!! Si tenia algun dubte, en Pere me'l va aclarir ben clar. Ell potser ni se'n recorda, però jo si... Al meu germà, però, no el deixaven estudiar una Enginyeria Superior d'Electrònica, i el van obligar a fer un peritatge. I quan va voler seguir estudiant Esade, no el van ajudar tampoc. Mai entendré aquesta manera de procedir amb les nostres vides, ni que fóssim gossos de fira!!." tu has de saltar la corda i tu has de passar per l'aro de foc"- Un dia li vaig dir que jo no volia passar-me la vida xafant merda i que mai estudiaria Veterinària, i que si de cas faria medicina i ell em va contestar que si no l'obeia em tallaria l'aixeta, i així va ser. Em vaig matricular de Dret, com m'hauria pogut matricular de bomber. I passava amb vint duros a la setmana. I moltes vegades ni això. Sempre feia el ridícul amb els amics per que ells al menys tenien els mínims per anar pel mon, però jo no. Era un puteig sistemàtic i humiliant. Llavors, desprès de dos anys de Dret a Lleida, mort d'aborriment i d'angoixa: vaig fotre el camp. Vaig començar pel meu compte a ser qui soc i no qui volien qui fos. L'alcohol ja era l'anestèssic primari del dolor i l'ansietat tot i que no tenia gens de tolerància i deseguida em feia mal. I tot plegat una fugida cap endavant, sense Destí ni Nord. La única cosa que em mantenia viu era la poesia i la música. Si no hagués tingut aquest anclatge mental, espiritual, intel·lectual, creatiu, jo m'hauria tornat boig. Em vaig passejar per tota Europa, cantant tot tipus de cançons, per a bregar-me en l'ofici, era conscient que només era un aprenent d'un gènere- el gènere dels trobadors de l'any mil- que dura tota la vida, que és un camí iniciàtic, un Camí de Guerrers... Res a veure amb la música comercial, ni amb el triomf personal. Es el cami de gent soterrada , com en Baró, l'Ovidi, en Quico Pi, en Subirachs en Ramon Muns, en Pujadó , l'Enrric hernaez o en Barbat , gent que han fet d'aquest ofici un cami d'aprenentatge vital, que no te res a veure amb la fama que pugui generar, ni amb els diners que es pugin guanyar... En aquell temps, encara que d'una manera irregular, ja guanyava més diners que mon pare, (Un dia que m'ho va preguntar , com qui desprècia un negociant de chatarra i li vaig dir, doncs mira, aquesta temporada "Tant", i es va quedar lívid.) De la mateixa manera que els guanyava, els gastava, viatjant, comprant instruments i equips de so, que després llogava. M'agraden les màquines d'audio tant com a un motero una Harley Davisson. O em quedava 6 mesos a Florència o a París. Vivia en hotels, de vegades barats, de vegades cars, Vaig fer gires per l'alemanya de l'est, sense cap mena de problema, amb músics fabulosos. Assajavem a Essen i anàvem fins a Suècia, vaig cantar a Stockholm i a moltes ciutats del Bàltick. Em vaig comprar una gran casa de fusta, en un terreny de 6 hectàrees a la regió dels grans llacs a Polonia, que em va costar el mateix que una mòbil-home a Barcelona, i després la vaig posar a nom d'una parella de pagesos joves que buscaven una "terreta" per casar-se, perquè en aquells temps era molt complicat per un estranger com jo, fer-me'n amo, amb el règim comunista, que tampoc era tan comunista, vist d'aprop - un aiguabarreig de corrupteles- que ja trontollava, amb la pressió de Solidarnosck. Hi