Mirava com la pluja finíssima quedava
suspesa entre les fibres
de l'abric de xeviot d'aquell home alt
que tenia al davant meu sobre l'andana.
Esperàvem un tren.
Esperar un tren sempre em dona la
oportunitat de fixar-me
amb coses aparentment insignificants...
Com per exemple que hi ha teles que
repel·leixen l'aigua fins a cert punt .
L'aïllen, la mantenen atomitzada.
La evaporen.
I mentre ruminava, també se'm va acudir
que aquest fenomen passava en moltes coses .
Multitud de situacions, es resolen
perquè el teixit de la vida
evapora el contingut melodràmàtic de
les angunies que tenim.
I em va venir al cap aquelles paraules
del Lama Yese:
“Vosaltres els occidentals, us passeu
la vida barallant-vos per coses que no tenen importància.
Us baralleu pel divorci, pels fills,
per la feina, per les comissions... pel rebut de la llum..
Us angunieu constant ment per futileses
que us deixarien tranquils
només que féssiu quatre respiracions
ben fetes.
No respireu...aneu sempre amb el
cervell col·lapsat per hipòxia. Accelerat, sobreexcitat.
En aquella espera, si que respirava...
respirava conscient
de que la gota que brillava sobre
l'espatlla d'aquell home
era el centre del mon i que la seva
forma una mica ovalada
era ben be la de la Proporció Àuria.
Que no podia demanar mes: aquella
espurna fugaç d'enteniment,
em donava la possibilitat de parar-me, respirar i adonar-me que soc viu.
em donava la possibilitat de parar-me, respirar i adonar-me que soc viu.
al mestre Akong Tulku Rimpochè
