dimarts, 25 de març del 2014

DELTA





Quan estic sol a la casa nova i clara
i em pren de tu un frisar d'enyorança
com si  em faltés la menja acostumada.
O potser un tros de l'ànima molt gros.
Tot escapçat, m'agito i em desvetllo.
On és la pau que em lliures a mans plenes?
Quan estic sol, ja no se viure a penes
perquè de tu ja me n'he fet un motllo
un camí, un solc, una forma d'entendre
ço que es proper i que sense tu em perdria.
Torno de tu mes net que mai: tibat.
Sirga d'un pont per a passar la vida.
Quan estic sol, de prompte trobo en falta
la teva mà . Alosa de confiança.
Fita essencial dels meus anys que transcorren,
ja com un riu que n'ha creat un delta,
prop de la mar, prest a la mort de l'aigua...

Miquel Àngel Tena-Rúbies   3 /Juliol/ 2012