vaig passar moltes temporades i ells em tractaven tan amorosament, que varen ser el meu refugi espiritual durant uns anys. Després van tenir nens i nenes i treballaven molt a les terres dels voltants i jo tenia la sensació de que mes aviat feia nosa, de fet era una cosa més meva que seva, però vaig anar deixant de fer "el llarg viatge cap als llacs nevats". Ara mantenim contacte "virtual" i encara ens estimem molt. L'Escribà, L'Amo absolut de la Salseta per eliminació, es pensa que a Suisa només hi anava amb ell i l'Ignasi Miquel, l'arquitecte Lleidatà, que ja es va morir fa anys, però alego jo desapareixia per tornar-me'n cap amunt. A Suïssa hi feia contactes i lligava bolos per més endavant. Un cop que veníem de Paris amb una tia que ell s'havia lligat allí , em van deixar a Basel, Per que ells volien tirar cap a l'Est, pensant-se que jo baixaria amb tren fins a Port.bou. Però jo vaig tirar cap a Alemanya i vaig agafar un ferry fins a Noruega, allí m'hi vaig estar tres mesos, cantava per pubs i baretos a les nits i tenia molt d'èxit, vaig viure quasi tot el temps a casa d'un tio que era traductor i li encantava que li cantés cançons tradicionals catalanes. S'enyorava com un beneit aquell pobre català solitari d'Igualada. De nits sempre anàvem junts a cantar i tornàvem de tort. I molt sovint força ben acompanyats... Molts anys després vaig saber que s'havia fet ric muntant una empresa de traduccions per Internet. Llegia molta novela negra. Raymond Chandler, Dashiell Hammett, com està manat , Marc Behm... i molts altres, a part del Poirot, que m'encantava i sobre tot a la Patricia Highsmith, que em fascina encara per psicòtica i malgirbada; Jo era en Tom Ripley, jo era un Estrany en un tren... Vaig fer el que em va donar la gana, mentre el meu cos es deteriorava a tota velocitat. Cara als de casa, em posava la careta de tonto i "arreando", encara ho faig ara... ho faig amb tots els meus familiars ... ni me n'adono que ho faig ...-es com si un instint primordial em digues , "no manifestis qui ets, ni que penses, en realitat, perquè si ho veuen, et fotran la punyeta....". Als 25 anys ja estava fet papilla, la fatiga era tremenda i el dolor neuropàtic em tornava boig. La fama, fer discos, competir amb els de la cançó, ho trobava estúpid. Catalunya, la trobava estúpida. M'hauria quedat mil vegades a viure a Lucerna, o a Basel o a Friburgo, a Heildelberg... Una ciutat Universitària amb un ambient i una estètica insòlits, increibles, allò, per a mi , era el centre cultural d'Europa .... Va sortir la oportunitat de quedar-me un parell d'anys a Maneim- Dusseldorf, amb els gastos pagats i només em calia fer un parell de "passes" a les nits en un Hotel de luxe. Cantant tot el repertori de'n Cafrune i estaben contentíssims... L'Escribà i en Miquel o van rebutjar, però a mi m'interessava i els vaig trucar i els vaig oferir d'anar.hi sol, més be de preu. Ells em van dir que de fet era la meva veu la que els agradava més del grup i que si volia podiem probar-ho. Llavors jo vivia al carrer París, cantonada Villarroel, però al carrer París, no hi era mai, o quasi mai...de fet al final només m'hi vaig estar deu mesos, perquè me'n vaig cansar... i ja em sobraba la pasta, tanta pasta, que em vaig comprar un jaguar de segona mà i vaig pujar cap a Polònia i el hi vaig regalar el cotxe als meus pagesoss preferits, que alucinaven rabanets am aquell cotxe de luxe passat de moda- Fins i tot en qualsevol carreró de la Budapest més decadent, hauria estat més feliç, que no a Barcelona. Estic convençut de que tornar a Barcelona, a Lleida, tornar a casa, va ser el meu gran error. Vaig tornar per que em sentia malalt. Em va allargar la vida, es ara molt evident, perquè vaig frenar aquell ritme de vida nocturn i tòxic , (i dic tòxic per l'alcohol perquè jo mai he probat cap droga ilegal, ni tan sols els porros em fan cap gràcia.) I vaig plegar de beure, de ben segur, però quan vaig tornar, tan adolorit i cansat, la meva vida ja m'importava una puta merda. Els metges em deien que tenia una depressió major ... i em donaven antidepressius, que en tres mesos em posaven com una moto i llavors tornava a beure un dia, o dos i ja no podia més , acabava a l'hospital amb una fibril·lació, o amb un atac de pànic, els metges no van lligar mai la meva desmesurada reacció a la ingesta de alcohol, amb un trastorn neurològic, que era més que evident, Ja els val!!! també a alguns Psicòlegs que es feien pagar l'oro i el moro i que mai es van mirar la Polio com a possible causa de la meva "desestructuració". Només amb una repassada, haurien pogut escurçar un munt d'anys el meu sofriment, i s'haurien guanyat "honrradament" la pela que cobraben!!! Mamons! Fills de la gran Puta!!! La Síndrome Postpòlio ja estava manifestant-se amb tot el "seu esplendor". Jo pensava que tenia una polineuritis alcohòlica, com l'Estellés. Però això fou el primer que van descartar, quan a l'Hospital del Mar; Un neuròleg amable i tranquil, el Dr. Herraiz, sense ínfules de cap mena, em va dir "probablement teniu una nova patologia que està apareixent cada vegada més i a la que els americans en diuen Síndrome de Post-Polio, haurem de fer una bateria de probes per a descartar que no sigui cap altra cosa, però ja li dic que es molt possible que el seu malestar vingui d'això" De cop aquell bon home em va obrir les portes del cel, que havia estat colpejant tota la vida!!! ----"KNOCKING ON HEAVENS DOOR!!!!!"---. Després de quasi be un any i mig fent probes de tota mena em va confirmar el diagnòstic. Era: un dels primers casos clars de Sindrome Postolio diagnosticats a Barcelona - actualment ja n'hi ha centenars, milers... Uns anys després, confirmat també, sense cap mena de dubte, per l'equip de la Clínica Institut Guttmann, que actualment es el centre de referència del Post-Polio a Catalunya. Soc - Era: un gat moll. I ja no tenia ganes de viure, de vegades una perillosa desgana de viure, però en saber el que tenia, em van agafar unes enormes forces per lluitar. No he tornat a beure més d'aquella manera autodestructiva, alguna vegada machacat pel dolor o per algun disgust massa insofrible, se me n'ha anat l'olla, però ja he pogut... "With a Little Help from My Friends" frenar immediatament. I les consequències ja no han sigut mai més, aquelles tortures, ni desastres psíquics i físics. D'això ja fa quasi 16 anys. Ara ja tinc les eines per a viure com una persona normal i no com un fugitiu. Ara, malgrat el dolor, la fatiga, la desmemòria i de les limitacions que la SPP em comporta; Moltes vegades: soc feliç.

Penso.... alego desisteixo... i cambio de paradigma...

2011-09-04T14:23:00.001+02:00

Ja que donat que la capacitat del blog s'acaba i em fa una peresa enorme de muntar-ne unaltre. I com que ja fa temps que penso que amb tot això de la Sindrome Post-Polio, no hi ha res a fer i que només faig que encabronar-me i perdre lo temps que em queda . I comprobat, en l'ultim test psicométric, a finals de Juliol, que em queden quatre dies de cervell abans no pugui ni lligar quatre paraules amb sentit . Donc suprimiré totes les entrades referents a la Sindrome Post Polio i a la situació política i social, perqué lo mon va cap allá on el porten , com ha estat sempre i jo no hi puc fer res . Si de cas puc fer literatura que és la única cosa que se fer mig passable-ment ...i encara. Si les meves ambables visitantes i visitants no hi esteu d'acord m'ho podeu dir , però ja us adverteixo que no sirvirà de res, pèrqué estic decidit a tranformar-me en una Palmera... i a no inmutar-.me mai més per res . Ja ni ha prou de portar-me a l'hort i alego fer-me passar per unaltre.

Ja tornem a obrir la botigueta d'ideies....

2011-09-02T15:36:00.002+02:00

Y EL GIGANTE SE AGITA Y SE AGIGANTA Y PARA QUANDO OS QUERAIS DAR CUENTA: PUES OS COMERA

2011-08-05T12:12:00.006+02:00

La OMS advierte de que el brote de polio detectado en Costa de Marfil podría extenderse a otros países

per l'Ana Liébanas el dilluns, 25 / abril / 2011 a les 12:47

MADRID, 25 Abr. (EUROPA PRESS) -

La Organización Mundial de la Salud (OMS) ha advertido que el brote de poliovirus salvaje tipo 3 (PVS3) detectado en Costa de Marfil podría extenderse por el territorio nacional y a otros países.

La OMS ha señalado en un comunicado que este brote está relacionado con el que se produjo en el norte de Nigeria a mediados de 2008 y que los tres casos de Costa de Marfil son los primeros que se detectan en el país desde 2000. En 2008 y 2009, este país se vio afectado por un poliovirus salvaje tipo 1 que se extendió por el oeste de África.

"Existe un alto riesgo de que el PVS3 se extienda dentro y fuera de Costa de Marfil", ha afirmado la organización, que ha indicado que la respuesta al brote podría verse limitada debido a la situación de inseguridad en este país africano.

"Dado que en Costa de Marfil y en otras zonas del oeste de África sigue habiendo lugares donde no existe una vigilancia, en este momento no se puede descartar que el virus circule sin ser detectado", ha explicado.

A nivel mundial, la transmisión del PVS3 se encuentra en el nivel más bajo registrado en la historia, y en lo que va de año solo se han detectado nueve casos, según la OMS, que ha subrayado la importancia de impedir "rápidamente" la extensión del virus para erradicar la polio.

Con ese fin, la OMS está llevando a cabo campañas de inmunización en varios países de la región y una investigación para saber dónde no se están realizando labores de vigilancia y remediarlo.

Y TAL COMO LO CUENTA EUROPA PRESS ;PUES ES DESINFORMACION Y MEDIAS VERDADES Y UNAS CUANTAS MENTIRAS....

Foto:http://www.mapacartografico.com/gratis-3532-mapa-politico-costa-de-marfil-1988.html

LA CASA ( Tankas)

2011-08-02T11:24:00.005+02:00

"...La casa era molt dolça. Com un codony madur"

Màrius Torres (La Torre)

A la teulada

hi descansen els núvols

de la tempesta,

l'arbre vell que s'hi vincla,

del llamp sap la fiblada..

Claror de llostre

entra per tres finestres.

Un sol de sesta

sembla que s'esmicola

per un vitrall de fulles.

Caminet d'aigua

amb un port i drassanes.

Jonquet de vímets

carregat de pirates,

cap al riu les batalles!.

Damunt de l'era

a l'hombra de la palla.

La migdiada.

un butzinar d'abelles,

un secador de figues.

El temps passava

el forrelat dels dies.

Quan les acàcies

ombrejaven la porta.

I al silló, l'aigua fresca.

Jo m'ho mirava

embadalit de somnis;

Sota la parra

abeuraven les mules,

al braçal que cantava.

Em despertava

el piular sota els ràfecs.

A la teulada

cent pardals encalçaven,

mosquits nats a l'albada.

Nit estrellada

cúpula de miracles;

Jo que m'estiro,

la galàxia ja em xucla,

com si fos una volva.

"...Cada hivern es podria , ben tancada i barrada..."

Màrius Torres (la Torre)

Miquel Àngel Tena-Rúbies

"La casa prop de la via" El Turó " Manacor 1993

No fa gaire que s'acaba de convertir definitivament en una Cançó , tot i que mai vaig pensar en posar-li música . Hi ha tot un tou de poemes d'aquest llibre i d'altres que lentament s'ha convertit en cançons i allò que mai vaig pensar que passaria, hara ja ha passat ,osia que ho hauré de editar, mal me pessi , algun dia.